PERE ARAGONÈS: LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DELS PRINCIPIS DEMOCRÀTICS.

Hi ha molta gent que té una idea prou curiosa del què són i perquè serveixen els principis democràtics. Quasi tots els personatges que mostren aquest biaix, certament inefable, o bé son periodistes i tertulians o bé polítics. Solen fer afirmacions del tipus "fer un referèndum d'autodeterminació és inconstitucional", o "el parlament només pot parlar d'alló que n'ets competent", o "el compliment de la llei es troba per damunt de la democràcia", o "no cal cap consulta perquè no teniu la majoria suficient", o "a una consulta sobre Catalunya han de votar tots els espanyols". N'hi ha un munt d'exemples semblants que estalvio al lector.

Aquests darrers dies m'ha vingut al cap un article que vaig publicar a JANCUGAT en castellà el 21 de juliol de 2011, titulat ¿DESDE CUANDO 28 ES MAS QUE 43?. ¿ES 61 MENOR QUE 39?, on denunciava la incongruència que resultava demanar majories molt reforçades -exagerades!- als electors que votessin a favor de la independència perquè això significava que la minoria de vots en contra podria guanyar un referèndum..... tot i perdent-lo!.

Totes aquestes elucubracions vénen arran de la publicació d'un llibre biogràfic sobre Pere Aragonès i les reflexions al voltant del suposat independentisme pragmàtic defensat per ell i per tant, per ERC. En un moment donat diu: "Som prou per guanyar un referèndum amb regles democràtiques però no prou per forçar l'estat a acceptar-ne el resultat. Per tant, cal eixamplar la base. L'estat espanyol no està en descomposició. Hem de ser el 70% o el 80% a favor i aleshores podrem dir a l'estat: ara sí que sembla bé poder fer un referèndum sobre la independència?. Ara tenim una majoria que al Canadà serviria per votar però no és suficient a Espanya". 

També es pot llegir: "Des de Madrid deuen tenir l'esperança que ens rendirem. No ho farem. Potser ara no tenim les condicions objectives, però no ens aturarem". 

Sobre l'eixamplament de la base soberanista senyala: "En molts aspectes la posició de Els Comuns no està tan allunyada de la dels republicans. Hem de poder-los sumar com a auto-deterministes en el proper pas endavant, en la següent fita en el camí cap a la independència".

Evidentment Pere Aragonès -i de retruc ERC- considera que la via òptima passa necessàriament per fer un referèndum pactat amb l'estat espanyol.

Doncs bé!. Si aquestes afirmacions no són una claudicació en tota regla no podrà dir-se que són un pas endavant per aconseguir l'anhelada independència. Perquè, què vol dir que som prou per guanyar un referèndum però no prou perquè s'accepti el resultat?. Si d'entrada ja acceptes que cal una majoria del 70% o 80% per guanyar, què impedirà que l'estat exigeixi un 90% o fins i tot la unanimitat, el 100%?. Com es pot acceptar que si el NO obté un suport inferior al SI, guanyi el NO?. Per més que eixamplis la base sobiranista, mai en serem prou!. I aquesta és l'altre, ampliar-la de la mà de Els Comuns -anti-independentistes de pedra picada- a base de empetitir la que ja tens t'aboca al fracàs més rotund abans de començar res. Sumar Els Comuns al carro de l'autodeterminació no és per anar endavant, si no per aturar-nos o fins i tot per anar enrere. És condemnar a l'independentisme a marejar la perdiu indefinidament. Això si, de la ma d'Ada Colau, la qual ha confessat públicament que aspira a fer de Barcelona la co-capital d'Espanya..... Com en temps de José Luis Rodriguez Zapatero, l'autor del ja famós "apoyaré" o fins i tot Felipe Gonzalez Márquez, l'autor del cafè per a tots!. Un estat suposadament demòcrata el qual no vol reconeixer el resultat d'un referèndum d'autodeterminació perquè no som prou i perquè hi ha un 20% de ciutadans que no volen la independència, que utilitza arguments anti-democràtics, les clavegueres de l'estat i manipula la llei, la justícia i els mitjans de comunicació per impedir l'autodeterminació i la llibertat d'un poble al qual subjuga per la força bruta i la coacció policial i judicial no ens enganyem, és un estat brutal i fort, és cert, però en absoluta i total descomposició si més no des del punt de vista dels principis democràtics.

