HO SENTO ERC, PERÒ T'HO HAS GUANYAT. UN COP MÉS....!.

Resulta molt sorprenent el fet que alguns polítics i conseqüentment els partits que representen mostrin amb tanta claredat i contundència les febleses i mancances que guien les seves actuacions polítiques. Un veritablement paradigma el trobem a ERC. Els republicans són un partit d'arrels assembleàries, catalanista, d'esquerres i independentista. Al llarg de la seva convulsa història ha prevalgut un vessant per damunt dels altres. Així, fins no fa gaire donava prioritat absoluta el costat esquerrà per sobre del nacional. Això els va portar recolzar la formació de dos successius tripartits -sota comandament del PSC i ICV-, menyspreant les dues victòries electorals obtingudes per CiU a les eleccions d'aleshores. ERC va exhibir -literalment- la clau de la governabilitat dels partits d'esquerres i va impulsar entusiàsticament la redacció d'un nou estatut. Per cert, d'infausta memòria.

Aquest va ser el seu primer error!. Fer polítiques d'esquerra, amb eines de fireta, sense recursos financers ni jurídics i jugant al camp d'un espanyolisme rampant, va resultar impossible i inviable. Aquesta circumstància va provocar el fracàs més estrepitós que hom ha conegut. Catalunya va quedar estancada durant alguns anys -massa-, assetjada per un estat decididament hóstil i en mans d'uns líders catalans febles, entestats en voler que Espanya canviés i acceptés Catalunya tal i com ella era -és- i no com volien que fos els espanyols. Després del fiasco estatutari la història ja és coneguda. Potser cal recordar, però, que si bé ERC va intervenir i impulsar decididament en la confecció del text, va negociar, pactar i recolzar la aprovació com a mal menor.... Finalment va demanar el vot en contra -amb la boca petita- o l'abstenció en el referèndum convocat per l'inútil i malaguanyada aprovació final que es va acabar produint.

Va propiciar la formació dels dos governs tripartits fracassats -ensopegant dues vegades amb la mateixa pedra-, va formar part d'un govern de joguina -progressista en deien!-, va participar activament en la confecció del nou estatut i va acabar demanant activa o passivament el no en el referèndum.... Un clar paradigma d'incoherència política i el que és més greu, incoherència nacional. 

Més endavant, aquestes polítiques no reeixides varen ocasionar un canvi a la cúpula del partit, jubilant amb més pena que gloria els líders que l'havien portat cap una mena d'atzucac del qual no era precisament fàcil sortir-se'n. Però ho van aconseguir. La nova direcció va adoptar i prioritzar la vessant independentista com a divisa i meta. En realitat, va ser la majoria de la societat catalana els qui vam impulsar l'independentisme català. L'afer del nou estatutet malmés per culpa de la pusil·lanimitat d'un govern socialista espanyol, d'un Partit Popular atàvicament anti-català, d'un Tribunal Constitucional mancat de principis, d'ètica i sentit de justícia, deutor de les misèries polítiques dels partits que nombren i manipulen els seus magistrats, doncs bé, aquest afer causat per l'integrisme constitucional d'exacerbat espanyolisme patit per Catalunya, va permetre que un nou equip dirigent escoltés el clamor dels catalans i al costat del nou govern de la Generalitat recolzat per CiU -empentat també per la gent cap el sobiranisme-, varem iniciar tots plegats aquest esperançador camí cap a Ítaca.

D'ençà que es va iniciar l'anomenat procés català, les dificultats sorgides entre les formacions polítiques que el recolzen han sigut freqüents, encara que s'han anat resolent gràcies fonamentalment a la tasca aglutinadora desenvolupada per l'Assemblea Nacional Catalana. El punt culminant del procés es va produir el 9 de novembre de l'any passat. L'èxit aconseguit per la celebració de la consulta, malgrat que ICV és va despenjar vergonyosament del grup d'entitats i formacions polítiques sobiranistes, va donar pas a una nova divergència entre ERC i Convergència -els dos principals partits que defensen la independència-. Artur Mas va fer la seva proposta de full de ruta en un conferencia solemne. Va oferir arguments, propostes, va demanar sacrificis i un clar i assenyat -potser massa assenyat!- objectiu per aconseguir, sense posar cap altra condició que no fora l'unitat entre les diferents entitats que recolzaven la independència. Unitat en una llista electoral plural i transversal per oferir una candidatura plebiscitària per les eleccions a celebrar el 27 de setembre pròxim, posant-se ell mateix en l'últim lloc de la mateixa per esvair males interpretacions. No va ser una proposta forassenyada, ni tant sols condició sine qua non.... Va ser una senzilla proposta a negociar per augmentar els suports a la independència de Catalunya. Tot just a la setmana següent, Oriol Junqueras va copiar el format de la conferència de Artur Mas y va respondre amb desdeny, contraposant el seu propi full de ruta el qual s'assemblava al del president tant com un programa electoral d'esquerres a un de dretes: en res. Es a dir, tornava a prevaler l'eix esquerrà enfront del nacional.

