SEGONA PART DEL "I ARA, QUÈ?".

Publicat el més de gener de 2018

Ja fa una setmana que vam votar els nous diputats escollits per representar la sobirania popular al nostre Parlament. El Parlament és la part de la Generalitat que millor recull la manera de fer i ser del poble català. Controla el poder executiu i confegeix les lleis que regulen la vida i miracles de tots els ciutadans..... Dins del vell edifici del parc de la Ciutadella es parlamenta, s'acorda, es vota i s'aproven textos legals i declaracions polítiques que ajuden a conviure tots els homes i dones que viuen i treballen a Catalunya. És aquesta la tasca més important de totes les que es desenvolupen a les diverses institucions que hom coneix des de ja fa un grapat de segles, amb el nom prou escaient de Generalitat de Catalunya.

Doncs bé!. És sabut que l'u d'octubre passat els catalans vam votar en referèndum si volíem o no ser una república independent. El resultat, prou contundent, va recollir al voltant del 90% de vots afirmatius -més de dos milions de votants-, malgrat la violència emprada per les forces d'ocupació desplegades per l'estat espanyol, sota el crit de "a por ellos", per intentar impedir-ho. La qual cosa, per cert, no va poder fer..... Això va desencadenar tot un seguit d'actuacions totalment arbitràries per part del gobierno de Mariano Rajoy com a resposta a l'exercici d'un dret absolutament democràtic, prenent un seguit de decisions autoritàries més pròpies d'una dictadura que no pas d'un estat de dret inequívocament democràtic. El "a por ellos" es va traduir amb una mena de vendetta siciliana destinada a reparar l'honor maculat de les autoritats i institucions espanyoles. Van decidir utilitzar totes les armes legals, il·legals i al·legals contra aquella insuportable ofensa infringida per uns ciutadans els quals només tenien per defensar-se un vot i unes urnes. I van aplicar la seva Constitució de l'única forma genuïnament espanyola que saben fer: Per la força bruta, per la imposició i el sotmetiment a la justícia castellana mitjançant un veritable cop d'estat, recurs que gaudeix de llarga tradició dins l'historia del regne d'Espanya.

A partir d'aquí, detencions, empresonaments, exilis, imputacions, multes, destitució del Govern, dissolució del Parlament i convocatòria d'eleccions. I l'obertura d'una Causa General contra l'independentisme..... com va fer Franco després de la Guerra Civil contra l'Espanya republicana. Hom pot imaginar quina mena de campanya electoral s'ha pogut fer, sota aquesta mena d'estat d'excepció decretat per Madrit. Les forces unionistes han tingut al seu abast la complicitat de tots els mitjans de comunicació, públics i privats, per desenvolupar la seva campanya amb prou fluïdesa i un ressò mediàtic il·limitat. Fins i tot C's ha gaudit d'una disponibilitat financera addicional que l'ha permès inundar la via pública amb unes catifes i tapissos de cartells publicitaris que han amagat la propaganda electoral de la resta de partits, especialment dels independentistes. Però, ni per aquestes!. Per més recolzament mediàtic i institucional, per més cartells i calés emprats -algú hauria d'investigar si s'han utilitzat degudament els diners legalment establers a la llei electoral-, per més actuacions partidistes de la Junta Electoral en funcions d'autèntica Junta de Censors contra el sobiranisme i la llibertat d'expressió, per més recursos financers dilapidats pels poders econòmics i financers d'Espanya i per més cops d'estat disfressats d'article 155 de la sagrada Constitució, les forces independentistes han guanyat folgadament. Més de dos milions de vots i fins setanta diputats escollits, es tradueix en una majoria absoluta al Parlament. Em demano: Si el món independentista, enlloc de fer campanya electoral amb les dues mans lligades a l'esquena, amb candidats exiliats i a la presó i amordassats per la censura de Madrit, haguessin gaudit de les mateixes condicions i recursos que les formacions unionistes -ara auto-anomenades constitucionalistes-, quin resultat hagueren obtingut?. Setanta cinc escons?. Vuitanta?. Dos milions i mig de vots....?.

El fet és què en prou feines s'ha produït un canvi en la correlació de forces. El independentisme ha guanyat i l'unionisme ha reconcentrat els vots al voltant del lerrouxisme conservador i retrògrad de Ciudadanos. Els populars pràcticament han sigut foragitats del Parlament. Els socialistes continuen als llimbs de la representativitat per la seva dependència i sotmetiment amb l'abrandada dreta espanyolista. I els Comuns van camí de pagar la seva indefinició política recollint un magre resultat, escaient però amb la seva tossuda aposta per la recerca d'un acord impossible amb l'Estat espanyol.

I ara, què?. Dimitirà Rajoy pel fracàs sofert?. Persistiran en l'aplicació del cop d'estat?. Respectaran la investidura d'un president i un govern independentistes?. Continuaran la Causa General contra el catalanisme polític?. No m'atreveixo a fer un vaticini sobre què farà Mariano Rajoy. És capaç de fer el que més li convingui o li doni la gana.... És capaç de tot!. No té manies ni la intel·ligència política suficient per reconèixer la realitat catalana. Fins i tot il·lusòriament prefereixen inventar-se una nova realitat catalana que anomenen Tabarnia, que es la part de Catalunya que va votar a PPSOEC's, sense tenir en compte els que van votar independència, es a dir la majoria..... Aquesta és la seva fantasmagòrica realitat!.

Des del punt de vista de l'independentisme només es pot fer una cosa: Continuar el camí iniciat l'u d'octubre. Implementar la República!. Buscar, un cop més, la negociació i el pacte amb les institucions espanyoles i europees, però no supeditant l'avenç republicà a un acord hores d'ara impossible amb Espanya. No volen un acord, busquen la rendició!. Així doncs, hem de promulgar les lleis i decrets preparats per l'executiu anterior i defensar-los aferrissadament amb totes les eines al nostre abast. Nomenar els mateixos consellers, vicepresident i president cessats per Mariano Rajoy, per restablir la legitimitat escaient. Nomenar tots els alts càrrecs que Mariano Rajoy ha destituït aplicant el 155. Revertir la supressió dels organismes de la Generalitat anorreats pel Gobierno de Madrit.

En definitiva, continuar fent República i demanant el suport incondicional de tots els que vam votar República, amb les mateixes eines que sempre hem fet servir: els vots, les urnes, la democràcia i la desobediència ciutadana si s'escau...... La república, com la independència, son irrenunciables.....      

JA S'HO FARAN!.

Estan ballant la musica que toca l'orquestra castellana. Els diuen què han d'escoltar, com l'han de ballar i fins quan han de fer-ho. Les parelles  independentistes no saben que fer. No saben ballar. I a més a més, la musica que sona no és la que més els plau. Més aviat els fa basarda. Això, però, no vol dir que no estiguin disposats a moure's al ritme que marca l'orquestra. Ballen!. Malament!. Però fan els saltironets i les giragonses de rigor que marca el director d'orquestra. Tanmateix, com no saben com es fa, es van trepitjant els uns als altres amb tanta freqüència i acarnissament que acaben sagnant.

Els poders fàctics espanyols volen investir un president de gobierno que no depengui dels vots independentistes -tampoc volen que Podemos entri al gobierno- però els partits independentistes volen negociar l'alliberament dels presos, el retorn dels exiliats i la solució al conflicte mijantçant un referèndum d'autodeterminació sobre les aspiracions catalanes. Per això els partits volen -encara que no ho diuen obertament- abstenir-se perquè prefereixen que el gobierno sigui progressista abans que conservador recolzat per feixistes.

Mentrestant, el gobierno en funcions socialista continua implacablement la seva tasca repressiva contra els independentistes, perseguint i jutjant electes, promulgant lleis que retallen drets -ara a Espanya es podrà tancar o intervenir els serveis informàtics sense manament judicial-, o advertint a qui vulgui escoltar que es pot parlar de tot entre partits -no pas de govern a govern!- menys del dret d'autodeterminació ni de l'amnistia. I s'activen noves euro ordres, i es prohibeixen l'obertura de delegacions catalanes a l'exterior, i es jutja l'actual president de la Generalitat per desobediència per inhabilitar-lo, i el Tribunal de Cuentas reclama les despeses a l'antic govern per que retornin uns suposats diners que mai es van utilitzar ni gastar per finançar el referèndum de l'u d'octubre, i continua la censura i la persecució inquisitorial.....

De veritat volen afavorir l'investidura d'un president i un gobierno espanyols que fan exactament el mateix -jo m'atreviria a dir que fan molt més del que feia Rajoy i els populars- del que faria qualsevol ultra-nacionalista espanyol d'ara i d'abans?. De veritat tenen esperances de que parlant amb els hidalgos espanyols d'avui -superbs i altius com els d'abans- podran arribar enraonar i pactar res de positiu per Catalunya i els catalans?.

Tot va cap a pitjor!. La repressió no s'atura. Les alternatives polítiques que Espanya ofereix continuen sent judicis polítics, censura, retallada de drets, policia i garrotades. Fins i tot amenacen amb il·legalitzar les formacions polítiques independentistes!. La reeixida Santa Inquisició continua fent la feina contra els heretges catalans. Els botxins segueixen aplicant el garrote vil virtual. Els poders fàctics espanyols estan conduint el tarannà del futur president i la política del futur gobierno cap a una veritable venjança siciliana contra les legitimes aspiracions sobiranistes catalanes.

I ERC i JxCAT ballen la música que toca l'orquestra castellana, més els uns que els altres però ambdós dansen, mentres dibuixen un somriure a les seves estorades cares complaent però temorenc alhora ..... Si tot continua igual estic convençut que aquesta maldestra parella de ball es quedarà tota sola fent ridícules giragonses i trepitjant-se mútuament els galindons fins que la sang que vessin els faci relliscar aparatosament, per acabar estirats absolutament abatuts damunt del terra....

I amb aquesta gent volen asseure's a parlar de tot?. O només volen fer-se la foto per esgarrapar uns quants vots a les properes eleccions que seran necessàriament autonòmiques si persisteixen en aquesta mena de dansa macabra?. No s'adonen que no aturaran la repressió política, judicial i policial contra els catalans?. No s'adonen que no tenen res per oferir-nos?. No s'adonen que mai voldran oferir-nos res?. No veuen que així enlloc de llibertat aconseguiran perpetuar la colonització de Catalunya?.

Es quedaran sols perquè la resta de catalans no ballarem la música castellana. Fa temps que no sentim els cants de sirena que ens llancen. De fet, no acudirem ni tant sols a la discoteca. No se'ns ha perdut res allà!. Perquè no hi ha res a trobar.....

Si es necessari, prescindirem d'ells. Si ens ho demanen les circumstàncies, continuarem desobeint i desafiant a l'Estat espanyol. Si utilitzen la violència i la brutalitat ens defensarem i incrementarem la no violència del nostre moviment de la forma més contundent com siguem capaços de fer. Però ja no posarem mai més l'altra galta perquè continuïn atonyinant-nos impunement....

