DE CONSENSOS I BLINDATGES LINGÜISTICS .....

Hi havia una vegada un gran consens dins dels grups polítics del Parlament de Catalunya que va permetre aprovar una llei d'educació que blindava l'ús de la llengua catalana com l'única vehicular al sistema escolar català. Aquesta llei també garantia l'aprenentatge de la llengua castellana, establint que un cop acabada l'escolarització dels nois i noies catalans, tots gaudirien del domini d'ambdues llengües....

També les Corts espanyoles van aprovar al seu torn, -sense el mateix ampli consens que a Catalunya, tot s'ha de dir- una llei d'educació, batejada com a llei Celaá en honor a la ministra del ram. Establia un seguit de requisits i normes comuns per a tot l'estat, sense que això signifiques que es qüestionava la llei catalana i molt menys la condició de vehicular del català a Catalunya....

Però heus aquí que la justícia castellana -mai millor dit!- va decidir que tenien raó els pares d'uns alumnes els quals exigien que el castellà fos també llengua vehicular a Catalunya perquè "els seus fills tenien tot el dret del mon a rebre l'ensenyament en la llengua hegemònica en tots els àmbits de la societat a Espanya". Naturalment es referien al castellà. I com van adduir que el castellà -espanyol!- estava en perill i perseguit a Catalunya, doncs els jutges van sentenciar a favor d'ells d'una forma prou salomònica: Si uns pares ho demanaven tota l'aula havia de rebre la lliçó en castellà. Així es preservava el dret d'un alumne castellanoparlant a rebre l'ensenyament en la seva llengua per damunt del dret de la resta d'alumnes de l'aula a rebre l'ensenyament en català.... I per si no quedava prou clara l'hegemonia i consideració especial deguda a l'espanyol, s'imposava que totes les escoles implicades havien de fer el 25% de les clases en espanyol....  

De poc serveix aprovar lleis amb tan amplis consensos, proclamant blindatges irreals, si una sola família abrandadament espanyolista que menystingui el català i un jutge complaent amb aquest menysteniment, canvien la lletra i l'esperit d'unes lleis aprovades al parlament per amplíssima majoria amb criteris merament pedagògics i socials, per satisfer les dèries anti-catalanes i els suposats drets d'uns pares a decidir per raons purament polítiques què, com i quant s'ha d'ensenyar els seus fills en la llengua hegemònica a l'Estat, modificant la llei vigent i el curriculum escolar de cada centre, vulnerant el dret de la resta d'alumnes catalans perquè aquests falsos no nacionalistes espanyols políticament no accepten el català -per motius d'odi?- com a llengua vehicular a Catalunya. 

Ho fan utilitzant els seus fills com ariets contra la llengua pròpia de Catalunya. Ho fan acusant a l'escola catalana d'adoctrinament nacionalista català, de persecució de la llengua espanyola i de nazis perquè fan servir el català enlloc de l'espanyol, com creuen ells que hauria de ser..... Volen anorrear el català per imposar la llengua de Castella com a última baula de la cadena colonitzadora definitiva que relligui Catalunya a l'Espanya imperial per sempre més. I no volen reconèixer que Catalunya és un país diferent a Castella -a Espanya!- i que té els mateixos drets i mereix la mateixa consideració i respecta que qualsevol altra nació d'Europa i del Món..... 

Totes aquestes acusacions -excuses de mal pagador- son el producte de mirar-se al mirall i no reconèixer que s'escauen millor en ells mateixos que no pas en els catalans. 

Fa més de tres-cents anys que Castella -ara coneguda com Espanya- està intentant esborrar Catalunya de la nòmina de nacions lliures. La colonització empresa desprès de la conquesta a sang i fetge de 1714 abasta totes les instàncies, tots els àmbits de la societat catalana. Singularment la llegua del país, el català. Abans ho feien sentenciant "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Avui els importa un rave que es noti la cura. Ho fan amb tots el mitjans al seu abast. La  fiscalia, la judicatura, les lleis, la premsa, l'economia, les finances, la tele, la radio, el cinema, potinejant drets, malmetent la democràcia i l'estat de dret..... Tot serveix per anorrear el català!. Es a dir, per anorrear Catalunya i els catalans!. Tot si val per glorificar l'Espanya immemorial, es a dir, la Castella imperial....

