PER QUÈ LA INDEPENDÈNCIA?.

En qualitat de bon ciutadà -així m'hi considero- i com tothom que va ser mínimament assenyat, quan va morir Franco vaig dipositar grans esperances davant els previsibles i dràstics canvis que es dibuixaven a l'horitzó. Per fi podríem homologar políticament l'Estat amb els nostres veïns. Hi hauria llibertat, democràcia, Europa i d'altres goigs i ventures inimaginables en aquells convulsos i apassionats anys que ens tocava viure. Moltes de les dificultats que anaven sorgint al nostre pas van ser superades. Quasi tots els problemes van anar guanyant-se amb grans esforços i entusiasme. Però també hi va haver moltes renúncies. Fins i tot, insuperables. Per exemple, no es van demanar responsabilitats als que havien sostingut i s'havien aprofitat i enriquit mitjançant i gràcies la dictadura franquista. Es va permetre que continuessin als seus llocs gaudint de poder i prebendes. Jutges, alts funcionaris, periodistes, pseudo empresaris i polítics trepes i corruptes afectes al règim, nombrats a dit... Tothom va poder transitar de la dictadura a la democràcia amb el nas tapat i els ulls embenats, en relativa pau i llibertat. Els abusos, les injustícies, les malifetes, els crims, les tortures policials, l'enriquiment il·lícit, tot va ser perdonat i oblidat. I per tant, tothom va poder conservar l'estatus social, la reputació, les fortunes i els privilegis sense que ningú qüestiones la legitimitat o justícia d'aquests fets. Amb el pas dels anys, tanmateix, amb dissimuli i tacte van recuperar -reconquerir el terreny perdut, com a l'edat mitjana davant l'islam- els seus furs de casta dominant, la seva influencia pública, el seu poder polític. I això ens ha conduït a la situació actual de fragilitat democràtica, autoritarisme indissimulat i abusiu, i una ferma re-centralització en tots els àmbits; eternes conjuntures típicament madrilenyes -en sentit estatalista-. Aquestes característiques de quasi democràcia autoritària i centralista, unides a la perversió que fan en l'ús del llenguatge, les manipulacions mes agosarades de la realitat, les verídiques mentires publicades a molts mitjans de comunicació -a la caverna mediàtica- i  la xacra de corrupció desfermada que embruta pràcticament a gairebé totes les institucions espanyoles, és el resultat lògic d'haver fet una transició de dictadura a democràcia sense ruptures amb el passat ignominiós i sense sentit de justícia per als ciutadans, no ho oblidem, sobrevivents d'una cruel i injusta dictadura.

El que resulta mes preocupant és que actualment s'està produint un repunt d'irritació i agressivitat en els ciutadans corrents, en persones de bona fe, que es veuen arrossegats per un remolí de mala llet, d'acusacions absurdes, d'insults i desqualificacions col·lectives i fins i tot personals. Aquesta és la feina que fan les clavegueres de l'Estat. Aquesta és l'obra del Partit Popular -però no únicament obra seva-. Això és el que em fa fàstic. No és bo fomentar l'hostilitat, el menyspreu, l'odi i l'antipatia entre la ciutadania. Ni la catalana i per descomptat, ni l'espanyola -la més vulnerable davant aquestes pràctiques estatals-. Com a mínim provoca mals averanys.

És el que va passar al voltant de la confrontació que es va produir sobre el nou Estatut català, demanant signatures contra Catalunya per tota Espanya; o a l'entorn de l'injust finançament que pateix la Generalitat, des del principi de tot en el ja llunya 1977, pel que sembla segon Primer any de la Victòria franquista, després de la mort el dictador. O el que està passant, des de sempre, amb la llengua catalana i l'hostilitat política i agressivitat judicial desfermada en contra seva, especialment en els últims anys. I no fa pas massa temps, amb l'OPA de Gas Natural sobre ENDESA -"abans alemanya que catalana", deien alguns nacionalistes espanyols -; i amb l'incompliment sistemàtic del pressupostos estatals referits a Catalunya, mai executats en la seva totalitat; per exemple rodalies i la manca d'inversions -incloent-hi les fermament compromeses pel govern de Madrit-. Però per damunt de tot, és especialment significatiu el que passa actualment amb les continues agressions constitucionals -autèntiques garrotades-, manipulacions polítiques, parcialitat partidista i intencionades humiliacions que sovint impulsa el desprestigiat Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya envers Catalunya. Es comprensible dons que per als catalans aquesta Espanya, filla del agressiu i fosc nacionalisme espanyol -mai reconegut per ells mateixos-, filla també de la tronada hidalguia castellana i de l'etern i contundent ordeno y mando, resulti un mal son del qual és necessari despertar com més aviat millor.