Si els partits volen fer el paripé al nacionalisme espanyol, que el facin ells. Ja s'ho faran!. Nosaltres estarem prou ocupats lluitant per la nostra llibertat. I per la llibertat dels nostres presos i exiliats polítics. I per la llibertat dels partits que no ballin al son de la música de la metròpoli.

Nosaltres si que estem disposats a lluitar per la independència de Catalunya.

VULL EXPLICAR-VOS UN CONTE, PRINCESA.....

Ara que rebrem la visita de la família reial amb la princesa de Girona i Astúries al cap davant, vull explicar-li una compte..... a la nena, a la seva germana i als seus augustes pares.

Hi havia una vegada un regne dins del qual també hi havia un principat més petit, més eixerit i més pròsper. Els vilatans del petit país pagaven molts impostos però el que rebien a canvi no els complaia. Volien més camins, més ponts, més carros i més vaixells perquè el rei no es gastava el que necessitaven i corresponia, per mantenir el comerç, per transportar les mercaderies als mercats o a les fires d'altres reialmes. Volien jutges que parlessin la seva llengua i que impartissin veritable justícia i guàrdies més propers que no els perseguissin i estomaquessin tan sovint i tan acarnissadament sense justificació ni cap mena de raó. Volien que els pregoners i bufons del regne no diguessin mentides ni els insultessin o es burlessin d'ells. I més cirurgians i apotecaris i menys soldats i cavallers. També volien funcionaris que no els menyspreessin i que no arronsessin el nas ni fessin ganyotes i males cares quan no es dirigien a ells en la llengua hegemònica del regne. Volien respecte i un tracte just!. Es a dir, volien ser i sentir-se amos del seu país per ser amos del seu destí i de la seva llibertat..... Volien la república perquè en el fons eren republicans!.

Però.... Ailàs!. El rei i la cort del regne no volien ni sentir parlar de drets, ni de la llibertat d'un tros d'alló que consideraven el seu reialme particular, poblat per uns súbdits rebels i amants de la seva terra, la seva llengua, de la llibertat i que a més a més no volien ser vassalls perquè volien ser considerats com a ciutadans. Ni tant sols volien parlar ni negociar o pactar acords amb els plebeus sense cap mena de condició prèvia. Doncs no!. Amb els indígenes mai enraonarien ni acordarien res que no fora la rendició. Només imposaven deures i no reconeixien drets. Per això no escoltaven ni parlaven amb els díscols perquè fer-ho haguera posat en perill  el seu poder i privilegis, a més de macular el seu honor i superba. De manera que van posar en marxa un pla per anorrear els deslleials habitants del principat que gosaven qüestionar l'autoritat reial i el repartiment de l'or del regne, així com l'orgull i els tresors de tota mena que havien acaparat al llarg de la seva atzarosa història. 

Van escapçar la revolta, empresonant els líders a les fredes i tenebroses masmorres reials durant anys i panys o forçant-los a fugir de casa seva per buscar justícia i aixopluc en altres països. Van controlar els diners del principat escanyant o afluixant el control de les finances segons els capricis dels cortesans. Van manllevar l'esperit de les lleis per espantar i castigar venjativament aquells malvats arrauxats, que gosaven criticar i exigir i no pas sotmetre's i obeir.  El rei va parlar amb els principals burgesos de la contrada i va ordenar que traslladessin els seus tallers i fessin els seus negocis fora del principat, com a càstig i per malmetre la prosperitat dels vilatans. Van enviar missatgers i ambaixadors per arreu del món per impedir adhesions i ajudes d'altres països a la causa de la llibertat. I com si es tractés d'una enfollida gossada van llençar contra ells tota la seva farragosa munió de jutges, fiscals i policies, tots ells abrandats patriotes, per espantar, castigar i anorrear sense pietat ni quarter a tot aquell que gosses aixecar les mans i parlar contra el rei, els cortesans, els bufons del regne i contra les institucions del reialme en general.....

La guàrdia reial, gelosa del bon fer de la guàrdia del principat, va acusar de traïció i rebel·lió el seu capità i la resta de comandaments per desprestigiar el cos i poder-hi posar les seves urpes damunt d'ells per malmetre el seu capteniment i bona reputació. Així doncs, van infiltrar guàrdies reials dins les esquadres del principat i van exigir que actuessin amb la mateixa brutalitat que feien els reialistes contra els vilatans esvalotats. I en un biaix pervers, també van infiltrar entre els ciutadans revoltats guàrdies reials degudament abillats com ells, per provocar que les esquadres carreguessin amb rabiosa fúria contra la munió de manifestants, fins llavors pacífics però des d'aleshores provocats i atiats pels violents realistes  infiltrats. Així van aconseguir que els vilatans parlessin malament i s'allunyessin decebuts de les esquadres del principat i oblidessin les batusses que la guàrdia reial havia protagonitzat contra ells temps enrere, alhora que els realistes maldaven per reconquerir el principat a favor de la causa reial. I ho van fer utilitzant totes les armés al seu abast, tan les netes i legals com les brutes i il·legals.

Però res acaba sortint com hom voldria, especialment si el que vol és il·legítim. L'escapçament dels líders no va, tanmateix, aturar els rebels majoritaris de la terra revoltada, ni va aturar els objectius de la desitjada llibertat i anhelada justícia que defensaven. A més a més, els engarjolats i expulsats van enfortir principis i conviccions, encomanat-los als revoltats. I aquests, van ocupar els carrers i places de pobles i ciutats per defensar-se de la violència desplegada pels guàrdies reials, lluitar a favor dels drets i llibertat alhora que no donaven confiança ni respecte i perdien la por a tots aquells jutges i fiscals injustos i il·legítims i per tant indecents. Mentrestant, els burgesos i menestrals del país van decidir continuar treballant a la seva terra creant riquesa i prosperitat que ara es quedaria dins del principat per satisfer les necessitats dels seus ciutadans  i no pas pel gaudi i enriquiment del rei i els seus cortesans. I van mantenir -i sempre mantindran!- ben viva la lluita per la llibertat fins aconseguir la independència del país, per gaudir de la prosperitat i felicitat que el rei i els realistes els furten des de feia almenys tres inacabables i feixucs segles.....

I conte contat aquest conte s'ha acabat.... per ara!.

La futura reina d'Espanya pot treure d'aquest compte les seves pròpies ensenyances i conclusions. Jo he extret les meves: La Història mai l'escriuen els que creuen que han vençut si no els que acaben guanyant de debò. En el cas de Catalunya la lluita continua perquè els que creuen que estan guanyant en realitat ja han perdut. Perquè les injustícies sempre perden i la llibertat sempre guanya. Al cap i a la fi, la Història no s'acaba mai, com la lluita a favor de la independència..... Que no es un altra cosa que la lluita per la inabastable felicitat!

        

ENS VOLEN RESIGNATS, OBEDIENTS, QUIETS I CALLATS.

El presidente Sánchez diu que els catalans estem dividits i enfrontats entre nosaltres. També diu que a Espanya no hi ha presos polítics, que hi ha una escrupolosa divisió de poders, independència judicial i que Espanya és un estat de dret i democràtic. La Moncloa socialista diu que el moviment ciutadà independentista no es pacífic. Diu que es violent, que no li tremolarà el pols per aplicar novament l'article 155 de la constitució o la llei de seguretat nacional. I tot plegat ho remata oferint diàleg i entesa....... sense voler parlar amb els independentistes ni enraonar amb els dissidents.

Ja tenim sentència!. De 9 a 13 anys de presó pels ara ja condemnats presos polítics.

Hi ha una violència més gran que no sigui engarjolar a persones decents i innocents per haver complert amb el compromís adquirit davant la ciutadania que van escollir-los democràticament?. És lícit assetjar a més de mil càrrecs electes i gent del carrer, perseguir-los policialment amb la connivència de jutges i fiscals, perquè donen suport a la legítima aspiració de independència del seu país?. És tolerable enviar a milers de policies i guàrdies civils per buscar urnes -que mai van trobar, això els dol!- però que van acabar repartint cops de porra i violència gratuïta a tort i dret a joves, grans i vells que aixecaven les mans -en son de pau- i defensaven els col·legis electorals -en son democràtic-, el seu dret de votar i a manifestar-se pacíficament?.

El poder executiu espanyol es va equivocar quan va renunciar a afrontar l'independentisme fent política i va traspassar les regnes de la solució del conflicte a la fiscalia i la judicatura, judicialitzant la política. El poder judicial va persistir en l'errada acceptant fer-se càrrec de l'afer i al seu torn, polititzant la justicia. La fiscalia va continuar el disbarat llençant la policia i guàrdia civil contra la majoria independentista fent detencions arbitraries, registres mediàtics i actuacions provocadores i violentes de forma indiscriminada i carregades de ràbia i odi contra gent pacífica. I el poder legislatiu va decidir no fer res i sotmetre's a tot el que deien i feien l'executiu i el judicial, mentre llegia les fake news anti-independentistes que publicava -i encara publica!- la caverna mediàtica espanyola.

Tot això amb el suport i benedicció d'un rei que va cridar un "a por ellos" virtual, explícitament entonat per les forces repressores, la qual cosa defineix amb precisió meridiana l'origen i el bressol de l'actual reialesa d'Espanya, que rebutja frontalment les legitimes aspiracions polítiques i ciutadanes de milions de catalans.

Després de tot això, ja tenim sentència!. I aquests milions de catalans menystinguts pel cap d'estat, ignorats per l'executiu, bandejats pel legislatiu i aclaparats pel judicial, la policia i els mitjans (des)informatius espanyols, hem sortit al carrer per cridar alt i fort, ja n'hi ha prou!. Ho fem pacíficament. Massivament. Indefinidament. Si ens provoquen, ens defensarem. Si ens atonyinen, respondrem tan proporcionadament com fa la policia contra nosaltres. I ocuparem carrers, places, estacions i vies de tren, carreteres, autopistes, ports i aeroports.... Exercirem els nostres drets de manifestació i reunió, la nostra llibertat d'expressió i opinió, de forma pacífica però també contundent.

Perquè.... No és això el que volien les institucions españoles?. No es això el que volen els partits auto-anomenats constitucionalistes?. No maldaven justificar la seva repressió i les injustícies comeses per tots ells atribuint desmesuradament -però amb tota la mala intenció- terrorisme i violència al moviment independentista?. No han provocat ells que la reacció -la única alternativa possible- que ens han deixat a la gent pacífica fora la més abrandada possible?. Es per aquesta raó que utilitzen els aldarulls que provoquen uns quants eixelebrats aliens al moviment independentista per atribuir a tots la violència que uns quants sicaris provoquen quan acaben les manifestacions pacífiques. No és aquesta l'imatge que volen escampar per la resta del món per desqualificar l'independentisme català?.

En català hi ha una dita que explica acuradament alló que ara es trobarà Espanya: Si no vols pols no vagis a l'era. 

Ens han atonyinat. Ens han ignorat i menyspreat. Ens han assetjat i amenaçat amb les deu plagues bíbliques. Han fet xantatge a les empreses perquè marxin i han boicotejat les finances de la Generalitat. Han potinejat les lleis per impedir l'elecció del president i els consellers de la Generalitat i per alterar la representació dels polítics catalans al Parlament català i a les Corts, als ajuntaments i a Europa. Han destituït el president de la Generalitat i els consellers. Han dissolt el Parlament il·legítimament. Han manllevat la llei i la justícia per condemnar innocents, inventant-se un relat esbiaixat i absolutament fals. Han censurat inquisitorialment el Parlament i prohibit expressions i paraules als mitjans públics catalans i a més a més volen arruïnar política, humana i financerament els nostres representats legítims. Han perseguit els nostres líders fins que s'han tingut que exiliar lluny de casa o han sigut segrestats, empresonats, jutjats i condemnats per la justicia espanyola. I ara volen que acceptem i acatem una sentència que condemna a tot l'independentisme per anorrear-nos.....

Ens volen resignats, obedients, quiets i callats.

Doncs bé!. Som rebels i no submisos!. Desobeirem, ens mourem i cridarem!. Tant com faci falta. Fins aconseguir la República catalana i per tant, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Fins aconseguir la llibertat de Catalunya. Fins arribar a la independència!.





   

LA DIADA QUE FARÀ TRONTOLLAR LA GALLINETA.

Estem a les vespres de la Diada. De Diada en Diada hom acaba un xic cansat, potser fins i tot un pel decebut però alhora content i satisfet per l'èxit aconseguit. Sempre pensem que aquesta és la darrera Diada que commemorem estan sotmesos a la legalitat espanyola i que l'any que ve ho celebrarem essent una República lliure i sobirana. I ens felicitem pel civisme demostrat pels centenars de milers de manifestants que ni tan sols han llençat un paper al terra. Som collonuts!, pensem cofois mentre veiem emocionats les imatges de la tele catalana i ens emprenyem pel biaix tendenciós i gens profesionals que donen els mitjans espanyols d'una festa tan cívica i pacífica com es la Diada Nacional de Catalunya.

Enguany, però, l'atmosfera que es respira es un pel diferent. Potser més arrauxada. D'entrada alguns independentistes diuen que no hi aniran perquè se senten decebuts per l'actitud pusil·lànime dels partits polítics i les decisions que han pres respecte el debat i votació del candidat Pedro Sánchez com a president del Gobierno. Molts no entenen -no entenem!- que es pugui facilitar l'investidura d'un president que ha dit per activa i per passiva que no negociarà mai un referèndum d'autodeterminació, que la societat catalana està partida i per tant enfrontada, que ofereix actualitzar l'autonomia i aprovar un nou sistema de finançament -el millor que mai s'hagi aprovat, com sempre-  i mantenir l'estatus quo com fins ara o si no, l'aplicació de l'article 155. D'un polític que manté segrestats i engarjolats els principals líders independentistes mentres hi ha exiliats fora de l'estat, tots ells acusats d'uns delictes que mai han ocorregut. Per negar nega fins i tot la condició com interlocutor i subjecte polític a Catalunya i menysprea olímpicament tant el president Quim Torra com el grup parlamentari de JxCat, els quals no han sigut ni tan sols convidats a les negociacions que les forces polítiques amb representació a les Corts mantenen amb els socialistes, de cara a l'investidura. Si això hi afegim les discussions i desencontres entre les forces independentistes, les declaracions contradictòries dels polítics i la manca de unitat estratègica, l'emprenyamenta general de la ciutadania arriba a cotes mai vistes fins ara.

Ailàs!. Malgrat tot, els que diuen que no volen anar, hi aniran!. Els decebuts, també!. I els emprenyats, encara més!. I serem tots i molts més. Ja plogui o nevi no faltarem!. Perquè les discussions partidistes ho son entre partits, no pas entre els ciutadans independentistes. Nosaltres tenim molt clar què volem, com ho volem i fins on volem arribar. Volem la independència efectiva, ja!. La volem aconseguir de manera pacífica com a continuïtat i culminació dels 1 i el 27 d'octubre de 2017. I estem disposats a arribar-hi amb la legitimitat democràtica i el pacifisme actiu com a banderes però també exercint activament una massiva desobediència ciutadana i no posant mai més l'altra galta per no continuar rebent cops de porra a mans d'energumens uniformats i violents.

Enguany es respira una nova flaira entre els centenars de milers de catalans que anirem a la manifestació de la Diada. Fins hi tot entre els que no hi aniran!. No tenim por i ens defensarem de les agressions que puguin dispensar-nos els que canten amenaçadorament a por ellos. Molt probablement desprès de la manifestació alguns milers de participants es quedin indefinidament als carrers demanant la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la implementació definitiva de la República ja proclamada. No tinc cap dubte que s'engegaran noves i sorprenents iniciatives -per part independentista sempre pacífiques- que faran que la gallineta comenci a trontollar estrepitosament. Ni els insults, les amenaces o els xantatges que ens llancin des de l'unionisme faran que els que volem la llibertat de Catalunya reculem ni un sol mil·límetre. Ans el contrari, avançarem decidits endavant fins arribar a la nostra fita: la independència.

Ara més que mai es obligatori anar a la manifestació de la Diada. Ara més que mai no hem de tenir por, si no coratge i fermesa. Hora es d'exercir la desobediència massiva i contundent i d'estirar la corda, uns cap ací, els altres cap allà, fins que la gallineta tombi, tombi, tombi i ens puguem alliberar.   

"ALCEU-VOS UN I ALTRE COP FINS QUE ELS ANYELLS ES TORNIN LLEONS".

Cada cop que algun polític espanyol afirma auto-complagut que Espanya és un Estat de Dret i Democràtic em ve al cap el nom d'altres estats que es vantaven ufanosos proclamant que eren de dret i que feien eleccions lliures als respectius parlaments com si fossin plenament democràtics i en canvi no passaven ni de bon tros la prova del cotó..... La URSS de Stalin i Khrushchev o la Rússia de Putin, per exemple. El mateix que el Tercer Reich de Hitler, o la DDR -Alemanya Oriental- de E. Honecker. O l'actual Turquia de Erdogan, també em ve al cap. O la Cuba de Fidel i la República Popular Xina de Mao Zedong. Com també l'actual Xina, tot s'ha de dir. L'una era un paradís comunista i l'altra el cel capitalista per excel·lència. Però la resta es el mateix. Tots aquest països eren o son estats de dret, perquè tenien lleis aprovades per un legislatiu democràticament elegit que feia i desfeia lleis i reglaments, un executiu que governava damunt de milions de ciutadans; jutges i fiscals que aplicaven les lleis, decrets i normes; i botxins que executaven les penes, partits i formacions polítiques fidels al règim de torn i tots gaudien de constitucions recolzades pel 99,9% de la població de cada país, com a poc. Alguns fins i tot celebraven eleccions periòdiques que sempre acabaven escollint els candidats proposats per la ideologia dominant la qual sovint inspirava l'únic partit legal i constitucional que existia a l'estat en qüestió. Doncs bé, tots ells també es vantaven i encara es vanten de ser estats de dret i democràtics.....

Un altre exemple més proper és l'Espanya franquista. Hi havia jutges i fiscals, les lleis s'aprovaven a les Corts, hi havia un partit únic -Movimiento Nacional-, diversitat ideològica -Falange, OJE, Sección Femenina, Requetes, Ex-combatientes, Alféreces provisionales, Opus Dei-, hi havia també eleccions a les Corts on s'escollien procuradors pel tercio familiar, membres nats i altres per designació directe -militars, bisbes i alts funcionaris-, d'acord amb l'estatus que gaudien dins del règim. En deien democràcia orgànica!. Hi havia un sindicat -vertical- i uns sindicalistes perfectament integrats a les estructures del règim. Gairebé com encara passa ara. També gaudien d'una premsa lliure i afecta al règim la qual tenia nom i cognom: Premsa del Movimiento. Fins i tot tenien una mena de constitució, Las Leyes Fundamentales del Movimiento i un cap d'estat al qual s'obeïa cegament amb una lleialtat absoluta i infrangible: El Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, Cabdill d'Espanya per la gràcia de Deu..... Això si que era un Estat de Dret contrastat i assentat!.

S'ha de dir que tot estat de dret i democràtic a més a més d'auto considerar-se com a tal i creure-s'ho també ha de semblar-ho. I sobretot, ha de ser-ho. Ha d'exercir-ne!. Una mica com passava amb la muller del Cèsar.....

L'Estat espanyol actual es troba dins d'un  pou profund i obscur on els polítics criden desesperadament que són un estat de dret i democràtic, on impera la llei i la justícia i es respecten les normes i els drets fonamentals dels individus i dels col·lectius. Però el pou s'endinsa tan avall que la seva proclama no arriba a oïdes de la gent que pateix una crua, brutal i indiscriminada repressió, com ara servidors públics i electes, titellaires, pallassos, còmics o artistes de tota mena i condició els quals son jutjats, empresonats, multats i censurats perquè ho mana una llei potinejada. Tampoc ho escolten aquells que han tingut que marxar lluny de casa seva perquè la policia els persegueix sota manament judicial per haver comés uns delictes que només veuen els que se'ls han inventat. I perquè uns fiscals i uns jutges donen credibilitat a una policia mentidera i fabricadora de faules però no creuen en la presumpció d'innocència. Per no parlar dels desnonats, acomiadats, aturats, mileuristes mal-pagats i falsos autònoms explotats, pobres en general, jubilats i viudes amb pensions de misèria, col·lectius vulnerables com ara dones i tots els marginats i exclosos socials, malgrat que la sagrada Constitució reconeix els seus drets i teòricament els protegeix. Però en realitat gaudeixen de molta menys protecció i reconeixement que els drets i immunitats reconegudes als poderosos, és clar!. Aquests es troben sans i estalvis i tenen tots els drets incòlumes mentre que els seus escadussers deures són tant evanescents com el fum!. Però aquesta proclama desesperada dels polítics constitucionalistes encara arriba menys a oïdes dels que pateixen injustament presó encara que sigui preventiva o provisional, ja sigui per una baralla de bar o per un suposat delicte polític. Les baralles de bar son jutjades com a delictes de terrorisme i els presos polítics són jutjats per delictes que mai s'han produït i per tant no s'han comés -ni tan sols com es recullen literalment al codi penal-, perquè han estat inventats per la policia i la guàrdia civil, en qualitat d'instructors judicials, avalats pels fiscals afinadors i jutjats i ja sentenciats prematurament per magistrats mancats d'escrúpols, venjatius i plegats a interessos polítics -per tant, jutjant delictes polítics-, molt abans de concloure la causa general i inquisitorial a les quals han estat vergonyosament sotmesos dins aquest Estat de Dret i Democràtic, com diu ser Espanya.

