ESPANYA: ACORDS POLÍTICS..... SENSE PRESSES I AMB MOLTES PAUSES.

Aquestes darreres setmanes, després de celebrades les eleccions espanyoles, l'escenari mediàtic espanyol s'ha tornat més unionista com mai abans havia sigut. En efecte, totes les tertúlies estan dedicades a l'atzucac que es troba la política estatal, un cop païts els endimoniats resultats electorals produïts el 20 de desembre. Com la digestió està resultant pesada, totes les informacions de la premsa i totes les opinions dels tertulians giren al voltant de la nova i fragmentada composició del Congrés dels diputats.

Els números no quadren!. La suma de les dretes -PP i C's- dona 163 escons. Les preteses esquerres -PSOE, Podemos i IU- sumen 161. Els bascos -PNV- i catalans -DiL i ERC-, 23. I la resta, 2 de Bildu -extrema esquerra- i 1 de Coalició Canària -dreta-, són 3 escons. Recordem que la majoria absoluta s'aconsegueix amb 176 escons.....

Quasi ningú vol pactar amb els populars. Alguns socialistes -i tots els populars- volen imitar la grosse koalition alemanya i recolzar un govern PP-PSOE, mentre que altres volen pactar amb PODEMOS un govern progresista. En qualsevol cas, tothom coincideix que ambdues decisions serien un suïcidi polític pel PSOE. PODEMOS, que va fer campanya anunciant que no governaria mai amb els socialistes, ara diu que sí i fins i tot demana la vicepresidència del govern per Pablo Iglesias. També ha declarat com no prioritari i absolutamente negociable el referèndum d'autodeterminació català, quan fins fa poc era irrenunciable. Per la seva banda, un cop refets del desengany pels resultats obtinguts -es pensaven que serien determinants i la segona força del Parlamento i han quedat en quart lloc-, Ciudadanos volen abstenir-se encara què mai afavoriran un govern que inclogui PODEMOS o que rebi els vots de catalans i bascos..... Els partits i els periodistes s'intercanvien pressions, retrets i fins i tot insults, tracen línies vermelles i aixecant murs infranquejables o fan política de baixa estopa amb una tan gran facilitat i lleugeresa que res pot sostreure's a l'ambient enrarit i esbojarrat que es respira arreu d'Espanya.....

Doncs, bé!. Malgrat que pot entendre's l'atenció i rellevància informativa que mereixen els fets polítics espanyols, tanmateix no s'entén l'apagada informativa i d'opinions que el món de la premsa espanyola guarda sobre el procés català.... Bé!. Si s'entén!. Fins fa pocs dies l'escenari polític català era objecte de burla, escarni i eixelebrada crítica dels saberuts analistes polítics de la caverna mediàtica madrilenya. Això català, per ells, era un desastre!. Una clara demostració de la ineptitud dels polítics per fer política de veritat. Una mostra fefaent que el procés català esdevenia un terratrèmol que desestabilitza la economia, les finances, que atura i fa recular inversions extragueres, alhora que aprofundeix l'escletxa entre bons i mals catalans fins portar-nos a tots plegats a la vora d'un precipici sense fons. "Antes se romperá Catalunya que Espanya", remugava Aznar....Naturalment, no volien entendre què el que passava a Catalunya és el que passa quan la gent vota lliurament diverses opcions polítiques, sense atorgar una majoria clara a cap d'elles i mostren l'inequívoca pluralitat existent en tota societat democràtica avançada..... Ara, quan les forces polítiques catalanes s'han posat d'acord per investir un President, per recolzar un nou govern, per re-emprendre el full de ruta què ens ha de portar a la independència i per començar la desconnexió d'Espanya, ara, repeteixo, s'adonen que ells es troben en una situació igual o pitjor que la que criticaven de Catalunya. Amb l'agreujant que les forces espanyoles no els agrada pactar amb els adversaris, si no vence'ls, derrotar-los i humiliar-los....!. Espanya no està feta per governar amb coalicions, perquè no vol mostrar-se feble, no vol ser tolerant ni comprensiva amb els altres..... I a més a més, la Constitució espanyola no contempla ni de lluny les coalicions polítiques com instruments apropiats per la governació....

