"L'IMMORTALITAT DEL CRANC DE RIU".

Certes formacions polítiques les quals fins ara havien guardat les formes i maneres necessàries i convenients davant el procés sobiranista català, han recuperat velles actituds i ideologies pròpies de temps històrics normals on les lluites polítiques podien girar lliurament entorn de la dicotomia dreta o esquerra, de liberalisme, conservadorisme o progressisme, o fins i tot al voltant de la presumpta immortalitat del cranc de riu, si així ho desitjaven.

Malauradament, els catalans i Catalunya ens trobem immersos en una tasca que no vol distraccions, ni divisions partidistes, ni posicionaments porucs, pusil·lànimes o egoistes. Són temps de coratge i de generositat. D'arriscar-se sense dubtar-ho. Són dies d'unitat entre els diferents, de principis ideològics enfortits i de transversalitat democràtica. Ara és l'hora de la confluència d'interessos plurals per aconseguir un difícil objectiu ple d'esperança, que només estarà al nostra abast si superem les clàssiques divisions partidistes, fins i tot caïnites, les quals encara que s'han de tenir en compte alhora de prendre determinades decisions no poden condicionar el nostre objectiu primordial ni les nostres prioritats de país.

Ara és el temps històric d'aconseguir la independència. No fa gaires anys que l'Estat espanyol va rebutjar de mala manera la reforma d'estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans perquè no s'ajustava a la pètria Constitució espanyola, versió popular. Ho van fer trencant el compromís públic adquirit davant tota la ciutadania per aleshores president socialista del govern d'Espanya José Luis Rodriguez Zapatero, malgrat haver estat aprovat per les Corts espanyoles després d'haver-hi passat el ribot, segons va declarar descaradament l'atàvic dirigent socialista -ell també!-, Alfonso Guerra. Alhora, els populars van endegar una ominosa campanya recollint signatures i mala llet per tota la pell de brau contra Catalunya, campanya que va reeixir davant del Tribunal Constitucional el qual va dictar una sentència tan vergonyosa com mancada de legitimitat contra la reforma del maleït Estatut. I així, fins ara.

En diverses ocasions, els catalans ens hem manifestat contra l'atzucac en que es troba actualment la nostra nació. Hem fet manifestacions amb participacions milionàries, la Via Catalana, la V de votar i de victoria. El president de la Generalitat va anar a Madrid a demanar un pacte fiscal del tipus concert econòmic i obrir un diàleg sobre un nou encaix polític de Catalunya amb l'Estat dins la Constitució espanyola. La resposta va ser un sonor No. Els representants del Parlament català va anar desprès a les Corts espanyoles a demanar el traspàs de la competència per poder convocar un referendum d'autodeterminació oficial. Novament, la resposta de la càmera espanyola va ser un eixordador No, més contundent si s'escau que l'anterior negativa. Hores d'ara Artur Mas i dos consellers més es troben arbitràriament amenaçats per la justícia castellana, a causa de la denuncia interposada pel fiscal general de l'Estat a instàncies del govern de Madrid, resultat d'una escandalosa persecució política impròpia d'un estat democràtic. Aquest mateix govern d'Espanya fa una política de re-centralització pura i dura per tal de buidar de competències i eines pròpies de les comunitat autònomes, especialment la catalana, per anorrear-las. Ofega les finances de la Generalitat, sense miraments de cap classe. Deixa d'invertir en infraestructures vitals no només per Catalunya, si no també per tot l'arc Mediterrani peninsular. Per exemple, rodalies o el corredor ferroviari cap a la frontera francesa, o les connexions ferroviàries de l'aeroport del Prat i dels ports de Barcelona i Tarragona, o la conversió de carreteres de titularitat estatal en autovies, com passa a la resta de l'estat. Amenaça amb espanyolitzar els nens catalans i re-introduir el salvatgisme de les corridas de toros a Catalunya, alhora que paga l'escola privada als alumnes -als pares!- que es neguin a rebre l'educació en català. Això si, Rajoy ofereix dialogar sobre tot sense deixar parlar a ningú ni negociar res de res. Diu que ajuda financerament Catalunya prestant-nos els nostres propis diners prèviament espoliats als catalans, pagant però un sucós interès a l'hisenda espanyola. De tant que ens estimen, ens volen estrangular. Els principies democràtics cada dia que passa, a Espanya, són més escadussers, mentre la guerra bruta desfermada per l'estat i les seves clavegueres contra Catalunya i el catalanisme va in crescendo.... No val la pena seguir!. Perquè fer-ho?. No és prou clar tot el que passa?.

Davant d'aquest tenebrós panorama s'ha produït el desencontre més decebedor que hagi pogut passar entre partits i líders sobiranistes. Sembla ser que Esquerra està pressionant a l'ANC perquè es desdigui i recolzi la proposta de Oriol Junqueras, enfront de la del senyor Mas. Va rebutjar la proposta de Artur Mas -llista unitària, sense sigles partidistes i transversal, per les eleccions plebiscitàries en substitució del referèndum d'autodeterminació-, proposant varies llistes sota el paraigües de la independència, però amb programes de govern diferents. Aquesta esmena a la totalitat presentada per ERC, per cert emulant la conferència feta prèviament pel president de la Generalitat, debilita notablement el procés sobiranista enlloc de propiciar i enfortir alguna mena de compromís de síntesi d'ambdós propostes. I per satisfer l'ego d'en Junqueras i la preponderància d'ERC dins del procés, ara vol manipular l'ANC buscant el seu aixopluc i recolzament, el que pot provocar la divisió dins la pròpia assemblea. Tanta roïnesa no és bona, i cas de prosperar ens portarà a tots plegats al fracàs més dolorós.

Hora és de que els ciutadans diguem prou. Prou a l'egoisme i l'arrogància -fins i tot menyspreu- de Oriol Junqueras i ERC. Prou a l'excés de prudència i d'aquesta mena de parèsia política -fins i tot d'indefinició- de CDC i Artur Mas. Prou a la mesquinesa d'UDC i la superba d'en Duran -i de ser massa torracollons-. Prou a marejar la perdiu d'ICV i amagar-se vergonyosament darrera una suposada pluralitat de sentiments nacionals dels seus militants -i un excés de kumbaianisme dels seus líders Herrera i Camats-. Els ciutadans catalans recolzem una llista unitària i transversal, prescindint de l'opinió de les cúpules dels partits i que reflecteixi la pluralitat de la societat civil catalana. Ho volem així perquè ens estan decebent tots els líders suposadament sobiranistes i especialment ERC i Oriol Junqueras. Recolzem l'ANC i ÒMNIUM i la tasca que fan ja que és la nostra, no pas la dels polítics. Per què sabem que només així aconseguirem la independència. Malgrat Artur, Oriol, Josep Antonio, Joan i Dolors.

L'EMMERDAT DESORI "POPULAR".

El grau de decadència que pateix l'Estat espanyol s'accentua cada dia que passa. La corrupció és tan present a quasi tots els nivells de la societat, que comença a produir vergonya aliena i fins i tot veritable fàstic. En molts casos aquesta autèntica descomposició que afecta diferents institucions públiques i privades d'Espanya, és veu acompanyada per una autèntica manca de principis democràtics i d'ètica política. La indecència i immoralitat guanyen terreny -pam a pam- i voluntats -esperit darrera esperit-, condemnant els estorats ciutadans de la pell de brau a patir un perpetu estat de xoc i indignació, que cada dia que passa es fa més difícil d'apaivagar.

Els populars han aconseguit escalar per mèrits propis les més altes cotes dins del ranking europeu de les formacions polítiques més corruptes que existeixen, involucrats com estan fins les celles en aquesta mena de tèrbols -deshonestos- negocis para-normals. Tant per finançar irregularment el partit -a base del cobrament de comissions per obra i servei adjudicats-, com per l'enriquiment mutu dels seus assalariats de major nivell i els donants anònims del partit -desviant els calers a la butxaca pròpia o dels amics-, així com per benefici de destacats afiliats, il·lustres simpatitzants i alts dirigents nacionals o regionals, tots ells irredemptes conservadors de mena. Per cert, delerosos d'acumular diner fàcil, de procedència dubtosa i preferentment fosca.

Ja se sap. Del finançament irregular -cas Gürtel- es passa a Bárcenas, als constructors -especuladors!- de dubtosa moralitat i al repartiment de sobres plens de diner negre pels fidels. De forma general i generosa. I d'aquí es passa a l'amoralitat de la manca d'ètica política i carència de principis democràtics.

El govern del Partit Popular comandat per Mariano Rajoy és el més clar paradigma d'aquest emmerdat desori. Deixant de costat el capteniment veritablement escandalós demostrat cap el procés sobiranista català, els populars destaquen com a veritables reis manipuladors de la societat espanyola-per bé que amb l'inestimable complicitat de la caverna mediàtica madrilenya-, i com a cínics compulsius. Dir una cosa i fer la contraria és normal en ells. Per exemple, "no pujarem els impostos", o "no baixarem les pensions" i fer el contrari ja és un clàssic popular. Les retallades de l'estat del benestar passen a ser reformes estructurals, mentre la creació d'ocupació es fa facilitant l'acomiadament a tort i dret, rebaixant els sous dels treballadors, generalitzant els contractes temporals tipus escombraries i retallant els drets laborals i sindicals; i de passada, demonitzant i anorreant els sindicats. Si es tracta de reduir el dèficit públic, el millor és endossar-ho damunt els comptes de despeses socials de les diferents comunitats de l'Estat, especialment sobre Catalunya -quasi la quarta part del total estatal en retallades!- i restringint el finançament autonòmic a base d'incomplir una llei orgànica aprovada pel Parlament espanyol. O senzillament, deixant de pagar els deutes contrets amb les comunitats autònomes. Després, sense la més mínima vergonya torera es permeten exigir als demés l'estricta observança de la llei i singularment de l'immutable Constitució Espanyola. Posats a ser indecents, ¿quina millor manera hi ha que no sigui grapejar el poder judicial fins la perversió, per tal d'apartar del cas Gürtel-Bárcenas el jutge que s'encarrega d'investigar la corrupció del partit del govern?. La utilització del poder judicial i l'abús que sovint fan de la legalitat vigent només es pot comparar amb el vergonyós i sectari us de la policia, de la guàrdia civil i fins i tot dels serveis secrets -el CNI-. Institucions i funcionaris utilitzats pels nacional-catòlics com a guàrdia pretoriana, o guerrillers de Cristo Rei, tan se val.

El paladí de la seguretat a Espanya és Jorge Fernández Díaz. Des de la còmoda poltrona del Ministeri de l'Interior en que descansen els seus glutis el senyor ministre fa tot allò que està a les seves mans perquè els immigrants no només perdin drets i seguretat jurídica, si no que de vegades també tinguin que perdre la vida, com ja ha passat -més d'una ocasió- a la tanca fronterera de Melilla, de Ceuta, així com ofegats a la Mediterrània. O fent-los perdre la dignitat humana quan els tanquen als centres d'acollida d'immigrants. Home des-acomplexat i sense manies prefereix desguarnir de policia i guàrdia civil ciutats i pobles espanyols per traslladar-los a Catalunya per qüestions estricament polítiques i augmentar la presència i visibilitat de les forces estatals -d'ocupació?- en un territori ple de desafectes al règim, abans que complir amb el seu deure de donar seguretat i defensar garanties i drets dels seus compatriotes. Això si: com a membre del Opus Dei prefereix condecorar verges i implorar ajut per Espanya a Santa Teresa, que no guardar les aparences -al menys!- i ser respectuós amb els principis democràtics i la legitimitat comunament acceptades per tothom. La seva policia -política?- sovint es dedica a filtrar informes i atestats als mitjans d'informació madrilenys més enllà de les falsedats, manipulacions o inexactituds que puguin contenir. Segons diu certa premsa digital -Eldiario.es-, aquest bon cristià ha posat en marxa una unitat secreta de policia per investigar i rastrejar els polítics independentistes. Composta per membres principalment d'Afers Interns, la missió més important que tenen encomanada consisteix en filtrar tant als jutjats com a la premsa amiga l'informació obtinguda per malparlar o injuriar sobre els caps visibles del moviment sobiranista. Una unitat secreta que usurpa funcions i competències d'altres unitats legítimes -la UDEF, per exemple-, però que no apareix en l'organigrama del Cos Nacional de Policia. Tanmateix allò que millor defineix el tarannà tant del ministre com, per extensió, del govern popular, és l'ultima pensada que han tingut: què la seva policia pugui intervenir telèfons i enregistrar converses privades sense cap mena control judicial previ.