"Alceu-vos un i altre cop fins que els anyells es tornin lleons" hi ha gravat a l'espassa que Robin Longstride entrega a Sir Walter Losley complint l'última voluntat del fill del vell cavaller expressada abans de morir, a la pel·lícula "Robin Hood" de Ridley Scott. Tot gira doncs al voltant de la JUSTÍCIA, més que de la literalitat de la llei. Tot es vesteix al voltant de la legitimitat i no pas de la imposició tirànica del rei Joan I, el sense terra. Tot culmina amb la primera constitució de la història que va ser acceptada -però en principi no rubricada pel rei- que recollia els drets dels anglesos i els deures de la Corona, la Carta Magna......

Catalunya es mereix la seva pròpia Carta Magna perquè l'espanyola ja no ens serveix, per més que hagi estat rubricada pel rei i defensada matusserament pels polítics de la villa i corte. Els catalans ens mereixem que les nostres lleis siguin confegides pels parlamentaris a la nostra càmera legislativa escollits democràticament i aplicades per jutges objectius, imparcials i justos, que avantposin el principi de JUSTÍCIA per sobre de la literalitat de les lleis, especialment si s'apliquen injustament. El nostre poder judicial ha de ser veritablement independent i no ha de veure's a si mateix com quelcom diví que es troba en un estadi superior per damunt de l'ésser humà. Al cap i a la fi la JUSTÍCIA s'imparteix a favor dels ciutadans, no pas per satisfer l'ego de jutges i fiscals o per donar la raó i creure's cegament el relat d'una policia que massa sovint manipula o menteix. En canvi l'executiu de la República Catalana ha d'aspirar i mantenir l'humanisme ciutadà i republicà en el seu tarannà, així com els necessaris sentits de justícia i solidaritat envers els ciutadans que governa. Per descomptat, mai haurà d'imposar res contra la voluntat majoritària dels ciutadans, estant obligat a rendir comptes sobre tot alló que se li demani davant del Parlament i de la ciutadania. I s'han d'oblidar per sempre més de les excuses de mal pagador que tant els agrada donar als polítics..... 

La legitimitat la dona o la treu la voluntat del poble lliure. I el poble ha de rebre JUSTÍCIA més enllà de l'aplicació literal de la llei en mans dels jutges i fiscals al cap i a la fi humans i per tant, propensos a l'error o la feblesa partidista. Perquè quan les lleis son injustes o els que les han d'aplicar ho fan arbitràriament, aleshores els anyells es tornen lleons i s'alcen contra la injustícia.

Sempre ha sigut així!. La historia n'està plena d'exemples on els anyells s'han tornat lleons. Un cop i un altre!. La revolució americana, la francesa, la russa, la dels països bàltics, les colònies dels imperis europeus.....I quasi totes han acabat amb la tirania que patien!. I doncs, hi afegim la revolta catalana?.

Quan enlloc de JUSTÍCIA s'apliquen lleis sense esperit ni ànima, de forma sectària i a favor dels poderosos. Quan les suposades democràcies es tornen tiràniques, abassegadores, impositives i repressores. Quan els drets individuals i col·lectius dels ciutadans i dels pobles es neguen sistemàticament, son trepitjats i van retallant-se dia a dia fins que acaben desapareixen, aleshores els estats deixen de ser de dret i democràtics i els ciutadans s'alcen un cop i un altre cop fins que els anyells es tornen lleons. I sempre acaben guanyant!.

I tornem-hi, que no ha estat res!. A més a més, s'acosta l'onze de setembre, la Diada......








  

2/2 SI ENS DIVIDEIXEN, GUANYARAN..... I SI ENS DIVIDIM, TAMBÉ!.

El cas de ERC encara és més punyent. Han defensat la independència de Catalunya fins l'extenuació. Des de sempre d'una forma abrandada i prioritària. Tant es així que es malfien de tots aquells que no tenen un pedigrí net i polit com el seu. Però, aliàs!. Desprès dels fets d'octubre de 2017 s'han tornat més prudents del que seria desitjable. El president del Parlament, Roger Torrent, va impedir la votació d'investidura de Carles Puigdemont per tal obeir una ordre del Tribunal Constitucional. Més tard no ha deixat que es prengués en consideració una iniciativa legislativa popular que exigia implementar la declaració de independència aprovada el 27 d'octubre de 2017. Potser tot això ERC ho fa perquè mantenen intacte i inamovible el lideratge d'Oriol Junqueras, segrestat i a la espera d'una dura condemna, un lideratge que es troba sotmès i a l'albir del que disposen els seus carcellers. Un lideratge que és convenientment utilitzat pels circumstancials actuals alts càrrecs del partit per escampar prudència, seny, quantitats mesurades de submissió, obediència a l'estat i les seves lleis i ordres fins i tot si son arbitraries, i per demanar un pacte per convocar un referèndum d'autodeterminació amb aquells que no volen pactar res que s'hi assembli ni de lluny. I sobretot exhibeixen una certa dosis de talibanisme esquerranós, fregant el sectarisme. Ara prefereixen apropar-se a Els Comuns i separar-se de JxCat i del PDCat com si fossin la pesta de dretes, alhora que propugnen fer polítiques d'esquerres. Fins i tot coquetegen amb la reedició d'un nou tripartit d'esquerres!. Sembla que la seva prioritat ja no és la independència de Catalunya si no arribar a l'hegemonia partidista de les forces d'esquerres dins del moviment independentista. En diuen eixamplar la base sobiranista o fer polítiques d'esquerres realistes i per tant, castradorament autonomistes.....

En fi!. Alguna cosa no quadra quan des de les files nacional-unionistes espanyoles aplaudeixen la ponderació, el realisme i la prudència d'un partit suposadament independentista com ERC. Ho fan per remarcar les diferències i aprofundir la divisió existent amb els altres actors sobiranistes?. Si!. Per descomptat!. 

Les CUP son on eren abans, durant i desprès del procés independentista. Són pura coherència..... Però malauradament  políticament irrellevants. De tant en tant llancen algun polític a la paperera de la història o no es sumen a la majoria independentista que sustenta un govern el qual sense ells queda en minoria i per tant, en precari i en mans de l'unionisme. La seva coherència és tanta que van perdent bous i esquelles a totes les eleccions que es convoquen. Però el més greu es que aquesta coherència, aquest purisme formal, debilita el moviment independentista fins un punt que ni ells mateixos deuen desitjar. Ser assemblearis, d'esquerres i independentistes deu resultar massa feixuc per fer política de debò, no d'aula universitària. No crec que l'assemblearisme que va regir el destí de la revolució francesa, russa o americana tingui res a veure amb el que practiquen les CUP. El seu no serveix per res!. No serveix per fer la revolució, la qual sempre queda pendent. No serveix per millorar les condicions de vida de les classes populars, perquè no tots som okupes encara tots tenim necessitats de justícia i benestar de forma immediata. Ni serveix per la defensa dels drets individuals o col·lectius, ja que només serveix per manifestar-se davant dels jutjats i de les casernes de policia per exigir la llibertat dels companys detinguts il·legítimament, o potser legítimament..... Però sempre acaben passant comptes davant d'un jutge. I no serveix per aconseguir allò que podria remoure-ho tot: la independència. Això sí que seria una veritable revolució!. És el que permetria disposar de tots el recursos necessaris per millorar la qualitat de vida de totes les classes socials, les populars, les mitjanes i fins i tot, les altes. I la defensa dels drets col·lectius i individuals no dependrien del TC, o del Suprem. El mateix que l'Audiència Nacional -el TOP!- que passaria merescudament a la paperera de l'historia. Com passaria amb els policies patriòtics i els guàrdies civils militars. També podríem deslliurar-nos de fiscals afinadors i polítics com Rivera, Casado, Abascal i similars.....

El somni de la independència s'està tornant en un veritable malson. Perquè està guanyant el divide et impera proclamat pel tirà Juli Cèsar i utilitzat pel seu alter ego Aznar. Les formacions polítiques sobiranistes s'han impregnat del virus de la divisió que atia l'unionisme espanyolista. Ara pacto amb el PSC per arrabassar l'alcaldia a PDCat o ERC, tant se val. Ara m'apropo a Els Comuns per eixamplar la base sobiranista mentres s'empetiteix l'independentista. Ara no recolzo aquest partit perquè és de dretes, o d'esquerres. Ara no recolzo les iniciatives d'aquest altra partit perquè som adversaris electorals. Ara vull obtenir l'hegemonia dins l'espai sobiranista, o mantenir la cadira, o no perdre la majoria, o..... Bajanades!. ERC, PDCat i les CUP estan essent els tontos útils del nacionalisme espanyolista. És que no s'adonen que els unionistes es freguen les mans mentres atien l'enfrontament?. No veuen que mentres s'emboliquen en picabaralles partidistes, atacs de banyes i discutir sobre immortalitat del cranc de riu o el sexe dels àngels, l'unionisme està guanyant temps?. No tenen en compte que mentres ens afeblim, l'unionisme continua implacablement la feina de sapa que malmet l'economia, les finances, les empreses i els treballadors catalans, per ensorrar les ànsies de llibertat dels catalans?. Ni ERC, ni PDCat ni les CUP son conscients de la força que tenen darrera d'ells. Força que els ha empès fins allà on son ara. De debò creuen que han arribat fins aquí gràcies a l'empenta dels pocs centenars de militants més fidels i obedients de cadascun dels seus partits?. No haurien d'oblidar els més de dos milions i mig -pel cap baix!- de votants que vam defensar les urnes l'1 d'octubre. Ni els centenars de milers que vam mobilitzar-nos el dia 3 del mateix més per l'aturada de país. I dels milers i milers que vam estar expectants i il·lusionats tot esperant la proclamació de independència el 27 d'octubre de 2017..... Tot aquest capital es el que volen dilapidar?.

La divisió s'ha apoderat de les formacions polítiques independentistes. Per por, per impotència, per desconcert o pel que sigui. Però la seva divisió no es la nostra divisió. Ans el contrari!. La seva pusil·lanimitat encoratja el moviment independentista. Ara som plenament conscients que amb ERC, PDCat i les CUP no n'hi ha prou. Som milions els que estem disposats a defensar una república que no defensen ells, defensar una independència que no s'atreveixen a implementar ells i alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats perquè ells, els aparells dels partits, no s'atreveixen a desobeir. Els actuals dirigents independentistes comencen a ser una nosa. I quan algú molesta el millor que pot fer és apartar-se. Perquè si no, l'acabaran apartant!.

En cas contrari els lliris es tornaran llances. Es això el que volen?. Volen que la gent es regiri?. Volen que el pacifisme deixi de ser pacífic?. Volen que ocupem places i carrers i ens enfrontem contra qui vulgui reprimir-nos?. Volen potser que oblidem els principis democràtics, llencem a la paperera de la història urnes i paperetes i fem us de la força?.

