ARA, LA REPÚBLICA CATALANA!.

Hi ha un canvi de paradigma dins del mon independentista?.

Esquerra Republicana està celebrant una conferència nacional sota el lema "Ara, la República Catalana". Les directius d'aquesta conferència les ha marcat el missatge que des de Estremera, on roman empresonat Oriol Junqueras, ha llegit un dels homes forts d'esquerra, Gabriel Rufián. La carta de Junqueras, una autèntica epístola als corintis -quasi bíblica-, conte algunes de les claus que ens poden fer pensar que, efectivament, el paradigma de l'independentisme pel que fa a ERC està canviant de prioritats i de mitjans per arribar a l'objectiu final, a la desitjada República. Ara, la prioritat ja no és aconseguir la independència com abans millor. Ara primer s'ha d'eixamplar la base social que sustenti aquesta independència comptant amb aquells que si bé es declaren sobiranistes i d'esquerres, remuguen més que les vaques cada cop que senten la paraula maleïda: independència. Prefereixen parlar de federalisme i procés constituent referint-se a un canvi de la Constitució espanyola i fins i tot xalen com infants quant parlen de república però deixant ben clar que es refereixen a la tercera república espanyola.

ERC -o almenys la cúpula dirigent actual- justifiquen aquest nou posicionament acceptant les tesis que defensen Els Comuns i fins i tot les dels socialistes de dretes aixoplugats dins del PSC. No hi ha prou base social a favor de la independència, malgrat que es troba per damunt del 50% de l'electorat. No s'han d'escoltar discursos nacionalistes excloents llevat dels que fan els nacional-constitucionalistes-unionistes espanyols. De fet, esgrimeixen que s'ha de fer menys soroll i ser més eficaços perquè si no es pot caure de nou en l'autonomisme. Es a dir, o l'independentisme accepta la suposada eficàcia de l'estat espanyol, es mossega la llengua i calla i es sotmet a Madrit,  o tornaran les muntanyes navades i banderes al vent que ens ofereix l'actual constitució espanyola brandada per populars, ciudadanos i "socialistes", la qual cosa és el fet esgrimit per l'unionisme per a propiciar i encoratjar un suposat fraccionament de la societat catalana. Per cert, fraccionament mai reeixit..... A tot estirar hi han diferència d'opinions, pluralitat política i debat ocasionalment encès, però la societat catalana no està ni dividida ni enfrontada. Si més no, aquest suposat fraccionament només es troba dins l'imaginari dels poders fàctics unionistes..... que són minoria, per cert!.

La missiva de Oriol Junqueras també conté algunes consideracions que poden resultar més discutibles i fruit de la injusta situació personal que pateix. Atribueix a Esquerra la feixuga càrrega d'haver salvat l'u d'octubre. També es lamenta d'haver fet la campanya electoral amb el cap de llista empresonat. I que cap partit ha pagat un preu tant alt en forma d'exiliats, empresonats i represaliats. Tot això es ben cert!. Però també es vàlid pel PDCat, per Junts per Catalunya i fins i tot per les CUP. I que podem dir de Jordi Cuixart d'ÒMNIUN i Jordi Sànchez, de l'ANC?. No han pagat un preu massa alt?. Posats a recordar, hem d'acceptar que ells fa molt més temps que són a la garjola injustament. I que les seves entitats s'han encarregat de pagar fiances i multes sense arrugat el nas ni posar condicions de cap mena..... L'independentisme ha sofert de forma unitària les males arts i la mala llet, la violència, les agressions, l'assetjament, les mentides mediàtiques, els insults i l'autoritarisme judicial, fiscal i policial que l'Estat espanyol ha desplegat per combatre quelcom que a més de legitim, és absolutament democràtic i fet escrupolosament de forma pacifica. L'èxit aconseguit per l'independentisme es pot atribuir a tots i molt especialment als milions de ciutadans defensors de la democràcia i de la república. I totes les desventures conreades tenen un únic origen i uns únics culpables: la il·legítima i arbitraria aplicació de l'article 155 i els seus pares putatius: PP, C's i PSOE.

I amb Pedro Sánchez es amb qui hem de dialogar i pactar?. Es amb aquesta esquerra que s'arrossega amb la dreta i l'extrema dreta més abrandadament nacionalista amb qui hem de vestir ponts i buscar entesa?. Quins ponts i quina entesa?. O potser hem de re-fiar-nos de l'esquerra representada per Els Comuns, que somien truites amb una improbable tercera república, nova constitució i federalisme lampedusià?.

