i 2/ "CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT vs DIÀLEG INTEL·LIGENT".

Reconec que tot el que seguirà a continuació no és més que un exercici teòric fet sense més intenció que permetre'm opinar sobre uns conceptes els quals tenen variades interpretacions segons qui ho explica i segons qui els escolta. Per tant, no es tracta d'un manual d'instruccions a seguir al peu de la lletra. Ni tant sols pretenen ser una agosarada proposta alternativa, si no més aviat una descripció subjectiva sobre un escenari prou complex, que demana solucions a curt i mitja termini. Solucions, però, que hores d'ara no s'albiren amb claredat....

La forma de confrontar-nos amb més possibilitats d'èxit a curt i mitja termini és la unilateralitat. Fer-ho així té l'avantatge que no depens per a res del que digui o faci Espanya. Però també té el desavantatge que has d'estar disposat a defensar la proclamació de independència fins les últimes conseqüències i que necessites el reconeixement d'altres estats sobirans i independents, fins i tot abans que no pas el reconeixement de l'estat del qual et separes, en aquest cas, Espanya. Pel que fa a la defensa ha de fer-se a partir de la desobediència majoritària i massiva del poble, intentant mantenir l'esperit pacífic i democràtic que fins ara hem fet servir. Així doncs una mobilització massiva i perllongada en el temps s'albira com a necessària i indefugible. Com també és imprescindible utilitzar altres eines, com ara no pagar impostos a l'hisenda espanyola, ni les cotitzacions a la Seguretat Social de Madrit, encerclar les seus de les institucions estatals domiciliades a Catalunya, ocupar les vies públiques i impedir el trànsit de les forces repressives demostradament violentes que sens dubte intentarà desplegar Madrit arreu de Catalunya. És així com es controla el territori del nou estat lliure i sobirà. Pel que fa al reconeixement internacional, ha de ser una tasca soterrada del servei exterior català, utilitzant contactes i amistats, afinitats ideològiques i polítiques i totes les empaties i simpaties existents cap a la causa catalana. No cal que per començar sigui necessari el reconeixement de molts estats, encara que seria bo que sumàssim alguns dels estats amb més pes i prestigi regional o internacional. Poquets estats però que siguin pesos mitjans o pesats dins del concert continental i mundial. Pel que fa al reconeixement de les institucions internacionals, caurà pel seu propi pes. És a dir, hi entrarem de la ma d'aquells estats que ens donin suport.

Per tant, l'unilateralitat, unes relacions exteriors discretes però intenses i la determinació i fortalesa popular serien claus per assolir la plena sobirania de Catalunya.

El que no hem de fer és perdre el temps demanant asseure'ns a una taula de diàleg, convocada sine die, que va retardant-se amb mil excuses de mal pagador, segons convingui al gobierno de torn. Tampoc hem de buscar eixamplaments de la base independentista perquè correm el risc de empetitir-la i esgotar la ja existent. Ni defugir la col·laboració amb altres forces independentistes, ja siguin de dretes, d'esquerres o de centre, perquè les picabaralles partidistes ens afebleixen políticament i nacionalment. I tampoc hem de retenir-nos o aturar-nos pel COVID 19 ni per les constants crides subliminals a l'unitat guaridora que llancen des de Madrit, perquè estan utilitzant l'infecció per a emmanillar-nos -a tot els ciutadans de l'Estat!- políticament. Però per damunt de tot hem de negociar i pactar entre totes les forces independentistes una estratègia política, administrativa, econòmica i social conjuntes per l'endemà d'aconseguida la plena sobirania i recolzar-les aferrissadament, si és que de veritat volem ser lliures més aviat que tard i exercir la independència com cal.

El quan és el més difícil de decidir i fer. Com més aviat, millor. Pensem que tot aquest procés de confrontació anomenada intel·ligent pot durar molts mesos i sumant i restant, podem concloure que ja dura massa temps. Fa anys i panys que estem lluitant!. Així doncs, sabem què hem de fer i com fer-ho. Ara és un bon moment per començar l'embat final. Portem massa mesos capficats amb els presos i exiliats polítics i continuen al mateix lloc on eren a l'octubre de l'any 17, uns consumint-se a la presó i altres a Waterloo. Ara sabem que esperar una mesa de diàleg amb el gobierno és com esperar que passin tots els trens sense que cap s'aturi a l'estació de negociació. La repressió i les arbitrarietats de l'Estat espanyol no s'aturen, si no que van en un in crescendo sostingut, constant, imparable i aclaparador....

Per tant, ara és el millor moment que tenim per iniciar l'última fase de la confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol. No hi haurà un altre tren que ens porti cap a la independència que no sigui aquest que passa volant per davant nostre.

Ni que sigui en marxa, l'hem d'agafar si o si.....

1/ "CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT vs DIÀLEG INTEL·LIGENT".

El president Puigdemont ha proposat a totes les forces independentistes endegar una confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol com a única via possible per a fer efectiva la independència de Catalunya, aprofitant l'experiència acumulada els darrers temps i vista la resposta violenta i venjativa que Espanya ha donat i encara dona a les democràtiques aspiracions, desitjos i esperances de bona part dels ciutadans catalans.

No havien passat ni unes poques hores de l'anunci i Pere Aragonès, actual vicepresident circumstancial del govern de la Generalitat -el titular virtual continua sent Oriol Junqueras-, va donar la resposta habitual a la proposta del president, senyalant que també calia entaular-se amb l'Estat espanyol per tal d'iniciar un diàleg intel·ligent, ja que tant la confrontació com el diàleg han de ser intel·ligents.

I doncs, què vol dir confrontació intel·ligent?. I diàleg intel·ligent?. Això ho han d'aclarir Carles Puigdemont i Pere Aragonès. Em fa l'efecte, però, que el president ho té molt més clar i ho exposa millor que no pas el vicepresident. Aquest reacciona com sempre han fet els líders d'ERC, matisant i contraposant-se a les idees que exposen els seus companys de viatge i alhora adversaris polítics, es diguin Mas, Puigdemont o Torra. És la vella tàctica de la contra-programació. Mas va donar una conferència fent propostes d'unitat a tot l'independentisme i Junqueras de seguida va donar-ne un altre fent propostes oposades. Puigdemont diu confrontació intel·ligent, Aragonès hi afegeix diàleg intel·ligent. Torra desobeeix la JEC i Torrent acatà obedientment per por a les amenaces que llancen des de l'Estat. És allò que els germans Marx demanaven amb reiterada ironia i sarcasme dins d'una cabina atapeïda de gent: i dos ous durs!. En definitiva, és una mena de reacció carregada de gelosia feta per aigualir les propostes que fan els altres partits independentistes.

Jo només puc donar la meva opinió sobre els conceptes llençats a la consideració pública per ambdós polítics, però no puc pas dir què entenen i volen dir ells sobre confrontació i diàleg intel·ligents. Per tant, em limitaré a exposar què penso jo sobre aquestes dues propostes.... 

D'entrada no crec que sigui massa intel·ligent demanar diàleg amb una de les parts manifestament contraria a enraonar sobre tot i tothom. L'Estat espanyol no s'ha mostrat mai partidari de reconeixer que els catalans i Catalunya som subjectes polítics i per tant, tenim tot el dret del món a una interlocució bilateral amb el Gobierno. Els bascos tenen un tracte diferenciat per alló del concierto i drets històrics i forals però Catalunya no. Ans el contrari, la multi-lateralitat ha sigut l'excusa perfecta que ha utilitzat Madrit per negar-nos qualsevol tracte diferenciat, no fora cas que l'afany emulador que pateixen la resta d'autonomies es desfermés, perquè a Espanya invocar o reconeixer la diferència provoca un erupció cutània catastròfica: "si lo pide Catalunya yo también lo quiero". El resultat era i és negar-ho a Catalunya per no atiar l'enveja de les altres autonomies..... Sempre ens han ficat al cistell de les comunitats i ciutats autònomes i a les negociacions multi-laterals. Una manera com un altre de diluir Catalunya i les seves aspiracions nacionals i financeres al recurrent cafè per a tots, cafè per cert cada cop més aigualit i amb més marro al fons de la tassa. 

Per tant, diàleg intel·ligent amb un estat que no et reconeix políticament i que a més a més no atura la repressió política, ni les manipulacions judicials i fiscals retorçant lleis i procediments, que atia la persecució policial contra els independentistes, que t'escanya política i financerament, que a més t'esclafa sota la seva constitució i tribunals, que manté com a presoners i exiliats polítics els principals líders dels partits independentistes i et vol anorrear nacionalment, aquest suposat diàleg amb l'Estat, desprès de tot això, seria com sostenir un veritable diàleg de sords i no pas intel·ligent. És una bajanada demanar-ho. Més que intel·ligent seria mantenir un diàleg de besucs. Les veritables negociacions on la intel·ligència serà més necessària que mai es produiran quan s'hagi de parlar del repartiment d'actius i passius, desprès d'aconseguida la independència i que Catalunya hagi sigut reconeguda internacionalment com nou estat sobirà. Fer-ho abans es una pèrdua de temps.....

En canvi, trobo molt bona la idea de la confrontació intel·ligent. Encara que dir-ho ara fa pensar que la confrontació produïda des de ja fa uns quants anys ha sigut un desencert, maldestra. Això no és cert!. Fins ara ens hem confrontat amb un Estat disposat a tot per tal d'impedir la independència. Atestats falsos de la policia, fiscalia afinant o desafinat a gust del règim -del nou però també de l'antic!-, jutges descaradament manipuladors i per tant prevaricadors, clavegueres de l'estat treballant a preu fet, el gobierno negant el pa i la sal a Catalunya, la premsa cavernaria -madrilenya o barcelonina, tant se val- manipulant a dojo l'opinió pública, etc.... Mentre que els catalans aspiràvem a una confrontació política dura però democràtica i lleial, Madrit ha reaccionat amb fúria rabiosa i desesperació incontrolada, reaccions que anorreen qualsevol indici de racionalitat, lleialtat i respecte als principis democràtics. Si cal algun exemple del tarannà de l'Estat espanyol envers Catalunya i els independentistes només cal visionar el documental americà titulat "La Estafa d'Andorra" que pot veure's a https://youtu.be/wrvpawFzC3Y  Especialment l'últim terç del documental.....

Tenint en compte, doncs, aquest tipus de confrontació irracional mantinguda per part de l'Estat espanyol, és una bona idea continuar confrontant-nos racionalment, amb renovada intel·ligència. Però, com fer-ho?. Què fer?. Quan fer-ho?. Aquestes són les veritable qüestions que hem de fer-nos i que hem de respondre.....



SEGUEIX.....