No tenen més remei que entomar l'unitat d'actuació altre cop. No poden posar al congelador a milions d'independentistes perquè congelin la independència. No som pas els ciutadans qui hem de dir el que han de fer els partits, però els partits tenen l'obligació de fer allò que demanen els ciutadans. Tots el ciutadans, no pas només els militants més fidels, conformistes i submisos de cada partit.

Vam fer un referèndum i el vam guanyar amb la nostra sang, suor i llàgrimes. Vam fer una aturada de país per denunciar la repressió, les injustícies i la brutalitat de l'Estat borbònic. I vam proclamar la República malgrat les pors i desconcerts dels partits. Volem fets, no paraules buides. Ja n'hi ha prou de demanar pactes amb qui no vol pactar, ni enraonar amb qui només vol imposar-se violentament!.

No ens demaneu ara que fem una revolució perquè vosaltres no feu la vostra feina. Perquè nosaltres si que farem la nostra feina!. No ho dubteu!. I ho farem malgrat les vostres pors.....






         

1/2 SI ENS DIVIDEIXEN, GUANYARAN..... I SI ENS DIVIDIM, TAMBÉ!.

Teoria conspiratòria: Creença que una conspiració o complot està al darrere d'un fet o una política, encara que es donin altres causes a l'opinió pública. Sovint implica que un poder a l'ombra vol guanyar posicions o amagar determinades veritats que podrien canviar l'estatus quo.

Aquesta definició agafada de Viquipèdia s'ajusta com anell al dit a tot el que vull exposar i dir sobre què penso d'allò que està passant hores d'ara dins del moviment independentista.

És ben sabut que des de fa molts anys a Catalunya s'ha produït un canvi de paradigma polític que afecta a la majoria de la població, com a conseqüència de l'agressivitat desfermada per l'Estat espanyol envers les nostres aspiracions i esperances nacionals. La resposta que les institucions espanyoles han donat a aquestes legitimes demandes s'han centrat en negar l'evidència, perseguir policialment i econòmicament els líders polítics, reprimir els ciutadans, anorrear drets individuals i col·lectius, judicialitzar la política i polititzar la justícia. Però fent tot això no han aconseguit aturar el tsunami independentista desfermat, ans el contrari. El moviment s'ha anat engrandint, consolidant i enfortint-se com a resposta a la violència de tota mena desplegada per Espanya. Les seves agressions han esdevingut injeccions re-vitalitzadores i més tenint en compte que la transversalitat i unitat d'acció que en tot moment vam desplegar els independentistes s'han mostrat com imbatibles. A la fortalesa dels nostres arguments polítics vam sumar la legitimitat democràtica, el pacifisme actiu i les movilitzacions multitudinàries, festives i unitàries alhora. Davant de tot això, el fracàs de l'unionisme estava cantat i més tenint en compte que el discurs que utilitzava -i encara utilitza!- estava farcit d'insults, mitges veritats, grans mentides, falsedats i manipulacions a dojo. A més d'un grapat d'accions i decisions polítiques, econòmiques, de la fiscalia, policials i judicials absolutament il·legítimes i immorals.

Però també van utilitzar l'amenaça que José Maria Aznar ja va anunciar des d'un bon principi: "Antes se romperá Catalunya que España". De seguida si van posar!. Tota eina que fora útil per a fomentar la divisió dins l'independentisme els ha servit d'arma. El cas de la família Pujol utilitzat mediàticament a la carta i com si del Guadiana es tractes, aflorant o amagant-se a conveniència per desviar, amagar o enaltir l'anti-independentisme i no pas per buscar la veritat i impartir justícia, n'és un bon exemple. Hores d'ara encara està essent en fase d'instrucció, després de tots els anys transcorreguts d'ençà que va esclatar. També podem afegir el cas del 3% destapat pel diari espanyolista El Periódico, encara més antic i en situació d'eterna investigació a l'Audiència Nacional -abans TOP- sense haver-se produït cap judici però si molts escorcolls aparatosos i també mediàtics. El cas Palau es va centrar en el finançament de CiU més que no pas l'estafa de Millet i Montull, però no van investigar-se les derivades de suposat finançament irregular de C's o la FAES. O el cas del president del Barça, Sandro Rossell, engarjolat durant dos anys preventivament i posat en llibertat  durant la celebració del judici, el qual ha acabat exculpant-lo de qualsevol delicte, malgrat el conegut madridisme de la fiscal inquisidora. N'hi ha molts més casos semblants a aquests. Tots ells utilitzats políticament per escampar merda anti-catalana, per endimoniar el catalanisme independentista i per fomentar la catalanofóbia arreu de l'Estat, que tant agrada conrear als polítics i funcionaris espanyols. Els mitjans cavernaris espanyols son mestres en l'encunyament de noves formes de re-interpretar conceptes, paraules i argumentar històries inversemblants segons convingui als interessos d'Espanya i a la seva sagrada Constitució i monolítica unitat de destí en l'universal. Xiringuitos separatistes, fangar català, nazionalisme, suprematisme, pròfugs independentistes, polítics presos, massa amenaçadora, muralles humanes, mirades d'odi, actes de violència separatista, post-convergents, republicans bananers, adoctrinament a l'escola, propaganda anti-espanyola als mitjans públics, rebel·lió sense violència, violència provocada pels ciutadans, desobediència institucional, prohibir debatre al Parlament sobre política, impedir l'elecció de candidats a la presidència de la Generalitat..... O canviar la presumpció d'innocència per presumpció de culpabilitat!. Només exposo tot aquest ventall de despropòsits a tall d'exemple del grau d'immoralitat que fa servir determinada premsa espanyolista en boca de seriosos analistes polítics a les tertúlies espanyoles.

Un forma potser més subtil però no menys efectiva de fomentar l'enfrontament i la divisió dins del moviment independentista son els cants de sirena que llancen els que defensen oberta o dissimuladament l'unionisme, o que amaguen vergonyosament els seu nacionalisme hispà. Conceptes com eixamplar la base independentista per contenir-la, pragmatisme polític contra virtualitat republicana o ànima neo-convergent per desvirtuar el nou PDCat, es barregen amb paraules com lleialtat constitucional per demanar submissió i obediència; dins la llei per demonitzar debats parlamentaris o la DUI i abandonar l'indefugible unilateralitat; prioritzar la vessant social enfrontant-la amb la independència i la defensa dels drets humans; o titllar les formacions polítiques i entitats sobiranistes amb expressions carregades de mala llet, com ara dir ex-convergents en referència a PDCat i òrbita post-convergent per JxCat. O acusar falsament a Òmnium i l'ANC com a societats subvencionades per la Generalitat i promotores d'odi i violència. O no parlar del finançament obscurs de SCC, entitat espanyolista creada per la defensa de l'unitat i que no té socis suficients que la sostinguin. Son subtileses semàntiques i conceptuals, però que s'entenen perfectament i tenen per objectiu acabar amb la reputació i el bon fer de gent i entitats decents i honorables.

Totes aquestes actituds tenebrosament espanyolistes envers l'independentisme, però, han fet forat entre els partidaris de la llibertat i independència de Catalunya. El PDCat hores d'ara no es considera ell mateix com un nou partit polític que gaudeix de lliure albir, si no que arrossega pesadament el passat convergent com convenientment recorden i remarquem les forces espanyolistes ja siguin polítiques o mediàtiques, de tota mena!, sempre que volen i poden. I això condiciona les seves decisions i el seu tarannà. Hi ha alguns ex-convergents de cor que s'ho han cregut i que volen recuperar el peix al cove i les influències i el poder perduts tant a Catalunya com a Madrit, sense cap mena de reticències ni fàstics. I els independentistes de base que creuen que son una nova i jove formació política lliure del farragós farciment de la història, es troben desconcertats i aclaparats per la vella guàrdia, envalentida pels adversaris polítics i animada per la premsa unionista. En definitiva, el PDCat no sap què, com i quan fer res políticament coherent.




SEGUEIX.....


 




           

AVIAM, AVIAM......!.

Últimament a Catalunya s'estan produint un seguit de afirmacions, comentaris i notícies que semblen orquestrades per una mà coneguda però invisible i manipuladora, amb l'única intenció de crear mal ambient entre la gent, per atiar les més baixes passions i pertorbar la convivència i el civisme que caracteritzen la societat catalana. Tal vegada volen amagar la repressió que continuen patint centenars de ciutadans immersos en aquesta mena de Causa General contra l'independentisme, digne del tarannà propi de la Santa Inquisició de lúgubre i nefasta memòria històrica. O potser volen desviar l'atenció de l'ignominiós judici-farsa que han patit els presos polítics retinguts a presons espanyoles i la persecució i entrebancs polítics, judicials i policials que encara pateixen, al costat dels exiliats i la resta d'independentistes. Judici per cert que ja està vist per sentència..... Encara que tots sabem des de fa temps quin serà el desenllaç final d'aquesta vergonyosa faula engegada per atemorir, venjar-se i anorrear l'independentisme català.   

Com a conseqüència de que l'ANC ha fet públic un cercador d'empreses de consum estratègic catalanes per deslligar-se dels oligopolis estatals, alhora que les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona han donat un resultat favorable a les candidatures sobiranistes avalades per la mateixa ANC i per tant contraries als que volen conservar el tron a qualsevol preu i defensar l'estatus quo de sempre, les forces vives unionistes s'han esquinçat teatralment les vestidures i bramen per exigir que no s'incentivi un boicot contra empreses no independentistes i que la nova junta directiva no mescli economia i política, perquè això perjudicaria l'estabilitat empresarial, la qual cosa acabarà fent mal als treballadors, les finances i l'economia i de retruc a tota la societat catalana.....  

Aviam, aviam!. Recordem tot el que va passar abans, durant i després de l'u d'octubre de 2017....

Quan el rei Felip VI va pressionar i comminar les empreses catalanes per a que marxessin del país, va ser lleial i decent fer-ho?. I quan el gobierno xantatgista de Rajoy va retirar els fons públics estatals dels bancs catalans per obligar-los a canviar la seu social, què?. Això va ser bo per les finances catalanes?. No va ser discriminatori per l'economia catalana?. I quan alguns empresaris anti-independentistes van decidir marxar no pas per raons econòmiques si no per qüestions exclusivament polítiques, per fer seguidisme al Madrit espanyolista, aleshores va ser honest i democràtic?. Llavors no era un boicot que perjudicava a Catalunya i els catalans?. No va ser un boicot contra el teixit empresarial de Catalunya?. No va perjudicar els treballadors catalans?. Tot això no va perjudicar l'economia catalana?. Tots aquests fets no van crear inestabilitat política i alarma social....?. O com es tractava de preservar la sagrada unitat de la pàtria, la seva solvència financera i el prestigi empresarial d'Espanya, tot va ser permès i tot va ser justificable?. 