Si ERC vol eixamplar la base amb qui ens vol anorrear o aquells que ens volen submisos i callats l'únic que aconseguirà és empetitir l'independentisme. Se'ls cruspiran per dalt i per baix!. Per  l'esquerra i pel centre!.

No es l'hora de demanar apropaments dels presos polítics a presons catalanes. Es hora de demanar la llibertat sense càrrecs. No cal demanar el retorn dels exiliats. Es hora que tornin lliures d'absurdes acusacions i amb plenitud de drets polítics i civils. Es hora que la venjança dels jutges i fiscals s'aturi. És hora de exigir garanties de que els patrimonis dels polítics no siguin utilitzats per l'estat per escarmentar-los injustament. Es hora de que el filibusterisme polític, judicial i policial passi a la història com va passar amb la pirateria al mar Carib. Es hora d'exigir que es respectin els principis democràtics i un veritable estat de dret. No de la mena de democràcia mutilada que ara pateix Espanya, ni l'estat de dret coix en legitimitat, cec en veritable justícia i mut en llibertat d'expressió.

Es hora de fer alló que diu el lema de la conferència nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya: Ara, la República catalana.   

ALGUNS FETS INCONTROVERTIBLES.....

Des de fa unes setmanes confesso que m'he tornat molt més crític i esquerp del que habitualment soc envers certes actituds, que considero massa tèbies i condescendents, defensades per alguns dirigents sobiranistes. Sembla que avantposen l'estabilitat, el possibilisme i una certa resignació i impotència de la Generalitat -fins i tot amb picades d'ull còmplices incloses-, cap el nou gobierno sorgit després d'haver recolzat l'investidura de Pedro Sánchez com a flamant i novell president de l'executiu espanyol, així com el reconeixement del PSOE com l'actual partit pivot a la política de l'Estat. Aquests líders, fonamentalment d'ERC i del PDCat, defensen l'entesa, el diàleg i el pacte com eixos presents i futurs en les relacions entre Espanya i Catalunya. Com sempre han fet, per cert. Però també defensen encara que soterradament un possible govern tripartit de la Generalitat i fins i tot se'ls entén perfectament que voldrien tornar -ni que fora dissimuladament- a l'enyorat peix al cove duran-lleidista-pujolista, mort i enterrat ja fa uns quants anys. Donen unes excuses prou peregrines del tipus que hem d'eixamplar la base independentista o buscar una majoria aclaparadora favorable a la independència, o governar sobre la quotidianitat i el dia a dia, o triar per ocupar càrrecs polítics a persones lliures de futures causes penals, tot i fent una acceptació tàcita i submisa de les tesis unionistes a l'ús i mentre els espanyolistes més abrandats inciten a la violència, apadrinen l'extrema dreta desplaçada a Catalunya i busquen i provoquen enfrontaments, tot invocant el guerra civilisme. Es el que fan  VOX, SCC, Albiol, Rivera i Arrimades i fins i tot el nou ministre d'afers exteriors del gobierno d'Espanya, Josep Borrell.

No deixa de ser compressible que aquests dirigents catalanistes, accidentals i eventuals, se sentin un pel atordits i esporuguits davant l'empresonament i desterrament dels veritables líders dels partits i institucions de la societat política i civil sobiranistes, i com a conseqüència de les amenaces, persecució i acarnissament de la caverna mediàtica, la policia, la fiscalia i la judicatura castellanes, amb la benedicció i esperonament dels polítics nacionalistes espanyols, tots ells embrancats en un despietat i irracional combat endegat contra l'independentisme. Però que sigui comprensible no vol dir que sigui justificable. Al cap i a la fi, la base independentista ja es troba per damunt del 50% de l'electorat en un possible referèndum homologat i convocat amb plenitud de garanties. Així ho constaten les enquestes suposadament secretes que manegen a Madrit, per la qual cosa no s'atreveixen a convocar-lo perquè sabem que el perdrien aclaparadorament. És per aquesta raó que demanen el 70% o més per fer cas dels anhels independentistes, ja majoritaris hores d'ara. I si s'obtingués aquest percentatge demanarien la quasi unanimitat dels electors a favor per donar validesa a un suposat reconeixement de la independència. És la forma com Madrit entén la democràcia. Pel que fa a la quotidianitat i el governament del dia a dia i d'alló que interessa als ciutadans, amb les traves constitucionals, assetjaments judicials, persecucions policials, boicots comercials i mancances financeres que estem patint poca governança podrà fer una Generalitat desarmada. Referint-nos a la tria dels càrrecs polítics lliures d'imputacions, això és tant com acceptar que els jutges beneeixin les designacions d'aquells que els hi semblin bé a ells, en contra  de la potestat i competència del govern i de la sobirania del Parlament, en el nomenament de candidats i càrrecs públics.

Davant d'aquest astorament que pateixen els circumstancials líders sobiranistes, bo seria que tinguessin en compte com a punt de partida alguns aspectes que resulten incontrovertibles.

1/ La independència ja està proclamada. La vam guanyar el passat 1 d'octubre i la vam aprovar parlamentàriament el 27 del mateix mes. O és que no compte per res la defensa feta pels milions d'esforçats votants i els milers d'apallissats i escarnits ciutadans a mans de la guàrdia civil i la policia espanyoles, sota el crit de "a por ellos"?.

2/ Hem arribat a la independència perquè l'Estat espanyol no garanteix ni benestar ni prosperitat econòmiques, ni justícia, ni tan sols garanteix les llibertats bàsiques dels ciutadans. Per això volem un Estat nou que no ens vagi contra nosaltres i que ens ajudi, no pas que ens vulgui exterminar com a poble.

3/ Mentre hi hagi segrestats i expatriats no es pot enraonar. Mentre hi hagi persecució, xantatges i amenaces, no es pot parlar de res. Primer que alliberin sense condicions els empresonats y que permetin el retorn dels exiliats sense conseqüències de cap mena i després dialogarem i buscarem acords i pactes.

4/ Qualsevol acord i pacte haurà de comptar amb l'aprovació de la ciutadania. Res que no sigui votat i aprovat per la majoria de catalans tindrà cap mena de legitimitat.

5/ Les converses hauran de establir-se sense limitacions prèvies ni censures de cap mena i en condicions d'igualtat entre ambdues parts.

6/ No es pot descartar de cap manera ni la desobediència ciutadana individual o col·lectiva, ni la desobediència política i econòmica com instruments d'alliberament nacional i tampoc es pot descartar la legitimitat aconseguida després d'aquests anys transcorreguts en defensa del dret d'autodeterminació, malgrat l'agressivitat i violència emprada per l'Estat espanyol.

Hi ha molts més aspectes que tenir en compte en el moment polític actual. No és hora de fer una llista exhaustiva però si és hora de tenir-los ben presents. Constatem que Madrit no ha volgut negociar políticament mai res de res. I molt menys bilateralment. Tinguem en compte que només saben utilitzar la violència, les agressions judicials, les amenaces, les mentides i els insults. La venjança és una de les seves característiques més reeixides. Els importa un rave retorçar més o menys les lleis i els principis democràtics, pressionar i fer xantatge a les empreses i a la societat, esporuguir a la gent i mentir i manipular fins l'extenuació a tothom, per tal d'aconseguir els seus objectius unitaristes. Fins i tot permeten que l'extrema dreta espanyolista vinguda de tot l'Estat, pugui campar lliurament pels carrers i places de Catalunya, sense que la policia, la fiscalia o els jutges facin res per aturar-los. La missió dels fatxes es clara: provocar enfrontaments, agredir violentament els independentistes i amenaçar la pau i a la ciutadania. Res que no facin els grups feixistes arreu del món, certament......

Que els líders actuals no tinguin por. Que no es deixin entabanar. Que demanin negociar de tu a tu, però sense condicions prèvies ni limitacions constitucional ni legals de cap mena. Que exigeixin abans de res l'alliberament dels presos i el retorn dels expatriats sense càrrecs ni imputacions inversemblants o inventades contra ells. I que tinguin molt present que milions de catalans estem disposats a defensar els nostres drets i preservar la República i els nostres dirigents, siguin els legítims o els circumstancials.     

SI NO VOLEU POLS NO ANEU A L'ERA......

