i 3/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

Hores d'ara podem afirmar que no hi ha cap mena de retrocés a les ànsies de independència dels catalans. El recolzament a la independència gira al voltant del 55% del cos electoral català, malgrat que des d'Espanya només es reconeix menys del 48% de vots favorables al SI. Si no existís l'hostilitat, manipulació i amenaces i es pogués pactar un referèndum d'autodeterminació amb Espanya legal i amb les garanties escaients no tinc cap mena de dubte que podria arribar-se amb facilitat a més d'un 65% de votants favorables a la independència. Per aquesta raó no el pactaran mai. I per aquesta mateixa raó persisteixen en el  divide et impera......

Ens trobem davant d'un cicle electoral aclaparador: Eleccions generals, municipals, autonòmiques, europees en un més i probablement, eleccions al Parlament de Catalunya aquest mateix any com a resposta a les previsibles condemnes contra els presos polítics jutjats a Madrid. És molt probable que la sentència i condemna dels polítics catalans provoqui un notable increment, enfortiment i repunt de l'independentisme. Per això l'unionisme persistirà en la guerra bruta i augmentarà el foment de la divisió dins les files sobiranistes. Hores d'ara continua fent-ho!.

Mentre l'unionisme ataca despietadament a Carles Puigdemont i els altres exiliats i jutja desvergonyidament a Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, els partits nacionalistes espanyols i la seva premsa afí al règim van construint un relat basat en un suposat enfrontament entre el president de la Generalitat i el vice-president i entre JxCat i ERC, les dues formacions que sustenten el govern. Quan l'un diu quelcom que no diu l'altre ho realcen, ho magnifiquen i conclouen que hi ha enfrontament entre ambdós. Quan un partit fa una proposta i l'altre no la comparteix, remarquen que hi ha divisió entre l'independentisme i ho esbomben exageradament. Si hi han contradiccions entre els diferents sectors sobiranistes, o un es manifesta més radical que l'altre o més moderat en les formes, o més abrandat, o senzillament no diuen o pensen el mateix, sentencien que dins l'independentisme hi han picabaralles. I publiquen enquestes poc fiables per condicionar i dirigir el vot dels catalans o aplaudeixen descontroladament els guanys o les pèrdues en intenció de vot per repartir elogis i ensabonades als suposats moderats o pragmàtics i retrets als suposadament més radicals. Tampoc no podem oblidar la barroera utilització que fa l'Estat espanyol -els trolls estan fent l'agost!- de les xarxes socials com facebook, twitter i de la caverna mediàtica madrilenya, utilitzant-les per sembrar confusió, provocar reaccions desaforades, buscar brega, aprofundir les diferències o per burxar en les ferides..... Només per fer mal i destruir l'adversari polític!.

No és lògic que entre formacions polítiques de diferent ideologia hi hagi pluralitat o diferencia d'opinions?. No és normal que les persones pensin i discrepin les unes de les altres?. No es lògic que tinguin una visió del món distinta?. I més tenint en compte el cicle electoral que estem vivint.....

El cert, però, és que l'unionisme està fent una tasca de mosca collonera que ocasionalment aconsegueix enfrontar -ens treuen de polleguera!- les diferents sensibilitats de l'independentisme. Però el que no aconseguiran mai és que els independentistes deixem de ser-ho. Es mantenen els objectius independentistes intactes!. La voluntat individual i col·lectiva és el ciment que uneix les persones -els maons- que construeixen l'edifici de la República. I les mosques emprenyadores molesten però res més. No aturen, ni convencen, ni poden destruir res de res.

El problema és com construirem la República. Perquè es inútil demanar un pacte per a convocar un referèndum amb qui es nega a negociar l'autodeterminació. Rajoy va ser l'home del no a tot i Sánchez és l'home del no a quasi tot. Inclús neguen que ja existeix una majoria favorable a la independència. Fins i tot neguen l'existència de exiliats i presos polítics!.

Que podem fer, doncs?. La resposta a aquesta pregunta és ben senzilla. L'u d'octubre de 2017 vam fer un referèndum i el vam guanyar folgadament. A sang i fetge, però el vam guanyar. La majoria a favor de la independència va ser aclaparadora, malgrat la violenta repressió desfermada per l'Estat espanyol assetjant i atacant col·legis electorals, robant urnes i paperetes i atonyinant a tort i dret tots aquells que es posaven a l'abast de les seves porres, escuts i bales de goma. És cert que els fets de setembre i octubre de 2017 va implicar una aprovació unilateral de la independència mai acceptada per Espanya, però la determinació dels ciutadans va permetre arribar a l'objectiu desitjat: l'anhelada independència. Per tant, el que ens senyala el camí és l'unilateralitat, el procés constituent i la Democràcia. No hi ha més!.

Si la independència ja l'hem guanyat només cal defensar-la. La única via que ens queda és fer efectiva la unilateralitat ja exercida mijantçant la desobediència individual i col·lectiva, ciutadana i institucional, la mobilització massiva dels sobiranistes, independentistes o no, ocupant places i carrers de ciutats i pobles de tot Catalunya amb la ferma determinació de defensar la República i la democràcia que hores d'ara ens nega Espanya utilitzant la brutalitat policial, judicial i política.....

No ens aturaran perquè no ens aturarem!. Guanyarem!. Per més que l'unionisme s'entesti en voler dividir-nos..... Els tenim ben apamats!. I nosaltres si som demòcrates sense embuts!.

2/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

Divideix i venceràs!. Aquesta va ser la divisa gravada a foc damunt el llom del sagrat llibre que recull tot alló que vol ser Espanya, com ser-ho, on anar i com arribar-hi en la seva condició d'estat-nació modèlic. Potser és millor dir ciutat-nació, perquè tot gira al voltant de Madrid. Madrit, rompeolas d'Espanya....!.

La Constitució espanyola és interpretable però sempre ho ha sigut a favor d'un país condicionat per quaranta anys de franquisme. La dictadura va suposar el blanqueig d'aquell franquisme. L'autoritarisme dictatorial va fusionar-se amb els principis democràtics parlamentaris de tal manera que la criatura resultant va ser una mena d'ens simbiòtic sorgit de dues realitats antagòniques. L'anomenada transición va normalitzar el franquisme mentre que la democràcia va perdre principis. De la ley a la ley, proclamaven el més ilusos. Aquesta va ser la primera batalla que va guanyar el franquisme. Victòria dels antidemòcrates sobre els demòcrates!. Els franquistes van obtenir immunitat, van conservar poder i tots els privilegis aconseguits durant quaranta anys d'hegemonia dictatorial. I el que és més important, van conservar el poder d'influença sobre totes les institucions de l'Estat. Judicatura i fiscalia, policia i guàrdia civil, servei secret, exercit, funcionaris, empreses públiques..... Els demòcrates van aconseguir la legalització dels partits polítics i una aparença de democràcia parlamentaria que el pas dels anys han anat minvant en principis democràtics i en llibertats i drets, passet a passet però consistentment. Des d'aleshores la Democràcia es va diluint pausada i inexorablement!. El franquisme sociològic ha vençut aclaparadorament!. I els veritables demòcrates espanyols no s'adonen del què ha passat, què està passant i què els passarà en el futur.

Aquesta victòria franquista és la que marca l'inici de la causa general endegada contra  l'independentisme. "Antes se romperá Catalunya que España", va proclamar Jose Maria Aznar expressant els seus desitjos i les seves intencions. Primer van crear el mite de la divisió social i enfrontaments entre catalans. Segons l'unionisme les families es van trencar degut al fet independentista. Pares contra fills, avis contra nets, germans contra germans!. Per les Festes Nadalenques no s'asseien a la mateixa taula perquè es discutien i barallaven. Després van crear la figura de l'unionista perseguit, mentre titllaven els independentistes com a victimistes. Els unionistes no podien dir que ho eren perquè els independentistes els assetjaven abrandadament. Patien intimidació i escraches a tot hora, es queixaven entre plors que havien d'amagar el seu espanyolisme. També van començar a dir que els mitjans de comunicació públics catalans feien propaganda anti-espanyola, els censuraven i els menystenien. Que l'escola catalana adoctrinava els infants en l'odi a Espanya i a l'idioma castellà. També des de la premsa cavernaria va crear-se una realitat alternativa absolutament fake amb l'objectiu d'endimoniar polítics, partits, institucions i entitats socials pel fet de declarar-se independentistes, mentre es dedicaven a escampar cap a la resta de l'estat una imatge esbiaixada de Catalunya amb l'únic objectiu de des-informar i auto-justificar les arbitrarietats que implacablement anaven imposant-nos des de Madrit. Recursos davant del TC a totes les lleis aprovades pel Parlament. Requeriments i amenaces judicials, fiscals, policials, governamentals i del Tribunal Constitucional. Mediàtics i aparatosos registres -amb o sense manament judicial- a seus d'institucions oficials de la Generalitat, ajuntaments i empreses privades col·laboradores amb la Generalitat.. Detencions arbitraries de funcionaris i polítics. Assetjament dels fiscals a batlles i regidors. Requeriments contra llaços grocs, pancartes, pallassos, rapers i resolucions polítiques. Aferrissat control -una veritable intervenció- de les finances catalanes. Intromissió -fraudulenta per partidista- de la Junta Electoral en campanyes electorals i mitjans de comunicació. Actuació del Tribunal de Cuentas per espoliar el patrimoni dels polítics catalans amb l'única intenció d'arruïnar-los com a venjança. I tones i més tones d'insults i amenaces de tota mena contra l'independentisme.

També van procedir a la aplicació a la carta de l'article 155, a la destitució del Govern legítim i dissolució del Parlament i la usurpació il·legítima de l'administració espanyola imposant-se i ocupant la catalana. Des de la judicatura van aprovar dictamens, resolucions i disposicions ordenant a qui es pot votar o no, com s'ha de votar i de que es pot parlar o no al Parlament. I ara estem en la fase de la venjança, de l'escarni, del escarment indiscriminat contra els principals personatges defensors de la independència: el judici farsa!. Per cert, venjança que reunirà totes les garanties de la llei espanyola hagudes i per haver, però beneïda i aplicada per una judicatura de tradició netament franquista mediatitzada pel poder polític, poder polític depenent del judicial i degudament recolzat pel Congrés i el Senat, al seu torn  dependents de l'executiu i submisos al judicial alhora i tots ells sota la fraternal mirada i aprovació del Tribunal Constitucional..... Un totum revolutum mai vist a un Estat europeu, que presumeix de respectar la  separació de poders i de ser un estat de dret modèlic.

Mentre la resposta de l'unionisme anava agafant la forma de brutal repressió sense quarter, violència policial, judicialització de la política, politització de la justicia i la separació de poders deixava d'existir a Catalunya, l'independentisme s'afanyava en aferra-se als principis democràtics universalment acceptats, al pacifisme militant i a la desobediència ciutadana, d'una forma quasi malaltissa per la persistència. Consultes populars, manifestacions multitudinàries, revolució dels lliris a les mans i somriures a les cares, eleccions plebiscitàries, lleis de transitorietat, debats parlamentaris i, per fi, el referèndum de independència de l'u  d'octubre de 2017. La resta ja és prou coneguda.....




SEGUEIX......

1/ TÀCTIQUES DE L'UNIONISME Vs. RESPOSTES DE L'INDEPENDENTISME.

És hora de girar la vista cap endarrere per començar a entendre el que passa aquí i ara. I el que és més important: què haurem de fer en l'esdevenidor per arribar a les veritables fites de llibertat, justicia i plena sobirania que volem pel nostre estimat i atribolat país?.

Si mirem enrere veurem que d'ençà l'inici de la segona dècada del present segle, la majoria de ciutadans catalans vam dir prou a les arbitrarietats sorgides des de l'Espanya immemorial en base als abusos i petulància demostrades pels partits espanyolistes, el Tribunal Constitucional, el gobierno de la nación i la resta de institucions i entitats de l'Estat, arrel de la tramitació, aprovació, referèndum i anti-constitucionalitat que va provocar l'estatut d'autonomia català. Prou!, vam cridar tots plegats. Llavors es va acabar la maleïda transició del 78 i l'autonomisme i va renéixer l'independentisme amb més força com mai s'havia assolit fins aleshores. Aquell canvi de paradigma ciutadà es va traduir en un seguit de decisions i accions que van encetar el que coneixem com a procés cap a la independència de Catalunya. El processisme -tan criticat hores d'ara- estava en marxa!. Primer mitjançant un seguit de consultes populars auto-organitzades per la societat civil. Des d'aquesta mateixa societat van sorgir noves entitats i associacions com ara l'ANC, SÚMATE o l'AMI que es van afegir a les ja existents, com ÒMNIUM i d'altres, totes elles enfortint-se any darrera any per la força i empenta dels seus afiliats i per l'èxit aconseguit en les accions empreses a favor de la independència. Allò va ser un veritable tsunami!. Ho vam arrossegar tot!. Tant és així que els partits polítics sobiranistes i els seus líders no van tenir més remei que sumar-s'hi incondicionalment!.

La resposta de l'Estat al principi va ser d'incredulitat. Allò era un soufflé que baixaria ràpidament tot sol. Però també va provocar primer una certa angúnia i a continuació veritable basarda. El tsunami català esdevingué imparable!. Van sonar les sirenes d'alarma nacional-espanyolistes i es va produir la mobilització general de tots els estaments de l'Estat en defensa de la sagrada unitat de la pàtria. Totes les institucions i tot bon espanyol van posar-se en marxa. Partits estatals, gobierno, Congrés, Senat, judicatura, fiscalia, policia i guàrdia civil, l'IBEX 35, mitjans de comunicació públics i privats.... I tot l'exercit de rates que habiten a les clavegueres de l'Estat!. Totes les armes van ser permeses. Ingents quantitats de recursos de tota mena es van posar a disposició d'autèntics i abrandats salvadors de la pàtria, embolcallats amb la rojigualda i armats fins les dents amb la sagrada i pètria Constitució espanyola com a martell de Thor justicier i aclaparador. I la guerra va començar.....

La tàctica de l'unionisme es va evidenciar de seguida. El Divide et impera llatí va ser adoptat com a divisa -un veritable mantra- de totes les accions endegades contra l'independentisme. Es va aixecar la veda a la persecució i repressió ad hominem contra els independentistes. La llibertat d'expressió i d'opinió van anar patint continues retallades fins que el seu exercici s'ha tornat quasi impossible. La guerra contra el parlamentarisme va esclatar de la ma dels partits nacionalistes espanyols amb la complicitat de la fiscalia, la judicatura i el Tribunal Constitucional. La causa general contra l'independentisme va ser posada en marxa. Van sorgir com a bolets fantasiosos instructors judicials, fiscals afinadors, policies patriòtics, guàrdies civils assedegats de ràbia i pseudo-periodistes disposats a fabricar i publicar tota mena de notícies manipulades o directament falses i escampar tones de merda damunt del que per ells no son més que enemics polítics a esclafar i anorrear degut les idees pernicioses i agosarades que defensen.




SEGUEIX..............