Segle darrera segle, any darrera any, mes darrera mes Espanya fracassa en el intent. Perquè els catalans som i serem catalans per sempre més. Com un francès, un escocès, un ucraïnès o fins i tot un espanyol son i seran dels seus respectius països.....

De la mateixa manera que a cap nacional de cap altre país se li demana que renunciï a les seves arrels, per quins setze ous els catalans hem de renunciar a la nostra nació, a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra llibertat?. Perquè ho digui un no nacionalista espanyol?. Perquè ho vulgui un polític de Madrit?. Perquè ho sentenciï un jutge inquisitorial?. 

Ni en broma renunciarem a la nostra llengua!. Ni a la nostra nació. Mai!. Ja siguem o no nacionalistes, independentistes o sobiranistes..... Mai deixarem de ser el que som: catalans!.  

Encara no s'entén perquè volem la independència, ja?.

S'ESTÀ ESTENENT UNA SENSACIÓ DE DERROTA?.

Tinc la percepció que s'està estenent un sensació de derrota dins del món independentista. Sembla com si la rendició, l'aixecada de mans davant l'embat de l'Estat haguera substituït la joia de la llibertat i independència que fins no fa pas massa temps omplia els nostres cors, bullia en els nostres cervells i movia quasi totes les nostres accions.

Crec que aquesta percepció, tot i ser evident, no és pas veritable. Em sembla que els independentistes no ens hem rendit ni de bon tros. El que passa és que els partits polítics, empesos per líders porucs, pusil·lànimes i fins i tot políticament ineficaços, envoltats d'uns quants militants sectaris del nucli dur de cada partit -el rovell de l'ou- fent-los la rosca, no han respost a les expectatives que hom esperava d'ells. Això tant val per Junts, com per les CUP i especialment per ERC. 

Esquerra és la clau del desencís, tot s'ha de dir. Per això m'hi fitxo més en ells. És la formació independentista suposadament hegemònica -així s'auto consideren-, la més votada, amb més escons -un més que Junts- i amb més representació a les Cortes espanyoles. Per tant, la seva responsabilitat dins del moviment sobiranista és la més important, perquè son qui tenen més pes..... en la generació del desencís independentista.

Aquest pes -en realitat malbaratament!- que tenen els republicans està soscavant a tot el moviment independentista. Controlen i condicionen molts mitjans de comunicació públics o fins i tot privats. Per tant, disposen de l'atenció mediàtica a Catalunya però també a Espanya. A Catalunya, magnifiquen la presidència, el partit i la tasca política que desenvolupen. Sense una mínima autocrítica pròpia ni cap mena de crítica sobre els mitjans que els afavoreixen tant abrandadament. A Espanya els hi fan la gara-gara perquè recolzin el gobierno, perquè votin lleis suposadament de caire social i perquè acceptin uns minsos acords favorables a Catalunya, negociats a corre cuita entre Gabriel Rufián -portaveu de grup republicà al Congrés- i el PSOE, que estan més buits de contingut que un globus inflat amb aire.... Aquest diputat està més preocupat en caure bé al Gobierno i a PODEMOS i fer tuïts cridaners contraris a Junts i el Consell de la República que no pas aconseguir res favorable als interessos dels catalans. Fins i tot es permet conrear la discòrdia entre les formacions independentistes donant per bones les mentides i acusacions que l'Estat divulga contra Carles Puigdemont i altres independentistes de l'exili. En definitiva, Rufián és el paradigma del fracàs d'Esquerra Republicana a Madrid.

Malbaratament que també dilapida un Molt Honorable President de la Generalitat, Pere Aragonès, més dedicat a fer anuncis grandiloqüents amb molts escarafalls i paraules que no diuen res que no en defensar sense embuts els interessos dels ciutadans -independentistes o no-, la dignitat de la institució que presideix i en reclamar el reconeixement i respecte degut a la nació catalana, oblidant-se que no som una mera comunitat autònoma més dins de l'Estat espanyol. Però per damunt de tot està incomplint el mandat que el poble va atorgar al seu partit quan va obtenir la majoria dins del moviment independentista. Res del que fa afavoreix l'acostament de la independència mentre es dedica a enfortir un autonomisme que per a si l'hagués volgut l'ínclit Duran i Lleida arrelat al Palace -amb peix al cove incorporat- en els seus millors moments polítics madrilenys. El president Aragonès, tot anunciant que vol eixamplar la base independentista i entaular-se per parlar amb els botxins de la repressió està aconseguint tot el contrari del que anuncia: eixampla i enforteix la base autonomista mentre allunya i afebleix la majoria independentista..... Com sembla que desitja que passi un pes pesat dins del partit, l'ex-portaveu a Madrid Joan Tardà. ERC està fent més a favor d'una hipotètica República Espanyola -hores d'ara una monarquia impune a les corrupcions reials- que no pas per la proclamació de la República Catalana. Pel que fa a Oriol Junqueras flac favor fa a l'independentisme i al seu partit participant en xous televisius de la mà del friqui Mario Vaquerizo, fent sortir els colors de la vergonya a les galtes a tots els que vam recolzar-lo quan va ser injustament jutjat, condemnat, empresonat i després graciosament indultat pel rei nostre senyor Sa Majestat Felip VI ..... Esperpèntic!.

Pel que fa a Junts i les CUP mai troben el moment adequat per actuar amb la coherència política que requereix l'actual situació que pateix Catalunya. No gosen trencar la baralla marcada que comparteixen amb ERC..... Per por a perdre l'escadusser poder que gaudeixen, potser?. Les CUP només saben fer assemblees per decidir que les decisions a prendre las decidiran en una assemblea convocada el proper cap de setmana..... No s'impliquen en la governança de país perquè és poc d'esquerres o és molt de dretes. Res del que proposa el govern els sembla acceptable i critiquen i amenacen amb el trencament per qualsevol decisió que no afavoreixi la consecució de la revolució pendent, la qual restarà pendent per sempre més si depèn de l'assemblea cupaire..... A les CUP no és pot dir que la culpa la tenen els líders de la formació perquè no n'hi ha. La culpa rau en la feixuga dependència a la assemblea. Son democràticament impecables i coherents però políticament molt deficients..... Son ineficaços i el que és pitjor: prescindibles!.

I Junts, a qui s'ha de reconèixer que manté el discurs més pro independentista entre les formacions catalanes, no gaudeix ni de l'autoconfiança ni la força necessàries per revertir l'atzucac en el qual tots plegats han ficat a Catalunya i a la independència. Tot queda en meres paraules sense conseqüències. La cerca de la desitjada unitat de l'independentisme l'estan convertint en la cerca del Sant Greal.... Sembla que hi ha interessos contraposats dins d'ells, segons quin corrent defensi qüestions com ara Olimpíades 2030 si o no, a favor o contra de l'ampliació de l'aeroport, si però no al Consell de la República o tragar o no tots els gripaus que ofereixen els seus companys de govern. O si Carles Puigdemont ha de ser el líder del Consell de la República i de Junts alhora o ha de deixar el càrrec de Junts, o del Consell... Aquestes indecisions, aquestes discrepàncies internes però públiques no els permeten prendre les decisions escaients i conseqüents amb alló que defensen més que ningú però també més ineficaçment que els altres: la independència de Catalunya.

Només hi ha una cosa que pot regirar aquest estat de prostració en el qual es troba l'independentisme. Una victòria europea judicial de l'exili en vers les actuacions espanyoles i l'afany de judicialitzar la política i polititzar la justícia que ha fet, està fent i seguirà fent Espanya, pot causar -i causarà!- un terrabastall no tan sols en totes les institucions de l'Estat si no que sobretot re-iniciarà el moviment independentista amb una força i empenta que hores d'ara es manté al ralentí. 

I llavors, la gent, els independentistes ara ensopits i emprenyats, retrobarem les ganes, la força i l'empenta que ens han furtat  uns líders porucs, incapaços i sobrers i uns partits institucionalitzats, feixucs i acomodats, els quals han preferit prioritzar les lluites caïnites atacant-se entre ells mentre es miren el melic i no fer res per restablir la unitat i un full de ruta comú cap  a la llibertat per tal de no malgastar l'empenta i la força de la gent que volem la independència que els havíem donat de tot cor.....

Prescindirem de tots ells perquè no els veig capaços de rectificar.... 

Aquesta desconfiança se l'han ben guanyat a pols i per tant, se la mereixen!.