LA INDEPENDÈNCIA ÉS PATRIMONI DE SET MILIONS I MIG DE CATALANS.

El dissabte passat, pocs minuts després que Oriol Junqueras contra-programés la conferència que havia anunciat Artur Mas, el president va demanar a l'ANC, Òmnium, l'AMI i els molts centenars d'entitats adherides al pacte nacional pel dret a decidir que donessin un pas més enllà i proposessin una llista el més transversal i unitària que fora possible aconseguir per guanyar les properes eleccions plebiscitàries, a celebrar el 27 de setembre d'enguany.... Dintre tot just de noranta dies!. El dilluns següent, el president va ser entrevistat a TV3 i va referir-se novament a la seva petició, per tal de clarificar y justificar -un cop més!- la proposta etzibada.

El cert és que la nova proposta d'Artur Mas, malgrat que ara vagi dirigida a la societat civil i no als partit polítics independentistes, en el fons és la mateixa que va anunciar mesos enrere, desprès de l'èxit de la consulta del 9 novembre de l'any passat. Advoca per presentar una llista unitària per tal d'evidenciar davant l'opinió publica nacional i internacional el caracter inequívocament plebiscitari de la propera convocatòria electoral. Però aquesta proposta ja va ser refusada tant per la CUP -de forma absolutament previsible-, com per ERC -de forma veritablement decebedora-. Ara, s'ha re-obert un debat que ja estava tancat i que amenaça enfrontar el món sobiranista entre els partidaris i els detractors de la llista independentista única i transversal.....

Vagi per endavant que soc un convençut partidari i ferm defensor de fer la llista unitària. Però que recolzi la proposta d'Artur Mas no es gaire significatiu. Més aviat, gens significatiu!. Entenc i comparteixo les raons exposades per ell i em semblen molt engrescadors -i certament invencibles!- els possibles resultats que obtindria cas de presentar-se una candidatura tan potent ... Per tant, no comparteixo ni el fons ni sobretot les formes esgrimides per ERC i el seu líder, Oriol Junqueras al rebutjar-la. No crec que el nombre d'escons obtinguts per almenys tres llistes sobiranistes sigui superior als que possiblement sumessin la llista unitària. Ans el contrari!. Entre d'altres raons pel caràcter plebiscitari de la convocatòria. Quan els ciutadans hauriem de decidir a favor o contra la independència no hauriem de distreure'ns entre més o menys estat del benestar, enfrontaments entre dretes o esquerres o prioritzar o no l'eix social per damunt de qualsevol altre. Aquestes qüestions ja seran objecte d'un profund debat quan haguem aconseguit arribar a Ítaca, no abans. Ara tots volem conquerir la independència per poder administrar tots el recursos i instruments que ara se'n van a Madrit i queden a les seves mans, sense que pugem disposar d'ells lliurament. Entre el 28 de setembre i el día de la independència el govern haurà de ser de concentració, no de confrontació i per tant, serà a les següents eleccions on es tindran que dirimir el què, com, quina i perquè volem la independència. Serà aleshores quan els partits es podran barallar tant com vulguin per esgarrapar els vots....

Ja sé que la meva opinió no val per res, però per això mateix m'atreveixo a parlar sense embuts. ERC i Oriol Junqueras estan mostrant el costat més calculador, egoista i envejós que adorna el seu partidisme -exacerbat, hores d'ara-..... Volen derrotar CDC i substituir el lideratge d'Artur Mas per poder ser hegemònics en l'escenari polític de la futura Catalunya lliure. Per aconseguir-ho no escatimen esforços ni maniobres. Prioritzen l'enfrontament dretes-esquerres per sobre de la independència. Contraposen -sense adonar-se- l'eix social a l'eix sobiranista. S'acosten a les formes i maneres de PODEMOS o d'Ada Colau demostrant el complex d'inferioritat ideològic que els tenalla. Si Artur Mas anuncia que farà una conferència per fer algun anunci important, immediatament ERC organitza un altre acte protagonitzat per Oriol Junqueras per tal de contra-programar el show de CDC. Donen raons inversemblants per justificar el seu rebuig a la llista unitària, com ara que separats sumarem més..... Excuses de malt pagador!. Calculadors, egoistes, envejosos i exageradament partidistes. Així es comporta ERC en aquest temps històrics per Catalunya. Però tot això es legítim.......!.