Jo no sé si des de Madrid tenen l'esperança de que ens rendirem però segur que veuen amb molt bons ulls unes reflexions com les que ha fet Pere Aragonès. Sonen a claudicació!. Això de l'independentisme pragmàtic és el mateix que l'unionisme realista o teòric. I el fet que aquestes reflexions hagin sortit de l'actual líder circumstancial de ERC i candidat a la presidència de la Generalitat del partit més fort de Catalunya -segons les enquestes- li donen un caire de rendició veritablement preocupant per aquell independentisme..... que només se sent representat per ERC!.

Mai m'hages pensat que jo, votant des de fa anys i panys de ERC, critiques amb tanta cruesa i contundència l'actual full de ruta que ens ofereix aquest partit. ERC té uns quants problemes i no són precisament el 3%.... Es el 20%!. O el 30%!. És mantenir com a líder un presoner polític que no pot liderar efectivament i lliurament el partit perquè el mantenen segrestat i emmanillat -condicionat!- les institucions de l'estat amb les quals demanes pactar. És mantenir un lideratge circumstancial -Aragonès- el qual pateix una insuportable lleugeresa dels principis democràtics. És haver-se deixat seduir pels cants de sirena que llancen des de Madrid.... Des del Madrit d'estafadors!.

Madrit mai pactarà un referèndum d'autodeterminació. Colau no recolzarà mai la independència de Catalunya. A tot estirar defensa el dret d'autodeterminació sobre totes les coses que li semblin pertinents a ella, en una mena de totum revolutum dispersador i determinista. Dret d'autodeterminació sobre sanitat, educació, infraestructures.... Embolica que fa fort!. La taula de diàleg pactada entre ERC i el PSOE és una trampa espanyola feta amb les mateixes intencions que l'enganyifa del presoner espanyol, posada de moda segles enrere arreu o el més modern, l'engany nigerià. En definitiva, ens volen engalipar per aixecar-nos la camisa, fer-nos perdre el temps, els bous i les esquelles i escanyar les aspiracions independentistes catalanes.

És això el que ofereix Pere Aragonès?. És per això que hem de sumar-nos al pragmatisme independentista que pregona ERC?.

Per a mi, ja s'ho poden confitar!. Jo no em rendeixo perquè no em deixo aixecar la camisa!.

Que em perdonin els simpatitzants i militants de ERC, però com va dir Joan Tardà..... algú ho havia de dir!.

i 3/ LA MARE DELS OUS. JUNTS PER LA INDEPENDÈNCIA!.

L'independentisme està partit. Malauradament les formacions polítiques encara  divideixen més. Potser jo soc el primer que contribueix a aquesta divisió criticant tan despietadament a ERC, PDCat i les CUP. Potser fins i tot no critico prou a Carles Puigdemont i a JxCat. Potser no ho faig perquè em sembla que a les seves mans es troba la darrera oportunitat pels que encara creiem que Itaca és al nostre abast. O perquè no vull perdre l'esperança. Però almenys faig auto-crítica. I la cura al present desgavell només vindrà per l'autocrítica i pel retorn als origens. Perquè la gent tornem a agafar les regnes de la INDEPENDÈNCIA a les nostres mans i sota el nostra control.

L'actual atzucac que estem patint em fan plantejar un seguit de preguntes que potser tenen fàcils respostes -o potser no-. Son preguntes i reflexions dirigides als líders i militants dels partits i a l'independentisme en general. Però per damunt de tot dirigides a l'independentista del carrer.

-Ens adonem de la quantitat de capital humà i d'il·lusions que estan malbaratant  PDCat, ERC, les CUP i JxCat?.
-Som conscients que amagar-se darrera del pragmatisme, d'eixamplar la base independentista, o buscar l'hegemonia partidista, o demanar dialogar amb qui no vol parlar ni pactar res fora de la sagrada constitució espanyola es d'una ingenuïtat escandalosa?.
-Creure que si "ens portem bé" o renunciem a la unilateralitat això farà que s'aturi la repressió o que els presos i exiliats polítics podran aconseguir la llibertat i el retorn a casa abans, es creure ens els reis mags!.
-Perquè els partits prefereixen frustrar les expectatives -esperances!- de milions  de ciutadans que vam confiar en ells, per aconseguir l'hegemonia dins del mon    independentista?. L'hegemonia la donarem la ciutadania i els nostres vots!.
-Creure que per esgarrapar uns quants vots a les properes eleccions és tenir dret  a malmetre la llibertat i prosperitat de milions de catalans per condemnar-nos a l'eterna estafa de tota mena, ja secular, de l'Estat espanyol envers Catalunya i els catalans!.

