PER FI LLIURES!.

Tot just falten quinze dies per arribar al 11 de Setembre, la primera fita d'aquest costerut camí endegat per la majoria de catalans i que culminarà el 9 de Novembre amb la votació a favor -o en contra- de la independència de Catalunya. Com s'ha dit, el camí està farcit d'entrebancs i perquè no reconèixer-ho, ple d'incerteses. D'entrada, a l'Espanya que representen Mariano Rajoy i el Partit Popular no creuen veritablement en els principis democràtics. Per això no accepten que les confrontacions polítiques que sorgeixen dins la societat d'un Estat complex com és l'espanyol tinguin com a única solució assenyada deixar que la gent decideixi quin és el futur que volen, a nivell individual i col·lectiu. Sembla que dret a decidir i estat de dret, pels populars, son qüestions contraposades, incompatibles. Creuen que la Constitució espanyola només te una única interpretació possible: aquella que s'assembli més al seu ideari, la més favorable als seus interessos. Defensen aferrissadament mots com ara consens i legalitat, sempre que vulguin dir adhesió infrangible, acatament, submissió i imposició, de grat o per força. No dubten d'utilitzar la seva llei d'exegesi netament castellana i els jutges i fiscals afins -n'hi ha moltíssims!- per aconseguir allò que les urnes els hi neguen sistemàticament. Especialment a Catalunya. Estan fent de l'Estat espanyol un regne injust, sòrdid i fosc on sempre es possible retorçar la llei fins a tornar-la il·legítima, així com desvirtuar la democràcia fins a tornar-la pur despotisme.

I els catalans?. Què fem?. Què volem?. Què pensem?. Molts catalans, que no som pas un poble fàcil de entendre, hem arribat a un punt al qual després de molt de temps de fer la viu-viu i conformant-nos amb el peix al cove, hem dit.... prou!. Prou imposicions lingüístiques i culturals castellanes. Volem que la nostra llengua i cultura deixin d'estar en perpetua posició defensiva, i passin a ser normals i indiscutides dins Catalunya. Prou des-lleialtats polítiques, administratives i institucionals de l'Estat espanyol, envers la Generalitat. Prou de constitucions petrificades, inamovibles i que exclouen i menyspreen els no castellans. Prou d'intolerància i cinisme governamental i mediàtic. S'ha acabat fer pedagogia insubstancial que no porta enlloc i de demanar autonomia política i reconeixement de la nació catalana, sense resultats mínimament acceptables. No més espoli fiscal disfressat de falsa solidaritat insostenible, que ens porta a la ruïna. Ja n'hi ha prou de ser una locomotora que arrossega un tren llarg i feixuc, i a la qual se li nega el combustible que necessita per tirar endavant. Volem gaudir d'autèntica llibertat i justícia. Volem exercir la plenitud democràtica sense renuncies ni restriccions de cap mena. Volem decidir com gastem els nostres recursos, quina política econòmica i laboral és la millor per a nosaltres, quines infraestructures ens interessant més, quina quota (sostenible) de solidaritat podem aportar a la resta del món, o l'abast de l'estat de benestar que podem i volem gaudir.

