3/3 REFLEXIONS I AUTOCRÌTICA: COROL·LARI.

COROL·LARI.

El procés no ha arribat al final del camí perquè no hem culminat el cim de la independència. La proba més evident és que les institucions de l'Estat continuen força atabalades i enrabiades amb els exiliats i els resultats electorals favorables a les opcions independentistes, que segueixen guanyant i creixent elecció darrera elecció. Però per damunt de tot no hem arribat al final perquè els independentistes no ens donem per vençuts, ans el contrari!. Sabem que estem guanyant i que cada dia que passa l'Estat espanyol és més feble perquè està més corcat que un aparador -o mesa de negociació!- devorada pels tèrmits de la corrupció de tota mena que foraden les seves institucions. Corrupció, Montesquiu mort i enterrat, principis democràtics esvaint-se i un Estat en veritable fallida democràtica. Per això estem guanyant!. Perquè davant hi ha el no res!. Per cada nova embranzida dels jutges polititzats, més s'enfonsa la seva legitimitat i credibilitat. Per cada nova imputació de la fiscalía política, més desafina i s'estimba i més es refermen els principis democràtics catalans. Per cada atestat barroer i fake de la GC i PN, més desprestigi i animadversió acumulen ambdós cossos i de retruc l'estat. Per cada xantatge econòmic, financer o empresarial, més empenta per Catalunya i més peus de fang per Espanya, que només sap créixer manllevant la riquesa creada pels altres. Per cada decisió més antipolítica i desencertada del gobierno espanyol, més profund es fa l'esvoranc que separa Catalunya d'Espanya.

Malauradament no tot podem fiar-ho a la consecució d'un (im)possible bon acord obtingut a la taula de negociació Gobierno-Generalitat. El president Sánchez ja ha anunciat que ni dret d'autodeterminació ni amnistia seran acceptades perquè son impossibles. Diu que no hi caben dins del marc constitucional, la qual cosa és més falsa que un duro sevillà perquè sempre es poden habilitar els mecanismes legals necessaris per fer-ho possible si hi ha voluntat política, com han fet Canadà o el Regne Unit. Pretén desviar el diàleg cap a  la comissió bilateral Estat-Generalitat contemplada en l'estatut d'autonomia, per parlar d'infraestructures, olimpíades, finançament autonòmic i fins i tot d'un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya. Vatua!. Un nou estatut!. És a dir, que tornem on vam deixar-ho ara fa més deu anys i que ens ha portat fins on som avui. Demana que passem pàgina, donem per acabat el procés independentista i que ens oblidem d'aquets més de deu anys de lluites i embats sobiranistes exigint llibertat i justícia. Ofereix la formula lampedussiana: canviar-ho tot en aparença perquè res canviï realment i tot continuï igual!. I sense cap garantia que la extrema dreta extrema espanyoles no tornaran a recórrer al seu TC, braç armat del nacional-catolicisme, per tornar a menystenir la voluntat dels catalans i tornar a posar en marxa el bucle d'aquesta història interminable que hi ha entre Catalunya i Espanya.

Tancar el conflicte Catalunya-Espanya votant un nou estatut i indultant per la gràcia reial els presos polítics engarjolats mentres continua desfermada la persecució policial, fiscal, judicial, política i econòmica contra més de 3000 catalans perquè dins de la sagrada Constitució espanyola no permeten que càpiga un referèndum d'autodeterminació -es a dir, la democràcia!-, és tancar el fals un problema polític que se'ls ha anat de les mans i que per tant, no poden controlar.

Els catalans no volem un nou estatut!. Ni volem que se'ns perdonin uns delictes que només existeixen en les enfebrades ments d'alguns polítics i jutges, més preocupats per impartir venjança que no pas per escatir la veritat i impartir veritable justícia. En tot cas els delictes els van cometre la GC, la PN, la fiscalia i tots els jutges que van plegar-se al dictat del gobierno d'Espanya i de Sa Majestat el rei, la cirereta del pastís!. Per cert, delictes que tots plegats encara continuen cometent. I amb total impunitat!.

Els catalans volem la llibertat!. Perquè no som espanyols i la majoria no ens hi sentim. I no volem ser-ho per força i amb l'estat en contra nostra.....

Com de ben segur la taula de diàleg serà un autèntic fiasco cal tenir les idees clares i l'ànim disposat. Per tant, hem de tornar a fer-ho!. I aquest cop ho farem millor perquè defensarem la República fins aconseguir la independència. Tant si ens ho demanen els nostres líders com si ho fem sense que ningú ens ho demani. I ho farem amb allò que calgui, agradi més o menys.

Perquè el que és necessari i just està del nostre costat. La raó i la força rauen en el poble i en la democràcia, no pas a un Estat en fallida tècnica o uns líders catalans esporuguits i passerells que volen creure en la bonhomia d'un estat que no sap ni vol negociar i, per descomptat, mai no enraona..... I menys, amb Catalunya!.

2/3 REFLEXIONS I AUTOCRÌTICA: AUTOCRÍTICA.

 

AUTOCRÍTICA.

Els partits han prioritzat egoistament els seus propis interessos partidistes. Per ells, assolir l'hegemonia dins del moviment independentista es l'objectiu prioritari. Enlairar el  líder per damunt dels altres esdevé una necessitat peremptòria. Mostrar més sensibilitat social o ser més d'esquerres o menys de dretes és imprescindible per diferenciar-se dels altres. Anorrear els CDR perquè el moviment independentista no camini lliurament fent el seu propi cami, també es un objectiu partidista.... Tot això convenientment atiat i esbombat per l'unionisme espanyolista més o menys abrandat. Mitjans de comunicació, fiscalia, judicatura, policia i guàrdia civil, politics, empresariat, tot l'auto denominat constitucionalisme espanyol s'ha bolcat en fomentar la divisió i provocar l'enfrontament dins del moviment sobiranista. Es tracta del ja conegut divideix i guanyaràs. I els partits catalanistes han caigut al parany de quatre potes!.

Aquests enfrontaments partidistes també han fet forat entre la militància, els simpatitzants i votants de cadascuna formació política independentista. Els retrets, les crítiques desaforades i fins i tot els insults s'han anant repartint a tort i dret fins causar una mena de neguit generalitzat el qual es projecta dins les entitats sobiranistes com són Òmnium o la A.N.C. També malmeten institucions amb vocació de transversalitat i apartidisme com és el Consell per la República, que tan necessari resulta hores d'ara.

Val a  dir que el moviment independentista ha comés molts errors. El primer va ser creure que l'Espanya constitucional es comportaria com un estat de dret democràtic com n'hi ha tants a Europa i la resta del Món. Res més lluny de la realitat. Podem dir sorneguerament que l'estat de dret espanyol és en realitat un estat del revés. Que els seus principis democràtics son com els principis dels germans Marx: si no t'agraden no t'amoïnis, en tinc uns altres. Que no l'importa massa donar una imatge de violència, repressió i venjança desaforada. Que fa servir tota la seva força bruta, legal, il·legal o al·legal, contra la dissidència política catalana -i també l'espanyola!-, contra titellaires, rapers i gent de la faràndula que gosin criticar-lo o qüestionar-lo. O contra tot un poble que només demana que el deixin exercir el dret d'autodeterminació pacíficament i que es respectin els resultats de la consulta. 

L'estat espanyol sovint provoca vergonya aliena, però no tenen tota la culpa del que està passant hores d'ara a Catalunya. La seva responsabilitat potser es la més important i punyent, però no és exclusiva....

Ja he esmentat les merescudes crítiques cap les formacions polítiques, però els partits fan allò que manen els seus líders. I un error garrafal va ser la resposta que van donar desprès dels fets d'octubre de l'any 17. D'entrada van mostrar totes les seves febleses i mancances suspenent la declaració de independència degut a les desavinences entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i a les preocupants noticies i amenaces que arribaven des de Madrid. També van prescindir olímpicament de l'empoderament de la ciutadania i no van recavar el seu suport en defensa de la República, malgrat l'experiència adquirida a causa de la violència policial suportada en defensa del referèndum. Ans el contrari!. Van preferir deixar-nos al marge. En definitiva va guanyar la por, la prudència i la feblesa en les pròpies conviccions. Desprès van decidir els uns marxar a l'exili i els altres lliurar-se a la justícia castellana. En realitat es van rendir davant l'embat de l'Estat. Els presos polítics ara indultats, perquè pensaven que Espanya no seria excessivament dura contra ells, confiaven en la separació de poders i independència judicial espanyoles i perquè potser creien que anar a l'exili no ajudaria res a la independència. Tot això també va ser un error com una casa!. Espanya tenia posada la sexta marxa per arrasar la gosadia catalana. I va decidir escapçar el moviment sobiranista sense cap mirament. Només cal repassar tot allò que ha passat d'ençà l'aixecada de mans dels presos polítics. Reconec que a toro passat és molt fàcil fer conjectures sobre què hauria passat si....?. Tanmateix em demano: on seriem hores d'ara si tot el govern de la Generalitat hagués optat per marxar a l'exili?. De ben segur que el moviment independentista gaudiria de molta més bona salut i fortalesa de la que encara té avui. I sobretot s'hagueren apaivagat les picabaralles entre els partits polítics i la seva projecció cap a la ciutadania. Per tant, s'haguera reforçat la unitat d'acció.

Crec que hores d'ara hom ha de reconeixer que anar a l'exili va ser un encert. I que si tot el govern ho haguera fet, a més d'estalviar-nos vergonyosos judicis, sentències injustes, persecucions ignominioses i humiliants indults enlloc d'una justa amnistia per a tots els presos, exiliats i represaliats, avui seriem més a prop de la llibertat que no pas del que estem veritablement.

Però l'autocrítica també l'hem de fer els independentistes del carrer. Vam delegar la consecució i defensa de la República carregant-la exclusivament a les espatlles dels polítics. Vam renunciar a l'empoderament!. Vam deixar-nos seduir pels cants de sirena que sorgien d'algunes plomes mediàtiques partidistes, les quals eren tingudes com veus independentistes. Ho eren potser de pa sucat amb oli!. Com no hi ha pitjors periodistes que aquells que ho son de partit, l'estavellament contra les roques estava ben servit.... Però sobretot, la renuncia al nostre empoderament deixant-lo en mans d'aquells que es van veure arrossegats a caminar -de cor o a contra cor- pel camí de la independència és el que ens ha portat pel pedregar. És que no recordem que les consultes arreu de pobles i ciutats del país les vam organitzar i culminar nosaltres sols, no pas els partits?. Que totes les multitudinàries manifestacions dels 11S, la via catalana i la resta eren cosa nostra i no dels partits?. Que totes les mobilitzacions, manifestacions i protestes les vam organitzar nosaltres?. Que som nosaltres qui vam amagar les urnes i paperets de l'1O per evitar que la policia les robes, van defensar-les dels piolins rebent de valent i sagnant i ho vam fer al marge de les institucions oficials?. Que son els nostres vots els que donen majories absolutes a les forces independentistes?. No van ser els Comitès de Defensa de la República -CDR- els que van mobilitzar-se des de l'octubre de l'any 17 fins l'octubre del 19 -contra la sentència del presos polítics-, sense apriorismes ni condicionaments partidistes?. On queda tota aquesta empenta ciutadana?. On s'amaga la força que encara tenim?. On segur que no es troba és a la panxa del bou, on no neva ni plou....

 És dins de cadascun de nosaltres. I no para de créixer i enfortir-se!.

SEGUEIX................