"RESET"!. PERQUÈ QUI NO S'ARRISCA, NO PISCA....!.

Últimament m'estic fent un seguit de preguntes com ara: "Què estic fent jo per aconseguir la independència de Catalunya?". O, "el poc que faig és suficient per merèixer-la?". Com es pot comprovar estic patint una febrada de cavall d'autocrítica agra, la qual, confesso, resulta molt desencisadora pels efectes que causen al meu capteniment. La resposta a la primera qüestió es "no gaire" i a la segona el veredicte encara resulta més punyent.... És "no"!.

No faig massa a favor de la independència de Catalunya i per això no la mereixo!. L'únic que faig és criticar els polítics i els partits independentistes, despotricar contra els unionistes, maleir el TC i queixar-me de tot allò que no podem fer ara perquè Espanya no ens deixa i que tindrem que posposar per després d'aconseguida la independència.... Ben mirat, és el que fem la majoria de catalans que volem la llibertat de Catalunya. Si, ja sé!. De tant en tant fem una cadena humana, una ve baixa de victòria o una manifestació milionària de suport a la independència. Un cop a l'any, però!. Des de fa sis anys -enguany serà el setè- a favor de la independència!. També vaig penjar una estelada a la finestra de casa per mostrar el meu suport al procés, encara que com perdia color i frescor la vaig acabar despenjant.... Les manifestacions de cada onze de setembre són molt importants, apoteòsiques, vistoses, tenen un gran ressò mediàtic internacional però... només un cop l'any!. Penjar una estelada i deixar-la a mercè de l'oratge, que es mori per culpa de la pluja, del vent, del sol, del fred o de la calor és massa galdós. I no faig massa res més a favor de la independència. La vull, la desitjo, l'anhelo però no la lluito prou. M'omplo la boca amb el mot independència -fins ara set vegades!- i poca cosa més.....

Bufff...!. També escric a dos blocs. L'un en castellà -jancugat- i l'altre en català -joancugat-. El primer per aquells que per qüestions idiomàtiques o culturals es mostren tebis o reticents a veure la independència com l'única solució -il·lusionant, vàlida i factible- a tots els problemes dels ciutadans catalans a nivell col·lectiu però també individual. Recordem que la independència ens permetrà cometre els nostres propis encerts o errors i solucionar les nostres mancances, sense tenir l'oportunitat de culpar a Madrit per tots els mals que patim. El segon l'escric per aquells que no necessiten ser convençuts però si precisen enfortir el seu convenciment i mantenir vives les esperances. Però tot això no es més que una minsa contribució a favor del procés sobiranista. Massa modesta!. Especialment, per no representar per part meva cap mena d'esforç ni un mínim sacrifici personal. I ja se sap, qui no s'arrisca no pisca.....

No us penseu que estic desanimat, que no tinc esperances ni il·lusions. Ans el contrari!. Cada dia les renovo. Un cop i un altre!. Senzillament, no estic content amb mi mateix. Per tant, he decidit posar-hi remei. Reset!. Faré tot allò que estigui a les meves mans per enfortir el meu capteniment, ara una mica deixatat. Parlaré amb els veïns i familiars que no s'han decidit encara per la independència i els convenceré. Contestaré a tots els comentaris que provoquin els meus escrits, siguin crítics o favorables... En castellà, en català i en l'idioma que calgui!. Denunciaré la manca de imparcialitat i la infumable politització del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem, de l'Audiència Nacional -l'antic TOP franquista- i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els quals s'han oblidat de impartir JUSTÍCIA -així en majúscules!- per jutjar polítics i decisions polítiques i dictar sentències anti-catalanes. I si cal començaré la desobediència, el desacatament a les institucions espanyoles. Participaré a debats, trobades i reunions al meu poble per aixecar la veu a favor de la plena sobirania. Presentaré i pagaré els meus impostos i seguretat social a l'hisenda catalana per contribuir que almenys cent mil ciutadans i deu mil empreses catalanes també ho facin, per que Espanya s'adoni que anem en serio i que els nostres impostos són nostres, no d'ells!. Quant hi hagi eleccions triaré i votaré partits que inequívocament defensin la independència de Catalunya, no aquells pusil·lànimes que només maregen la perdiu i basen les seves propostes polítiques en l'indefinició sistemàtica....!. Per descomptat, tornaré a penjar no una si no dues d'estelades noves i esclatants, una a la façana i l'altra a la teulada de casa meva, per demostrar que el meu independentisme no minva ni empal·lideix malgrat l'oratge climàtic o polític. I també tornaré a manifestar-me l'onze de setembre i quan faci falta a favor de la independència....

Estaré amatent del que facin els polítics i els partits independentistes i sobiranistes. I no els hi deixaré passar ni una....!. Els empentaré tant com calgui perquè no s'encantin ni es despistin del l'objectiu final: la independència.... D'una punyetera vegada!.

Les respostes a les preguntes fetes a l'inici d'aquests pensaments aleshores seran: He fet el possible a favor de la independència, perquè me la mereixo....!. Ens la mereixem i la guanyarem TOTS PLEGATS....!. Si som agosarats i treballem tots junts per aconseguir-ho.

Per cert, he acabat dient fins a catorze vegades INDEPENDÈNCIA. Ara quinze....

ARA ÉS TEMPS DE LA VIA CATALANA.