Recordem també que aquesta mena s'acciones i decisions espanyoles van incloure l'aplicació il·legítima del l'article 155 de la Constitución, depassant de llarg la literalitat i l'esperit que es recull en el seu text, així com la dissolució del Parlament, l'empresonament i exili dels líders polítics i l'encausament de centenars de ciutadans catalans. I per acabar-ho d'adobar, l'escandalosa vulneració i retrocés de tots els drets fonamentals i principis democràtics que fins aleshores creiem que podíem gaudir dins l'Estat espanyol. Estàvem dolorosament equivocats....!.

Aquella va ser una creuada política immoral pròpia d'antidemòcrates i de les clavegueres de l'estat contra els drets fonamentals dels ciutadans -de TOTS els catalans, sense cap distinció!- que havien sigut cridats a decidir i manifestar-se sobre el seu futur polític, econòmic, cultural i social. També va ser una mostra concloent del poc respecte que els poders fàctics espanyols tenen sobre els principis democràtics. Va ser una escandalosa ignomínia comesa per burgesos i grans executius, sens cap mena de dubte nacional-catòlics convençuts, establers a Catalunya i Espanya!. I curiosament tots ells abrandats patriotes espanyolistes...... Cínics i botiflers, val a dir!: I mai millor dit!.

També hi ha una opinió que cada dia que passa està més estesa dins i fora de l'unionisme, que ve a dir quelcom semblant al següent: "Si la sagrada constitució espanyola no és dels ciutadans de tot l'Estat, per que és de la seva propietat, és a dir, propietat dels magistrats del Constitucional, del Suprem, de l'Audiència Nacional hereva directa del dictatorial TOP d'infausta memòria, del Gobierno central i dels partits auto-considerats d'àmbit  nacional -espanyols, per descomptat-, no tenen tots ells dret a vulnerar TOTS els drets fonamentals que els plagui?. No tenen dret de passar-se pel forro presumpcions d'innocència, drets de defensa i contradicció, imparcialitat, objectivitat, independència judicial, separació de poders o principis democràtics....?.

Aviam, aviam....!.

No podem passar per alt que les 6.666 famílies de "hidalgos" que remenen les cireres espanyoles poden fer i desfer el que vulguin, quan vulguin i com vulguin!. I amb total impunitat!. Emparats per la seva Constitució, les seves lleis, els seus jutges i fiscals, la seva policia i exercit, els seus polítics i funcionaris i els seus especuladors i/o explotadors aixoplugats dins i fora l'IBEX 35. I si parlem de les cireres catalanes el blindatge unitarista es total, sagrat i immemorial!. Tenen tan arrelat el concepte del dret de propietat que no entenen res més que no sigui considerar que Catalunya és l'última colònia del seu imperi decadent i els catalans els seus darrers esclaus, per més que l'esclavitud va ser abolida, a Espanya, a finals del segle XIX.

Davant d'aquesta falsa realitat nacional-catòlica, d'aquest vergonyós comportament d'un estat corromput, decadent i en fallida tècnica, a nosaltres, a TOTS els catalans, no ens queda un altre opció que no sigui lluitar per deslliurar-nos d'aquesta crosta purulenta. Mantenir l'estatus quo dins d'Espanya és com suïcidar-nos!. Com a nació, com a societat i com a individus.

No n'hi ha un altre!. Hem de ser capaços de fer la DUI -la de veritat!- sense esperar res de bo d'aquest Estat aclaparador. Més aviat hem d'esperar el pitjor. Per tant, si no som capaços de fer una DUI i defensar-la fins les últimes conseqüències, els espanyols faran amb els drets dels catalans, per cert, inexistents hores d'ara, allò que més els interessi a ells i a la seva nació, en benefici propi i exclusiu seu, no pas dels catalans. De TOTS els catalans!. I Catalunya continuarà en mans espanyoles per sempre més, fins l'extenuació o la consumpció.....

Als catalans ens falta un bany de realitat!. Hem d'obrir els ulls i la ment i defensar la veritat enfront de les mentides nacional-catòliques!. Hem de deixar de banda lliris i somriures perquè això comporta brutalitat i venjança espanyoles. I I hem de ser audaços, més valents i decidits. I tossuts!. La truita -la independència- mai s'ha fet enlloc sense primer batre els ous.....

Per tant, hem d'assumir d'una vegada que la veritable llibertat i independència de Catalunya només depèn de nosaltres, dels catalans..... Només depèn de la nostra voluntat!.

i 3/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

Hores d'ara podem afirmar que no hi ha cap mena de retrocés a les ànsies de independència dels catalans. El recolzament a la independència gira al voltant del 55% del cos electoral català, malgrat que des d'Espanya només es reconeix menys del 48% de vots favorables al SI. Si no existís l'hostilitat, manipulació i amenaces i es pogués pactar un referèndum d'autodeterminació amb Espanya legal i amb les garanties escaients no tinc cap mena de dubte que podria arribar-se amb facilitat a més d'un 65% de votants favorables a la independència. Per aquesta raó no el pactaran mai. I per aquesta mateixa raó persisteixen en el  divide et impera......

Ens trobem davant d'un cicle electoral aclaparador: Eleccions generals, municipals, autonòmiques, europees en un més i probablement, eleccions al Parlament de Catalunya aquest mateix any com a resposta a les previsibles condemnes contra els presos polítics jutjats a Madrid. És molt probable que la sentència i condemna dels polítics catalans provoqui un notable increment, enfortiment i repunt de l'independentisme. Per això l'unionisme persistirà en la guerra bruta i augmentarà el foment de la divisió dins les files sobiranistes. Hores d'ara continua fent-ho!.

Mentre l'unionisme ataca despietadament a Carles Puigdemont i els altres exiliats i jutja desvergonyidament a Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, els partits nacionalistes espanyols i la seva premsa afí al règim van construint un relat basat en un suposat enfrontament entre el president de la Generalitat i el vice-president i entre JxCat i ERC, les dues formacions que sustenten el govern. Quan l'un diu quelcom que no diu l'altre ho realcen, ho magnifiquen i conclouen que hi ha enfrontament entre ambdós. Quan un partit fa una proposta i l'altre no la comparteix, remarquen que hi ha divisió entre l'independentisme i ho esbomben exageradament. Si hi han contradiccions entre els diferents sectors sobiranistes, o un es manifesta més radical que l'altre o més moderat en les formes, o més abrandat, o senzillament no diuen o pensen el mateix, sentencien que dins l'independentisme hi han picabaralles. I publiquen enquestes poc fiables per condicionar i dirigir el vot dels catalans o aplaudeixen descontroladament els guanys o les pèrdues en intenció de vot per repartir elogis i ensabonades als suposats moderats o pragmàtics i retrets als suposadament més radicals. Tampoc no podem oblidar la barroera utilització que fa l'Estat espanyol -els trolls estan fent l'agost!- de les xarxes socials com facebook, twitter i de la caverna mediàtica madrilenya, utilitzant-les per sembrar confusió, provocar reaccions desaforades, buscar brega, aprofundir les diferències o per burxar en les ferides..... Només per fer mal i destruir l'adversari polític!.

No és lògic que entre formacions polítiques de diferent ideologia hi hagi pluralitat o diferencia d'opinions?. No és normal que les persones pensin i discrepin les unes de les altres?. No es lògic que tinguin una visió del món distinta?. I més tenint en compte el cicle electoral que estem vivint.....

El cert, però, és que l'unionisme està fent una tasca de mosca collonera que ocasionalment aconsegueix enfrontar -ens treuen de polleguera!- les diferents sensibilitats de l'independentisme. Però el que no aconseguiran mai és que els independentistes deixem de ser-ho. Es mantenen els objectius independentistes intactes!. La voluntat individual i col·lectiva és el ciment que uneix les persones -els maons- que construeixen l'edifici de la República. I les mosques emprenyadores molesten però res més. No aturen, ni convencen, ni poden destruir res de res.

El problema és com construirem la República. Perquè es inútil demanar un pacte per a convocar un referèndum amb qui es nega a negociar l'autodeterminació. Rajoy va ser l'home del no a tot i Sánchez és l'home del no a quasi tot. Inclús neguen que ja existeix una majoria favorable a la independència. Fins i tot neguen l'existència de exiliats i presos polítics!.

Que podem fer, doncs?. La resposta a aquesta pregunta és ben senzilla. L'u d'octubre de 2017 vam fer un referèndum i el vam guanyar folgadament. A sang i fetge, però el vam guanyar. La majoria a favor de la independència va ser aclaparadora, malgrat la violenta repressió desfermada per l'Estat espanyol assetjant i atacant col·legis electorals, robant urnes i paperetes i atonyinant a tort i dret tots aquells que es posaven a l'abast de les seves porres, escuts i bales de goma. És cert que els fets de setembre i octubre de 2017 va implicar una aprovació unilateral de la independència mai acceptada per Espanya, però la determinació dels ciutadans va permetre arribar a l'objectiu desitjat: l'anhelada independència. Per tant, el que ens senyala el camí és l'unilateralitat, el procés constituent i la Democràcia. No hi ha més!.

Si la independència ja l'hem guanyat només cal defensar-la. La única via que ens queda és fer efectiva la unilateralitat ja exercida mijantçant la desobediència individual i col·lectiva, ciutadana i institucional, la mobilització massiva dels sobiranistes, independentistes o no, ocupant places i carrers de ciutats i pobles de tot Catalunya amb la ferma determinació de defensar la República i la democràcia que hores d'ara ens nega Espanya utilitzant la brutalitat policial, judicial i política.....

No ens aturaran perquè no ens aturarem!. Guanyarem!. Per més que l'unionisme s'entesti en voler dividir-nos..... Els tenim ben apamats!. I nosaltres si som demòcrates sense embuts!.

2/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

Divideix i venceràs!. Aquesta va ser la divisa gravada a foc damunt el llom del sagrat llibre que recull tot alló que vol ser Espanya, com ser-ho, on anar i com arribar-hi en la seva condició d'estat-nació modèlic. Potser és millor dir ciutat-nació, perquè tot gira al voltant de Madrid. Madrit, rompeolas d'Espanya....!.

La Constitució espanyola és interpretable però sempre ho ha sigut a favor d'un país condicionat per quaranta anys de franquisme. La dictadura va suposar el blanqueig d'aquell franquisme. L'autoritarisme dictatorial va fusionar-se amb els principis democràtics parlamentaris de tal manera que la criatura resultant va ser una mena d'ens simbiòtic sorgit de dues realitats antagòniques. L'anomenada transición va normalitzar el franquisme mentre que la democràcia va perdre principis. De la ley a la ley, proclamaven el més ilusos. Aquesta va ser la primera batalla que va guanyar el franquisme. Victòria dels antidemòcrates sobre els demòcrates!. Els franquistes van obtenir immunitat, van conservar poder i tots els privilegis aconseguits durant quaranta anys d'hegemonia dictatorial. I el que és més important, van conservar el poder d'influença sobre totes les institucions de l'Estat. Judicatura i fiscalia, policia i guàrdia civil, servei secret, exercit, funcionaris, empreses públiques..... Els demòcrates van aconseguir la legalització dels partits polítics i una aparença de democràcia parlamentaria que el pas dels anys han anat minvant en principis democràtics i en llibertats i drets, passet a passet però consistentment. Des d'aleshores la Democràcia es va diluint pausada i inexorablement!. El franquisme sociològic ha vençut aclaparadorament!. I els veritables demòcrates espanyols no s'adonen del què ha passat, què està passant i què els passarà en el futur.

Aquesta victòria franquista és la que marca l'inici de la causa general endegada contra  l'independentisme. "Antes se romperá Catalunya que España", va proclamar Jose Maria Aznar expressant els seus desitjos i les seves intencions. Primer van crear el mite de la divisió social i enfrontaments entre catalans. Segons l'unionisme les families es van trencar degut al fet independentista. Pares contra fills, avis contra nets, germans contra germans!. Per les Festes Nadalenques no s'asseien a la mateixa taula perquè es discutien i barallaven. Després van crear la figura de l'unionista perseguit, mentre titllaven els independentistes com a victimistes. Els unionistes no podien dir que ho eren perquè els independentistes els assetjaven abrandadament. Patien intimidació i escraches a tot hora, es queixaven entre plors que havien d'amagar el seu espanyolisme. També van començar a dir que els mitjans de comunicació públics catalans feien propaganda anti-espanyola, els censuraven i els menystenien. Que l'escola catalana adoctrinava els infants en l'odi a Espanya i a l'idioma castellà. També des de la premsa cavernaria va crear-se una realitat alternativa absolutament fake amb l'objectiu d'endimoniar polítics, partits, institucions i entitats socials pel fet de declarar-se independentistes, mentre es dedicaven a escampar cap a la resta de l'estat una imatge esbiaixada de Catalunya amb l'únic objectiu de des-informar i auto-justificar les arbitrarietats que implacablement anaven imposant-nos des de Madrit. Recursos davant del TC a totes les lleis aprovades pel Parlament. Requeriments i amenaces judicials, fiscals, policials, governamentals i del Tribunal Constitucional. Mediàtics i aparatosos registres -amb o sense manament judicial- a seus d'institucions oficials de la Generalitat, ajuntaments i empreses privades col·laboradores amb la Generalitat.. Detencions arbitraries de funcionaris i polítics. Assetjament dels fiscals a batlles i regidors. Requeriments contra llaços grocs, pancartes, pallassos, rapers i resolucions polítiques. Aferrissat control -una veritable intervenció- de les finances catalanes. Intromissió -fraudulenta per partidista- de la Junta Electoral en campanyes electorals i mitjans de comunicació. Actuació del Tribunal de Cuentas per espoliar el patrimoni dels polítics catalans amb l'única intenció d'arruïnar-los com a venjança. I tones i més tones d'insults i amenaces de tota mena contra l'independentisme.

També van procedir a la aplicació a la carta de l'article 155, a la destitució del Govern legítim i dissolució del Parlament i la usurpació il·legítima de l'administració espanyola imposant-se i ocupant la catalana. Des de la judicatura van aprovar dictamens, resolucions i disposicions ordenant a qui es pot votar o no, com s'ha de votar i de que es pot parlar o no al Parlament. I ara estem en la fase de la venjança, de l'escarni, del escarment indiscriminat contra els principals personatges defensors de la independència: el judici farsa!. Per cert, venjança que reunirà totes les garanties de la llei espanyola hagudes i per haver, però beneïda i aplicada per una judicatura de tradició netament franquista mediatitzada pel poder polític, poder polític depenent del judicial i degudament recolzat pel Congrés i el Senat, al seu torn  dependents de l'executiu i submisos al judicial alhora i tots ells sota la fraternal mirada i aprovació del Tribunal Constitucional..... Un totum revolutum mai vist a un Estat europeu, que presumeix de respectar la  separació de poders i de ser un estat de dret modèlic.

Mentre la resposta de l'unionisme anava agafant la forma de brutal repressió sense quarter, violència policial, judicialització de la política, politització de la justicia i la separació de poders deixava d'existir a Catalunya, l'independentisme s'afanyava en aferra-se als principis democràtics universalment acceptats, al pacifisme militant i a la desobediència ciutadana, d'una forma quasi malaltissa per la persistència. Consultes populars, manifestacions multitudinàries, revolució dels lliris a les mans i somriures a les cares, eleccions plebiscitàries, lleis de transitorietat, debats parlamentaris i, per fi, el referèndum de independència de l'u  d'octubre de 2017. La resta ja és prou coneguda.....




SEGUEIX......

1/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

És hora de girar la vista cap endarrere per començar a entendre el que passa aquí i ara. I el que és més important: què haurem de fer en l'esdevenidor per arribar a les veritables fites de llibertat, justicia i plena sobirania que volem pel nostre estimat i atribolat país?.

Si mirem enrere veurem que d'ençà l'inici de la segona dècada del present segle, la majoria de ciutadans catalans vam dir prou a les arbitrarietats sorgides des de l'Espanya immemorial en base als abusos i petulància demostrades pels partits espanyolistes, el Tribunal Constitucional, el gobierno de la nación i la resta de institucions i entitats de l'Estat, arrel de la tramitació, aprovació, referèndum i anti-constitucionalitat que va provocar l'estatut d'autonomia català. Prou!, vam cridar tots plegats. Llavors es va acabar la maleïda transició del 78 i l'autonomisme i va renéixer l'independentisme amb més força com mai s'havia assolit fins aleshores. Aquell canvi de paradigma ciutadà es va traduir en un seguit de decisions i accions que van encetar el que coneixem com a procés cap a la independència de Catalunya. El processisme -tan criticat hores d'ara- estava en marxa!. Primer mitjançant un seguit de consultes populars auto-organitzades per la societat civil. Des d'aquesta mateixa societat van sorgir noves entitats i associacions com ara l'ANC, SÚMATE o l'AMI que es van afegir a les ja existents, com ÒMNIUM i d'altres, totes elles enfortint-se any darrera any per la força i empenta dels seus afiliats i per l'èxit aconseguit en les accions empreses a favor de la independència. Allò va ser un veritable tsunami!. Ho vam arrossegar tot!. Tant és així que els partits polítics sobiranistes i els seus líders no van tenir més remei que sumar-s'hi incondicionalment!.

La resposta de l'Estat al principi va ser d'incredulitat. Allò era un soufflé que baixaria ràpidament tot sol. Però també va provocar primer una certa angúnia i a continuació veritable basarda. El tsunami català esdevingué imparable!. Van sonar les sirenes d'alarma nacional-espanyolistes i es va produir la mobilització general de tots els estaments de l'Estat en defensa de la sagrada unitat de la pàtria. Totes les institucions i tot bon espanyol van posar-se en marxa. Partits estatals, gobierno, Congrés, Senat, judicatura, fiscalia, policia i guàrdia civil, l'IBEX 35, mitjans de comunicació públics i privats.... I tot l'exercit de rates que habiten a les clavegueres de l'Estat!. Totes les armes van ser permeses. Ingents quantitats de recursos de tota mena es van posar a disposició d'autèntics i abrandats salvadors de la pàtria, embolcallats amb la rojigualda i armats fins les dents amb la sagrada i pètria Constitució espanyola com a martell de Thor justicier i aclaparador. I la guerra va començar.....

La tàctica de l'unionisme es va evidenciar de seguida. El Divide et impera llatí va ser adoptat com a divisa -un veritable mantra- de totes les accions endegades contra l'independentisme. Es va aixecar la veda a la persecució i repressió ad hominem contra els independentistes. La llibertat d'expressió i d'opinió van anar patint continues retallades fins que el seu exercici s'ha tornat quasi impossible. La guerra contra el parlamentarisme va esclatar de la ma dels partits nacionalistes espanyols amb la complicitat de la fiscalia, la judicatura i el Tribunal Constitucional. La causa general contra l'independentisme va ser posada en marxa. Van sorgir com a bolets fantasiosos instructors judicials, fiscals afinadors, policies patriòtics, guàrdies civils assedegats de ràbia i pseudo-periodistes disposats a fabricar i publicar tota mena de notícies manipulades o directament falses i escampar tones de merda damunt del que per ells no son més que enemics polítics a esclafar i anorrear degut les idees pernicioses i agosarades que defensen.




SEGUEIX..............

A UN ESTAT NORMAL......

A un estat democràtic respectuós amb els drets i llibertats, tant els col·lectius dels pobles com els individuals dels ciutadans, on es prioritzen els principis de Justícia i Democràcia per damunt de tot, hi ha coses que no solen passar. I si passen, intenten ser corregides amb rapidesa, contundència i efectivitat.

Per exemple: A un estat normal i democràtic el Tribunal Constitucional no modifica les lleis aprovades pel parlament i referendades per la ciutadania abans que d'elles se'n desprengui qualsevol acció o decisió que presumptament puguin semblar inconstitucionals. I molt menys mantenen intactes articles copiats literalment en textos legals d'altres comunitats però declarats inconstitucionals en l'estatut original, per exemple el català. Tampoc n'hi ha massa on els polítics que ostenten el poder es neguen sistemàticament a fer Política amb els seus adversaris, rebutgen parlar de les demandes exigides i inquietuds expressades per la ciutadania sense condicions prèvies, o criminalitzen els oponents polítics perquè defensen idees contraries a les seves. A cap estat democràtic els partits polítics neguen al parlament legalment constituït la capacitat de parlar sobre tot, sense més limitacions que el respecte als principis democràtics i el capteniment degut a qui no pensa el mateix que la resta.

A un estat normal la policia mai interpreta els mandats judicials a conveniència, bescanviant el fer complir una instrucció com ara mantenir la proporcionalitat i la convivència ciutadana, a base d'apallissar indiscriminadament a vells, joves, adults, homes i dones, estirar els cabells, donar puntades de peu i cops de porra, disparant pilotes de goma prohibides contra manifestants o arrossegant escales avall a gent pacífica que només vol votar. A cap estat del món democràtic la policia crida rabiosament a por ellos desfermant i demostrant l'odi que acumulen contra aquells que només volen decidir el futur polític del seu país en pau i llibertat. No sol passar que els comandaments de les forces policials encarregades de fer els atestats requerits per la fiscalia per imputar delictes tinguin una predisposició provocadora i fatxenda, inequívocament rabiosa, mancada d'objectivitat i absolutament esbiaixada de la realitat -a reprimir!- fins el punt  d'inventar-se fets i probes per deixar anar tota la fúria i mala bava acumulades, demostrades públicament en múltiples piulades contra la majoria de ciutadans d'un poble, presumptes infractors, els quals a més a més han patit la violenta repressió incontrolada de les forces repressores sota el seu comandament.