En definitiva, el desengany acumulat durant els darrers trenta set anys es molt gran. És tan gran que s'ha transformat en tedi i cansament. Fins i tot, en desafecció i indignació cap a l'Estat. En conseqüència, per què hem de seguir suportant -i patint- aquesta situació per més temps?. No hem d'acceptar allò que no ens agrada. I molt menys hem de fer-ho d'un Estat que va contra nosaltres. Per mes apel·lacions barroeres que facin a conceptes com estat de dret, constitució, legalitat i d'altres per l'estil, especialment quan ho fan aquells que no gaudeixen d'unes autèntiques conviccions democràtiques, mínimament exigibles en ple segle XXI. Totes aquestes grans paraules, que sonen buides en boca dels unionistes més abrandats, son utilitzades de forma agressiva, excloent, imperativa i restrictiva pels que tenen al cap més prejudicis que seny. Que denoten més odi o xenofòbia que cap altre cosa. I tot això no casa amb els principis fermament democràtics que tenim la majoria de independentistes, malgrat que aquests principis no siguin patrimoni exclusiu nostre.

Crec sincerament que ja no és hora de continuar fent pedagogia per Espanya.... No volen entendre!. No ens volen conèixer!. No hem de seguir negociant indefinidament qualsevol qüestió per tal que ens continuen negant el pa, la sal i l'aire, i ens segueixin titllant d'insolidaris, egoistes, victimistes i insaciables. És curiós, però mai s'han preguntat si les nostres reivindicacions i exigències, si les nostres queixes eren fonamentades o no. És a dir, si la raó estava de la nostra banda, encara que només fos una miqueta... Ah, Espanya!. On tens el sentit d'autocrítica?. I l'humiliat, on és?. Estàs perdent els principis democràtics, potser?.

Jo, com qualsevol altre ciutadà català desitjo el millor per a mi i per als meus. Per tant, vull ser feliç. Vull ser respectat personal i col·lectivament, com a part integrant d'un poble mil·lenari. Vull pel meu país, Catalunya, el mateix que d'altres volen pel seu. Desitjo la llibertat que ara em manca. Vull el benestar econòmic i social que ara em furten, em restringeixen. Anhel·lo gaudir la democràcia sense matissos ni manipulacions; sense cap mena de reserves. Vull que Catalunya sigui una nació normal. En definitiva, desitjo per a Catalunya la independència que ara no té... I per descomptat, no li desitjo cap mal a Espanya. I molt menys, als espanyols. Però no estic segur que aquests desitjos siguin recíproques. En qualsevol cas, això no aturarà el procés de llibertat i plena sobirania engegat. Catalunya, més d'hora que tard, aconseguirà per fi la independència.

LA COLÒNIA CATALANA.

Els analistes hispans solen afirmar amb absoluta contundència que el dret d'autodeterminació dels pobles no és aplicable al cas català ja que segons ells no es tracta d'un fet colonial. En conseqüència, d'aquí deriva la inviabilitat de convocar un referèndum que a més no està contemplat a la sagrada Constitució espanyola. Constitució, no hem d'oblidar, que està molt per damunt en rang i consideració que qualsevol altre text legal del món mundial, com pot ser el dret i la legitimitat que té tot poble a triar el seu futur lliure i democràticament. Per als seus fidels defensors, la Carta Magna espanyola es troba al mateix nivell de magnificència i solera que el Codi Hammurabi o les Sagrades Escriptures. Per tant, ¿per quina raó han d'acceptar el dret d'autodeterminació dels catalans, si l'Estatut d'Autonomia i per tant la competència de fer consultes o el dret internacional públic que reconeix la lliure determinació dels pobles, són textos d'una categoria molt inferior?. 

