LA COLLA DE ALI BABA.

L'enèsim cas de corrupció ha esclatat a Madrid. Com era previsible, el Partit Popular si troba pringat fins les orelles. Cinquanta una persones de la seva corda han sigut detingudes o imputades pel cobrament de comissions il·legals per l'adjudicació d'obra pública a diversos municipis principalment de la comunitat madrilenya -també a Múrcia i Castella-, per valor almenys de 250 milions d'euros. Hi ha implicats batlles i funcionaris, un president de diputació i fins i tot la que va ser mà dreta de la presidenta de la comunitat Esperanza Aguirre, la lideresa. L'exsecretari general dels populars a Madrid, Francisco Granados, és la personalitat més rellevant per ara implicada en aquesta reeixida trama, tan podrida i obscena com altres similars també properes a ells, que embruten des de fa temps els conservadors espanyols.

Doncs bé, el partit alfa d'Espanya ja ha iniciat la consabuda campanya propagandística de des-informació per amagar la vergonya provocada pel nou cas d'indecència i deshonestedat desfermada que els assetja de dalt a baix. En aquesta tasca d'ocultació hi tenen la mà trencada. L'experiència acumulada en afers similars anteriors els permet maniobrar amb absoluta desimboltura, sense por que els causi cap mena de perjudici polític, o fins i tot penal. La gent, fins ara, els ha disculpat i ha continuat votant la seva malmesa marca política. El fet d'ostentar el poder absolut de l'Estat dona aquesta mena d'impunitat. A més a més, l'operació Púnica -així l'ha batejat la Guàrdia Civil- és peccata minuta si la comparem amb la trama Gürtel o el cas Bárcenas que tan bona premsa recullen dins la cúpula dels populars. Per descomptat, deixant al marge l'escàndol de les targetes negres de BANKIA-Caja Madrid, o les retribucions amb diner il·legal -tan negre com les targetes- dins de virginals sobres blancs repartits joiosament entre els més senyers militants populars, altrament coneguts com los 40 principales o la colla de Ali Baba. Amb la seu de Gènova -la cova- reformada i finançada també amb diner tant negre com el carbó.

Com és sabut per tothom, els populars senten autèntic plaer en utilitzar Catalunya i els catalans per amagar-se còmodament darrera la catalanofóbia desfermada per ells mateixos, per altre banda tan apreciada pels nacionalistes espanyols i amorosament conreada per tota la pell de brau amb una dedicació veritablement reeixida. La trama Púnica ha volgut ser emmascarada amb una historia de quasi ciència ficció -així qualificada per l'interessat- que té com a principal protagonista Xavier Trias, batlle de Barcelona. El Mundo i el seu equip habitual d'intrèpids periodistes d'investigació insinuen que l'alcalde té 13 milions d'euros a Andorra, provinents de Suïssa. La font, la UDEF sota la màxima autoritat del ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz. Unitat policial experta en filtrat informació verídica o falsa a El Mundo. Recordem que la UDEF també va insinuar que Artur Mas tenia diners acumulats a paradisos fiscals, en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya. Recordem que l'informació va ser publicada també al diari El Mundo i que el director d'aleshores P.J. Ramírez es va vantar d'haver guanyat les eleccions catalanes amb aquesta noticia. Recordem que CiU va assolir uns resultats molt per sota dels previstos a les enquestes. Recordem que la noticia es va basar en un informe apòcrif i obscè suposadament confegit a les rodalies -les clavegueres de l'Estat- del Gobierno i de la UDEF.... Recordem!. Recordem i no oblidem pas la minsa credibilitat que tenen quan parlen de Catalunya i dels catalans tant la UDEF, com El Mundo i Jorge Fernández Díaz, germà gran de Alberto, l'etern candidat del Partit Popular a l'alcaldia de Barcelona.