L'immensa majoria de catalans pensem, potser ingènuament, que l'única manera que tenim d'arribar a aconseguir els nostres propòsits sobiranistes és mitjançant l'exercici de la democràcia. Perquè creiem en ella. I ens sotmetem als seus principis. Per a nosaltres la democràcia és l'origen i fonament de tota legitimitat, tant política, com legal i administrativa, no pas la Constitució espanyola. Aquesta, en ser utilitzada pels espanyols com un bat de beisbol amb el qual anorrear les legitimes aspiracions catalanes, ha passat a no ser ja la nostra. La Constitució espanyola...?, doncs això, és espanyola; no pas catalana. Per tot plegat, volem tenir una constitució que aixoplugui els drets i deures de tots els ciutadans catalans. Que empari la cultura i la llengua catalana, no perquè siguin millors o pitjors que d'altres, o més o menys grans i esteses per arreu del mon, sinó perquè són les pròpies de Catalunya. Som plenament conscients que tots els entrebancs que Espanya posa davant nostre per tal d'impedir la independència faran que els esforços emprats siguin molts més cars. Però aconseguirem els nostres propòsits, perquè els afanys posats al seu servei seran molt gratificants i rendibles. Malgrat la guerra bruta desfermada per les clavegueres de l'Estat espanyol. Tot i les animalades que escriguin o diguin els mitjans cavernaris madrilenys. Fins i tot contra les actuacions esbiaixades i partidistes de la policia nacional, la guàrdia civil, de la judicatura i la fiscalia espanyoles. No ens fan por les amenaces militars o dels fiscals del govern, sempre delerosos d'anar contra Catalunya i els catalans, ja que consideren que no som prou espanyols -castellans, en realitat-. Perquè prefereixen que les empreses més importants de l'Estat siguin alemanyes abans que catalanes. Es vanaglorien dels èxits obtinguts pels atletes i clubs esportius catalans com si fossin espanyols i només remarquen la seva catalanitat quant no assoleixen la victòria desitjada. Per nosaltres, tant si guanyen com si perden sempre els considerem catalans. Per molts espanyols, Catalunya no te que ser reconeguda com l'exportadora de quasi el 30% del total espanyol, no fos cas que s'hi sentissin humiliats; ni que els impostos pagats pels ciutadans catalans fan més profit fora, a Espanya, que no pas dins, a Catalunya, on en molt bona part no hi re-tornen. Que la riquesa generada a Catalunya, de la qual Espanya se'n aprofita, és el 20% del total estatal. I que els ingressos per turisme són superiors al 25% del total de l'Estat. Volen fer creure que la lacra de la corrupció és cossa típica de l'oasi català, del clan Pujol, de l'independentisme, dels mafiosos catalans, dels partits catalanistes irregularment finançats, de les subvencions a l'ANC i d'Òmnium Cultural -per cert, inexistents!-, mentre que al País València, a les Illes Balears, a Madrid o Andalusia la corrupció és una anècdota circumstancial. Gürtel, Bankia, Bárcenas, Matas, Fabra, Camps, Nóos, sobres al PP plens de diner negre o ERO's socialistes irregulars però multimilionaris, pels nacionalistes espanyols són un simple acudit. Per molt que ens acusin de nazis, terroristes o corruptes, ells no seran menys antidemocràtics i deshonestos del que en realitat són. Estem farts d'en Rajoy, dels Aznar de torn, dels populars, dels falsos socialistes i de propagandistes que es creuen periodistes. Estem fins al cap damunt del nacional-catolicisme (presente!), imperialista, abassegador i ofensiu que volen imposar-nos des de fa tres segles.... L'onze de setembre pròxim farà ja tres-cens anys....!. Com passa el temps!.

De veritat creuen que les reiterades negatives de Mariano Rajoy contra l'exercici de la democràcia, el recolzament a les tesis d'Espanya de frau Merkel, les amenaces dels fiscals contra Mas i/o Junqueras, l'actuació i manipulacions de les clavegueres i la caverna a base de dossiers, informes i suposat periodisme d'investigació, els advertiments i amenaces dels militars i policies,  les denuncies dels franquistes de Manos Limpias, o l'anunciada violència verbal i física de la Falange espanyola el proper 11 de setembre, aconseguiran aturar l'ànsia -què ja és una necessitat peremptòria- de independència de Catalunya....?. Ens l'hem guanyada a pols durant els últims tres-cents anys!. I ara que la tenim a l'abast no hi renunciarem pas. Ens defensarem aferrissadament dels atacs espanyolistes -ja siguin agressius, violents o matussers-, els quals refermen els nostres anhels i conviccions. I ho farem de l'única manera que sabem fer: Amb democràcia, en pau i llibertat. I serem, per fi, autènticament lliures i sobirans.

11/9 - 9/11... CAP I CUA!.

Mentre s'apropen les fites més significatives que culminaran el procés sobiranista endegat pels ciutadans catalans es continuen prodigant per part del nacionalisme espanyol les bajanades més absurdes que hom pugi dir o fer, com arguments pretesament incontrovertibles per mantenir aquesta mena d'unitat -de destí en l'universal- perdurable i incommovible, que l'espanyolisme més ultramuntà considera existeix entre Catalunya i Espanya. Res més lluny de la realitat. Aquesta ficció no s'evidencia pas només en la premsa escrita madrilenya coneguda com caverna mediàtica, ja que també ho fan en tertúlies de radio i televisió espanyoles mitjançant l'opinió de pretensiosos analistes polítics i altius i des-acomplexats intel·lectuals hispans, per descomptat sense ni una engruna de nacionalisme espanyolista encegant el seu enteniment ni espessint la sang que en prou feines circula per les seves venes. Així ho diuen ells... i encara s'ho creuen!. Resulta doncs molt cridaner que aquestes desvergonyides manipulacions i mentides -autèntiques bajanades, com s'ha dit abans- que malgasten determinats personatges més o menys entregats a la causa unionista, impregnen les opinions i manifestacions de molts ciutadans espanyols, els quals poc a poc van tornant-se cada vegada més anti-catalans. Fins i tot amb rampells veritablement xenòfobs i decididament antidemocràtics.

Passaré per alt les afirmacions del Nobel Mario Vargas Llosa -"no hi ha una majoria de catalans que vulguin separar-se"-, ja que es qualifiquen per si mateixes. No em negaran que són més pròpies d'un endevinador de fireta de poble que no pas d'un reconegut intel·lectual de prestigi internacional. Com a molts altres, el seu nacionalisme estatalista li ha begut l'enteniment i l'enraonament. I la prudència verbal. No em refereixo tampoc al contingut d'alguns articles d'opinió apareguts, ara i abans, a la premsa que s'auto-qualifica com a seriosa i d'àmbit nacional. Em refereixo als comentaris que fan els lectors d'aquestes sovint esbiaixades opinions i que es publiquen al peu dels saberuts articles, que semblen més vulgars pamflets propagandístics i rebuscades calúmnies plenes d'odi i ganes de linxament, que no pas assenyada informació objectiva i veraç. I si els articles sobre Catalunya volen ser anàlisis equànimes i conciliadors, els comentaris es regiren contra l'autor de tamaño desaguisado, el qual aleshores passa a patir escarnis, burles i insults per la gosadia mostrada i el sacrilegi comès contra la Espanya immemorial.

Un exemple recent el trobem en el diari digital Público. Luis Garcia Montero ha publicat un article sota el títol La cuestión catalana, el qual critica la (nefasta) gestió que els grans partits espanyols fan del procés català, alhora que aposta per solucions democràtiques -els conflictes es solucionen a les urnes-, de canvis radicals de la Constitució -si la Constitució no permet la consulta, s'ha de canviar- i per un Estat federal sustentat en la regeneració de la societat i el socialisme democràtic. Luis Garcia defensa que sota aquestes premisses es podria aconseguir vèncer el separatisme i re-lligar Catalunya dins d'una Espanya forta en la defensa dels drets humans i prou flexible per saber reconèixer les singularitats particulars dels pobles i nacions que integren l'Estat. Es podrà estar d'acord o no amb les seves opinions. Jo particularment crec que això potser hauria estat possible fa uns quants anys, però no ara. Ja és massa tard. El que no faria mai fora desqualificar aquestes o altres opinions pel sol fet de no ajustar-se als meus desitjos. Dons bé, molts dels comentaris que va rebre dels lectors eren negatius, hostils a la idea defensada i fins i tot atacaven l'article amb malvolença cap a l'autor del mateix. I ho feien amb arguments feixucs, enfarfegadors i pretensiosament profunds, que només denotaven supina ignorància i marcats prejudicis.

