Tinc l'impressió que els jutges del Tribunal Suprem en general i els de la sala Penal en particular han perdut el nord. Després de la rebolcada que l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein va proporcionar a la euro-ordre endegada contra el president Carles Puigdemont, sembla que no ha estat correctament païda pels esmentats jutges. La justícia espanyola ha preferit fer allò que resulta tan ridículament castellà: "Sostenella y no enmendalla". Hi poso en el mateix sac tots els magistrats, jutges i fiscals perquè malgrat que alguns prestigiosos catedràtics i advocats han aixecat la veu opinant contra el procedir del jutge Llarena, cap jutge o fiscal s'ha manifestat públicament discrepant o criticant els autos i resolucions sorgides de la ma de l'esmentat jutge instructor o dels magistrats de la sala Segona de lo Penal que li donen incondicional suport, per més que els fets relatats i els arguments utilitzats sovint provoquen vergonya aliena.....
La justícia espanyola en tot allò que tingui a veure amb la independència de Catalunya, hores d'ara, s'aguanta damunt d'uns pilars que en qualsevol moment es poden esfondrar estrepitosament. Aquestes columnes son la ràbia, l'encabotament, la venjança i l'ofuscació.
La ràbia: La judicatura castellana no està pronunciant-se ni movent-se per impartir justícia, com així hauria de ser. No pretenen jutjar cap independentista pel que van fer si no pel que ells creuen o suposen que podien haver fer i pel mal que aquest procés independentista els ha fet a ells mateixos. El jutge Llarena ho ha reconegut obertament tot dient en un dels seus increïbles autos que "estamos sufriendo", referint-se al procés independentista. Sembla que aquesta opinió -sentir-se víctima essent el jutge que instrueix la causa general contra l'independentisme- ha rebut el vistiplau i per tant és compartida pels magistrats de la sala Penal del Tribunal Suprem. Els jutges i magistrats també son part i art en la causa que els ocupa, per tant no poden ser imparcials ni objectius i per això s'han auto-desqualificat. Però..... Tenen el deure de donar una lliçó de patriotisme espanyol i un escarment exemplar i indiscriminat a tots aquells -més de dos milions de catalans- que vam gosar desafiar l'Estat i vam qüestionar la sagrada unitat de la pàtria, utilitzant mitjans pacífics i respectant els principis democràtics. Així doncs, l'ofensa soferta per aquest Estat ha que ser convenientment rescabalada. I com no hi ha arguments jurídics suficients per imputar un suposat delicte de rebel·lió o malversació -el ministre Montoro ha reconegut que cap quantitat de diner públic va ser emprat en la celebració del referèndum-, ordenen a la policia judicial -la guàrdia civil- que investigui, inventi, exageri i filtri a la premsa afecta al règim un relat increïble i notablement falsejat sobre una suposada violència produïda a Catalunya abans, durant i després d'haver-se proclamat la república. Tanmateix, aquest relat fabulós d'entrada no el compren els jutges alemanys -ni belgues, ni escocesos, ni suïssos- i demanen més explicacions i aclariments després de fer d'una analisis preliminar. El que diu l'euro-ordre no és el que es va poder veure per televisió, ni es correspon amb el relat objectiu ofert per la premsa internacional -i per tant, no contaminada-. La ràbia que les consideracions germàniques han produït dins del cos corporatiu de jutges i fiscals espanyols ha sigut inenarrable..... I se suma a l'exaltació nacionalista que impera a tot el capteniment predominant a Madrit. Ja se sap, ràbia, nacionalisme exacerbat i una pinzellada d'odi son una mala combinació.