Es clar que tampoc és massa normal que la fiscalia es dediqui a afinar aquests atestats per a donar-los una aparença de legalitat i legitimitat que no tenen i poder fer-los servir davant d'un jutge capaç de beneir i perseverar en les mentides afinades per un fiscal sense escrúpols i fabulades per un comandament policial sense decència.

A un estat de dret normal i democràtic la Justícia està per damunt de lleis injustes i jutges corporativistes absolutament polititzats i més preocupats per la literalitat de les lleis i normes que no pas per l'esperit que les inspira. Normalment, els jutges d'un estat de dret democràtic on impera la Justícia no apliquen mai la llei com a venjança, ni la retorcen per aniquilar els adversaris polítics dissidents dels poders fàctics establers. En quina mena d'estat els jutges s'entremeten en el poder legislatiu censurant allò de què es pot parlar o no, a qui s'ha d'investir o no i com i quan fer-ho?.

A quina mena d'estat de dret els opositors polítics son perseguits, jutjats, engarjolats, condemnats preventivament i expulsats del seu país pels poders executiu i judicial, o son ignorats, menystinguts i mediatitzats pel legislatiu i escarnits, difamats i insultats per l'anomenat quart poder -la premsa còmplice!- pel sol fet de fer i dir alló amb el que van concorre a eleccions que van guanyar legítima i folgadament i donar compliment al programa electoral -sense haver sigut qüestionat prèviament per ningú-, votat i aprovat  per la majoria de ciutadans?.

Em poden dir a quin estat democràtic el cap d'estat es decanta a favor d'una part i no fa de mediador -com mana la constitució!-, acoquina a la part agreujada, apadrina la violenta repressió indiscriminada contra els ciutadans i pressiona -fa xantatge!- a directius i empreses privades perquè marxin del seu país i s'estableixin al país veí?.

No hi ha massa estats de dret que es considerin democràtics que facin quelcom semblant com el descrit aquí i ara. Potser hi ha estats que se'n diuen democràtics però que no ho son. Com ara Rússia o Turquia. Que diguin que hi ha llibertat d'expressió però dins d'un ordre i límits arbitraris. Que es vantin de respectar els principis democràtics menys quan atemptin contra els poders i privilegis que gaudeixen els poderosos. Que es mostrin tan orgullosos  que recompensen amb un ascens al generalat pel seu cap i alhora el cobreixen de medalles com a pagament per la feina feta per la seva policia i forces paramilitars, fins i tot quan causen més d'un miler de ferits, reprimint violentament la ciutadania quan defensa i exerceix lliurament els seus drets polítics i civils, i provoqui un altra miler de represaliats entre funcionaris del govern, batlles i regidors imputats tots ells per haver facilitat l'exercici d'aquests drets. Hi ha algun estat de dret que presumeixin de gaudir de separació de poders segons predicava Montesquiu i tenir els poders executiu, legislatiu i judicial tan barrejats i dependents els uns dels altres que s'amalgamen i es fusionen en un únic poder, feixuc, farragós i omnipresent?.

No hi ha massa estats democràtics que estiguin tan impregnats d'autoritarisme fins i tot després de més de quaranta anys transcorreguts d'ençà la mort d'un sanguinari dictador.

No hi ha cap estat de dret democràtic i defensor de la Justícia que s'assembli a l'estat espanyol.

Res millor que una República Catalana que faci just el contrari de com fa aquest estat espanyol mancat de drets, de justicia, de democràcia i que no sap desprendre's del seu passat franquista.

No hi ha massa estats com Espanya. Afortunadament......



           

"¡A POR ELLOS, OE!"

Si jo fos espanyol estaria molt preocupat.....

D'ençà del començament d'aquesta mena de farsa que vol ser judici polític, encarregat de repartir venjança i acarnissament contra l'independentisme, l'estat espanyol ha refermat la fustigació sobre els ciutadans catalans. Al marge dels fets veritablement ocorreguts, de probes fefaents, d'esbiaixades opinions i sensacions personals dels testimonis de càrrec alliçonats per la fiscalía i l'instructor -no passem per alt les mentides i exageracions fetes per tots ells en seu judicial-, així com les continues interrupcions i constrenyiments soferts per les defenses per part del president de la sala, del sentit comú i la realitat constatable als centenars d'imatges i vídeos enregistrats, visionats i exhibits a totes les televisions del món però impossibles d'exhibir durant el judici per posar en evidencia les mentides dels testimonis de l'acusació que deposen davant del jutge..... Doncs bé, a totes aquestes arbitrarietats i manipulacions judicials s'hi ha de afegir un renovat increment de la repressió per part de la policia, la guàrdia civil i la fiscalía espanyoles contra catalans independentistes i sobiranistes, electes o no, així com les amenaces i insuls dels partits que constitueixen el trifeixit -PP, C's, VOX- i que s'auto anomenen com a constitucionalistes. L'última malifeta de la fiscalía espanyola ha sigut imputar fins a tres delictes contra els ciutadans que han gosat denunciar l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil durant el passat 1 d'octubre -el dia del referèndum!- i que van patir directament la violència desfermada per les forces repressores espanyoles.També hem d'afegir la barroera censura imposada per la Junta Electoral i l'adulteració i ocultació de les informacions periodístiques contraries als interessos unionistes que practiquen tots els mitjans de comunicació espanyols, formin part o no del que coneixem com a caverna mediàtica.

A qualsevol poder o institució d'un suposat estat de dret son exigibles un tarannà d'acord amb els principis Democràtics i de Justícia universalment acceptats. D'acord amb la separació de poders i de la decència. D'acord amb les llibertats i drets humans individuals i col·lectius. No és el cas de l'estat espanyol, impermeable a aquestes exigències malgrat brandar altivament una Constitució aparentment curosa amb els drets i principis que recull el seu tex, però ineficaç i vaporosa amb l'ús que d'ells se'n fa..... Ens trobem davant del que ufanosament proclamen com a democràcia espanyola i que en altres temps reconeixíem com a democràcia orgànica o franquista.

El que estem vivint els catalans quan censuren i persegueixen el color groc, els llaços solidaris amb els presos i exiliats independentistes, quan la Junta Electoral Central també prohibeix estelades i pancartes -fins i tot les més imaginatives, com les que reclamen llibertat peixos pacífics i similars- i comminen i veten  els periodistes dels mitjans públics catalans si fan servir  paraules i conceptes com ara exiliats, presos polítics, farsa jurídica, causa general o judici polític, doncs bé, aquest fets que estem patint haurien de preocupar moltíssim i posar en alerta a tots els espanyols. Primer reprimeixen els catalans i després aniran contra els espanyols. Hem passat de la persecució de rapers i titellaires a la persecució de colors, paraules i pancartes. Hem passat de practicar la llibertat d'expressió a engarjolar a qui l'exerceix. Hem passat de l'atonyinament de ciutadans que defensaven pacíficament urnes i paperetes, a patir les provocacions i la ferum del feixisme ensenyorit a les places i carrers del país amb total impunitat. Hem passat de les amenaces, insults, mentides i exageracions de C's, PP i dels comandos Arrimades en creuada permanent contra els llaços grocs, al blanqueig mediàtic de la formació política d'extrema dreta VOX -feixista i franquista alhora-, que arrossega i decanta altres formacions -PP i C's- cap a postulats i posicionaments encara més propers al franquisme latent que professen dissimuladament des de sempre. Hem passat de l'arbitrari espoli decretat pel Tribunal de Cuentas sobre els patrimonis privats de Mas, Ortega, Rigau i Homs -el TSJC no va apreciar malbaratament de cabdals públics per la consulta del 9-N però el Tribunal de Cuentas se'l va inventar-, a buscar la ruïna dels presos i exiliats polítics d'ara pels mateixos motius, el referèndum del 1-O, que encara son innocents -formalment no estan sentenciats- a ulls de la decència processal però no a ulls de la indecencia del Tribunal de Cuentas.

L'Estat espanyol ha passat de ser una democràcia homologada internacionalment i suposadament europeista a ser una mena de tirania disfressada de democràcia formal amb notòries incrustacions de franquisme sociològic. D'un règim monàrquic parlamentari dins la Unió Europea a un règim autoritari encastat a una Unió d'estats deshumanitzada i afeblida políticament, en mans de sapastres aparentment democràtics emmanillats i deutors dels poders financers i empresarials globals. Els catalans n'estem farts de tanta hipocresia, de tantes mentides, de tanta repressió. Estem delerosos de Llibertat, Justícia i Democràcia. Però els espanyols sembla que no acaben de reaccionar per tot alló que els caurà damunt ja que sembla que això no va amb ells. Fins i tot n'hi ha qui creu que el capteniment anti-catalanista dels poders i institucions espanyoles és legítim, oportú i proporcionat. Creuen fermament en el missatge que cantava la gent davant dels aquarteraments de la metròpoli quan van acomiadar les forces expedicionàries desplaçades a reconquerir la colònia revoltada: "a por ellos, oe!". Per molts espanyols aquesta cantinela continua plenament vigent. I així serà fins la victòria final. És a dir, fins l'esclafament dels independentistes catalans. Per aquest motiu tot si val i tot és justificable contra Catalunya, contra la independència i contra els catalans.

No s'adonen que cada acte repressor enforteix les ànsies independentistes. Que les seves mentides, manipulacions i manca de llibertat multiplica els nostres principis democràtics. Que la censura i restricció de la llibertat d'expressió a les quals volen sotmetre'ns fa augmentar la nostra determinació en defensa dels drets humans, col·lectius o individuals i el dret d'autodeterminació que tenim tots els catalans. Que la seva policia patriòtica i els seus fiscals afinadors -les rates de claveguera que pul·lulen per les clavegueres de l'estat- sota comandament de l'ex-ministre Fernández Díaz i amb el vist i plau de Mariano Rajoy, s'han dedicat -i encara es dediquen- a fabricar mentides i dossiers falsos contra els independentistes i els adversaris polítics -com es PODEMOS- per anorrear-los, fets que han impulsat les ànsies de independència de Catalunya fins a nivells hegemònics entre els electors catalans.....

Afortunadament, jo no soc espanyol!.

Aquells espanyols que dins d'una estona -desprès que el poder s'hagi encebat amb els catalans- es mostrin preocupats i temorencs degut a les pèrdues de llibertats i democràcia a les quals volen sotmetre'ls el trifeixit, amb la complicitat del socialisme de pa sucat amb oli espanyol, no passin pena. Els catalans no els girarem pas l'esquena com hores d'ara fan ells amb nosaltres..... Ni que ens apliquin l'article 155 de la sagrada Constitució espanyola mil cops!. Nosaltres hi serem!.

Els catalans si ajudarem als espanyols a recuperar la democràcia i la llibertat perdudes. Potser aleshores reclamaran una república com la que ja serà plenament vigent llavors a Catalunya.