ARRIBAREM A ÍTACA ABANS D'HORA SI CAL..... SENSE VOSALTRES!.

D'ençà les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els esdeveniments polítics que estan ocorrent són veritablement decebedors. L'independentisme va guanyar per majoría absoluta -72 escons- i per majoría simple en vots -48% enfront del 39%-. Doncs bé!. Malgrat aquests resultats, les forces sobiranistes es comportem com si haguessin perdut estrepitosament davant de l'unionisme.

Tot va començar amb la pressa de possessió dels escons per part dels electes i la constitució de la mesa i del plenari de la cambra. La CUP va renunciar a formar part de la mesa, ja que segons els seus principis, no volien involucrar-se en la governanza del Parlament i molt menys aliar-se amb Junts pel Si per configurar el govern de la Generalitat. Aleshores van pactar el text d'una resolució rupturista i un annex amb mesures per atendre les urgències socials, les quals es van acabar aprobant. Semblava que l'acord d'investidura del candidat Artur Mas era més a prop, però..... llavors va començar el desgavell!.

La CUP no vol que Artur Mas sigui el president de la Generalitat, perquè representa les polítiques neo-liberals que ens han portat a la injusta situació actual, especialment a les clases més desafavorides. Retallades a l'estat del benestar, privatitzacions i concerts privats de serveis públics, pactes amb el govern espanyol, són tres exemples de les malifetes comeses per Artur Mas. Ho van anunciar abans, durant i després de la campanya electoral. Per radio, premsa i televisió. Amb veu forta i en declaracions assossegades. En català i en castellà..... No accepten ni explicacions, ni matisos, ni justificacions. És culpable!.... A més a més, el seu partit està tacat per cassos de corrupció -per cert, encara no provats- molts dels quals han estat directament fabricats de forma artificial a les clavegueres de l'Estat. Millor dit, confegits per les rates que pul·lulen per aquestes clavegueres, tan superpoblades a Espanya...  Per tant, a les dues votacions celebrades fins ara no l'han votat i sempre que podem es reafirmen en la seva negativa.... Fins i tot fent votar a tots els seus seguidors en contra de la investidura a l'assemblea plenària i oberta convocada expressament per aquest motiu!.

No tracto de fer una defensa aferrissada de les polítiques implementades pel govern de Convergència -amb el recolzament d'ERC!-, perquè ells mateixos ho fan prou bé. Però això no em fa canviar la meva opinió què, en realitat, aquesta negació cupaire no és més que una mostra de la intransigència pròpia d'una formació que prioritza la consecució d'altres objectius que passen per damunt de les ànsies independentistes de més de dos milions de ciutadans catalans.... Ells volen fer la revolució que tenen pendent des de sempre, justificant-se i amaguen-se darrera d'una suposada coherència i principis polítics i democràtics els quals, en altres circumstancies, podrien ser qualificats com inversemblants, per no dir ridículs. Per exemple, una assemblea amb mil dos-cents participants no pot imposar-se per sobre d'un milió sis-cents mil vots que va obtenir la llista de Junt pel Si, que recolza la candidatura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. I això es tan vàlid, coherent i sostingut amb els mateixos principis polítics i democràtics que els esgrimits per la CUP!. Concretament, cinc vegades més -1,6 milions de vots davant tres-cents mil cupaires-.

Tot això passa després que s'hagi confirmat l'existència d'una unitat policial espanyola encarregada de donar credibilitat a un seguit d'informacions falses que després filtren a la caverna mediàtica madrilenya per dinamitar el procés independentista fins i tot esquivant o incomplint les seves sacrosantes lleis i Constitució. Així ho han publicat el diari ARA i Diario.es. A més de les clavegueres, el sobiranisme té que lluitar no ja contra les emmerdades rates que viuen i treballen dins d'elles, si no que també ho té que fer contra els aparells de l'Estat -el govern, les corts, el Tribunal Constitucional, la judicatura, el funcionariat, la policia, els periodistes....-, els quals carreguen a pit descobert i sense manies contra tot allò que faci olor a independència i llibertat. L'Estat espanyol aprofita l'aparent debilitat que ara mostra el sobiranisme, atiant l'enfrontament fratricida, provocant confusió a la societat, rient-se, burlant-se, humiliant i insultant polítics, partits i institucions catalanes, o imposant a sang i fetge condicions draconianes -exclusives i especifiques per Catalunya!- per rebre els calers que fan falta a la Generalitat per poder fer front els seus compromisos financers, que en definitiva són en sanitat, educació i serveis socials fonamentalment. Recursos, per cert, que prèviament han estat sostrets de les butxaques dels ciutadans catalans i que generosament ens presta el govern d'Espanya, això si, cobrant-nos els corresponents interessos..... L'increment del joc brut de l'Estat espanyol envers Catalunya també es conseqüència del capteniment enfrontat existent entre les CUP i Junts pel Si i la debilitat que ara mostren les formacions catalanes. A la vegada que la condició de govern en funcions i la incerta provisionalitat de la Generalitat augmenta aquesta feblesa política.....

Si tinguéssim que guiar-nos pels comentaris que es poden llegir a Facebook i Twitter, hi ha un enfrontament no només entre els dirigents polítics d'ambdós partits, atès que això també està succeint entre la ciutadania.... I s'estan produint retrets, insults i un excés d'intolerància envers  l'altre que resulta preocupant. En la meva opinió. el sector anomenat Endavant, de la cupaire Anna Gabriel, està portant la seva intransigència massa lluny, fins el punt de posar en perill tot el procés independentista. Les seves prioritats polítiques xoquen directament amb els interessos i il·lusions de més de dos milions de ciutadans. Sembla que no vol la independència per canviar la societat, ja que primer vol canviar la societat i desprès, ja veurem.... Ep!. Sense comptar amb els catalanistes de dretes, els quals sembla que mereixen guillotina o garrot vil sense pietat.... Fins i tot comença a xocar amb altres cupaires, tant arrauxats com ella però més realistes, compressius i generosos amb la majoria de catalans. És el cas de David Fernandez, que aposta perquè dos dels deu diputats de la CUP facilitin la investidura de Artur Mas, de manera que se salvi el procés abans que descarrili definitivament.....

El meu desencís és passatger. Perquè jo em quedo amb l'abraçada que el 9 de novembre de l'any passat van donar-se Artur Mas -CDC- i David Fernandez -CUP-. Aquell día tots dos es van felicitar perquè plegats amb altres, tots junts per la independència, van facilitar que dos milions i mig de catalans anéssim a votar en una consulta popular carregada de simbolisme, esperances i il·lusions.

Això es el que ha de tornar a passar!. Perquè si enlloc d'abraçades us doneu punyalades, els que les rebem som els ciutadans. I podrà comprendre's perfectament que això no ho tolerarem. Mentre que vosaltres us mateu, nosaltres ens afanyarem en arribar a Ítaca abans d'hora si cal.... i sense vosaltres!.










  

RECAPACITEU, COMPANYS!.

Confesso que els esdeveniments que s'han produït aquests darrers dies m'han fet emprenyar moltíssim. Em refereixo a tot el que està passant al voltant del procés independentista i del capteniment que mantenen tant Junts pel Si com, sobretot, les CUP. No m'esperava pas que Artur Mas no fora investit com a president desprès de produïdes dues votacions al Parlament de Catalunya.... Bé!. No m'ho esperava però m'ho temia.

Creia -ingenu de mi!- que les CUP no portarien tan lluny la seva intransigència com en realitat han acabat fent. Vaig pensar que el pragmatisme s'acabaria imposant enfront de l'utopia i les peculiaritats polítiques i de funcionament que dominen entre els àcrates cupaires.... És sabut que es caracteritzen per ser una formació assembleària, radicalment d'esquerres i de ideologia marcadament llibertaria. Per aquest motiu, la pressa de decisions esdevé molt feixuga. Les més importants són sotmeses a la assemblea, dins la qual són profusament debatudes i passades pel sedàs implacable de la democràcia directa dels militants. Això fa que quan es pren una decisió sigui quasi impossible canviar-la o adaptar-la a la realitat de cada moment o circumstancia. Això també fa que s'acabin excusant darrera d'una suposada coherència -una veritable intransigència- per no moure's de les seves posicions ni un mil·límetre.

En definitiva, van decidir que no donarien el seu vot al candidat Artur Mas. Ho van fer abans de les eleccions i aquest va ser un dels punts més esmentats i defensats per ells durant la campanya electoral. El president Mas representava les retallades sofertes per l'estat del benestar i el conseqüent agreujament de les injustícies socials provocades per l'enèsima crisi del sistema capitalista, tan corrupte, indestructible i omnipresent a les nostres societats. Personificava l'autonomisme castrador del passat, producte de la maleïda transició espanyola. Era l'al·legoria del peix al cove i del pactisme de submissió i humiliació dels ciutadans catalans i de la claudicació davant les elits empresarials i polítiques catalanes i espanyoles. El seu partit, CDC, per ells també representava l'encarnació de totes les corrupcions que embruten i corquen quasi tots els partits polítics de l'arc parlamentari de l'Estat. Convergència és considerada com a primus inter pares, la qual cosa es marcadament injusta... Doncs bé!. Van decidir que no el votarien i així ho han mantingut fins ara. No accepten ni pressions, ni matisos, ni explicacions, ni excuses i ni tants sols una lectura de la realitat més ajustada a la veritat. A més a més, volen prioritzar la vessant social per damunt de la independència, es a dir, volen que la sobirana de Catalunya serveixi per fer la revolució pendent per canviar el sistema polític, econòmic i social del nou Estat que ha de néixer.

No reconeixen que les retallades van ser les conseqüències indefugibles dels estralls produïts per uns governs tripartits -i d'esquerres!- massa agosarats en les despeses públiques.... Retallades que van ser exigides i imposades per Madrit, Brussel·les i Ángela Merkel!. No culpen a Mas de la crisis econòmica, però sembla que ho facin per ser capitalista.... Jo pregunto: quin polític no ho és?. Si fins i tot és capitalista el Partit Comunista de la República Popular de la Xina!. "És el sistema, estúpid", diria el president Clinton!. Tampoc pot considerar-se'l responsable del fracassat autonomisme. Són coses de la transició espanyola, l'engany -l'estafa!- polític més gran de la historia recent d'Europa i del Món sencer. Ha servit per consolidar l'hegemonia i impunitat del franquisme sociològic i del centralisme patològic tan arrelats a l'Estat espanyol. Transició de la qual tots som culpables per no qüestionar-la i donar-la per bona en forma d'una pètria Constitució!. Polítics i ciutadans passerells!. I el peix al cove i el pactisme es conseqüència directa de l'excés de seny català, de les renuncies i pusil·lanimitat inherents a quaranta anys de dictadura prèvia. Vam començar el camí de la democràcia amb molts temors, pressions militars i complexes d'inferioritat de ciutadania que aleshores ens tenallà l'enteniment. Els catalans -i els espanyols- havíem sigut sotmesos, humiliats i esclavitzats i ens vam agafar a una transició política -que ara reconeixem com a nefasta- cap a la democràcia com el que s'agafa a un clau roent per no caure al buit. Això no justifica -però si explica- el capteniment del catalanisme en general i particularment, del nacionalisme claudicant de Convergència -i Unió!-. No oblidem pas que la burgesia catalana va saber seguir el joc al franquisme dominant i alhora recolzar a l'oposició catalanista i a la llengua i cultura catalanes -van saber fer de puta i de Ramoneta!-, i Convergència i Unió es el resultat d'aquestes circumstancies.... tan contradictòries, alhora!. Ara, al cap de trenta cinc anys afloren com bolets les conseqüències de tantes renuncies, pors, pressions i  enganys soferts, que es manifesten en forma de corrupció política i econòmica, injustícies socials, debilitats i mancances democràtiques i degeneració generalitzada d'institucions públiques i privades que pateix l'Estat espanyol.

Culpar de tots aquests mals un partit -CDC- i un polític -Artur Mas- es enormement injust. I més quan aquest polític i el partit que el recolzen han canviat -i canviaran encara més cap a millor!- fins no semblar-se res als d'abans. CDC està sotmesa a un procés de renovació que la deixarà irreconeixible. I després de tones i tones de merda llançada damunt d'ells, encara es hora de que un jutge els hagi sentenciat per finançament il·legal, malgrat la campanya periodística desfermada entre els mitjans cavernaris en contra seva. Fins i tot s'han desempallegat del llast anquilosat i antiquat representat per Duran i Lleida i de tot el que políticament significa!. Artur Mas ha donat sobreres probes de saber escoltar el clam de la gent, d'arriscar-se perquè la gent pogués votar i de complir escrupolosament els compromisos adquirits, malgrat la manca de respecte institucional que tenen el espanyols envers ell, els xantatges i pressions polítiques a las quals ha estat -i encara està, hores d'ara!- sotmès i les amenaces policials i judicials que pateix..... I tot això renunciant a l'autonomisme i abraçant sincerament l'independentisme, apel·lant a la Democràcia i legitimitat inherent en ella!.

Artur Mas i Convergència no són millors que la resta de polítics i de partits. Ni molt menys!. Però tampoc són pitjors. Tenen defectes, s'equivoquen i sovint ens treuen de polleguera.... especialment a aquells que els voten!. Jo em confesso ex-votant de l'antiga Convergència. Aquella que va començar unint-se amb el socialisme representat per Josep Pallach i Josep Verde i el liberalisme de Ramón Trias Fargas. Desprès s'hi va afegir Unió Democràtica i va començar l'etapa de la puta i la Ramoneta i del peix al cove. Els pactes amb socialistes i conservadors en nom de la governabilitat i el sentit d'estat..... Aleshores ja no era votant de Convergència. Vaig canviar perquè em va semblar que cada cop eren més a prop de l'IBEX 35 i més lluny del poble català.....

Sé que la meva trajectòria política no importa massa, L'esmento perquè honradament crec que es molt semblant a la de molts altres compatriotes. En el meu cas, sempre he estat independentista. Al principi era un independentisme expectant, latent, contingut. Però els darrers anys s'ha desfermat desinhibidament!. I en part ha sigut gràcies a l'evolució de la Convergència comandada per Artur Mas.... No pas gràcies a ERC, ni a les CUP!.

Ara soc un independentista convençut i agraït a Convergència i Artur Mas!. També a Esquerra i Oriol Junqueras. I Antonio Baños i malgrat tot, també a les CUP..... Però aquestes tres formacions semblen entestades a posar per davant de tot els seus interessos egoistes i sovint inabastables, obviant els vots i els anhels de més de dos milions d'independentistes. Estan fent el mateix que feien anys enrere....!. Política de baixa volada, partidista i fins i tot autonomista!. Estan fent el joc a l'adversari unionista, que es frega les mans amb delit!.

Recapaciteu, companys!. Més val que ho feu..... Pel bé de la independència de Catalunya. O els que ho farem serem els més de dos milions de catalans que us vam votar el 27S. Repeteixo: Pel bé de la independència de Catalunya!.

NOMÉS PASSARÀ SI LES CUP FAN LA FEINA BRUTA!.

Les CUP no volen Artur Mas, perquè estan en contra dels lideratges unipersonals. Les CUP prenen les decisions en assemblea, no pas en una executiva de partit. Les CUP volen la independència de Catalunya, però prioritzen l'agenda social..... Em cauen bé les CUP!.

Em fan recordar els temps de l'universitat. Vaig tenir la desgràcia d'iniciar els meus estudis cap els últims anys de la dictadura, temps convulsos i perillosos pels qui crèiem -i creiem!- que la democràcia -l'autèntica democràcia, no l'espanyolíssima democràcia orgànica- era l'única solució engrescadora i esperançadora pels ciutadans catalans i de la resta de l'Estat. Aleshores cada dos per tres els estudiants, joves i entusiastes, fèiem moltes assemblees per combatre i canviar el regim, criticar-lo abrandadament i per prendre les decisions, resolucions i acords necessaris per tombar a Franco, els seus ministres, l'Opus Dei, la Falange, el Movimiento Nacional i fins i tot els Prínceps d'Espanya. He de confessar que jo assistia a les reunions sense parlar gaire. Sempre m'ha fet vergonya fer-ho en públic Era jove, ingenu i tímid.... Com soc ara, encara que malauradament només conservo la joventut d'esperit!. Aquesta circumstància em permetia, però, obrir molt els ulls i les orelles i adonar-me de tot el que estava passant al meu voltant.

D'entrada, la veu cantant la portaven els delegats escollits democràticament. Damunt de la tarima, un pel altius, marcaven els temps, l'agenda, donaven la paraula, feien el recompte de vots..... Però el més interessant passava a la platea. Quasi tothom romania callat. Millor dit, parlant en veu baixa amb els veïns. De tant en tant aplaudien, xiulaven o gesticulaven una intervenció feta per un agosarat company, tant jove, idealista i ingenu com la resta de la assemblea. Però.... hi havien excepcions!. Sempre prenien la paraula dos o tres companys -un pel més granadets que la resta- que aparentment debatien entre ells, mentre gesticulaven tant o més que la resta, cridaven més alt i acaparaven més temps la paraula, monopolitzant el diàleg, per acabar imposant les seves opinions o no permetre arribar a cap mena de resultat, ni propostes, ni res de res.... Eren els infiltrats!. Eren les rates de claveguera d'aleshores...!. Tan franquistes com els d'ara!. Eren els que boicotejaven les assemblees i que feien que es comencés discutint per fer una vaga, o una manifestació, o donar suport als treballadors de la SEAT, o al professor Sacristán però s'acabés acordant fer una nova assemblea per decidir on podríem reunir-nos per poder votar si els treballadors de la SEAT mereixen o no el nostre suport..... Missió complerta!. Els anys transcorreguts i l'experiència acumulada em permeten ara, quaranta cinc anys després, reflexionar, adonar-me i retraurem la innocència i credulitat que aleshores patia.... Jo i tots els meus companys!.

Sovint les assemblees acabaven abruptament. Uns companys de primer entraven sobtadament a l'aula mentre, esparverats, cridaven: "Els grisos, els grisos....!. Ens han rodejat!". Llavors, els alumnes sortíem amb el DNI entre les dents desfilant ordenadament al llarg d'un passadís d'energumens malcarats vestits de gris. Ens identificaven i els més significats assembleistes eren detinguts. I també els infiltrats eren separats de la resta i aparentment retinguts.... perquè pogueren informar reservadament els seus superiors!. A la següent assemblea apareixien dos o tres nous companys els quals, curiosament, feien i deien el mateix que els desapareguts.....

Les CUP són una formació política assembleària. No són tan joves i se suposa que tampoc tan ingenus com érem nosaltres. Són més transversals i saberuts que els inexperts estudiants dels anys setanta. Ara ja no els fan sortir amb el DNI a la boca, però malgrat tot..... estan segurs que no hi ha infiltrats entre les seves files?. Els grisos ja no són tan grisos però les rates de claveguera continuen sent les mateixes i continuen treballant activament al servei de l'Estat.... Sense cap mena de contemplacions, per cert!. Estan segurs que quan parlen de la independència, els infiltrats no els (im)posen subtilment pals a les rodes proposant condicions que el temps i les circumstancies converteixen en in-assumibles?. Ara com ara, se'm acudeix aquesta condició sine qua non de no votar la investidura de Artur Mas. És racional vetar la seva candidatura sota l'argument que es culpable d'haver retallat l'estat de benestar català?. Madrid i Brussel·les -i Merkel!- estan exemptes de culpes?. És just assenyalar-lo a ell com a culpable de corrupció, sense probes fefaents i contrastades?. És lògic voler imposar el candidat a la presidència de la Generalitat al grup majoritari -tant com sis vegades més gran que les CUP!-, perquè el que proposen Junts pel Si  representa el passat que volem superar....?.

Les CUP, que em cauen molt bé, tenen l'utopia com a guia. Son idealistes i estan sobrats de principis. Tenen les mans netes i les idees clares. Però.... no són d'eixe món!. Malauradament!. No pacten, perquè no negocien. No parlen, perquè només debaten. No volen lideratges personals perquè tenen por i odi al lideratge. No fan política -amb minúscules- mundana perquè fan POLÍTICA -amb majúscules- de veritat, a l'engròs, sense assumir compromisos de governança, perquè els governs fan nosa. Volen adaptar la realitat de la vida a una realitat virtual i utòpica, on les normes són prescindibles -en molts casos així és!- i el capitalisme és una merda -hi estic totalment d'acord!-.....

Però el món real s'entesta en ser completament oposat als seus desitjos. I la vida real s'imposa per damunt de la virtualitat cupaire. Fer de la seva posició una pètria i inamovible imposició, com si de la Constitució espanyola es tractés, no és un altre cosa que fer el joc a Madrit. És fer allò que l'unionisme espanyol no ha aconseguit ni aconseguirà mai: aturar el procés que ens ha de dur a la independència.

Només passarà si les CUP els fan la feina bruta.

ESCAPOLIR-SE DE L'ESCOMESA..... PER ALLUNAR-NOS DE LA FUGIDA ENRERE ESPANYOLA!.

La setmana que va començar el dilluns 26 d'octubre i acabar el diumenge 1 de novembre ha sigut informativament parlant moguda, trepidant, desmesurada. Fins i tot, inconteniblement embogida. L'anunci fet per Junts pel Si i les CUP fent saber que presentaran una resolució a la mesa del Parlament en la qual manifesten la voluntat d'iniciar el procés definitiu per tal d'aconseguir la independència de Catalunya, ha desfermat entre els defensors de unitat amb Espanya una cadena de reaccions plenes de pors -autèntic pànic!-, d'agressivitat verbal i de ràbia incontinguda, difícils de poder ser qualificades com a lògiques, assenyades o mesurades. Ans al contrari!. No han sigut les més desmesurades, però, les manifestades per l'executiu espanyol. Han estat igualades o superades per les reaccions de la premsa escrita madrilenya i pels tertulians de TV i ràdios espanyoles. Per no mencionar les manifestades pels partits pomposament auto-anomenats com a nacionals -de Espanya, es clar!-, absolutament desaforades i fins i tot contraproduents pels seus interessos. El mot embogir s'ha quedat curt. No defineix ni de bon tros el terrabastall que una senzilla resolució política ha causat entre els esperits febles i desconcertats d'aquells que haurien de ser exemple de tranquil·litat, fortalesa intel·lectual i seny pels desconcertats -i des-informats!- ciutadans espanyols, adduïts per mals polítics, entabanats per pitjors periodistes i formacions polítiques tan institucionalitzades i envilides -moltes d'elles emmerdades fins les celles- per la corrupció estructural i generalitzada que assota l'Estat espanyol. 

De tots els rebutjos provocats per les democràtiques intencions catalanes, els més vistosos han sigut els llançats per la policia, els fiscals i jutges, tots ells suposadament encarregats de perseguir i combatre la corrupció i els delictes en general. Tanmateix, en realitat estan actuant més com a policia política, com acusadors polítics i com jutges instructors de causes polítiques que no pas com a recercadors de la veritat i defensors de la justícia.

Quan uns investigadors basen les seves proves amb meres suposicions i conjectures inversemblants i és centren en fer encaixar determinats fets dins d'un guió prèviament establert, no fan bé la seva feina i el més greu, fan molt de mal a la justícia i a la veritat. Quan es parla de faccions de policies fidels als socialistes o afins als populars, la policia passa a ser considerada com guàrdia pretoriana al servei d'una ideologia política determinada i no al servei de la societat en general. Ara es parla d'un informe anomenat Pelícano fet per l'aparell policial i de intel·ligència controlat pel PSOE, sobre la corrupció dins la direcció del PP i destinat a anorrear políticament Mariano Rajoy. Alhora, la facció policial afecta al règim popular dedica els seus esforços per destruir Convergència i Artur Mas i de passada, passar comptes contra l'expresident Jordi Pujol i la seva família. Suposicions, pressions, xantatges, dossiers i informes més falsos que un dia de 36 hores..... Aquests poden ser alguns dels arguments que serveixen per fer veure com a culpable i delinqüent condemnat a mort al més innocent dels mortals. I de passada, s'emmascaren altres casos de corrupció molt més greus i escandalosos que afecten al partit del gobierno. Sovint, quan s'exagera massa, es munten espectacles de circ i es gesticula fins la caricatura al voltant d'un presumpte corrupte, hom acaba desconfiant d'aquesta mena de mals policies, més preocupats en agradar els seus amos què ocupats en escatir la veritat.

Quan uns fiscals ordenen registres innecessaris i aparatosos, en dates especialment delicades, escenifiquen batudes policials a la recerca d'unes proves que probablement ja poden haver estat destruïdes o amagades, al cap de molts mesos desprès d'iniciades les diligències,  no estan fent bé la seva feina i el que és més greu, actuen com a botxins de suposats delinqüents els quals no gaudeixen de la presumpció d'innocència. Quan permeten que els presumptes delinqüents siguin exhibits i escarnits subjectant-se en prou feina els pantalons perquè no se'ls baixin cap avall i bosses d'escombraries amb les seves pertinences dins, estan fent malament la seva feina. Quan no s'impedeix -sovint s'afavoreix!- que uns suposats periodistes actuïn com a piquets de linxament davant dels domicilis dels imputats, mentre assetgen, escarneixen i ultratgen veïns i familiars amb total impunitat, continuen fent malament la seva feina. Però el pitjor de tot es que són conscients de la seva maldat!. Quan no investiguen les filtracions a la premsa de matèria subjecta a secret del sumari estan traint la justícia, a més de prevaricar.

I els jutges que permeten aquestes filtracions a la premsa, o les revelacions del secret del sumari, que no defensen la presumpció d'innocència dels imputats, que no garanteixen els seus drets i de les seves famílies, o que són tan estrictes i rígids que només sabem seguir al peu de la lletra el codi penal, mercantil, civil o processal, sense interpretar les lleis amb mesura, proporcionalitat, flexibilitat i sentit de justícia, no són més que funcionaris de visera i "manguito". I com tots els funcionaris, són deutors de les seves restriccions ideològiques ....i dels seus amos!.

Doncs bé!. Aquesta mena de policies, fiscals i magistrats són els que han sigut escollits pels polítics espanyols com espases i matadors per donar l'estocada final i definitiva al desafiament sobiranista català. Com els polítics espanyols no saben fer política, ni tenen massa arrelats els principis democràtics, han embogit i estan esquitxats fins el cap damunt per corrupteles i corrupció, han encarregat que uns quants funcionaris de visera i "manguitos" facin la feina bruta contra més de dos milions -pel cap baix!- de ciutadans catalans. La majoria de catalans no estem fent una fugida endavant. El problema es que Espanya està fent una fugida endarrere.... Cinquanta anys enrere!.

Però.... Amb el currículum professional que presenten tots ells, la batalla la tenen perduda. Nosaltres ens escapolirem de l'escomesa amb gràcia, agilitat i il·lusió. Perquè nosaltres tenim els principis democràtics, la legitimitat política i la Justícia de la nostra part!. Ni més ni menys..... I unes imperioses ànsies de aconseguir la veritable llibertat, la plena sobirania i l'imprescindible i necessària independència de Catalunya.

 

EL "CATACROC" DEFINITIU ENTRE CATALUNYA I ESPANYA.

Les dues formacions polítiques inequívocament independentistes han presentat davant el registre del Parlament de Catalunya l'acord sobre la Declaració d'inici del procés de independència. El text el qual es sotmetrà a l'aprovació dels diputats consta d'un preàmbul i de nou punts, que desenvolupen totes les decisions i accions que el Parlament i el govern de la Generalitat hauran d'assumir i complir per poder assolir, arribat el cas, un nou Estat català lliure i sobirà.

El lector pot imaginar-se l'enrenou que aquest fet ha provocat dins el govern d'Espanya, entre els partits unionistes espanyols i als mitjans de comunicació de Madrid: Un autèntic terrabastall polític. No s'ho esperaven pas, malgrat que estava anunciat al full de ruta dels independentistes sotmès a l'aprovació dels ciutadans les passades eleccions. Als esparverats unionistes els ha mancat temps per tornar a llançar les concebudes amenaces policials, judicials i fins i tot unes quantes advertències polítiques de propina contra Artur Mas, Junts pel Si, les CUP i tot allò que tingui res a veure amb el procés independentista. A Carme Forcadell, presidenta del Parlament, UPyD vol que els jutges l'imputin a ella i els membres de la mesa del Parlament que han votat a favor de l'admissió de la declaració, per un delicte de sedició. "Una provocació", ha dit Mariano Rajoy. "No aconseguiran els seus objectius", ha afegit. De fet, ha amenaçat amb l'intervenció del Tribunal Constitucional Espanyol el qual, recordem-ho, recentment ha estat armat amb els instruments necessaris per impedir que el contingut de la resolució sobiranista arribi a consumar-se. Són armes equivalents a les que pot utilitzar un boxi per executar els condemnats: una corda, un sabre o el garrote vil. En aquest cas, el feixuc i tortuós codi penal espanyol. A l'Espanya de Mariano Rajoy, el Tribunal Constitucional té plens poders per fer complir les seves pròpies sentències de forma implacable i inexorable. L'àrbitra constitucional castellà esdevé fiscal, jutge i boxí alhora. La presumpció d'innocència i la divisió de poders s'han mort a Espanya. Com Montesquieu!. Per això el paper de l'advocat defensor és tan irrellevant..... A Espanya, es clar!.

Paral·lelament, la judicatura, la fiscalia i les forces policials han reprès amb renovat entusiasme les investigacions al voltant de Jordi Pujol i Soley i la seva família. Els mitjans de comunicació han sigut convenientment pre-avisats per l'autoritat competent amb moltes hores d'anticipació per tal que es personessin davant del domicili de l'ex-president per informar i gravar amb tot detall el vistós espectacle ofert davant del desplegament de desenes i desenes de policies i funcionaris judicials atrafegats, a les ordres dels fiscals anti-corrupció de l'Audiència Nacional, vinguts expressament des de Madrid. Prèviament van advertir, però, que en el transcurs de la representació no es produirien detencions. Eren innecessàries, ja que la pena del telenotícies s'ha complert igualment amb repressiva precisió castellana..... Com sempre!.

Ha esclatat l'enfrontament definitiu!. Catalunya vol la llibertat i l'Estat espanyol vol mantenir incòlumes la supremacia política i burocràtica i els privilegis econòmics i fiscals adquirits a Catalunya els darrers tres-cents anys mitjançant el tronat dret de conquesta, molt arrelat i sempre vigent dins la cultura castellana. Catalunya vol la independència aconseguida pacíficament a través de l'escrupolós respecte dels principis democràtics, mentre que Espanya s'oposa utilitzant allò que el periodista Enric Juliana qualifica com la Brigada Aranzadi -en realitat una veritable Divisió cuirassada- conformada per l'advocacia de l'Estat, la fiscalia, la judicatura i el Tribunal Constitucional, enfrontant la justícia castellana a la legitimitat democràtica. Un veritable catacroc entre legitimitat catalana i legalitat espanyola.... Entre Catalunya i Espanya!.

Francament, crec que Espanya ha perdut d'antuvi la partida. Les seves reaccions no només resulten extemporànies, desproporcionades. També són ridícules. I perilloses, perquè són producte de la ràbia, del desconcert i de l'ignorància voluntària resultant de no voler reconèixer la realitat.... El problema no és Catalunya. El problema és Espanya i la seva manca de qualitat democràtica. L'autoritarisme impositiu innat de les elits dirigents castellanes -espanyoles!- i la feblesa democràtica de les institucions públiques i privades de l'Estat són el més perillós de tot. I és això el que pot provocar un esclat termonuclear a l'Estat. Si passes, qui més té per perdre és Espanya, no pas Catalunya. Perquè Catalunya fa tres segles que lluita per sobreviure dins d'un estat que li és hostil i feixuc i estem acostumats a patir. Però Espanya pot perdre-ho tot, des dels privilegis artificials dels seus dirigents fins el minvant prestigi internacional d'Espanya, passant pel declivi econòmic, social, d'empreses i ciutadans, definitiu..... Un veritable desastre!. Tot això per no voler acceptar sense embuts els principis democràtics universalment reconeguts..... I per no voler veure ni entendre la veritable realitat de Catalunya.








   

LA INJUSTÍCIA ESPANYOLA.

La justícia, a Espanya, no es fiable. Sé que dir això és greu..... Certament, és espantós!. Però puc afirmar-ho degut al capteniment que aquests darrers anys han tingut jutges i magistrats, fiscals, el Consell General del Poder Judicial, l'Audiència Nacional o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si hi sumem altres instàncies concernides al món de la justícia, com ara el Tribunal Constitucional, o la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, braços armats de la judicatura i repressors dels suposats delinqüents, el quadro que se'ns presenta ja estarà complert. I resulta d'allò més galdós.....

Aquesta reflexió es veu plenament confirmada si llegim -estorats!- el comunicat que el TSJC ha fet públic el 13 d'octubre i que també ha fet seu el CGPJ -o potser ha sigut inspirat pel mateix Consejo-, en el qual es queixen amargament de "l'atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial", davant la convocatòria de manifestacions i concentracions a les portes del Palau de Justícia els dies que Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega han tingut que declarar com imputats pels fets ocorreguts el 9 de novembre de l'any passat. Ens recorden que "la independència judicial no es un privilegi dels jutges sinó una garantia pels ciutadans". Acaben insistint que "no es pot promoure la desconfiança social i pressionar els jutges ja que constitueix una negació de les bases de la convivència política". Demanen "respecte als valors democràtics" i reclamen "responsabilitat a aquells que tenen el deure de garantir la convivència en pau i llibertat".

Mai abans els jutges es van veure amenaçats quan, per exemple, el senyor Camps -president de la Generalitat valenciana- va ser acompanyat pel govern valencià en ple i de bona part de la cúpula del PP fins els tribunals valencians, quan va ser jutjat -i exonerat- per corrupció. Ni s'han queixat per l'inhabilitació d'alguns jutges que investigaven la corrupció de Gürtel o Bárcenas, o per la destrucció de proves feta pel PP, o pels discos durs esborrats d'ordinadors confiscats propietat del mateix partit. O quan Garcia-Albiol va anar a declarar com imputat acusat de xenofòbia i racisme rodejat de tots els seus companys del PP català fins les portes dels jutjats. O pel suport donat de forma explícita pel president espanyol Felipe González al seu ministre Barrionuevo i el sots-secretari d'estat Rafael Vera acusats i condemnats per la guerra bruta desfermada contra ETA. I si parlem de les filtracions a la premsa amiga de secrets del sumari que passen a exhibir-se impúdicament o de les investigacions policials contra persones a les quals se'ls vulnera sistemàticament la presumpció d'innocència fent públics informes reals o ficticis i passant les informacions a periodistes sense escrúpols.... Fins i tot, hores d'ara l'Estat està maniobrant per garantir-se un TSJC més dur contra el procés independentista. Per això, el CGPJ prepara la substitució del jutge Gimeno, president del TSJC, per algú més proper i submís a les tesis del govern del PP, partit el qual al seu torn controla el CGPJ.