Un tal AvergonzadoDelHombre es lluïa especialment en la seva estultícia política i social sobre Catalunya i el desconeixement de la seva historia. Després de mostrar-se favorable a la solució democràtica -perquè no fos dit!- sorgien els recurrents peròs per contextualitzar -desqualificar- el perquè de tot plegat. Així, afirmava que durant el franquisme es va afavorir l'industrialització a Catalunya amb ingents quantitats de diners -"més que en cap altre regió"- per tal d'apaivagar les possibles revoltes que pogueren produir-se. De sobte, a Catalunya no s'avien desenvolupat ni la revolució industrial, ni la lluita sindical i social durant els convulsos segles XIX i principis del XX. Aquesta part de la història catalana no existia!. La burgesia catalana no havia re-invertit les seves pròpies fortunes per enriquir-se més i més, sense esperar el concurs del Rei i els recursos econòmics i jurídics de l'amo Estat, com sí feien els aristòcrates de la meseta. L'únic en comú que tenien ambdós elits peninsulars era l'afany de explotar les classes populars en benefici propi. Res més!. Els uns s'ho treballaven amb diners i feina; els altres ho prenien i s'ho apropiaven exercint el poder, i prou, com sempre han fet. Si fins i tot els ciutadans catalans hem pagat -encara estem pagant- les autopistes -de peatge!- amb diners de la nostre pròpia butxaca!. Franco no ens va regalar absolutament res. Ni als rics ni als pobres catalans, ans al contrari. L'alt llinatge i la hidalguía com a modus vivendi són cosa de Castella, no pas de Catalunya. El desconeixement de la realitat catalana no eximeix a l'ignorant ni l'autoritza a falsejar l'historia, com fan més sovint del desitjable els nacionalistes espanyols. Això si, ho fan en nom de la grandesa d'Espanya.

AvergonzadoDelHombre també esmenta el sistema electoral com a causa de la deriva secessionista catalana. Sembla ser que el fet que a Catalunya existeixi un sistema de partits diferent a l'espanyol és motiu que tant el PP com el PSOE hagin tingut que fer concessions -"cuando no regalos de tipo económico"- a CiU, que considera han donat a Catalunya unes avantatges injustes respecte la resta de Comunitats Autònomes. Doncs bé, el sistema electoral espanyol abasta tot el territori de l'Estat i afecta i condiciona en el mateix grau a totes les formacions polítiques que lliurament hi participen. A Catalunya, però, existeixen uns partits polítics diferents a la resta de l'Estat, que mereixen més recolzament i confiança ciutadana que no pas els espanyols, els quals sempre han estat minoritaris i actualment amb resultats decididament minvants, dia darrera dia. Si Avergonzado és autènticament demòcrata, estarà d'acord amb mi que la democràcia es bassa en l'acceptació dels resultats de les urnes, als pactes i respecte entre majories i minories, i la legitimat que de tot això se'n desprèn. Si de quelcom peca el sistema electoral actual és, precisament, que prima injustament el PP i el PSOE per damunt de les altres formacions polítiques, incloent-hi els partits catalanistes. Per cert, ara el Partir Popular vol imposar que l'elecció de l'alcalde sigui per la formació que rebi més vots, independentment de la majoria obtinguda. Això agreujarà la manca de qualitat democràtica d'Espanya. Per altra banda, tots els partits defensen els interessos dels seus representats i per tant, és lògic i legítim que per arribar acords entre diferents, es facin mútues concessions. I els asseguro que les renuncies fetes pel catalanisme són moltes més, es troben a anys llum, de les fetes pels espanyolistes. Aquest és el principal motiu pel qual els ciutadans catalans hem acabat dient prou. Fins aquí podíem arribar!.