Potser si que és legítim. El que passa es que hores d'ara no és convenient. No aconseguirem la independència si no renunciem -ep, tots plegats!- a les petiteses i mesquineses polítiques pròpies del partidisme quotidià. No és bo que Artur Mas vagui fent propostes sense encomanar-se ni a deu ni al diable, per més engrescadores que puguin resultar. Ni pensar que com és el líder del procés i pateix l'acarnissament de l'Estat espanyol, tothom ha de estar al seu costat incondicionalment. Tampoc és bo que es rebutgin sistemàticament totes les propostes que es fan perquè las han tingut els altres i no nosaltres, o imitar i menysprear tot el que fa o diu el president perquè jo vull ser el líder i tinc les mans netes i ell no..... I per damunt de tot, no oblidessim pas que la independència és un mitjà, un instrument per millorar les condicions socials, polítiques, econòmiques i culturals dels ciutadans catalans. La independència no es un fi en si mateix. De la mateixa manera, la independència no es suplica, s'agafa. No es pot utilitzar com una eina partidista, per aconseguir més poder polític o per guanyar eleccions.

En el nostre cas, sempre, sempre sempre! s'ha de recordar que la independència ens l'hem guanyat els ciutadans catalans. Nosaltres l'hem lluitat, l'hem exigit i l'hem recolzat incondicionalment!. Milions de veus l'hem demanat any rere any i seran els nostres vots els que faran realitat el nostre objectiu. Per tant, no permetrem que les misèries d'uns pocs frustrin les esperances i anhels de moltíssims. La independència es nostra, no d'Artur Mas, ni d'Oriol Junqueras, ni de David Fernàndez o Quim Arrufat, ni de Jordi Sànchez, ni de Muriel Casals, ni de Josep Maria Vila d'Abadal, a títol individual. La independència és el patrimoni col·lectiu de set milions i mig de persones.... favorables o contraris a ella. Però és de tots, no d'uns quants.

DURAN, DURAN....!. HAS DESUNIT UNIÓ. QUINA IRONIA!.

S'ha celebrat la consulta anunciada per la cúpula d'Unió Democràtica de Catalunya sobre l'acceptació del full de ruta cap a la independència, patrocinat per CDC, ERC, l'ANC i ÒMNIUM, amb uns resultats totalment previsibles. Resumint-los, a una pregunta embrollada han obtingut una resposta enrevessadament enverinada. Ha passat el que prèviament s'anunciava. S'ha dividit el partit per la meitat i s'ha trencat la federació amb CDC.

El més xocant ha sigut la reacció del sector afí a Duran i Lleida, avalador de la consulta i guanyador per només noranta vots per sobre del sector independentista. Han decidit sortir del Govern de la Generalitat -tres consellers- "per coherència", però "Unió no té al cap trencar la federació", segons Ramón Espadaler, secretari general del partit.

Coherència i Duran no són compatibles. Duran i Lleida es mou per uns paràmetres allunyats de la coherència i la lleialtat. El seu capteniment és el conegut popularment com fer la puta i la Ramoneta. El sí, però no. El peix al cove. El d'una tercera via que en realitat mai ha existit.... Ara diu que ell no trenca la federació, però abandona el Govern. Es vanta de estar al costat del sobiranisme, però el supedita a la bona voluntat i gràcia d'un partit i d'un govern hiper-espanyolistes com el comandat actualment per Mariano Rajoy i abans per Zapatero i el PSOE, o per Aznar.... Defensa la confederació amb un Estat que no vol ni tant sols canviar la Constitució, ni repartir el poder polític de forma més justa. Eufemismes i doble sentit a dojo!. Són pures incongruències. I deslleialtats!. Un discurs gastat, antiquat i mentider. Preveient les conseqüències negatives per tantes contradiccions acumulades al llarg de la historia del seu llarg mandat, ha decidit donar curs un nou projecte polític on aixoplugar-se per si de cas Unió se'n va a norris. Dit i fet!. Va inspirar i confegir un nou partit polític anomenat Construïm, fet a la seva mida i caprici....... quant encara és el màxim líder d'UDC!. Ell i els seus fidels escolanets s'atreveixen titllar el sector independentista de deslleials perquè discrepen de les decisions forçades per la direcció, mentre promouen una formació política nova per continuar remenant les cireres al seu gust.  Els crítics, com tindrien que qualificar aquesta traïció de Duran, Espadaler, Pelegrí, etc.... ?. Quant dic traïció em refereixo a la feta contra la majoría de ciutadans sobiranistes o senzillament independentistes, que creien en la seva paraula. Però també a la traïció feta a tots els militants d'Unió als quals han portat cap un veritable embolic, quasi un atzucac, perquè el seu ego i arrogància prevalgués per damunt dels interessos i voluntats dels afiliats i simpatitzants democratacristians, avui més orfes políticament que ahir i menys que demà.

Paradoxalment, la sensació més extensa entre els opinadors polítics és que la ruptura de Convergència i Unió clarificarà el panorama polític i enfortirà el paper d'Artur Mas. Ara, els ciutadans ja sabem quin peu calcen les restes del PSC que sobreviuen a la voràgine catalana; les engrunes d'ICV quasi engolides per PODEMOS -a Catalunya, Guanyem-; l'espectral presència de l'irrellevant PP al Principat; l'inflada presencia mediàtica -i lerrouxista- d'Albert Rivera -bolcat a la re-conquesta d'Espanya-; i ara, la nova Unió-Construïm del vell i murri Duran i Lleida. S'ha complert allò que va anunciar ja fa temps el reputat pare del nacionalisme abrandat i espanyolista, l'ínclit Jose Maria Aznar López: "Antes se romperà Catalunya que España". Doncs si!. Els partits espanyolistes -unionistes!-, a Catalunya, s'han esmicolat....!. Però la majoría de catalans estem a favor de la plena sobirania!. La independència va guanyant simpatitzants, enfortint-se i eixamplant la seva transversalitat. La trencadissa d'algunes formacions polítiques es bona per la clarificació de les diferents posicions. I mentre s'enforteix l'independentisme, s'esmicola l'unionisme. El qual, per cert, encara no ha sabut articular un discurs creïble, atractiu i mínimament transversal que contraposar.... Potser ja és massa tard per intentar-ho. Els catalanistes ja hem passat pantalla i ja ens trobem en la darrera carpeta: la de decidir a favor o contra la independència de Catalunya.

Cada cop la realitat política al nostre país es decant més cap a l'opció independentista, ara ja majoritària arreu del territori. Els partits que es trenquen ho fan perquè durant molts anys han conviscut plegades l'anima catalanista i l'unionista. Però ara, després de la reiterada i nefasta actuació de les diverses institucions i partits espanyols envers Catalunya, els ciutadans hem optat majoritàriament per la llibertat, la sobirana i independència de Catalunya. N'estem farts de les humiliacions, de les insolències ministerials, judicials, econòmiques i administratives, de les amenaces i insults contra els catalans, del continuat espoli fiscal sofert i de la desinformació malintencionada de la premsa cavernaria espanyola. No aguantem més els menyspreus que practiquen des dels pressupostos generals de l'Estat, els quals sistemàticament ignoren les necessitats de Catalunya i  a més, en allò que ens tenen en compte -poquet!-, mai s'acaba de complir com Déu mana.....

Duran, Duran....!. Has desunit Unió -quina ironia!- i trencat CiU. És el darrer fracàs que has comés, per culpa del teu egocentrisme i la teva superba. Per cert, inútilment!. Per que el viatge a Ítaca continua amb renovades forces i esperances. No t'amoïnis, quant t'hagis recuperat de la trompada, et farem un llogaret a la nova Catalunya..... Hi cabrem tots!.

L'ÚLTIMA CONFLUÈNCIA COMPARTIDA ENTRE CATALUNYA I ESPANYA.

A mesura que s'apropa la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, anunciades pel 27 de setembre, sovintegen les declaracions i presses de posició de les formacions polítiques concernides, conscients de la transcendència que poden tenir cara l'esdevenidor pels ciutadans d'aquest petit país entossudit en assolir la plena llibertat i independència.

Alguns partits reaccionen amb tranquil·litat, amb seny i normalitat. Però d'altres ho fan de forma irracional, enfurismada, embogida. Aquest és el cas de la formació ultradretana VOX -per cert, sense representació a cap parlament de l'Estat!-, obsedida en la persecució del que ells anomenen despectivament deriva secessionista de Catalunya. Fa pocs dies que Artur Mas va declarar al diari italià Il Corriere della Sera que "La DUI està sempre allà, a l'últim calaix del meu escriptori, no vull arribar a aquest extrem, prefereixo un procés democràtic com l'escocès, però si no hi ha cap altra opció, és allà esperant". Doncs bé, VOX va interpretar la metàfora de forma literal i els va faltar temps per demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que envies la policia nacional a escorcollar els calaixos del despatx d'Artur Mas per confiscar la Declaració Unilateral de Independència..... Com va dir el portaveu de la Generalitat, que busquin i re-busquin i potser hi trobaran els gripaus que ens hem tingut que empassar aquest últims anys, per culpa del Govern espanyol.....

Altres partits també es mostren pertorbats davant l'amenaça latent d'Artur Mas com a promotor i capdavanter d'una candidatura de país per afrontar la contesa electoral amb unes mínimes garanties d'èxit pel sobiranisme. Si arribes a fer la llista, s'esmicolarien les il·lusions d'aquells que malden per amagar el debat sobiranista català sota l'antic enfrontament social i econòmic, l'eterna lluita dreta-esquerra, prioritzant-lo per desactivar l'independentisme.... Com si no fossin les dues cares de la mateixa moneda!. La justícia social i la distribució de la riquesa són el motor i combustible que impulsa els anhels de llibertat dels catalans. Volem tenir a les nostres mans el control de tots els instruments que permetin lluitar contra les injustícies i mancances que estem patim, ja què hores d'ara es troben en mans espanyoles!. És per aquest motiu que els dirigents de PODEMOS -i de C's, PP, PSOE, ICV- s'escarrassen en desprestigiar les intencions sobiranistes dels catalans i malparlar d'Artur Mas, amb sentències com "el procés català ja no és rupturista, sinó una taula de flotació per a una CiU debilitada". Es veu que voler trencar amb un Estat que ens va a la contra -ara i sempre- no es rupturista..... Ho diuen formacions que es declaren com a reformistes i advoquen per canviar la Constitució espanyola dins la més estricta legalitat castellana. La qual, per cert, és immutable i petrificada!. Declarar-se rupturista des del pur i dur reformisme és absolutament irracional i cínic..... I típicament espanyolista!.

Els enfurismats atacs que reben el sobiranisme i els dirigents que el comanden són el més eloqüent exemple de que ho estan fent bé, molt bé. Oriol Junqueras, David Fernandez, Artur Mas, Muriel Casals, Jordi Sànchez.... Autèntics líders impulsats i acomboiats per milions de ciutadans plens d'il·lusions i renovades esperances. Aquesta fermesa independentista descol·loca els contraris al procés. Fan equilibris impossibles, cas d'ICV. Trontollen el discurs i les decisions que prenen, cas del Govern espanyol. S'aferren a claus roents, cas de PSC. O s'enlluernen amb falses il·lusions i miratges, cas de C's.

El cas més simptomàtic és el d'Unió Democràtica, de Josep Antonio Duran i Lleida. Aquest partit sempre ha viscut enganxat a CDC. La federació amb Convergència li ha permès obtenir uns resultats electorals molt per sobre del seu autèntic pes polític. I l'habilitat i astúcia del seu líder de sempre, Duran i Lleida, l'ha mantingut amb un grau d'influència decisòria dins la federació desproporcionadament exagerada. Però.... ha arribat l'hora de mullar-se!. No n'hi ha prou en nadar i guardar la roba. Això, en les circumstancies que es troba ara Catalunya, ja no serveix. Per aquesta raó la cúpula del partit van decidir preguntar a la militància què tenien que fer davant el full de ruta avalat per CDC, ERC, ANC i AMI. Tenien que recolzar la independència, o no?. Van prometre fer una pregunta curta, clara i directa. En conseqüència, la direcció del partit va aprovar tot el contrari: "Voleu què Unió Democràtica continuï el seu compromís amb el procés des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?". A continuació es detallen fins a ..... sis criteris!. Sobirana, Democràcia, Diàleg, Seguretat Jurídica, Europa i Cohesió, i les corresponents definicions del què volen dir cadascun d'aquest criteris. Més que línies vermelles, es tracta d'aixecar una autèntica muralla infranquejable pel independentisme..... Una autèntica pressa de pel!. Una falta de respecte cap els militants i cap el procés!. Les conseqüències d'aquesta decisió dividirà el partit, trencarà la federació, forçarà un relleu en la direcció i provocarà la marxa del partit de la part dels militants que resultin perdedors. L'únic positiu és que per fi es podran deslliurar de Duran i Lleida. D'una vegada, aquest polític alhora florentí, sibil·lí i nefast es tindrà que buscar la vida tot solet, segurament fora de la política..... Encara que s'ha inventat un nou partit, Construïm, per si de cas. I els social-cristians que sobrevisquin a la catàstrofe podran començar a fer política realista i no virtual......

El procés és més viu que mai. Hi haurà una candidatura encapçalada pel senyor Mas i d'altres personalitats rellevants a favor de la independència. ERC i la CUP, que no veuen amb bons ulls presentar una candidatura unitària, amb tot compartiran dins dels seus respectius programes electorals punts en comú amb la resta de forces concernides per la independència. Les eleccions del 27 de setembre seran indefectiblement plebiscitàries. Entre altres motius, per les reaccions tingudes pels partits contraris a la independència de Catalunya: embogits, irracionals i enfurismats. Per tant, disposats a fer qualsevol cosa per anorrear l'independentisme. Fins i tot, manipular el cens electoral, inflant-lo amb unionistes d'altres punts de l'Estat, o posant impediments insalvables pels votants catalans a l'exterior. Res de nou que no hagin intentat abans i que obligarà als sobiranistes estar amatents i denunciar les irregularitats que es pogueren fer..... Malgrat tot, es produirà l'última confluència compartida entre Catalunya i Espanya. L'any 1931 unes eleccions municipals es van convertir en un plebiscit a favor o contra la Monarquia. Va guanyar la República. L'any 2015 unes eleccions autonòmiques es convertiran en un plebiscit a favor o contra la Independència de Catalunya. Guanyarà la independència. I el cercle s'haurà tancat!.

ELS PERILLS DEL TRAM FINAL DEL CAMÍ.

Quan els partits polítics actuen més com a fredes maquinaries inanimades, per aconseguir el màxim poder que sigui possible acaparar i obvien la càlida vessant humana i solidaria que han de tenir al servei d'aquella part de la societat a la qual aspiren representar, indefectiblement perverteixen els seus principis socials i polítics. A l'Estat espanyol n'hi ha un munt d'exemples de formacions polítiques, desaparegudes o en transit cap a la desaparició, víctimes d'haver-se traït a si mateixes i als seus partidaris. Aquests és el cas de UCD, AP, PCE, PSUC o CDS en el passat. Hores d'ara, el PP i el PSOE estan manifestant els primers símptomes que ja anuncien el proper mutis que podem patir en l'escenari parlamentari espanyol. També és cert que sorgeixen altres formacions pretensiosament regeneracionistes, incorruptibles i centristes, disposades a ocupar el lloc de les caducades, encara que malauradament, però, neixen amb els mateixos vicis originals que les antigues i per tant, amb data de caducitat incorporada.

A Catalunya aquesta tendència auto-destructiva es veu accentuada per l'incidència del procés sobiranista -eufemisme d'independentista!- endegat per la ciutadania. S'han trencat i s'estan dessagnant el PSC i ICV. Sorgeixen amb força la CUP i GUANYEM-PODEMOS. Es troba en vies d'extinció el PP -sent substituït per C's-. ERC es manté ferma però no creix massa. I la federació CiU en prou feines sura unida malgrat les evidents divergències que s'observen entre ambdós socis.

Fitxem-nos en ERC i CiU, les dues formacions grans que són al capdavant del procés, al costat de desenes de milers de ciutadans catalans que el promouen.... En realitat, Esquerra i Convergència es troben empesos per la majoria de catalans!. Amb tot, Esquerra Republicana, inequívocament independentista, comença a mostrar els primers símptomes que posen en perill la claredat mostrada fins ara respecte el procés català. El perquè s'enterboleix la seva mirada sobre la prevalença de la plena sobirania de Catalunya per damunt d'altres prioritats, és una qüestió de pura tàctica partidista. La seva vessant nacional es veu lleugerament pressionada per la presència de la CUP. I la vessant esquerrana es troba amenaçada per l'irrupció quasi violenta de GUANYEM-PODEMOS, els quals basen la seva actuació política exclusivament en l'enfrontament dreta-esquerra, un enfrontament dels d'abans, de classe, dels antics. Alhora, es mantenen en una posició ambigua, tèbia o fins i tot clarament contraria a la independència de Catalunya. Tampoc amaguen la ràbia i l'odi que senten cap a Convergència i singularment, contra Artur Mas. Aquest és un tret propi comú i dominant entre totes les formacions genuïnament espanyolistes. Per tant, ERC es veu tensionada en l'eix social i vol demostrar que a ells, en això, no els guanya ningú. El que ens tindrien que explicar tots plegats és com s'aconsegueix donar satisfacció a les demandes i necessitats socials de la ciutadania sense tenir Catalunya recursos financers, legislatius, administratius i polítics suficients, ja que malauradament, hores d'ara, es troben en mans espanyoles. Fer prevaler l'acció social sense recursos és com buscar neu al vell mig del Sàhara: És absolutament inútil. I no s'oblidi que GUANYEM-PODEMOS estan farcides de populistes i demagogs i si d'alguna cosa hem de fugir és precisament d'aquesta plaga.

ERC s'ha de mantenir alerta per no deixar-se arrossegar en el remolí virtual i efímer d'Ada Colau i Pablo Iglesias. Moltes paraules -massa!-, molt fum, pocs fets i escassa substancia, això es el que ofereixen!. Es això el que vol imitar Esquerra Republicana de Catalunya....?.

El cas de CiU és més enrevessat. Mentre Convergència s'ha fet radicalment sobiranista, Unió Democràtica s'entesta en mantenir viva la tercera via la qual, per cert, si mai ha existit ja va néixer absolutament morta. Mas és reconegut com l'autèntic líder del procés. Ha portat el seu partit de l'autonomisme a la independència; te un discurs coherent, ferm, sincer i creïble. Està disposat a entomar les persecucions penals i polítiques desfermades per Espanya contra d'ell i aguantar les manipulacions i els insuls periodístics cavernaris -es a dir, falsos i manipulats- que li plouen al damunt, per tal que els ciutadans catalans puguem assolir els nostres anhels de llibertat. Per l'altra banda, Josep Antoni Duran i Lleida, pilot amb mà de ferro de la nau democratacristiana, està maniobrant astutament per silenciar les creixents veus divergents escoltades al seu sí, crítiques amb la doctrina oficial, que demanen al partit què es sumi amb claredat a l'independentisme majoritari a Catalunya. Alhora, soscava el lideratge d'Artur Mas per influir al sí de la federació en el sentit de convertir la independència en quelcom accessori, secundari, gaire bé utòpic i per tant, impossible d'aconseguir. Utilitza totes les argúcies al seu abast per minar, boicotejar i/o aturar el procés -que no comparteix i mai compartirà- i mantenir l'estatus quo actual per tal de continuar remenant les cireres polítiques indefinidament. Com sempre ha fet, per cert. Ara pretén que la militància d'UDC voti a mitjans de juny una mena de full de ruta propi concebut per enfrontar-se contra CDC i perpetuar la direcció i el control del partit, per part dels seus fidels i en última instància, per ell mateix. Va prometre que faria una pregunta senzilla, curta i clara, la qual pogués donar resposta al dilema independència, si o no. Finalment, la direcció del partit ha aprovat amb l'oposició d'una part molt significativa dels seus membres -més d'un terç- una pregunta complicada amb sis criteris condicionals, llarga i feixuga, que ocupa una extensió de dos folis, i summament enrevessada -el si o no tindran que ser interpretats per la direcció d'Unió-.  En definitiva, tota una punyalada per l'esquena al procés de Catalunya cap a la independència.

I els catalans, que podem fer davant d'aquest panorama?. Els catalanistes ens debatem entre les nostres filies partidistes i les fòbies contra els adversaris. Però ara, a més a més, la majoria som independentistes i això ens uneix molt més del que no ens podríem pas imaginar. Es per això que van néixer l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis Independentistes. Aquestes dues institucions, al costat d'ÒMNIUM CULTURAL, apleguen desenes de milers de ciutadans disposats ha fer el que calgui per obtindre la independència. Centenars de milers de simpatitzants, militants o no dels partits sobiranistes, ens mostrem disposats a recolzar totes les accions endegades per aconseguir la independència.... fins i tot si van contra algunes polítiques o decisions preses pels partits suposadament sobiranistes, excessivament re-lligats encara a la seva pusil·lanimitat innata i pel partidisme egoista que els tenalla. 

Els partits catalans no poden pensar que els ciutadans som mesells, no tenim opinions ni les idees clares. Si estiren massa la corda, l'acabaran trencant. Això els ciutadans no ho permetrem pas. No perdonarem a aquells que malmetin les nostres esperances de llibertat i facin descarrilar el tren que marxa a tota velocitat cap a l'estació de la independència. Per tant, compte CiU!. ERC, estigues a l'aguait!. Fitxeu-vos amb la CUP, plena de coherència i allunyada d'egoismes partidistes eixelebrats. No mireu el que fan o diuen GUANYEM-PODEMOS, perquè sovint tenen un caire sectari i antiquat. No prengueu exemple d'en Duran i Lleida, el florentí,  mestre de clavar l'estilet a traïció, això si, molt diplomàticament. Mireu les nostres cares i escolteu les nostres veus perquè si no ho feu, no us farem cas.... Més ben dit: passarem per damunt vostre sense cap mena de recança!.