I així, fins ara. A tornar a negociar i pactar, a vessar-la de tant en tant amb declaracions contradictòries o fora de lloc, prenen decisions partidistes o egoistes i fent actes trivials o absurds que res tenen a veure amb unitat o independència dels catalans. És decebedor. L'última la fet Alfred Bosch, candidat a l'alcaldia de Barcelona. Mentre afirmava en una entrevista radiofònica que la llista unitària no era un assumpte tancat i que potser passades les eleccions municipals se'n podria tornar a parlar, al dia següent és desdeia i donava definitivament per clos l'afer.... Ja està dit: paradigma d'incoherència!.

Repeteixo: És decebedor!. Encara donaran la raó a Jose Maria Aznar, quan va dir que abans es trencarà Catalunya que Espanya.... És indignant!. Tots plegats, però fonamentalment Esquerra, estan malmetent l'immens capital que els ciutadans hem posat a les seves mans. I tot per qüestions partidistes, d'egos ferits i suposada puresa política.... Ja n'hi ha prou!. Si convé, els hi prendrem aquest capital -per conservar-lo!- i el posarem en altres mans més serioses. Fins ara, l'únic que no ha vacil·lat ni ha decebut ha sigut Artur Mas. Ha complert amb escreix!. El president està perseguit per l'Estat espanyol, el qual va per ell com un tanc contra una bicicleta i a sobre te que capejar polítics i polítiques que fan tot el que poden per anorrear-lo. I el més greu és que aquestes polítiques no només són les endegades -amb tota la mala bava del món- per l'Estat, sinó que també provenen de les pròpies files suposadament amigues....!. Ja n'hi ha prou!.

Estic fermament convençut que si fracassa el camí cap a la independència serà més per culpa pròpia que d'Espanya. I dins de la nostra culpa, la més gran -altra vegada- serà d'Esquerra Republicana de Catalunya. En la mesura que de mi depengui, no succeirà pas. Jo, votant d'ERC li negaré el vot. La petita part del capital sobiranista que em correspon l'entregaré a Artur Mas i de passada, a Convergència. El president està fent les coses bé i és mereix un vot de confiança. Jo li dono el meu. I desitjo que altres també ho facin..... Ho sento ERC, però t'ho has guanyat a pols. Un cop més....!.

"CARN" DE PSIQUIATRES!.

Ahir dia 24 de març es va estavellar un avió als Alps que volava cap a Düsseldorf des de Barcelona. Van morir els 144 passatgers i sis tripulants. Eren alemanys, catalans i d'altres nacionalitats. La commoció causada a l'opinió pública d'Alemanya i Catalunya va ser intensa i mol sentida. El dolor i la tristor estaven plenament justificats, però.....

És molt trist que després d'un accident com el ocorregut ahir sorgeixin "peròs". Com es normal la xarxa va bullir i els comentaris es prodigaren imparables fins el punt que etiquetes com #Germanwings  i d'altres relacionades amb l'accident van ocupar els primers llocs a nivell mundial. Entre les moltes piulades publicades de seguida van destacar les fetes per personatges que podríem classificar com ferms candidats a formar part del col·lectiu de malalts mentals irrecuperables. No sé si a Alemanya es van produir fets semblants als ocorreguts a l'Estat espanyol, però a Espanya si que van passar. Uns quants exemples donaran fé d'aquestes afirmacions:

Javi
Lo del accidente de avión me parece muy bien si habia catalanes dentro de él.

Mancuso
Avión lleno de catalanes y alemanes que se estrella en Francia.

Mancuso
Espero que el avión se haya llevado por delante a unos cuantos franceses.

Pianelo:
A ver, a ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes, no personas. ESPAÑA

Voy
Vale, lo voy a decir yo, pero media España está pensando que ojalá los 45 apellidos españoles sean de catalanes, vascos y panchitos.

Juan Carlos
Una pena lo de los 42 catalanes muertos, tendrían que haber sido 100 o así.

VIVA ESPAÑAAAAAA
Que son 1000 catalanes muertos en un accidente de aviación?. POCOS, MUY POCOS.

YONKI
Ojalá que sean  todos catalanes los muertos en el accidente de avión que volaba entre Barcelona y Dusseldorf.

Centenars de piulades fetes per gent malalta. Ofensives. Cruels. Mesquines. Algunes van aprofitar per insultar a Artur Mas per parlar català: @cristina_pardo Artur Mas es subnormal, comparecencia del accidente y la hace en catalán!!.Compadezco a los familiares!!.

De l'odi a la violència només hi ha un pas. La desinformació propagada per la caverna mediàtica madrilenya ha calat amb més força de la desitjable en bona part de la societat espanyola. Les mentires, les manipulacions, els insults que es poden llegir, veure i escoltar en alguns mitjans de comunicació espanyols cada vegada s'assemblen més a les que fa alguns anys van escoltar-se des de la Radio Télévision Libre des Mille Collines i que va desfermar el genocidi dels tutsis i hutus moderats en mans d'uns eixelebrats.

És això el que s'està buscant?. Provocar violència i agressions contra els catalans que ens declarem a favor de la independència de Catalunya?. Des de l'unionisme és parla de la divisió, l'agressivitat i la por que fa el nacionalisme català, quan l'única violència -de moment només verbal, afortunadament!- promoguda és l'originada pel nacionalisme espanyol. Nacionalisme cada cop més racista i xenòfob. Excloent i colonialista. Tenebrós!. Es fa al voltant i des dels mitjans de comunicació cavernaris. I aquesta agressivitat és atiada subreptíciament pel mateix aparell estatal que combat l'independentisme mitjançant les poderoses armes que té a la seva disposició. Com són les policials, judicials, administratives, financeres, econòmiques, polítiques, culturals i dels serveis d'espionatge espanyols. Guerra bruta i guerra neta, tant se val. Guerra, al cap i a la fi. I dins la guerra la desinformació apresa directament de les ensenyances de Goebbels i els seus deixebles.

Totes aquestes piulades fetes contra les víctimes -morts, famílies i amics- d'un desgraciat accident d'aviació estan rebotant damunt del cap dels mateixos que les han fet. Esperem que la bona gent que encara hi ha, tant a Espanya com a la resta del món, s'adonin de la impossibilitat que Espanya i Catalunya pugin continuar convivint plegats. És emocionalment impossible. La fractura entre ambdós nacions s'ha aprofundit massa. Pel bé de totes dues, el millor que pot passar és la separació política i administrativa definitiva i pacífica. La secessió és l'única solució vàlida davant el desencontre de les dues societats. Després serà més fàcil refer les relacions emocionals d'ambdues societats, lliures per fi de les influències destructives que ara ens volen enfrontar.... Per causes d'hegemonia política i econòmica d'unes elits espanyolistes -ara en diuen casta- a les quals només els interessa la conservació dels seus privilegis i prebendes. Del PODER, en definitiva.

Que vagin a pastar fang. Ells i el piuladors esbojarrats. Tots plegats, carn de psiquiatres.

JA ÉS MASSA TARD.....!.

El govern d'Espanya continua ocupant-se de Catalunya escarnidament. Ara amenaça amb deixar en paper mullat el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya -DOGC- atorgant al Butlletí Oficial de l'Estat -BOE- "el monopoli de les notificacions de totes les administracions". Un nou pas cap a la re-centralització total del nou estat dissenyat i desitjat pel Partit Popular.

Fa unes setmanes van amenaçar, per enèsima vegada, de tancar les delegacions de la Generalitat a l'exterior. De fet van interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei d'Acció Exterior de Catalunya, alhora que condemnaven l'obertura de les noves delegacions a Viena i Roma. Pel que sembla, els cou molt que Catalunya es projecti a l'estranger amb personalitat pròpia, fora de la Marca Espanya i del control del servei diplomàtic espanyol. Però aquesta miopia política i comercial dels populars, unides a l'enveja que destil·len les accions espanyoles contra les oficines comercials de Catalunya per l'èxit aconseguit, sembla que s'està modulant. Davant d'un bon nombre d'empresaris catalans es van comprometre a "no tancar en cap cas les oficines de la Generalitat". Això si, persisteixen les seves intencions d'integrar-les -absorbir-les!- dins les ambaixades espanyoles. No es massa agosarat concloure que els empresaris catalans, líders en exportacions de tota la península -quasi el 30% del total-, hagin forçat el canvi de parer del ministeri d'afers exteriors i del ministre García-Margallo, persuadint-lo de la bogeria que resultaria canviar un model reeixit -el català-, per un de fracassat -l'espanyol-. Recordem el reconeixement internacional de la Marca Barcelona enfront del persistent desprestigi de la Marca Espanya.

No resulta estrany, doncs, aquesta fal·lera espanyola per assimilar oficines i delegacions catalanes a l'estranger per tal d'intentar apropiar-se de l'èxit català en favor de la grandesa d'Espanya.

De tot això, García-Margallo en diu aprofitar sinergies. Molts catalans, però, en diem escarnir Catalunya. Els temps no estan per establir sinergies amb un Estat que aprofita tots els seus recursos -jurídics, policials, administratius, polítics, financers, econòmics, comercials, culturals, mediàtics i de tota mena- legals i il·legals, nets o bruts i els utilitza contra un país que només aspira a la llibertat i plena sobirania dels seus ciutadans.... No volem tirar-nos pedres sobre la nostra pròpia taulada!. El temps de les sinergies ja ha passat. L'Estat espanyol la malgastat miserablement, gracies al Partit Popular. Ja és massa tard.....!. I a Catalunya no ens interessa.

AMB O SENSE ACORD. NEGOCIACIÓ O DUI.

Poc a poc la realitat es va decantant cap allà on es troba veritablement assentada. Realitat i veritat són dos conceptes que van íntimament units. Encara que això, a Espanya, no sempre és així. Si observem el procés endegat a Catalunya, les opinions de les formacions polítiques espanyoles tot i oferir matisos i diferències, sempre acaben coincidint amb un punt: la independència de Catalunya no és possible ni desitjable. Els uns ho manifesten entre grans escarafalls, agressivitat verbal, insults, mentides i persecució jurídic-polític-policial. Aquests són els cassos del  PP, C's, UPyD i diverses entitats creades expressament per oposar-se i combatre els anhels i esperances dels catalans. Altres són més subtils, aparentment més comprensius cap el fet català. Els socialistes, tant els espanyols com els catalans, també IU-ICV i Podemos, prefereixen mostrar-se més dialogants. Imperativament pactistes. Es troben en perpètua recerca de la anomenada tercera via, una espècie d'utopia il·lusòria que esdevé l'excusa perfecta per canviar el mínim possible la dependència de Catalunya amb Espanya. Ofereixen més federalisme, quasi confederalisme, ser estat lliure associat, el reconeixement de la realitat de Catalunya com a nació i mil caramels més amb l'intenció de seduir-nos i desactivar el nostre independentisme. Ho fan amb tan poca traça, convicció i arguments tan peregrins que esdevenen increïbles. Aquesta és la forma que tenen de negar el dret d'autodeterminació dels catalans, el qual circumscriuen al fet constitucional espanyol. Es a dir, dret a decidir si, exercit per tots els espanyols i sempre que sigui per romandre dins d'Espanya.

Com ja he dit, la realitat es va decantant. Hores d'ara la posició guanyadora a Espanya és la defensada pel unionisme españolista de caire més ultra-nacionalista. El més agressiu i excloent de tots. L'altre opció, per tèbia i poc creïble no ha reeixit. Per tant, és per això que han denunciat al president de la Generalitat i dues conselleres de govern per haver permès que els ciutadans votéssim el 9 de novembre passat. També és per això que el govern d'Espanya porta davant del seu Tribunal Constitucional qualsevol decisió pressa per l'executiu català per entorpir la governació de Catalunya. I aprova lleis, reglaments, normes i decrets envaint descaradament competències emparades per la seva constitució com a pròpies de Catalunya. És una peculiar forma de mostrar lleialtat cap una institució plenament constitucional, com ara la Generalitat de Catalunya. Per aquesta mateixa raó, les inversions estatals a Catalunya quasi han desaparegut malgrat promeses fetes pels diferents ministres. O s'estan anunciant inversions en altres comunitats autònomes, per exemple el corredor ferroviari central, que perjudiquen inversions estratègiques -i molt necessàries- a Catalunya.

En definitiva, l'Espanya d'en Rajoy i companyia sembla que ha assumit per fi que Catalunya esdevindrà un estat lliure i sobirà més aviat que tard. En conseqüència no inverteix a Catalunya ni tant sols els impostos catalans recaptats per la hisenda estatal, desvia inversions cap altres territoris peninsulars més afins, boicoteja les finances catalanes i retarda al màxim el pagament de les bestretes a compte del finançament que corresponen al Principat, o promou campanyes contra el frau fiscal concentrant-les fonamentalment sobre contribuents catalans. Tot això ho fan per posar tants pals a les rodes catalanes com pugin per fer fracassar des de bon principi la independència de Catalunya.

Aquesta actitud, però, és la que acabarà provocant l'acceleració de tot el procés. Si Espanya ens va posant contra l'espassa i la paret, no ens quedarà cap altre alternativa de la defensa pròpia per una qüestió de mera supervivència nacional. I acabarem deixant de pagar tots els nostres impostos i cotitzacions socials a l'hisenda espanyola, desobeirem les lleis, jutges i policia castellanes, els tribunals de justícia i constitucional i finalment al mateix govern d'Espanya. S'haurà iniciat la ruptura definitiva. Si així ho volen, així ho tindran. Després és penediran d'haver-ho provocat. Perquè, per exemple, Catalunya no tindrà perquè assumir part del deute públic espanyol, ni  estarà obligada a permetre la lliure circulació cap Europa de les mercaderies espanyoles per territori català, ni tindrem que seguir suportant la discriminació dels nostres ports, aeroports, trens i autopistes, ni finançant inversions anti-econòmiques, et...

L'escenari que la intransigència i sectarisme espanyols poden provocar, serà dolent per Catalunya i els catalans encara que sigui transitòriament. Però serà nefast per Espanya i els espanyols..... Fins i tot tindrà incidència a la UE. Espanya perdrà el 20% del PIB, quasi el 30% de les exportacions i de la recaptació d'impostos i cotitzacions socials, el deute públic del regne d'Espanya remuntarà fins més enllà del 130% del PIB. I moltes cosses més. De veritat a Espanya l'interessa causar mal als catalans a base de fer la punyeta grollerament....?. No seria millor per Espanya arribar a un acord just i equitatiu ambdues nacions, mirant més el futur que l'agressiu passat?.

Si l'Estat espanyol es comença a fer l'idea que la independència de Catalunya està propera, el millor que pot fer és negociar la ruptura lleialment perquè sigui el menys traumàtica possible.... Especialment per Espanya, perquè per Catalunya sempre serà millor -fins i tot si exercim la DUI- que continuar units com fins ara. Per tant la independència és inevitable. Amb o sense acord previ.

ELS GLOBUS.

Els globus acostumen a ser rodons i plens d'aire o gas. Pesen poc i segons la quantitat d'aire insuflada són més o menys grans. Si dins s'hi posa un gas més lleuger que l'aire, floten lliurement i s'aixequen alegres i lleugers deixant-se acariciar per la brisa. Si el que s'hi posa és aire, senzillament s'inflen i van on els porta el vent, arrossegant-se per terra i rebotant sense orde ni concert. Ambdós casos dintre no hi ha res sòlid. I fora recobrint-lo, una superfície generalment elàstica i llissa de mal agafar.

Podemos i Ciudadanos vénen a ser una espècie de globus en fase inflacionària arrossegats pel vendaval que bufa sobre la política española. Dins només tenen aire però la brisa que els arrossega si que sap on aniran a parar. L'origen d'ambdós globus és semblant. Diuen les males llengües que els calés que els van permetre néixer tenen un origen obscur; si més no un pel singular. C's va ser fundat per un grup de suposats intel·lectuals amb l'objectiu d'atacar el nacionalisme hegemònic a Catalunya i anorrear definitivament la llengua catalana en benefici de la castellana. El català és l'autèntica bèstia negra del castellanisme militant brandat pels socis fundadors. Els calés invertits en aquesta operació són atribuïts tant a la FAES -la fundació popular per antonomàsia-, com a la generositat del senyor Millet, del Palau de la Música. També es diu que l'ala més espanyolista del PSOE va inspirar el seu relat polític per descatalanitzar el PSC. Pot ser que tot siguin rumors i xafarderies, però el cert és que el seu naixement ha comportat un autèntic terrabastall al mapa polític de Catalunya. Les intencions primàries passaven per substituir el catalanisme polític abraçat pels socialistes -el PSC es vantava d'aquesta circumstància-, per un castellanisme light però amb aspiracions aclaparadores i homogeneïtzadores. C's es va revestir amb una patina de fals progressisme i va procedir a encavalcar-se damunt dels socialistes, fins que han aconseguit anorrear-lo, dividir-lo i substituir-lo encara que sigui circumstancialment. Alhora aquest espanyolisme latent però evident els ha permès conquerir el cor i l'enteniment de molts militants populars, que ara s'aferrant desesperats a l'agressiu discurs anti-separatista que branden des dels múltiples escenaris que el nacionalisme espanyol posa a la seva disposició gratis i incondicionalment. C's s'ha transformat en un partit abrandadament espanyolista amb clares ambicions i projecció d'àmbit estatal..... I els social-populars ja siguin catalans o espanyolistes, a Catalunya, s'estan morin políticament sense que s'adonin. Els globus l'han inflant tant que se'ls ha escapat de les mans.

Per la seva banda, Podemos s'ha inflat amb gas provinent de Iran i Veneçuela. Això diuen els portaveus més agosarats de l'Estat espanyol. I la caverna madrilenya ho esbomba profusament....!. Amaguen, però, el desvergonyit recolzament que José Manuel Lara Bosch -ara difunt amo del Grup Planeta- els ha donat a traves del seu imperi mediàtic, el qual va posar a la seva disposició incondicional i il·limitadament. Aparentment sembla que a l'origen, la concepció de la criatura també correspon als populars i l'objectiu últim buscat seria dividir l'esquerra espanyola. Això podria comportar una victoria més fàcil i duradora pels conservadors en les successives eleccions que s'albiren a l'horitzó. El resultat ha sigut l'esclat descontrolat del PSOE i IU, els quals en prou feines floten a batzegades i sense control per l'espai sideral polític, com diria el ministre Margallo....

Els globus Podemos i Ciudadanos estan destruint tant els socialistes com IU. D'acord!. Però també s'estan pujant a les barbes del Partit Popular, el qual veu com bona part del seus antics votants desencisats també escolten i s'apunten amb simpatia als discursos i propostes demagògics i populistes recitats per ambdós formacions, especialment dels lerrouxistes C's. El creixement electoral dels nouvinguts és molt superior a les expectatives electorals perdudes per les formacions institucionalitzades i antiquades agrupades al voltant de l'entelèquia PPSOE. Això vol dir que el missatge populista està arribant també als abstencionistes i desencantats dels dos bàndols, els quals amb el seu vot poden provocar una autèntica batzegada al mapa polític espanyol. I de passada es poden carregar la suposada estabilitat i el vigent estatus quo polític d'Espanya, la qual cosa no acabo de saber si serà bona o dolenta pel futur dels espanyols!.

Quan s'infla un globus amb propaganda vergonyosament manipuladora, amb recursos financers abundants i opacs, amb sobre-exposició mediàtica gratuita i exagerat recolzament periodístic, i se'l subjecte amb una corda llarga i dèbil, s'acaba deslliurant i flotant desinhibidament cap on vol en vent. Sense control.... El més greu -recordem- és que dins del globus només hi ha aire. El buit. Si acaba esclatant fa molt soroll però res més. I si això passa s'haurà malbaratat tot el gas que l'ha inflat i causarà una enorme decepció a tots aquells que l'han volgut agafar amb l'esperança d'enlairar-se amb ells.... Desgraciadament, això acabarà passant a l'Estat espanyol. Desprès que els globus esclatin, no quedarà res. No els desitjo pas cap mal però per si de cas, els catalans com més lluny siguem, millor. Perquè si no acabarem pagant la factura nosaltres..... Com sempre!.