A JORDI PUJOL I SOLEY I ALTRES.

Jordi Pujol i Soley ha renunciat a totes les prerrogatives i privilegis que gaudia fins ara en qualitat d'ex-president de la Generalitat. El divendres passat, 25 de juliol, va admetre d'haver ocultat en un banc d'Andorra durant molts anys l'herència que el seu pare va disposar a favor dels set nets i nora, i que mai van ser declarats a l'hisenda espanyola. Després de reconèixer els fets, va demanar perdó pel mal causat i es va posar a disposició de l'administració tributaria i de la justícia per tot allò que fes falta.

Fins aquí la crua noticia. Com es pot suposar, però, això no acaba aquí. Crec que no m'equivoco massa si afirmo que el sotrac ha estat molt dur per la majoria de ciutadans catalans. Jo personalment em sento dolgut, enganyat i a l'hora emprenyat. És cert que he sigut molt crític amb les polítiques de contenció i claudicació defensades pel senyor Pujol i la seva coalició durant molts anys, per tal de preservar l'encaix autonomista i suposadament constitucional de Catalunya dins d'Espanya. Això no em priva però de la tristesa i l'astorament sofertes.... Sentit d'Estat, encaix, estat de dret, autonomia, pedagogia, el millor finançament que mai hagi existit, han sigut algunes de les paraules i conceptes d'us quotidià mentre va durar la política de peix al cove, tan utilitzada per la CiU autonomista. Tanmateix la realitat és indefugible. Aquesta política contemporitzadora i autonomista (regionalista, en realitat), va fracassar estrepitosament i tant CiU com el mateix Jordi Pujol se'n van adonar per fi que Catalunya necessitava quelcom més que un encaix fictici i castrador com el que hem estat patint durant tot aquest període suposadament democràtic del qual ha gaudit l'Espanya immemorial de sempre. Per tant, el senyor Pujol es va declarar a favor de la independència i es va posar al costat de milions de ciutadans que la volem i per la qual estem lluitant incansablement.... La família Pujol havia begut oli!. Els llamps i trons es van concentrar damunt de molts caps de notables catalans per haver-se manifestat favorables a la independència. I singularment sobre la família Pujol. Ara, després de la seva confessió, em dol el que podem considerar com una enganyifa cap el procés català. M'emprenya que el seu procedir pugui afectar el moviment sobiranista, ja que ha posat en mans dels nacionalistes espanyols molta munició que ja s'han afanyat en utilitzar espúriament per tal de destruir-nos sense pietat. El combustible que els ha proporcionat els farà creure (erròniament) que ara sí poden aturar-nos.

Però el que em fa autèntic fàstic és la reacció del PP, del PSOE i fins i tot de C's. El PP demana una comissió d'investigació per depurar responsabilitats polítiques.... El partit d'en Rajoy i Sánchez Camacho, que van repartir sobres plens de diners negres entre els seus principals dirigents; que es troben amb la merda de la corrupció fins les orelles pel cas Gürtel-Bárcenas, i d'altres; que tenen condemnats o imputats diferents càrrecs públics com ara batlles, regidors, parlamentaris, presidents de diputació, un president -per ara- de comunitat autònoma a la presó i uns altres dimitits també per corrupteles, encara tenen la cara dura de demanar responsabilitats polítiques, quan ells no n'assumeixen cap?. Si Sánchez Camacho es va negar a comparèixer davant del Parlament per donar explicacions pel vergonyós afer d'espionatge de La Camarga....!. Perden la raó i la credibilitat degut als fets que històricament han protagonitzat, i per la hipocresia i cinisme que els caracteritza des de sempre!. El mateix que passa amb els socialistes. Només es posen d'acord amb els conservadors quan es tracta d'entorpir i carregar-se el referèndum català.... Quan es tracta d'anar contra Catalunya!. O quan pacten canviar la Constitució per ordre de la senyora Merkel i dels mercats!. Per la seva banda, el socialistes catalans sense veu ni vot a Madrit, es troben immersos en la feixuga tasca de re-flotar el partit per deixar a banda la marginalitat política en la qual s'han ficat ells solets. És comprensible doncs l'intent de censurar amb contundència l'afer Pujol i aprofitar-ho de passada per erosionar CiU i el procés català en defensa d'un impossible federalisme, en teoria com a garantia de preservació de les essències pàtries d'Espanya. S'entén, però fa mal als ulls i l'enteniment. S'agrairia la mateixa duresa i capteniment quan jutgessin l'actuació de la Junta d'Andalusia i del PSOE en l'assumpte dels ERO's; i també pels diferents i nombrosos cassos de corrupció que els afecten directament a la mateixa Catalunya, com ara el cas Bustos que emmerda fins a quaranta batlles de tots els colors polítics, encara que fonamentalment socialistes. Pel que fa a C's, la reacció ha estat tan formal i postissa com increïble i cínica. Afanyar-se a demanar una comissió d'investigació per furgar en la ferida oberta a CiU i Artur Mas, per pura venjança, i de passada voler destruir a base de fal·làcies la il·lusió de centenars de milers de persones que volem votar l'autodeterminació de Catalunya lligant barroerament corrupció i independentisme, demostra la poca categoria moral dels dirigents d'aquesta formació política i les seves mancances argumentals -i intel·lectuals- per intentar que la majoria de ciutadans -de debò- de Catalunya facin seus els tronats arguments dels lerrouxistes.... Quan un polític fa servir més les vísceres que el cervell, està condemnat al fracàs. Aquest és el cas dels demagogs, rancuniosos i roïns polítics del auto-anomenat Partido de la Ciutadania.

No crec que l'assumpció de culpa i el penediment mostrat serveixin per res de bo per a la família Pujol. Les urpes de l'Estat s'han aferrat a la seva carn i no pararan fins que l'arrenquin del ós. I si no ho fan les institucions de l'Estat directament, ja s'encarregarà la caverna mediàtica madrilenya. No oblidem pas que a ulls espanyols el senyor Pujol, i Mas, i Jonqueres i d'altres, son els principals instigadors de la deriva sobiranista que vivim a Catalunya. Prefereixen creure que la societat catalana està manipulada i no té criteris propis en matèria política, o econòmica, o social. Creuen que matant el gos, s'acaba la ràbia. No volen veure ni entendre que som la majoria de catalans els impulsors i ferms defensors de l'independentisme. Per tant, els Pujol, els Mas, els Jonqueras, els Fernández i els Herrera, tots ells polítics al servei de la voluntat ciutadana, són a la primera línia de foc dels aparells de l'Estat. Repeteixo: han begut oli. Podem creure que l'espanyolisme vol que s'imparteixi justícia?. No....!. El que realment volen és imposar venjança i fuetejar els descarrilats. I aquesta és l'autèntica corrupció de la qual hem de fugir. Si no s'hagués endegat el procés sobiranista tinc seriosos dubtes que la família Pujol hagueren sofert l'assetjament judicial amb tanta intensitat.... Recordem a que Espanya no existeix la presumpció d'innocència. Ni la divisió de poders, tal i com s'entenen en les democràcies consolidades. Per tant, la justícia és feble. Tant com la mateixa democràcia. Però molt menys dèbil que la immensa por que tenen al vot lliure i sobirà de la gent. I això encara fa més basarda!.

Em trobo ferit, i dolgut, i emprenyat. Em sento enganyat. Però no deixo de reconèixer el molt que el senyor Pujol ha fet a favor de Catalunya i dels catalans, durant molts i molts anys. És cert, és va equivocar moltes vegades. Va cometre una falta imperdonable. Tant o més greu per la seva posició i rellevància política que no pas per la quantia evadida. Però sovint també la va encertar. Tanmateix, no crec que ni ell ni d'altres, ara o al futur, es mereixi la crucifixió que està patint. Ni la quantitat de demagògia que utilitzen alguns polítics i mitjans de comunicació en defensa d'unes posicions polítiques clarament perdedores a Catalunya. El senyor Pujol i la seva família pagaran amb escreix pels seus pecats. La justícia es pronunciarà tard o d'hora. A Espanya, tard i malament. Jo, per si serveix de res, el perdono de tot cor. Però l'independentisme no s'aturarà pas. Ans al contrari, s'enforteix amb cada escomesa rebuda per part de l'unionisme espanyolista. Perquè el nacionalisme espanyol prefereix fixar la seva ira i rancúnia i destruir les persones individuals, ja que no podem fer-ho contra l'immensa majoria de la societat. Per això guanyarem. Per això Catalunya aconseguirà la independència.

En fi!. Me'n vaig de vacances uns dies per recuperar forces. La propera tardor es presenta apassionant i absorbent. Serà el final d'un temps feixuc i el principi d'un altre d'esperança. L'únic cert es que res serà el mateix.... Serà la llibertat de Catalunya!.

.... AU, VA HOME, VA!.

Resulten veritablement cridaners el trasbalsos que provoquen a l'unionisme espanyol les reivindicacions dels ciutadans catalans capficats en aconseguir la propera independència de Catalunya. D'una banda, aquells que es diuen socialistes i es creuen progressistes s'escarrassen per aparentar seny i desapassionament -sense aconseguir-ho- davant un fet que els resulta terriblement incomoda. Ells, que es consideren adalils de la justícia, paladins de la democràcia, líders de la societat, capdavanters en la defensa d'una Constitució de biaix progressista, ells, obreristes com pocs i moralment superiors a tots, precisament ells, no saben que fer. Ni que dir. Ni què volen o no volen. Dubten, són ostatges de la indefinició ideològica i la pusil·lanimitat política que els aclapara. Només son evidents el seu centralisme auto-qualificat com solidari que disfressen de jacobinisme federalista, així com les ganes d'assolir el poder per manar i manegar a tothom i arreu amb total impunitat; i l'aparent comprensió que manifesten cap l'existència d'una tímida i tènue pluralitat nacional de l'Estat, que aigualeixen amb l'igualitarisme més caspós i tronat que existeix. D'altra banda, aquells que s'auto reconeixen com a lliberals, centristes i no nacionalistes, si que saben el que volen i el que fan. Se'ls veu el llautó d'una hora lluny!. Encara que són incapaços de dialogar i pactar amb ningú. El problema és que volen semblar lliberals però actuen i parlen com a genuïns conservadors. Quasi com a ultra-tradicionalistes. Diuen que són centristes però en realitat se senten més còmodes en posicions polítiques -i morals- més properes als talibans; per això poden ser qualificats com extremadament dretans!. I, per descomptat, el seu declarat anti-nacionalisme és exclusivament de caire anti-catalanista, ja que en realitat professen un abrandat nacionalisme d'arrels netament castellanes. És a dir, marcadament espanyoles i per tant, notòriament excloents i agressives.

Miquel Iceta ha sigut elegit com a nou líder dels socialistes catalans. Tanmateix, la crisis que pateixen com a conseqüència de l'ambigu posicionament adoptat envers el procés sobiranista català, no es remunta pas amb un simple canvi de noms a la cúpula dirigent del partit. Conscient d'aquesta dificultat, Miquel Iceta, personalitat rellevant del partit i eternament vinculat a l'aparell, ha volgut agafar el toro per les banyes i desprès de criticar agrament la pregunta plantejada per Artur Mas, fruit del consens previ obtingut per les cinc formacions polítiques que recolzen la celebració del referèndum el proper 9 de novembre, proposa la seva pròpia pregunta, per cert consensuada tant sols amb ell mateix: "Vol que el Govern negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?". 

Hem de reconèixer que es tracta d'una pregunta interessant. Llarga i un pel feixuga, però interessant. Encara que no és tan llarga com l'Estatut d'Autonomía que ara fa quatre anys va tombar el Tribunal Constitucional espanyol, desprès d'haver-ho rumiat durant quatre anys més. En total vuit pesats, esgotadors i durs anys!. És clar!. Perquè en realitat la pregunta que proposa Miquel Iceta és precisament això. Un resum reconcentrat del fracassat intent de encaixar -un cop més- Catalunya i Espanya, que es va traduir amb un text de nou estatutet minuciós i detallat -blindat se'n va dir-, que va ser olímpicament ignorat i menystingut per totes les institucions espanyoles, fins el punt de buidar-lo de contingut sense cap mena de consideració ni mínima pietat cap els catalans que l'havien aprovat i acceptat, encara que amb un pel -en realitat, molt- d'escepticisme. Compte, aprovat mitjançant referèndum vinculant, només a l'àmbit de Catalunya!. Cal preguntar-se dons perquè el flamant nou secretari del PSC proposa aquesta tercera via ja descarrilada com reeixida alternativa a la plena sobirania de Catalunya, que reclamem insistentment la majoría de ciutadans catalans. Proposar ara aquesta pregunta només te una explicació coherent possible. Es tracta d'embolicar la troca. El que li passa a Miquel Iceta i als socialistes en general és que estan a favor de preguntar als catalans, però mai sobre la independència. Ells son federalistes asimètrics i estan a favor de Catalunya i els catalans, diuen; naturalment sempre que no sigui contra els interessos d'Espanya, que prevalen per damunt de qualssevol altres. I quina millor forma hi ha per aconseguir-ho que no sigui guanyar temps -o fer-ho perdre als altres- fent preguntes obsoletes, passades de moda i completament inútils?. Miquel Iceta i els unionistes jacobins s'estan convertint en veritables mestres marejadors de perdiu, encara que això signifiqui tenir pocs escrúpols democràtics i molta desídia social cap els seus conciutadans, els quals només volem exercir el dret d'autodeterminació que tenim com a poble i que tant els hi costa reconèixer. Per aquesta raó el novell líder d'esquerres advoca perquè la llei de consultes que està a punt d'ésser aprovada per l'àmplia majoria del Parlament -incloent-hi el Partit Socialista de Catalunya-, no sigui utilitzada per convocar-la pel proper 9 de novembre, "ja que serà immediatament suspesa pel Tribunal Constitucional". Això si, diu que vol que es celebri, però que la convocatòria sigui legal i pactada.... Au, va home, va!.

En canvi, els unionistes de dretes no són pas jacobins. Són buròcrates de mena i rematadament centralistes....!. En definitiva, són genèticament funcionaris i, per sobre de tot, acomodats advocats de l'Estat!. S'amaguen darrera d'una Constitució la qual utilitzen, ara com a mur infranquejable, ara com excusa legal a favor seu, i també com a fuet castigador pels descarrilats. Però també es troben revoltats, inquiets, neguitosos. Per això es dedicant a negar el pa i la sal als ciutadans catalans. No es votarà!. Flotareu per l'espai per tota l'eternitat!. No romandreu dins d'Europa!. Catalunya no és viable econòmicament sense Espanya, s'arruïnarà. La consulta és il·legal. Sou anti-constitucionals, i nazis, i terroristes, i colpistes...!. No es pot negar pas que Madrit ens estima tant que no volen que marxem!. Ni de broma!.

Alguns intel·lectuals de la corda de la FAES -i no només del PP- s'han pronunciat signant un manifest anti-nacionalista en què es demana a Mariano Rajoy que no negociï amb la Generalitat. Reclamen ma dura contra el nacionalisme català -que s'apliqui tota la llei i s'adverteixi amb claredat a Artur Mas de les conseqüències que tindrà fer la consulta- per tal d'evitar la derrota de la democràcia espanyola. Demanen a PP, PSOE i UPyD que demostrin el seu compromís amb Espanya i ho facin amb fets: que s'imposi la Constitució, que no es parli ni pacti amb Catalunya i per acabar, reclamen als ciutadans que treballin organitzadament per la deslegitimació intel·lectual i política del nacionalisme, i que es mobilitzin públicament. Intel·lectuals que no volen que es parli de política?. Reivindiquen una Constitució opressora?. Inviten els ciutadans a manifestar-se contra el 80% de la població catalana que volem votar?. Amenacen el president de Catalunya amb penes de presó cas de voler exercir la democràcia...?. Només falta que l'adverteixin que pot acabar com el president Companys....!. Renoi, com les gasten els intel·lectuals espanyols!. No nacionalistes, per descomptat!.

No hem d'oblidar pas el galdós paper que també juguen els militars, i la policia nacional, i la guàrdia civil, i la premsa del nou Movimiento Nacional reeixit, tots ells colpits per l'afer català. Ara fa un any, l'exercit de l'aire espanyol va fer uns exercicis d'entrenament que van pertorbar la pau i tranquil·litat dels ciutadans catalans, amb vols rasants que feien tremolar els vidres de les cases i que van provocar més d'un esglai pel soroll que feien. Ara son helicòpters militars els que solquen amenaçadorament els cels catalans volant per sobre dels taulats d'algunes viles i ciutats catalanes. Mentrestant, l'acadèmia de sotsoficials de Talarn aprofita l'estada al Pirineu català per fer uns quants jocs de guerra, per tal d'entrenar-se contra una suposada insurgència terrorista. Fa pocs dies els barcelonins més grans van evocar l'entrada del exercit franquista el 1939 per la Diagonal, quant un grup de vehicles cuirassats van anar a petar al quarter del Bruc per fer una ostentosa demostració de força i poder militar. Demà potser que l'armada d'Espanya vulgui retre homenatge a la invasió aliada feta a Normandia, desembarcant a les platges del Maresme o del Garraf, prop de Barcelona. I la caverna mediàtica madrilenya segueix informant -i manipulant- amb la seva peculiar i esbiaixada manera d'exercir la llibertat d'informació i d'expressió.

Falten només quatre mesos perquè els ciutadans catalans siguem cridats a votar si volem que Catalunya es constitueixi com un Estat lliure, sobirà i independent d'aquest Estat espanyol, tan ben representat per aquests jacobins federalistes, talibans tradicionalistes, intel·lectuals inconscients, periollestos troglodites i forces de seguretat sempre disposats a fomentar incertesa i inestabilitat a la societat catalana.... Davant d'aquest panorama no crec que em pugui equivocar gaire si dic que la resposta més assenyada el proper dia 9 de novembre serà un SI como una catedral. SI a la independència. SI a la llibertat. SI a la justícia. I per més costerut que resulti, SI al futur. A la esperança i la felicitat.

HEUS ACÍ EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT!. VOTAR I.... ADÉU ESPANYA!.

Sembla que aquells que ens han portat a la situació d'enfrontament entre Catalunya i Espanya, per miopia política i amb decisions carregades de mesquinesa, d'humiliacions i prepotència, contra la legitimitat democràtica del poble català acarada a l'abassegadora legalitat constitucionalista espanyola, ara busquen excuses i coartades per tal d'auto justificar-se a si mateixos davant l'inevitable esdevenidor que s'apropa amb gran rapidesa. Volen defugir les seves responsabilitats perquè no saben, ni poden, aturar políticament el procés endegat pels ciutadans catalans que ens portarà cap a la plena sobirania de la nostra nació, desprès d'exercir els nostres drets i, per tant, votar a favor o contra la independència, en pau i llibertat.

La majoria d'analistes catalans coincideixen en responsabilitzar directament el Tribunal Constitucional espanyol com a catalitzador indefugible que va provocar la situació en la qual ens trobem ara. En efecte, van ser els magistrats més o menys afins a populars i socialistes, que aleshores ocupaven el tribunal, els qui van patinar perillosament en dictar -juliol de 2010- una sentència humiliant, il·legítima i antidemocràtica, desprès que el text estatutari català havia passat tots els filtres polítics i parlamentaris exigits en un estat de dret normal, a més d'haver estat referendat per la majoria del poble de Catalunya. Van gosar modificar una llei aprovada per dos parlaments -el català i l'espanyol- i ratificada per votació popular, per tal d'imposar en última instància la voluntat nacionalista espanyola de naturalesa excloent i agressiva, trets característics tant dels membres de l'alt tribunal com dels partits que els van nomenar; i que mentrestant ens van obsequiar amb un espectacle veritablement vergonyós, amb recusacions creuades, mandats caducats, retrets, tripijocs i ingerències partidistes que es va perllongar durant quatre llargs i feixucs anys. El més senzill hagués estat rebutjar el recurs contra l'Estatut que havien presentat els populars, i més després que aquest mateix partit va aprovar -i no va recórrer mai!- articles literalment copiats de l'original en altres estatuts reformats a rebuf del català, malgrat haver sigut esperpèntica i incoherentment  impugnats ad hominem, per causa de l'anticatalanisme patològic que pateixen secularment els nacionalistes espanyols, tan abundants com mai auto-reconeguts.

Ara, espantats per les conseqüències de les esbiaixades decisions presses que van avalar malgrat haver pogut no fer-ho, es lamenten amargament a misses dites. "El greu error va ser l'Estatut de Catalunya, no la nostra sentència", s'excusa Manuel Aragón Reyes, magistrat constitucional d'aleshores designat pel PSOE. "Em dona pena que es digui que anem cap a la independència per la nostre sentència", diu desconsolat. Alhora, no dubte en menysprear a "la gent que surt al carrer cridada per alguns. No existeix l'espontaneïtat", es permet dir, com si allò anomenat per ell de gent fóssim intel·lectualment incapaços de pensar per nosaltres mateixos. En canvi, Ramón Rodríguez Arribas, del sector conservador nomenat pel PP prefereix advertir-nos que el procés català pot destruir Espanya i, fins i tot, Europa. Ficar la por al cos és l'argument preferit pels nacionalistes espanyols, de dretes en aquest cas o també d'esquerres en altres; tant se val. I les amenaces, també són del seu grat. "El nacionalisme és imperialista i contagiós". Per damunt de tots l'espanyol!, afegeixo jo. "Si cedíssim i és produís la catàstrofe, no seria només la catàstrofe de la separació de Catalunya, contagiaria el País Basc, Galícia i, fins i tot, les Illes Canàries", afirma amb espant. L'actual magistrat del Tribunal Suprem opina que: "Espanya es desarmaria i desapareixeria com a realitat històrica. Això no ho podem consentir", afegeix amenaçadorament. Per aquest motiu i per aturar el desafiament dels separatistes catalans defensa "l'aplicació de la llei. Tota la llei i tot l'ordre jurídic", conclou ufanós. S'entén perfectament que es refereix a la repressió política a través de la guàrdia civil i/o la policia nacional. Per altra banda, sembla que els nacionalistes espanyols tenen l'auto-estima sota mínims. Mare meva!. Quina poca fe tenen en Espanya i el patriotisme dels espanyols!. Espanya es desfarà com un terròs de sucre!. Resulta realment penós.

És curiós que ambdós juristes hagin fet aquestes declaracions en el marc del cicle de conferències del Campus d'estiu del laboratori d'idees del Partit Popular, la FAES. És curiós però no és un fet gens estrany ni excepcional, si tenim en compte que aquesta pròspera i cobejosa fundació està presidida per José Maria Aznar López, hidalgo de pro i encarnació del nacionalisme espanyol per antonomàsia, d'arrels genuïnament castellanes. No és rar dons que Mariano Rajoy hagi proposat al PSOE, en el mateix escenari, mantenir el front comú contra el catalanisme. "Aquest referèndum no es pot celebrar i no se celebrarà.... És il·legal i la decisió correspon al conjunt dels espanyols com estableix la Constitució.... El futur d'Espanya no estava escrit i no l'escriuria ningú més que no fossin els propis espanyols, ni en matèria econòmica ni territorial". No, no, no...!. Constitució, il·legalitat, futur no escrit, conjunt dels espanyols... El mateix de sempre!. Res de nou sota el sol. Ja cansa, l'home!.

Aquesta mena d'apocalipsi que plana sobre Espanya com a conseqüència de la dèria democràtica i pacifica dels catalans, la qual cosa sembla que provocarà la destrucció d'Espanya, el contagi secessionista cap altres comunitats autònomes i que es podria estendre també per tota la Unió Europea afectant la seva pròpia existència, és aprofitada pels més espavilats -Alberto Fabra, del País Valencià- per demanar la reforma del finançament autonòmic per tal de ser "dic de contenció" del sobiranisme català i d'un suposat pancatalanisme, i aturar el naixement d'un possible front popular a la comunitat valenciana, que posaria en perill l'hegemonia conservadora espanyola -i els interessos de Madrit-. Tanmateix, el País Valencià és una autonomia en mans populars des de l'origen dels temps i per tant, afectada d'una corrupció crònica i greu que literalment l'esta matant. D'altres polítics, més aprofitats encara -com l'extremeny José Antonio Monago, entre d'altres-, anuncien entre trompetes i tambors l'abaixada d'impostos pels seus governats, gràcies a la generosa aportació que fan obligatòriament, per exemple, els ciutadans catalans en concepte de suposada solidaritat, la qual per cert impedeix que aquesta mercè sigui de profit pels catalans més necessitats. Recordem que Extremadura és la comunitat autònoma més subvencionada de Espanya, amb més funcionaris per habitant i amb un atur del 35% de la població activa. Això si, els extremenys que poden pagar, pagaran menys impostos que la resta del mon. Les necessitats financeres d'Extremadura -i de Galícia, i de Andalusia...- les cobreixen els altres. Com sempre.

Com pretenen els magistrats del Tribunal Constitucional que els ciutadans catalans no els reconeixem els mèrits adquirits -per tots ells-, en la consecució de la propera independència de Catalunya?. Reconeixement que fem extensible a Mariano Rajoy i el Partit Popular, per les seves continues negatives i l'immobilisme processal que manté i que malbaraten tan alegrement; també els Socialistes Obrers i Espanyols i el seu jacobinisme federal que no se'l creuen ni ells mateixos; i a totes aquelles institucions públiques i privades espanyoles que malden per guanyar-se l'immensa gratitud dels pacífics ciutadans catalans, per les mostres d'infinita comprensió i generositat envers Catalunya. Sense els seus actes inqüestionables i indiscutibles, o les seves paraules sempre estimulants, o per les decisions presses i imposades de (mal)grat o per força, o les acurades manipulacions informatives aconseguides encara que no reeixides sobre Catalunya, i la seva insondable estimació i simpatia cap els catalans, tot això ens ha commogut i torbat profundament. Crec que José Maria Aznar s'equivoca quan afirma, convençut, que "l'independentisme qüestiona la continuïtat històrica d'Espanya". Dons no!. Perquè és precisament aquesta continuïtat històrica la que impulsa l'independentisme. L'idea d'Espanya que defensen tan aferrissadament els Aznar's de torn, ara i abans, expulsa de l'Estat a tot aquell que no és castellà, que no se'n sent ni se'n sentirà mai. El nacionalisme espanyol, que és el mateix que dir castellà, a més de ser agressiu i conqueridor de mena, es profundament excloent i injust. I això ha estat així sempre, en el transcurs de la continuïtat històrica de España. Per tant, no és rar que una nació com la catalana, amant de la seva llengua, cultura, paisatges, història i tradicions -per cert, com totes les nacions que hagin existit- no vulgui morir en mans d'aquesta continuïtat histèrica aliena, que ens ofereixen des d'Espanya.

Heus ací el perquè de tot plegat. A més a més, l'ultra-espanyolisme que exhibeixen alguns fa por. I fàstic!. Aquest és el cas de Hermann Tertsch, columnista del diari ABC, conservador de pro i d'origens ideològics evidents. Almenys a mi m'ho semblen. "Si no es posa fi a la deriva de la radicalitat, hi haurà violència a Catalunya, que ningú no ho dubti....". Radicalitat, de qui?. De la caverna madrilenya, per descomptat!. Violència?. Si no ve des d'Espanya, ja em direu d'on vindrà!. A Catalunya som pacífics i ho fiem tot a la democràcia, sense manies ni matissos. Pel que fa els dubtes, vosaltres sabreu!. Em faig càrrec que deu ser molt dur no saber que fer davant un cas com el que ens ocupa. Ho sento moltíssim...! Però pel que fa els catalans, ho tenim molt clar. Votar i.... Adéu Espanya!.

APROFITEU-VOS DE LA NOSTRA EMBRANZIDA!.

És Espanya un país democràtic?. Si això es demana a Mariano Rajoy, o Felipe González, o Aznar, fins i tot als principals militants dels partits d'àmbit estatal, o al mateix rei d'Espanya i als mitjans de comunicació afectes al règim, la resposta és contundent, ferma, evident: Si!. Per descomptat!.... El dubte ofen!.

Realment és així?. Francament, jo no ho tinc tan clar. Si més no, crec que la qualitat democràtica d'Espanya és més aviat escadussera. No hem d'oblidar pas el fet que la Constitució espanyola va ser redactada sota l'atenta mirada i tutelatge de l'estament militar que llavors ens oprimia, el qual es va mantenir fidel a Franco com si del Cid Campeador es tractés. Aquesta fidelitat post mortem envers el dictador va permetre que es mantingués tot lligat i ben lligat segons manaven les lleis i ordres del Movimiento Nacional. Fins i tot l'imposició de Joan Carles com a rei d'Espanya. La carta magna també va ser pactada amb el feixisme institucional governant, el qual fins aleshores havia acaparat i dominat el poder polític, burocràtic, aristocràtic, judicial, sindical, eclesiàstic, econòmic i financer de tot l'Estat.... Certament desprès va ser amplament ratificada en referèndum pels ciutadans, però l'origen franquista ja l'havia contaminat. I la massiva votació a favor de la nova llei fonamental s'ha d'entendre com reflex de les ganes del poble per superar la dictadura i abraçar la democràcia. Per aquesta raó els franquistes van poder conservar privilegis, prebendes i regalies, tot enlluernar-nos i encegar-nos amb una mena de democràcia exsangüe, que el pas dels anys ha revelat com tronada i afectada per progèria, i que ens ha portat a la crua realitat actual: una societat malalta, empobrida moral i econòmicament, plena d'injustícies i corrupció, i perillosament decadent.

Des de ben aviat es van manifestar les carències i defectes innats d'aquesta mena de pomposa democràcia espanyola nounada. L'intent de cop d'estat d'en Tejero i Milans del Bosch i la posterior resolució d'aquest penós afer, d'inspiració pretesament reial -ep!; la resolució, no pas el cop!-, van evidenciar les servituds i limitacions assumides pels demòcrates espanyols. El resultat va ser el naixement del cafè per a tots, la Llei Orgànica d'harmonització del Procés Autonòmic i la consideració per bona part dels poders fàctics dominats que el nacionalisme català  i basc esdevenien quelcom aliè a la realitat de l'Estat, que s'havia de tolerar amb desgrat -la recurrent conllevància de Ortega-, i res més. És a dir, el títol VIII de la Constitució no era acceptat per bona part de l'estament militar i s'havia de reconduir cap a lectures més properes a la seva interpretació cosmològica-castrense de la política i la peculiar concepció de la llibertat pròpies de l'Espanya eterna. Per aquesta raó el rei Joan Carles I no va convocar els parlamentaris catalans i bascos a la reunió celebrada després de l'assonada militar per discutir sobre l'esdevenidor de l'Estat i que donaria lloc a la esmentada llei -en castellà, LOAPA-. Tant ferm va ser l'acord del rei amb les forces d'àmbit estatal que la posterior declaració d'inconstitucionalitat de la llei d'harmonització va diluir-se totalment, subsistint tant l'esperit que la va inspirar com la literalitat del text, això si, convenientment camuflada en moltes altres lleis i decrets aprovats posteriorment.... L'intent de cop d'estat havia triomfat.

Mentre tot això passava es va consolidar el sistema de bi-partidisme imperfecte entre populars i socialistes, que poc a poc van anar infiltrant i contaminant fins l'últim racó de la societat. El Tribunal Constitucional, la justícia, les finances i l'economia de l'Estat, les més altes institucions -i les mitjanes, i les baixes-, els funcionaris, tot, absolutament tot va ser envaït pels conservadors i progressistes, fins al punt que res podia ser aliè ni escapar al control del nou i reeixit movimiento nacional bis, que al cap i a la fi han esdevingut Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol -es a dir, PPSOE-, fins els nostres dies.

I així, fins ara. La misèria i el podriment paralitzen les idees i els actes de PP i PSOE. Conseqüentment, afloren les mancances ideològiques i la fragilitat dels seus principis democràtics. La mesquinesa de govern i oposició s'ha convertit en un tret definidor i característic d'ambdós. Els socialistes amb prou feines suren entre els seus propis detritus de corrupció i de carències ideològiques. Fa temps es troben a la recerca de lideratge i principis, que la seva insensatesa els va portar a dilapidar. Van decidir abandonar la justícia social i la defensa de les classes populars a canvi d'abraçar el liberalisme econòmic -l'anomenat centre polític- que tant beneficiós resulta pels poderosos.... Van oblidar el seu passat i orígens socialistes!. En canvi els populars si que tenen les idees clares. Volen regenerar la vida política i social d'Espanya des de dins del pou de merda en el qual es troben atrapats per culpa de mil tripijocs i merders del tipus Gürtel, Bárcenas, diner negre, finançament irregular...., que els cobreixen fins més amunt del cap. Volen preservar la governabilitat dels ajuntaments, canviant la llei electoral de la forma més subjectiva, favorable i beneficiosa per ells. Utilitzen la seva aclaparadora majoria absoluta per tal d'imposar sense pietat el seu integrisme ideològic i moral. Prefereixen fer la guerra bruta des de les clavegueres de l'Estat a la lleial seducció dialèctica. Per tal de persuadir i sotmetre els catalans, són capaços d'amenaçar els funcionaris, per exemple els treballadors de l'Agència Tributària espanyola, perquè no optin per la catalana. O s'afanyen d'assetjar i pressionar un grapat de jutges catalans perquè en l'ús de la seva llibertat d'expressió s'han manifestat a favor de celebrar una consulta per fer possible el dret d'autodeterminació dels catalans. I el vampíric Montoro dessagna els mitjans de comunicació públics de Catalunya fent servir els impostos, canviant els criteris de com s'ha de deduir l'IVA, amb efectes retroactius des del 2012. Una fórmula com qualsevol altra que tendeix a arruïnar, en aquest cas, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mentre el ministeri ingressa a les seves butxaques més calés catalans. O bé expropiant bona part dels beneficis obtinguts pel Port de Barcelona, per tal de repartir-los pels ports deficitaris espanyols.... Tot si val per defensar els interessos d'Espanya. Que són els seus propis interessos. I no precisament els dels seus conciutadans. Per això aproven lleis que malmeten i limiten la contractació laboral, la llibertat d'expressió, el dret a l'avortament, la salut i educació públiques, els drets sindicals i de manifestació, o interpreten la Constitució d'acord amb el seu escadusser sentit democràtic.... Per això no volen que els catalans votem la independència de la nostra nació!.

Aquesta actual mesquinesa compartida entre PP i PSOE és el resultat del vertiginós esmicolament del bi-partidisme a l'Estat espanyol. Formacions que fins ara havien esdevingut irrellevants estan mossegant els turmells dels grans partits, els quals perden espai, i per tant influencia política, en el gran teatre de guinyol que esdevé l'Espanya d'en Mariano Rajoy i sus muchachos.

"No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l'existència del meu país", es lamenta el cap de l'executiu espanyol. No s'avergonyeix de mentir quan és declara obert a dialogar de tot, però no de la consulta. O quan prefereix parlar amb el dictador Obiang, de Guinea Equatorial, i no amb el president català, Artur Mas. I quan es permet dir que en cap lloc del món s'acceptaria fer una consulta com la que volem els catalans.... Mare de Deu!. No s'ha n'adona que el perill per l'existència d'Espanya és precisament la política plena d'injustícies que imposa el seu govern?. No és la seva incapacitat per parlar sense restriccions, lleial i honestament amb els adversaris polítics el que provoca la putrefacció dels problemes de l'Estat?. No fomenta la crispació, l'enuig i l'ira dins la societat els incomptables cassos de corrupció que afecten el seu partit?. No sent vergonya de mentir sobre la consulta, quan és la formula emprada pels països civilitzats per resoldre problemes similars?. O potser Canadà, o el Regne Unit no són democràtics ni civilitzats?.

L'ineptitud de Mariano Rajoy i la inanitat i brutícia del PSOE i del PP porten cap un carreró sense sortida el seu estimat país. Espanya camina alegrement cap a l'abisme i la foscor medieval. Si no ho remeien els espanyols. Si no reaccionen i deixen de votar partits polítics plens de corrupció i enemics dels veritables principis democràtiques.

Els catalans no volem caure amb Espanya al fons del pou. Volem votar mitjançant un referèndum d'autodeterminació per tal de poder salvar-nos. O al menys, per tenir l'oportunitat de fer-ho. I de ser independents, sobirans, pròspers, justos i lliures. Només després d'aconseguir-ho podrem acompanyar i ajudar els ciutadans espanyols per a desempallegar-se d'aquesta immoral degeneració que els arrossega. A les seves mans està aconseguir-ho. Nosaltres només podem ser catalitzadors dels afanys i anhels dels espanyols. Aprofiteu-vos de la nostra embranzida!.