¿HI HA RES MILLOR?.

La persistència és una característica normalment positiva. Però quan aquesta insistència es transforma en una eina estratègica per distorsionar la realitat, deixa de ésser una virtut i es converteix en un defecte d'allò més lleig. És el que els passa a C's i PP. Continuen atiant una presumpta confrontació al si de la societat catalana per tal d'aturar el procés endegat i que irremeiablement ens està conduint a tots plegats cap a la independència.

Al caire de les properes eleccions europees, els candidats unionistes intensifiquen els pronòstics apocalíptics sobre episodis de violència i de fractura i confrontació social (que no hi ha estat, ni hi és) dins Catalunya i que, per descomptat, des de l'independentisme no propugna ni promou ningú. El candidat lerrouxista Javier Nart, pronostica: "Hi haurà fractura social. El PP no s'adona que el problema no és la legalitat, sinó la realitat social. Anem directament cap a una fractura social. No hi haurà trets, ni morts, però hi haurà tensió social. Hi haurà actes esporàdics de violència. No hi ha, gràcies a Déu, cap partit que propugni la violència a Catalunya. Una altra cosa és que l'essencialisme d'exclusió porta aquestes conseqüències. Una cosa és que tu no ho propugnis, però quan inculques que nosaltres som unionistes, mals catalans i que, per tant, defensem el robatori a Catalunya, l'espoliació, el genocidi cultural, l'opressió i l'ocupació, com em veus a mi?".

Coincideixo amb Javier Nart que el problema no es de legalitat sinó de legitimitat. És a dir, polític. Per això la realitat social catalana està per damunt de doctrines constitucionals petrificades i de cotilles intel·lectuals d'afamats advocats de l'Estat (funcionaris de carrera, al cap i a la fi), omnipresents i reis absoluts de les lleis i l'administració espanyoles. Tot i això, no es pot afirmar que anem cap a actes de violència, per més esporàdics que s'anunciïn. Sovint em demano, ¿perquè mentre el sobiranisme va ser minoritari no hi va haver problemes i ara que és majoritari tot seran confrontacions, fractura social, baralles i violència?. ¿Potser el nacionalisme espanyol no accepta l'hegemonia actual del sobiranisme català, i es mostra com el que és, ferotge i agressiu?. ¿És apel·lant una violència inexistent per la nostra banda com guanyaran la raó i el cor dels independentistes?. ¿O és així (amenaçant i desitjant el pitjor pels catalans) com pensen guanyar-se les voluntats i idees de la gent?. I sí, senyor Nart, a Catalunya hi ha dues formacions polítiques les quals, si més no, furtivament atien la confrontació i fins i tot la violència dins la societat, per tal d'aconseguir desbaratar els anhels de llibertat i independència que tenim i sentim la majoria de catalans. Parlem del Partit Popular i de Ciudadanos. Una cosa és no propugnar-ho directament, però una altre és desitjar-ho sense complexos i reiteradament com si soterradament ens convidessin a fer-ho, en resposta a una aspiració que se'ls mostra com irreductible. Per altre banda, qualificar d'unionistes els uns és el mateix que anomenar separatistes els altres. ¿O no?. I els independentistes, a ulls dels nacionalistes espanyols, ¿no som sovint qualificats com aprofitats i acaparadors dels calers espanyols?; ¿com agraciats per la bonhomia i generositat del govern de Madrit, que paga les factures de la Generalitat?; ¿com victimistes i ploramiques?; ¿o de perseguir (imaginàriament) l'idioma castellà -diuen fins i tot al pati de les escoles o als ambulatoris, tant se val-?; ¿com a deslleials, inconstitucionals, il·legals i deixebles aventajats d'ETA o dels nazis?. Els independentistes també ens podríem preguntar: I els nacionalistes espanyols, ¿com ens consideren a nosaltres?. ¿Com ens veuen?... No se si serà per costum o per flegma però a nosaltres, la veritat, poc ens importen l'opinió dels nacional-catòlics espanyols. D'altra banda, ells mateixos es retraten. A més a més, tenim les espatlles acostumades a carregar els pesats prejudicis que històricament ens dedica el nacional-espanyolisme sempreviu.