Per si no n'hi havia prou amb utilitzar la coartada de Xavier Trias, els populars han decidit reblar el clau impugnant el nou 9 de Novembre, que hauria de permetre als ciutadans catalans manifestar-se lliurament sobre el futur polític de Catalunya. El govern espanyol, alletat directament de les mamelles de la FAES i que de bon principi va declarar la consulta esperonada pel senyor Mas com una irrellevant costellada, ara reacciona com si es tractes d'un autèntic referèndum d'autodeterminació; encara que com no es cansen de repetir, per ells sigui inconstitucional, il·legal i antidemocràtic. I com el nou 9 de novembre en opinió dels populars no ofereix les mínimes garanties democràtiques exigibles, han decidit que no poden consentir que se celebri. Per això insten al Tribunal Constitucional perquè el prohibeixin. Tinguem molt present que l'Alt Tribunal mai no ha decebut els desitjos i capricis del Gobierno d'Espanya. Per cert, algun dia el senyor Rajoy tindrà que explicar-nos com es pot celebrar una consulta amb suficients garanties democràtiques si el Gobierno utilitza barroerament la brigada Aranzadi -cos de l'advocacia de l'Estat-, per boicotejar qualsevol intent legal per a fer-ho democràticament.

Sigui com sigui, ni les insinuacions de El Mundo contra Xavier Trias, ni la recurrent utilització de la brigada Aranzadi i el seu Tribunal Constitucional per tal d'impedir la decisió democràtica dels catalans envers Catalunya, han aconseguit difuminar l'enèsim cas de corrupció que afecta al Partit Popular. Púnica, Gürtel, Bárcenas, Acebes, targetes black, sobres negres, caixes B.... Una bona col·lecció de casos, trames, operacions, afers i mil escàndols més, impossibles d'ocultar als ciutadans. Per vergonya de tot l'Estat i dels seus estorats i indignats ciutadans. Sortosament, els catalans hem decidit dir adéu a aquest govern putrefacte, al partit més corrupte d'Europa i a un Estat en franca descomposició. Ens sap greu perquè no desitgem cap mal als espanyols, al contrari, però nosaltres no hi podem fer més. Redreçar la situació d'Espanya queda en mans dels espanyols. Tenen tota la nostra simpatia i recolzament. Però mai a costa de la independència de Catalunya.

  

DEDICAT A: ALICIA, ALBERTO, MIQUEL I JOSEP ANTONI # JOAN, DOLORS I JOAN JOSEP, DAVID I JOAQUIM, ORIOL, ARTUR.

És ben cert que com més s'apropà el desenllaç d'un determinat esdeveniment -en el nostre cas, la independència-, més es manifesten les contradiccions i malfiances que sorgeixen entre els diferents actors que protagonitzen aquest drama al qual ara ens trobem involucrats tots plegats.

El procés endegat per assolir la plena sobirana de Catalunya ha arribant aquest punt. D'una banda resulta veritablement feixuc suportar l'escomesa del Gobierno d'Espanya, el qual llança damunt nostre tota mena d'obusos i artefactes explosius per anorrear-nos, amb deliberada fúria -ràbia- i agressivitat. Els aparells de l'Estat porfidiegen incansables per tal d'aturar els anhels i les fonamentades esperances que sentim, tenim i volem la majoria de catalans. Ho fan utilitzant la seva llei i diferents institucions jurídiques al seu abast, com són la fidel judicatura castellana i la fiscalía pro-governamental, així com l'aclaparador cos de l'advocacia de l'Estat, tots ells en qualitat de pretorians custodis de les essències pàtries. Per descomptat, aixoplugats sota el Tribunal Constitucional, de trista i deslegitimada memòria i consideració per part catalana. Un tribunal veritablement indecent, doncs no oblidessim pas què està presidit per un reconegut anti-català i antic militant popular alhora. D'aquesta manera, el Gobierno d'Espanya amaga o dissimula darrera decisions pròpies de vulgars picaplets el que no són més que posicionaments inequívocament polítics. També fan servir uns capteniments econòmics i financers envers el Govern -en definitiva, cap a Catalunya i els catalans-, realment ominosos. Van des d'amenaçar i ficar la por als empresaris i inversors, animant-los -comminant-los, en realitat- a deslocalitzar les empreses cap Espanya i no invertir a Catalunya, fins a l'escanyament de les malmeses finances de la Generalitat, passant per l'exigència de retallar més i més en dependència, sanitat, educació, sous, pensions -d'això, Madrit en diu reformes estructurals- i no invertint el suficient en infraestructures necessàries -incloent-hi aquelles fermament compromeses pels diferents ministres del Gobierno d'Espanya-, o tot fomentant discretament entre els consumidors espanyols un boicot als productes catalans per "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", que tan bona premsa recull entre les elits del Madrit secular. Els resultats de l'ofensiva espanyola són sobrerament coneguts i esperats pels catalans, i el desconcert i desconeixement manifestat pel nacionalisme hispà vers Catalunya es fa palès irritantment amb tota la seva cruesa.