Doncs bé, tot això no els ha causat la mínima sensació d'atac a l'independència judicial, ni els ha semblat cap mena de vulneració de les garanties dels ciutadans, ni s'han lamentat mai de pressions als jutges, ni de cap manca de respecte als valors democràtics. Mai han demanat responsabilitat als que tenien el deure de garantir la convivència en pau i llibertat..... Només se senten amenaçats quan els ciutadans mostren el seu suport a tres polítics imputats per fer política!.

La justícia castellana no es de fiar. Es subjectiva. Es partidista. No es equànime. I es deixa potinejar pel poder polític, davant del qual, sovint, es plega.... Per tant, es injusta, feixuga i lenta!.

¿O potser el magistrats del TSJC i els membres del CGPJ pensaven que davant d'unes imputacions -i amenaces de jutjar-los- per uns fets purament polítics, induïts pel govern d'Espanya, instigats pel Partit Popular i acceptats per la judicatura -ara ploramiques- a instàncies d'una fiscalia fracturada i amb membres destituïts o dimitits per les desvergonyides ingerències del govern de Mariano Rajoy, es pensaven, dic, que els ciutadans romandrien callats, impàvids i submisos davant tanta arbitrarietat?.

Quan el món judicial es deixa manipular pel poder polític i els periodistes, passen coses com les que estan passant ara: La gent no hi confia ni se'n fia!. I de la manca de confiança a la manca de respecte només hi ha una passa. Si la judicatura entra en el joc polític de grau o per força, fent imputacions polítiques i buscant conseqüències polítiques, la judicatura resulta injusta, inepta i menyspreable. I el més greu es que potser només afecta a les altes esferes judicials, però el mal s'escampa per tota la judicatura. Per totes les instàncies. Per tots el jutges. Una veritable tragèdia!. I un veritable atemptat a l'Estat de Dret......

Per a mi, el capteniment de la justícia espanyola es una causa molt important que em decanta cap a la independència: vull respectar els jutges, els fiscals, la llei i la Justícia. Però la que imparteix justícia a Espanya no es de fiar. Prefereixo una de vell-nou que sigui justa, imparcial, ràpida i curosa amb els drets de les persones. A Espanya això no passa..... Perquè els jutges espanyols fins ara han permès i tolerat que això passes!.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT.......

Espanya es troba atrapada en una realitat que no sap com entomar. El fet que des de Catalunya s'hagi endegat el camí cap a la independència de forma decidida i sense possibilitats de fer marxa enrere, ha descol·locat a l'Estat espanyol fins un punt d'autèntica follia.

Primer van intentar ignorar el problema fent allò que es diu que fan els estruços quan se senten amenaçats: amagar el cap dins d'un forat sota terra i no reconèixer l'existència de las demandes catalanes. Desprès van decidir que el millor que podien fer era prendre-s'ho en broma i per això van voler ridiculitzar i burlar-se de les formacions polítiques i entitats socials que recolzaven i impulsaven el procés. Tot seguit van intentar escapçar i anorrear els líders del moviment catalanista mitjançant la manipulació mediàtica, desfermada i dirigida per les rates que pul·lulen dins les clavegueres de l'Estat, a base de dossiers apòcrifs i noticies falses publicades per diaris afectes al nacionalisme espanyol institucional i per periodistes que s'hi van posar bé, però traint la seva ètica professional de forma vergonyosa. No contents amb això i donada l'impossibilitat metafísica d'utilitzar el text constitucional com eina per trobar una solució justa i democràtica al contenciós català, van decidir que l'única manera de fer servir el petri llibre sagrat fora com si es tractes d'un bat de beisbol per apallissar el cap de més de dos milions de ciutadans catalans, plens a vessar de renovades esperances i il·lusions, amb l'intenció de fer-nos recular cap a la resignació submisa i el sotmetiment incondicional a l'Espanya eterna i immutable. Finalment, han acabat desplegant tota la artilleria legal, al·legal i il·legal al seu abast, servida sense manies ni escrúpols per jutges, fiscals, advocats de l'estat i les diverses instàncies judicials, fins arribar al Tribunal Constitucional, els quals són utilitzats com a mur de contenció anti-català, cadafal de la llibertat i botxins de la democràcia.

S'ha de dir que s'han negat sistemàticament a parlar, dialogar i enraonar amb els legítims representants de Catalunya -Generalitat, comissió parlamentària a les Corts, president Mas-, excusant-se amb una suposada manca de respecte per part catalana, de l'estat de dret espanyol. Es a dir, han canviat les regles de joc i l'han transformat en el dret de l'estat -el dret de Madrit!- per imposar les seves normes en defensa dels seus interessos -de tota mena-, com si els ciutadans catalans ja no forméssim part d'aquest estat i per tant, no es tinguessin que atendre les nostres demandes.... Mai han volgut escoltar els clams dels ciutadans catalans quan ens hem quedat sense veu demanant democràcia i justícia. En definitiva, han substituït els codis democràtics universalment acceptats pel codi penal espanyol, amb la sana intenció de solucionar d'aquesta manera les reivindicacions catalanes..... Una follia!. Una veritable follia!.

Però els catalans no defallim. Més del 70% dels ciutadans amb dret a vot defensem el dret d'autodeterminació, malgrat alguns que fins ara ho defensaven s'hagin passat al bàndol dels botiflers. El 50% dels ciutadans volem directament la independència ja, sense comptar el 60% dels vots de ciutadans residents a l'estranger -dos-cents mil dels quals 14.000 votants que ho van poder fer les darreres eleccions; el 64% ho van fer a llistes independentistes- i de les desenes de milers de ciutadans que van votar opcions indefinides -Unió Democràtica i CSQEP-. Les darreres Diades, el 30% del habitants de Catalunya ens hem manifestat any darrera any cridant amb esperança i il·lusió a favor de la independència.

Us imagineu que el 30% dels ciutadans alemanys, francesos, anglesos, americans o d'Andorra es manifestessin reiteradament per les places i carrers de les seves respectives capitals i el govern de torn fes oïdes sordes a les seves reivindicacions?.

Doncs bé!. Tot això està passant a l'Estat Espanyol. Un govern de sords que no sap ni vol parlar. Uns polítics espanyols que han renunciat a fer política i en canvi utilitzen la llei i els jutges per aconseguir allò que no poden obtenir amb vots. Una judicatura partidista i que no coneix l'objectivitat, l'equanimitat i el veritable sentit de justícia. Un TC que farà la feina de policia, torturador -sentències lentes i de partit- i botxí. Un Estat que té por a la democràcia i avantposa el seu dret a la justícia i llibertat dels ciutadans. I uns mitjans de comunicació servils i deutors amb els poders polítics, financers i burocràtics que manen per damunt de tot i tothom.

Perquè volem la independència?. Algú necessita més arguments?. Fa tres-cents anys vam perdre la guerra de successió. Catalunya va perdre els drets nacionals i la llibertat. Des d'aleshores estem vivim en un perpetu armistici artificial salpebrat d'episodis de violència i repressió, dins d'un Estat que a més de conquerir-nos ha volgut anorrear-nos i esclafar-nos com cultura i com poble. Des de 1714 s'està aplicant sobre els ciutadans catalans el Decret de Nova Planta, aquell que demana que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Aquest decret s'ha convertit en una mena de bíblia, la qual el nacionalisme espanyol segueix al peu de la lletra, segle darrera segle i règim darrera règim. Fins ara. Malgrat tot, l'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol mai no ha reeixit. Catalunya no és Castella. Però Espanya si és Castella. I aquesta Espanya castellana mai acceptarà compartir el poder polític, econòmic, financer, cultural i burocràtic amb ningú. I menys amb Catalunya, per una barreja de gelosia, enveja i superba.

Ja que van voler aconseguir l'efecte sense que importes gens ni mica si es notava o no la cura, els catalans vam obrir el ulls i l'intel·lecte i van cridar: Prou!. El 10 de juliol de 2010 més d'un milió de catalans van entendre el missatge que ens va enviar el TC i vam iniciar el camí que ens ha de portar a la plena sobirania de Catalunya. Van arribar a la conclusió que dins d'Espanya, per Catalunya, no hi ha futur, ni esperança, ni il·lusions.... Ni llibertat!. Ni democràcia!.

Per això volem la independència......

 
  

LA MEVA LECTURA DEL 27 DE SETEMBRE.

Els catalans ja hem parlat. Ho hem fet amb prou contundència i claredat. Quasi dos milions de ciutadans -48% dels vots- hem recolzat els partits inequívocament independentistes. Un milió i mig -39% sobre el total- van votar les opcions indefugiblement unionistes, mentre que quatre-centes cinquanta mil persones -11,5% dels vots- van decidir fer-ho a les opcions que no s'han pronunciat amb claredat ni a favor ni en contra -encara estan enlluernades amb la tercera via, que no acaba de reeixir-. Són les formacions indefinides: potser si o no..... Aquesta és la lectura correcta -i no partidista- que s'ha de fer dels resultats del diumenge 27 de setembre de 2015.

La jornada va ser una festa de la democràcia, feta amb tranquil·litat, llibertat, plena d'il·lusions i també d'impaciència. Això és el que es pot llegir al manual del bon demòcrata. Però Spain is different -segons va decretar el ministre franquista Manuel Fraga en plena dictadura-, de manera què les eleccions també van estar farcides de molts neguits i negres ombres, malauradament previsibles. Coses d'un estat que se'n diu de dret però que veritablement està en mans de trilers, entabanadors i estafadors sense escrúpols, des de temps immemorials.

Els unionistes més abrandats van negar durant la campanya electoral la naturalesa plebiscitària de les eleccions. Ara s'afanyen a senyalar que l'independència ha perdut perquè el 52% dels votants no ho van fer a favor de la independència. Es a dir, sumen tots els vots que no són a favor com si fossin contra la independència. De res serveixen les queixes de CSQEP i d'Unió que no volen que els seus vots siguin comptats com oposats a la secessió, perquè demanen que es faci un referèndum oficial i vinculant pactat amb l'Estat i s'oposen a una Declaració Unilateral de Independència. Però els unionistes, no contents amb fer aquesta apropiació política indeguda, sumen a més a més els vots nuls i en blanc a favor de la seva causa.... Resultat: 52% de favorables al no. Una autèntica estafa democràtica. Un cop més, la manipulació ha sigut l'arma utilitzada pels poders fàctics de Madrit per intentar aigualir i anorrear l'aclaparadora victòria obtinguda per l'independentisme.

Alhora no s'avergonyeixen gens d'haver impedit que dos cent-mil catalans residents a l'estranger no hagin pogut votar lliurament per culpa del capteniment de l'Estat. En realitat i sense eufemismes, per culpa de la mala praxis i prevaricació del servei exterior d'Espanya. Per exemple, van extraviar els vots emesos pels residents a Itàlia o no van poder registrat-se als consolats per poder demanar el vot degut a les martingales que els van posar; o per la negligència del servei de correus ja què quasi totes les paperetes van arribar als ciutadans després de celebrades les eleccions; i per la parcialitat i sectarisme de la Junta Electoral Central, quan van allargar el termini perquè poguessin votar els militars en missió a l'estranger, potser perquè eren fàcilment manipulables per qüestions jeràrquiques i va negar el mateix tracte pels civils catalans emigrats a fora de Catalunya, però amb criteri propi no manipulable.....

No paga la pena parlar del favoritisme ni de l'arbitrarietat demostrada per les televisions i ràdios privades quan sistemàticament es van oblidar d'invitar les candidatures sobiranistes als molts espais dedicats a les eleccions autonòmiques, però si es van recordar de fer-ho abastament amb PPC, PSC, C's, Unió i fins i tot de CSQEP, per allò de la proximitat ideològica amb els partits tradicionals espanyols i amb PODEMOS. En canvi, la JEC si va atrevir-se a imposar la programació electoral de TV3 per compensar als partits unionistes per la retransmissió efectuada l'Onze de setembre. "Mori la llibertat d'informació", debian pensar els patriòtics magistrats de la Junta Electoral Central.....  I de la premsa escrita cavernària més val no dir res de res. Només felicitar a La Razón per la seva capacitat premonitòria quan va anunciar en plena jornada de reflexió que Artur Mas seria imputat després de 27S. Així ha ocorregut dos dies després de la jornada electoral. Com la realitat sempre s'acaba imposant, el govern d'Espanya ha activat novament l'imputació política -encara no han paït la consulta del 9 de novembre de 2014!-, contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega per tal de continuar complint el seu propi full de ruta antidemocràtic. Volen escapçar el procés com si aquest depengués d'un sol home. Creuen què com a Espanya existeix una pulsió autoritària innata que fa i desfà tot el que vol al gust d'un cabdill, la resta del món també pateix aquesta patologia..... Doncs no!. Els catalans elegim els nostres líders en funció del servei que fan als ciutadans. I quan un falla, en triem un altre. Es a dir, el lideratge es dels ciutadans!. I francament, no crec que Espanya sigui capaç de tallar el coll a més de dos milions de ciutadans que estimen la democràcia, quasi tant com estimen la nostra nació....I que la volem lliure i sobirana. Som així!. I no canviarem pas perquè a Espanya no li agradi.....


Malgrat tot aquest comportament tant antidemocràtic i immoral de l'unionisme espanyolista, la independència va guanyar folgadament. Sense els tripijocs prevaricadors practicats sobre els votants de l'exterior, la majoria absoluta en vots i escons hages sigut abassegadora. Això va a missa!..... I com el nostre full de ruta es plenament democràtic, just, il·lusionant i esperançador, acabarà imposant-se per damunt dels trilers, entabanadors i estafadors nacionalistes espanyols.

Així sigui!.

"UN GOT ES UN GOT I UN PLAT ES UN PLAT"

Ens troben a poques hores de les transcendentals eleccions, plebiscitàries, sens dubte!, per elegir els representants del Parlament de Catalunya. La campanya electoral exhala l'últim sospir i ja podem comentar el capteniment que ha tingut l'unionisme a l'hora de confrontar els seus arguments als de l'independentisme. Ha sigut decebedor!. Ha sigut ridícul i ha provocat vergonya aliena.....

Al forçat recolzament dispensat al govern d'Espanya per part de Merkel, Cameron, Obama o el president de Colòmbia li ha mancat la credibilitat i contundència que les pressions espanyoles haurien desitjat d'aquests líders i d'altres, que no s'han volgut involucrar excessivament. En canvi,el tímid recolzament obtingut ha servit perquè la causa independentista hagi assolit una projecció internacional inversemblant fins fa pocs dies..... Espanya s'ha fet un gol en pròpia porta!.

No contents amb aquesta relliscada i davant els aclaparadors resultats que donen les enquestes secretes en poder de la patronal bancaria, el govern els va entabanar perquè es manifestessin disposats a marxar de Catalunya cas de guanyar les opcions sobiranistes. Com era previsible, l'enrenou causat entre el clients catalans va ser de tal calibre què els diferents bancs, individualment, han tingut que declarar: "No pensem marxar, passi el que passi a Catalunya"..... Segon gol en pròpia porta!.

Per reblar el clau financer el Govern de Mariano Rajoy va influir -forçar!- perquè el governador del Banc d'Espanya digues que en cas de independència, a Catalunya s'hauria d'imposar un corralito -com va passar a Grècia-, davant l'impossibilitat que els bancs catalans rebessin assistència del Banc Central Europeu. I a més a més, Catalunya no podria disposar de la moneda comuna, el Euro.... La confiança en el sistema bancari espanyol va caure sota mínims fins el punt que des de la seu del BCE van trucar esparverats al despatx del governador Linde perquè rectifiques..... Donde dije digo, digo Diego, que diria un castís!. Va acabar reconeixen què: "Un corralito es altament improbable, gairebé impossible". Tercer gol en pròpia porta!. El triplet està servit!.

Debian pensar que una entrevista a Mariano Rajoy en un mitjà afí -Onda Cero-, donaria una renovada empenta a la causa unionista. Dit i fet!. Un dels argument recurrents dels populars es que la independència faria perdre la nacionalitat espanyola i la ciutadania europea.
L'entrevistador, Carlos Alsina, va haver d'informar a Rajoy que els catalans que ho volguessin podrien conservar la ciutadania espanyola -i conseqüentment, la europea-, d'acord amb la Constitució i legalitat espanyoles. Si els lectors volen riure una estona, aconsello que es miri el vídeo de l'entrevista i especialment la seqüència final quan Mariano Rajoy arrufa les celles i el nas i qualifica la conversa de "disquisicions que no condueix enlloc"..... Això es penal i expulsió!.

Després de tots aquest disbarats, han decidit incrementar la pressió contra els jubilats, propagant l'espècie que Catalunya no podrà pagar les pensions en cas de independència.... Novament Rajoy s'ha vist obligat a admetre -en una nova entrevista a TV Girona- que l'Estat espanyol continuarà pagat les pensions de tots aquells pensionistes catalans que han cotitzat a la Seguretat Social espanyola, com obliguen les legalitats de l'Estat i internacional..... El cinquè gol, per tota l'esquadra!.

De moment, ja els hem fet la maneta.... Bé!. Se l'han fet ells solets. I encara falten dos dies perquè l'arbitra -les urnes, els vots i els ciutadans- senyalem el final del partit. Com segueixin així, encara podran caure'ls-hi alguns quants gols més!.

Tot això ha passat aquesta setmana. Diuen que no són unes eleccions plebiscitàries, però se les prenen com a tal. Diuen que la independència es impossible, però durant dos dies un munt de furgonetes blindades han penetrat dins la sucursal del Banc d'Espanya a la plaça Catalunya, han carregat qui sap què i han sortit després cap a qui sap on.... Mentrestant, l'arquebisbe de València ha convocat una vigília a la catedral pel divendres i ha demanat que totes les parròquies preguin perquè no es produeixi la independència de Catalunya per que "no hi ha justificació moral per la secessió". Jo no vull saber si la independència es moral, immoral o amoral. M'importa un rave si els bancs marxen o no, perquè si ho fan en vindran d'altres. Ni si buiden de calers les càmeres del banc central espanyol, perquè això els retrata. No se si Mariano Rajoy es un inepte o se'l fa. L'última que ha dit  sobre la permanència o no de Catalunya dins la UE es de l'alçada d'un campanar: "El que diuen els tractats es molt clar, ho entén tot el món. Jo comprenc que aquells que estan en posicions diferents a les meves tinguin que utilitzar aquest argument, però realment un got es un got i un plat es un plat, i això, creieu-me, no ho dic com a polític que defensa determinades posicions. Es el que diuen els tractats europeus i es molt important que tots respectem la llei perquè si no no hi ha manera de funcionar". 

Tant m'ha fa el que diuen els tractats europeus. El veritablement important es què un got es un got i un plat es un plat. I per tant, un vot a favor de la independència és l'única solució per Catalunya!.

CALCEM-NOS LES BOTES I OBRIM ELS PARAIGÜES!.

Ens trobem a pocs dies de l'inici de la campanya electoral que ens han de portar a les eleccions del 27 de setembre proper. Estem en plena pre-campanya i l'unionisme continua negant el caràcter plebiscitari dels comicis, alhora que amb els seus fets i capteniment confirmen aquesta condició. Declaracions extemporànies, advertències, amenaces i insuls, crides desesperades a la participació, clams esporuguits per fer un front anti sobiranista..... Tot, absolutament tot el que fan o diuen els nacionalistes espanyols reforça el caràcter excepcional del 27 de setembre, que previsiblement donarà uns resultats força positius per l'independentisme.....

Vet aquí la mare dels ous....!. Totes les enquestes anuncien la victòria de les forces sobiranistes. L'única incògnita és si aconseguirem la majoria absoluta amb escons i amb vots. Si fem cas de les reaccions que destil·len els unionistes, tot ens porta a pensar què, efectivament, també guanyarem en vots.

Per tot això, l'unionisme ha perdut els papers. Desvariegen. Sovint perden el cap i els nervis. I cada cop que alguna destacada personalitat espanyola opina sobre el procés endegat a Catalunya, o es fan declaracions institucionals sobre el tema, mostren l'impotència i manca d'arguments que tenen, a més d'una ignorància majúscula i fins i tot, en moltes ocasions, una escandalosa i desvergonyida mala llet.

Uns quants exemples recents il·lustraran aquesta sensació. El ministre de defensa ha amenaçat veladament als polítics sobiranistes -i a tots els catalans!- quan afirma que "si tot el món compleix amb el seu deure no farà falta cap actuació de l'exercit a Catalunya.....". Ja han sortit a fer campanya electoral los tercios de Flandes per acoquinar als ciutadans catalans!. Per part del Poder Judicial -castellà, no ho oblidem pas!- també han ficat cullerada a l'olla catalana: "Al marge de la llei no hi ha llibertat, no hi ha democràcia, només miratges i frustració". Alhora han amenaçat amb la persecució -es a dir, l'esbombament- de la presumpta corrupció dels polítics catalans, fins i tot en plena campanya electoral. A aquest pim, pam, pum contra els desitjos democràtics dels catalans s'han sumat també els grans empresaris que cotitzen a l'IBEX 35. Els quals solen obtenir els seus beneficis mitjançant el BOE i la complicitat del poder polític que sovinteja la llotja presidencial del Santiago Bernabeu: "CEOE i els grans de l'IBEX planegen accions conjuntes davant el desafiament sobiranista de Mas", s'amenaça des de la premsa cavernaria. Per acabar-ho d'arrodonir, Felipe González es desdiu de les declaracions fetes a La Vanguardia en les quals es mostrava d'acord a considerar que Catalunya és una nació. Davant el furiós rebuig provocat dins les files nacionalistes espanyoles, ara nega haver-les fet, el que ha obligat al periodista -Enric Juliana- que va fer l'entrevista a donar a conèixer l'enregistrament de l'àudio que recullen les paraules de l'ex-president i que venen ha corroborar la versió publicada....

Tots aquest exemples esmentats s'han produït el mateix dia, el 8 de setembre. És com si s'haguessin posat d'acord per demostrar l'unitat de criteris polítics -unidad de destino en lo universal, en deia Franco!- que desferma el procés independentista català entre el nacionalisme unitarista espanyol. Ni un sol missatge positiu!. Cap mena de proposició. Res de diàleg -potser ja es tard!- ni posicionament democràtic. Heus ací l'oferta d'Espanya a Catalunya.....

Encara no ha començat la campanya electoral, però els unionistes ja han ensenyat les cartes. Per descomptat, d'una baralla potinejada. Guerra bruta, autoritarisme, amenaces, por, advertiments, xantatges, insuls, mentides, aquest son els arguments que utilitzaran polítics, funcionaris, grans empresaris, periodistes, tertulians, fiscals, jutges, policies, militars i en general tots els nacionalistes espanyols més abrandats, per derrotar l'independentisme. Ho faran amb un in crescendo sostingut fins el dia de les eleccions. Tot serà negatiu, res de veritat o certesa, i quasi tot manipulat i fals.....

Ciutadans catalans!. Calcem-nos les botes i obrim els paraigües, ja que tot el que posaran davant nostre d'ara fins el vint-i-set de setembre serà fang, merda, escopinades i vòmits..... Mantinguem doncs la calma, els nervis temperats, el cap fred i les idees clares. I per damunt de tot, conservem intactes les esperances, les il·lusions i els principis democràtics..... Si així ho fem, guanyarem la independència....!. Malgrat tot i tots!.



    

"PEDRO" I EL LLOP.....

Pedro era un pastor d'ovelles molt eixerit i de la broma. Solia treure el seu ramat a pasturar a la muntanya. Per divertir-se, sovint cridava: El llop!. Què ve el llop!. Al principi, els pagesos quant sentien aquest crits d'auxili deixaven de banda el que estaban fent i acudien disposats a socorre l'esparverat pastor.... Aviat el van "calar", però. Així que al cap d'algunes falses alarmes ja no feien cas dels crits d'en Pedro. Però vet aquí que un bon día el llop si què va atacar de veritat el seu ramat. Aleshores, emporuguit i espantat va cridar: Auxili!. Ajut!. El llop està matant les meves ovelles....!. Heus aquí que aquell cop cap pagès va fer cas del pobre noi, pensant-se que no eren veritat el seus crits demanant ajut.  Així doncs pel seu mal cap, el pastoret va patir la mort del seu ramat i es va arruïnar.....

Aquest conte d'origen rus ve al cas pel que està passant amb les moltes vegades que els policies, fiscals i mitjans de comunicació espanyols denuncien casos de corrupció que afecten a polítics, partits i institucions catalanes les quals, sovint, queden en no res. Va passar amb Artur Mas les anteriors eleccions al Parlament català, quan un informe més fals que un segell de la República d'Anglaterra i Gales va ser convenientment filtrat -des de fons properes a l'UDEF, de la Policia Nacional- al mitja de comunicació i el periodista que més fal·làcies, exageracions i manipulacions anti-catalanes conreen per pàgina publicada -El Mundo i Eduardo Inda-. Naturalment, mentre el ministre de l'Interior s'espolsava les puces polítiques del damunt, el mitja en qüestió s'amagava darrera una suposada llibertat de premsa i reserva de les fonts d'informació, de manera que ningú va assumir la responsabilitat ètica, moral o professional per les mentides publicades. Naturalment, la justícia castellana no va creure convenient intervenir-hi. Malauradament, els anti-demòcrates espanyols van aconseguir alterar el resultat de les eleccions de l'única manera que només podran fer-ho mai: Amb la manipulació de la veritat!. Un cop més, l'impunitat va guanyar la partida a la decència.... i a la Justícia!. Com sovint sempre acaba passant a Espanya quan es tracta de protegir els afins al poder. Un altre exemple el va patir Xavier Trias, batlle aleshores de Barcelona, quan els mateixos subjectes van acusar-lo de posseir comptes corrents a la banca andorrana i a Suïssa. Altra cop es va malmetre la trajectòria personal i pública plena d'honradesa i credibilitat d'una bona persona com és el batlle Trias, per part d'uns indesitjables disposats a dir més mentides que el diable quan parla de la bona temperatura que regne a l'infern....

Cada cop que s'apropen eleccions -municipals, autonòmiques, europees o generals- i que la ciutadania es vol manifestar majoritàriament a favor de personalitats o formacions polítiques que defensen la independència de Catalunya, sorgeixen per art d'encantament nous casos de corrupció els qual són sospitosament esbombats en dates pròximes a l'esdeveniment electoral en qüestió, i són publicitats als mitjans cavernaris madrilenys -i de la Santa Aliança de Barcelona- fins i tot abans que els Policies Nacionals i/o la Guàrdia Civil comencin els concebuts escorcolls a domicilis, seus de partits, ajuntaments i/o empreses presumptament corruptes -encara que els tracten com si ja haguessin sigut declarats culpables- tot això amb la màxima parafernàlia i aparatositat mediàtica. En diuen la pena del telediario, la pitjor de les condemnes que pot rebre un innocent.

Aquesta absència de la presumpció d'innocència, aquesta utilització de la premsa groga cavernària per fer por, de informes policials falsos per atemorir-nos, de filtracions periodístiques per manipular-nos, de dossiers per xantatgejar, de les clavegueres de l'Estat i d'autèntiques rates profesionals i de la guerra bruta generalitzada contra l'independentisme, són els únics arguments que esgrimeixen els unionistes. Ficar por, insultar, mentir i unionisme es dir el mateix.

Artur Mas es un corrupte!, crida esparverat i enrabiat Pedro el periodista. 
Els Convergents cobren el 3% de comissions!, brama Pedro el governant popular sense aportar cap mena de proba, després d'estar deu anys buscant-les. Catalunya és una claveguera plena de mafiosos i nazis!, diuen els Pedro rates professionals, arrebossades de merda fins les celles mentre fan la guerra bruta de l'Estat. Anem a escorcollar la seu dels partits independentistes!, sentencien juristes sectaris afins al règim autoritari, acompanyats d'un seguici de càmeres i periodistes convenientment alertats -i alliçonats- per donar cobertura a l'espectacle....  Ja no els creiem!. A cap d'ells!. I en rés!. Són tantes les vegades que han cridat què ve el llop! sense que fora cert. Només ho fan per fer mal i acollonir-nos.....

Aquesta manca d'ètica, de principis democràtics, de sentit de la Justícia, de valors, com són la tolerància, l'honestedat, respecte al pluralisme, aquesta absència de valors humans i d'empatia envers els catalans que tenen els unionistes més abrandats -i poderosos-, es la primera causa que ha portat a molts ciutadans a la conclusió final que amb Espanya, Catalunya no hi guanya res i perd molt. No hi ha esperança si continuem units. Ni il·lusions. Ni futur. Ni prosperitat.... Ni llibertat!.

Adeu, Espanya!. Potser separats totes dues nacions serem més feliços.... A Catalunya almenys ho intentarem. A Espanya dependrà dels espanyols........ I de que el llop s'acabi cruspint a Pedro, el mentider.

BON COP DE FALÇ!.

Acabo de llegir un titular de La Vanguardia el qual em sembla que podrien fer seu La Razón o Alerta Digital. Fa pocs dies es podia llegir a Alerta Digital -diari ultradretà per antonomàsia- un titular que demanava a les autoritats pertinents -els salvadors de la pàtria habituals, es clar!- que "Catalunya deu ser intervinguda militarment". Doncs bé, el diari del Conde de Godó ara anuncia que "Els partits obren la batalla pel vot més decisiva per a Catalunya".

No se si soc un perepunyetes, però en sembla un veritable estirabot posar a primera plana d'un diari molt influent i llegit -malauradament es així!- la proximitat d'una batalla decisiva a Catalunya. Marius Carol, actual director de La Vanguardia, s'ha apuntat a l'escola de La Razón i Paco Marhuenda quan utilitza eufemismes, jocs de paraules i el doble sentit dels mots contra l'independentisme. Amés de ser una expressió prou bel·licosa i agressiva, s'allunya molt de la doctrina oficial del unionisme, ja que atorga la categoria de decisiva a les eleccions que els mateixos unionistes no volen reconèixer com plebiscitàries. Un veritable contrasentit....

El cert es que la premsa espanyola últimament s'ha erigit en custodi de les essències i de l'indissoluble unitat de la pàtria i no dubte en mentir, això si, per Deu, la Pàtria i el Rei. El País sovint  atribueix a Artur Mas declaracions que no fa, per després anunciar que ha rectificat; o fa espesos i saberuts editorials que s'allunyen tant de la realitat catalana que resulten inversemblants. La Razón manipula enquestes amb tanta naturalitat com descarada grolleria i s'inventa uns titulars dignes de passar als anals del periodisme més groc que mai hagi existit. Mentre que l'ABC i El Mundo porfidiegen  per (des)informar acuradament els seus enganyats lectors, per exemple publicant articles d'investigació més falsos que un duro sevillano, fins al punt que quan proclamem la independència no s'ho acabaran de creure. Als espanyols els agafarà amb els pixats al ventre!. Però, ai las!. Tot si val per combatre la gosadia dels catalans que volem votar a favor de la plena sobirania del nostre país. Aquest és el club al qual s'han sumat La Vanguardia i El Periódico per tal d'aconseguir el fracàs de les candidatures secessionistes.

Ara podria parlar del capteniment de les teles espanyoles. Només dir quatre cosses. La fal·làcia i perversitat de les seves informacions ultrapassen l'ètica periodista i trepitgen vergonyosament els principis democràtics més primaris. Es vanten de respectar el pluralisme però ignoren i menystenen les forces catalanistes i sobiranistes essent les que més i millor representen el capteniment actual de la majoria de catalans. Quan parlen de Catalunya només ho pregunten a formacions minoritàries com Ciudadanos o els populars i a opinadors esbiaixadament unionistes, obviant descaradament l'opinió de la CUP, Convergència o Esquerra. I si es tracta de recavar el sentir de la societat civil, ho demanen a SCC -entitat amb 62 afiliats però amb quantiosos recursos financers(!!!!)- que no pas a ÒMNIUM -cinquanta mil socis-, l'AMI -amb més de vuit-cents ajuntaments adherits- o a l'ANC, la qual encara que no té tanta disponibilitat econòmica -és finança amb les aportacions del socis- arreplega desenes de milers d'afiliats.

Doncs bé!. Aquesta és la batalla decisiva i desigual en la qual lluitem els independentistes. L'unionisme, orfe d'idees, sense arguments ni capacitat de seducció vers la majoria de catalans, declarada ens te la guerra. Ja sigui a la manera de Carolsoga -el mister Hyde de Marius Carol- o de la premsa groga i cavernària unionista. La Vanguardia ha triat el seu bàndol al costat de El Periódico.... Al costat de La Razón, l'ABC, El Mundo, El Confidencial, El País, Alerta Digital.... I al costat Tele 5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, 13 TV....

Ara és hora, segadors. 
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

No ens fan por les seves insinuacions i amenaces agressives, quasi bèl·liques. Ens rellisquen per l'espatlla les mentides que diuen, les manipulacions que fan i els insults que ens llancen aquesta gent  tan ufana i tan superba.

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes.

Els nostres adversaris ens volen anorrear per poder dominar-nos indefinidament. Volen espoliar-nos eternament. Volen continuar imposant llengua, cultura i institucions castellanes, aplicant al peu de la lletra la vella instrucció secreta del fiscal de Consejo de Castilla -sempre viva en el imaginari castellà!- "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"..... Doncs no!. Perquè amb un bon com de falç, defensors de la terra.... seguem cadenes!.

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Per sempre més...........

"L'HOME BLANC MAI DIU LA VERITAT".

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran inequívocament plebiscitàries. El 27 de setembre tots, absolutament tots els que anem a votar, ho farem en funció de les nostres conviccions a favor o contra la independència. El caracter referendari vindrà donat precisament per aquesta voluntat ciutadana, però també per l'actitud d'aquells que més neguen que això sigui així. La seva oposició reforça aquesta condició de plebiscit.... Recordem que a la història de l'Estat no resulta gens estrany que unes eleccions -per exemple, municipals!- es tornin un plebiscit. Ja va ocórrer l'any 31 del segle passat, quan es van obrir els col·legis electorals sent una monarquia i es van tancar republicans. Doncs ara el mateix: anirem a votar sent una comunitat autònoma de l'Estat espanyol i molt probablement acabarem la jornada disparats cap a la independencia de la nació catalana.....

Podrem triar entre les diferents formacions polítiques que defensen opcions tan dispars com són continuar sent una entre disset comunitats autònomes, o un estat lliure i independent. Ens oferiran el centralisme actual, el federalisme a la madrilenya de Miquel Iceta o l'utopia confederal d'en Duran i l'Herrera,  amb distintes graduacions, simetries, asimetries o singularitats, reconegudes o no. Tot s'hi val per entabanar-nos!. Prometran modificar la Constitució més o menys, en funció dels desitjos partidistes o de l'opinió dels líders que ho proposin.... al marge de la voluntat popular, es clar!. Malgrat tot, l'autèntica  lluita s'establirà entre dependència o independència. Entre continuar relligats a Espanya per sempre més o deslliurant-nos d'un Estat malalt de corrupció, genèticament centralista i històricament superb com és l'espanyol de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Albert Rivera. La tria serà entre lliurar-nos d'unes institucions feixugues, antiquades, corrompudes, hostils a la diferència -a Catalunya!-, monolingües, autoritàries i febles en els principis democràtics, o triar unes estructures noves i modernes, lleugeres de burocràcia, properes als ciutadans i plenament democràtiques. Haurem de triar entre la resignació, el fatalisme i l'imposició aclaparant d'ara, o l'il·lusió, l'esperança i la prosperitat que podrem aconseguir amb la independència.

Al cap i a la fi, ja sabem que ens espera cas de guanyar l'opció unionista. Ser maltractats com si fóssim una tribu d'indis -pells roigs de les planures americanes!- desposseïda de respecte, discriminada per qüestions d'identitat, de llengua i cultura diferents, fiscalment ofegada i espoliada -en nom d'una falsa solidaritat!- i assetjats per una justícia notablement injusta, com sempre ha passat a qualsevol altre colònia que històricament hagi sigut dominada sota la bota d'un imperi. En definitiva, amb els indígenes aixafats amb constitucions, lleis, jutges, policies, buròcrates i polítics aliens al territori, entrenats per dominar, imposar, desoir i aclaparar com solen fer totes les metròpolis amb les seves possessions més reeixides. Tot això després de seduir-nos amb arguments plens de mentides, manipulacions, pors i insults per què ens resignem a ser manats per Castella..... Com diria un sioux, o un apatxe, o un xeiene, "L'home blanc no parla amb veritat", la qual cosa per un català significa que Madrit sempre ens ha enganyat.

Però si guanya la independència, tot pot ser diferent.  S'acabaran les mentides i els insults. Sabem que res serà fàcil, però alhora tot podrà ser possible. Només dependrà de les decisions adoptades per nosaltres, preses lliurament, segons els nostres propis interessos i d'acord amb el nostre tarannà. Podrem construir unes institucions veritablement democràtiques, modernes, noves i eficients. Podrem aprovar les nostres lleis, impartir més i millor Justícia -de vell-nou!-, i nomenar jutges alliberats de servituds polítiques i de classe. Les nostres empreses tindran el suport adient de l'administració per continuar expandint-se i comerciant per tot el Món, sense més restriccions que les pròpies capacitats. Podrem fer lleis justes i equilibrades per protegir els treballadors dels abusos dels mals amos, els desafavorits per la societat i els més febles, ja siguin ancians o nens. Tindrem recursos suficients per millorar les pensions, la dependència, per l'atur, per combatre la pobresa, per invertir en sanitat, educació y cultura d'acord amb les nostres veritables possibilitats econòmiques. Aprovarem les inversions escaients en infraestructures d'acord amb criteris econòmics per sobre dels electorals.... Repeteixo!. Res serà fàcil però tot podrà ser possible.

La dependència ja sabem que significa: més del mateix. En canvi, la independència significa il·lusió, esperança i una intensa recerca de l'inassequible felicitat. Jo vull estar més a prop de la veritable felicitat, sempre escadussera, que no pas més a prop de la fatalitat amb actual Estat....!. Les desgracies, com més lluny, millor!.

EL 27 DE SETEMBRE VOLEM GUANYAR!.

Fins ara, els sobiranistes ens hem anat assabentant sobre les virtuts i bondats que comportarà la independència pel nostre país. Així, ens hem informat de les avantatges amb que contarà la Generalitat en matèria financera, l'eliminació de l'insuportable espoli fiscal que patim; del desenvolupament econòmic i comercial de les nostres empreses en la nova situació política i social; de la reparació d'injustícies laborals, salarials, legals i en benestar social causades per les polítiques implementades i imposades des de Madrit i Brussel·les; de la fi de les retallades en sanitat, educació o cultura dictades pel govern d'Espanya; o acabar amb la discriminació a les inversions en infraestructures i amb l'assetjament judicial, mediàtic i policial contra polítics, entitats i ciutadans catalans i contra la mateixa llengua catalana per qüestions merament polítiques..... Definitivament, els beneficis que comportarà la independència capgiraran l'actual situació d'atzucac que venim patint, de forma veritablement positiva i engrescadora, que ens permetrà albirar l'esdevenidor amb renovades esperances i il·lusions, tant a nivells individuals com col·lectius.

Fins aquí, les bondats. Sabem que res resultarà fàcil, però. Coneixem les dificultats que sorgiran en el nostre camí cap a l'autèntica llibertat i plena sobirania. També és cert que confiem cegament en les pròpies forces, en els nostres enteniment i recursos, per poder superar tots els entrebancs que ens posin davant nostre -més o menys matusserament!- els contraris al procés...... Però, som conscients d'allò què pot passar si el dia 27 de setembre l'independentisme no guanya amb prou claredat?. Què passarà si perdem?.

No pretenc utilitzar l'argument de la por per lloar el secessionisme, com sovint fan els unionistes -a tota hora i en tot moment!- amb l'intenció carregar-se l'independentisme. Només vull advertir del desastre que resultaria si tot plegat no sortís com la majoria de nosaltres volem. Tenim molts exemples palmaris els quals ens poden il·lustrar fefaentment de com reaccionaria l'unionisme institucional espanyol, davant una suposada victòria de les seves tesis. Recordem que la revenja és un tret molt arrelat a la idiosincràsia espanyola. Només cal veure el capteniment que mostren envers els presos bascos i les seves families. Per molts espanyols, el terrorisme basc continua ben viu......

Fins ara, en matèria de llengua i cultura s'han limitat a denunciar el català davant la justícia castellana, que s'ha afanyat en donar la raó sistemàticament els castellanoparlants. Donat que les denuncies han estat escasses, l'incidència sobre la condició del català com a llengua vehicular a l'escola, ha sigut limitada.... encara que també molt punyent!. No oblidem, però, la persecució política, legislativa i administrativa que pateix l'idioma català a les Illes Balears, al País Valencià i a la Franja de Ponent. Són aquests territoris de parla catalana els que han estat objecte de l'ira anticatalana més aferrissada desfermada per l'Estat espanyol. Un veritable intent de genocidi lingüístic i cultural, com sovint històricament ha fet Castella amb els territoris conquerits per la força. Per altra banda, ens hem acostumat a que el govern d'Espanya sigui tan escadusser en aportacions de tota mena a la cultura catalana, que ja no ens resulta rellevant el seu reiterat menyspreu. Però si el 27 de setembre perdem, tot aquest capteniment contrari es multiplicarà per mil. La llei Wert es quedarà curta!. Els jutges i fiscals quasi no necessitaran excuses per sentenciar a tort i dret contra el català negant-li la condició de llengua pròpia a l'ensenyament, als espectacles, a la tele i radio, a la premsa..... a tot arreu!. L'abassegament del castellà serà insuportable i les senyes d'identitat espanyoles -castellanes!- seran imposades a sang i fetge!.

En economia i fiances les coses encara poden anar pitjor. Faran mans i mànigues perquè les millors empreses catalanes es deslocalitzin cap a Espanya, oferint avantatges fiscals, prometen inversions, mà d'obra barata i mil caramels més, si acaben de donar el pas.... Ja ara la comunitat de Madrit, o la fidel Navarra, ofereixen desgravacions i exempcions fiscals prou sucoses per impulsar la deserció d'empreses i grans fortunes catalanes cap a les seves comunitats, ja què a Catalunya no podem rebaixar impostos als nivells espanyols, perquè ens manquen els recursos que ens sostrauen any darrera any en nom d'una falsa solidaritat!. Fins i tot el govern de l'Estat ha aprovat recentment una llei que permetrà que els consells d'administració -els presidents!- puguin imposar a les juntes generals de les empreses el canvi del domicili social i fiscal ipso facto, per raons subjectives -per tant, per raons fins i tot polítiques!-. Pel què fa a inversions en infraestructures, hores d'ara ni tan sols es compleix el mandat de l'anorreat però vigent Estatut d'autonomia, el qual obliga a invertir d'acord amb el pes específic de la economia catalana respecte el total de l'Estat -el 20%, mentre s'inverteix realment un 10-12%-, ni tampoc es compleixen l'execució de totes les inversions previstes als pressupostos generals. El grau de compliment es tan baix, mai superior al 75% pressupostat, que un de cada quatre anys les inversions executades resulten gratis, encara que aquest quart any tampoc s'executi totalment!. I ni tant sols això facilita la construcció del Corredor Mediterrani, mentre continua especulant-se amb la construcció del Corredor Central..... Com es pot veure, no s'inverteix el que toca i quant toca per llei i no es compleixen les lleis aprovades pel Parlament espanyol.... Malgrat que es permeten exigir que la Generalitat sigui lleial i complexi aquestes mateixes lleis, que ells es salten tan alegrement!. Doncs, bé!. Imagineu-vos el que podrien fer si acabessin guanyant.... Seria un veritable malson!.

Si l'independentisme no reeixeix el proper 27 S correm el risc de ser esclafats per l'Estat espanyol. A nivell polític ens aniquilaran. A nivell econòmic i financer ens arruïnaran. A nivell social ens trencaran. A nivell cultural i lingüístic ens voldran espanyolitzar..... Com històricament sempre han intentat fer!. La societat catalana serà sotmesa i re-conquerida per la causa castellana. I Catalunya passarà a ser una mera regió d'Espanya, sense veu ni esma per sobreviure amb prou dignitat. Passaríem a viure del technicolor al blanc i negre. Catalunya no serà lliure..... si això acabés passant!.

Tot això és el què ens juguem aquest proper 27 S. Nosaltres, els ciutadans, donem el caràcter plebiscitari a aquestes eleccions. I només de nosaltres dependrà que els reiterats no de Mariano Rajoy i d'Espanya es converteixin en la negació o afirmació de Catalunya com a nació lliure i sobirana. Jo no vull la negació. I lluitaré incansablement perquè això no succeeixi mai. Jo vull transformar aquests no espanyols amb un rotund si a Catalunya. Si a la independència....!. Perquè no tenim altre alternativa. El president Mas acaba de firmar el decret de dissolució del parlament i convoca eleccions pel 27 de setembre. Seran les més transcendentals que mai s'hagin celebrat a Catalunya. I nosaltres les volem guanyar!.

       

REACCIONS KAFKIANES I L'ESGLAI UNIONISTA....!.

Des de que es va fer públic l'acord per la llista independentista, l'unionisme ha patit tan gran sotrac -un veritable esglai!- fins el punt que les reaccions provocades per aquesta circumstància estan prenen un caire autènticament kafkià. No hi contaven que s'arribés al pacte!. És més, contaven què en no arribar-se, les coses pels unionistes els hi anirien de cara. S'havien cregut que això del procés sobiranista ja ho tenien guanyat.... Doncs no!. La independència s'apropa a Catalunya a la mateixa velocitat que es separen les galàxies més llunyanes les unes de les altres: a la velocitat de la llum!.

Si entrem al detall de les reaccions provocades a nivell individual, l'esperpent es fa quasi indescriptible. Ramón Espadaler, fins fa dos dies conseller d'Interior de la Generalitat i per tant corresponsable de la governació, ara que ha fugit del executiu català, acusa Artur Mas que això del procés "se li ha anat de les mans". En conseqüència, ofereix el seu partit -UDC- com ha garantia de seguretat i de diàleg -fins i tot després d'una hipotètica suspensió de l'autonomia!- ..... amb el govern espanyol, el qual fa tot el que pot i més per no pactar ni parlar de res amb ningú!. Per altre banda, continua endavant l'aposta personal de Duran i Lleida en la construcció de la plataforma -el nou partit!- Construïm, recolzada pels màxims dirigents d'Unió... Així ja tindran dos partits disposats per aconseguir l'utòpica confederació autonomista Ibèrica
defensada per ells..... Una utopia com qualsevol altre!.

El líder del PSOE pensa que "les eleccions i el full de ruta dels sobiranistes posen en qüestió les bases de la democràcia". Potser des del punt de vista de la democràcia espanyola convocar eleccions, voler votar, debatre, presentar un programa electoral, guanyar les votacions i complir els compromisos adquirits, no acaba d'encaixar en l'imaginari polític espanyol. Pedro Sánchez ofereix també -un altre cop!- un canvi constitucional per encaixar de debò Catalunya dins Espanya, perquè no es produeixin fractura social, frustració i fallida entre la ciutadania per culpa de la secessió, malgrat la fractura social i frustració causades per les polítiques socials i laborals espanyoles i la fallida financera de la Generalitat provocada pel ministre d'Hisenda del govern d'Espanya.... Reforma de la Constitució, reforma del Senat -fins i tot traslladant-lo a Barcelona!-, federalisme -simètric o asimètric, el que més convingui-, nou sistema de finançament -el millor de tots!- i reconeixement de la singularitat catalana dins de la uniformitat igualitària espanyola, són les noves velles apostes dels socialistes..... Déjà vu, príncep de Salina!. Es a dir, el mateix de sempre, senyor Sánchez.....!. Mentrestant, Miquel Iceta ja no reclama el dret a decidir -ni tan sols pactat amb l'Estat!- dins del programa electoral del PSC..... Més imaginació per no canviar res no se'ls hi pot demanar!.

El cas de Pablo Iglesias i Podemos és el més inversemblant de tots. D'una banda es mostra disposat a escoltar la veu dels catalans, però tampoc li sembla bé que les properes eleccions catalanes siguin plebiscitàries i puguin decidir la independència de Catalunya. Veu amb bons ulls la creació d'un estat republicà català, sempre que sigui dins del Regne d'Espanya -deu voler un regne conformat per petites repúbliques!-. Defensa el dret a decidir dels ciutadans en totes aquelles qüestions que afectin les persones -sanitat, educació, etc...-, menys l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya. I aposta per modificar la Constitució espanyola per poder permetre que els catalans decideixin el tipus de relacions amb Espanya, sempre que ho facin també tots els espanyols -no veu viable que només Catalunya decideixi la relació amb la resta
d'Espanya!-. Per descomptat, es compromet seriosament a respectar tot allò que decideixi el Parlament català..... com al seu torn va anunciar Zapatero!. Després d'escoltar les seves propostes no sabríem si plorar d'emprenyamenta per la incomprensió i per la demagògia electoralista oferta, o riure descontroladament pel grau de ridiculesa i populisme demostrades. Per cert, propostes que sovint es poden confondre amb les que ofereixen Albert Rivera i Inés Arrimadas, encara que les de C's són marcada i desinhibidament més nacionalistes espanyoles, fonamentades en anorrear la llengua i cultura catalanes i  no permetre que Catalunya rebi un tracte polític i financer just, ja que això perjudicaria la grandesa i benestar d'Espanya. Podemos i Ciudadanos són dues formacions polítiques que pretenen substituir l'actual hegemonia de la casta per la nova supremacia de la costra.... Es a dir, que ciudadanos-podemos ocupin el lloc dels popular-socialistes. I tornar a començar.... Repeteixo: Déjà vu!.

Per fi arribem als populars. Com ells són els que governen l'Estat, són els que estan més trasbalsats de tots. Jorge Fernández, ministre de l'Interior, demana que Artur Mas deixi de fer l'indi mentre es lamenta amargament que Pep Guardiola formi part de la candidatura sobiranista -encara que simbòlicament en l'últim lloc-. Per això l'acusa d'haver jugat amb la roja per diners, com si els altres seleccionats ho fessin gratuïtament.... O com si les lleis castellanes no obliguessin els esportistes d'elit de l'estat a defensar les samarretes de las seleccions espanyoles, sota amenaça de sanció o fins i tot de desqualificació per sempre més. Aquest ministre -marcadament sectari!- és el mateix que s'oposa que els mossos d'esquadra i l'ertzaintza pugin relacionar-se normalment amb l'Interpol perquè no són policies espanyoles, si no autonòmiques.... Per la seva banda, Mariano Rajoy es prodiga més que mai carregant contra el procés, a base de amenaces directes o indirectes, desqualificacions personals o generals i proclamant a qui el vulgui escoltar que "la sobirania nacional no es trencarà i no hi haurà independència de Catalunya". "Les eleccions del 27S seran autonòmiques, no plebiscitàries". I avisa que "no permetrà una declaració unilateral de independència". Es a dir, per primera vegada ha utilitzat el mot independència, contempla la possibilitat que el 27 de setembre es pugui llegir el clau plebiscitària -això només depèn de la voluntat dels electors- i també veu factible que el parlament català proclami la DUI per culpa del capteniment del Gobierno de España.

Deixo de banda les bajanades d'Alicia Sánchez Camacho, doncs ella soleta es mereixeria un feixuc tractat acadèmic referit a l'exercici de la il·luminació política i del filibusterisme parlamentari antidemocràtic, tan propers a ella. "Namés" dir que ara s'està plantejant interposar una moció de censura contra Artur Mas per endarrerir -una setmana!- la convocatòria de les eleccions....

No resultarà estrany que, vistes les reaccions sofertes per alguns rellevants polítics unionistes davant l'entesa assolida per les forces independentistes, la solidesa dels principis democràtics espanyols es pugin posar en qüestió. Ara el PP vol canviar la llei electoral per facilitar la governació de les llistes més votades enfront de possibles enteses post-electorals, ja que els populars es mostren incapaços de pactar amb altres partits i perden l'oportunitat de governar a tot arreu..... I amb el recolzament del PSOE volen aprovar la "Llei de seguretat nacional" que permetrà que l'Estat prengui el control dels Mossos per defensar Espanya. En definitiva, una nova eina per aturar el procés sobiranista català..... al costat de l'ús matusser de les finances feta pel ministre Montoro, les inversions escadusseres -en realitat, sempre retardades per Madrit- en obres públiques i infraestructures estratègiques per Catalunya, la llei d'educació de Wert o la utilització de la Policia Nacional -investigant esbiaixadament- i la justícia castellana -imputant atropelladament- contra Catalunya.....

Francament, algú pot arribar a pensar que els catalans farem marxa enrere perquè els unionistes es mostrin tan desconcertats fins al punt d'haver patit un esglai.....?. Ni en broma....!!!!!.

L'HORA 25 PER CATALUNYA!.

La independència de Catalunya ha rebut un nou impuls sorgit del pacte subscrit entre Mas, Junqueras i les entitats sobiranistes -AMI, ANC, ÒMNIUM i SÚMATE-, que ens ha de portar fins la darrera fita que ens queda per conquerir el proper 27 de setembre d'enguany. Un pacte transversal, d'ampli espectre i respectuós amb les diferents sensibilitats polítiques que s'han aliat voluntàriament per poder fer realitat l'esperançador futur de llibertat i plena sobirania que s'albira per la nostra nació. La CUP, la qual aparentment ha quedat al marge de l'entesa però que recolza inequívocament la independència, presentarà la seva pròpia llista electoral per confrontar-la directament amb PODEMOS, la coalició unionista d'esquerres alternatives creada per aturar l'independentisme català amb les concebudes pretensions de seduir la gent oferint-li com noves, velles promeses buides de contingut, per reformar o canviar la Constitució, oferint federalisme -sui generis- a la espanyola, i compromisos genèrics i in-concrets per poder decidir sobre totes les coses que afecten els ciutadans catalans, com ara els models social, econòmic, educatiu, sanitari, turístic o energètic. Decidir sobre tot sense poder canviar res...!. Encara menys el dret d'autodeterminació!.

L'encert del pacte bé donat pel desconcert causat entre l'unionisme espanyolista.... Una barreja d'ira, ràbia, incredulitat i astorament s'ha evidenciat en Mariano Rajoy i el seu govern, els partits polítics i els mitjans de comunicació espanyols, també coneguts com caverna mediàtica. És vergonyós que alguns diaris madrilenys en prou feina han informat de l'acord assolit entre les forces polítiques catalanes i de la importància que això representa, mentre que d'altres han acabat dient que no s'ha assolit cap mena de pacte!. Es pot dir, sense que resulti una exageració, que es troben a la vora d'un atac de nervis. Govern, polítics i premsa!. Imagino que José Maria Aznar, malastruc major del regne i patró de la FAES, deu estar esparverat davant l'entesa catalana, ja que va profetitzar fa uns mesos -entre grans escarafalls de joia i xerinoles- què "abans es trencaria Catalunya que Espanya.....". Doncs bé!. Això no està passant, malgrat les continues crides i advertiments que fan alguns amb l'esperança que acabi produint-se.... Quan arribi la independència, els agafarà amb els pixats al ventre.... Com a poc!.

La societat catalana ha mostrat, per enèsima vegada, la seva maduresa política i fortalesa social. Tots acceptarem el resultat que s'acabi assolin el proper 27 de setembre. Els catalans unionistes acceptaran el recolzament majoritari a la independència, si aquesta acaba consumant-se. Els independentistes no cal ni dir-ho. Fins fa poc, en ser minoritaris, hem assumit la dependència d'Espanya amb resignació i naturalitat, però també amb l'esperança de poder arribar a ser majoritaris. Per nosaltres, és més important assumir els principis democràtics internacionalment acceptats que no pas obeir lleis -espanyoles!- que sovint semblen fetes per anorrear-nos com a poble. Hores d'ara tot ens porta a concloure que ja hem arribat a ser majoria. Com Espanya continua imposant les seves lleis i contraposant-les a la democràcia, és evident que tard o d'hora tindrem que desobeir l'ordenament jurídic-policial-polític castellà. Això és el que s'ha pactat per després de les eleccions!.

L'acord al que s'ha arribat és clar, minuciós, realista i inequívoc, i culminarà amb la proclamació de la República de Catalunya a finals del proper any 2016 o principis del 2017, com a molt tard. El rellotge marcarà aviat l'hora 25 per Catalunya.... Amb o sense acord amb Espanya!.

De res els servirà insultar o ridiculitzar els candidats que encapçalen la llista sobiranista, ni amenaçar amb renovades accions judicials contra Artur Mas, la Generalitat o contra els polítics rellevants que recolzen el procés. Ni el manteniment de la política popular d'escanyament financer o la manca d'inversions públiques a Catalunya aconseguirà res de res. Tampoc la negació del caràcter plebiscitari de les eleccions traurà un bri de legitimitat al procés. Tot això ho tenim assumit i processat..... Els donaré una idea: l'únic que no esperem que facin és que reconeguin la legitimitat del procés endegat per la societat catalana i que ens portarà a la independència!. Això si que ens descol·locaria!. Tanmateix això és l'únic que  podria pal·liar el terrabastall que per Espanya pot significar que Catalunya proclami una DUI. Perquè si així ho acabem fent, Catalunya perdrà l'impuls econòmic transitòriament durant un any o dos, però amb certa facilitat ho acabarem recuperant i superant. Però Espanya patirà molt més.... De cop perdria el 25% del PIB, el 30% de exportacions, de la recaptació fiscal i de seguretat social. El més greu serà, però, la assumpció de la totalitat del deute públic acumulat -un bilió d'euros!-, ja que a les males, Catalunya no tindrà que fer-se càrrec ni d'un sol euro, ja que està contret a nom del Reino d'Espanya......

Sorprengui'ns, senyor Rajoy!. Reconegui la condició de nació de Catalunya com a subjecte polític i jurídic!. Asseguis a negociar i pactar sense restriccions ni condicions prèvies!. Accepti que ens trobem en un afer purament polític i no policial o judicial!. I abraci i confiï en els principis democràtics amb tanta força com ho fem els catalans. Fent-ho no evitarà la independència de Catalunya però potser si evitarà la catàstrofe per Espanya. Al cap i a la fi, Catalunya no desitja cap mal per Espanya, només el bé per Catalunya. Però, i Espanya?. També vol el millor per ella mateixa....?.