El que més greu em sap d'aquest ministre és que es va educar a Catalunya. Jorge Fernández és vanta de ser català. I això, a mi, m'avergonyeix.... Suposo que el mateix li passa a molts gallecs pel fet que Mariano Rajoy també ho és de gallec -com Franco!-. El problema no és, però, l'origen de les persones. El veritable problema son la manca de principis i d'ètica que tenen molts polítics populars rellevants. Aquestes mancances han emmerdat el partit i l'han transformat en una mala copia de l'antic i mai desaparegut Movimiento Nacional. Res fora del normal. Al cap i a la fi els fills i els nets del franquisme es van aixoplugar sota el paraigües del Partit Popular, on van ser molt benvinguts. Van aportar ideals, formes i maneres de fer i pensar propis de la dictadura. No se'ls va demanar explicacions ni imposar condicions de cap tipus. Amb el temps, han esdevingut primordials i preponderants dins del partit. I si afegim a aquesta mena de franquisme sempervivum l'Opus Dei i l'advocacia de l'Estat -cos de funcionaris de l'Estat per antonomàsia-, només ens faltarà la branca económico-financera sempiterna, la qual, casualment, tampoc ha canviat tant en els darrers cinquanta anys. El resultat de tot això és aquest emmerdat desori popular dels nostres dies.

Poc a poc es va entenen el perquè de tot plegat. Catalunya vol la independència. Espanya votarà PODEMOS. I mentre tant, l'Estat espanyol en caiguda lliure. Ep!.... Se'n va en orris!.

ARTUR I ORIOL: NO ÉS PAS TAN DIFÍCIL!.

L'Artur i l'Oriol han donat sengles conferències. L'un reclamant una llista unitària però transversal amb participació de la societat civil per concórrer a l'anunciat avançament electoral aplegats sota una única bandera inequívocament sobiranista, mentre l'altre demana diverses llistes brandant l'ensenya independentista sota la qual s'ha d'aixoplugar el programa electoral de cada partit i l'acció de govern -de concentració- necessària per aconseguir la independència, sense més dilacions de cap tipus.

En el fons, ambdós diuen el mateix. L'objectiu és la independència però discrepen en la forma. El més curiós és que les distintes formes suggerides semblen més un recurs per marcar el terreny de joc particular de cadascú que no pas un desacord sorgit com a conseqüència de les diferències polítiques existents entre els diferents partits sobiranistes. Ras i curt: l'etern enfrontament entre dretes i esquerres.

Algunes formacions sobiranistes ja s'han desmarcat del camí traçat d'una banda per Convergència i de l'altra per Esquerra Republicana. Iniciativa s'ha mostrat la més pusil·lànime de totes. Quasi tant com la cúpula d'Unió Democràtica. No tenen clares les idees respecta la independència de Catalunya. ICV no vol acostar-se als postulats d'en Mas perquè és de dretes i no se'n refien, i recelen de les propostes defensades per l'Oriol Junqueras perquè no són prou d'esquerres i nacionalment massa radicals. Diuen que donen llibertat als seus votants per escollir allò que més els hi plagui perquè això reflexa millor la pluralitat del partit. Excuses de mal pagador. El que realment els passa, però, és que senten l'alè de PODEMOS al clatell, ja que se'ls apropen a tota velocitat i els amenacen amb passar per damunt d'ells olímpicament; o fins i tot d'engolir-los sense cap mena de contemplacions. Una vegada enceses les alarmes, creuen que frenant i remugant una miqueta podran aturar la davallada electoral que s'acosta a grans passes i els amenaça amb robar-los vots sense pietat. Heus ací la pusil·lanimitat mostrada per ICV-EUA. En Herrera, la Camats i en Nuet no es mullaran pas i s'allunaran tant com puguin de CDC i de ERC. Per ells, es tracta d'un instint bàsic de supervivència, el qual es manifesta de forma tan primària com veritablement ineficaç. Respecte Unió ja està tot dit. Les bases i els votants de la formació democratacristiana són majoritàriament sobiranistes però la cúpula del partit es troba en mans d'uns polítics porucs i massa compromesos amb els poders fàctics, siguin catalans o també espanyols, que gaudeixen de l'hegemonia econòmica, financera, mediàtica i política a tot l'Estat. En definitiva, UDC -com també PSC- representen millor que ningú els vells partits polítics passats de moda, que és troben fora de joc i abocats a l'inevitable irrellevància política i social, a curt i mig termini.