L'ultima contextualització del procés català que fa Avergonzado es refereix a la crisis econòmica que patim tots plegats. Atribueix als irresponsables polítics catalans haver aconseguit convèncer al populatxo de que la precària situació de Catalunya és culpa del persistent dèficit fiscal amb Espanya, que ens perjudica greument. El Espanya ens roba ha calat, es lamenta. Dons sí. El dèficit fiscal català resulta ja insuportable. Si es reduís a la meitat, a Catalunya no s'hagueren tingut que fer retallades en l'estat de benestar. Avergonzado, i d'altres, consideren que la responsabilitat és cossa de les males polítiques posades en pràctica per una classe dirigent preocupada per omplir-se les butxaques a costa de diners públic, de les comissions il·lícites, del finançament irregular dels partits, de la corrupció, de les polítiques capitalistes.... Tal com ha passat a tot l'Estat espanyol els últims anys!. Això forma part de la idiosincràsia de l'Estat!. En aquestes matèries no existeixen diferències entre Catalunya i Espanya. La contextualització a base de tòpics i vulgaritats és un recurs matusser i ineficaç. Concloure que l'electorat ha estat induït per la casta política -una expressió que no diu rés, que és artificial i forçada- cap a la independència és insultar l'intel·ligència dels catalans. O potser creu seriosament que som babaus, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i d'arribar lliurament a les nostres pròpies conclusions?. Realment creuen que estem des-informats o manipulats, quant tenim al nostre abast tota la premsa espanyola i totes les emissores de radio y televisió de l'Estat?. Incloent-hi El Mundo, La Razón, TVE i fins i tot 13TV!. D'on creuen que prové l'increment de l'independentisme d'aquests últims anys....?. Doncs de la des-informació i manipulació propalades sobre Catalunya i els catalans per la caverna mediàtica madrilenya!. Comparar els independentistes amb les rates que fugen del vaixell que s'enfonsa és com si nosaltres comparéssim els nacionalistes espanyols amb carronyers a la recerca d'aliments que altres han caçat. Fora una autèntica bajanada. Com parlar de populatxo i nazionalistes referint-se als catalans. O com acusar d'adoctrinament a l'escola catalana quant el ministre Wert amenaça rememorant el florido pensil d'espanyolitzar els nens catalans com en temps d'en Franco. O retreure'ns d'utilitzar l'identitat catalana per anar contra Espanya, quant la virreina Llanos de Luna es passa el dia als jutjats interposant querelles contra ajuntaments i entitats catalans per obligar-les a penjar la bandera espanyola fins i tot als urinaris públics, o per impedir que els consistoris es mostrin a favor d'una consulta democràtica.

Els arguments unionistes són tant fal·laços que se'ls giren contra seu. Fins i tot se n'adonen els espanyolistes de Sociedad Civil Catalana, quant denuncien que el cas Pujol és un bumerang que el catalanisme relaciona amb la fallida de l'Estat espanyol. I tant!. Tinc el convenciment que la corrupció a Catalunya és fruit del desgavell espanyol. Policies espanyols, jutges i fiscals, lleis, polítiques econòmiques i financeres, corruptes i corruptors, gobierno de España, partits, fundacions.... tot, tot, tot és absolutament espanyol!. Tant com en Sancho Panza i Don Quijote!. Heus ací perquè volem marxar. Per no tenir que aguantar les mentides del ministre Montoro i les seves balances fiscals trucades. Ni l'ofec financer al qual sotmet Catalunya. Ni el menyspreu i desdeny cap a Catalunya i els catalans de la caverna, d'en Rajoy, del PP, del PSOE, dels alts funcionaris espanyols i de les més altes institucions d'aquest Estat fracassat. Per fer foc nou, amb bon vent i barca nova.

Utilitzant els mateixos arguments que l'il·lustre Vargas Llosa -però a l'inrevés- bé podríem dir que a Catalunya hi ha una ínfima minoria de ciutadans que volen continuar sent espanyols. Perquè malgrat l'opinió molt escampada entre els comentaristes digitals espanyolistes que volen impedir la secessió de Catalunya, a sang i fetge i amb ungles i dents si calgués, l'immensa majoria de catalans volem votar (democràcia) i decidir el futur de la nostra nació (independència). En pau i llibertat. Es veurà el proper 11 de setembre i s'entendrà millor el 9 de novembre.... 11/9 i 9/11. Cap i cua!.