ACABAREM PASSANT PER DAMUNT DELS PARTITS!.

Syriza acaba de pactar amb la dreta nacionalista anti-europea grega la formació de govern i així enfrontar-se plegats contra la troika, per intentar sortir de l'atzucac i misèria provocats per la UE de Merkel, el FMI de Lagarde i el BCE de Dragi. Aquesta mena de desafiament i gosadia grega, contra el que es podia esperar, quasi no han tingut incidència als anomenats mercats. Syriza és una formació netament esquerrana a la que s'han emmirallat algunes forces polítiques d'altres països mediterranis -per exemple, Espanya amb PODEMOS- amb l'esperança de poder fer el mateix. Es a dir, per plantar cara fonamentalment a Alemanya i la seva política antisocial a base de retallades indiscriminades per a tot, per exemple l'enyorat estat del benestar, i tothom, com són les esgotades classes mitges i populars. L'excessiva austeritat imposada per Merkel l'ha feta antipàtica i inhumana a ulls de la gent de tots aquells països que estan -estem- patint les clatellades i fuetades germàniques. Doncs bé, hores d'ara els mercats no semblen massa preocupats pels resultats produïts a les eleccions gregues.

Que els mercats estiguin relativament tranquils no vol dir que no existeixi preocupació entre els fins ara partits dominants i tradicionals -els que han estat remenant les cireres- de cada país. Aquest és el cas d'Espanya. PODEMOS s'ha afanyat ha fer seva la victòria de Syriza i mostrar goig i alegria a tort i dret. Aquest desbordat cofoisme dels professor universitaris madrilenys -la nounada crosta- es transforma en angúnia irreprimible en el cas dels populars i del govern de l'Estat. Què passarà si guanya PODEMOS?. Què serà de la vella casta.....?. Mil preguntes de moment sense respostes s'amunteguen als seus atabalats caps. En canvi pels socialistes a l'angúnia s'hi afegeix autèntic pànic. Sobre ells plana la possibilitat de desaparèixer com a partit, a esdevenir irrellevants en l'escenari polític d'Espanya. Tenen por de ser cruspits en cru per la nova crosta emergent. Pot afirmar-se doncs que la victòria de Syriza ha causat un autèntic terrabastall al món polític espanyol i, singularment, entre l'esquerra.

Però, i en l'escenari català?. Quin mal farà al procés sobiranista l'aparició de la crosta?. Tindrà cap incidència a les formacions polítiques catalanes?. PODEMOS, pel que fa referència a Catalunya, te el mateix capteniment i prejudicis ideològics que pugin tenir PP, PSOE-PSC, C's, IU-ICV, UPyD i la resta de formacions espanyolistes. És marcadament unionista -i nacionalista espanyola, del tipus filo-falangista-. Es a dir, PODEMOS no vol que els catalans exercim el dret d'autodeterminació. Encara gràcies que reconeix el dret a decidir de tots els espanyols sobre educació, sanitat i similars però mai en solitari als catalans, i menys sobre la sobirania del nostre país. També vol dessacralitzar i reformar la Constitució, per tornar a sacralitzar-la després, com si aquesta tasca només depengués d'ells. Nega contundentment per Catalunya allò que defensa per bascos i navarresos: el concert econòmic. Només un possible concert català -o pacte, o sistema de finançament nou i singular- és considerat com insolidari perquè perjudica Espanya, però pel que sembla no és així en el cas basc o navarrès..... Perquè beneficia a la resta de l'Estat, potser?. En definitiva, de reconèixer una possible independència o fins i tot una mínima sobirania del poble català res de res!. En aquestes circumstàncies la incidència en les formacions polítiques catalanes -sobre els respectius electors- es limitarà als unionistes, no pas els sobiranistes, hores d'ara sortosament majoritàries.

Tant PSC com ICV han vist les barbes del veí -Pasok, a Grècia- rapar i han posat les seves a remullar. Encara que no ho vulguin pas. El PSC fa mans i mànigues per fer-se visible i per diferenciar-se de la resta de formacions, amb poc èxit. Això fa que sovint els seus moviments tàctics siguin força forçats i un pel ridículs. Dir que la solució a tots els problemes de Catalunya passen pel federalisme -amb la mala premsa que te a Madrit aquest mot!- és tant com dir que plou de baix a dalt. Comparar el full de ruta -que encara s'està negociant- de ERC i Convergència amb un kleenex pot semblar molt enginyós però resulta veritablement ridícul en boca d'algú tan políticament constipat, que traspua i conrea pèrdues -en forma de vots- per tot arreu. Pel que fa a ICV, ha abraçat la causa de PODEMOS -i de Guanyem, i de Procés Constituent- amb tanta intensitat i convicció que s'han fos com un cubilet de gel dins d'un got d'aigua. A la major glòria d'en Herrera i la Camats!. Estan desapareixent inexorablement!.

Però la realitat sempre acaba imposant-se. I ara amenaça la credibilitat de PODEMOS i dels seus enlluernats socis perquè Syriza els ha descol·locat. Tots ells carreguen les tintes sempre que tenen ocasió contra la dreta que representa el PP a Espanya -amb molta raó!-, i contra Convergència i Esquerra a Catalunya, per haver arribat un acord per la independència. Sempre afirmen rotundament que no pactaran mai amb aquells que han fet de les retallades el seu modus vivendi o que volen trencar Espanya. Però ves per on Syriza ha decidit pactar amb la dreta grega més nacionalista i anti-europea que hom hagi conegut. També ha rebaixat i suavitzat el to del discurs envers la troika, buscant comprensió i enteniment amb els amos dels diners.... Coi!. I ara, que faran PODEMOS i companyia?. Imitaran als grecs?.... Si cal, faran el mateix. I caldrà!. S'empassaran les paraules i abominacions, pactaran, s'arronsaran i acabaran.... fracassant estrepitosament!. I si no, el temps ho dirà.

És una pena -i un error majúscul- que Esquerra Republicana hagi decidit ara prioritzar l'eix esquerrà en detriment de l'eix independentista. Hores d'ara voler fer política amb normalitat, a la manera clàssica, és malbaratar força, intel·ligència i sort, les quals tindrien que ser utilitzats per conquerir l'objectiu prioritari que els catalans tenim plantejat: la independència. Tot allò que alenteixi o entorpeixi el procés sobiranista va contra el sentiment majoritari dels catalans. Fer campanya electoral per guanyar les eleccions municipals es bo i legítim. Fer campanya contra Convergència per obtenir l'hegemonia del món sobiranista és fer política clàssica. Si a més a més es fa amb connivència amb els partits unionistes -ho és demanar la compareixença d'Artur Mas a la comissió Pujol a petició dels contraris a la independència-, és fer el joc a Espanya perjudicant greument el camí cap el 27 de setembre que ens hauria de portar a la plena sobirania de Catalunya.

Repeteixo. És una autèntica pena que el partidisme egoista d'Esquerra i l'excessiva prudència de Convergència estiguin posant en dubte quelcom que fins ara semblava al nostre abast: la llibertat i plena sobirania de Catalunya. Si l'unionisme està afeblit i desconcertat i l'independentisme no ho aprofita -seria absolutament legítim fer-ho!-, n'hi ha per llogar-hi cadires.... Tindrem els catalans que aconseguir la independència sense els partits polítics....?. Si!. I passarem per damunt d'ells si cal.

RE-LLAMP....!.

Tot just fa una setmana que les dues principals forces polítiques de Catalunya van arribar a un principi d'acord per tal de convocar eleccions avançades -plebiscitàries!- pel 27 de setembre d'enguany. D'entrada cal reconèixer que pocs analistes sospitaven que això acabes passant, donades les evidents diferències existents entre Convergència i Esquerra Republicana. Aquesta circumstància era molt més palesa al bàndol unionista, sempre excitat quan s'insinua divisió i enfrontament -desitjats per ells- dins del món sobiranista. Les ganes de voler fer trontollar el procés català són més grans que la necessària prudència que aconsella l'experiència acumulada. Però l'unionisme no atén raons ni realitats i en aquest cas, no ha entès -des de sempre- que el procés sobiranista està en mans dels ciutadans i no dels partits. I hem sigut els ciutadans, mitjançant l'ANC, Òmnium i l'AMI, els que hem forçat l'enteniment d'ambdós partits, per consensuar i establir el full de ruta i reforçar i accelerar el camí cap a la llibertat del nostre poble: la anhelada independència.

Com era previsible, aquest acord ha causat un autèntic terrabastall entre els principals líders opositors contraris a acceptar què la voluntat dels catalans prevalgui per damunt dels seus interessos de partit o colonials envers Catalunya. Es mostren nerviosos, alterats, esgotats i sense idees, verbalment violents i amb una sensació d'impotència i de por impropis de persones madures i assenyades, amb molt poder polític i financer entre mans i grans responsabilitats governamentals. I tot això els fa especialment perillosos, però també ridículs.

El novell líder socialista, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, més voluntariós que realista, ha decidit que el millor que pot fer és sovintejar les terres de Catalunya per intentar dissuadir els indígenes que la nostra és una batalla perduda. Per aconseguir-ho no dubte d'utilitzar tota mena de recursos semàntics adobats de  xerrameca populista -característica amplament compartida a les files espanyolistes- al voltant d'una única idea-força: la solució a tots els mals dels catalans és el federalisme. Per cert, rotundament rebutjat pel Partit Popular. Defensa "la Catalunya real, de la concòrdia i convivència, enfront les mentides del president Artur Mas i d'Oriol Junqueras, que diuen que es preocupen pels catalans, però només governen pels independentistes". Cal assenyalar que aquesta opinió és compartida per Miquel Iceta, primer secretari del PSC -partit sucursal del PSOE, a Catalunya-, el qual diu "estar fins els nassos de les estructures d'estat" -catalanes, per descomptat-. Tant l'un com l'altre semblen ignorar que la anomenada Catalunya real també inclou almenys dos milions quatre-centes mil persones que fa només tres mesos vam decidir votar voluntàriament -si o no- sobre el nostre futur com a poble. També ignoren les mentides i fal·làcies que els darrers anys hem tingut de suportar els ciutadans quan contínuament apel·len al pluralisme polític, la diversitat territorial sense cap mena de conseqüències -en boca d'ells, paraules buides-, la lleialtat institucional entre governs, la legalitat vigent, i utilitzant la constitució com si fos un garrot amb el que atonyinar-nos. Alhora excloïen els partits perifèrics de les grans decisions d'Estat -reforma exprés de la sagrada Constitució-, sense demanar opinió i exigint adhesió infrangible al nou text imposat pels mercats. Retallaven i discriminaven les inversions a Catalunya a favor d'altres territoris i prioritats, per exemple el corredor mediterrani aplaçat per invertir a un desmesurat i anti-econòmic AVE o rescatant financerament autopistes en fallida, però madrilenyes!. Denunciaven davant l'Alt Tribunal l'Estatut aprovat en referèndum, copiant-lo abans literalment altres autonomies, però no sent pas recorreguts davant el TC. Persegueixen amb autèntica ràbia i obstinació la llengua catalana política i judicialment o inventant-se nous idiomes -lapao-, dificultant el seu normal desenvolupament i utilització als territoris de parla catalana. I ara amenacen en posar a la garjola al president de Catalunya acusant-lo de complir la paraula donada als catalans i per haver facilitat que poguérem votar sobre el nostre futur. Aquesta és la realitat de Catalunya i dels catalans i no les facècies que explica Pedro Sánchez.

Per part de Podemos, una marcada prepotència fruit sens dubte de la inexperiència pròpia de l'adolescència política que pateixen, els provoca una ansietat adornada amb grans dosis de demagògia -quasi tanta com C's!-, que fa que cada dos per tres estiguin matisant el que abans havien matisat per tornar a matisar les promeses fetes i el seu programa electoral, adaptant-lo segons d'on bufa el vent i dient allò que la gent vol sentir. Ara es troben embrancats en escollir els representats a la delegació catalana. Sense cap mena de manies, la secretaria d'anàlisis polític i social, la gallega Carolina Bescansa, professora universitària com tots i per tant membre de ple dret de la nova crosta dirigent espanyola, ha sentenciat que "les eleccions del 27 de setembre no es poden entendre com a plebiscitàries, com no sigui sobre la figura del president de la Generalitat i la continuïtat del seu govern". Crec que el més pertinent és que s'adoni que ella encara és només un projecte de dirigent -no s'ha presentat a cap comtessa electoral-, per més enemiga de la casta que sigui. Per tant, no és la més indicada per dir si unes eleccions poden ser considerades o no com plebiscitàries. Aquesta consideració només la podem donar els electors exclusivament catalans. Si no li agrada, que es consoli amb el que va passar el 14 d'abril de 1931, quan es va proclamar la segona república espanyola desprès d'unes eleccions municipals. Pablo Iglesias, pontífex màximums de Podemos ens ha delectat amb algunes perles afegides: "Independència?. Tot te que discutir-se". S'ha mostrat contrari al dret d'autodeterminació però favorable al dret a decidir sobre tot allò que interessa a la gent, escoles, sanitat, etc. "Catalunya hauria de ser el que els catalans volguessin". "El poble català no és un subjecte polític ni jurídic perquè l'ordenament jurídic no ho permet". "Jo no entraré al joc de monarquia o república....". Com és pot veure, el fort del senyor Iglesias no és precisament l'honestedat i claredat en els plantejaments. Això és així tant pel que fa referència a Catalunya com en assumptes més prosaics: deute públic -ara el vol re-negociar, no pas deixar de pagar-lo-, jubilació i pensions -abans als 60 anys, ara qui lo sa-, concerts econòmic forals, procés constituent.... Tot és possible i negociable, res és immutable.... Especialment el seu voluble programa electoral i l'evanescència dels seus principis, adaptables i flexibles com un xiclet, segons convingui als interessos de la crosta emergent de la nova Espanya: la de sempre. Per tant, sobre Catalunya opinen exactament el mateix que la blasmada casta. Si no, que li pregunti a Alba García, de Podemos Girona i mestre d'escola: "Els impostos dels catalans es tenen que decidir entre tots i totes a Espanya". El mateix que pensa el PSOE!. El mateix que diu el PP!. El mateix que escriu la caverna...!. Definitivament, la casta és el mateix que la crosta.

Del Partit Popular no hi ha gaire més a dir. L'ultima de Sánchez Camacho ha sigut anunciar que "recuperarem la presència d'Espanya a Catalunya amb l'Exercit i la Guàrdia Civil". Apel·la constantment a la suposada majoria silenciosa -que només percep ella- i decreta la fi del procés sobiranista per enèsima vegada, com si ací no hagués passat res.... Ni estigués passant encara!. Alhora implora que els socialistes, ciudadanos i populars uneixin forces per derrotar l'independentisme el proper 27 de setembre, conformant un front constitucionalista. El cansament mental que pateix és la causa de la manca de idees... I les incongruències que diu augmenten cada día que passa!. Més nerviós es mostra Mariano Rajoy, el qual ha passat de desbordant eufòria pel desacord entre Convergència i Esquerra, a un neguit irreprimible per la convocatòria electoral. Aquesta sensació de renovada impotència, aquesta alteració en la seva ànima, el porta a delatar-se: no li agraden massa les eleccions catalanes!. Les quals serviran per què els ciutadans triem allò que més ens convingui i agradi: dependència o independència. Submissió o llibertat. En definitiva, sembla que no és un abrandat defensor dels principis democràtics comunament acceptats, els quals practica de mala gana només per guardar les aparences. Per ell hi ha "massa eleccions", municipals, catalanes, generals.... Buf!.

No costa gaire imaginar què hagués passat si l'acord entre Convergència i Esquerra inclogués la llista unitària i transversal que proposava Artur Mas. Els plors i el cruixit de dents espanyolistes serien ensordidors, històrics, inenarrables. La histèria seria generalitzada i els tremolors arribarien a 10 de l'escala Richter.... Sort han tingut els unionistes que en Junqueras els hagi fet aquest immens favor. Va rebutjar la proposta que ens hagués portat a la independència veloços com un llampec. Re-llamp....!. Què "babau" ha sigut Junqueras!. Esperem que no es tingui que penedir. Molts, no li perdonaríem pas. Ni a Esquerra Republicana de Catalunya, tampoc.

CAPITOSTES, GELOSIA. EGOS I INFANTILISME.

Sembla que el desencontre produït entre Artur Mas i Oriol Junqueras, i en conseqüència entre Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, està entorpint el costerut camí cap a la independència de Catalunya que ara com ara s'albira cada cop més llunyana. Després de l'incontestable èxit assolit el 9 de novembre passat per part del president de la Generalitat, amb la convocatòria i celebració de la consulta malgrat tots i tothom, que tants maldecaps i pors va provocar a Madrit, es va produir una inesperada crescuda en l'auto-estima del senyor Mas. Ningú podrà negar l'espectacular triomf conquerit per tots els ciutadans catalans que defensem el dret d'autodeterminació, exercint-lo -2,4 milions de votants-; i singularment, per la aclaparadora victoria dels que volem el nostre país lliure i sobirà -1,9 milions de vots a favor de la independència-. No es pot negar que tot això va passar gràcies a la tenacitat i gosadia d'Artur Mas i l'empenta i determinació de l'ANC, d'ÒMNIUM i l'AMI.

Esquerra Republicana de Catalunya es va sumar a la joia generalitzada per no quedar al marge de l'èxit obtingut per CDC i la societat civil, per així poder situar-se en bona posició de sortida de la cursa que aleshores es convocava: el darrer tram de la carrera definitiva cap a la independència. L'últim, el bo, el decisiu. Esquerra -Oriol Junqueras- no podia acceptar que la gelosia i desconfiança que sentia cap el senyor Mas, en la seva opinió un nouvingut a l'independentisme, poguessin malmetre les seves ambicions partidistes i personals -ell és historiador- per liderar el procés sobiranista de Catalunya. Doncs bé. Artur Mas va donar una conferència en la que va exposar el seu full de ruta, el qual no havia sigut negociat -ni comunicat- prèviament ni amb el seu propi partit ni l'oposició; i molt menys amb la societat civil, com la més elemental prudència política aconsellava. El líder republicà va decidir rebutjar totes les propostes del president de la forma més infantil i ridícula que se li va ocórrer: mitjançant una conferencia imitant la feta per Artur Mas i proposant un quart plantejament en substitució dels tres de Artur Mas. L'un proposa-imposa tres escenaris sense encomanar-se ni a deu ni al diable, mentre l'altra decideix ignorar-les oferint la seva perquè és la millor. I aquí estem.

Per més increïble que pugui semblar la desentesa política prové d'un excés d'ego incontrolat enfrontat a una ridícula gelosia, tot plegat mes propi de nens petits que d'homes fets i drets. Aquesta absurditat, augmentada per la competència desfermada -ja ve de lluny!- entre CDC i ERC a la recerca de la primacia dins del món sobiranista, ha causat la paràlisis en el procés. No tenen en compte ni la propietat del mateix -els amos som tota societat!-, ni las movilitzacions -milionàries i reiterades!-, ni els centenars de milers d'il·lusions dipositades, ni les esperances de la gent en un futur que sabem millor perquè nosaltres el farem millor. Res de tot això compte davant l'egoisme partidista i les ambicions personals.

A l'hora d'escriure aquest text, Artur Mas, Oriol Junqueras, CDC, ERC, ANC, ÒMNIUM i l'AMI és troben reunits al Palau de la Generalitat per decidir què faran i què passarà els propers mesos. No ho se. Només sé que si malmeten el procés, si no troben l'acord, si fan prevaler els seus interessos egoistes, personals o de partit per damunt del nacionals, s'estaran enfrontant a milions de ciutadans que no volem veure els nostres anhels frustrats per la mesquinesa d'uns quants perepunyetes primmirats superbs i infantils.  

No en tinguin cap dubte. Si per la seva culpa no aconseguim la independència, ho pagaran a les urnes. I adéu Mas, Junqueras, egos, gelosia, partits i capitostes ridículs i infantils. Perquè l'únic important, hores d'ara, és aconseguir la independència de Catalunya sense més dilacions.

SYRIZA, "PODEMOS" I EL COSTAT FOSC DE LA FORÇA.

Frau Àngela Merkel s'ha permès advertir als ciutadans grecs que no l'importaria res que Grècia sortís de l'unió monetària i en conseqüència quedés fora de l'euro, si els electors decidissin votar a favor de deixar de pagar el deute públic acumulat -fins i tot, de voler re-negociar-lo-, contret pel seu país durant els anys de vaques grasses, fonamentalment -però no exclusivament- amb la banca teutona.

El cert es què l'adusta cancellera, com tota la dreta europea més esquerpa i dogmàtica, no accepta pas que les noves formacions polítiques sorgides als diferents països com a conseqüència de la crisis econòmica i social que estem patint tots plegats, posin en dubte les bondats i la idoneïtat de les decisions adoptades -a instàncies i a favor dels mercats- per sortir de l'atzucac al que ens han portat precisament aquestes maleïdes polítiques, les quals curiosament, sempre recauen sobre les malmeses espatlles de les classes populars i mitjanes.

Resulta realment preocupant la impudícia amb que es condueixen determinats líders -en aquest cas, lideres-sa- davant la voluntat expressada democràticament pel poble sobirà d'un determinat país. És com si no li agradés que els vots d'uns no alemanys fossin tan dignes de respecte i consideració com els dels seus conciutadans, que malauradament van optar per donar la majoria parlamentaria a la candidatura encapçalada per ella enlloc d'altres polítics tant o més capaços i honestos que la matriarca nascuda a la ciutat-estat de Hamburg. Potser està traumatitzada per aquest fet i per haver-se criat a l'Alemanya de l'Est durant els pitjors anys de la guerra freda, sense l'aixopluc de la democràcia. Sigui com sigui, ara es permet humiliar els grecs perquè les enquestes diuen que les properes eleccions les guanyarà Syriza, formació que podríem enquadrar dins l'esquerra radical. No és la primera vegada que el govern d'Alemanya practica aquesta mena d'ingerències en els afers interns d'altres països. I pel que sembla no serà l'última. Ho va fer amb la mateixa Grècia abans de les passades eleccions celebrades a aquell país, així com també amb Itàlia. A Espanya no li va caler immiscir-se massa, ja que Mariano Rajoy amés de formar part de la mateixa família política de la cancellera, comparteix fil per randa el mateix pensament econòmic i social merkelià i per tant, es mostra disposat a complir fidelment qualsevol suggeriment o petició formulades per l'intrèpida defensora dels mercats, o pels propis mercaders i financers -vulgars especuladors, en realitat- que tinguin a bé demanar-li personalment.

I ara Syriza gosa amenaçar el capital i els rèdits obtinguts per la gran banca alemanya a càrrec dels ciutadans grecs perquè el país sembla que no vol -no pot!- pagar les feixugues carregàs financeres que se'ls exigeixen. Els merkelians no accepten atenuants, com ara l'empobriment generalitzat de la població o les insuportables taxes d'atur que pateixen, o les retallades sofertes en l'estat del benestar -pensions, sanitat, educació, subsidis d'atur-. Però el més greu és que no reconeixen el rotund fracàs de les polítiques patrocinades per ells. Ni Grècia ni cap altre país no se'n surten de la crisis a base de retallades socials, ni augmentant la productivitat acomiadant treballadors i disminuint salaris i prestacions. Els recursos econòmics que tan generosament li presten les grans institucions financeres del planeta -incloent-hi la Unió Europea- per subsistir -per continuar pagant el deute i els interessos!-, han entrat en fase de bola de neu que no para de fer-se més i més grossa. I per tant, insuportable. En conseqüència, les altes esferes polítiques i financeres -alemanyes, europees i mundials- s'estan escarrassant tot el que poden i més per ficar la por al cos dels soferts ciutadans grecs que només volen sortir de la indigència més absoluta que pateixen com a país per culpa dels mercats i els seus valedors, perquè no votin una formació política que posa en qüestió l'actual estatus quo dominant -i terriblement injust- arreu del món.

La Unió Europea fa aigües per tot arreu. La prepotència alemanya, atiada pels mercats i per la gran banca creditora, es mostren obsedits a salvaguardar els seus interessos, plenament legítims però absolutament immorals. Les institucions comunes, com ara el Banc Central o la Comissió fan mans i mànigues per no contradir la voluntat germànica engrandint i aprofundint el seu propi desprestigi fins uns nivells abans mai no assolits. La UE creu que les polítiques d'austeritat i retallades anti-socials són l'elixir màgic que ens traurà de l'actual cul de sac en el que ens han posat uns governants ineptes, que han demostrat sobrerament què només serveixen per complimentar i satisfer als seus veritables amos: especuladors disfressats de financers o grans industrials, i buròcrates vestits de polítics. D'això en diuen mercats.

És perfectament lògic que els grecs es revoltin davant l'arbitrarietat d'aquests maleïts mercats. Per tant, és normal que practicant senzillament la democràcia vulguin ser governats i defensats per polítics autèntics, Syriza, que es posa al costat del poble i no dels poderosos. El mateix és pot dir d'Espanya. Alemanya te por de l'efecte contagi que poden patir els Estats del sud d'Europa, els més castigats per les polítiques d'austeritat patrocinades per ells. Jo particularment crec que l'autèntic destinatari de les amenaces de Angela Merkel es l'Estat espanyol. Podemos possiblement seran els escollits per liderar el canvi a Espanya. La formació espanyola s'emmiralla amb Syriza i també vol re-negociar el deute públic i donar per finalitzades les polítiques de retallades socials, salarials i dels drets fonamentals -laborals, de manifestació, d'opinió....- auspiciades per la dreta més talibana que existeix al continent, el Partit Popular, amb la complicitat del socialisme menys d'esquerres de la Unió Europea, el PSOE. Però aquí s'acaben les coincidències entre ambdues formacions. Podemos no vol ser reconeguda com esquerra radical, si no com una formació política centrista i moderada que abasta des dels populars fins els socialistes -tots dos inclosos-. No sé si és el cas de Syriza, però Podemos vesteix tot el seu discurs polític amb molta demagògia i descarat populisme. Això si, recolzant-se amb els favors que li fa un determinat grup mediàtic, paradoxalment en mans d'un dels capitalistes més poderós i tradicionalista de tot l'Estat, José Manuel Lara Bosch, propietari del grup Planeta. Els hi fan la publicitat gratis i els regalen milers d'hores de TV per poder difondre el seu missatge sense traves ni limitacions de cap mena.... Tanmateix aquests són els seus punts flacs: L'exagerat populisme, l'exacerbada demagògia i l'ús i abús que fa de la televisió privada. Tard o d'hora li passaran a cobrar la factura de tanta generositat gaudida, que haurà de pagar religiosament per poder satisfer a tots aquells que tan desinteressadament li han ofert el seu suport i ajuda, que han esdevingut absolutament determinants pel seu creixement i consolidació electoral.

Primer va ser la lluita Capitalistes vs. proletariat. Després Burgesos vs. progressistes. Avui Casta vs. ciutadania. Sempre Dreta contra esquerra. Bé. Sempre no. Perquè mentre la Dreta no canvia mai -per això l'escric amb majúscules-, resulta immutable i contundentment nítida en intencions i objectius, l'esquerra va modulant i amorosint gradualment els seus missatges, principis i propòsits per tal d'adaptar-los als nous temps i circumstancies. Això, emperò, comporta que poc a poc l'esquerra es va desdibuixant i diluint fins a semblar-se tant a la Dreta de sempre que s'acaben confonent.

És el que passarà amb Podemos.... I potser també amb Syriza. Serà així perquè l'esquerra va decidir fa temps arraconar la ruptura i la revolució fins i tot democràtiques al bagul dels vells records més enyorats i entranyables, canviant-los per una in-concreta regeneració política, per la institucionalització i l'acomodament més barroer, propis.... dels petits burgesos i funcionaris. Aquest és el cas de Podemos, farcit de professors universitaris en procés de constituir-se com a nova classe dominant. La nova casta emergent, tan blasmada per ells mateixos....

Aquestes altures de la partida no se si als catalans ens convé massa aquesta fantasmagòrica Unió Europea, orfe de principis, malmesa democràticament, en mans dels mercaders i segrestada per uns Estats que pensen exclusivament en els seus interessos nacionals abans que en els interessos de tots els europeus, incloent-hi els seus respectius conciutadans. Una Europa d'aquesta mena no resulta massa atractiva, ans el contrari, provoca rebuig. Una Unió fonamentada en els diners, l'Euro, que obvia les persones i només escolta els mercats, provoca angúnia i fàstic. Una UE que comença a interessar només als lobbys financers i comercials, als buròcrates europeus i uns quants polítics abduïts per el costat fosc de la força: els mercats. Espanya encara ens farà un favor si s'oposa que la Catalunya independent romangui dins de la Unió.

D'una tacada, Catalunya pot saltar ben lluny de la paella que crema -la UE- i de les brases que l'assetgen -l'Estat espanyol, Podemos- per deslliurar-nos de tanta fatxenderia. Ja se sap, després de les grans crisis sorgeixen les grans oportunitats. Amb la independència guanyarem la llibertat total... Déu n'hi do!.




  









      

"L'IMPASSE".

"La unitat és el que més tem l'Estat, que ens vol dividits", va dir Artur Mas durant el discurs adreçat als catalans per Cap d'any. Mentrestant Joan Manuel Tresserras, autèntic guru del segon tripartit patrocinat per ERC, ex-conseller de Cultura del govern de José Montilla i flagell immisericorde de CiU, declarava al digital Público: "ERC ja ha cedit en tot el que havia de cedir", referint-se a les negociacions endegades pels partits sobiranistes sobre el proper esdevenidor de Catalunya, converses que fins ara no han reeixit. Diuen les males llengües que el senyor Tresserras és l'assessor que més influença exerceix hores d'ara sobre Oriol Junqueras. Creu que el gir de CiU cap el sobiranisme y el recolzament donat a Artur Mas ha desgastat a Esquerra Republicana pel seu flanc més esquerrà. I per aquesta no passa. Sembla que enyora els temps del tripartit i per tant es mostra disposat a preparar el terreny per que en un futur no massa llunya pugin repetir la jugada. Si a aquesta enyorança l'hi afegim l'acomplexament -en realitat, acolloniment- que sent davant el fenomen Podemos podrem entendre millor perquè Oriol Junqueras, mal aconsellat per Tresserras, porta a ERC cada cop més lluny de la unitat de les forces independentistes.

No és Joan Manuel Tresserras l'únic culpable de l'aparent debilitat que pateix actualment el camí cap a la independència de Catalunya. Des de UDC, soci preferent de CDC ara i sempre, aprofiten totes les oportunitats que els hi ofereixen les dubtes i pors mostrades pels principals protagonistes del procés per dir-hi la seva i quasi sempre en contra. S'ha d'esgotar la legislatura es el mantra anti secessionista que ara utilitzen a tort i a dret. I per descomptat, continuen la desesperada recerca de la tercera via que no acaba de fer-se realitat mai. A l'UDC no estan tan obsessionats com els republicans amb Podemos. En realitat, com tots els partits tradicionals i unionistes -PP, PSOE, IU, C's, UPyD- Unió Democràtica està cagada de por per les conseqüències que tindrà -que ja té!- la irrupció dels demagogs populistes -a Catalunya lerrouxistes- en l'escenari polític de l'Estat. En definitiva els democratacristians, sempre condicionats per les seves filies i fòbies, no són pas un soci massa còmode que suportar en el present estat de les cosses. Encara menys els seus líders, exageradament pusil·lànimes, indefinits i embafadors llepafils, que prefereixen actuar com una pesada ancora per tal d'aturar allò que pot alterar el seu -fins ara profitós- estatus polític, el qual els ha permès viure alegrement sense arriscar mai més del compte. Per exemple, mai s'han presentat sols a unes eleccions però sempre han obtingut representants a les distintes càmeres. I sovint, ens excés.

Com pot imaginar-se, l'unionisme espanyol frisa davant aquestes suposades desavinences sorgides dins del sobiranisme. La profecia feta per José Maria Aznar ja fa uns mesos, davant ulls espanyolistes s'està complint al peu de la lletra hores d'ara. "Abans es trencarà Catalunya que Espanya" es delia l'ex-president espanyol. I la caverna mediàtica madrilenya furga la ferida oberta per que no pugui cicatritzar. "Mas provoca ansietat amb la seva convocatòria electoral", diu La Gaceta pensant-se que el discurs de Artur Mas inclouria la convocatòria d'eleccions, fet que per cert no va passar. ABC es fa ressò de rumors sobre l'imminent convocatòria electoral i del neguit d'UDC davant aquesta possibilitat. Per la seva banda El Confidencial s'aferra a Podemos -que pel nacionalisme espanyol és el diable amb cua i banyes- per anunciar que "Pablo Iglesias punxa la bombolla separatista". El Mundo prefereix especular amb les intencions de Oriol Junqueras al qual atribueix xantatges i amenaces sobre Artur Mas perquè es complexin les seves exigències partidistes.... Com sol ser habitual en les informacions facilitades per aquests mitjans unionistes quan parlen de Catalunya, donen com informacions veraces el que no són més que desitjos propis mal dissimulats, mers rumors interessats, informacions manipulades, mitges veritats no contrastades o senzilla i directament, menteixen impúdicament.

Tanmateix, és ben cert que des de Catalunya estem donant carnassa a la fera. Des d'Esquerra sembla que donin més importància als interessos de partit que no pas a la voluntat de tots els ciutadans, ja siguin militants d'ERC o no. No és hora de voler reeditar velles aliances d'esquerres per tornar a practicar velles polítiques fracassades no fa pas massa anys. Cal recordar perquè van fracassar: per manca de recursos financers, d'instruments jurídics i polítics i per l'actitud hóstil del Govern de Madrid, amo dels nostres impostos, intèrpret únic de les lleis, del BOE, del TC i capitost de la justícia en general; i superbs gentilhomes posseïdors de la veritat absoluta i dels destins i voluntats del ciutadans catalans. Així doncs, ERC vol pactar amb el PSC i ICV per refer una entesa d'esquerres, per donar un gir més social a les polítiques de la Generalitat?. Les preguntes que abans s'han de fer són: Amb quins calers?. Amb quines lleis?. Amb quines institucions?. Amb quines eines?. Com i quan podran fer-ho?. Quan tinguin totes les respostes serà l'hora de les confrontacions polítiques normalitzades a Catalunya. No abans d'aconseguir la independència. Respecte Podemos, no pensin pas que podrà robar fàcilment votants a ERC. Això vol dir que el cangueli de Tresserras no està justificat. Els únics que haurien de preocupar-se són els unionistes, per cert nacionalistes espanyols de sempre, ja que més enllà de voler ocupar l'espai de centre -tan cobejat i concorregut a Espanya-, comparteixen les mateixes dèries amb tota la nòmina de partits inequívocament unionistes, els quals tenen les mateixes idees -unívoques- respecte la no independència de Catalunya.

Pel que fa a l'Unió d'en Duran el primer que han de fer és posar-se al costat del PP, de C's, del PSC i de ICV i defensar sense embuts l'unionisme. Algunes d'aquestes formacions també estan buscant ansiosament la tercera via i potser que plegats tinguin més sort. Si no la troben busquin la quarta i si no, la cinquena, la sisena.... Quan es cansin de buscar, poden tornar com a beneits al peix a cove dels temps de Jordi Pujol, o apuntar-se al confederalisme recentment descobert per ICV.... Vostès tenen una llarga experiència en defensar la confederació amb  un Estat -l'espanyol- que no ho vol ni en somnis. Bé, en realitat Espanya no vol ni terceres vies, ni federació, i molt menys confederació. El polítics espanyols ja es troben bé essent com són: uniformistes, centralistes, acaparadors, amos del poder i altivament manaires. Per descomptat, també son talibanament constitucionalistes. Si ho tenen tot, perquè haurien de canviar?. Enfin senyor Duran, vostè faci el que vulgui, però al menys deixi que els catalans fem el nostre camí sense més entrebancs. I menys si els provoca vostè mateix i les seves pors. Ja en tenim prou amb els que ens posa l'Estat espanyol.

Ni CDC, ni ERC, ni UDC, ni ICV, ni la CUP tenen cap dret de malmetre les il·lusions i esperances dels ciutadans catalans. El passat nou de novembre vam demostrar fins on podem arribar tots aquells que ens varem mobilitzar per votar a favor de la independència. Com a mínim hi ha un milió nou-centes mil persones que van dir Si. I prop de dos milions quatre-centes mil persones que ho volem fer mitjançant votacions democràtiques. No costa gaire imaginar com s'incrementaria la participació si és tractes de eleccions oficials. Augmentaria el nombre de participants i també els disposats a fer-ho a favor de la independència. I si ens prenem els fets del 9N com una enquesta -amb 2,4 milions conformant l'univers de l'enquesta-, els resultats són prou contundents.

És l'hora de la generositat. De la grandesa. Es el temps de donar-nos als ciutadans l'oportunitat de decidir el nostre futur. El món sobiranista te l'obligació de posar-se d'acord, més enllà d'estratègies i de tàctiques partidistes. Te que donar i reconèixer confiança a tots líders inequívocament sobiranistes, sense cap mena de prejudicis ni restriccions mentals. No és temps de retrets, ni d'egoismes personals o de partit.

Si els afanys de personalisme d'Artur, d'Oriol o de qualsevol altre malmetent aquesta oportunitat -única en molts anys!-, com a mínim aquells que fa dos mesos van dir Si i volem votar els donarem l'espatlla, desprès de passar-los per damunt. Ja s'ho faran.... vostès i els seus partits!. Però amb nosaltres, no hi contin més.