Quan hom repassa les noticies de premsa referides al procés català sobresurten per damunt de totes les que fan referència a la vessant econòmica. Algunes són clarament favorables al desenvolupament endegat cap la independència. En cap cas, l'economia catalana es veu afectada pel procés sobiranista en marxa. Per exemple, les exportacions de Catalunya no paren de créixer. El mateix passa amb els turistes i les despeses que fan a cassa nostra, o les inversions extranjeras a Catalunya. El port i l'aeroport de Barcelona -i de la resta de Catalunya- cada dia augmenten el tràfic de mercaderies i passatgers i per tant els beneficis obtinguts, fins el punt d'inspirar la ministre de Foment Ana Pastor noves i imaginatives fórmules per apropiar-se'ls, en benefici d'altres ports i aeroports espanyols deficitaris i competidors directes dels catalans. Es tracta de la vella fórmula castellana de pagar les despeses amb calers aliens. Com no en tenen prou amb l'espoli dels nostres impostos via dèficit fiscal any darrera any, ara hi afegeixen la majoria de beneficis que proporcionen les nostres infraestructures mes rendibles, a més de no executar totes les inversions i despeses per Catalunya, aprovades als Pressupostos Generals de l'Estat. Tot això adobat per l'incompliment sistemàtic de la Disposició Addicional tercera del vigent Estatutet d'autonomia.
Pel que sembla, Catalunya està prop d'aixecar el cap en matèria econòmica, un altre cop. Per fi!. És cert que encara hi ha molts aturats, que els sectors de la societat més vulnerables segueixen patint, i que tots continuem sentint damunt nostre el feixuc pes de les retallades en sanitat, educació, dependència, pensions i prestacions socials, tan necessàries en aquests malaurats temps de crisis profunda que ens trobem ficats i que seguirem patint encara uns quants anys més. Per no parlar de la manca de crèdit bancari a les empreses i autònoms, que persisteix; o la inexistència d'inversions públiques necessàries; i la inestabilitat laboral d'aquells que tenen la sort de gaudir d'un lloc de treball, encara que sigui precari. Dons bé. La majoria d'aquestes carències haurien de ser satisfetes pel govern de la Generalitat. Però no pot fer-ho. Davant te un govern d'Espanya mesquí i injust. Uns ministres manifestament hostils cap a Catalunya i que ens tenen declarada la guerra. El partit del govern central no vol que els catalans puguem ser lliures i sobirans, ni que busquem la nostra prosperitat i benestar més enllà d'Espanya. El Madrit institucional no vol perdre els ingents recursos financers que extrau de les butxaques catalanes, de lliure disposició per ells i que continuen malbaratant per viure en un mon de cartó pedra fet per satisfer la seva supèrbia, el seu orgull hispà, la seva tronada hidalguía, plenes d'aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, noves ciutats i barris sense habitants plenes de pisos buits, ministeris sense competències -traspassades a les autonomies- plens de funcionaris, i quilòmetres i quilòmetres línies d'alta velocitat ruïnoses d'origen a Madrid i destí cap al no res. Això si, és l'Estat més cohesionat i unitari -i anti-econòmic- que existeix a tot el mon mundial.
Si tot això no fora suficient per aconseguir sotmetre Catalunya en aquesta batalla bruta i sense quarter desfermada per l'Estat, després de carregar sobre les espatlles de la Generalitat -i d'altres autonomies- tot el pes de les retallades per contenir el dèficit públic del govern central, Madrit també es dedica a estrangular de la forma mes desvergonyida i barroera que pugui fer-se les finances catalanes, que com s'ha dit abans haurien de servir per fer front als drets i necessitats dels ciutadans en forma d'assistència sanitària, i educació pública, i benestar social, i prestacions socials, et.... Aquesta és l'arma secreta del govern de Madrit!. Imposar retallades impossibles d'assumir i incomplir sistemàticament les obligacions financeres contretes amb la Generalitat. No a la revisió del finançament de les autonomies malgrat que toca per llei; no al repartiment just entre administracions dels objectius de dèficit acordats amb la UE; no al pagament dels deutes contrets amb la Generalitat; no al repartiment equitatiu de l'augment de recaptació de l'IVA que engreixen les arques de l'Estat a costa de les autonomies; res d'inversions en infraestructures essencials i productives, i tot en AVE's ruïnosos i autopistes en fallida. El Govern d'Espanya es nega a tot, incloent-hi que Catalunya pugui gestionar els seus propis impostos com més convingui als interessos dels contribuents catalans.... No, no no!. No cal ser solidaris amb els necessitats catalans -que es fotin!-, però si amb les comunitats espanyoles. Heus ací els arguments d'Espanya. Uns arguments que perjudiquen directament els ciutadans, que estorats veuen com se les gasta l'Estat espanyol quan veu el seu orgull ferit pel agosarament mostrat pels desagraïts catalans.
Malgrat tot, el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques fent gala d'una hipocresia i d'un cinisme descomunals, es permet afirmar a The Wall Street Journal que "cal arribar a una entesa com passa en moltes parelles". Cristóbal Montoro no és precisament un home gaire simpàtic, encara que sí molt espavilat. I els símils que fa no són pas massa reeixits. Malgrat tot, els fa!. Per ell, l'encaix Catalunya-Espanya és com si es tractés d'una relació de parella en crisis. "Mira, tu fas la teva vida, però no et convé separar-te. Ens portem regular, portem segles així, però ens estimen prou perquè ens interessa estar junts", diu don Cristóbal, el qual rebutja l'idea del divorci. Descarta per enèsima vegada un pacte fiscal propi per Catalunya, perquè no toca embarcar-se en una reinvenció de l'Estat per calmar les ànsies independentistes catalanes. "Un règim fiscal propi no ajudarà necessàriament l'economia catalana i podria entorpir l'incipient recuperació econòmica d'Espanya". A més a més, "el sistema fiscal espanyol ja és prou complex", rebla cofoi l'empàtic ministre.
Em demano si aquest bon senyor hagués dit el mateix als peruans, o argentins, o cubans, quan al segle XIX van decidir partir peres amb el regne de Espanya. Que fessin la seva pròpia vida però no els convenia que s'independitzessin. I posats a demanar, que tornessin a cassa de la Mare Pàtria, "perquè ens interessa estar junts". El senyor Montoro s'oblida que quan un poble decideix que el seus interessos passen per aconseguir la independència és precisament perquè els senten manllevats pel govern que l'ha dominat fins aleshores. I aquesta autoritat que imposa la seva santa voluntat a base de trompades, ho fa contra els que hem esdevingut colonitzats; i per tant, ja hem deixat d'estimar-nos. Com volen que estimem aquells que ens espolien els nostres impostos, que no ens proveeixen d'acord amb les nostres necessitats i ataquen la nostra llengua i cultura, que ens menyspreen com a poble, que ens neguen la condició de nació i que ens imposen la llei i l'ordre a cops de Constitució i guerra bruta?. Quan en una parella s'acaba l'amor i sorgeix desconfiança i fins i tot la violència, el millor per la part agredida és la separació preventiva i el divorci definitiu. Millor pactat, acordat per les dues bandes. Però en tot cas, separats.
Després ja repartirem els bens, les obligacions, els actius i els passius. I exercirem els nostres drets. I procurarem arribar a acords justos i equitatius. Sense xantatges ni amenaces. Perquè fins ara, aquests matrimoni de conveniència està farcit de deslleialtats, d'insults, extorsions i amenaces. Incloent-hi maltractament físic i mental. Principalment, per part d'Espanya. Ja em perdonaran....!. Fins ara els independentistes hem utilitzat les movilitzacions al carrer en pau, amb joia i amb profunda confiança en els principis democràtics. Però som conscients que tard o d'hora nosaltres també tindrem que partir peres amb Espanya. I per aconseguir-ho, també podem deixar de pagar els impostos a la hisenda espanyola, o podem no acceptar ni una mínima part del deute públic assumit pel regne d'Espanya, cas de no arribar a cap acord. En canvi, sí podem declarar unilateralment la independència. I si des de Espanya s'impulsa un boicot comercial contra els productes catalans, podem respondre amb la mateixa moneda. I si forcen a les empreses catalanes a deslocalitzar-se cap Espanya, fracassaran.... S'imaginen la reacció dels mercats si un bon gruix de ciutadans catalans decidíssim deixar de pagar impostos a Espanya?. I on aniria a parar la prima risc espanyola cas que Catalunya no assumís una part del deute espanyol?. I fins on baixaria el PIB de Madrid, d'Aragó, València, d'Andalusia o Galícia, si Catalunya respongués un previsible boicot espanyol amb un boicot català, ni que fos a contracor?. I si seduíssim les empreses espanyoles molt lligades a l'economia catalana amb quantioses desgravacions fiscals cas que s'instal·lessin a Catalunya?. Recordem que Catalunya ja no patiria dèficit fiscal, que s'eleva segons els estudis més seriosos -no les manipulacions polítiques publicades pel Ministeri d'Hisenda, de la mà d'Ángel de la Fuente- fins a 15.000 milions d'euros anuals, en temps de crisi!, i una petita part aniria, sense dubtar-ho, a la captació de noves empreses.
És cert que els primers temps desprès d'aconseguida la independència seran durs, tant per Catalunya com per Espanya. En mans dels polítics d'ambdós nacions està arribar als acords necessaris i justos per tal que el trauma sigui mínim. En qualsevol cas, Catalunya obtindrà la independència perquè és inevitable. I amb violència, amenaces, insults i xantatges la que sortirà perden més serà Espanya.... Com històricament li ha passat amb altres independències de territoris que també eren seus per sempre més. I que van acabar partint peres amb Espanya malgrat voler-ho evitar amb l'ús de la força. Esperem que ara per fi hagin après la lliçó i acabin acceptant l'ús de la pau. Amb autèntic sentit democràtic.
Pel que sembla, Catalunya està prop d'aixecar el cap en matèria econòmica, un altre cop. Per fi!. És cert que encara hi ha molts aturats, que els sectors de la societat més vulnerables segueixen patint, i que tots continuem sentint damunt nostre el feixuc pes de les retallades en sanitat, educació, dependència, pensions i prestacions socials, tan necessàries en aquests malaurats temps de crisis profunda que ens trobem ficats i que seguirem patint encara uns quants anys més. Per no parlar de la manca de crèdit bancari a les empreses i autònoms, que persisteix; o la inexistència d'inversions públiques necessàries; i la inestabilitat laboral d'aquells que tenen la sort de gaudir d'un lloc de treball, encara que sigui precari. Dons bé. La majoria d'aquestes carències haurien de ser satisfetes pel govern de la Generalitat. Però no pot fer-ho. Davant te un govern d'Espanya mesquí i injust. Uns ministres manifestament hostils cap a Catalunya i que ens tenen declarada la guerra. El partit del govern central no vol que els catalans puguem ser lliures i sobirans, ni que busquem la nostra prosperitat i benestar més enllà d'Espanya. El Madrit institucional no vol perdre els ingents recursos financers que extrau de les butxaques catalanes, de lliure disposició per ells i que continuen malbaratant per viure en un mon de cartó pedra fet per satisfer la seva supèrbia, el seu orgull hispà, la seva tronada hidalguía, plenes d'aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, noves ciutats i barris sense habitants plenes de pisos buits, ministeris sense competències -traspassades a les autonomies- plens de funcionaris, i quilòmetres i quilòmetres línies d'alta velocitat ruïnoses d'origen a Madrid i destí cap al no res. Això si, és l'Estat més cohesionat i unitari -i anti-econòmic- que existeix a tot el mon mundial.
Si tot això no fora suficient per aconseguir sotmetre Catalunya en aquesta batalla bruta i sense quarter desfermada per l'Estat, després de carregar sobre les espatlles de la Generalitat -i d'altres autonomies- tot el pes de les retallades per contenir el dèficit públic del govern central, Madrit també es dedica a estrangular de la forma mes desvergonyida i barroera que pugui fer-se les finances catalanes, que com s'ha dit abans haurien de servir per fer front als drets i necessitats dels ciutadans en forma d'assistència sanitària, i educació pública, i benestar social, i prestacions socials, et.... Aquesta és l'arma secreta del govern de Madrit!. Imposar retallades impossibles d'assumir i incomplir sistemàticament les obligacions financeres contretes amb la Generalitat. No a la revisió del finançament de les autonomies malgrat que toca per llei; no al repartiment just entre administracions dels objectius de dèficit acordats amb la UE; no al pagament dels deutes contrets amb la Generalitat; no al repartiment equitatiu de l'augment de recaptació de l'IVA que engreixen les arques de l'Estat a costa de les autonomies; res d'inversions en infraestructures essencials i productives, i tot en AVE's ruïnosos i autopistes en fallida. El Govern d'Espanya es nega a tot, incloent-hi que Catalunya pugui gestionar els seus propis impostos com més convingui als interessos dels contribuents catalans.... No, no no!. No cal ser solidaris amb els necessitats catalans -que es fotin!-, però si amb les comunitats espanyoles. Heus ací els arguments d'Espanya. Uns arguments que perjudiquen directament els ciutadans, que estorats veuen com se les gasta l'Estat espanyol quan veu el seu orgull ferit pel agosarament mostrat pels desagraïts catalans.
Malgrat tot, el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques fent gala d'una hipocresia i d'un cinisme descomunals, es permet afirmar a The Wall Street Journal que "cal arribar a una entesa com passa en moltes parelles". Cristóbal Montoro no és precisament un home gaire simpàtic, encara que sí molt espavilat. I els símils que fa no són pas massa reeixits. Malgrat tot, els fa!. Per ell, l'encaix Catalunya-Espanya és com si es tractés d'una relació de parella en crisis. "Mira, tu fas la teva vida, però no et convé separar-te. Ens portem regular, portem segles així, però ens estimen prou perquè ens interessa estar junts", diu don Cristóbal, el qual rebutja l'idea del divorci. Descarta per enèsima vegada un pacte fiscal propi per Catalunya, perquè no toca embarcar-se en una reinvenció de l'Estat per calmar les ànsies independentistes catalanes. "Un règim fiscal propi no ajudarà necessàriament l'economia catalana i podria entorpir l'incipient recuperació econòmica d'Espanya". A més a més, "el sistema fiscal espanyol ja és prou complex", rebla cofoi l'empàtic ministre.
Em demano si aquest bon senyor hagués dit el mateix als peruans, o argentins, o cubans, quan al segle XIX van decidir partir peres amb el regne de Espanya. Que fessin la seva pròpia vida però no els convenia que s'independitzessin. I posats a demanar, que tornessin a cassa de la Mare Pàtria, "perquè ens interessa estar junts". El senyor Montoro s'oblida que quan un poble decideix que el seus interessos passen per aconseguir la independència és precisament perquè els senten manllevats pel govern que l'ha dominat fins aleshores. I aquesta autoritat que imposa la seva santa voluntat a base de trompades, ho fa contra els que hem esdevingut colonitzats; i per tant, ja hem deixat d'estimar-nos. Com volen que estimem aquells que ens espolien els nostres impostos, que no ens proveeixen d'acord amb les nostres necessitats i ataquen la nostra llengua i cultura, que ens menyspreen com a poble, que ens neguen la condició de nació i que ens imposen la llei i l'ordre a cops de Constitució i guerra bruta?. Quan en una parella s'acaba l'amor i sorgeix desconfiança i fins i tot la violència, el millor per la part agredida és la separació preventiva i el divorci definitiu. Millor pactat, acordat per les dues bandes. Però en tot cas, separats.
Després ja repartirem els bens, les obligacions, els actius i els passius. I exercirem els nostres drets. I procurarem arribar a acords justos i equitatius. Sense xantatges ni amenaces. Perquè fins ara, aquests matrimoni de conveniència està farcit de deslleialtats, d'insults, extorsions i amenaces. Incloent-hi maltractament físic i mental. Principalment, per part d'Espanya. Ja em perdonaran....!. Fins ara els independentistes hem utilitzat les movilitzacions al carrer en pau, amb joia i amb profunda confiança en els principis democràtics. Però som conscients que tard o d'hora nosaltres també tindrem que partir peres amb Espanya. I per aconseguir-ho, també podem deixar de pagar els impostos a la hisenda espanyola, o podem no acceptar ni una mínima part del deute públic assumit pel regne d'Espanya, cas de no arribar a cap acord. En canvi, sí podem declarar unilateralment la independència. I si des de Espanya s'impulsa un boicot comercial contra els productes catalans, podem respondre amb la mateixa moneda. I si forcen a les empreses catalanes a deslocalitzar-se cap Espanya, fracassaran.... S'imaginen la reacció dels mercats si un bon gruix de ciutadans catalans decidíssim deixar de pagar impostos a Espanya?. I on aniria a parar la prima risc espanyola cas que Catalunya no assumís una part del deute espanyol?. I fins on baixaria el PIB de Madrid, d'Aragó, València, d'Andalusia o Galícia, si Catalunya respongués un previsible boicot espanyol amb un boicot català, ni que fos a contracor?. I si seduíssim les empreses espanyoles molt lligades a l'economia catalana amb quantioses desgravacions fiscals cas que s'instal·lessin a Catalunya?. Recordem que Catalunya ja no patiria dèficit fiscal, que s'eleva segons els estudis més seriosos -no les manipulacions polítiques publicades pel Ministeri d'Hisenda, de la mà d'Ángel de la Fuente- fins a 15.000 milions d'euros anuals, en temps de crisi!, i una petita part aniria, sense dubtar-ho, a la captació de noves empreses.
És cert que els primers temps desprès d'aconseguida la independència seran durs, tant per Catalunya com per Espanya. En mans dels polítics d'ambdós nacions està arribar als acords necessaris i justos per tal que el trauma sigui mínim. En qualsevol cas, Catalunya obtindrà la independència perquè és inevitable. I amb violència, amenaces, insults i xantatges la que sortirà perden més serà Espanya.... Com històricament li ha passat amb altres independències de territoris que també eren seus per sempre més. I que van acabar partint peres amb Espanya malgrat voler-ho evitar amb l'ús de la força. Esperem que ara per fi hagin après la lliçó i acabin acceptant l'ús de la pau. Amb autèntic sentit democràtic.