Deixant a banda l'opinió del número dos de C's, el mediàtic Juan Carlos Girauta -el qual insisteix esgotadorament en les tesis de Javier Nart (o a l'inrevés)-, tots els lerrouxistes fan pinya amb els conservadors espanyolistes que remenen les cireres de Madrit, en tot allò que fa referència -o no- a Catalunya. A més, reben la inspiració i guia de l'incansable caverna mediàtica madrilenya. La persistència dels populars s'adreça ara a l'aniquilació de la magra autonomia catalana i l'equiparació de l'ANC amb ETA. Ho fan amb lleis recentralitzadores, amb decisions financeres arbitràries i restrictives; i també mitjançant saberuts articles d'opinió i profunds editorials de premsa escrita -ambdós merament propagandístics-, així com a traves de la radio i tele espanyoles les quals, naturalment, també es veuen i s'escolten a Catalunya. Ho fan per terra, mar i aire. Utilitzen enquestes poc representatives i anàlisis sociològics d'ampli abast, essent l'univers objecte d'estudi tota la població de la península Ibèrica i extrapolant els resultats només a Catalunya, si així convé a les conclusions prèviament establertes pels acadèmics i polítics espanyols. La premsa de Madrit no s'avergonyeix gens quan estableix paral·lelismes impossibles entre l'Assemblea Nacional Catalana i ETA. El diari nacionalista ABC ha publicat recentment un reportatge el qual assegura que l'Assemblea ha copiat l'estratègia d'ETA, dissenyada l'any 1994 per pressionar els governs d'Espanya i França. Ergo, l'ANC és ETA. És a dir, s'ha de il·legalitzar l'Assemblea... ¡Mare meva, quin disbarat!. Encara com no han pas reculat fins el segle XVIII i comparen el procés català amb la guerra entre Anglaterra i les colònies americanes!. O amb la independència d'Irlanda!. O de Cuba i Filipines!. No. Prefereixen comparar-nos amb Crimea, o amb Kosovo. Mai ho faran amb Letònia, Estònia, Lituània, Eslovàquia, Chequia, Suècia, Noruega... El que realment passa quan fan aquest tipus de comparacions, és que automàticament els catalans establim paral·lelismes entre el comportament de l'Espanya d'avui amb el galdós paper fet per la Rússia de Putin, la Servia de Milosevic o la mateixa Espanya imperial del rei castellà de sempre, la qual va perdre el seu imperi, entre d'altres causes, per què no va voler escoltar les veus que sorgien des de les seves colònies.

Els defectes lletjos i bruts es van acumulant als comptes dels nacionalistes espanyols. Els greuges i insults cap a Catalunya i els catalans augmentant dia a dia. El nerviosisme dels hidalgos s'està transformant en agressivitat i violència verbal -ara per ara-. ¿Fins quan?. ¿Fins desprès de les eleccions europees, potser?. ¿Llavors ens voldran estomacar?. ¿Ens oferiran alternatives realistes?. ¡Aleshores ja serà massa tard!. En realitat, ara ja és massa tard. El 80% dels catalans volem votar. I la majoria volem la independència. Res ens aturarà. Ni les amenaces del Govern d'Espanya, ni els insults de C's i dels populars, ni les paraules buides i irrellevants dels socialistes, ni la por que volen fer-nos, ni quedar fora de la Unió Europea, o vagant per l'espai sideral per tota l'eternitat. I la persistència argumental dels unionistes -sigui dit sense ganes d'ofendre- refermen les nostres conviccions. Enforteixen els nostres principis democràtics. Davant anuncis de confrontació i violència, els catalans posem pau i il·lusió. I canviem l'statu quo actual per independència.... ¡Aquesta és la nostra alternativa!. ¡L'única!. ¿Hi ha res millor?.

LA LLIBERTAT DELS CATALANS BÉ VAL L'ESFORÇ.

