I NOSALTRES, BARALLANT-NOS CAÏNITAMENT. NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ.....

El 26 d'octubre de 2017, vint-i-cinc dies desprès de l'1O, Gabriel Rufián va fer aquestes dues piulades: "155 monedas de plata" i "El que dude que salga a la calle y mire a los ojos de la gente". Tot això perquè el president de la Generalitat havia proclamat la independència de Catalunya i tot seguit l'havia deixat en suspens.....

Aquestes piulades fetes a corre cuita per telèfon encara avui tenen conseqüències. Titllar de traïdor i venut el president de Catalunya en boca d'un pretès company de viatge cap a la independència perquè ha pres una decisió -potser equivocada-, sense dir perquè no t'agrada i què hauries fet tu, va desencadenar la tempesta perfecta dins de l'independentisme que encara avui descarrega damunt dels nostres caps. Tots sabem què ha passat des d'aleshores. Retrets entre partits i dirigents independentistes, insults entre simpatitzants d'un costat i l'altre i el que és més greu: donar tota la munició i armes existents a l'unionisme nacionalista espanyol per intentar aturar la independència. Unionisme què, per cert, estava ferit de mort des d'aquell gloriós i alhora malaguanyat més d'octubre de l'any 17.

A partir d'aquí, van marxar a l'exili una part del govern legítim, mentre que l'altra part va optar per quedar-se i sotmetre's a la justícia castellana, que al seu torn va decretar presó preventiva indefinida per tots ells. També vam conèixer els fantasiosos atestats de la Guàrdia Civil, farcits de mentides i falsedats, així com instruccions i decisions judicials infumables i arbitraries. Va endegar-se una causa general contra l'independentisme amb els consabuts judicis farsa i es va desfermar una repressió generalitzada contra tres mil independentistes -fins ara!-, acompanyada de sentències injustes i condemnes desproporcionades, les quals més que justícia han impartit venjança i revenja a dojo. Però sobretot, desprès d'aquelles dues piulades de Gabriel Rufián, l'estat espanyol va engegar una descarnada ofensiva total -l'animal ferit es torna molt més perillós!- que volia propiciar i ha provocat una profunda divisió i enfrontament dins del moviment independentista. En definitiva l'estat va executar fil per randa la vella dita atribuïda a Juli César: Divide et impera, divideix i venceràs!. 

Així doncs va iniciar-se una brutal campanya política, policial, judicial i mediàtica per provocar el divorci entre JxCAT i ERC i demonitzar o glorificar respectivament alhora els principals partits que conformem i sostenen el govern legítim de la Generalitat. A uns els van satanitzar, insultar, menystenir i assetjar despietadament. JxCat i Carles Puigdemont es van convertir en la peça de caça major a batre. L'altre part, ERC i Oriol Junqueras, com ja els tenien segrestats, empresonats, escapçats i finalment sentenciats, només calia seduir i entabanar els principals representants circumstancials -i esporuguits!- del partit per intentar acabar de trencar i fins i tot anorrear el moviment independentista que tant havia ferit el seu tronat orgull de superbs hidalgos castellans. Al cap i a la fi no van fer altra cosa que alló que havia inspirat i iniciat Gabriel Rufián tres setmanes desprès de l'1 d'octubre.

Aquests retrets i crítiques sovint desafortunades i agressives no son pas pròpies de Gabriel Rufián en exclusiva, certament. Des d'ERC a JxCat, passant fins i tot per les CUP, tothom ha caigut en el parany de l'estat. Molts s'han apuntat a la moda de l'insult i les crítiques descarnades cap a aquells que fins fa poc eren considerats senzillament com adversaris i que ara ja s'han convertit en perillosos enemics polítics a batre. N'hi ha que s'hi recreen, com Jessica Albiach, delerosa per participar en un nou tripartit amb ERC, Els Comuns i socialistes, altres burxen en les ferides per aprofundir-les i fer més mal a l'enemic polític. N'hi ha que gaudeixen fent-ho..... Des de dins i des de fora de l'independentisme.

És exasperant la roïndat que els més abrandats defensors dels uns o dels altres fan servir. S'hi han apuntat fins i tot algunes de les personalitats més destacades o representatives dels respectius partits, encomanant el verí de l'odi i la tírria que destil·len entre militants, simpatitzants i votants de les diverses formacions independentistes. Confesso que a mi també m'ha passat, malgrat que intento mantenir les formes i el respecte cap els altres independentistes, encara que no sempre ho aconsegueixo. Es tracta d'una reacció que tot i ser lògica és perfectament condemnable. Que les piulades de Gabriel Rufián o Joan Tardà no m'agradin, o que Roger Torrent -ERC- decideixi vetar la candidatura de Carles Puigdemont o facilitar la inhabilitació de Quim Torra traient-li la condició de diputat, o que Pere Aragonès sigui pusil·lànime i submís a les ordres de Madrit, tot això no justifica cap mena d'insult ni manca de respecte contra ells. A tot estirar es pot criticar, posar en evidència les incoherències, les contradiccions i demanar un exercici de sincera autocrítica al partit i als líders de ERC. Res més!. El mateix val per JxCat. No es pot criticar que Carles Puigdemont, Toni Comin i la resta d'exiliats polítics optessin per marxar i deslliurar-se de les urpes de la justícia castellana donada la manca de principis, imparcialitat i decència que han demostrat -i no només el TS!- des del poder judicial, així com també des dels poders executiu i legislatiu espanyols. No es pot anar acusant de ser convergents, corruptes, o del 3% a tot aquell membre de JxCat que tingui un passat a les files del difunt partit CDC, perquè no tothom té passat convergent i l'immensa majoria ni són corruptes ni tenen res a veure amb el 3%. En política utilitzar el pecat original per demonitzar a l'adversari sol tornar-se en contra de qui ho fa. És un bumerang incontrolable!. Tampoc s'ha de sobreactuar, insultar i dramatitzar assenyalant a ERC com a sectaris eixelebrats i titllant-los de traïdors, botiflers, autonomistes o venuts a l'unionisme, perquè no és cert encara que no es comparteixi la seva estratègia. 

Podem dir, doncs, que l'èxit de la operació Divide et impera és abassegador. Malgrat que gaudim d'una sòlida majoria independentista, en vots i en escons, no hem fet res per alliberar els presos polítics i facilitar el retorn dels exiliats. Tampoc hem fet res per implementar la independència, guanyada amb sang i suor sota els cops de porra l'1O. Ni taula de diàleg, ni amnistia, ni tant sols hem impedit que les arbitrarietats i la repressió dels tribunals i jutges castellans contra l'independentisme no s'hagin aturat, ni que la Guàrdia Civil del tinent coronel Baena -Tácito- i la policia patriòtica de Fernández Diaz i Villarejo no hagin aturat la persecució i setge contra ciutadans catalans de tota mena pel sol fet de ser demòcrates i defensar la independència. Alhora el Tribunal Suprem pren la decisió de suspendre el tercer grau als presos polítics sense que abans ho hagués fet mai en altres casos, passant-se pel forro la decisió presa pels jutges i tècnics de vigilància penitenciaria. S'activen, és retiren i tornen a reactivar-se les euro ordres i es demana a l'euro-parlament que aixequi la immunitat dels parlamentaris Puigdemont, Comin i Ponsatí, alhora que els europarlamentaris espanyols diuen que volen incloure el delicte contra la "integritat constitucional" dins una nova llista de crims subjectes a extradició exprés, perquè a Europa no existeix el delicte de sedició. Això és la sublimació destil·lada del lampedusisme: canviar el nom d'un delicte per fer-lo més atractiu a Europa!. Per la seva banda el Tribunal Constitucional retarda tant com pot els recursos que interposen els advocats dels presos polítics, sense mostrar cap mena de pressa a resoldre les qüestions platejades pels defensors sobre la vulneració de drets, la qual cosa implica una nova vulneració de drets!. Deu ser per culpa de les noves competències punitives que el legislatiu els ha atorgat en matèria de desobediència, com si es tractés d'un jutjat de guàrdia qualsevol i no com un tribunal de garanties a l'ús arreu d'Europa..... 

Per la seva banda, el Gobierno de coalició més progressista de la història parla d'indults en tràmit -per desprès de les eleccions al Parlament-, perquè fer una llei d'amnistia es massa complicat. També diu que vol modificar el codi penal per reformar l'article que parla de sedició abaratint les condemnes, alhora que anuncia l'enduriment de les penes per desobediència. Es a dir, el que vol treure per una banda ho incrementa per l'altra..... Promet una taula de negociació sobre tot menys d'amnistia i autodeterminació però mai l'acaba de convocar perquè no hi ha harmonia ni comunió d'interessos entre les formacions catalanes. Tot són excuses de mal pagador!. Mentrestant els partits independentistes reforcen l'estabilitat del Gobierno aprovant pressupostos, esgarrapant quatre engrunes en infraestructures que mai s'acaben executant -com sempre- i empassant-se tots els gripaus que els serveixen socialistes i Podemos. I tot això perquè  l'ultra dreta i l'extrema dreta no aconsegueixin el poder a Espanya, sense tenir en conte que els franquistes sempre han estat presents hegemònicament a totes les institucions de l'Estat. Paguen un xantatge polític i emocional per no aconseguir res. Ni a favor dels presos i exiliats polítics ni a favor del referèndum!. Res de res!.

I nosaltres, barallant-nos caïnitament.....

Per la nostra beneiteria l'independentisme rep una pluja de cops que ens plouen de totes parts per damunt alhora que les formacions independentistes incrementen aquesta pluja llençant-se tones d'aigua gelada les unes a les altres. I la pobra gent independentista, amarats i estabornits pel xàfec que ens cau d'arreu, ens ofeguem i ens escridassem rabiosament entre nosaltres.

No és això companys, no és això..... Pensem-hi!. 

 

   

PERQUÈ NO VOTARÈ A ERC?.

Sempre he cregut que per aconseguir la independència de Catalunya no hi ha altra alternativa que no passi perquè les formacions polítiques que defensen aquesta opció caminin juntes per la senda que ens condueixi a la fita desitjada per tots: partits polítics, entitats sobiranistes i la resta de la ciutadania. Ha d'haver-hi una estratègia consensuada i hem d'elevar l'opció de la independència a la categoria de prioritat. Mai haurem de renunciar a una ruptura no pactada amb l'Estat espanyol ni a fer i defensar la DUI. La realitat, però, no és pas aquesta. Les picabaralles entre partits i l'astorament sobrevingut de les associacions independentistes estan aconseguint que la meta final no s'apropi gens ni mica. Ans el contrari!. L'horitzó de la llibertat s'està emboirant cada dia que passa, mentre que la repressió i la corresponent injustícia presideixen totes les decisions que adopten les institucions espanyoles envers Catalunya.  

Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP no tenen una estratègia comuna ni un full de ruta compartit i pel que sembla, no tenen ni tan sols els mateixos interessos. En definitiva, tenir els líders a la presó, a l'exili o no tenir líder reconegut -com ara les CUP-, no afavoreix pas l'entesa entre les diferents formacions. Uns volen confrontar-se -JxCat- contra un estat repressor i democràticament feble i els altres -ERC- volen pactar-hi, encara que l'Estat no vol parlar de referèndum ni d'amnistia. I ambdós partits volen guanyar les properes eleccions autonòmiques. Estan prioritzant lluitar per l'hegemonia dins de l'autonomisme constitucional que no pas per la independència. Pel que fa a les CUP no se sap ben bé com volen aconseguir-ho ni amb qui. En ells, només es percep una mena de distanciament a involucrar-se amb les altres formacions sobiranistes per compartir l'estratègia, la cogovernança del mentres tant i la coresponsabilitat política. No se sap si volen fer la revolució per aconseguir la independència o la independència per fer la revolució.....  

Doncs bé!. Davant d'aquest panorama tan desolador darrerament quasi tots els mitjans de comunicació s'estan decantant indissimuladament contra el president Carles Puigdemont. Aquest fet és notablement cridaner en els periodistes de més renom que s'ocupen de la informació política. Recordem que la política es l'activitat humana que incideix en quasi tots els aspectes de la societat. Aquest biaix es percep tant en aquells més propers a l'unionisme com els qui podríem considerar propers a l'independentisme. Les informacions de la premsa escrita, les tertúlies de les televisions i ràdios públiques i no cal dir que també les privades s'afanyen en decantar-se a favor de ERC. Les empreses de comunicació privades ho fan ja obertament. Lloances exagerades cap els actuals líders circumstancials d'Esquerra, crítiques desaforades contra Carles Puigdemont i la seva suposada llista electoral, sorollosos aplaudiments per l'actitud pragmàtica dels republicans, escandaloses esbroncades per JxCat i les propostes de confrontació. Amaguen defectes i errors dels uns per destacar els dels altres. I el mateix fan amb les lloes. JxCat sempre ho fa tot malament mentres que ERC tot ho fa bé..... Hi ha periodistes que fins i tot ho diuen sense embuts. Prefereixen que Pere Aragonès, de la mà d'Oriol Junqueras, guanyi les properes eleccions i es decanti per un tripartit amb Els Comuns i els socialistes, deixant de banda a JxCat i les Cup. En definitiva, no amaguen la seva esperança transformada en desig perquè ERC bandegi la independència en nom de les polítiques socials, l'esquerra centrada i el pragmatisme polític.... 

Es evident que aquesta opinió no serà compartida per aquells votants que prefereixen que guanyi ERC. Al cap i a la fi aquesta percepció es meva, personal. I per tant podria ser considerada com partidista. Però no, no és això. Jo no soc de JxCat. He sigut un fidel votant de ERC fins no fa massa temps. Confesso que m'he apuntat al Consell de la República empès per la crida a l'unitat transversal que demana a tots els catalanistes per aconseguir el més aviat possible la independència de Catalunya. I el fet que aquesta crida hagi sigut reiteradament desatesa per ERC és el que ha fet que em declari ex votant de ERC. 

Les preguntes que haurien de respondre els republicans són: perquè l'unionisme prefereix que guany Aragonès i ERC enlloc de la llista de Carles Puigdemont?. Perquè pidolen entaular-se amb el PSOE per demanar quelcom que mai aconseguiran -referèndum acordat i amnistia pels presos i exiliats polítics- si els socialistes no volen ni tan sols parlar-ne?. Perquè no volen pactar un programa de govern i una llista conjunta amb JxCat?. Perquè es posen pals a les rodes ells mateixos demanant eixamplar una base soberanista hores d'ara prou ampla, sumant-hi Els Comuns, fet que l'empetiteix mentre eixampla la base unionista?. Perquè posen entrebancs absurds demanant majories qualificades més enllà del 50%+1 de vots davant un suposat referèndum d'autodeterminació?. Perquè posen en qüestió el principi democràtic que tots els vots son iguals i valen el mateix, acceptant que els contraris a la independència siguin millors i valguin més que els vots favorables?. 

Totes aquestes preguntes tenen una resposta que s'endevina prou evident. ERC està escapçada. No té un líder que gaudeixi de la llibertat necessària per prendre les decisions a favor de la independència. Té un lideratge circumstancial, Pere Aragonés, el qual està més preocupat en portar-se bé amb Espanya per aconseguir la llibertat d'Oriol Junqueras que no pas liderar un partit que ens porti a la independència. Pere Aragonés és un militant sense carisma ni capacitat de lideratge. Es pusil·lànime i malauradament forma part del grup de polítics incapaços de trencar amb l'estatus quo dominant i per tant, incapaç d'afrontar el necessari trencament polític i administratiu de lleis i institucions espanyoles que requereix qualsevol acte que ens porti a la sobirania plena. Es per aquesta raó que els defensors d'aquesta política de renuncia i submissió utilitzen un llenguatge tan cru i sectari cap els altres actors independentistes. Per això mateix no tenen el mínim sentit d'autocrítica i són incapaços d'establir complicitats amb els altres independentistes. Per això cauen en la trampa de fixar-se en l'eix dreta-esquerra, tal i com volen els unionistes, bandejant el fet que sense ser estat mai podrem prioritzar les polítiques socials que tan imprescindibles resulten hores d'ara. Es per això que prefereixen titllar a tots aquells independentistes que no combreguen amb les propostes de Esquerra Republicana com a post-convergents, atribuint-los una mena de pecat original imperdonable, siguin o no d'origen convergent. Per tots aquests motius son incapaços d'acceptar que l'Estat espanyol mai pactarà un referèndum d'autodeterminació ni recolzarà una amnistia pels presos i exiliats polítics...... Per més bondat que facin!.

Per totes aquestes preguntes i respostes he deixat de votar a ERC.....      

 

UN ESTAT FALLIT!.

S'ha fet publica la sentència contra el Major Trapero i la cúpula de comandament dels Mossos d'Esquadra sobre els fets ocorreguts a Catalunya l'any 2017. Alhora, i potser no sent una casualitat, s'ha escenificant al Congrés espanyol la moció de censura impulsada pel partit franquista d'extrema dreta VOX contra el govern de coalició més progressista de la historia.

Dic que aquesta coincidència no resulta casual perquè a l'Estat espanyol es produeixen aquestes conjuncions astrals amb notable freqüència. Quan es vol amagar quelcom que acaba resultant políticament vergonyós, o qüestiona i posa en evidència l'aparent solidesa institucional i ètica de l'Estat, mostrant-se les carències o excessos a l'àmbit de la justícia i de la policia, aleshores els astres es conjunten miraculosament per tal de dissimular davant la ciutadania la realitat, les contradiccions i les misèries d'aquest malaguanyat Estat. Aquestes conjuncions, degudament adobades amb filtracions interessades i esbiaixades a la premsa del règim, a més de causar vergonya aliena, també mostren les febleses i la manifesta ignomínia que exhibeix la classe política espanyola, sent ja impossible amagar-ho a ulls de la ciutadania.

El Major Trapero i els seus companys han estat absolts de tots els delictes que se'ls havien imputat. He de confessar que no m'ho esperava pas. La sentència del Tribunal Suprem dictada contra el govern legítim de la Generalitat, donava per provat que a Catalunya els mesos setembre i octubre de 2017 es va produir una sedició tumultuària i un cop d'estat, malversació de cabdals públics i desobediència al Tribunal Constitucional. Per aquesta raó els presos polítics van ser injusta i durament condemnats a passar anys i panys a la jargola. En canvi, segons el TOP -Audiència Nacional- cap d'aquests suposats delictes van ser comesos pels Mossos d'Esquadra, titllats per la fiscalía com a connivents amb els líders polítics i braç armat de la rebel·lió produïda aquells mesos a Catalunya. Fins i tot la sentència qualifica d'encertades, adequades i proporcionals totes les accions empreses per la policia catalana en el compliment del mandat judicial i critica implícitament la violenta actuació de la policia espanyola quan es va dedicar a reprimir a cops de porra milers de ciutadans l'1O. Per la qual cosa es pot deduir que Millo, Perez de los Cobos i Baena, responsables de les forces repressores desplegades a Catalunya, van mentir miserablement en els atestats aportats davant la fiscalia i en les declaracions efectuades davant el jutge Marchena. I que la fiscalia va considerar inqüestionables, el que demostra que va afinar les actuacions per acusar falsament els presos polítics davant el Suprem. Per tant, s'ha produït una flagrant contradicció legal que posa de manifest l'escandalosa manipulació que son capaços de fer jutges, fiscals i policia judicial castellans quan actuen contra catalans innocents, decents i honrats, a l'aplicar la més roïna de les venjances que existeixen per salvaguardar la sagrada unitat de la pàtria espanyola, amb l'agreujant d'administrar justícia il·legítima contra l'independentisme democràtic i pacífic que es practica a Catalunya. I el fet que milions de catalans sentim vergonya aliena, indignació, ràbia i percebem manca de legitimat a aquest estat de dret fake, això no fa reflexionar ni commou a aquells que tindrien l'obligació d'esmenar tanta ignomínia acumulada en nom de la justícia reial..... 

La publicació de la sentència absolutòria, prèviament filtrada a la premsa abans que notificada als encausats, ha coincidit amb la moció de censura instada per VOX contra el govern Sánchez. Naturalment, la moció ha sigut rebutjada per tots els parlamentaris llevat dels 52 escons feixistes. I la quantitat d'insults, manipulacions i mentides abocades des del faristol pel candidat franquista durant l'espectacle parlamentari i les respostes que han donat la resta de grups polítics, no han servit per tapar la infàmia que suposa l'evident contradicció produïda entre la sentència dictada en el judici farsa del Suprem i la del TOP. Per a uns, els mesos de setembre i octubre de 2017 hi va haver una revolució violenta i es va consumar un intent de cop d'estat i per altres no es va cometre cap delicte. Voler que un espectacle esperpèntic al Congres espanyol -donant aire al feixisme-, tapi les misèries de la justícia castellana -o que les misèries tapin l'esperpent!-, ha resultat igual que el negoci d'en Robert amb les cabres: donar-ho tot per no aconseguir res......

L'estat de dret no existeix al Regne d'Espanya. La justícia del Suprem és vergonyosament injusta, indecent, mancada de principis i de independència, farcida de partidisme i escandalosament il·luminada pel franquisme. L'Audiència Nacional, l'antic TOP franquista canviat de nom, es dedica a perseguir i acusar els implicats bascos a una baralla d'un bar d'Altsasu o activistes socials catalans per defensar la llibertat d'expressió i manifestació i la independència, per a poder jutjar-los com a terroristes encara que no ho siguin. Sent com és una instancia judicial inexistent en cap altre estat democràtic europeu. És una endimoniada i feixuga herència del sistema repressiu de la dictadura, malgrat la sentència absolutòria dictada a favor dels Mossos. Si no hi va haver delicte -i ho sabíem tots!-, perquè s'ha fet passar per aquest viacrucis a quatre innocents?. Justícia parcial i arbitraria, de partit, dependent del poder polític i politics manipuladors i covards que delegen responsabilitats en la justícia. Jutges que tanmateix volen manipular la política, els parlaments, que diuen a qui i què es pot votar o no, que inhabiliten electes manllevant i retorçant les lleis, que la JEC -òrgan administratiu- imposa la inhabilitació d'un president de la Generalitat, que el Tribunal de Cuentas -clar exemple del més pur i dur nepotisme existent al mon mundial!- multa polítics fins portar-los a la ruïna per malversació sense haver-se embutxacat ni un sol euro!. Que persegueixen, jutgen i condemnen a milers de catalans per defensar urnes i paperetes. Polítics que obvien els suggeriments i recomanacions dels metges i científics i prenen decisions partidistes, que  davant la pandèmia contraposen i prioritzen els interessos econòmics i polítics per damunt de la salut dels ciutadans. Per no parlar de la corrupció còmodament instal·lada en quasi totes les institucions públiques i privades de l'Estat o de l'impagable tasca que fan determinats mitjans de comunicació afectes al règim, escampant totes les informacions filtrades des de les clavegueres de l'Estat, especialment -però no només!- els madrilenys.....  

Un estat de dret on una suposada transició des de la dictadura a la democràcia, de la llei a la llei, va servir per blanquejar i normalitzar el franquisme, el qual des d'aleshores tutela la democràcia. En definitiva, un estat de dret on als anys 80 del segle passat es va enterrar pública i definitivament Montesquieu i la separació de poders -l'enterrador oficial va ser la mà dreta de Felipe Gonzalez, el vicepresident del Gobierno socialista Alfonso Guerra-, en que cada cop els drets ciutadans minven i la justícia, la democràcia i la llibertat es van esfilagarsant. On un cop d'estat presumptament fallit encapçalat per un guàrdia civil amb tricorni incorporat va propiciar una mena de LOAPA politico-mental, que va servir per restringir llavors drets i principis democràtics i que avui inspira i marca l'accelerat procés de retrocés democràtic que pateix l'Estat espanyol.....

En definitiva, un estat fallit!. 

Del qual és millor sortir-hi que no pas quedar-se.....   

  

 

    

DESORI, ESPERPÈNTIC, APOSTOFLANT, INCREÏBLE, INACCEPTABLE!.

S'ha consumat un nou atropellament causat pel desprestigiat Tribunal Suprem castellà. Han dictat sentència contra el president Quim Torra i per tant, i tal com s'esperava i era previsible, l'han destituït del seu càrrec per haver desobeït la Junta Electoral Central quan va despenjar una pancarta dos dies desprès dels marcats per la Santa Inquisició espanyola. Una pancarta que demanava la llibertat dels presos i exiliats polítics i defensava la llibertat d'expressió.

Van acusar-lo de desobeir a la Junta Electoral perquè, segons la sentència, es tracta d'una institució de rang superior a la presidència de la Generalitat i per tant s'han d'obeir totes les seves resolucions, siguin o no assenyades o ajustades a dret..... 

Tot plegat, un desori!. Un president democràtic, elegit pel Parlament de Catalunya, destituït per un òrgan purament administratiu vigent només en període electoral i configurat per membres elegits per sorteig -insaculació-, els quals gaudeixen del vist i plau de les principals formacions polítiques de l'Estat. Per cert, un dels seus membres també gaudeix particularment de la plena confiança i és a l'òrbita més propera al voltant del partit C's, formació política espanyolista abrandadament nacionalista que casualment va interposar i atiar les actuacions contra el president de la Generalitat. 

Es a dir, una institució partidista, amb capacitat d'interposar multes, va decidir elevar a la categoria de delicte penal una suposada desobediència que ha acabat amb una desproporcionada i ignominiosa pena d'inhabilitació per un any i mig i que implica violentar la voluntat política dels electors catalans, les votacions dels parlamentaris i el respecte degut a una institució la qual diuen que és la màxima autoritat de l'Estat a Catalunya..... Esperpèntic!. 

Un cop més, la judicatura castellana ens ha demostrat fefaentment el modo i manera de com implementar la injustícia per impartir venjança i castigar persones honestes per motivacions purament polítiques. Apostoflant!.

La repressió no s'atura. Les lleis espanyoles donen mostres d'una perniciosa mal·leabilitat mai vistes abans en altres contrades democràtiques de la resta del Món. Els jutges espanyols son capaços de fer matusseres meravelles amb els textos legals que haurien de servir per impartir justicia i que fan servir per fer tot el contrari. Els fiscals no es queden pas enrere en aquest desori il·legítimament legal i afinen i desafinen imputacions i acusacions segons convingui als poders fàctics i a la sagrada unitat de la pàtria. I la policia patriòtica, ja sigui la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, s'erigeixen com a guàrdia pretoriana perseguidora de la dissidència política i en el braç armat d'aquestes injustícies, tot això en nom de Espanya, Una, Gran i Lliure..... Increïble!.

Passen els anys i el més calent és a l'aigüera. L'Estat espanyol a cada bugada perd un llençol. En aquest cas, va esfilagarsant els principis democràtics, la justícia i els drets individuals i col·lectius acceleradament. No va fer net quant tocava, allà pels anys de la mal anomenada transició, en que va blanquejar-se la dictadura oficialitzant l'hegemonia del franquisme. El Cap de l'Estat, la judicatura, la fiscalia, l'exercit, la policia, la guàrdia civil i la resta d'institucions d'aquest malaguanyat Estat que hauria d'haver transitat cap a una democràcia homologable a Europa i la resta del Món, són víctimes d'aquesta possessió infernal, que tan agrada a les rates que pul·lulen a les clavegueres de l'Estat. No va transitar aleshores i avui estem pagant les conseqüències. I el pitjor de tot és que els partits mal anomenats constitucionalistes o d'àmbit nacional han acabat sent fagocitats pel tardo-franquisme imperant a aquesta Espanya immemorial, la de sempre. Una Espanya que sempre ho canvia tot perquè tot continuï igual. Un Estat en franca descomposició.....

Un Estat inacceptable!. 

Si no volem descompondre'ns al costat de la resta de l'Estat haurem d'accelerar el pas per fugir d'aquest trist final que s'albira a l'horitzó. Haurem de desobeir més i més les ordres provinents de Madrit i de les seves corruptes institucions. Haurem de deixar de pagar els impostos a Madrit perquè els utilitzen en contra nostra. Haurem de deixar de posar l'altra galta quan ens atonyinen. Haurem de defensar-nos perquè si no ens anorrearan. Haurem de deixar de creure que l'Estat espanyol pot reformar-se perquè no ho volen i és impossible. Haurem d'acceptar que a Espanya no hi ha veritable democràcia, ni justicia, ni solidaritat, ni llibertat....

Haurem d'implementar la independència de Catalunya per sobreviure. Per que volem viure en pau, democràcia, justícia, lliures i pròsperament. 

O la independència o l'infern de l'Estat espanyol, hem d'escollir. No n'hi ha més.....

   

 

 

i 2/ "CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT vs DIÀLEG INTEL·LIGENT".

Reconec que tot el que seguirà a continuació no és més que un exercici teòric fet sense més intenció que permetre'm opinar sobre uns conceptes els quals tenen variades interpretacions segons qui ho explica i segons qui els escolta. Per tant, no es tracta d'un manual d'instruccions a seguir al peu de la lletra. Ni tant sols pretenen ser una agosarada proposta alternativa, si no més aviat una descripció subjectiva sobre un escenari prou complex, que demana solucions a curt i mitja termini. Solucions, però, que hores d'ara no s'albiren amb claredat....

La forma de confrontar-nos amb més possibilitats d'èxit a curt i mitja termini és la unilateralitat. Fer-ho així té l'avantatge que no depens per a res del que digui o faci Espanya. Però també té el desavantatge que has d'estar disposat a defensar la proclamació de independència fins les últimes conseqüències i que necessites el reconeixement d'altres estats sobirans i independents, fins i tot abans que no pas el reconeixement de l'estat del qual et separes, en aquest cas, Espanya. Pel que fa a la defensa ha de fer-se a partir de la desobediència majoritària i massiva del poble, intentant mantenir l'esperit pacífic i democràtic que fins ara hem fet servir. Així doncs una mobilització massiva i perllongada en el temps s'albira com a necessària i indefugible. Com també és imprescindible utilitzar altres eines, com ara no pagar impostos a l'hisenda espanyola, ni les cotitzacions a la Seguretat Social de Madrit, encerclar les seus de les institucions estatals domiciliades a Catalunya, ocupar les vies públiques i impedir el trànsit de les forces repressives demostradament violentes que sens dubte intentarà desplegar Madrit arreu de Catalunya. És així com es controla el territori del nou estat lliure i sobirà. Pel que fa al reconeixement internacional, ha de ser una tasca soterrada del servei exterior català, utilitzant contactes i amistats, afinitats ideològiques i polítiques i totes les empaties i simpaties existents cap a la causa catalana. No cal que per començar sigui necessari el reconeixement de molts estats, encara que seria bo que sumàssim alguns dels estats amb més pes i prestigi regional o internacional. Poquets estats però que siguin pesos mitjans o pesats dins del concert continental i mundial. Pel que fa al reconeixement de les institucions internacionals, caurà pel seu propi pes. És a dir, hi entrarem de la ma d'aquells estats que ens donin suport.

Per tant, l'unilateralitat, unes relacions exteriors discretes però intenses i la determinació i fortalesa popular serien claus per assolir la plena sobirania de Catalunya.

El que no hem de fer és perdre el temps demanant asseure'ns a una taula de diàleg, convocada sine die, que va retardant-se amb mil excuses de mal pagador, segons convingui al gobierno de torn. Tampoc hem de buscar eixamplaments de la base independentista perquè correm el risc de empetitir-la i esgotar la ja existent. Ni defugir la col·laboració amb altres forces independentistes, ja siguin de dretes, d'esquerres o de centre, perquè les picabaralles partidistes ens afebleixen políticament i nacionalment. I tampoc hem de retenir-nos o aturar-nos pel COVID 19 ni per les constants crides subliminals a l'unitat guaridora que llancen des de Madrit, perquè estan utilitzant l'infecció per a emmanillar-nos -a tot els ciutadans de l'Estat!- políticament. Però per damunt de tot hem de negociar i pactar entre totes les forces independentistes una estratègia política, administrativa, econòmica i social conjuntes per l'endemà d'aconseguida la plena sobirania i recolzar-les aferrissadament, si és que de veritat volem ser lliures més aviat que tard i exercir la independència com cal.

El quan és el més difícil de decidir i fer. Com més aviat, millor. Pensem que tot aquest procés de confrontació anomenada intel·ligent pot durar molts mesos i sumant i restant, podem concloure que ja dura massa temps. Fa anys i panys que estem lluitant!. Així doncs, sabem què hem de fer i com fer-ho. Ara és un bon moment per començar l'embat final. Portem massa mesos capficats amb els presos i exiliats polítics i continuen al mateix lloc on eren a l'octubre de l'any 17, uns consumint-se a la presó i altres a Waterloo. Ara sabem que esperar una mesa de diàleg amb el gobierno és com esperar que passin tots els trens sense que cap s'aturi a l'estació de negociació. La repressió i les arbitrarietats de l'Estat espanyol no s'aturen, si no que van en un in crescendo sostingut, constant, imparable i aclaparador....

Per tant, ara és el millor moment que tenim per iniciar l'última fase de la confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol. No hi haurà un altre tren que ens porti cap a la independència que no sigui aquest que passa volant per davant nostre.

Ni que sigui en marxa, l'hem d'agafar si o si.....

1/ "CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT vs DIÀLEG INTEL·LIGENT".

El president Puigdemont ha proposat a totes les forces independentistes endegar una confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol com a única via possible per a fer efectiva la independència de Catalunya, aprofitant l'experiència acumulada els darrers temps i vista la resposta violenta i venjativa que Espanya ha donat i encara dona a les democràtiques aspiracions, desitjos i esperances de bona part dels ciutadans catalans.

No havien passat ni unes poques hores de l'anunci i Pere Aragonès, actual vicepresident circumstancial del govern de la Generalitat -el titular virtual continua sent Oriol Junqueras-, va donar la resposta habitual a la proposta del president, senyalant que també calia entaular-se amb l'Estat espanyol per tal d'iniciar un diàleg intel·ligent, ja que tant la confrontació com el diàleg han de ser intel·ligents.

I doncs, què vol dir confrontació intel·ligent?. I diàleg intel·ligent?. Això ho han d'aclarir Carles Puigdemont i Pere Aragonès. Em fa l'efecte, però, que el president ho té molt més clar i ho exposa millor que no pas el vicepresident. Aquest reacciona com sempre han fet els líders d'ERC, matisant i contraposant-se a les idees que exposen els seus companys de viatge i alhora adversaris polítics, es diguin Mas, Puigdemont o Torra. És la vella tàctica de la contra-programació. Mas va donar una conferència fent propostes d'unitat a tot l'independentisme i Junqueras de seguida va donar-ne un altre fent propostes oposades. Puigdemont diu confrontació intel·ligent, Aragonès hi afegeix diàleg intel·ligent. Torra desobeeix la JEC i Torrent acatà obedientment per por a les amenaces que llancen des de l'Estat. És allò que els germans Marx demanaven amb reiterada ironia i sarcasme dins d'una cabina atapeïda de gent: i dos ous durs!. En definitiva, és una mena de reacció carregada de gelosia feta per aigualir les propostes que fan els altres partits independentistes.

Jo només puc donar la meva opinió sobre els conceptes llençats a la consideració pública per ambdós polítics, però no puc pas dir què entenen i volen dir ells sobre confrontació i diàleg intel·ligents. Per tant, em limitaré a exposar què penso jo sobre aquestes dues propostes.... 

D'entrada no crec que sigui massa intel·ligent demanar diàleg amb una de les parts manifestament contraria a enraonar sobre tot i tothom. L'Estat espanyol no s'ha mostrat mai partidari de reconeixer que els catalans i Catalunya som subjectes polítics i per tant, tenim tot el dret del món a una interlocució bilateral amb el Gobierno. Els bascos tenen un tracte diferenciat per alló del concierto i drets històrics i forals però Catalunya no. Ans el contrari, la multi-lateralitat ha sigut l'excusa perfecta que ha utilitzat Madrit per negar-nos qualsevol tracte diferenciat, no fora cas que l'afany emulador que pateixen la resta d'autonomies es desfermés, perquè a Espanya invocar o reconeixer la diferència provoca un erupció cutània catastròfica: "si lo pide Catalunya yo también lo quiero". El resultat era i és negar-ho a Catalunya per no atiar l'enveja de les altres autonomies..... Sempre ens han ficat al cistell de les comunitats i ciutats autònomes i a les negociacions multi-laterals. Una manera com un altre de diluir Catalunya i les seves aspiracions nacionals i financeres al recurrent cafè per a tots, cafè per cert cada cop més aigualit i amb més marro al fons de la tassa. 

Per tant, diàleg intel·ligent amb un estat que no et reconeix políticament i que a més a més no atura la repressió política, ni les manipulacions judicials i fiscals retorçant lleis i procediments, que atia la persecució policial contra els independentistes, que t'escanya política i financerament, que a més t'esclafa sota la seva constitució i tribunals, que manté com a presoners i exiliats polítics els principals líders dels partits independentistes i et vol anorrear nacionalment, aquest suposat diàleg amb l'Estat, desprès de tot això, seria com sostenir un veritable diàleg de sords i no pas intel·ligent. És una bajanada demanar-ho. Més que intel·ligent seria mantenir un diàleg de besucs. Les veritables negociacions on la intel·ligència serà més necessària que mai es produiran quan s'hagi de parlar del repartiment d'actius i passius, desprès d'aconseguida la independència i que Catalunya hagi sigut reconeguda internacionalment com nou estat sobirà. Fer-ho abans es una pèrdua de temps.....

En canvi, trobo molt bona la idea de la confrontació intel·ligent. Encara que dir-ho ara fa pensar que la confrontació produïda des de ja fa uns quants anys ha sigut un desencert, maldestra. Això no és cert!. Fins ara ens hem confrontat amb un Estat disposat a tot per tal d'impedir la independència. Atestats falsos de la policia, fiscalia afinant o desafinat a gust del règim -del nou però també de l'antic!-, jutges descaradament manipuladors i per tant prevaricadors, clavegueres de l'estat treballant a preu fet, el gobierno negant el pa i la sal a Catalunya, la premsa cavernaria -madrilenya o barcelonina, tant se val- manipulant a dojo l'opinió pública, etc.... Mentre que els catalans aspiràvem a una confrontació política dura però democràtica i lleial, Madrit ha reaccionat amb fúria rabiosa i desesperació incontrolada, reaccions que anorreen qualsevol indici de racionalitat, lleialtat i respecte als principis democràtics. Si cal algun exemple del tarannà de l'Estat espanyol envers Catalunya i els independentistes només cal visionar el documental americà titulat "La Estafa d'Andorra" que pot veure's a https://youtu.be/wrvpawFzC3Y  Especialment l'últim terç del documental.....

Tenint en compte, doncs, aquest tipus de confrontació irracional mantinguda per part de l'Estat espanyol, és una bona idea continuar confrontant-nos racionalment, amb renovada intel·ligència. Però, com fer-ho?. Què fer?. Quan fer-ho?. Aquestes són les veritable qüestions que hem de fer-nos i que hem de respondre.....



SEGUEIX.....

UN PAÍS INESTABLE....?.

L'historiador irlandès Liam Kennedy diu que si no hi ha una majoria aclaparadora a favor de la independència "el país serà inestable" i ens recorda que la violència no és el camí per aconseguir-la. També ens adverteix que no podem refiar-nos de l'ajut que Europa pogués donar-nos. Això d'Europa es de traca i mocador, vista la reacció sobre el que està passant amb la repressió a Bielorussa, que mereix una contundent condemna institucional per part d'Europa mentre que el que va passar amb la violència desplegada contra ciutadans pacífics a Catalunya l'any 17 i la persecució i repressió polítiques que encara hores d'ara estem patint, no mereix ni mitja llàgrima per part d'aquestes mateixes institucions de la UE. De traca, mocador i vergonya aliena.....

El que no ens diu aquest honorable historiador i tots aquells que recolzen la seva tesis és què s'entén per majoria aclaparadora. Un 55%?. Un 65%?. També hauria d'explicar com es negocia amb algú que no vol parlar del dret autodeterminació, ni reconeix l'altra part com a nació ni subjecte polític, ni vol establir una relació bilateral de govern a govern i amb mediadors que ajudin. En definitiva dialogar i pactar de tu a tu, en pla d'igualtat. L'altra part tampoc es compromet a amnistiar els presos polítics i permetre el retorn dels exiliats perquè diu que respecta la separació de poders entre l'executiu i el judicial. Ni tan sols explica quina és la seva oferta política envers Catalunya. Millor dit, la part espanyola insinua que passem pàgina i fem un altre Estatut, negociem un altre millor finançament autonòmic de d'història, demanem inversions en infraestructures que mai compleixen o negociem el repartiment dels fons europeus aprovats contra la crisis del coronavirus que, com sempre, repartiran al seu gust i, com sempre, a Catalunya arribaran les molles. Si amb el 50%+1 el país estaria sotmès a una hipotètica inestabilitat, com és que fins no fa massa temps, amb l'independentisme en franca minoria, no s'ha produït cap més inestabilitat social, política i econòmica que la provocada des de Madrit?.

Vol dir que la minoria unionista no acceptaria un resultat democràtic a favor del SI?. Vol dir que la minoria unionista no és democràtica i reconeixeria la victòria del NO havent aconseguit menys vots que els obtinguts pel SI?. Vol dir que l'Estat espanyol només respectaria unes votacions que fossin favorables a la "sagrada unitat de la pàtria, una gran i lliure"?. Vol dir que tot això crearia menys inestabilitat que reconeixer la majoria independentista?. La inestabilitat la provoca el malaltís tarannà del Madrit institucional envers Catalunya i els catalans!.

Demanar majories aclaparadores és voler enquistar el problema Catalunya-Espanya indefinidament per que sempre podran demanar que aquesta majoria sigui del 65%, del 80% i si molt m'apures, del 110%. Acceptar dialogar per parlar d'alló que només interessa als que volen perpetuar el [mal i injust] encaix històric de Catalunya dins de l'Estat espanyol, és oficialitzar l'intent d'anorreament de la nació catalana perquè sigui deglutida definitivament per Castella. I tots sabem que l'única violència emprada en el procés independentista de Catalunya ha sigut per part de l'Estat espanyol, colpejant votants pacífics, robant urnes i paperetes, empresonant polítics i rapers, perseguint ciutadans innocents per part de la policia, la GC i després la fiscalia acusant-los com a terroristes o malversadors per engarjolar-los i jutjar-los sense haver comés cap delicte violent ni cap altre semblant al malbaratament de cabdals públics. El seu únic delicte ha sigut recolzar pacíficament la independència. I no oblidem que l'estat de dret espanyol, el qual s'auto-considera com uns dels més consolidats d'Europa i del Món mundial, va obligar a polítics catalans a marxar a l'exili per buscar a fora la justícia que dins l'Estat mai haurien aconseguit. Com ha passat amb els presos polítics jugats, sentenciats, espoliats i condemnats desprès d'un judici-farsa més propi d'una república bananera del segle XIX que no pas d'una democràcia ferma i segura o d'un autèntic estat de dret del segle XXI......

Em fa l'efecte que tots aquells independentistes que demanen majories aclaparadores, o eixamplar la base independentista, o apel·len a l'independentisme pragmàtic, o s'amaguen darrera taules de negociació inoperants, tenen por de guanyar democràticament la independència. Tenen por de ser responsables d'implementar les polítiques i els recursos que necessita un estat que tingui cura dels seus conciutadans i no com l'actual espanyol que va contra nosaltres. En definitiva, tenen vertigen d'aconseguir la independència perquè senten pànic a obeir i defensar els interessos i drets de la gent que els han votat i davant dels quals sens dubte tindran que rendir comptes pels desencerts o incompliments que es produeixen quan es governa, sense tenir l'excusa de culpar de la mala gestió a Madrit.....

Potser seria d'agrair que foren valents i acceptessin d'una punyetera vegada que son políticament incapaços i ineptes de fer alló que vol la abassegadora majoria independentista que ja ara existeix. Potser seria bo que deixessin de dir-se independentistes perquè son castradorament pusil·lànimes de mena.

Per que en realitat, son impotents políticament parlant.....

UNIONISME, SUBTILESES I FALSES IL·LUSIONS!.

Les subtileses dels unionistes ens estan portant cap a una mena de carreró sense sortida. Perquè, és o no és un cul de sac demanar asseure's a una taula de diàleg on una de les parts no vol parlar d'alló que vol plantejar l'altre part?. És o no és un atzucac demanar que s'apliqui una amnistia als presos polítics quan l'altre part no reconeix l'existència dels presos i exiliats, o ni tan sols l'injustícia del seu empresonament?. És o no absolutament inútil demanar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació quan per activa i per passiva sempre s'ha dit que això no passarà mai al regne on mai es posava el Sol?. Quin sentit té demanar que s'aturi la persecució i repressió que pateixen els independentistes si cada dia que passa s'incrementen les actuacions eixelebrades de la fiscalia, el Tribunal de Cuentas, la Junta electoral, la policia i la judicatura contra les accions polítiques endegades pels independentistes?.

Hi ara venen les subtileses. La part castellana vol fer servir la taula de diàleg per dividir l'independentisme entre pragmàtics i radicals, parlar dels pressupostos de l'Estat, per inspirar una enèsima reforma de l'estatut d'autonomia i en definitiva, per imposar l'encaix definitiu de Catalunya dins de l'estat espanyol. El govern més progressista de coalició que mai ha existit a Espanya vol que renunciem a la independència i al dret d'autodeterminació -que és tant com demanar que renunciem a la llibertat i la democràcia- i que ens sotmetem a la seva Constitució. Es a dir, vol canviar-ho tot perquè res canviï.

Pel que fa als presos i exiliats, com el gobierno diu que respecta la divisió de poders i acata les resolucions de la judicatura, es troba lligat de peus i mans i, a tot estirar, s'avé a proposar un canvi legislatiu del delicte de sedició perquè pugui beneficiar els condemnats, per alló dels efectes retroactius que afavoreixin els convictes sentenciats. A més a més, diuen que l'amnistia no està recollida a les lleis espanyoles. Per tant, ni amnistia, ni tercer grau penitenciari perquè el gobierno respecta les decisions dels jutges i fiscals, malgrat que Pedro Sánchez va preguntar retòricament a un entrevistador de TVE, amb la ja famosa frase prou aclaridora de quina mena d'Estat de dret és Espanya: De qui depen la fiscalia....?. I no oblidem pas que són els socialistes i els conservadors els que nomenen la cúpula judicial que alhora nomena els jutges i magistrats més propers i fidels als partits d'esquerres o dretes i sovint, tanmateix, de tradició desvergonyidament nacional-catòlica. D'això en diuen independència judicial i separació de poders......

Si algú pretén parlar de referèndum d'autodeterminació amb els partits d'àmbit estatal -ells en diuen d'àmbit nacional- sàpiga que el dret a decidir sobre tot no vol dir dret a decidir sobre la sagrada unitat de la pàtria una, gran i lliure. Ni sobre la monarquia, per més corrupta que sigui i deslegitimada que estigui. Perquè això no és constitucional!. Parlar de dret d'autodeterminació és com parlar de l'immortalitat del cranc de riu. Absolutament inútil, erm, estèril...... Per més que s'apel·li als principis democràtics, als drets humans o a la justícia universal, Espanya es troba per damunt d'aquestes foteses. La pètria Constitució no ho permet i a més a més, les forces armades tenen l'encàrrec constitucional de defensar la integritat territorial de l'estat amb el que faci falta i a qualsevol preu. I punt!.

Quant a la persecució judicial, fiscal, policial i financera a la qual estan sotmesos els polítics i exiliats independentistes, com hi ha separació de poders s'aturaran quant conclogui la Causa General contra Catalunya, endegada per les més altes institucions d'Espanya amb l'inestimable col·laboració de les rates que pul·lulen a les clavegueres d'aquest estat. És a dir, quant la venjança siciliana contra l'independentisme s'hagi complert i hagi satisfet i complagut els poders fàctics i les institucions que constitueixen l'essència de l'Estat espanyol.

Com es pot veure les subtileses de les institucions espanyoles no son tal. Van al gra i fins les últimes conseqüències. Malgrat la vella dita castellana "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja els és igual que es noti la cura.....

El que veritablement succeeix és que alguns independentistes volen veure matisos on no n'hi ha. Es fan falses il·lusions i pequen d'un excés de bona fé. Prefereixen agafar-se a un clau roent abans d'acceptar la seva impotència sobrevinguda, producte de la realitat que patim. Ara em centro en eixamplar la base independentista, demano amnistia però en conformaria amb l'indult o el tercer grau, apel·lo al republicanisme i l'esquerranisme del govern més progressista de la història d'Espanya, coquetejo amb un nou tripartit, m'apropo a Els Comuns perquè diuen que son sobiranistes i d'esquerres i m'allunyo d'altres partits independentistes perquè son de dretes, o de centre, o massa radicals, o assemblearis, o corruptes. Al cap i a la fi, son percebuts com a enemics, no pas com adversaris. Altres prefereixen marejar la perdiu parlant de nous partits, de reeiximents de lideratges, malparlar i criticar altres independentistes, espolsant-se les càrregues de l'historia heretada. I per damunt de tot, tothom implora la convocatòria d'una mesa de negociació.... que saben que no servirà per a res. Perquè cas d'entaular-se enfront la part espanyola, aquesta part torejarà els independentistes pragmàtics com Manolete ho feia amb un Miura de més de mitja tona de pes.

Espanya i els braus!. Una autèntica metàfora de que és l'Estat profund i immemorial espanyol. D'ara i de sempre. Art, bestialitat, superba, engany i mort. Dominen l'art de la imposició, de l'autoritarisme, de l'intolerància i de la impostura. No els tremolen les mans quan utilitzen la violència contra alló que no els acaba de fer el pes. La proba més concloent la trobem a l'u i tres d'octubre de 2017 o l'octubre del 2019 -i a moltes altres fites-, desprès de la sentència del judici-farsa. La brutalitat està per damunt de la raó i fins i tot de la Justícia. Per això la corrida ha d'acabar amb la mort del toro, després d'haver-lo torturat. I per si no n'hi hages prou, li tallen les orelles i la cua com símbol de supremacia esperpèntica sobre un malaurat esser viu. L'orgull i la superba domina el seu tarannà encara que sovint incorrent en l'esperpent i el ridícul més esgarrifós. No tenen remordiments quan enganyen els ciutadans prometent recolzar estatuts aprovats en referèndum o quan roben recursos estalviats pels ajuntaments o espolien el impostos dels catalans en nom d'una falsa solidaritat inter-territorial, o quan el Tribunal Constitucional es passa pel forro el resultat d'un referèndum que va aprovar un text estatutari, malgrat haver sigut prèviament ribotejat a les Corts espanyoles...... Espanya i la sang!. I la injustícia!. I la brutalitat!. I la tortura!. Espanya i els braus!.

L'Estat espanyol no és un estat subtil. És clar i castellà!. I aquells esporuguits ciutadans que s'aferrin a una inexistent subtilesa per tal de no veure la realitat, estan condemnats a que el matador els clavi el cop de gràcia per rematar-los. L'únic que ens queda als demócrates catalans es la unilateralitat. És desobeir les seves lleis i Constitució. És no reconeixer la seva justícia. És defensar-nos de la repressió de la seva fiscalia i policia. És no jugar el seu joc perquè la seva baralla té les cartes marcades. És no deixar-nos aixecar mai més la camisa perquè ens la prendran. És no pagar impostos a Madrit perquè se'ls queden en nom d'una falsa solidaritat que reparteixen arbitràriament una colla de sàtrapes. És no tornar a posar més l'altra galta perquè ens partiran la cara. És no entrar en negociacions estèrils per parlar d'indults, reducció de penes o tercer grau perquè això és com acceptar la legitimitat de sentències polítiques injustes imposades als presos, o la persecució acarnissada dels exiliats i de centenars de  ciutadans i electes, incansablement perseguits fiscal i policialment en nom de la santa inquisició castellana. És no demanar fer un referèndum que només serviria per consultar si volem federalisme o autonomisme de pa sucat amb oli però no per votar independència. És no fiar-nos de les bones paraules i intencions d'un estat en franca descomposició.

L'estat espanyol només es donarà per assabentat si rep una cornada d'aquest brau que vol torejar i humiliar, com sempre ha fet a base de trampes i tripijocs. Només si som com un brau que no es resigna a morir per l'estocada d'un torero decrèpit i passat de moda, només aleshores serem lliures i sobirans.....

QUÈ HEM DE FER ELS INDEPENDENTISTES?.

Hi ha articles de saberuts periodistes, opinions d'espavilats tertulians i consells suposadament gratuïts d'alguns astuts intel·lectuals que certament fan ferum de derrota..... No ho diuen però estan fets per a que els catalans aixequem les mans i ens rendim davant l'evidència, la força i la brutalitat de l'Estat espanyol. Resignació, ens recomanen!. Seny, prudència, trepitgeu de peus a terra, ens demanen!. Porteu-vos bé i potser no prendreu mal..... Així que aixequeu les mans i rendiu-vos!.

Son la font d'inspiració del nou tarannà que han engegat certs politics independentistes quan demanen pactar, dialogar, enraonar i no entorpir l'investidura d'un nou president i la posterior acció d'un renovat govern espanyol perquè si no ho fan arribarà l'espantall d'extrema dreta que ens farà patir encara més. En definitiva, aquestes cúpules temorenques d'algunes formacions polítiques amaguen la seva por i el seu desconcert sota tones de "sentit comú" amb la vana esperança de que així, potser i només potser, les institucions de l'Estat deixaran de perseguir-los i de menysprear-los i tal vegada alliberaran els presos polítics i els exiliats podran retornar a casa sense més problemes.

Però es que Espanya no ens ha derrotat pas!. Ans el contrari!. Espanya no vol parlar, ni pactar perquè no vol enraonar!. El "coco" franquista mai ha deixat d'inspirar el tarannà de l'Estat espanyol!. Només que ara ho fa a cara descoberta. I amb l'activa complicitat de PP, C's i PSOE!. De manera que aquells -pobres mesells!- que pensin el contrari s'emportaran un bon ensurt i una inevitable i frustrant decepció.

No se'n recorden quan el rei Felip VI en persona i per telèfon va pressionar i comminar les principals empreses catalanes per a que marxessin del país?. Allò va ser lleial i decent fer-ho?. I quan el gobierno xantatgista de Rajoy va retirar els fons públics estatals dels bancs catalans -posant en perill els estalvis de milions de catalans- per obligar-los a canviar la seu social, què n'hem de dir?. Fer això va ser bo per les finances catalanes?. No va ser discriminatori i perjudicial per l'economia catalana?. I quan alguns empresaris i executius espanyolistes i anti-independentistes van decidir marxar no pas per raons econòmiques si no per qüestions pura i exclusivament polítiques, per fer seguidisme al "Madrit" recalcitrantment nacional-catòlic i abrandadament espanyolista, aleshores va ser honest i democràtic fer-ho?. Llavors no era un boicot financer i comercial que perjudicava a Catalunya i a tots els catalans?. No va ser un boicot contra el teixit empresarial de Catalunya?. No va perjudicar els treballadors catalans?. Tot això no va perjudicar l'economia i la societat catalanes?.

Recentment s'han conegut les dades del grau d'execució de la inversió pública recollida als pressupostos generals de l'Estat referits a Catalunya. Res de nou sota el sol d'Espanya!. En prou feines arriba al 60%. En canvi, el grau d'execució de la Comunitat de Madrid ha sigut del 120%, com passa quasi sempre. Any darrera any. Recordem que els pressupostos generals de l'Estat son una llei orgànica d'obligat compliment en aquest estat de dret del qual es vanten ufanosos els espanyols..... Menys per als catalans, que sempre rebem per sota del que ens pertoca legalment.....

Tots aquests fets no van crear i encara creen inestabilitat política i alarma social dins la societat catalana?. O com es tracta de preservar la sagrada unitat de la pàtria espanyola, la seva solvència financera i el seu suposat prestigi empresarial, tot està permès i tot és tolerable i justificable?.

Qui pot demanar resignació o que trepitgem de peus a terra perquè si no prendrem mal?. Però si el mal ja ens l'han fet!. I continuen fent-nos!. Com es pot demanar seny i prudència desprès de tanta guerra bruta emprada per  unes institucions espanyoles descaradament enemigues de Catalunya i una Espanya immemorial culturalment agressiva i violenta?. No endebades els catalans preferim festejar fent castells humans que no pas torturant i matant animals i batejar aquesta brutalitat com a fiesta nacional.....

L'única por que hem de tenir ve, precisament, del partit més jacobí i sibil·lí que hores d'ara actua com a sostén del govern en funcions d'aquest estat indecent i immoral, que alhora es troba en situació de fallida política accelerada. És el PSOE, que ni és socialista, ni obrerista -per descomptat, ja no és d'esquerres- però si és molt espanyolista. Tan nacionalista com son el PP, C's i VOX, la triada neo-feixista de moda!. Per què si no va recolzar l'aplicació del 155?. I no va denunciar la ignomínia del boicot avalat pel rei Felip?. Ni va condemnar el "a por ellos" policial?. Ni ha mogut un sol dit per no "interferir" sobre les falses acusacions sustentades per l'advocacia de l'Estat i la "fiscalia afinadora"?. Ni ha desmentit les falses imputacions i atestats de la Guàrdia Civil?. Ni va aturar la guerra bruta desfermada per l'Estat?. Perquè es nega  a constituir una comissió parlamentaria per a investigar la feina feta -o no feta!- pel CNI arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils del més d'agost de 2017?. Perquè, perquè, perquè..... 

L'Estat espanyol fa tot allò que caldria per provocar una reacció violenta de l'assetjada i ja farta ciutadania catalana. En altres temps ja s'hagés produït una veritable revolució d'alliberament sagnant i violenta com a resposta a la brutalitat espanyola. Les revolucions saps com comencen però no com acaben. Per aquest motiu els catalans preferim construir la nostra República des del pacifisme i la llibertat utilitzant només armes com la democràcia i la legitimitat, les quals resulten invulnerables al agressiu "a por ellos" cantat per les repressives forces d'ocupació, com també als canons i tancs amb els quals ens amenacen els colpistes de sempre i a les tones de mala llet que destil·len des del nacional-catolicisme espanyolista que encara remena les cireres a Espanya.

Aleshores, que hem de fer els catalans que volem una República?. O senzillament, què hem de fer els ciutadans?. Doncs jo ho tinc molt clar......

-No escoltar els cants de sirena, que portarien la nostra nau de llibertat cap a les roques on quedaria feta miques.

-No humiliar-nos més demanant pactar i parlar amb qui no vol acordar ni escoltar. Ni vol que votem perquè els principis democràtics els té empenyorats davant l'IBEX 35.

-Entendre que la por la tenen ells perquè no han pogut ni podran derrotar-nos mai. D'aquí ve la manipulació dels fiscals, jutges, les mentides de la policia, el comportament mafiós per anti-democràtic dels alts executius i grans empresaris de l'Estat, la manca d'ètica de la caverna mediàtica madrilenya -i part de la catalana, tot s'ha de dir- i la inoperància política del gobierno i de les Cortes espanyoles.

-Sobretot, hem d'estar disposats a defensar-nos com calgui de la violència física i política que sens dubte tornaran a imposar-nos.... Perquè mai han deixat de fer-ho!.

Hem de defensar la proclamació de la República el 27 d'octubre guanyada amb la nostra sang, la nostra suor i les nostres llàgrimes l'1 d'octubre. I hem de fer-ho ocupant indefinidament places i carrers de tot Catalunya. Pacíficament però també contundentment. Hem de desobeir la justicia, la policia i el gobierno espanyols, perquè no podran fer res contra la nostra massiva desobediència. Hem d'aturar el país per posar-nos en marxa. Hem de fer una vaga general per doblegar les imposicions de l'IBEX 35. Hem de tancar caixes i alliberar-nos del jou dels grans empresaris, alts funcionaris i polítics mancats de decència. I hem d'estar disposats a resistir fins aconseguir la llibertat i plena sobirania de Catalunya, sense oblidar-nos que només assolint la República alliberarem els nostres  presos i exiliats polítics, hores d'ara segrestats i perseguits per Espanya.

No ens resignem pas ni ens rendim, perquè per aconseguir el nostre objectiu de independència només cal la nostra determinació, no pas els consells de rendició davant d'una derrota mai produïda.....

EL QUE EM FA POR!. I EL QUE M'OMPLE D'ESPERANÇA!.

A Espanya sovint es lloen els polítics moderats. Moderació, tolerància, polítiques de centre, diàleg i pactisme son conceptes que estan de moda entre els actors polítics i mediàtics de l'estat. Tothom vol ser i es considera centrista!. Tothom ofereix moderació i tolerància i alhora tenen tendència a titllar els altres com a radicals i abrandats. I doncs, qui pot tenir por dels moderats?.

Jo tinc por d'alguns que cínicament s'auto consideren com a partits o polítics moderats: Tinc por dels moderats que són de i voten a VOX perquè de moderats no en tenen res. Ni de demòcrates!. A mi em fan por els franquistes perquè és la forma espanyola d'anomenar els feixistes. I em fa molta por que polítics que se'n diuen demócrates, periodistes que presumeixen d'imparcialitat i honestedat i juristes carregats de punyetes blanquegin i justifiquin el feixisme, en nom de la tolerància i de la llibertat, com si això fora aplicable a allò que es considera arreu com a feixisme, nazisme o franquisme. I tot això sent com és VOX un partit ultra nacionalista farcit de xenòfobs, homòfons i catalanòfobs.

També em fan por els populars, el PP, perquè utilitzen la moderació com escut i cortina de fum per amagar el seu conservadorisme retrògrad i agressiu. Perquè estan amarats per la porqueria de la corrupció de tota mena, fins més enllà de les celles. Perquè estan més a prop dels origens inspirats en els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional que no pas en els principis democràtics universalment acceptats.

I no puc si no sentir la mateixa por cap el Partido de la Ciudadania, C's, perquè és el més hipòcrita i cínic de la triada dretana espanyola. Son la representació de la demagògia i del populisme ultramuntà, que envejaria el mateix Alejandro Lerroux. Una formació política que és capaç de pactar i governar al costat de VOX i PP, donar suport al PSOE per boicotejar el govern de coalició amb PODEMOS i presumir d'haver barrat el pas a la taula de diàleg amb el Govern de la Generalitat per foragitar ERC de les formacions que donen suport a la governabilitat de l'executiu espanyol, tot això els fa indecents. C's és el summum de la indecencia política!. No oblidàssim pas que van néixer per aniquilar els partits catalanistes utilitzant l'eina antidemocràtica més punyent que van trobar al seu abast: atiar l'enfrontament lingüístic entre catalans i practicar el filibusterisme polític al Parlament català. Aquestes son les seves misèries!.

Em fan por VOX, PP i C's...... Em fan basarda i fàstic!. En ells tot son tripijocs i martingales, que fan passar per activitat política. Les seves armes democràtiques consisteixen en la brega parlamentaria, l'insult, les trampes i les amenaces. Son formacions polítiques que ara com ara utilitzen la violència verbal per defensar les seves polítiques i els seus programes electorals. I no dubtaran d'utilitzar la violència física per aconseguir els seus objectius, si s'escau. Hores d'ara no dubten en fer servir les mentides i manipular la veritat per imposar les seves opinions. Son capaços de fer valer el seu ascendent sobre les rates que pul·lulen a les clavegueres de l'estat per emmerdar els adversaris polítics, sense cap mena de remordiment. Tota l'ultra dreta nacional-espanyolista utilitza el xantatge, la corrupció, les filtracions periodístiques i les influències còmplices que els dona bona part de la premsa madrilenya i periodistes afins -la caverna mediàtica!-, per fer desaparèixer proves de les corrupteles en que estan embolicats, alhora que fan aparèixer proves inventades o enquestes manipulades contra polítics honestos i partits decents per anorrear-los. I també amaguen, o censuren, o manipulen les noticies que els perjudiquen desinformant amb fakes news a primera plana per desviar l'atenció.....

Em fa por que el franquisme es manifesti desvergonyidament pels carrers i en les institucions que sustenten l'estat espanyol. Em fa por que s'enforteixi, creixi i es multipliqui dins de la judicatura, fiscalia, exercit, guàrdia civil i policia nacional, perquè això fa que es debiliti la precària democràcia espanyola. No m'agrada que molts treballadors públics provinguin de families de llarga tradició funcionarial acumulada durant el franquisme, perquè això vol dir que la seva història enfonsa les arrels a les fems del feixisme.

Però per damunt de tot em fa por el que fan -o no fan!- els partits i els polítics espanyols que es creuen demócrates de pedra picada, ja siguin de dretes, lliberals, centristes, progressistes o d'esquerres..... És inútil voler  enraonar amb formacions que menteixen sistemàticament, que són capaces d'utilitzar les amenaces i la violència, que volen imposar-se anti-democràticament per la força bruta i que tenen com objectiu boicotejar el diàleg, els pactes i canviar de principis com qui canvia de camisa, per acumular i acaparar el poder total i absolut en benefici propi. Tot això és d'una perillosa i aclaparadora ingenuïtat. I fa molt de mal a la democràcia!. Més que demócrates moderats, o bé son mesells o senten més basarda que no pas sento jo, encara que ho emmascarin i mirin cap a un altre lloc..... En definitiva em fan por el PSOE, PODEMOS i tots aquells que no s'auto reconeixen com a espanyolistes més o menys abrandats, centralistes o jacobins més o menys dissimulats com a federalistes de pa sucat amb oli i que prefereixen dir-se progressistes per no dir-se d'esquerres mentres actuen com a veritables centristes..... de dretes!. Es a dir, reivindicant la ja gastada i esbombada moderació com excusa de mal pagador.

Qui té por d'aquesta mena de moderats?. Jo!. I uns quants milions de catalans!. Imagino que també hi ha molts milions d'espanyols que senten el mateix que jo i que desitjo es deslliurin de les seves pors. Em sap greu que estiguin perdent la democràcia i no reaccionin com cal, si no com a passerells. Perquè aquests falsos moderats en realitat son radicals, agressius, hipòcrites, mentiders, superbs, pusil·lànimes, abrandats nacional-espanyolistes i antidemòcrates. Encara que ells es considerin com a no nacionalistes i plenament demócrates, es clar!.

Com és molt incòmode conviure al costat de qui et fa por, malmet la democràcia, t'enganya, et menteix, t'agredeix i et persegueix incansablement, els catalans fa anys que hem decidit viure la nostra vida en pau, justícia i llibertat, lluny d'aquests moderats cada cop més nombrosos i enfortits, dins d'un estat decadent i camí de la fallida política i social més estrepitosa que es pugui imaginar. Estic segur que aconseguirem la plena sobirania de Catalunya malgrat tota aquesta munió d'abrandats moderats i gràcies aquests cent mil fills de Sant Lluis que els acompanyen pero que a nosaltres els independentistes ens estimulen, perquè son mesells, pusil·lànimes, centralistes, autoritaris i espanyolistes, més a prop del segle XVIII que no pas del XXI.

Després de 300 anys, els ciutadans catalans aconseguirem la victòria definitiva davant de l'absolutisme castellà passat de moda arreu del Món, menys a Espanya. Ho farem exercint la unilateralitat, perquè no hi ha alternativa. Sent intolerants amb el feixisme. Defensant els principis democràtics. Exercint els nostres drets sense por ni limitacions. ..... Perquè hi tenim dret!.

Per fi serem lliures i independents..... Gràcies als deus!. I també a aquesta mena de moderats!.

AVIAM, COMPTE, "ALTANTO"....!.

Aviam, aviam, aviam.....!.

S'adonen Els Comuns-Podem que formen part d'un gobierno que incompleix els compromisos subscrits amb altres formacions polítiques democràtiques?. Que estan perdent el poc progressisme i socialisme que s'auto atorgaven a sí mateixos?. Que si no hi posen remei malbarataran la poca o molta credibilitat i confiança que van guanyar-se a les urnes?. Que ni Ada Colau, ni Gerardo Pisarello, ni Jéssica Albiach o Jaume Asens no podran donar mai més lliçons de decència, ni d'honestedat, ni de democràcia de les quals es creuen imbuïts per dret diví, a cap persona demòcrata, d'esquerres o dretes catalanistes, o independentistes que tant menyspreen, sostenint la indecència nacional-dretana i espanyolista que representen el PSOE i l'actual cap del socialisme espanyol, el president bluff  Pedro Sánchez?.

Si no ho remeien els caurà la cara de vergonya. Si és que encara en tenen de cara!.

I llavors el franquisme es fregarà les mans.


Compte, compte, compte.....!.

S'adonen a Esquerra Republicana de Catalunya que aquesta insistència estèril demanant diàleg, taules de negociació, pactes i polítiques socials d'esquerres als social-espanyolistes del PSOE -partit dretanitzat que massa sovint pacta i després no compleix-, és com demanar principis democràtics als franquistes, que no saben ni tan sols què vol dir això?. Que els incompliments donaran més maldecaps que satisfaccions per les moltes aixecades de camissa que patiran?. No s'adonen que eixamplar la base sobiranista amb les esquerres espanyolistes dona com ha resultat empetitir la base independentista majoritària, assolida fins ara amb tant esforç?. Que mantenir Oriol Junqueras al capdavant del partit és mantenir-lo com a líder virtual lligat de peus i mans pels botxins que el mantenen segrestat, sense lliure albir i per tant sense capacitat de decidir lliurament, ambdós atributs imprescindibles en les actuals circumstàncies del país?. Que això provoca que l'executiva del partit estigui en mans de militants pusil·lànimes, sense esma ni empenta, absolutament institucionalitzats, conformistes i mesells, com són Pere Aragonés, Roger Torrent, Joan Tardà o Gabriel Rufián?. Que menystenir i allunar-se d'altres formacions independentistes és posar-se en mans d'un tripartit fracassat abans d'hora i llençar ERC sota les peülles dels cavalls espanyols?. No s'adonen que contraposar independència a polítiques d'esquerres és caure en la trampa propiciada per l'unionisme nacionalista espanyol?.

Si el que pretén ERC és confegir un nou tripartit amb PSOE i Podemos -o PSC i Comuns, tant se val-, o aconseguir l'hegemonia electoral dins l'independentisme prescindint d'altres independentistes, endavant..... si és que volen fracassar per enèsima vegada!.

I aleshores, l'independentisme plorarà de ràbia altre cop.


Vegem, vegem, vegem.....!.

S'adonen Junts per Catalunya de la debilitat que pateixen degut el feixuc passat de l'extinta Convergència i Unió, que arrosseguen vulguin o no com si fos una mena de pecat original que no tenen la resta de formacions polítiques hagudes i per haver?. S'adonen que l'estigma de corrupció neo-convergent és l'excusa perfecta que utilitzen els adversaris polítics i mitjans de comunicació contraris a la independència per torpedinar les polítiques endegades per JxCat, alhora que també minva les possibilitats d'entesa amb altres actors polítics els quals es creuen lliures de corrupció?. S'adonen que la quinta columna neo-convergent que existeix dins la formació malda per retornar a temps passats alhora que resta credibilitat i capacitat de maniobra a la formació, malmetent el suposat independentisme del qual presumeix JxCat?. I que les pugnes i retrets de pati d'escola cap a altres formacions independentistes afebleixen l'objectiu comú d'assolir la plena sobirana de Catalunya?. S'adonen que estan malbaratant l'actiu polític que representa el president Carles Puigdemont, fins i tot des de l'exili estan?. I s'adonen que no tenen cap recanvi a l'actual lideratge perquè la formació està perdent bous i esquelles procurant subsistir política i ideològicament a les moltes contradiccions i estirabots que sorgeixen principalment des de dins de la mateixa JxCat?.

Si JxCat no aprofita l'avinentesa del naixement del nou partit autonomista post-convergent, el Partit Nacionalista Català de Marta Pascal, per descarregar de la sentina de la seva nau el llast sobrer, molt probablement el seu vaixell acabarà naufragant. I si no deixen de mirar-se el melic prenent o no prenent les decisions en funció exclusivament de les seves perspectives electorals, seran anorreats.

I l'unionisme riurà l'últim.


I doncs....?.

Ens adonem els independentistes del carrer com de malament estem portant la DUI que vam proclamar i defensar l'u d'octubre de 2017?. Som conscients que estem malbaratant el preu pagat amb cops de porra i sang vessada a mans dels piolins, quan vam defensar les urnes, la democràcia i la llibertat de Catalunya?. Som o no som cornuts i paguem el beure?. Ens adonem que la sentència i condemna dels presos polítics s'està complint fil per randa d'acord amb les injustes lleis manipulades pels jutges del Tribunal Suprem espanyol, sense que nosaltres estiguem fent res per alliberar-los?. No veiem com estem desaprofitant els actius polítics dels exiliats arreu d'Europa, als menystenir-los i malparlar per pur i dur partidisme o sectarisme?. I que estem fent el mateix amb els presos polítics?. No estem convertint l'exili dels perseguits polítics en un ignominiós desterrament?. No ens adonem que la persecució, venjança i l'antidemocràtica Causa General contra l'independentisme impulsades per l'Estat espanyol continua implacable i abassegadora, repartint injustícia a tort i dret contra tots nosaltres?. Que les rates de claveguera i la caverna mediàtica espanyoles continuen fent la seva delirant feina bruta sense manies ni aturador, indiscriminadament contra ciutadans innocents, honestos, demòcrates i catalanistes pel sol fet de ser independentistes?.