Bromes a part, actualment Espanya resulta ingovernable!. Els populars no saben -ni volen!- fer política. Només saben apel·lar a la Constitució, a la llei, als jutges o els policies perquè els facin la feina, a base de sentències i resolucions judicials favorables a ells o informes policials, per tal d'imposar el seu tarannà i creences, per la força bruta si calgués. Naturalment, la corrupció estructural del Partit Popular queda al marge de qualsevol retret.... Els socialistes tenen por de ser-ho -de socialistes!-, per no fer enfadar els poders fàctics. Són massa anys prosperant al seu costat i massa interessos compartits amb populars i amb el poder econòmic i financer que s'aixopluga a la llotja del Bernabeu, per llançar ara per la borda aquesta íntima companyonia. En el seu cas, queden al marge les lluites intestines i caïnites per acaparar el poder que sovint sacsegen els fonaments del partit.... Ciudadanos no acaba de donar la talla per aquells que els han volgut enlairar des de la irrellevància política catalana fins el gloriós paradís de la villa i corte, amb la centralitat ideològica innòcua i buida que els caracteritza i des de l'anticatalanisme més abrandat del qual presumeixen, a base de suport mediàtic gratuït i finançament indirecte il·limitat, sense obtenir els resultats esperats d'acord amb l'inversió feta pels mateixos poders fàctics -si, si, els mateixos!- que nodreixen populars i socialistes!. Malgrat que s'alineen ràpidament cap allà on bufa el vent. Si a la campanya electoral van dir que mai recolzarien Mariano Rajoy, ni s'aliarien amb els populars, ara diuen que mai donaran suport a un govern progresista al qual hi intervingui PODEMOS o sigui recolzat pels separatistes. Malden com si fossin addictes al poder per una entesa -un tripartit a l'espanyola!- del PP, PSOE i C's per combatre la partició d'Espanya, a mans dels independentistes catalans.... En aquesta actitud de penells -veletes!- s'assemblen molt a l'altre formació que ha irromput amb molta més força a l'escenari polític espanyol: PODEMOS. El seu líder, Pablo Iglesias, també sap posar i treure línies vermelles i desdir-se tantes vegades com sigui necessari, sense immutar-se. Tot sigui pel bé de la causa. Negar durant la campanya electoral qualsevol mena de recolzament o d'acostament a un govern socialista i proposar després d'entrevistar-se amb el cap d'Estat un govern progresista encapçalat pel PSOE, recolzat per IU i amb PODEMOS com a pal de paller -oferint-se ell com a vicepresident!- ha sigut una giragonsa pròpia d'un polític de l'antiga escola, més que d'un que vol canviar la vella casta per una nova....crosta!.

Aquestes són les formacions polítiques nacionales cridades a governar l'Estat espanyol per retornar la prosperitat als ciutadans. Totes volen combatre la corrupció endèmica i generalitzada que ho embruta tot; desitgen mantenir l'estabilitat política, econòmica i financera per tranquil·litzar els mercats; algunes volen fer les reformes estructurals que demana la UE i es comprometen a continuar pagant el deute públic per sobre de qualsevol altre necessitat de la gent, per agradar a frau Merkel i la gran banca internacional; també volen aturar l'atur creant milions de nous llocs de treball ajustadament -a la baixa!- remunerats; i fins i tot volen reformar la Constitució, alguns una miqueta, altres del tot, perquè tothom estigui content. Però totes, absolutament totes les formacions aspirants a governar volen conformar i recolzar un govern fort, estable i eficient, capaç de preservar i mantenir la sagrada unitat de la pàtria.... Això si!. Sense presses i amb moltes pauses....

Bo seria que el govern i els partits sobiranistes catalans no es deixessin hipnotitzar pels convulsos afers espanyols. L'atzucac de l'Estat no pot aturar-nos en el nostre camí cap a la llibertat. Hem d'aprofitar l'avinentesa per avançar unes quantes milles i per començar a deixar enrere els cants de sirena que des de la dreta immobilista fins l'esquerra suposadament progressista ens canten per fer que ens estavellem contra les roques d'una nova constitució lampedussiana -res no canviarà a l'Estat!- que sens dubte ens posaran al davant per aturar-nos. Ni populars, ni socialistes, ni regeneracionistes de dretes o esquerres poden oferir-nos res que als catalans ens pugui satisfer.... Com ha vingut passant fins ara!.

A més a més, si alguna cosa pot sacsejar en positiu el sentiment d'Espanya i el capteniment dels espanyols, això es la independència de Catalunya. Si més no, a Espanya s'enllumenarà una nova generació del 98 com la de finals del XIX, conseqüència de la pèrdua de les últimes colònies de l'Imperi.... Ara, al principi del segle XXI pot sorgir la Generació del 16 com resultat de la desitjada i inevitable independència de Catalunya.

Així sigui i succeeixi per sempre més.....










  

GRÀCIES, SENYOR MAS!.

Artur Mas ha renunciat a l'acta de diputat electe del Parlament de Catalunya. Prèviament ho va fer com a candidat de Junts pel Si a la presidència de la Generalitat, com a conseqüència de les exigències imposades per la CUP per tal de tancar l'acord de governabilitat entre ambdues formacions independentistes pels propers divuit mesos.... 

És hora d'agrair la tasca desenvolupada pel senyor Artur Mas com destacat líder -encara que no l'únic!- del procés sobiranista endegat per la ciutadania catalana, singularment els darrers cinc anys. Tanmateix aquest lideratge ha sigut precisament una de les causes que han precipitat la seva renuncia. La CUP és alérgica als lideratges. Els rebutja frontalment i renega d'ells sense cap mena de contemplacions. Els desdibuixa -i caricaturize- amb imatges inversemblants. Proposa lideratges corals, rotatius o indefinits, perquè consideren que tot ha de girar al voltant de les decisions presses per una assemblea ciutadana oberta.... Tanmateix ens trobem davant d'una flagrant contradicció, ja que tota assemblea erigeix -enlaira!- uns líders que sovint condueixen i condicionen els debats, les votacions i els resultats cap allò prèviament acordat per un reduït grup d'assemblearis.... Els quals alhora esdevenen veritables líders!.  

No vull criticar les contradiccions o l'actuació dels cupaires. Només vull significar les injustícies comeses per ells, envers la persona d'Artur Mas. Una de les més injustes acusacions tenen a veure amb responsabilizar-lo de les retallades practicades a l'estat del benestar català -educació, sanitat, benestar social- fetes pel seu executiu, sense tenir en compte l'atenuant de la situació financera que va entomar, després dels dos governs tripartits i que podem qualificar de trobar-se en fallida tècnica. És cert que ho va fer seguint les recomanacions demanades urbi et orbe per la Comissió Europea, abans de les exigències fetes per Madrit, però només va ser així per una qüestió de tempus polític. Recordem: les eleccions espanyoles van ser posteriors a les catalanes i les retallades en èpoques electorals -sobretot a Espanya- no són mai ni ben vistes, ni ben portades, ni acceptades. Per tant, les retallades a la resta de l'Estat van començar un any després.... Amb l'agreujant que el govern de Madrit va acabar decidint que els ajustaments dels comptes públics estatals fossin a càrrec principalment de les finances autonòmiques. És a dir, s'havia de retallar la sanitat pública, l'educació, la llei de dependència..... Per cert, matèries de competència exclusiva de les comunitats autònomes, no pas de l'Estat central. Tots sabem com de còmoda resulta retallar despeses dels altres, no les pròpies. Això per no parlar del flagrant incompliment legal comés per l'Estat al no revisar el model de finançament autonòmic d'acord amb la llei..... Per descomptat, al marge de les exigències que sol fer el govern d'Espanya perquè els altres si compleixin al peu de la lletra la legislació vigent, que tan alegrement incompleix quan vol..... 

Certament podrà esgrimir-se el caràcter lliberal o centrista d'Artur Mas i per tant, el seu capteniment més o menys favorable a l'interés privat per damunt del públic.... O l'inrevés!. Però no se li pot atribuir la culpabilitat de les accions endegades pel govern espanyol a favor de la banca, de l'IBEX 35, del desemparament legal dels treballadors mitjançant la reforma laboral quasi de caire esclavista aprobada, l'afavoriment de les grans empreses, la bombolla immobiliària, els desnonaments massius o de les retallades en dependència, jubilacions, subsidis d'atur, etc.... Tot això és culpa exclusiva de Mariano Rajoy Brey i del seu govern, del Partit Popular i de la llotja del Bernabéu.... És just afegir-hi també les culpes del govern central per les polítiques de re-centralització, d'invasió de competències, d'intromissió administrativa i política, d'escanyament financer i assetjament judicial, posades en marxa per Madrit i que han esdevingut com absolutament sectàries i anti-catalanes. 

Artur Mas, com tothom, s'ha equivocat. Les seves decisions no sempre han estat encertades. Però no és assenyat carregar-li errors o malifetes comeses per altres. Ha sigut un president que ha tingut que empassar-se uns quants gripaus i moure's en una situació de crisis generalitzada, a l'Estat i al Món, gens fàcil de combatre i molt difícil de suportar. Estic segur que hagués preferit no fer retallades, així com afavorir els més desvalguts -tots aquells que veritablement han patit o pateixen encara la crisis!-, però Catalunya no tenia ni té competències legals per fer-ho i el que és més greu, encara que generem prou recursos financers per mantenir un bon nivell d'estat de benestar, Madrit espolia els nostres impostos, també en temps de crisis, fins uns nivells escandalosos, insuportables!.  

Els propers mesos veurem un nou president, Carles Puigdemont, i uns nous consellers de Junts pel Si -de CDC, d'ERC i independents- sortejant la crisis, torejant l'escomesa d'un Estat hostil i barroer, sense escrúpols, negociant amb l'assemblea de la CUP i governant el dia a dia de Catalunya. Tot això sense aturar el camí que ens ha de portar a la llibertat, a la independència. Perquè aquest es l'objectiu últim que volem assolir i que justifica la tasca feta fins ara per tots plegats, incloent-hi Artur Mas.

Hem d'estar agraïts pel capteniment del president Mas. Tothom!. Fins i tot els cupaires!. Al costat d'aquesta gratitud hem de demanar-nos si estem disposats a renunciar al seu exemple i lideratge. La tasca que ens queda per endavant és molt feixuga, incommensurable!. Necessitem tots els braços i tots els caps!. Especialment els dels nostres referents polítics. Els nostres líders!. Cadascú dins de les seves possibilitats. Amb valentia i treball!. L'actual president fent la seva tasca. Els consellers, governant el dia a dia i preparant el futur. Els parlamentaris, legislant. I els ciutadans, recolzant la Generalitat i caminant decididament cap a Ítaca, sense defallir!. Disposats quan sigui l'hora a obeir només les nostres lleis, el nostre govern i defensar-nos aferrissadament de les escomeses que sens dubte ens llençaran des de Madrit.

Renunciar a Artur Mas seria el mateix que donar la raó a aquells que l'han volgut anorrear a base d'assetjament judicial, xantatges policials, injuries polítiques i calumnies de la caverna mediàtica. Com no vull que José Maria Aznar i col·legues acabin sortint-se amb la seva, dono sincerament les gràcies al Molt Honorable Senyor Artur Mas i Gavarró, cent vint-i-nové president de la Generalitat i li demano que continuï al nostre costat per ajudar-nos en el costerut camí cap a la independència de Catalunya.... Gràcies, senyor Mas!.

         

  

EL MINISTRE IL·LUMINAT, MARCELO I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

El 12 d'abril de 2013 vaig publicar a JANCUGAT la versió en llengua castellana del meu escrit titulat "HORIZONTE DESPUÉS".... ¿HORIZONTE FINAL?, que feia referència a un article de la revista Interviu, el qual relatava la dedicació que el CNI tenia -i encara té!- sobre el procés sobiranista català. Volia criticar seriosa i alhora irònicament una operació secreta posada en marxa pel servei de intel·ligència espanyol, anomenada Horizonte Después. Ras i curt, parlava sobre el darrer intent unionista d'aleshores -però no l'últim!- per fer descarrilar l'independentisme fora de la via de l'èxit aconseguit fins avui. Per cert, aquests perversos objectius, el CNI encara no ha pogut ni sabut assolir.... ni de lluny!. Es molt difícil que un miler d'espies pugin vèncer la voluntat de més de dos milions de catalans absolutament entregats a les causes de la llibertat i democràcia..... Us convido a llegir-lo si no ho heu fet, ja que ara faré una mena de continuació complementaria del original, tanmateix no tan irònicament plantejada.

Certament, des de la publicació esmentada el joc brut espanyol ha anat creixen en volumen i intensitat, de forma desmesurada. Les rates de claveguera s'han multiplicat i es dediquen a rosegar tot allò que podem per destruir les il·lusions i esperances de milions de ciutadans catalans. Uns dels més actius rosegadors nien dins del ministeri de l'Interior, sota el comandament de Jorge Fernández Díaz. Utilitzen una unitat secreta dedicada exclusivament a rastrejar  i confegir informació sobre presumptes irregularitats suposadament comeses pels principals actors polítics catalans. Segons el diari ARA -18/3/2013 i 30/11/2014-, els membres d'aquesta unitat es mouen al marge de la UDEF però col·laboren estretament amb ella, i els seus integrants es fonen i confonen en altres departaments policials: de planificació i estratègia i d'afers interns. Una vegada extretes o fabricades les probes contra els polítics, partits i institucions catalanes, les fan arribar als jutges i fiscals mitjançant unitats policials oficials i legals -per exemple l'UDEF- i/o als mitjans de comunicació integrants de la caverna mediàtica

madrilenya, això si, procurant que la filtració i posterior publicació coincideixin amb els moments mes significatius i sensibles del procés, com poden ser campanyes electorals, o negociacions entre partits sobiranistes, o plens històrics del Parlament català.

Hi ha molts exemples que han anat sortint a la llum des de les tenebres que regnen a les clavegueres de l'Estat. L'informe policial publicat a la premsa madrilenya, suposadament un esborrany de l'UDEF, i que afirmava de l'existència de comptes secrets a Suïssa, Andorra i Liechtenstein d'Artur Mas, barrejat amb acusacions del mateix perfil sobre l'ex-president Jordi Pujol i amanits amb incontables afers de corrupció de CiU, són algunes mostres fefaents del tarannà d'aquesta unitat. Una mena de totum revolutum que ha servit per concloure que a Catalunya hi ha massa corrupció -tota la del món, segons Madrit-, que l'oasi català es un pantà ple de merda, que l'acusació del tres per cent en comissions per obres públiques en realitat s'enfilen fins el vint per cent o més, i que Catalunya es troba en mans d'un grup de mafiosos encapçalats pel padrino Jordi Pujol i Soley i ara pel seu hereu Artur Mas i Gabarro. Fins i tot van filtrar informacions falses sobre l'ex-alcalde de Barcelona Xavier Trias, un bon i honest home, acusant-lo de tenir milions d'euros amagats a Andorra -també a Suïssa-, donant el número de compte, el nom del Banc i les dates i quantitats dels milionaris ingressos en euros..... Qualsevol assumpte susceptible de poder ser carregat a l'espatlla d'un polític sobiranista i atribuït a una formació política o institució catalanista, acaba damunt d'ells. I tot són informacions esbiaixades, manipulades i/o falses, mai provades, que acaben sent atribuïdes com a corrupció innata de Catalunya. Sense distincions ni mesura!.

Els Mossos d'Esquadra tenien coneixement de cinc informes atribuïts al CNP -Cos Nacional de Policia-, sota la direcció de l'ex-diputat popular Ignacio Cosidó, titulats Anàlisis de situació del Cas Palau, i estretament vinculat al Grup d'Estudis Estratègics, que es un think tank de seguretat i defensa de la dreta nacionalista espanyola més rància i sectària que pugi existir. Com resulta previsible, es centren en suposades corrupcions dels líders de CDC -Oriol Pujol, Artur Mas, Xavier Trias, Felip Puig, entre d'altres-, empresaris amics del nacionalisme català i periodistes propers al sobiranisme. La policia catalana està convençuda de que quan el ministre Fernández Díaz va amenaçar públicament amb "moltíssima documentació que previsiblement serà judicialitzada i que no agradaria a CiU, sorgida de fonts obertes i de dades d'altres informes i declaracions", es referia a aquests cinc informes esmentats. Informes que barregen algunes certeses -poques!-, aparents versemblances -ínfimes!- i molta fabulació -tota!-. I tot en nom de la sagrada unitat d'Espanya, nord i guia que els motiva.....

Aquesta unitat es el més clar exemple de joc brut confegit per les rates de claveguera de l'Estat espanyol. Han malparit informació esbiaixada, falsa i manipulada. Són font d'inspiració dels intrèpids periodistes d'investigació madrilenys, com ara Eduardo Inda i similars.... Veritables titelles mogudes per les rates estatals!. També han enllumenat a personatges típicament hispànics, extrets directament de la literatura del segle d'or del Regne de Castella, sent els més reeixits Francisco Nicolás Gómez, àlies el Petit Nicolás i pícaro oficial vinculat al Partit Popular, i l'amant despitada de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Alvarez, comare d'Alicia Sánchez-Camacho i intima amiga de Jorge Moragas, la mà dreta de Mariano Rajoy. Aquesta unitat, repeteixo, es l'última carta que Espanya fa servir per mantenir l'estatus quo actual perquè perduri per sempre més inalterat.... Es a dir, trepitjant el coll de Catalunya fins deixar-nos sense alè!. Estem parlant d'un grup especial policial que actua sense control judicial, al marge de la llei -la jurisprudència prohibeix les investigacions policials prospectives-, que es fixen prèviament un objectiu a batre, preferentment contra adversaris polítics, que assetgen a innocents sense motius o per raó del seu sobiranisme -surten a pescar a veure que cau!-  i que actúan per motivacions absolutament polítiques i partidistes. Aquests són els encarregats de mantenir unit l'Estat espanyol!.

Fa temps que les classes dirigents d'Espanya han perdut el senderi. Les seves obsessions unitaristes, el seu egocentrisme i centralisme seculars, la seva intolerància innata, el pes d'un passat convuls i feixuc, ple de llums i ombres, i un profund complex d'inferioritat que amaguen darrera la supèrbia i altivesa els porta a voler imposar -per la força, si cal!- les seves raons i veritats com úniques i certes, alhora que no els permet raonar ni enraonar amb aquells que no són, ni senten, ni parlen com ells. La diferència i el pluralisme nacional de l'Estat passen a ser un anatema mereixedor de ser jutjat, torturat i executat per la Santa Inquisició, en ple segle XXI.

Vist tot això, ¿algú pot dubtar que si Catalunya vol viure lliure, rebre justícia, ser respectada i tornar a ser rica i plena, només ho aconseguirà amb la independència?. ¿Quants pobles del Món aguantarien un estat hostil i despietat que utilitza la Constitució, les lleis, els espies, la policia, els jutges i fiscals, la premsa, els funcionaris, la política, el impostos, la economia, els pressupostos de l'Estat, les infraestructures, la llengua, la cultura, en contra d'una bona part dels ciutadans d'aquest Estat, pel sol fet de parlar, pensar i voler viure diferent de la majoria espanyola?. M'agradaria que algun ciutadà de qualsevol estat federal, o regió, o país d'Europa o del Món em digues què faria ell, cas de patir el capteniment del seu estat com el patim els catalans. No es defensaria....?. No es defensarien amb ungles i dents?.

Això es el que estem fent la majoria de catalans!. Per aquesta raó, en defensa pròpia, les clavegueres de l'Estat no ens podran vèncer. I tampoc Jorge Fernández Díaz acompanyat del seu àngel de la guarda, que anomena Marcelo -segons confessió feta per ell mateix-..... És una pena que hi hagi alguns catalans que creguin les mentides, les falsedats i les calumnies que uns quants il·luminats s'inventen per mirar d'aturar i anorrear la propera independència de Catalunya. Potser l'alentiran una miqueta, però no la podran aturar. Perquè ens hi va la supervivència com a poble. Ja som majoria a la nostre nació. Catalunya i els catalans ens ho mereixem..... I ho aconseguirem: la independència!.