El divendres 1 de juny s'ha produït un fet en l'escenari polític d'Espanya que hom ha percebut com un canvi de paradigma dins dels poder legislatiu i executiu de l'Estat. Mariano Rajoy Brey, fins ara impassible i flegmàtic però també implacable president del gobierno ha perdut una moció de censura que ha guanyat Pedro Sánchez Pérez-Castejón, fins ara irrellevant i alhora auto-flagel·lat -pels mateixos líders històrics socialistes- secretari general del PSOE, per la qual cosa ha passat a ser el nou i flamant president del gobierno d'Espanya. Això ha sigut possible gràcies a la suma dels vots de diverses formacions polítiques, més entestades en fer fora Rajoy i el Partit Popular que no pas afavorir l'accés al poder del líder socialista. Rajoy ha rebut el suport del PP i del partit que se situa més a la dreta que els propis populars. Rivera i els seus ciudadanos s'han retratat com una formació d'extrema dreta obsedia per aconseguir el poder a qualsevol preu per fer reeixir temps passats, encara que molt enyorats per ells. Especialment en el tracte que s'ha de dispensar a la díscola Catalunya.....

ERC i PDCat s'han sumat a la majoria en la qual també si troben els Comuns de Domènech i Colau, que per la seva banda son dins del Podemos de Pablo Iglesias. Pot entendre's que la perspectiva de desempallegar-se de Rajoy va ser indefugible però també ens podem preguntar perquè ho han fet gratuïtament i si això és bo per l'independentisme. I de les respostes a aquestes preguntes podrem extreure algunes conclusions que potser no ens agradaran massa....

ERC i alguns del seus líders més destacats, com ara Joan Tardà, semblen prou satisfets de que Sánchez hagi sigut nomenat president del gobierno. Certament, el fet que els màxims dirigents d'ERC es trobin segrestats a presons madrilenyes o exiliats pot justificar un cert astorament en la presa de decisions i sobretot alhora de fer-les públiques. Però en cap cas hauria de mostrar-se una exagerada alegria, donat que Sánchez no ha fet públic cap compromís que pugui fer-nos entendre que el capteniment cap a Catalunya i els presos polítics catalans hagi de canviar per a bé. Ans el contrari!. Va negar l'existència de presos polítics, va lloar la independència judicial inexistent i es va remetre a un futur ple de diàleg i bones intencions, com sovint solen fer sense més conseqüències tots els polítics espanyols quan parlen sobre Catalunya. Dona tota la impressió que l'actual cúpula d'ERC ha decidit fiar-ho tot a les bones paraules d'uns dirigents socialistes que s'han cansat d'insultar greument el president Torra i l'independentisme, mentre es mostraven prou orgullosos d'haver recolzat l'aplicació de l'article 155 i l'acord, justificació i defensa al costat dels populars i ciudadanos, dels fets ocorreguts l'u d'octubre i de la causa general endegada contra Catalunya per la independent justícia espanyola absolutament polititzada i mediatitzada. Per a mi que ERC està tan traumatitzada per les injustícies comeses contra els seus líders que han decidit que ja n'hi ha prou i que es hora de temperar gaites.... Es per això que sense que ho acabin dient directament se'ls entén perfectament les ganes i presses que tenen de fer un altre tripartit progressista, substituint l'extinta ICV pels reeixits Comuns, tripartit que va ser el desencadenant de la fallida operació nou estatut i tota la violenta tempesta que es va desfermar després. No sembla que hagin entès que amb els socialistes de dretes de Iceta i l'au Fènix comunista -de les seves cendres han sorgit els podemites de Colau-, no s'està eixamplant precisament la base independentista que diuen buscar. No pas!. Ja que l'unionisme vol adduir la part més genuïna i senyera de l'independentisme representada per ERC, cap un hipotètic federalisme autonòmic de baixa volada.....

De debò creuen que posant per damunt de l'objectiu independentista les qüestions socials eixamplaran la base independentista?. Però si la independència la volem precisament per poder fer polítiques veritablement socials que la dependència no ens permet fer!. Però si l'unitat amb Espanya ens empobreix cada any en més de 15000 milions d'euros en nom d'una falsa solidaritat!. Però si la justícia castellana, gens independent i absolutament polititzada i mediatitzada -com la policia!- son els artífexs del "a por ellos" d'infausta memòria i del segrest i bandejo dels legítims representants de la Generalitat!. Però si l'Estat espanyol utilitza la constitució, la llei i la política com instruments de repressió, imposició i d'autoritarisme quasi dictatorial!. Però si la idea de democràcia que tenen les institucions espanyoles està ancorada en el període 1936-1975....!. Voler un tripartit hores d'ara es voler ensopegar per segon cop amb la mateixa roca: l'immemorial, inamovible i feixuc Estat espanyol!.

En canvi, alguns dirigents del PDCat sembla que també estan plegant veles no tant per no voler un nou-vell tripartit, si no per recuperar el vell-nou peix a cove. Envegen l'èxit aconseguit pel PNB en la qüestió de la moció de censura i en la profitosa votació dels bascos a favor dels pressupostos de l'Estat. Els nacionalistes bascos han utilitzat la força dels seus cinc escons a les Corts amb autèntic mestratge. Primer van aconseguir una pluja de centenars de milions recolzant el pressupost del Partit Popular. Desprès van obtenir les garanties necessàries de Pedro Sánchez de que el canvi de presidència no implicaria la modificació dels pressupostos i per tant, continuaria la pluja de milions sobre el País Basc. I alhora es garantien que ciudadanos no potinejaria a curt termini l'anomenada quota basca i el concert econòmic que gaudeixen. Van ser decisius, amb només cinc vots, per aconseguir la victòria a la reeixida moció de censura. Doncs bé!. Això es el peix al cove. Això es el que envegen alguns dirigents del PDCat. Per això no van fer fàstics a les propostes del Cercle de Economia fetes a les jornades celebrades els primers dies de juny a Sitges. Un nou estatut d'autonomia amb rang de Constitució catalana aprovada en referèndum, amb competències blindades i un sistema de finançament dels tipus pacte fiscal proposat ja fa molts anys per Artur Mas. Per cert, rotundament rebutjat per Mariano Rajoy, per Rivera i pels barons del PSOE!. I que cap de les principals institucions espanyoles respectarien un cop acceptades i aprovades. Com han fet sempre amb tot el que té a veure amb Catalunya.

Nou tripartit, nou impuls a les polítiques socials, nou peix al cove, nou estatut d'autonomia, nou pacte fiscal..... Tot això es una reedició del que ja hem fet d'ençà l'aprovació de l'estatut magrejat pels partits espanyolistes i rematat per l'inefable Tribunal Constitucional. Volem repetir la història?. Aquest pocs polítics independentistes que estan patint una mena de nova adducció espanyolista, soferta en mans d'alguns dirigents dels principals partits estables i institucionalitzats  favorables a l'autonomisme, no s'adonen d'on els estan ficant. Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra no és només greu, és sobretot estúpid. Obrir negociacions amb aquells que mantenen segrestats i expulsats per raons polítiques els líders sobiranistes és enormement ingenu. Parlar amb l'espasa de Dàmocles penjant del sostre sobre l'independentisme, es absurd. Primer que deixin en llibertat i retirin les inversemblants acusacions que carreguen contra la Generalitat del president Puigdemont. Després que arxivin la causa general contra l'independentisme. I per acabar, que deixin d'amenaçar amb un nou 155 i d'ofendre la nostra dignitat com a poble. Llavors i només llavors podrem parlar amb mínimes garanties d'igualtat. I podrem enraonar i pactar de tot i sobre tot.....

Benauradament sempre ens quedaran Junts per Catalunya, les CUP i els centenars de milers de votants d'ERC i PDCat els quals perdonen però no obliden.... Es mantenen ferms, sòlids i fidels al mandat democràtic de l'u d'octubre que vam guanyar milions de catalans tot rebent cops de porra, violència salvatge, amenaces, insults i persecució policial, per part de les forces d'ocupació repressores les quals, casualment, van rebre la consigna de a por ellos per mandat dels polítics que ara demanen diàleg, pactes, passar pàgina i especialment submissió sota l'auspici d'unes institucions espanyoles assedegades d'odi i ganes de venjança. 

Hom no vol enrocar-se però tampoc vol conrear i recollir ad infinitum el lampedusisme que hores d'ara ens ofereix un Estat greument malat per culpa de la corrupció escampada arreu i de la fatxenderia d'una classe política hispana superba però alhora esclava d'un terrible complex d'inferioritat que ratlla el ridícul. Si no es així, no s'explica la feblesa argumental mostrada, encara que amagada darrera de violència i agressivitat seculars, pròpies d'aquells que es veuen i se senten derrotats.....

Dirigents d'ERC i del PDCat que siguin propensos a escoltar els cants de sirena que els volen fer ensopegar altra cop contra las roques: Si veritablement voleu la independència no us deixeu adduir ni entabanar!. Perquè si no voleu pols no aneu a l'era.....