Mare meva!. Davant de tot això, nosaltres fem com si sentíssim ploure.

Si no reaccionem amb rapidesa i contundència potser que aixequem les mans i ens rendim.... Si no estem disposats a defensar la República, pleguem. Si continuem fent un seguidisme sectari de líders virtuals o circumstancials sense fer auto-critica, deixem-ho córrer. Si no sabem aprofitar l'empenta i vàlua dels exiliats i presoners polítics, bona nit i tapa't. Si continuem implorant diàleg, pactes i referèndums amb els que no volen sentir-ne a parlar ni en broma, fem-nos ho mirar.....

Però.....

Jo no em rendeixo!. Per a mi la República Catalana és un fet, una realitat. No soc ni vull ser membre de cap secta, ans el contrari. I molt menys, súbdit d'un regne borbònic!. Per damunt de tot el meu objectiu és aconseguir i desenvolupar la independència total de Catalunya. Amb humilitat però també amb fermesa recolzo Carles Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín, Anna Gabriel, Carme Forcadell i la resta d'exiliats i presos polítics. També David Fernàndez o Quim Torra, tots ells personalitats polítiques amb potencialitat de lideratge per damunt de partidismes a l'ús. Penso que no hi ha cap alternativa a la unilateralitat, de la mateixa manera que no hi ha alternativa als principis democràtics. Estic disposat a desobeir les lleis i autoritats espanyoles, representades pels polítics, periodistes, jutges, fiscals, policies i rates de claveguera de l'Estat, així com a deixar de pagar els impostos a Espanya, perquè jo no soc espanyol.

Només trobo a faltar una cosa: la companyia de milions de catalans disposats, com jo, a fer el que calgui a favor de la República.....  Busco catalans disposats a tornar a ocupar els carrers perquè sempre seran nostres. Com demanava el president Companys, catalans disposats a tornar a sofrir, a tornar a lluitar i a tornar a guanyar. A tornar a vèncer!.

No ens hem de rendir mai!. Ni tan sols davant de la COVID-19!.

ELS DÉUS NO HO VULGUIN!.

Parlem de la previsible evolució -que no revolució- que experimentaran els partits polítics espanyols com a conseqüència de l'actual conjuntura de crisi que pateix l'Estat i l'esclat nacionalista i unitarista que es produeix hores d'ara i s'accentuarà encara més en el futur després de la COVID-19, la qual està fent trontollar tot alló que sustenten les agòniques institucions espanyoles, per cert, totes elles ferides de mort.....

Podemos i Els Comuns han tastat el poder desprès de confegir i recolzar l'auto-anomenat govern progressista de coalició. Els ha agradat tant això de ser poderosos que sembla que s'han oblidat d'on venen, què volien i demanaven i quins son els seus origens. Ara es mostren solidaris i submisos amb totes les decisions, encertades o no, que pren l'executiu espanyol. S'empassen uns quants gripaus en nom de l'estabilitat i del sentit d'estat i aquí pau i desprès glòria. De passada potser arreplegaran alguns votants socialistes, desencisats pel gir nacionalista que ha imprimit el PSOE al seu actual discurs, per cert cosa gens nova, basat en l'unitat i hegemonia de la nació espanyola, el jacobinisme re-centralitzador i anti-federalista que ja els caracteritza i el protagonisme desmesurat que donen a les forces armades i a les forces para-militars legals -la Guàrdia Civil- i altres cossos de seguretat de l'Estat, emprant un llenguatge cada dia que passa més bel·licós. Més que en estat d'alarma volen que estiguem en estat de guerra.....

Pel que sembla, a Pablo Iglesias i Ada Colau tot això ja els està bé. Si més no a l'Ada, que malda per no fer empipar a Sánchez i no contradir a Iglesias, tot i demonitzant la Generalitat cada dos per tres, a la mínima oportunitat..... Fins i tot reivindica compartir la co-capitalitat de Madrid amb Barcelona per a l'Estat, com ja fa uns quants anys va proposar Rodriguez Zapatero -el mateix que va comprometre's públicament a defensar l'estatut que votés el Parlament català-, mentres la seva portaveu al Parlament Jéssica Albiach proclama des del faristol del plenari que si el Govern català vol que l'Estat jugui a favor de Catalunya "han de deixar de mentir i insultar". A la Jéssica l'ha traït el subconscient -o l'inconscient, tant se val- perquè reconeix explícitament que l'Estat actua contra Catalunya i que criticar i qualificar d'inepta, improvisada i autoritària la gestió governamental és mentir i insultar.

Per la seva banda el PSC està plenament entestat a recuperar els votants que van fugir cap a C's. Per això ha fet seu el discurs "supremacista" i victimista propi d'aquella formació sobre la llengua castellana a Catalunya. Pel mateix motiu utilitza l'estat d'alarma per re-centralitzar competències en Sanitat i Interior -ara com ara!- i apropar-se al tarannà de "una, grande y libre" que tan bé conreen a C's.... I el PP i VOX, tot s'ha de dir!. Per això donen tant de protagonisme exhibicionista, innecessari i fregant el ridícul a la Guàrdia Civil, Policia Nacional i l'exercit en les rodes de premsa diàries que fan sobre l'evolució de la pandèmia. Ara ja sabem que la GC ha fet detencions per robar taronges. I que la PN ha multat un vianant per treure a passejar els seus peixos -les seves mascotes!- dins de la peixera, es clar. I també sabem que l'exercit sap muntar un hospital de campanya absolutament inadequat dins d'un recinte tancat, a base d'aixecar tendes de campanya arreplegadores de virus per guarir malats infecciosos, com si fossin al mig del camp de batalla de la guerra del Rif.

Supremacia castellana, anorreament d'autogovern i vulneració de drets fonamentals, autoritarisme i unitat de destí en l'universal: Així serà el nou socialisme espanyol.....

En canvi, C's també està entestada a recuperar els votants que estan marxant cames ajudeu-me, en el seu cas cap al PP i VOX. Volen que la sagnia que pateixen per la fugida de bona part dels seus simpatitzants cap a les files "populars" i més enllà s'aturi abans que sigui irreversible. És per aquesta raó que s'amaguen darrera la impostada moderació i l'oferiment de diàleg, pactes i sentit d'estat a tots i tothom perquè no es noti el seu abrandat nacionalisme espanyolista, sempre excloent i abassegador. Així també camuflen la desfeta que ha suposat pel partit de la ciutadania estimbat l'enretirada forçosa del líder i fundador Alberto Rivera i la decepcionant fallida que ha suposat l'enaltiment de la nova-antiga lideresa Inés Arrimades, vella i reconeguda anti-catalanista, demagoga i populista incomparable i malaltissa muntadora de pollastres parlamentaris.....

En definitiva volen espolsar-se les puces de sobre per haver endegat ells solets l'actual deriva hiper-nacionalista i espanyolista excloent i anti-catalanista, sempre abassegadores i abrandades, que ha envaït els discursos de totes les formacions polítiques de "ámbito nacional" i de totes les institucions de l'actual regne d'Espanya.

Per la seva banda els "populars" també s'esforcen en aturar la marxa dels seus votants cap a VOX. Per això el seu discurs cada cop s'assembla més al de l'extrema dreta espanyola i es caracteritza per un desvergonyit nacional-catolicisme igual al que no fa masses anys va posar de moda a sang i fetge un tal Francisco Franco i que ara és propietat de Abascal, Aznar, Rosa Díez, Borrell, Rodriguez Ibarra, Bono, Lambán i similars, personatges tot ells afins al nacionalisme espanyolista. I, perquè no dir-ho, moda que també han fet seva alguns politics que s'autoconsideren d'esquerres..... El fet que Pablo Casado sigui el líder del partit, fill polític de José Maria Aznar i home perfectament emmotllable segons bufi el vent -fins i tot a l'expedient acadèmic!-, facilita que per qüestions purament electorals sigui capaç de virar bruscament més enllà de la seva dreta natural. A més a més, és capaç d'engolir a tots els que es posin per davant per tal d'engrandir l'espai electoral conservador i tradicionalista.

Deu ser l'única forma que albira per arribar a acaparar tot l'espai polític que hi ha entre l'extrema dreta i l'esquerra de saló -passant pel centre- espanyoles per poder refundar alló que és el seu veritable objectiu final: el renascut i renovat Movimiento Nacional Espanyol......L'autèntic partir únic d'Espanya!.

I per fi arribem a VOX, el guanyador de la partida..... Les seves demagògia, mentides i manipulacions han portat a que tots els altres partits espanyols s'escorin cap a la "dreta més dretana" com mai haguessin somiat ni Franco, ni José Antonio, ni la munió de franquistes que encara pul·lulen arreu de l'Estat espanyol. Alhora els arrossega cap el més ranci espanyolisme nacionalista autoritari, excloent i impositiu que s'ensenyoreixen en les institucions d'Espanya com si els anys de democràcia no haguessin fet cap efecte sobre elles. VOX està guanyant la partida amb claredat perquè els partits espanyols li estan regalant el tauler de joc, les fitxes i fins i tot el reglament que regeix els moviments de la partida.

És cert que uns partits -les dretes- hi posen més a favor de VOX que d'altres. Però no és menys cert que les esquerres s'estan dretanitzant i fent-li -potser sense adonar-se- el joc a l'extrema dreta, mentre que el centre ha desaparegut per que ni C's ni el PP fan fàstics a la col·laboració i entesa amb els franquistes. I tot això atiat per uns mitjans de comunicació que ja han sortit definitivament de la caverna, cara al sol, per mostrar-se tal com son....

Les esquerres blanquegen les dretes, les dretes a l'extrema dreta i VOX va creixen i consolidant-se alhora que va inoculant el seu verí a la ciutadania, amb l'inestimable ajut de la caverna mediàtica madrilenya, sempre disposada a fer més periodisme.....

I com el ciutadans estan espantats, estorats i esgotats, el futur d'Espanya cada cop es més negre. L'esclat estrepitós de l'Estat serà per que un cop més tots cauran al bressol del franquisme abans que per una veritable revolució. I l'historia a Espanya malauradament es repetirà!.

Tant de bo que aleshores Catalunya ja hagi assolit la independència definitiva. Per que si no, el futur de Catalunya i dels catalans encara serà més negre que el d'Espanya i els espanyols. No sobreviuríem pas a l'esclat peninsular.....

Els déus no ho vulguin!.