Estem a les vespres de la Diada. De Diada en Diada hom acaba un xic cansat, potser fins i tot un pel decebut però alhora content i satisfet per l'èxit aconseguit. Sempre pensem que aquesta és la darrera Diada que commemorem estan sotmesos a la legalitat espanyola i que l'any que ve ho celebrarem essent una República lliure i sobirana. I ens felicitem pel civisme demostrat pels centenars de milers de manifestants que ni tan sols han llençat un paper al terra. Som collonuts!, pensem cofois mentre veiem emocionats les imatges de la tele catalana i ens emprenyem pel biaix tendenciós i gens profesionals que donen els mitjans espanyols d'una festa tan cívica i pacífica com es la Diada Nacional de Catalunya.
Enguany, però, l'atmosfera que es respira es un pel diferent. Potser més arrauxada. D'entrada alguns independentistes diuen que no hi aniran perquè se senten decebuts per l'actitud pusil·lànime dels partits polítics i les decisions que han pres respecte el debat i votació del candidat Pedro Sánchez com a president del Gobierno. Molts no entenen -no entenem!- que es pugui facilitar l'investidura d'un president que ha dit per activa i per passiva que no negociarà mai un referèndum d'autodeterminació, que la societat catalana està partida i per tant enfrontada, que ofereix actualitzar l'autonomia i aprovar un nou sistema de finançament -el millor que mai s'hagi aprovat, com sempre- i mantenir l'estatus quo com fins ara o si no, l'aplicació de l'article 155. D'un polític que manté segrestats i engarjolats els principals líders independentistes mentres hi ha exiliats fora de l'estat, tots ells acusats d'uns delictes que mai han ocorregut. Per negar nega fins i tot la condició com interlocutor i subjecte polític a Catalunya i menysprea olímpicament tant el president Quim Torra com el grup parlamentari de JxCat, els quals no han sigut ni tan sols convidats a les negociacions que les forces polítiques amb representació a les Corts mantenen amb els socialistes, de cara a l'investidura. Si això hi afegim les discussions i desencontres entre les forces independentistes, les declaracions contradictòries dels polítics i la manca de unitat estratègica, l'emprenyamenta general de la ciutadania arriba a cotes mai vistes fins ara.
Ailàs!. Malgrat tot, els que diuen que no volen anar, hi aniran!. Els decebuts, també!. I els emprenyats, encara més!. I serem tots i molts més. Ja plogui o nevi no faltarem!. Perquè les discussions partidistes ho son entre partits, no pas entre els ciutadans independentistes. Nosaltres tenim molt clar què volem, com ho volem i fins on volem arribar. Volem la independència efectiva, ja!. La volem aconseguir de manera pacífica com a continuïtat i culminació dels 1 i el 27 d'octubre de 2017. I estem disposats a arribar-hi amb la legitimitat democràtica i el pacifisme actiu com a banderes però també exercint activament una massiva desobediència ciutadana i no posant mai més l'altra galta per no continuar rebent cops de porra a mans d'energumens uniformats i violents.
Enguany es respira una nova flaira entre els centenars de milers de catalans que anirem a la manifestació de la Diada. Fins hi tot entre els que no hi aniran!. No tenim por i ens defensarem de les agressions que puguin dispensar-nos els que canten amenaçadorament a por ellos. Molt probablement desprès de la manifestació alguns milers de participants es quedin indefinidament als carrers demanant la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la implementació definitiva de la República ja proclamada. No tinc cap dubte que s'engegaran noves i sorprenents iniciatives -per part independentista sempre pacífiques- que faran que la gallineta comenci a trontollar estrepitosament. Ni els insults, les amenaces o els xantatges que ens llancin des de l'unionisme faran que els que volem la llibertat de Catalunya reculem ni un sol mil·límetre. Ans el contrari, avançarem decidits endavant fins arribar a la nostra fita: la independència.
Ara més que mai es obligatori anar a la manifestació de la Diada. Ara més que mai no hem de tenir por, si no coratge i fermesa. Hora es d'exercir la desobediència massiva i contundent i d'estirar la corda, uns cap ací, els altres cap allà, fins que la gallineta tombi, tombi, tombi i ens puguem alliberar.
Enguany, però, l'atmosfera que es respira es un pel diferent. Potser més arrauxada. D'entrada alguns independentistes diuen que no hi aniran perquè se senten decebuts per l'actitud pusil·lànime dels partits polítics i les decisions que han pres respecte el debat i votació del candidat Pedro Sánchez com a president del Gobierno. Molts no entenen -no entenem!- que es pugui facilitar l'investidura d'un president que ha dit per activa i per passiva que no negociarà mai un referèndum d'autodeterminació, que la societat catalana està partida i per tant enfrontada, que ofereix actualitzar l'autonomia i aprovar un nou sistema de finançament -el millor que mai s'hagi aprovat, com sempre- i mantenir l'estatus quo com fins ara o si no, l'aplicació de l'article 155. D'un polític que manté segrestats i engarjolats els principals líders independentistes mentres hi ha exiliats fora de l'estat, tots ells acusats d'uns delictes que mai han ocorregut. Per negar nega fins i tot la condició com interlocutor i subjecte polític a Catalunya i menysprea olímpicament tant el president Quim Torra com el grup parlamentari de JxCat, els quals no han sigut ni tan sols convidats a les negociacions que les forces polítiques amb representació a les Corts mantenen amb els socialistes, de cara a l'investidura. Si això hi afegim les discussions i desencontres entre les forces independentistes, les declaracions contradictòries dels polítics i la manca de unitat estratègica, l'emprenyamenta general de la ciutadania arriba a cotes mai vistes fins ara.
Ailàs!. Malgrat tot, els que diuen que no volen anar, hi aniran!. Els decebuts, també!. I els emprenyats, encara més!. I serem tots i molts més. Ja plogui o nevi no faltarem!. Perquè les discussions partidistes ho son entre partits, no pas entre els ciutadans independentistes. Nosaltres tenim molt clar què volem, com ho volem i fins on volem arribar. Volem la independència efectiva, ja!. La volem aconseguir de manera pacífica com a continuïtat i culminació dels 1 i el 27 d'octubre de 2017. I estem disposats a arribar-hi amb la legitimitat democràtica i el pacifisme actiu com a banderes però també exercint activament una massiva desobediència ciutadana i no posant mai més l'altra galta per no continuar rebent cops de porra a mans d'energumens uniformats i violents.
Enguany es respira una nova flaira entre els centenars de milers de catalans que anirem a la manifestació de la Diada. Fins hi tot entre els que no hi aniran!. No tenim por i ens defensarem de les agressions que puguin dispensar-nos els que canten amenaçadorament a por ellos. Molt probablement desprès de la manifestació alguns milers de participants es quedin indefinidament als carrers demanant la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la implementació definitiva de la República ja proclamada. No tinc cap dubte que s'engegaran noves i sorprenents iniciatives -per part independentista sempre pacífiques- que faran que la gallineta comenci a trontollar estrepitosament. Ni els insults, les amenaces o els xantatges que ens llancin des de l'unionisme faran que els que volem la llibertat de Catalunya reculem ni un sol mil·límetre. Ans el contrari, avançarem decidits endavant fins arribar a la nostra fita: la independència.
Ara més que mai es obligatori anar a la manifestació de la Diada. Ara més que mai no hem de tenir por, si no coratge i fermesa. Hora es d'exercir la desobediència massiva i contundent i d'estirar la corda, uns cap ací, els altres cap allà, fins que la gallineta tombi, tombi, tombi i ens puguem alliberar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada