El 26 d'octubre de 2017, vint-i-cinc dies desprès de l'1O, Gabriel Rufián va fer aquestes dues piulades: "155 monedas de plata" i "El que dude que salga a la calle y mire a los ojos de la gente". Tot això perquè el president de la Generalitat havia proclamat la independència de Catalunya i tot seguit l'havia deixat en suspens.....
Aquestes piulades fetes a corre cuita per telèfon encara avui tenen conseqüències. Titllar de traïdor i venut el president de Catalunya en boca d'un pretès company de viatge cap a la independència perquè ha pres una decisió -potser equivocada-, sense dir perquè no t'agrada i què hauries fet tu, va desencadenar la tempesta perfecta dins de l'independentisme que encara avui descarrega damunt dels nostres caps. Tots sabem què ha passat des d'aleshores. Retrets entre partits i dirigents independentistes, insults entre simpatitzants d'un costat i l'altre i el que és més greu: donar tota la munició i armes existents a l'unionisme nacionalista espanyol per intentar aturar la independència. Unionisme què, per cert, estava ferit de mort des d'aquell gloriós i alhora malaguanyat més d'octubre de l'any 17.
A partir d'aquí, van marxar a l'exili una part del govern legítim, mentre que l'altra part va optar per quedar-se i sotmetre's a la justícia castellana, que al seu torn va decretar presó preventiva indefinida per tots ells. També vam conèixer els fantasiosos atestats de la Guàrdia Civil, farcits de mentides i falsedats, així com instruccions i decisions judicials infumables i arbitraries. Va endegar-se una causa general contra l'independentisme amb els consabuts judicis farsa i es va desfermar una repressió generalitzada contra tres mil independentistes -fins ara!-, acompanyada de sentències injustes i condemnes desproporcionades, les quals més que justícia han impartit venjança i revenja a dojo. Però sobretot, desprès d'aquelles dues piulades de Gabriel Rufián, l'estat espanyol va engegar una descarnada ofensiva total -l'animal ferit es torna molt més perillós!- que volia propiciar i ha provocat una profunda divisió i enfrontament dins del moviment independentista. En definitiva l'estat va executar fil per randa la vella dita atribuïda a Juli César: Divide et impera, divideix i venceràs!.
Així doncs va iniciar-se una brutal campanya política, policial, judicial i mediàtica per provocar el divorci entre JxCAT i ERC i demonitzar o glorificar respectivament alhora els principals partits que conformem i sostenen el govern legítim de la Generalitat. A uns els van satanitzar, insultar, menystenir i assetjar despietadament. JxCat i Carles Puigdemont es van convertir en la peça de caça major a batre. L'altre part, ERC i Oriol Junqueras, com ja els tenien segrestats, empresonats, escapçats i finalment sentenciats, només calia seduir i entabanar els principals representants circumstancials -i esporuguits!- del partit per intentar acabar de trencar i fins i tot anorrear el moviment independentista que tant havia ferit el seu tronat orgull de superbs hidalgos castellans. Al cap i a la fi no van fer altra cosa que alló que havia inspirat i iniciat Gabriel Rufián tres setmanes desprès de l'1 d'octubre.
Aquests retrets i crítiques sovint desafortunades i agressives no son pas pròpies de Gabriel Rufián en exclusiva, certament. Des d'ERC a JxCat, passant fins i tot per les CUP, tothom ha caigut en el parany de l'estat. Molts s'han apuntat a la moda de l'insult i les crítiques descarnades cap a aquells que fins fa poc eren considerats senzillament com adversaris i que ara ja s'han convertit en perillosos enemics polítics a batre. N'hi ha que s'hi recreen, com Jessica Albiach, delerosa per participar en un nou tripartit amb ERC, Els Comuns i socialistes, altres burxen en les ferides per aprofundir-les i fer més mal a l'enemic polític. N'hi ha que gaudeixen fent-ho..... Des de dins i des de fora de l'independentisme.
És exasperant la roïndat que els més abrandats defensors dels uns o dels altres fan servir. S'hi han apuntat fins i tot algunes de les personalitats més destacades o representatives dels respectius partits, encomanant el verí de l'odi i la tírria que destil·len entre militants, simpatitzants i votants de les diverses formacions independentistes. Confesso que a mi també m'ha passat, malgrat que intento mantenir les formes i el respecte cap els altres independentistes, encara que no sempre ho aconsegueixo. Es tracta d'una reacció que tot i ser lògica és perfectament condemnable. Que les piulades de Gabriel Rufián o Joan Tardà no m'agradin, o que Roger Torrent -ERC- decideixi vetar la candidatura de Carles Puigdemont o facilitar la inhabilitació de Quim Torra traient-li la condició de diputat, o que Pere Aragonès sigui pusil·lànime i submís a les ordres de Madrit, tot això no justifica cap mena d'insult ni manca de respecte contra ells. A tot estirar es pot criticar, posar en evidència les incoherències, les contradiccions i demanar un exercici de sincera autocrítica al partit i als líders de ERC. Res més!. El mateix val per JxCat. No es pot criticar que Carles Puigdemont, Toni Comin i la resta d'exiliats polítics optessin per marxar i deslliurar-se de les urpes de la justícia castellana donada la manca de principis, imparcialitat i decència que han demostrat -i no només el TS!- des del poder judicial, així com també des dels poders executiu i legislatiu espanyols. No es pot anar acusant de ser convergents, corruptes, o del 3% a tot aquell membre de JxCat que tingui un passat a les files del difunt partit CDC, perquè no tothom té passat convergent i l'immensa majoria ni són corruptes ni tenen res a veure amb el 3%. En política utilitzar el pecat original per demonitzar a l'adversari sol tornar-se en contra de qui ho fa. És un bumerang incontrolable!. Tampoc s'ha de sobreactuar, insultar i dramatitzar assenyalant a ERC com a sectaris eixelebrats i titllant-los de traïdors, botiflers, autonomistes o venuts a l'unionisme, perquè no és cert encara que no es comparteixi la seva estratègia.
Podem dir, doncs, que l'èxit de la operació Divide et impera és abassegador. Malgrat que gaudim d'una sòlida majoria independentista, en vots i en escons, no hem fet res per alliberar els presos polítics i facilitar el retorn dels exiliats. Tampoc hem fet res per implementar la independència, guanyada amb sang i suor sota els cops de porra l'1O. Ni taula de diàleg, ni amnistia, ni tant sols hem impedit que les arbitrarietats i la repressió dels tribunals i jutges castellans contra l'independentisme no s'hagin aturat, ni que la Guàrdia Civil del tinent coronel Baena -Tácito- i la policia patriòtica de Fernández Diaz i Villarejo no hagin aturat la persecució i setge contra ciutadans catalans de tota mena pel sol fet de ser demòcrates i defensar la independència. Alhora el Tribunal Suprem pren la decisió de suspendre el tercer grau als presos polítics sense que abans ho hagués fet mai en altres casos, passant-se pel forro la decisió presa pels jutges i tècnics de vigilància penitenciaria. S'activen, és retiren i tornen a reactivar-se les euro ordres i es demana a l'euro-parlament que aixequi la immunitat dels parlamentaris Puigdemont, Comin i Ponsatí, alhora que els europarlamentaris espanyols diuen que volen incloure el delicte contra la "integritat constitucional" dins una nova llista de crims subjectes a extradició exprés, perquè a Europa no existeix el delicte de sedició. Això és la sublimació destil·lada del lampedusisme: canviar el nom d'un delicte per fer-lo més atractiu a Europa!. Per la seva banda el Tribunal Constitucional retarda tant com pot els recursos que interposen els advocats dels presos polítics, sense mostrar cap mena de pressa a resoldre les qüestions platejades pels defensors sobre la vulneració de drets, la qual cosa implica una nova vulneració de drets!. Deu ser per culpa de les noves competències punitives que el legislatiu els ha atorgat en matèria de desobediència, com si es tractés d'un jutjat de guàrdia qualsevol i no com un tribunal de garanties a l'ús arreu d'Europa.....
Per la seva banda, el Gobierno de coalició més progressista de la història parla d'indults en tràmit -per desprès de les eleccions al Parlament-, perquè fer una llei d'amnistia es massa complicat. També diu que vol modificar el codi penal per reformar l'article que parla de sedició abaratint les condemnes, alhora que anuncia l'enduriment de les penes per desobediència. Es a dir, el que vol treure per una banda ho incrementa per l'altra..... Promet una taula de negociació sobre tot menys d'amnistia i autodeterminació però mai l'acaba de convocar perquè no hi ha harmonia ni comunió d'interessos entre les formacions catalanes. Tot són excuses de mal pagador!. Mentrestant els partits independentistes reforcen l'estabilitat del Gobierno aprovant pressupostos, esgarrapant quatre engrunes en infraestructures que mai s'acaben executant -com sempre- i empassant-se tots els gripaus que els serveixen socialistes i Podemos. I tot això perquè l'ultra dreta i l'extrema dreta no aconsegueixin el poder a Espanya, sense tenir en conte que els franquistes sempre han estat presents hegemònicament a totes les institucions de l'Estat. Paguen un xantatge polític i emocional per no aconseguir res. Ni a favor dels presos i exiliats polítics ni a favor del referèndum!. Res de res!.
I nosaltres, barallant-nos caïnitament.....
Per la nostra beneiteria l'independentisme rep una pluja de cops que ens plouen de totes parts per damunt alhora que les formacions independentistes incrementen aquesta pluja llençant-se tones d'aigua gelada les unes a les altres. I la pobra gent independentista, amarats i estabornits pel xàfec que ens cau d'arreu, ens ofeguem i ens escridassem rabiosament entre nosaltres.
No és això companys, no és això..... Pensem-hi!.