Mentre el ministre d'Afers Exteriors d'Espanya ens va enviar fa pocs dies a "vagar per l'espai... pels segles dels segles",  el president Mariano Rajoy ara anuncia que "Catalunya esdevindrà l'Illa d'en Robinson Crusoe". Aquests són alguns dels auguris què el Govern d'Espanya i el Partit Popular pronostiquen pels catalans, als quals no dubten a qualificar com a nazis, colpistes i inconstitucionals!. O fins i tot com a terroristes. I ara, a més a més, ens declaren com a dissortats nàufrags condemnats a la solitud perpètua més absoluta. Certament aquestes consideracions fetes per molts espanyols -tots ells no nacionalistes, és clar- envers la majoria de ciutadans que ens declarem com a sobiranistes o directament independentistes -ells en diuen perillosos nazionalistes  o separatistes -, en realitat ho fan apel·lant els indestructibles lligams de sang que sembla hi ha entre Espanya i Catalunya -com si ja fóssim una ex-colònia Iberoamericana, vaja!- i insistint que estimen a Catalunya i respecten els catalans tant o més que els mateixos catalans. Ves per on!. Tota una confessió plena de sinceritat i bons desitjos; i per descomptat, mancada de hipocresia i cinisme.

El Parlament espanyol s'ha oposat per enèssima vegada, ara amb gran pompa i boato, transferir a la Generalitat les competències per convocar un referèndum mitjançant el qual tots els catalans puguem decidir el futur polític de la nostra nació. És a dir, el futur de Catalunya. La solemnitat de la sessió parlamentària no ha evitat que en rebutjar l'aspiració catalana s'hagi evidenciat la fragilitat i escassetat de principis democràtics que tenen els partits polítics d'àmbit espanyol. Ni tampoc el fet que el sonor cop de porta als nassos etzibat  a Catalunya, hagi ressonat amb tant estrèpit al respectable hemicicle com el seu dia varen fer -el 23F de 1981- els trets a l'aire fets per la Guàrdia Civil sota el comandament de Tejero, desplaçats a les Corts en qualitat de salvadors de la pàtria.

Quines seran les conseqüències d'aquests continues negatives espanyoles davant les legítimes demandes catalanes?. Des d'un punt de vista català només serveixen per reafirmar el full de ruta pactat per les formacions catalanistes amb representació al Parlament i l'aplicació del qual continua inexorablement cap a la meta final: la consulta del proper 9 de novembre. És també cert que desperten un lleuger neguit, atès que no és comprensible l'entossudiment mental que pateixen els conservadors i progressistes espanyols davant d'una exigència catalana escrupolosament democràtica. Al cap i a la fi, després de tants anys de conllevancia entre Espanya i Catalunya, els catalans desitjaríem què els principis democràtics s'haguessin enfortit i consolidat entre els governants hispans; i arrelat dins les ànimes i ments de la resta de la societat. I si més no, els que s'auto qualifiquen com a partidos nacionales, no mostren ni exhibeixen en excés els esmentats principis democràtics.

Espanya, de la mà de Mariano Rajoy i els seus amiguets, està lliscant perillosament cap els bruts erms de l'autoritarisme. Neguen el dret al vot i no aporten solucions als greus problemes polítics que fustiguen a la societat del segle XXI; ans al contrari, els agreugen. Apel·len al pacte i al diàleg però no permeten parlar sobre el que realment importa i preocupa la gent, perquè no els convé ni interessa. Ni al partit ni als seus dirigents. Afirmen que la crisi econòmica està sent superada, mentre l'atur, la precarietat laboral, el desemparament social i la devaluació salarial estan condemnant a la misèria a molts dels seus governats. Insten a tothom a ser lleials, honrats i decents, mentre el seu partit reparteix sobres plens de diner negre entre els seus militants més destacats; paga les reformes de la seu nacional a Madrid amb recursos financers acumulats en una suposada caixa B, l'origen dels quals apunten fiançament il·legal del partit. I el que va ésser el seu tresorer fins fa dos dies amassa una autèntica fortuna de desenes de milions d'euros, dipositats en bancs suïssos. Rebutgen, en seu parlamentària ni més ni menys!, que hi hagi problemes i greuges polítics acumulats entre Catalunya i Espanya -Rajoy dixit-. I ho diu al decurs d'un plenari dedicat precisament als desencontres hispano-catalans!... Aquest és el bon govern de Mariano Rajoy Brey!.

Realment creu el Partido Popular que emmordassant la democràcia, demanant parlar de tot menys del referèndum o parlant en el buit, sense escoltar o ficant por, a força d'amenaces, insults i manipulant i mentint impunement, aconseguiran aturar el procés català?. Per més rocosa i feixuga que sigui la Constitució espanyola, això no farà que la majoria de catalans renunciem a les nostres conviccions democràtiques. Com més amenaçadora i parcial es mostra la justícia castellana, més forts serem i molt menys podran destruir les nostres esperances. Per més condemnes al fred espai que rebem o exilis promoguin a inhòspites i llunyanes illes deshabitades, pel 80% dels catalans que volem votar, mai no aconseguiran que desistim dels nostres anhels de llibertat.

El que ha passat el 8 d'abril al Congrés d'Espanya no és més que una nova baula desenganxada de la pesada cadena que ens subjecta a aquest Estat caspós i cutre governat ara pel Partido Popular, en altre temps pel PSOE i demà potser per UPyD -Déu no ho vulgui!-. El tràmit celebrat a Madrid ha estat una inexcusable fita formal, culminat amb èxit pel sobiranisme envers la cada vegada més propera independència. I la marxa continua a bon ritme. Caminat amb resolució i goig. Carregats d'il·lusió i renovades esperances. Tot confiant en les nostres pròpies forces i coneixedors de les dificultats que sorgiran al nostre pas que hauran d'ésser vençudes. Ho farem en pau, com sempre. Inexorablement; incansablement. El Congrés espanyol potser hi haurà enterrat definitivament el diàleg i renegat del pactisme, però l'empenta de Catalunya segueix incòlume. Ja que és el mateix parlar amb una paret i pactar amb una catèrvola que fer-ho amb tancredo Rajoy i una quadrilla de rosegats i tronats hidalgos. El resultat s'ha demostrat que és el mateix. Però... La llibertat dels catalans bé val l'esforç.








  

TESTIMONIS DE MENTS RESTRETES I TENEBROSES.

Els nacionalistes espanyols esgrimeixen dos nous arguments contra l'independentisme, amb l'estèril pretensió de sotmetre i derrotar el vendaval sobiranista desfermat a Catalunya. El Cardenal Arquebisbe de Madrid, Antonio Maria Rouco Varela, fins fa poc president de la Conferència Episcopal i el més clar exponent del ressuscitat nacionalcatolicisme que impregna, guia i inspira l'actual govern espanyol, ha utilitzat la privilegiada tribuna que gaudeix l'Església Espanyola, amb l'únic objectiu d'influir -sovint negativament- a la societat d'un Estat teòricament aconfessional, per alertar -i encoratjar- sobre les actituds que abans van provocar la Guerra Civil i que al seu parer poden reaparèixer i causar un nou i sagnant enfrontament bèl·lic fratricida. D'altra banda però simultàniament, la caverna mediàtica madrilenya i els seus variats i destacats exponents de periodisme groc intens que els caracteritza, mestres en l'ús d'estratagemes, subterfugis i martingales amb les quals manipular i desinformar més i millor als seus conciutadans, han descobert gràcies a Internet que el flagell del terrorisme practicat per una suposada Nova Terra Lliure pot ser utilitzat tramposament contra el procés sobiranista català, de manera semblant com encara fan avui dia amb ETA i el País Basc.

Qui comprarà la tesi que l'independentisme català te quelcom a veure amb un suposat grupuscle terrorista absolutament inoperant i desconegut fins ara?. I alhora popularitzat gracies la propaganda de franc que des dels mitjans de Madrit li fan... Si més no s'ho creu Enric Millo, portaveu del grup parlamentari popular a Catalunya. Ho ha fet, tot i el seu passat amb la UDC d'en Duran!. El senyor Millo hauria de saber quin és el rebuig del catalanisme polític vers el terrorisme. Doncs bé, a més de nazis, colpistes i il·legals som també terroristes... perquè així ho diuen El Confidencial i La Gaceta i ho avala el sindicat ultradretà Manos Limpias!. Mare meva, quin reguitzell de ximpleries!. Si la caverna vol investigar i informar decentment, que es pregunti com és possible que una pàgina web escrita aparentment en idioma català -macarrònic- de contingut suposadament independentista, plena de faltes d'ortografia i de castellanismes, gairebé inactiva des de la seva activació -valgui la redundància- el passat maig de 2013, repeteixo, algú amb dos dits de seny creu possible que pugui ser utilitzada com a fuet fustigador amb el qual assotar un moviment pacífic, multitudinari i familiar d'alegres ciutadans de tota mena i condició, plens d'il·lusió i esperança, i de notable fermesa democràtica com s'ha demostrat reiteradament aquests últims temps?. Algú pot creure tan grossa estupidesa?. El Partit Popular, amb els recursos polítics, judicials i policials en mans del Govern d'Espanya i amb el fiscal general de l'Estat a les seves ordres podria investigar-fins i tot d'ofici- els orígens i antecedents de la suposada Nova Terra Lliure en qüestió, encara que és de suposar que els fundadors d'aquesta no es troben ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas. En canvi, cas d'existir es trobaran molt a prop -o dins- les clavegueres de l'Estat, que tants i tan bons serveis ha donat, dona i donarà a favor de la causa unionista.

El Cardenal Rouco, amb cara de patir restrenyiment crònic i de mirada profunda i carregada de mala llet, va decidir esperonar les consciències i les ànimes del seu ramat, aprofitant l'homilia pronunciada en els funerals d'Estat fets a la memòria d'Adolfo Suarez. Amb veu esquinçada, engolada i tenebrosa va glossar l'obra del difunt davant les més altes autoritats espanyoles i dirigint la seva execració envers el públic en general, dient: "Va buscar i va practicar amb tenacitat la reconciliació en els àmbits més delicats de la vida política i social d'aquella Espanya que volia superar per sempre més la Guerra Civil: els fets i les actituds que la varen causar i la poden -tornar a- causar. Va destacar que "la concòrdia va ser possible amb Suarez" i es preguntà: perquè no ha de ser-ho també ara i sempre a la vida dels espanyols, de les families i de les seves comunitats històriques?. És cert que calen poques paraules per a expressar odi i carències de empatía i sensibilitat. Rouco va profetitzar la possibilitat d'una confrontació bèl·lica causada per la manca de concòrdia dels espanyols amb les comunitats històriques. És a dir, Catalunya i el País Basc fonamentalment; i també Galícia, segons la sagrada Constitució del Regne d'Espanya. Rouco, en qualitat de fals profeta, malastruc vocacional i destil·lant verí pels ullals, de la manera més miserable que es pugui imaginar i impròpia d'un sant baró, va advertit els pobres mortals de l'adveniment d'un regne de sang, llàgrimes, patiment i mil desventures per culpa dels anhels de llibertat i independència de Catalunya. Per cert, tot i ser reconeguda per la Constitució com a comunitat històrica, aquesta circumstancia recull els mateixos efectes que té l'inútilment proclamada  aconfessionalitat de l'Estat Espanyol: Zero.

Rouco no sembla tenir valors cristians; s'enyora de passades creuades contra rojos, separatistes i maçons; Rouco, capaç d'apel·lar alhora per la concòrdia i per les actituds que poden tornar a causar una nova guerra civil... Perquè no et calles?. I recorda: "Donar al Cèsar el què és del Cèsar i a Déu el què és de Déu". I Déu ens lliuri -a nosaltres, els cèsars- dels malèfics personatges com Rouco Varela. Amén!.






  

XOC DE TRENS?. IMPOSSIBLE.

L'oposició dels populars sobre la independència de Catalunya està derivant en un pur exabrupte. La misèria que impregna el seu discurs contra el sobiranisme frega la grolleria. Depassa perillosament l'agressivitat verbal, per esdevenir amb gran rapidesa com a vulgar amenaça i fins i tot en violència física. La qual cosa aguditza la sensació de fiasco i profunda indignació entre els ciutadans, que assisteixen perplexos els agosarats i continus intents de manipulació dels principis de Justícia, absolutament irresponsables, així com per la vulneració dels drets polítics, econòmics i socials del poble català, totalment menystingut pels poders fàctics espanyols. Intents que deriven senzillament en pura i dura catalanofòbia.

Apel·len contínuament a una presumpta divisió i confrontació dins la societat, d'altra banda inexistent, per atemorir i coaccionar el sobiranisme i imposar una fal·laç càrrega de culpabilitat per damunt seu. I de passada impulsen i propicien, sense èxit per ara, enfrontaments entre els ciutadans amb l'únic propòsit de justificar futures intervencions agressives i fins i tot violentes dels aparells repressors i venjatius de l'Estat contra Catalunya. Ultratgen i vituperen a polítics i partits catalans, i també associacions i líders de la societat civil que defensen el dret d'autodeterminació i la independència, per afeblir i destruir la força i legitimitat del sobiranisme democràtic. D'això poden donar fe, entre d'altres, Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) o l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), i els seus principals representants Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Mª Vila d'Abadal, respectivament. Per no parlar de Artur Mas (CDC) i Oriol Junqueras (ERC). Són tots ells qui directament pateixen la persecució de les gossades meta-judicials i para-policials llançades en contra seva pel nacional-espanyolisme més ultramuntà que actualment regeix i acabdilla aquest malaurat Estat. No es cansen mai d'amenaçar, manipular i insultar amb l'objectiu d'intentar desactivar l'imparable procés iniciat a Catalunya a la recerca de la cada vegada més propera independència. I en aquest embat utilitzen tota mena d'armes legals, al·legals o il·legals. És a dir, primer i per damunt de tot, l'immutable i marmòria Constitució espanyola com si d'un bat de bèisbol es tractés. Segona i en darrera instància, una interpretació recaragolada i tòxica de la mateixa a càrrec d'un Tribunal Constitucional on els magistrats sovint es comporten descaradament com a lleials i submisos militants dels partits popular o socialista, segons toqui. La darrera gesta d'aquesta deslegitimada institució ha estat anul·lar i re-interpretar una declaració política aprovada pel Parlament, al qual neguen el dret parlamentari de debatre lliurament i aprovar si s'escau, sobre tots els afers que concerneixen els ciutadans. Altre vegada han tornat a ensopegar contra principis democràtics universalment acceptats. Ho fan per acontentar els seus amos i humiliar els qui considerant esclaus. Abans, canviant un text estatutari aprovat prèviament en referèndum. Ara, censurant i anul·lant la llibertat d'expressió del Parlament català. El TC espanyol no mostra ni el més mínim respecte vers majories democràtiques lícitament votades, les quals supedita i contraposa amb la aclaparadora legalitat espanyola, posant a aquesta per damunt la legitimitat democràtica. Tot això ho han fet per donar cobertura i munició als arguments dels nacionalistes espanyols davant el debat a celebrar el proper dia 8 d'abril al Congres de Diputats, durant el qual es demanarà el traspàs de competències de l'Estat a Catalunya per poder convocar el referèndum. Els anomenats partidos nacionales ja han avançat un no com una catedral al traspàs, i el TC rebla ara el clau i dóna la coartada perfecta al govern popular. Tot molt previsible i insubstancial...!. Per cert, el pronunciament d'inconstitucionalitat ha estat adoptat amb una inusual rapidesa, per tal d'avançar-se a la presentació de la recusació de tres magistrats -incloent-hi l'ex-militant del PP i ara president del constitucional- de provada i reconeguda militància anticatalana; recusació impulsada per la gran majoria del Parlament català... Ha estat una nova mostra de l'ètica democràtica que llueix l'Alt Tribunal espanyol. Cal destacar la malvolença mostrada per gran part de la judicatura espanyola en general, en la concepció més castellanista i nacional-catòlica que pugui imaginar-se, contra la llengua i la cultura catalana, l'escola pública, els directors dels centres i contra el món acadèmic, pedagògic i lingüístic, així com contra el catalanisme polític i la Generalitat. En definitiva, en contra del sentit comú. Tampoc queden enrere els barroers intents de desinformació o directament difamatoris que es prodiguen amb tanta generositat en premsa, ràdio i televisió d'abast estatal, mitjançant la cada vegada més influent i nociva caverna mediàtica madrilenya, poblada de mers propagandistes troglodítics.

Tanmateix, és en la vessant política on el partit conservador espanyol mostra la seva veritable cara. Els principis que defensa i fa seus i les característiques més esgarrifoses que configuren la seva ideologia delaten una formació singular, atípica. I perillosa. Amenaces d'espanyolització dels nens catalans; reculades en matèria de drets -avortament, manifestació, dependència, pensions, etc-; taxes judicials prohibitives i per tant classistes; reforma laboral letal i en conseqüència atur a dojo; co-pagaments i retallades de l'estat del benestar amb especial incidència sobre els més febles; obres públiques ruïnoses -AVE's per tothom cap el no res, resurrecció del PNH-, o menystingudes -corredor Mediterrani, connexió ferroviària d'amplada continental del port de Barcelona i Tarragona-; socialització de les pèrdues d'autopistes privades madrilenyes; ingents recursos públics il·limitats per la privilegiada banca; i manifesta hostilitat i garreperia contra els ciutadans normals... Aquestes són algunes de les polítiques que només en dos anys ens ha obsequiat el partit nacionalista espanyol per excel·lència.

Quan des de Catalunya es planteja l'exercici del dret d'autodeterminació, immediatament com una molla salten i contesten amb una rotunda, apassionada i reiterada negativa: No, no i no!. Mai!. Per justificar la seva oposició utilitzen arguments molt pelegrins, fins i tot absurds. Que la constitució no ho permet; que ho impedeixen les lleis; que l'Estat de dret el fa impossible; que la nació catalana no existeix i per tant no és subjecte polític; que Espanya és la nació més antiga d'Europa -i del món mundial!-; que Catalunya mai ha estat formalment un regne i per tant no ha estat mai independent. Que si patatim, que si patatam. Fins i tot aquest darrers dies recorren a la agonia i mort d'Adolfo Suarez i utilitzen hipòcritament la seva figura i obra per "reivindicar l'amor cap a Espanya i -de passada- demanar a Mas que s'oblidi de la consulta". Ho fan desprès d'haver denigrat, crucificat i apedregat tan política com socialment a l'expresident del Govern d'Espanya el qual, no ho oblidem, va esser l'arriscat pilot de l'anomenada modèlica transició espanyola, tot i que en opinió d'alguns patriotes espanyols també fora culpable d'alta traïció a la Pàtria. I per tant se li havia de negar el pa, la sal i fins i tot la pau a la Santa Missa.

"Els casos de Catalunya i Escòcia són diferents, incomparables", afirmen amb tant desencert com estupidesa. Mentrestant, Margallo proclama que "el procés català té un paral·lelisme absolut amb Crimea". Lloat sia el Senyor!. Quina bajanada!. A més a més, segons denuncia José Antic, ex-director de La Vanguardia, "membres del PP pressionen per tal que s'il·legalitzi l'ANC". D'altra banda, el sindicat ultradretà Manos Limpias, en qualitat de màxim inquisidor d'Espanya, va interposar una querella criminal contra Artur Mas per desobediència i sedició; querella ara desestimada pel TSJC i tornada a presentar davant el Suprem. Dons bé ara, oh casualitat!, aquest mateix sindicat acusa l'ANC d'incitar a la sedició, per la qual insta la seva il·legalització davant la fiscalía general de l'Estat i aprofita l'avinentesa per acusar Carme Forcadell, presidenta de la mateixa, de traïció i malversació de cabals públics. Recordem que l'Assemblea es finança exclusivament amb aportacions de socis i simpatitzants... Manos Limpias: un autèntic estirabot apoteòsic, el qual Espanya li riu les gràcies.

Com és possible que la dreta espanyola -realment derechona- faci i digui aquests disbarats i promogui aquesta mena d'actuacions tan estrafolàries?. La resposta és fàcil. Ens trobem davant una dreta carca, ultra-conservadora, tributària del vell stablishment franquista i deutora en aspectes econòmics, burocràtics, ideològics i familiars d'un gloriós passat i present nacionalista d'arrel castellana, històricament imperialista i d'una sensibilitat política i administrativa absolutament autoritàries. Així es desprèn de les declaracions que fan contínuament els seus màxims dirigents. A més de semblats manifestacions fetes per alguns dels seus més destacats simpatitzants, (còmplices, en realitat), i molts dels seus associats mediàtics. L'última mostra és de Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés. Va assegurar que "és igual que es vulgui imposar la voluntat (popular) per la violència o per les urnes...". I es va quedar tant panxo, l'home!. Cap dels populars ha sortit al pas d'aquestes declaracions. No han estat ni matisades ni rectificades. Val a deduir que els populars equiparen violència amb vots. Dictadura amb democràcia. El típic ordeno y mando, l'atàvic autoritarisme hispànic, fins i tot la sagnant dictadura franquista amb els seus antecedents i seqüeles, a ulls d'un bon espanyol com don Alfonso, són equiparables al sistema democràtic. Però demanar votar en referèndum i decidir a favor o contra la independència d'una nació pacífica i democràtica és... antidemocràtic!. ¡Manda güevos!, que diria l'expresident del Congrés, Federico Trillo. Aquest mateix personatge, Alfonso Alonso, que sembla cercar febrosament que alguna agència de qualificació -S&P per exemple- li concedeixi la tercera A de Antidemòcrata, per afegir a les dues A de les seves inicials, assenyala el catalanisme polític com nacionalisme radical, mentre arenga la tropa espanyolista instant-la a no tenir por. Alhora persisteix pesadament en la tesi aznarista sobre la tan desitjada -per ells- divisió i enfrontaments a provocar dins la societat catalana. Sé molt bé com actua el nacionalisme radical (potser l'espanyol?) sobre la pau, com acaben dividides les families, els amics... Com es creen dues societats: una que pot parlar (l'espanyola!) i l'altre que volen fer callar (la catalana!). Volen dos societats: una que mana (España, ¡una grande y libre!) mentre l'altre obeeix (Catalunya!). I aquestes són les dues societats que vol Artur Mas", es a dir, Rajoy, Camacho, Alonso.... I dos ous durs!, en paraules de Marx (Groucho).

Mentrestant, la policia secreta espanyola es passeja discretament pels voltants de la seu nacional de CDC, el partit d'Artur Mas. Al ser enxampats pels Mossos d'Esquadra, van justificar la seva presencia com a una missió de vigilància per un cas de delinqüència organitzada. Els cossos de seguretat espanyols s'ocupen d'investigar la delinqüència organitzada amb més de 4000 agents, quantitat creixen dia a dia, desplegats al llarg i ample de la geografia catalana, sota les regnes de la virreina Llanos de Luna. Donada la notable presència del CNP a Catalunya no resulta estrany que els passés desapercebuda la celebració del 33er. aniversari del cop d'estat del 81, celebració auspiciada per la família Tejero a la seu del GRS nº 1 -Grupo de Reserva y de Seguridad- de Valdemoro (Madrid), casualment sota el comandament del fill del colpista Tejero. No els hi restaven efectius suficients a desplegar per territori espanyol i poder així detectar aquesta reunió la qual, per cert, hauria d'acollonir els autèntics demòcrates espanyols (que sí existeixen), ja que els espies es trobaven concentrats a Catalunya. Així dons, és lògic que el Ministeri de l'interior no se n'adonés de res, com sempre. La festa va consistir en una lluïda i suculenta paella cuinada i servida pels números de la benemèrita, i amb una exhibició de material i vehicles de l'unitat policial amfitriona, per goig i esbarjo de la concurrència. L'assistència de molts membres de l'escamot integrant de tan gloriós motí -aparentment fallit?-, va donar una càlida pàtina de ranci patrioterisme a tan memorable esdeveniment. Els fastos es van perllongar durant unes quantes hores, la qual cosa va facilitar la tasca dels periodistes més eixerits que acabarien donant pàbul i publicitat a l'efemèride, alertats per alguns benemèrits guàrdies civils, tips de fer de cambrers, cuiners i rentaplats, i de patir abusos i humiliacions en benefici del seu espavilat cap.

Els qui temen un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, quedin tranquils. De fet, el que passarà és un encreuament de trens que discorren per vies paral·leles en direccions oposades. Espanya i Catalunya s'allunen una de l'altra a tota velocitat. Una viatja en un fastuós, superflu i ruïnós AVE conduït sense control, desbocat cap a una destinació desconeguda. Catalunya marxa pujada en un modern comboi, a mitja velocitat però segur i fiable; té un destí clar i fixat d'antuvi, al qual arribarà puntualment carregat d'il·lusió i de renovada esperança vers el futur. Amb seguretat, autoconfiança, fermesa... Tot precisant el ministre Margallo, el procés català no s'assembla en res al de Crimea, però el Govern d'Espanya sí actua a la manera de Putin. Per la cara. Per vísceres. Per collons. Per què hem dona la gana!. Per què sí!. I per damunt de tot, per què no?. El procedir espanyol si guarda un paral·lelisme absolut amb el rus. El procedir català és més semblant al quebequès o el escocès. Només volem la independència de la nostra nació, Catalunya. I això, malgrat el Tribunal Constitucional espanyol... Com no anem a voler la independència davant els modes i maneres que es gasten l'Espanya popular ara, i la socialista després?.