Sembla que un cert grau de desesperació s'està apoderant de molts unionistes. Insisteixen en la tercera via com aquell que vol aturar una riuada amb les mans nues, per tal que l'aigua no inundi el seu jardí. És impossible. Alguns opinadors s'aferren a una hipotètica reforma constitucional com a solució davant del desafiament plantejant per la majoria de ciutadans catalans -almenys el 80%-. Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, que es creuen socialistes però en realitat actuen com a mers lliberals -obedients adoradors dels mercats-, mostren un nivell de neguit que no podem amagar de cap manera. Tots dos diuen que el problema entre Catalunya i Espanya és polític i no jurídic, encara que cap dels dos no accepten que els catalans puguem decidir sobre la independència o no del nostre país. Demanen lleialtat i negociació, però dins de la Constitució i la legalitat que se'n deriva, es a dir, sota les regles del joc dictades i imposades per Madrit. El que vol dir amb les cartes marcades: sota la voluntat i desitjos dels magistrats del desprestigiat Constitucional; també dels partits popular i socialista, versió nacional-espanyolisme; o dels jutges del Suprem i de l'Audiencia Nacional, de reminiscències franquistes i sempre contraris a la llengua catalana; i molt particularment, de la caverna mediàtica madrilenya, entre altres. Ens haurien d'explicar com es pot negociar sobre un referèndum (que no accepten) i que pels catalans és irrenunciable, amb algú que no vol parlar (per exemple, Mariano Rajoy). O amb quin consens pensen reformar la Constitució (no ho vol el PP); o com mantindran la pastanaga ben alta quant ofereixen blindar competències sobre llengua, cultura, ensenyament o finances i economia, mentre el govern d'Espanya amb el recolzament de la formació conservadora promouen una vergonyosa campanya contra el català a València, les Balears i la Franja, insten a  la supressió de la immersió lingüística a l'escola catalana i aplaudeixen les esbiaixades sentències del Tribunal Suprem i del Constitucional -en mans de jutges afins al PP i al PSOE, partits que no respecten la separació de poders de Montesquieu-, contra la legislació catalana sobre la llengua. O aproven lleis recentralitzadores com son la d'unitat de mercat, la reforma d'administració local o la LOMCE d'en Wert. I ho rematen ofegant les finances de la Generalitat amb disposicions arbitraries, imposicions no assumibles i exigències impossibles d'assolir.

El que en realitat volen els socialistes, tant a nivell de tot l'Estat com a nivell de la sucursal catalana d'en Pere Navarro, és guanyar temps. En castellà se'n diu marear la perdiz. Just el que vol aconseguir el Partit Popular!. L'objectiu d'ambdós és el mateix: que els catalans ens cansem, ens avorrim i per fi desistim dels nostres anhels. De la independència de Catalunya. I de passada, diluir i fins i tot destruir tant com puguin l'autogovern.

Aquest grau d'angoixa està esdevenint un tret propi de l'unionisme espanyolista. Però aquesta indissimulada ansietat tampoc els deixa veure el que està passant a Catalunya, ni d'adonar-se de la realitat que els envolta. I el que passa és que els ciutadans catalans no ens cansarem pas. Enlloc d'avorriment sentim renovades esperances en el futur per vindre. Les nostres il·lusions van creixen dia a dia, a mesura que augmenta la angúnia social-popular. El desconcert unionista s'incrementa sense parar. Ara ofereixen reformar la Constitució. Ahir ens convidaven a gaudir d'un vol per l'espai sideral o ens auguraven una vida de solitud i penúries a l'illa de Robinson Crusoe. I demà?. Què ens anunciaran?. Què ens desitjaran?. No ho sabem!. Ni ens importa gaire!.

El que si sabem és el que ha passat fins ara: El fracàs de la tercera via. Perquè la tercera via va ésser el vigent estatutet, convenientment raspallat per Guerra i sus muchachos a les Corts espanyoles, i malgrat tot recolzat -en referèndum- per la majoria de votants catalans. Dons bé, després d'aquesta odissea legal i parlamentaria d'impecable factura democràtica i d'incontestable normalitat política, les barroeres maniobres del PP, la por escènica del PSOE davant la tempesta mediàtica desfermada a Madrit i la potinera i maldestra intervenció del Tribunal Constitucional en darrera instància, van ser la causa del descarrilament d'un tren que discorria confiat i alegre cap a una destinació on mai va arribar... I desprès de tot això, encara gosen demanar-nos dialogar, pactar i acordar amb Espanya, quant els incompliments, les manipulacions, les deslleialtats i la grolleria del govern espanyol i de les principals institucions i partits de l'Estat fan impossible l'entesa?... Però si fins i tot han dilapidat la afamada conllevancia de Ortega y Gasset!.

Tot el que no passi pel dret a decidir dels ciutadans catalans no servirà per res. Les terceres vies estan esgotades. Les amenaces no ens impressionen. Estar dins o fora de la Unió Europea no és decisiu... La UE no és precisament una ganga, hores d'ara!. I units amb Espanya és com si estiguéssim flotant pel fred espai sideral o vivint en la dessolada illa de Robinson... Tal com afirma Mariano Rajoy per Catalunya!. L'ha encertat de ple!.

La solució del plet plantejat entre Catalunya i Espanya és permetre que els catalans votem lliurament sobre el futur que volem pel nostre país. El referèndum d'autodeterminació és la tercera via...!. Millor encara, és l'única via. Perquè cada dia som més els catalans que veiem en la independència de Catalunya l'esperança d'un futur potser costerut el principi, però millor per nosaltres i els nostres fills. Ho sento Sepharad, la tercera via va fracassar fa anys. I vosaltres sou els culpables. No és bo continuar perdent el temps. Perquè ara és el temps de la Via Catalana. Es temps de la independència.