Com sovint passa aquest darrers temps, la posició més coherent i assenyada és la defensada per les CUP. Des de sempre, han mantingut una actitud ferma i diàfana a favor de la independència. Reconeixen els mèrits de Convergència i d'Esquerra. Tanmateix també han detectat les febleses i els egoismes d'ambdues formacions. No és que estiguin en contra de l'unitat d'acció que necessita l'independentisme però si es mostren contraris a l'excessiu protagonisme partidista que es disputen entre ells. Per tant, sembla que lapidariament pensen "ja s'ho faran". I ho reblen amb un sonor "nosaltres a la nostra".

Així es troba hores d'ara el procés independentista des del vessant partidista. S'ha encetat una nova etapa -ara se'n diu una nova pantalla-. Mentre els unionistes tremolen i fan petar les dents, i malden enrabiats per posar a la garjola Artur Mas, Joana Ortega i Elena Rigau després de l'èxit assolit el 9N, Esquerra i Convergència s'afanyen en dictar conferències proposant objectius comuns a l'abast d'ambdós i posant-se la traveta els uns als altres per aconseguir-los abans que ningú. I les altres formacions pretesament catalanistes es desmarquen o remarquen per voluntat i interessos egoistes envers la independència de Catalunya.

Tot això sent mol important, no ho és tant com la voluntat reiteradament manifestada pels ciutadans. Hi ha de segurs un milió nou-cents mil catalans que recolzem la independència segons els resultats assolits el 9 de novembre passat, malgrat tots els entrebancs que l'Estat espanyol ens va posar -i encara ens posa-. Als quals fàcilment se'ns afegiran alguns centenars de milers més per acabar d'establir una solida i democràtica majoria a favor de la plena sobirania de Catalunya. Ho volem aconseguir com més aviat millor. Som de dretes, de centre i d'esquerres. Som joves, madurs i grans. Parlem català i castellà amb absoluta normalitat. I n'estem fins al cap de munt que certs polítics pensin més en ells i els seus interessos partidistes que en la generalitat dels ciutadans.

Generalitat, aquesta es la clau. La Generalitat som nosaltres, els ciutadans. I els polítics han de estar al servei dels ciutadans. Tenen l'obligació de satisfer i complir els anhels, les il·lusions i les esperances de la gent. I tota aquesta munió d'homes i dones que varem votar SI a la independència, estem disposats a auto-inculpar-nos per fer costat al president Mas i els líders polítics que també ho han fet i que poden ser imputats per una justícia la qual, abans de tot, és castellana i contraria al procés sobiranista.... No n'hi ha prou amb patir l'hostilitat de tot l'aparell de l'Estat espanyol perquè hagem de fer-nos la guitza entre nosaltres mateixos?.

Nosaltres volem votar a favor de la independència. Convergència, Esquerra, la CUP i molts simpatitzants socialistes, democratacristians, ecologistes i d'Iniciativa que s'hi afegiran, donem més rellevància hores d'ara a l'assoliment de l'autèntica i plena llibertat del poble català que no pas a ser de dretes o esquerres. Sabem que això -les preferències polítiques de cadascun- prendran més rellevància a posteriori, quan sigui l'hora de formar l'executiu  i s'hagin d'establir les prioritats de govern i confegir la nova constitució de la república. Per aquesta mateixa raó és vital proclamar la independència el més aviat possible una vegada aconseguida la majoria parlamentària per fer-ho, amb garanties suficients de reconeixement de la resta de països del món i la necessària fortalesa política per endegar les indefugibles negociacions amb Espanya sobre el repartiment just d'actius i passius de l'antic estat. I també amb la comunitat internacional per aconseguir la confirmació de la independència.

Artur: Es hora de l'unitat, però més enllà del tacticisme partidista i de la parsimònia política. Oriol: No és temps de dretes o esquerres ni de protagonismes egoistes, ni tant sols és hora de retrets o de passar comptes amb els adversaris. Ara és hora de la Generalitat, de la gent. És el temps de Catalunya. Més endavant ja podreu fer-vos la punyeta mútuament. Però no us oblideu que votem els ciutadans, no els partits. Ni les institucions. Ni les empreses o els sindicats. Un ciutadà, un vot. I cap vot per aquells que malmetin la independència. Poseu-vos d'acord. No és pas tan difícil!.