En les actuals circumstàncies la clau de tot plegat es troba més a mans dels independentistes de carrer que no pas a mans dels partits polítics. Al cap hi ha la fi el que compte son els nostres vots. Els partits estan més ocupats en fer la gara-gara a l'unionisme socialista i a Podemos que no pas en continuar la tasca cap a la independència efectiva de Catalunya. Els partits independentistes ens han decebut!.

En canvi, els ciutadans del carrer volem culminar la independència. Hem demostrat amb escreix sempre que se'ns ha demanat que estem disposats a fer el que calgui per tal d'aconseguir-la. Movilitzacions multitudinàries, vagues generals, aturades de país, cadenes humanes, defensa dels col·legis electorals, amagar urnes i paperetes, ocupar places i carrers. I votar partits sobiranistes!. Només ens ha faltat utilitzar les mateixes armes que les forces d'ocupació i repressió han utilitzat contra nosaltres. Però com som gent de pau i democràtics mai ho farem..... Fins que alguns ho facin, com quant es va fer pública la sentència del judici farsa i va esclatar el carrer davant d'aquella sentència, tan injusta com desproporcionada. I com previsiblement tornarà a passar segons sigui la sentència dictada contra la cúpula dels Mossos d'Esquadra.

El partidisme i les picabaralles de les formacions independentistes ens ha fet més mal que els cops de porra que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van dedicar-nos el memorable -i enyorat!-1 d'octubre. El ralentí posat als motors de les entitats sobiranistes, com Òmnium i la ANC, ens han posat en standby. Ens hem desfogat i res més. I no estem avançant gens.....

Les preguntes que avui ens hem de fer són: Ens rendim i alcem les mans com volen els nacionalistes espanyols, o contra-ataquem?. Ens mantenim al ralentí com ens demanen els partits, o accelerem la marxa?. Ens conservem en standby per estalviar energia com sembla que volen les entitats sobiranistes, o posem la màxima potència i dediquem tota la força que ens queda per tornar a enlairar-nos?. Tornem a votar partits egoistes i porucs o votem independència?.

Hem de tornar agafar les regnes de la independència i arrossegar darrera nostre a partits i líders porucs, entitats massa prudents i independentistes massa acomodats. Si no, no val la pena continuar..... O tots Junts per la Independència o pleguem!.

Si no, aleshores que els presos i exiliats paguin la seva pena.... Per culpa de la nostra covardia!.





  

2/ LA MARE DELS OUS. JxCAT

L'altre formació cabdal de l'independentisme es JxCat. Certament tenen l'avantatge que el seu líder no és a la presó. Es troba, però, exiliat a Bèlgica. Potser podríem dir que aquesta circumstància, per si mateixa, ja és motiu d'un enfrontament soterrat entre partits. No és el mateix gaudir de llibertat de moviments i de paraula, encara que sigui a l'estranger, que no pas romandre segrestat per aquells als quals acabes de facilitar la formació del govern de l'Estat, com li passa a Oriol Junqueras, sense poder fer res que no sigui permès pel règim penitenciari que t'esclafa.

Al seu dia els seguidors dels dos líders ja van criticar-se mútuament perquè un va fugir i l'altre va quedar-se exposant-se a ser detingut i engarjolat com al cap i a la fi va passar. Aquell gest heroic de Oriol Junqueras i els altres consellers que van seguir el seu exemple s'ha demostrat com un greu error que hores d'ara estan -estem!- pagant tots plegats. Confiar que a Espanya es respectaria la independència judicial, que la policia i la fiscalia actuarien amb honestedat i professionalitat deixant de banda el patrioterisme nacional-catòlic característic del franquisme genètic que pateixen les institucions espanyoles, que es respectaria la separació de poders, que premsa i periodistes -cavernaris o no- avantposarien ètica i professionalitat per damunt de vísceres i sectarisme i que el govern de l'Estat no gosaria violentar cap línia vermella de les que emmarquen els principis universalment acceptats de democràcia, justícia, drets i llibertat, això era confiar massa..... Això era d'una ingenuïtat aclaparadora!.