La rotunditat d'aquestes asseveracions assoleixen les seves majors cotes de paroxisme quan afirmen que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya té el mateix rang jeràrquic que qualsevol altre llei orgànica espanyola... si bé es troba sotmesa per sota la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), entre d'altres. És a dir, el misèrrim estatut d'autonomia és una llei orgànica derivada de la constitució, que requereix l'aprovació en referèndum per entrar en vigor, està sotmesa al text constitucional.... i també a altres lleis orgàniques -o no-, si així convé als interessos de l'Estat. El text català està supeditat al caprici i desitjos del Partit Popular o del Partit Socialista, segons qui governi, i es interpretat i manipulat amb les potineres mans i ments dels magistrats d'un desprestigiat Tribunal Constitucional que frisen per humiliar a la mínima oportunitat que se'ls presenta qualsevol iniciativa catalana.

Aquesta malaltissa dèria de classificar les lleis a la manera de l'hinduisme, en una mena de sistema de castes on la Constitució espanyola es troba per damunt de totes i l'Estatut i la resta de lleis catalanes a complir (si ho volen o els interessa), són relegades a l'últim graó de l'abisme normatiu, assoleix el seu zenit si gosem bussejar encara que només sigui superficialment, per les tèrboles i procel·loses aigües de la història d'Espanya.

El 1714, en la guerra de successió espanyola es va produir la derrota de les tropes de l'arxiduc Carles, recolzat pel Principat i d'altres nacions europees, i la victòria del borbó Felip V. D'aquella derrota en deriven totes les desgracies que Catalunya ha vingut patint en mans de Castella des d'aleshores i durant els tres últims segles. I dic Castella per que el decret de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluna enlloc del seu articulat s'al·ludeix a Espanya. Concepte aquest, pel que sembla, que no es remunta a l'origen dels temps ni és d'inspiració divina. Com pretenen fer-nos creure en l'actualitat alguns fins analistes polítics amb pretensions historicistes, així com d'altres conspicus polítics espanyols  i molts periodistes madrilenys no nacionalistes (¡es clar!).

Dons bé. La derrota catalana va representar l'abolició de les Constitucions i Altres Drets de Catalhunya. És curiós. Un decret va suprimir una constitució. ¿Perquè?. ¿Com es va produir aquesta arbitrarietat sent Castella tan escrupolosa amb l'ordenament jeràrquic de les lleis, llavors i ara?. Segur que va ser per pur dret de conquesta, vessant de la legalitat hispana molt arrelada en la seva idiosincràsia vital i tan ben coneguda (i patida) especialment a Hispanoamerica. La derrota catalana i posterior repressió foren dignes de figurar en els annals de les gestes colonialistes de la Història Universal. Es va produir la supressió de les Corts i del Consell de Cent. Un capità general (castellà) imposat pel rei borbònic va esdevenir la màxima autoritat del Principat. Exemple que molt temps desprès imitaria el Generalisimo Franco. La divisió territorial catalana, les vegueries, va ser substituïda per dotze corregidurías, igual que Castella. Per força, com en qualsevol altre colònia de l'Imperi, es va imposar l'ús de la llengua castellana a l'administració, a les escoles i als jutjats, i es varen clausurar les universitats catalanes. Va ser l'inici de la castellanització de Catalunya i de l'assetjament a la llengua catalana, situació que dura fins als nostres dies a mans dels populars, i actuant com a sinistre botxí de l'espanyolització (versió actual del nacionalisme castellà) el ministre Wert, l'inefable. Si algú te especial interès pot consultar l'articulat del decret en qüestió. Sobresurt per damunt de qualsevol consideració la imposició no només de l'idioma castellà, també la translació dels usos i costums de l'administració castellana, així com les retribucions dels funcionaris i els seus privilegis, que fan recordar situacions semblants sofertes aquí i ara. Tant és així que sembla que l'esmentat decret és plenament vigent.

En definitiva, Castella va vèncer una sagnant guerra. Va substituir governants, jutges, mestres i funcionaris, com qualsevol altre país fa amb les seves colònies. Va imposar el seu idioma i la seva justícia i va fer pagar al subjecte del seu dret de conquesta, els catalans, el més alt preu que es pot imaginar: la llibertat, tant individual com col·lectiva.

¿Catalunya no és una colònia?. No només estem patint les injustícies d'Espanya. Segueixen assetjant, dividint i menyspreant el nostre idioma, el català. I espoliant els nostres recursos econòmics via dèficit fiscal, o no invertint el que és just i necessari en infraestructures o en dependència. Continuen imposant la seva divisió territorial i la seva organització burocràtica. La justícia castellana (cada vegada més injusta) continua ignorant i menystenint la llengua catalana (recordem que també es oficial a Catalunya), que només és considerada com un mèrit voluntari per als jutges, magistrats i fiscals. En canvi, el castellà és obligatori per a tothom, mentre el català depen de la generositat i magnanimitat del graciós Consejo General del Poder Judicial.