L'encabotament: Aquesta ràbia incontenible s'ha revestit amb l'ira i el menyspreu més punyents cap a la justícia alemanya. Un jutjat territorial, que ells consideren de segona categoria, s'ha permès contradir ni més ni menys que al Tribunal Suprem espanyol!. I aprofitant una resolució judicial per respondre -negativament, es clar!- a la petició d'alliberament de Jordi Sànchez, un polític independentista injustament engarjolat -en realitat un ostatge polític-, fent un poti-poti inversemblant pretenen donar unes quantes lliçons de com s'han de fer i resoldre les coses quant es tracta de tramitar i donar validesa a l'euro-ordre de moment rebutjada. Ho fan fora de lloc i maldestrament!. Aprofiten la mateixa resolució per amenaçar amb imputar per sedició al president Carles Puigdemont, en substitució del delicte de rebel·lió, tot i refermar que hi va haver una rebel·lió, encara que l'única violència produïda va ser a càrrec de la policia nacional i la guàrdia civil espanyoles..... També posen de relleu que si les forces repressores espanyoles haguessin actuat amb més tropes el dia 1 d'octubre, s'hagués produït una auténtica massacre i per tant aleshores si que haguessin acceptat l'extradició. Per tant, reconeixen que la violència només podia venir de part de la policia, com així va ser, perquè els votants independentistes sempre vam actuar de forma pacífica i totalment desarmats. Però ells segueixen aquell vell adagi del marxisme -dels germans Marx-: Si aquest delicte no et sembla bé no t'amoïnes, en tinc d'altres.... L'encabotament de la justícia castellana és absolut!. Aprofiten una interlocutòria negant-se a la llibertat d'un activista social, pacifista i honest, per llençar una bona andanada de retrets i desconsideracions sobre una justícia -l'alemanya- que ha fet la seva feina bé i amb la imparcialitat i objectivitat suficients que tan es noten a faltar a la justícia espanyola. Volen mantenir a la presó a innocents per justificar la seva ràbia i donen lliçons d'imparcialitat fent política enlloc d'impartir justícia, que es la seva feina. S'han proposat que tot el món vegi l'imatge tan desitjada pels nacionalistes espanyols: el president Puigdemont humiliat, emmanillat i engarjolat com escarni i avís a navegants independentistes. Volen anorrear la Generalitat i de passada a Catalunya, però estan anorreant la democràcia, la separació de poders i la mateixa Justícia.
La venjança: I tot això, perquè?. Doncs per pura i dura venjança. A l'Espanya actual conta més l'afany venjatiu que no pas dictar sentències ajustades a dret. Si no es així no s'entén com pot ser que convocar un referèndum i fer-lo no sent delicte segons l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol -va ser despenalitzat el 21 d'abril de 2005- ha pogut provocar aquest monumental embolic jurídic i polític. Vaja, de proporcions incommensurables!. Es el resultat de tantes negatives fetes pel gobierno Rajoy no atenen les demandes catalanes. Es la conseqüència dels reiterats menyspreus que hem sofert els catalans. Es el fruit de l'assetjament, les desqualificacions i els insults fets a milions de ciutadans. Es el producte de no fer que la política serveixi per arreglar des-encontres i demanar i utilitzar la policia, la fiscalia i la judicatura perquè ho solucionin...... Tot plegat, una absoluta manca de principis democràtics!. Una mena de superba barrejada amb un terrible complex d'inferioritat dels manaires de les institucions espanyoles han conduït a que els poders fàctics de l'Estat s'hagin sentit superats, ofesos i traïts pels esdeveniments ocorreguts a Catalunya. Per tant, com un sol home han decidit venjar-se per haver patit tan gran gosadia, contra gent que només volem la llibertat i la independència del nostre país, per poder construir un estat que no ens vagi en contra nostre. Que el puguem sentir com a propi, càlid i ens aixoplugui alhora.
Tanmateix, Espanya no vol saber que parlant la gent s'entén. Només entén de guerra, rendició o mort. Només hi ha una nació, l'espanyola. I la resta som una nosa. El castellà és l'idioma que cal promocionar i protegir. La resta de llengües les parlem per emprenyar i per tant no mereixen cap consideració. Madrid es el melic del món i tot té que anar o sortir d'allà. No cal compartir amb cap altre ciutat de l'Estat ni museus, ni seus bancaries, ni autopistes gratuïtes, ni el poder econòmic, ni que cada comunitat recapti els impostos..... Res de res!. L'autèntic poder radica a Madrit i la resta son rampoines. Tot aquell que vulgui canviar aquesta realitat -un autèntic modus vivendi pels poders fàctics- encara que les motivacions siguin assenyades, pacífiques i democràtiques, rebrà la fúria i la violència física i judicial del seu Estat aclaparant. No obliden pas que les ofenses es paguen i la venjança espanyola sempre serà terrible......
L'ofuscació: Aquesta set de venjança obnubila l'enteniment dels més assenyats. No fer política i deixar en mans de nacional-catolicisme sempre viu a Espanya perquè s'erigeixi en el millor defensor de la pàtria, aboca al més estrepitós dels fracassos. Retallar llibertats, drets, imposar feixucs nous-vells deures i amenaçar a milions de ciutadans tot retrocedint quaranta anys cap a estadis pre-democràtics, no ajuda gaire a la convivència ni dona més -en dona menys!- legitimitat a l'Estat. Aquesta mena d'obnubiladament estatal es tradueix en que els polítics espanyols i els poderosos que manen i remenen les cireres caiguin en la més absoluta ofuscació. I aquesta ofuscació impedeix buscar i trobar la solució a aquest enorme desgavell. Ans el contrari!. S'entesten, perseveren, aprofundeixen la crisis i tot va cap a pitjor. I també comencen a fer el ridícul a nivell internacional......
L'independentisme ha fet autocrítica. L'unionisme també l'ha de fer!. L'independentisme no es rendirà pas, perquè son massa els lligams que s'han trencat i els ponts que han enfonsat entre Espanya i Catalunya degut al capteniment dels polítics com Rajoy, Rivera, Iceta i Sánchez. Ja no ens refiem d'ells ni dels seus partits!. No creiem que a Espanya existeixi una veritable separació de poders. Ni que es regeixi per autèntics principis democràtics. La seva judicatura no ens inspira confiança, entre d'altres coses perquè no sembla -com la muller del Cèsar- justa, per més que ella digui que ho és.....
Per a nosaltres, no hi ha més alternativa que la independència. I penso que per Espanya el millor que pot passar es que Catalunya esdevingui un nou estat lliure, sobirà i independent amb el que teixir renovada amistat i reeixides complicitats, des del respecte mutu aprofitant un veïnatge territorial que ens permeti una veritable prosperitat a tots plegats, en tots els àmbits..... Però, ep!.... Sent i estant cadascun a casa seva!.
La justícia espanyola en tot allò que tingui a veure amb la independència de Catalunya, hores d'ara, s'aguanta damunt d'uns pilars que en qualsevol moment es poden esfondrar estrepitosament. Aquestes columnes son la ràbia, l'encabotament, la venjança i l'ofuscació.
La ràbia: La judicatura castellana no està pronunciant-se ni movent-se per impartir justícia, com així hauria de ser. No pretenen jutjar cap independentista pel que van fer si no pel que ells creuen o suposen que podien haver fer i pel mal que aquest procés independentista els ha fet a ells mateixos. El jutge Llarena ho ha reconegut obertament tot dient en un dels seus increïbles autos que "estamos sufriendo", referint-se al procés independentista. Sembla que aquesta opinió -sentir-se víctima essent el jutge que instrueix la causa general contra l'independentisme- ha rebut el vistiplau i per tant és compartida pels magistrats de la sala Penal del Tribunal Suprem. Els jutges i magistrats també son part i art en la causa que els ocupa, per tant no poden ser imparcials ni objectius i per això s'han auto-desqualificat. Però..... Tenen el deure de donar una lliçó de patriotisme espanyol i un escarment exemplar i indiscriminat a tots aquells -més de dos milions de catalans- que vam gosar desafiar l'Estat i vam qüestionar la sagrada unitat de la pàtria, utilitzant mitjans pacífics i respectant els principis democràtics. Així doncs, l'ofensa soferta per aquest Estat ha que ser convenientment rescabalada. I com no hi ha arguments jurídics suficients per imputar un suposat delicte de rebel·lió o malversació -el ministre Montoro ha reconegut que cap quantitat de diner públic va ser emprat en la celebració del referèndum-, ordenen a la policia judicial -la guàrdia civil- que investigui, inventi, exageri i filtri a la premsa afecta al règim un relat increïble i notablement falsejat sobre una suposada violència produïda a Catalunya abans, durant i després d'haver-se proclamat la república. Tanmateix, aquest relat fabulós d'entrada no el compren els jutges alemanys -ni belgues, ni escocesos, ni suïssos- i demanen més explicacions i aclariments després de fer d'una analisis preliminar. El que diu l'euro-ordre no és el que es va poder veure per televisió, ni es correspon amb el relat objectiu ofert per la premsa internacional -i per tant, no contaminada-. La ràbia que les consideracions germàniques han produït dins del cos corporatiu de jutges i fiscals espanyols ha sigut inenarrable..... I se suma a l'exaltació nacionalista que impera a tot el capteniment predominant a Madrit. Ja se sap, ràbia, nacionalisme exacerbat i una pinzellada d'odi son una mala combinació.
L'encabotament: Aquesta ràbia incontenible s'ha revestit amb l'ira i el menyspreu més punyents cap a la justícia alemanya. Un jutjat territorial, que ells consideren de segona categoria, s'ha permès contradir ni més ni menys que al Tribunal Suprem espanyol!. I aprofitant una resolució judicial per respondre -negativament, es clar!- a la petició d'alliberament de Jordi Sànchez, un polític independentista injustament engarjolat -en realitat un ostatge polític-, fent un poti-poti inversemblant pretenen donar unes quantes lliçons de com s'han de fer i resoldre les coses quant es tracta de tramitar i donar validesa a l'euro-ordre de moment rebutjada. Ho fan fora de lloc i maldestrament!. Aprofiten la mateixa resolució per amenaçar amb imputar per sedició al president Carles Puigdemont, en substitució del delicte de rebel·lió, tot i refermar que hi va haver una rebel·lió, encara que l'única violència produïda va ser a càrrec de la policia nacional i la guàrdia civil espanyoles..... També posen de relleu que si les forces repressores espanyoles haguessin actuat amb més tropes el dia 1 d'octubre, s'hagués produït una auténtica massacre i per tant aleshores si que haguessin acceptat l'extradició. Per tant, reconeixen que la violència només podia venir de part de la policia, com així va ser, perquè els votants independentistes sempre vam actuar de forma pacífica i totalment desarmats. Però ells segueixen aquell vell adagi del marxisme -dels germans Marx-: Si aquest delicte no et sembla bé no t'amoïnes, en tinc d'altres.... L'encabotament de la justícia castellana és absolut!. Aprofiten una interlocutòria negant-se a la llibertat d'un activista social, pacifista i honest, per llençar una bona andanada de retrets i desconsideracions sobre una justícia -l'alemanya- que ha fet la seva feina bé i amb la imparcialitat i objectivitat suficients que tan es noten a faltar a la justícia espanyola. Volen mantenir a la presó a innocents per justificar la seva ràbia i donen lliçons d'imparcialitat fent política enlloc d'impartir justícia, que es la seva feina. S'han proposat que tot el món vegi l'imatge tan desitjada pels nacionalistes espanyols: el president Puigdemont humiliat, emmanillat i engarjolat com escarni i avís a navegants independentistes. Volen anorrear la Generalitat i de passada a Catalunya, però estan anorreant la democràcia, la separació de poders i la mateixa Justícia.
La venjança: I tot això, perquè?. Doncs per pura i dura venjança. A l'Espanya actual conta més l'afany venjatiu que no pas dictar sentències ajustades a dret. Si no es així no s'entén com pot ser que convocar un referèndum i fer-lo no sent delicte segons l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol -va ser despenalitzat el 21 d'abril de 2005- ha pogut provocar aquest monumental embolic jurídic i polític. Vaja, de proporcions incommensurables!. Es el resultat de tantes negatives fetes pel gobierno Rajoy no atenen les demandes catalanes. Es la conseqüència dels reiterats menyspreus que hem sofert els catalans. Es el fruit de l'assetjament, les desqualificacions i els insults fets a milions de ciutadans. Es el producte de no fer que la política serveixi per arreglar des-encontres i demanar i utilitzar la policia, la fiscalia i la judicatura perquè ho solucionin...... Tot plegat, una absoluta manca de principis democràtics!. Una mena de superba barrejada amb un terrible complex d'inferioritat dels manaires de les institucions espanyoles han conduït a que els poders fàctics de l'Estat s'hagin sentit superats, ofesos i traïts pels esdeveniments ocorreguts a Catalunya. Per tant, com un sol home han decidit venjar-se per haver patit tan gran gosadia, contra gent que només volem la llibertat i la independència del nostre país, per poder construir un estat que no ens vagi en contra nostre. Que el puguem sentir com a propi, càlid i ens aixoplugui alhora.
Tanmateix, Espanya no vol saber que parlant la gent s'entén. Només entén de guerra, rendició o mort. Només hi ha una nació, l'espanyola. I la resta som una nosa. El castellà és l'idioma que cal promocionar i protegir. La resta de llengües les parlem per emprenyar i per tant no mereixen cap consideració. Madrid es el melic del món i tot té que anar o sortir d'allà. No cal compartir amb cap altre ciutat de l'Estat ni museus, ni seus bancaries, ni autopistes gratuïtes, ni el poder econòmic, ni que cada comunitat recapti els impostos..... Res de res!. L'autèntic poder radica a Madrit i la resta son rampoines. Tot aquell que vulgui canviar aquesta realitat -un autèntic modus vivendi pels poders fàctics- encara que les motivacions siguin assenyades, pacífiques i democràtiques, rebrà la fúria i la violència física i judicial del seu Estat aclaparant. No obliden pas que les ofenses es paguen i la venjança espanyola sempre serà terrible......
L'ofuscació: Aquesta set de venjança obnubila l'enteniment dels més assenyats. No fer política i deixar en mans de nacional-catolicisme sempre viu a Espanya perquè s'erigeixi en el millor defensor de la pàtria, aboca al més estrepitós dels fracassos. Retallar llibertats, drets, imposar feixucs nous-vells deures i amenaçar a milions de ciutadans tot retrocedint quaranta anys cap a estadis pre-democràtics, no ajuda gaire a la convivència ni dona més -en dona menys!- legitimitat a l'Estat. Aquesta mena d'obnubiladament estatal es tradueix en que els polítics espanyols i els poderosos que manen i remenen les cireres caiguin en la més absoluta ofuscació. I aquesta ofuscació impedeix buscar i trobar la solució a aquest enorme desgavell. Ans el contrari!. S'entesten, perseveren, aprofundeixen la crisis i tot va cap a pitjor. I també comencen a fer el ridícul a nivell internacional......
L'independentisme ha fet autocrítica. L'unionisme també l'ha de fer!. L'independentisme no es rendirà pas, perquè son massa els lligams que s'han trencat i els ponts que han enfonsat entre Espanya i Catalunya degut al capteniment dels polítics com Rajoy, Rivera, Iceta i Sánchez. Ja no ens refiem d'ells ni dels seus partits!. No creiem que a Espanya existeixi una veritable separació de poders. Ni que es regeixi per autèntics principis democràtics. La seva judicatura no ens inspira confiança, entre d'altres coses perquè no sembla -com la muller del Cèsar- justa, per més que ella digui que ho és.....
Per a nosaltres, no hi ha més alternativa que la independència. I penso que per Espanya el millor que pot passar es que Catalunya esdevingui un nou estat lliure, sobirà i independent amb el que teixir renovada amistat i reeixides complicitats, des del respecte mutu aprofitant un veïnatge territorial que ens permeti una veritable prosperitat a tots plegats, en tots els àmbits..... Però, ep!.... Sent i estant cadascun a casa seva!.