L'elecció de l'exili s'ha demostrat com la més encertada. Però això no vol dir que les coses s'hagin fet totes bé des de JxCat, malgrat l'indubtable èxit aconseguit amb la internacionalització de les mancances judicials que es pateixen a Espanya. Junts per Catalunya és una formació confegida per personalitats independents i el PDCat, partit sorgit de les cendres de l'extinta Convergència Democràtica de Catalunya. I aquesta és l'altre mare dels ous!.

Confondre volgudament CDC amb JxCat és el principal retret que rep la formació de Carles Puigdemont. Des del món independentista i des del món espanyolista, tan se val. Uns els titllen d'independentistes sobrevinguts i oportunistes i els altres com hereus del partit fundat pel dimoni Jordi Pujol. Pels uns són l'encarnació de l'autonomisme reconvertit  en independentisme però amb marxa enrere i maculats pel l'estigma del 3% i pels altres uns camisa girada per amagar les vergonyes del peix al cove i del 3% embolcallats amb l'estelada.

JxCat no ha sabut desfer-se de l'imatge de CDC entre d'altres coses perquè el PDCat no ha posat les coses fàcils. Entre els ex-CDC no hi ha veritable lideratge, hi han moltes sensibilitats que empenten el partit cap a posicions passades de temps i de moda i certament sembla que arrossega els peus cap a la independència quan haurien de caminar drets, decididament i amb lleugeresa. Però sembla que el passat és massa feixuc. I el més greu és que potser sense voler-ho no han aconseguit que els altres partits involucrats en la independència hagin volgut apropar-se més a ells. Perquè malgrat que han demanat per activa i per passiva llistes conjuntes amb ERC i les CUP per concórrer plegats a les eleccions, en realitat el que volien és que els altres es sumessin a la seva llista per amagar les seves febleses històrica, ideològica i electoral.

En aquestes circumstancies JxCat ha tingut un seguit d'actuacions enfocades més de cara a la galeria i a les aparences que no pas de cara al compliment i implementació del seu compromís electoral, és a dir, fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre. Gesticulacions estèrils contra la justícia espanyola, escenificació d'enfrontament amb l'Estat i el govern espanyols de pa sucat amb oli, desobediències light i marxes enrere en defensa de la llibertat d'expressió i de drets..... En definitiva gestos i  declaracions absolutament inútils, i auto-justificacions i d'excuses de mal pagador a dojo. Tot això ocorregut amb l'indissimulat menysteniment del soci de govern i de viatge cap a la independència. Tot això amb el menyspreu de ERC!.

Certament, tenir darrera a ERC esbufegant el clatell i davant els franquistes barrant el pas i atonyinante no ha posat les coses massa fàcils a PDCat. I de retruc a JxCat.....

De les CUP no cal dir massa cosa. També tenen imputats i exiliats. La policia i la fiscalía també van "a por ellos". I la judicatura els espera amb els braços oberts. Malgrat tot continuen estan on sempre han estat: a la recerca de la revolució perduda, que mai acaben de trobar ni fer. Embolcallats amb la coherència ideològica -ep!, de classe-  i en possessió de la veritat verdadera i absoluta. Esclaus del mandat de l'assemblea i sense comprometre's amb els altres actors del drama independentista perquè el seu compromís és exclusivament amb les clases populars, no pas amb els altres partits sobiranistes ni amb el govern. Ni tan sols els importa gaire el conjunt de la societat que els dona aire i de menjar.

I doncs, amb empentes i rodolons fins aquí hem arribat!.



SEGUEIX.....






         

1/ LA MARE DELS OUS. ERC.

Quan un partit polític té empresonat el seu líder, exiliada la seva secretaria general, exiliats o engarjolats consellers del govern i la segona autoritat del país, com ara la presidenta del Parlament Carme Forcadell, a més d'una munió d'alts càrrecs de l'administració i militants amenaçats i assetjats, imputats, jutjats i molt probablement condemnats, aquest partit té més d'una possibilitat de prendre decisions i fer actuacions absolutament contraries del que es pot esperar que faci en circumstancies normals.

Quan un altre formació política té exiliat el seu líder, així com alguns consellers del mateix govern i engarjolats altres membres de l'executiu, a més d'altres alts càrrecs de l'administració i fins i tot els militants del propi partit pateixen amenaces, assetjament policial i fiscal, imputacions, són jutjats i segurament condemnats, aquesta formació també farà i dirà coses absolutament contraries del que es podria esperar que fes en circumstancies normals.

Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya estan patint aquesta situació d'una manera prou contundent. Amb l'agreujant que tot això correspon a una acarnissada persecució política absolutament brutal i forassenyada, endegada per l'Estat espanyol contra les legítimes aspiracions catalanes, aspiracions fonamentades en la democràcia i el pacifisme, amb l'única finalitat de frustrar la llibertat de tots els ciutadans i la consecució de la plena sobirania del país.

Les accions  endegades per l'Estat, farcides d'actuacions il·legítimes, al·legals, fins i tot il·legals i amb la destacada i entusiasta participació de les rates que pul·lulen a les clavegueres de l'Estat -també conegut com deep state-, estan concebudes per aniquilar el moviment independentista. Aquesta aferrissada defensa que fan de la sagrada unitat de la pàtria espanyola està basada en l'utilització de totes les armes disponibles al seu abast, sense miraments ni discussions, incloent-hi saltar-se olímpicament l'estat de dret, els principis democràtics i la separació de poders.

Doncs bé, avui podem afirmar, amb pesar, que la lluita entre democracia i llibertat vs autoritarisme i repressió, l'està guanyant la brutalitat. L'està guanyant l'anti-democràcia, l'anti-política!. L'està guanyant el divide et impera romà!.

ERC i JxCat estan enfrontats caïnitament. Un fet prou rellevant ha causat la trencadissa definitiva, ja anunciada des de fa temps. S'ha fet evident alló que va sentenciar José Maria Aznar als inicis del procés: "Antes de romperá Catalunya que España". Roger Torrent, actual president del Parlament, va decidir defensar el compliment de les ordres provinents de la Junta Electoral Central abans que la sobirania del Parlament, els drets dels diputats i la dignitat de la institució que ell representa. En conseqüència, va procedir a inhabilitar el diputat Torra el qual alhora ostenta la presidència de la Generalitat. Es a dir, va complir l'ordre d'un organisme administratiu incompetent per temor a incórrer en un presumpte delicte de desobediència, tal i com havien amenaçat PP i C's cas de no plegar-se a aquesta evident i arbitraria il·legitimitat.

No era la primera vegada que una decisió tan important havia sigut presa per l'honorable president de la cambra catalana. Carles Puigdemont no va poder ser investit tot començant la legislatura per culpa de la seva -de ERC!- pusil·lanimitat. Tanmateix fa pocs mesos no va permetre la tramitació d'una iniciativa legislativa popular a favor de la independència, abstenint-se -novament ERC!- en la admissió a tràmit i permetent que fora rebutjada amb els vots en contra de PSC i C's. I ara s'ha negat a recolzar la no inhabilitació del president Torra, acceptant el mandat dictat per la JEC de forma absolutament arbitraria i impertinent. Inhabilitació sentenciada per haver penjat una pancarta a favor dels presos polítics i en defensa de la llibertat d'expressió. Es pot dir que  Roger Torrent té molt present que la seva antecessora Carmen Forcadell es troba condemnada i engarjolada a mans de la (in)justícia castellana per haver defensat aferrissadament el parlamentarisme, malgrat tots els estirabots i assetjaments que va patir per part de les institucions espanyoles.

Aquesta és la veritable mare dels ous!. Un partit que té els líders a l'exili o a la presó mai podrà decidir lliurament què proposar, què o a qui votar o fins i tot què fer o deixar de fer. Molt menys si els líders substituts són porucs i no tenen carisma ni iniciativa. I si el seu partidisme de curta volada passa per damunt del sentit d'estat, o de país, o d'alló que vol la majoria de ciutadans, encara agreuja més la seva pusil·lanimitat sobrevinguda.

Un partit amb líders circumstancials però sense lideratge real a causa de la repressió i de la venjança judicial que pateix, és troba en mans dels carcellers, dels botxins. No té lliure albir i pateix una marcada síndrome d'estocolm. No té ni voluntat pròpia ni esma aliè.....

A partir d'aquests fets es produeix l'abstenció a la investidura de Sánchez i es facilita el nomenament i estabilitat del govern d'Espanya, es negocien pressupostos i es reclama l'entesa amb les forces d'esquerres -unionistes!- que combaten la independència de Catalunya per terra, mar i aire. S'accepta tàcitament aparcar sine die aquesta independència i es torna a l'autonomisme possibilista semblant al criticat peix al cove pujolista.

S'accepta donar suport al govern que et reprimeix i que vol humiliar-te i anorrear com a partit, els líders i militants del teu partit i a milions de ciutadans que volen la independència.

Tot plegat, un desastre.....


SEGUEIX.....