"Por Decreto de 9 de octubre próximo fuí servido decir que habiendo, con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas el principado de Catalunya, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él y dar providencias para que sus moradores vivan con paz, quietud y abundancia...".

Amb aquestes paraules s'inicia la colonització de Catalunya, què es ve perllongant durant els últims tres segles. Els catalans hem decidit, per fi, posar punt final a tan gran injustícia. No oblidi Castella, és a dir Espanya, que ni la seva constitució ni les lleis que deriven del seu petri i plumbi text, ni els jutges que s'emparen en ella, ja que elles no emparen els catalans, que no hi ha res, absolutament res més fort i just que la democràcia i la voluntat del poble que aspira a la plena sobirania, a la llibertat i autèntica justícia. Catalunya així ho ha decidit a l'espera de la corroboració pertinent mitjançant les urnes. El dret d'autodeterminació sí que és aplicable al cas català, perquè Catalunya no només va ser conquerida per la força de les armes, també pateix l'actual escarni  de la colonització d'Espanya. Catalunya serà independent en el pròxim futur. I no oblidin els nacionalistes espanyols que la independència no es demana i no respecta truculentes carcasses legals. La independència es pren i s'exerceix si aquest és el desig majoritari i democràtic dels pobles. Amb més o menys pactes i negociacions amb la metròpoli colonial. Però prevaldrà la voluntat popular per damunt de tot i tothom. En el nostre cas, la voluntat dels catalans. Així serà...i s'aconseguirà la independència de Catalunya.





                                       
    

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. PROS I CONTRES.

Existeixen diversos tipus d'arguments a favor i contra la independència de Catalunya. Poden ser econòmics, socials, polítics o culturals. De tota mena i condició. Malauradament, els arguments en contra que utilitzen els espanyolistes son veritables amenaces farcides d'insuls. Ens adverteixen sobre les desgracies que ens cauran per damunt, cas d'aconseguir la independència. També de la gravíssima divisió social que això ens causarà, o de l'enfrontament civil i l'asfixia fiscal i econòmica que comportarà aquesta secessió. Això passarà exclusivament amb la independència catalana i no pas amb cap altre, com pot ser l'escocesa o va ser la de Lituània, Letònia o Estònia, per exemple. Cap dels nous estats sobirans volen tornar al si de l'estat del qual és van independitzar, però pel que sembla els catalans serem l'excepció.  És per això que esmenten un cúmul de desventures i desgracies, totes negatives, terrorífiques, dolentes, pernicioses i insuportables que, en la seva esbiaixada opinió, farien inviable una Catalunya lliure i sobirana. I per tant, haurem de restar sotmesos per sempre més a Espanya. ¡Creuen que el sobiranisme català és ple de pusil·lànimes!. Precisament aquest és el seu punt flac, a més d'un greu error.

No ens poden ni volen convèncer de les infinites bondats que impliquen la unió política i administrativa -¡pura realitat virtual!- amb Espanya, o dels esplèndids avantatges i beneficis econòmics, fiscals i comercials -sense boicots de càstig o d'enveja- que suposa aquest fet; ni que aquesta unitat fos al menys per mitjà d'una confederació política autèntica, la qual cosa sembla que es fora de la seva comprensió intel·lectual; ni de la convivència, tolerància i entesa cultural i lingüística que significa el respecte degut entre cultures diferents, sense que la hegemònica s'imposi per força sobre la feble. Tampoc ens poden ni volen convèncer de les meravelles de l'estat de benestar compartit, contínuament retallat i en decadència; ni amb les esplèndides i generoses inversions en infraestructures del govern d'Espanya a territori català, habitualment incomplertes en la execució pressupostària i sempre insuficients; o amb l'objectivitat i independència -inexistent- de la judicatura. I molt menys, amb la manca d'empara i inflexibilitat inherent que ofereix la legislació espanyola en general i singularment la seva pètria constitució. No ho fan perquè no tenen arguments sòlids a favor de la unitat. No ens sedueixen ni ens poden convèncer perquè els seus fets i paraules sonen buides, distants i estranyes. Estan carregades de impostura, cinisme i hipocresia. I fins i tot són grolleres. Recorren a l'amenaça i l'insult, es burlen de nosaltres i ens menyspreen i amb això volen que renunciem i deixem de pensar en la plena llibertat i sobirania de Catalunya. Saben, però, que la sobirania si omplirà les necessitats materials i el progrés social, cultural, polític i econòmic de tots els catalans. I també saben que la independència és l'únic que ens permetria caminar per la senda que ens condueixi cap a la inabastable felicitat. Com fan la resta de nacions lliures del mon. No!. Els nacionalistes espanyols no poden ni saben seduir-nos.

Per exemple, aquestes són algunes de les amenaces que fan i que sovint semblen un autèntic insult a la intel·ligència de les persones normals, siguin catalanes o no:

"La secessió de Catalunya no està permesa per la Constitució espanyola". Naturalment!. No crec que hagi gaires constitucions del mon que acceptin el dret de secessió d'una part de l'estat constituït. Històricament tots els processos de independència s'han produït contravenint l'ordenament jurídic del moment i dels països implicats. Estem davant de l'etern dilema polític que hi ha entre legalitat i legitimat. Però en cas d'una independència, sempre ha prevalgut la legitimitat. Així va passar als Estats Units enfront d'Anglaterra. I la República Francesa es va proclamar contra la divina legalitat del rei de França. La separació entre Eslovàquia i Txèquia es va fer contra la constitució de Txecoslovàquia. Totes les independències, absolutament totes, incloent-hi les pactades, han fet prevaler el pacte polític i/o la voluntat ciutadana per damunt de legalitats sacralitzades, immutables i sovint injustes. Per tant, la independència de Catalunya només arribarà per la voluntat política expressada pel poble català, exercint en pau el seu lliure albir. I a Espanya només li restarà acceptar el resultat de la consulta; o potser una declaració unilateral de independència proclamada des del Parlament català, cas que el govern espanyol impedeixi la celebració del referèndum per la força física o judicial, en contra dels principis democràtics majoritàriament acceptats pel mon civilitzat.

Així, l'afirmació que fan els mes abrandats espanyolistes de que "la secessió de Catalunya depèn de la voluntat sobirana de tots els espanyol" -ja que la Constitució declara i imposa la "indissoluble unitat de Espanya" i que "la sobirania recau sobre tots els espanyols"-, serveix pel mateix que proclamar el dret a un habitatge digne per a tots els ciutadans -inclosos els desnonats?-, a promoure l'educació i assistència sanitària per tothom -menys els immigrants?-, o que l'autoritat espanyola promogui l'adequada utilització del lleure per a tots els ciutadans -no pas dels sis milions d'aturats!-. A mes de dedicar deu articles d'aquesta mateixa sagrada Constitució a reconèixer drets i deures de la Corona borbònica. La independència és un procés d'emancipació promogut per deslliurar-nos de la tutela d'una constitució que amb el pas dels anys ens resulta ja massa feixuga. Malauradament pels espanyols, la carta magna està segrestada i manipulada pels populars i per uns teòrics socialistes -així s'auto defineixen-, i sota la vigilància i control de fiscals, jutges i magistrats de la seva plena confiança i absoluta obediència partidista deguda. Tant se val que siguin o no afamats juristes o constitucionalistes, ja que com és sabut la constitucionalitat o inconstitucionalitat de les lleis, normes i fets polítics a Espanya estan dictades des de les tribunes mediàtiques, per boca de conspicus tertulians i periodistes preferentment madrilenys i sempre proclius a defensar els postulats de populars o socialistes, per damunt de tot.

El nacionalisme espanyol també utilitza l'espantall de la fractura social, per tal de convèncer-nos que la independència no ens convé. És com si desitgessin que es produïssin enfrontaments entre famílies, agressions entre ciutadans i una dramàtica ruptura social, lingüística i cultural de la societat catalana, per justificar així el seu rebuig frontal amb l'exercici de la democràcia. "La secessió de Catalunya causarà una profunda fractura social", pronostiquen... Fins fa pocs anys els independentistes hem estat en franca minoria dins la societat catalana i mai hem provocat cap enfrontament amb la majoria
autonomista que defensava la unitat -i els seus interessos- amb Espanya. ¿Hem d'esperar dels unionistes violència verbal o física quant la majoria de catalans està ara a favor de la independència de Catalunya?. És un argument que pressuposa que l'espanyolisme unionista és antidemocràtic, intolerant i violent. Això és un prejudici polític que només uns principis democràtics febles poden acceptar. I els catalans i suposo que també els unionistes som fermament demòcrates. Per tant, no ho creiem. Ambdós acatarem la voluntat majoritària de la societat catalana. Així dons, cap confrontació violenta és produirà entre catalans. Al cap i a la fi passarà el mateix que en qualsevol comtessa política. Guanyarà l'alternativa que més suport obtingui. I jo particularment desitjo i treballo per que aquesta opció sigui la independència.

També solen argumentar que "una Catalunya independent no es viable", i que "la UE no acceptarà Catalunya com a membre de ple dret, fins d'aquí a molts anys". Pel que sembla, set milions i mig de ciutadans europeus que fins ara hem gaudit de la plena ciutadania europea, de tots els drets inherents a aquesta condició i que hem complert els nostres deures amb la UE, serem expulsats de Europa perquè un Estat venjatiu i ressentit s'entesti a no voler acceptar la voluntat democràtica del poble català. ¿No creuen que la Unió trobarà la manera de mantenir els vincles amb Catalunya?. Pel que sembla, una nació líder peninsular en exportacions, en recaptació de divises per turisme, contribuent net a les arques europees, potencia industrial i comercial de l'estat, capdavantera en sanitat, recerca i innovació, acostumada a superar els continus boicots comercials promoguts pels nostres veïns espanyols, i que cada any és espoliada per més de 15.000 milions d'euros, ¿aquesta nació no és viable econòmicament...?. Això és una bajanada!. Espanya continuarà sent un país receptor nat de fons europeus. Sense Catalunya, el PIB de l'Estat disminuirà més del 30%, igual que les seves exportacions. I cas que el govern de Madrit prefereixi seguir negant els desitjos majoritaris dels catalans i enfrontar-se a la voluntat democràtica d'aquest poble, quan Catalunya sigui independent no assumirem res del deute públic acumulat per l'estat espanyol. Aleshores, ¿no serà el nou Estat espanyol resultant del divorci l'inviable -si no hi posa remei- i tingui dificultats en mantenir-se dins la UE?... Els catalans sabem els problemes i dificultats que trobarem en el nostre camí cap a la independència i estem disposats a enfrontar-los abans i fins i tot després d'aconseguir-la. Però, i els espanyols?. Seran capaços de sobreposar-se al sotrac que representa l'adéu de Catalunya?.

Existeixen un bon nombre d'arguments i amenaces veritablement ridícules que els nacionalistes espanyols utilitzen contra els desitjos sobiranistes catalans, que no mereixen cap mena de consideració. Per exemple: "En un referèndum d'autodeterminació ha de votar tot el poble espanyol...". Mare de Deu!. ¿Algú pot dir-me si mai a la història de la humanitat han participat en una consulta d'aquestes características, amb plenitud, les dues parts objecte del litigi?. Siguem seriosos!. L'objecte del dret l'exerceix la part agreujada, és a dir, el conjunt de ciutadans que volen alliberar-se de l'estat que els anorrea i domina.

A Catalunya fa temps que ens hem posat en marxa i res no ens aturarà. La independència és propera i lluitem per aconseguir-la, perquè és l'única solució autèntica a tots els nostres problemes. Econòmics, fiscals, culturals, lingüístics, socials, d'infraestructures, legislatius, de justícia. Fins i tot s'apaivagaran les diferències existents entre els principis democràtics tal i com els veuen i s'entenen des d'Espanya i des de Catalunya. Els arguments secessionistes són els mateixos que els unionistes, però a l'inrevés. Només cal mirar-los mitjançant un mirall. Els arguments negatius espanyoles es transformen en les raons positives catalanes, que accentuen els desitjos de independència de Catalunya... Els seus contres són els nostres pros!. Ens costarà més o menys aconseguir-la. Dins o fora de la UE. Amb acord o sense acord amb Espanya. Amb més o menys esforços. Però és inevitable. Tots els problemes i dificultats de qualsevol mena plantejades aleshores seran superats més ràpidament i amb més eficàcia, ja que les solucions només dependran de nosaltres, de les nostres decisions sobiranes i del nostre treball... Gràcies a la independència de Catalunya!.