Però avui m'interessa més posar en relleu el comportament de les diferents formacions polítiques catalanes, tant respecte el procés sobiranista com la resposta que donen cadascun d'ells envers l'actitud del Gobierno, davant l'evident enfrontament polític que s'està produint entre Catalunya i Espanya. D'entrada podríem distingir entre formacions espanyolistes -populars, ciudadanos i bona part dels socialistes-, i catalanistes, es a dir, la resta del socialisme sobiranista, convergents lliberals i molts democratacristians, i també republicans, ecologistes d'esquerra, i anti-capitalistes assemblearis. L'actitud dels espanyolistes és clara i diàfana: negatius de mena -no a tota proposta catalana-, al·lèrgics als principis democràtics -porucs i desconfiats davant les votacions- i ostatges de lleis i constitucions fins arribar a la paràlisi mental. Les idees i solucions polítiques desapareixen de la seva realitat i són substituïdes per la lògica judicial més antidemocràtica que hom pot imaginar; i alguns també es declaren tebis defensors de terceres vies ja caducades, encara més inversemblants d'aconseguir que la mateixa independència. La Constitució espanyola esdevé com una mena de codi d'Hammurabi aclaparador, immutable i rocós al qual s'han de sotmetre els principis democràtics universalment reconeguts i el lliure albir dels ciutadans. Pels nacionalistes espanyols el diàleg no és més que un monòleg, considerat com a renúncia prèvia de qualsevol plantejament de llibertat, i els pactes són mers decrets que puguin ser utilitzats com imposicions inqüestionables i indiscutibles.... No permetre votar als catalans, per Alicia Sánchez Camacho és una victoria de la democràcia!. Voler exercir el dret a decidir, per Albert Rivera és propi de colpistes, feixistes i corruptes!. Parlar i pactar sobre Catalunya, per Miquel Iceta només serveix per canviar la Constitució i federalitzar l'Estat. Com, quan, amb qui senyor Iceta?. Però parlar i pactar no els serveix pas per fer-ho sobre la independència!. Definitivament, els espanyolistes entenen la democràcia, el diàleg, els pactes i la llibertat de forma força peculiar, molt diferent a com ho fa l'home corrent i senzill del carrer. Es a dir, com ho entén l'immensa majoria de la gent.

Si ens fitxem en les formacions catalanistes, la troca s'embolica considerablement. Quan des del carrer s'exigeix unitat i que volem votar, els partits es mostren disposats a tot, a condició de salvaguardar els seus propis interessos polítics -partidistes!- per damunt dels anhels de la majoria. Malparlen dels líders contraris, desqualifiquen el capteniment dels altres, denuncien l'egoisme dels demés i ataquen sense pietat a tot allò que s'aparti dels seus objectius -full de ruta- particulars, els quals volen imposar per damunt de tot i tothom..... Semblen entestats a donar la raó a José Mª Aznar, quan va dir que "antes se romperá Catalunya que España". Alguns partits, arribats al punt actual, mostren les seves febleses i pors, les quals els fan fer estranyes giragonses polítiques i semàntiques que no fan més que augmentar l'indignació general que acumulen els ciutadans. UDC dona suport a la consulta, però no vol la independència. Fins aquí, correcte. Vol la confederació!. Vaja, ja hi som...!. Amb qui es volen confederar?. Amb Espanya, que no vol ni tan sols canviar la Constitució per federalitzar-la!. Vol forçar l'Estat a confederar-se amb Catalunya, a la qual no consideren pas ni tan sols com a Nació, i menys sobirana?. Vol confederar-se sense ser prèviament un Estat lliure?. Amb qui vol negociar el canvi d'estatus de Catalunya, si Espanya es troba en un desenfrenat procés de re-centralització política, econòmica, financera, d'infraestructures, cultural i burocràtica com mai s'ha vist des de temps d'en Franco..... El que realment vol la cúpula d'UDC és mantenir l'estatus quo actual per continuar negociant peix al cove indefinidament, marcar paquet i deixar que la barca sigui impulsada exclusivament per CDC, continuar fen la punyeta al soci majoritari, i pactar, pactar, pactar i baixar el cap servilment per sempre més, per a major glòria de Josep Antoni Duran i LLeida, l'assenyat, i el seu tarannà de ferm i imprescindible negociador dels interessos dels lobbys hispano-catalans davant Madrit.... Voilà la Santa Alianza i el Foro Puente Aéreo!.

No massa lluny d'UDC es troba ICV, encara que els seus líders Dolors Camats i Joan Herrera -i Joan Josep Nuet, d'Alternativa- s'entestin en voler ser els més guais de tota la colla. Certament no els podem considerar com a socis d'Alicia i Alberto, però si propers a les posicions de Josep Antoni. No es volen mullar ni decantar-se a favor o en contra, tot i declarar-se favorables al referèndum. Donen llibertat de vot als seus seguidors i simpatitzants, com si aquests tinguessin que demanar permís per votar malgrat què, recordem, es tracta d'un dret exercit lliure, secreta i individualment. Ho fan, diuen, per no fracturar la formació eco-socialista, encara que això representi trencar l'unitat dels partits sobiranistes i culpar els altres de la seva pròpia pusil·lanimitat i indefinició. El desembre passat ja van aconseguir que la pregunta aprovada per la consulta, per tal de incloure el seu capteniment polític, fora doble -si o no a l'estat, si o no a la independència- fet que va ser durament criticat pels analistes polítics, tant catalans com estrangers. Però es va acceptar en nom del consens i l'unitat. Ara, no volen votar a la consulta proposada per Artur Mas perquè no és l'avalada pels partits, que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, ja què ara no ofereix suficients garanties democràtiques.... I quines garanties tindria forçar la suspensió?. O és que són partidaris de trencar la legalitat espanyola....?. Tant de bo fora així....!. Però em temo que aquest no és el seu full de ruta. Si fins i tot atien l'enfrontament i la desqualificació contra CiU perquè no volen embrutar-se les mans encaixant-les amb Artur Mas....!. No passes que això acabés afavorint els interessos electorals de Convergència Democràtica de Catalunya, una mena d'ase dels cops i bèstia negra dels eco-socialistes. Definitivament, ICV prioritza els seus interessos partidistes per damunt de les necessitats i desitjos de la majoria de catalans. Ho van demostrar abans amb la pregunta i ho demostren ara atiant manifestacions de protesta el proper 9 de novembre enlloc de demanar la participació activa a les votacions.... Potser manifestant-se davant dels punts de votació, senyor Herrera, senyora Camats, senyor Nuet?. El boicot a la consulta només reeixirà si vostès s'ho proposen!. També ho fan criticant les retallades executades per la Generalitat però imposades pel Gobierno de Espanya, atribuint-les al Govern del senyor Mas. Ho fan volent confondre les prioritats sobiranistes contraposant-les a les socials i l'acció de govern del senyor Mas, quan saben perfectament que sobirania, governabilitat i justícia social estan íntimament lligades.... Enfin, ja s'ho faran!. Només m'atreveixo aconsellar que es fitxin amb el que hores d'ara passa als socialistes.

La CUP d'en David Fernández i Joaquim Arrufat és la formació que té les idees més clares. Saben què volen i cap on van. Defensen el dret d'autodeterminació a capa i espasa i la independència com a necessitat indefugible resultat d'aquest exercici democràtic. La CUP escolta i parla amb la gent -la seva gent- i per això sap defensar i respectar les seves opinions i els seus interessos. Però també té un problema derivat precisament del seu caracter assembleari -com l'ANC!-. Els líders d'aquesta candidatura tenen que sotmetre prèviament les propostes, acords, pactes i negociacions a debat i aprovació dels assembleistes i això els hi resta marge de maniobra i capacitat d'actuació. Si hi afegim la ideologia anti-capitalista i l'empatia anarquista que professen, es compren millor l'esforç que fan per aconseguir la desitjada unitat política amb CiU, ERC i ICV, dels quals es troben a anys llum, tant ideològicament com pel recolzament electoral minoritari que assoleixen. Emperò, són els menys criticables de tota la colla. La CUP tira pel dret i va de cara. Ara s'han cansat de les picabaralles desfermades transversalment entre els diferents bàndols polítics. En conseqüència, fan una crida perquè els partits abandonin aquest fangaren en què s'han ficat i converteixin el 9 de novembre en una jornada de desbordament democràtic. Cal dignificar la consulta alliberant-la de la pressió de les formacions polítiques.... Els més petits i arrauxats de tots són els més assenyats!. Chapeau!.

Per fi arribem a Convergència i Esquerra. El primer, el partit de govern. El segon, el pretendent. Són les formacions amb més representació al Parlament. Ambdós defensen aferrissadament el dret a decidir, però discrepen en el tempus. Convergència al·lega que les cosses s'han de fer bé. Esquerra vol que es facin ràpid i desconfia de les veritables intencions de Convergència. Aquesta no vol trencar cap ou per fer la truita, mentre que Esquerra està disposada a trencar tots els ous que faci falta i més si cal. Convergència arrossega feixugament el llast d'Unió i Duran i Lleida, i Esquerra mira a cua d'ull la resta d'adversaris polítics, essent conscients que les enquestes els hi donen una apreciable majoría cara les properes eleccions. Mentre uns volen conservar el primer lloc i condicionar la confecció d'una desitjada llista unitària per les eleccions de caire plebiscitari a celebrar properament, esquerra no renuncia a la seva pròpia llista perquè volen desposseir-los i posar-s'hi ells com a partit alfa. La coincidència en els objectius finals i el neguit per aconseguir-los els impedeix de veure que les cosses es poden fer bé i també amb rapidesa. Que més d'hora que tard tindran que trencar els ous justos i necessaris, es a dir, saltar-se la Constitució espanyola per fer la truita -obtindre la plena sobirania de Catalunya-. Una vegada obtinguda la independència, serà necessari governar el nou vaixell amb l'empenta i intel·ligència de tots plegats. Especialment de l'Artur i l'Oriol. Aquesta serà la recompensa, sempre que no venguin la pell de l'os abans de caçar-lo.

Si no fos pels milions de catalans que reiteradament ens hem manifestat demanant el dret a decidir i la independència, i a la vegada empentant a polítics i partits cap el procés sobiranista i l'unitat d'acció, encara ens trobaríem a la fase del peix al cove. Sort hi ha que l'unitat política no depèn exclusivament dels partits. L'Assemblea la pot forçar, si vol. Només amb un senzill anunci recolzant una determinada llista electoral confegida per gent al marge de les cúpules dels partits seria suficient per reforçar aquesta unitat. La victòria seria aclaparadora. L'egoisme partidista no malmetrà pas els nostres anhels. La seva mirada curta no enterbolirà pas les nostres esperances.... Temps hi haurà per barallar-nos i fer-nos tots els retrets justos, necessaris i convenients que lògicament existeixen entre opcions polítiques diferents, davant qualsevol escomesa electoral. Però això tindrà que ser després d'aconseguida la independència. Tot allò que defensen en matèria fiscal, econòmica, en educació, sanitat, pensions, cultura, solidaritat, relacions internacionals,.... tot, absolutament tot, depèn de la plena sobirania de Catalunya. Perquè la dependència espanyola ja sabem el que comporta, ja sabem on ens ha portat.

Estigui tranquil el senyor Aznar: el sobiranisme català, Catalunya, no es trencarà. Per tant, que els partits abandonin el tacticisme i deixin de fer-se la punyeta entre ells i als ciutadans. Cas contrari, es quedaran endarrere. I no podran aturar-nos.

L'UNIONISME I "EL CÀNTIC DELS CÀNTICS".

El 12 d'octubre, Día de la Hispanidad, s'ha celebrat a Barcelona com en cap altre lloc de l'Estat. Societat Civil Catalana -SCC- va convocar una multitudinària concentració per omplir la Plaça Catalunya i demostrar al món mundial l'adhesió infrangible dels catalans envers Espanya. El que resulta veritablement curiós és el fet que a cap ciutat de l'Estat fan crides semblats per aplegar els ciutadans demanant-los que manifestin el seu patriotisme espanyol en defensa de l'indissoluble unitat d'Espanya. Fins i tot a Madrid, capital del regne, es limiten a una senzilla desfilada militar en plena sintonia amb el passat històric que representa pel nacionalisme espanyol aquesta jornada: el Dia de la Raza, d'inspiració inequívocament franquista. Però de manifestació ciutadana, res de res. Només uns milers de fervorosos espanyols s'apleguen al carrer per agitar banderoles rojigualdas i per aplaudir amb desfermat entusiasme el pas de soldats, canons i tancs, mentre criden emocionats vivas a la Legión i la seva cabra, a la Guardia Civil, al Rei Felip VI i a Espanya. Després d'una pomposa
recepció oficial del Rei, s'acaba la funció. Punt i final. 

Doncs be, una manifestació d'aquesta mena -de patriotisme espanyolista- només la fan a Barcelona. Per demostrar què?. Qui ho sap!. Encara que ho sospitem!. SCC és la primera vegada que l'organitza. Abans ho havien fet altres entitats més o menys espanyolistes, si fa o no fa de la mateixa corda; per cert, amb resultats força galdosos. El mateix que li ha passat a SCC. Volien omplir la plaça Catalunya i la meitat va quedar buida. La Guardia Urbana, amb una mostra de extrema generositat, va xifrar el nombre d'assistents en 38.000. La xifra més assenyada - sent encara força generosa- no anava més enllà de l5.000 manifestants. Com sovint diu Alicia Sánchez Camacho, es tractava d'una ínfima majoría silenciosa la qual en realitat, a Catalunya, es demostra molt minoritària. És incomparable amb els milions de ciutadans mobilitzats per l'Assemblea Nacional Catalana. Primera demostració: l'unionisme, malgrat el suport mediàtic, financer i polític que aplega, a Catalunya fracassa estrepitosament.

Per altre banda, l'unionisme sempre acusa l'ANC de manca de transparència als comptes, malgrat que és de domini públic que es nodreix de recursos financers provinents de quotes, aportacions voluntàries i treball altruista d'afiliats i simpatitzants -més de 50.000-; a més a més de que els desplaçaments amb autocars se'ls paguen els manifestants i que cada interessat es compra les seves samarretes, banderoles i mil estris més, adients i necessaris per cada ocasió. En canvi, SCC defuig donar explicacions de com aconsegueix els recursos que gasten; d'on surten els calers per sufragar les costoses campanyes publicitàries endegades; qui paga els autocars, les banderoles, els entrepans; o quin és el nombre d'afiliats i cotitzants que els recolzen.... D'on surten aquestes desenes de milers d'euros que greixen les seves activitats?. Com omplen la caixa que els permet funcionar sense problemes aparents?. Si no ho expliquen, ho haurem de suposar. Per exemple: surten dels fons de rèptils en poder de les clavegueres de d'Estat?. Potser són subvencionats per la FAES?. O directament pel CNI?. Són els grans partits d'àmbit estatal els pagans?. Aquesta opacitat financera no es pot comparar amb la claredat que es desprèn pel recolzament rebut per compte de certes formacions polítiques. Fonamentalment, pel suport de populars, C's i UPyD. I de molts grups d'extrema dreta, els quals també s'afegeixen joiosament a la festa, malgrat el rebuig generalitzat que desfermen. D'aquestes tres formacions nacionalistes, espanyolistes i hiper-legalistes -autèntics integristes de la Constitució-, provenen els caps pensants més visibles que dirigeixen l'associació en qüestió. