LA VERITAT SEMPRE ACABA IMPOSANT-SE.

A mesura que s'apropa el 9 de novembre les inquietuds espanyoles van in crescendo. Les continues apel·lacions que fan sobre l'existència d'una suposada crispació ciutadana, o per les presumptes baralles i divisions que pateixen les famílies catalanes, o les hipotètiques agressions sofertes per l'unionisme espanyolista convenientment exagerades i publicitades -i pel que sembla, desitjades-, tot això per culpa del sobiranisme, no són més que el fidel reflex de les fòbies, pors, complexes d'inferioritat i inseguretats mentals que envaeixen i dominen els seus atribolats esperits. Utilitzen aquests tipus de premisses, al cap i a la fi simples excuses o coartades, amb la vana esperança d'aturar de qualsevol manera els anhels de independència dels catalans. Per cert, amb resultats veritablement galdosos per Espanya. Envers Catalunya, han renunciat als principis democràtics i ho fien tot a la força de la llei, a la repressió administrativa, policial i financera, a l'intransigent ordre i manament constitucional i a la decaiguda fortalesa de l'estat-nació més antic que existeix a l'univers. Per tant, sembla natural i raonable que menteixin, insultin, amenacin i vulguin imposar-se per la força enlloc de la raó, per tal de retenir allò que veuen se'ls escapa de les mans irremeiablement.

No s'adonen que aquesta mena d'arguments anti-polítics i matussers, a molts catalans, encara ens encoratgen més. Per què tard o d'hora la veritat s'imposa. Fa poques setmanes l'expert en balances a la carta Ángel de la Fuente, anomenat pel ministre Montoro, va sentenciar que el dèficit fiscal reconegut a Catalunya només pujava 8.455 milions d'euros -curiosament, la meitat del suposat dèficit atribuït a la comunitat de Madrid!-. Avui ja reconeix que si Catalunya gaudis d'un concert econòmic com el basc o navarrès, l'incidència que tindria als comptes de la resta d'autonomies -el finançament de menys!- seria de 16.000 milions d'euros anuals, casualment la quantitat estimada per la Generalitat com a dèficit per l'any 2011. El mateix passa amb la llei de consultes no referendàries recentment aprovada pel Parlament català, que el govern de Madrid i els abrandats unionistes que li donen suport -siguin populars, socialistes o informadors cavernaris-, ja l'han declarat preventivament il·legal, inconstitucional i inaplicable. I tot això abans d'haver-se publicat al DOGC per la seva plena vigència legal....!. És la manera que tenen de condicionar la futura sentència del Tribunal Constitucional. Ells la declaren inconstitucional i l'Alt Tribunal ratifica els seus desitjos. El més significatiu és que molts prestigiosos i afamats juristes en exercici i reconeguts acadèmics, tant catalans com espanyols, opinen justament el contrari: és una llei legitima, constitucional i desitjablement aplicable. Un altre exemple el trobem en unes recents (des)informacions publicades a la premsa dretana madrilenya quant afirmen que la banca domiciliada a Catalunya ha decidit traslladar les seves seus socials a Madrid, com a conseqüència de la possible declaració de independència. Com era previsible, les entitats financeres ho han negat amb absoluta rotunditat.

Aquesta suposada crispació ciutadana, o les baralles i divisions familiars atribuïdes a l'independentisme, no existeixen pas. Millor dit, són presents -i sembla que benvolgudes- dins l'espanyolisme militant. La proba més fefaent d'aquesta existència és, precisament, l'expressió d'una creixent agressivitat -fins i tot violència, al menys verbal- i la feixuga imposició constitucionalista social-popular, així com els insults, mentides i manipulacions que tan des-acomplexadament practiquen la premsa i els polítics espanyols en general. El nacionalisme espanyol és víctima de la seva excessiva amargor i incompetència política i pel fet d'utilitzar la llei com si fos un mur de contenció d'anhels i esperances ciutadanes, enlloc d'un instrument al servei de la gent. I aquest immens error comès pels partits i institucions espanyoles agreuja i aprofundeix més i més les diferències i distàncies sorgides entre Catalunya i Espanya. Les agreuja tant, que el mur aixecat davant Catalunya no aguanta l'onada que li passa per damunt. Perquè els anhels, les esperances i les il·lusions no es poden aturar. Ni ignorar. Ni reprimir. Així ho hem demostrat centenars de milers de ciutadans aquest passat 11 de setembre. Sense crispació, ni baralles. Amb goig i pau. Amb les famílies ben unides!.

La veritat sempre acaba imposant-se. I més quant es combat amb mentides, insults i manipulacions. La llibertat i la democràcia sempre triomfen. Per això a l'horitzó s'albira la independència de Catalunya.   

S'ESTIMEN MÉS LA DUI, POTSER?.

DUI: Declaració Unilateral de Independència.

Sembla ser que la confusió, el desconcert i la por cap al desconegut impera entre els espanyols que no poden amagar el seu nacionalisme. És a dir, entre aquells espanyolistes representats per conservadors i obreristes, fins ara hegemònics a la vida política i social d'Espanya. I també aquells que trepitgen els seus talons, com són C's, UPyD, Podemos, Queremos, Ganemos i mil formacions més, totes elles condicionades pel seu patrioterisme d'identitat nítidament castellana que disfressen i amaguen en un fal·laç europeisme el qual, per desgracia de tots, va de capa caiguda dins la pròpia Unió Europa. Són nacionalistes abrandats, però no se'n reconeixen com a tals. Al cap i a la fi, s'avergonyeixen d'aquesta condició, donada l'historia que arrossega i la repressió que representa, així com la utilització matussera feta pels filo-franquistes tan presents a la realitat política i administrativa quotidiana de tot l'Estat. Dons bé, a la confusió, el desconcert i la por hem d'afegir l'ignorància. El més greu de tot és que es tracta d'una ignorància voluntària. El govern espanyol i el partit alfa que li dona suport prefereixen tancar els ulls davant la realitat i no volen escoltar els crits de la gent, ni atendre les exigències de la societat, cansada com està d'esperar que es compleixin els compromisos adquirits pels governants i s'atenguin les seves necessitats, especialment dels sectors més vulnerables, donada la profunda crisis integral que ens afecta tots plegats hores d'ara.

La societat catalana fa quatre anys que va dir prou. L'any 2010 centenars de milers de ciutadans ens vam manifestar contra l'ignominiós procedir de les més altes institucions de l'Estat espanyol envers els catalans. És bo recordar-ho: Els nostres representants havien ofert a Espanya una solució al conflicte polític que ja aleshores començava a evidenciar-se davant el capteniment que havia tingut el Govern d'Aznar envers la Generalitat. L'autonomia catalana va començar  a ser menystinguda i anorreada per la prepotència, l'imposició, la superba i el quixotisme del Govern d'Espanya; a canvi des de Catalunya es va oferir un nou Estatut com a solució al desencontre sorgit -la anomenada desafecció del senyor Montilla-. Vam creure el compromís públic adquirit pel senyor Rodríguez Zapatero: "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"; varem negociar i acordar un text al Parlament que posteriorment va ser modificat a les Corts espanyoles, i finalment el vam votar i aprovar en referèndum -només els catalans, no pas tots els espanyols!-. Aquesta era la tercera via, tan desitjada pels unionistes d'ara!. La qual, per cert, va ser dilapidada miserablement per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimat per les pressions, intromissions i manipulacions sofertes a mans de populars, socialistes i la caverna mediàtica madrilenya, així com per la vergonya aliena que vam sentir la majoria de catalans per aquest vergonyós i il·legítim procedir espanyol.

Recordar és necessari: Des d'aleshores, vist el fracàs obtingut pels defensors de l'encaix Catalunya-Espanya i l'humiliació que representava aquella sentència, els ciutadans varem dir.... PROU!. Fins aquí podíem arribar!. Ens vam manifestar multitudinariament rebutjant l'ofensiva i antidemocràtica sentencia contra l'Estatut -la tercera via havia sigut rebutjada per Espanya- que els magistrats del Tribunal Constitucional van tenir la barra de dictaminar, després d'haver sigut aprovat en referèndum per la majoria de ciutadans catalans. No és necessari mencionar l'anti-catalanisme brandat pel PP, a base de recollida de signatures contra Catalunya i interposicions de recursos contra un estatut que havia sigut model a copiar per altres governs i parlaments autonòmics socialistes i populars, que mai van ser recorreguts. Ni, com s'ha dit abans, de la vergonyosa manipulació de l'alt tribunal... de la ma fonamentalment dels populars. Tampoc val la pena mencionar la complicitat dels socialistes en aquesta pressa de pel típicament hispana, els quals s'havien encarregat de raspallar -Alfonso Guerra dixit- el text consensuat per les forces polítiques catalanes. Desprès de tot això, el president de la Generalitat va demanar personalment davant del senyor Rajoy l'anomenat pacte fiscal -com a últim recurs-, tornant a conrear un ensordidor NO del govern popular. En conseqüència, es van celebrar eleccions avançades amb el resultat d'una aclaparadora victòria de les formacions sobiranistes, que s'havien compromès en els seus respectius programes electorals convocar una consulta pel dret a decidir el qual, per si no se sap, és un eufemisme del dret d'autodeterminació.

Recordar ens omple d'il·lusió i renova les nostres esperances: Milions de persones de tota edat i condició, ja sigui aplegats amb determinació i alegria pels carrers de les ciutats, o agafats de les mans fent una cadena humana des de França fins el País Valencià, o dibuixant la senyera amb els nostres cossos grocs i vermells damunt onze kilòmetres d'avingudes barcelonines, clamant per la llibertat de Catalunya. Nens, joves, pares i mares, avis, oncles, colles d'amics, treballadors i aturats, solters i casats... Una riuada de gent ens venim manifestant reiteradament els darrers tres anys a favor del dret a decidir, i la majoria també ho fem per reclamar la independència de la nostra Nació. Que es podia esperar desprès de l'actuació de l'Estat envers Catalunya....?. Estem cansats de les negatives inamovibles d'Espanya a tot el que és bo per Catalunya i els catalans, perquè és dolent per Espanya. I un bé negre!. No és dolent per Espanya. És dolent pels populars i pels socialistes, pels poderosos de Madrit, pels socis de la Santa Aliança i del Pont aeri, pocs però rics, i per els alts i mitjans funcionaris de l'Estat, acostumats tots ells a manar, a gaudir sense condicions de poder, prebendes i privilegis seculars i també a esprémer, entre d'altres però amb més acarnissament si s'escau, als catalans.

Ja n'hi ha prou!. Volem votar i decidir el futur de Catalunya. I les negatives a la democràcia i a la justícia que exhibeix l'Espanya d'en Rajoy i sus muchachos ens provoca basques..... I unes ganes irreprimibles de marxar cames ajudeu-me, lluny d'aquesta gent que per estar confusa i desconcertada, plena de por i gaudir d'un alt grau d'ignorància volguda i buscada, han decidit que no es pot votar perquè es il·legal. Au va, home, va!. S'estimen més la DUI, potser?.

MALGRAT TOTES LES BESTIESES, LA INDEPENDÈNCIA!.

El govern britànic, davant l'enquesta que preveu un resultat favorable a la independència d'Escòcia -fins a dos punts per sobre del no-, ha decidit oferir major grau d'autonomia al parlament escocès, a canvi que els ciutadans votin el proper 18 de setembre contra la separació. El govern espanyol, davant el previsible èxit de la massiva manifestació que es produirà l'onze de setembre i la proximitat del nou de novembre que anuncia la clara victòria del si-si, ha decidit incrementar la pressió policial, judicial i mediàtica contra Artur Mas, acusant-lo de controlar en persona les comissions il·legals per obra pública licitades per la Generalitat; i també contra la ANC, acusant-la d'opacitat i de irregularitats comptables. Tot això, filtrant a la premsa cavernaria i la seriosa  madrilenya suposats informes de la intel·ligència espanyola sobre la presumpta corrupció desfermada a Catalunya.

Vagi per endavant que la corrupció catalana és el dolorós peatge que hem de pagar pel fet d'haver estat sotmesos a Espanya aquest últims tres segles. Efectivament: són corruptors i corruptes tan espanyols com el que més, els que actuen a Catalunya. Una corrupció inspirada i tutelada per polítics i institucions netament espanyoles; és regulada per la llei espanyola i combatuda pels seus jutges i fiscals; els corruptes són denunciats i condemnats -per cert, abans de ser jutjats- per la premsa de Madrit; els resultats de les suposades investigacions són degudament esbombats -i prèviament filtrats- per la policia, la guàrdia civil i els serveis d'informació espanyols, a la caverna  i d'altres pretesos periodistes mancats d'ètica i d'escrúpols. En definitiva, corruptes i corrupció d'abast estatal i arrels netament hispanes. Aquests són els fets. Aquest és el cas.

Tanmateix, sent això molt greu, no és pas el pitjor que està passant a l'Estat espanyol. Certament, la corrupció és una lacra. Es tracta de quelcom vergonyós i indignant. Està estesa per arreu i afecta a molta gent i institucions. Amb tot, és pitjor acusar de ser corrupte a algú amb meres suposicions o sospites poc fiables o poc creïbles, que no pas la pròpia corrupció imputada per interessos purament polítics. És el que està passant amb determinats personatges i institucions lligats de prop o de lluny amb el procés sobiranista català. Per exemple, al senyor Jordi Pujol i Soley li atribueixen acumulacions de milers de milions d'euros, que són absolutament falses. Però a Espanya l'interessa barrejar naps i cols, peres i pomes i churras con merinas per tal d'aturar i denigrar l'independentisme català. Per altra banda, a l'Assemblea Nacional Catalana l'han acusat no tant sols de rebre unes subvencions públiques que en realitat mai no ha rebut, sinó que a més la denuncien per manipulació comptable i malversació de cabdals, tot i tindre els seus comptes degudament auditats i d'haver publicat totes les actes de govern a la xarxa. Doncs bé, ara li toca a Artur Mas. Segons El Confidencial, un informe del CNI l'acusa de supervisar directament el cobrament de comissions -entre el 4 i el 6 per cent- i del control d'aquests ingressos bruts generats a benefici propi o del partit. Sembla ser que, suposadament, el senyor Mas feia el mateix que ha fet Mariano Rajoy amb el diner negre recol·lectat entre alguns -molts!- generosos empresaris benefactors del Partit Popular: posar-los dins de sobres i distribuir-los entre els amics i fidels. I les males llengües diuen què el que sobrava ho amagaven a Suïssa. La diferencia és que mentre els populars han sigut enxampats amb les mans a la massa, empastifades fins el cap damunt de calés enllardats, l'altre -Artur Mas- se'l suposa, li atribueixen, diuen, se sospita, es tem, és parla.... Tant se val si no es cert. La qüestió és embrutar, denigrar, difamar i emmerdar a la persona la qual se li suposa el lideratge -considerat l'impulsor principal- del procés independentista endegat a Catalunya i culpable de l'ofensa feta a Espanya amb tan gran traïció. L'important pels populars és impedir la celebració de la consulta i l'única manera que tenen per aconseguir-ho és, precisament, ficar por, fer xantatge -polític i financer!- i utilitzar l'espantall de l'enfrontament social, la divisió i la corrupció, exagerant-les desmesuradament fins el punt de fer-les increïbles. I voler que aquest procedir tan barroer del Govern d'Espanya obtingui el seu premi de consolació... Aquesta és l'autèntica corrupció que sacseja Espanya!. Mancada de tradició democràtica i clars vestigis d'autoritarisme, sempre vius!. Típicament popular, governamental i estatal!.

La proximitat de la Diada i de la consulta està endurin els missatges i els actes provinents del Govern d'Espanya i del Partit Popular. Els catalans no renunciem ni de bon tros a la plena sobirania. Per tant, ja no val posar la por al cor i el cap dels jubilats i aturats, o escanyar sense pietat les finances de la Generalitat, o atemorir els empresaris, o voler espanyolitzar els nens catalans. Això ja no serveix per obtenir els seus fins inconfessables. Ara ens amenacen directament amb aguerrides insinuacions carregades de marcialitat, amb jocs de guerra -maniobres, en diuen- i exhibicions de material militar i policial arreu del Principat, o amb censurar la cultura catalana i anorrear-nos política i diplomàticament a l'exterior, a més d'acusar a les personalitats i institucions catalanes més significatives de corrupció, de robar, de malversar, etc.... Utilitzen des-acomplexadament les clavegueres de l'Estat i els serveis d'intel·ligència -el CNI- per inventar una realitat fictícia que per exagerada i inexacta només se la creuen ells i els mesells. La mala llet, les mentides, les insinuacions i des-informacions que filtren a premsa escrita i tertúlies de radio i televisió, dia si dia també, pretenen voler seduir-nos perquè renunciem als nostres anhels i esperances de llibertat i independència. I si no ho fem, l'aparell de la judicatura, la fiscalia, la policia nacional, l'advocacia de l'Estat i els constitucionalistes de guàrdia sempre fidels a la causa, tots es mostren pre-disposats escapçar els caps del procés sobiranista i deixar orfes als milions de ciutadans que, com a borregos, els seguim a ulls clucs. Així ho creuen, els beneïts!.

Quanta enveja em fan els escocesos!. I suposo que molts espanyols voldrien que els seus representants es comportessin com els anglesos. Quines ganes tinc de debatre lliurament amb els que s'oposen a la independència!. Vull contrastar els meus arguments a favor amb els contraris!. Però amb aquests govern i partits espanyols és inversemblant. Amb els arguments de la por, les amenaces i les mentides és impossible. I amb la mala bava que destil·len molts polítics i institucions espanyoles només aconseguiran destruir la família Pujol, a Mas i d'altres polítics catalans que tant sols pretenen satisfer i complir els compromisos adquirits davant la societat catalana. Però els ciutadans catalans continuarem impertorbables cap a la independència. Perquè encara que no s'ho creguin, el procés sobiranista és propietat dels ciutadans i continuarà. I és imparable. Tard o d'hora votarem. I decidirem a favor de la independència de Catalunya.... Malgrat totes les bestieses que ens arribin des de l'Espanya més nacional-catòlica que els temps post-franquistes han conegut.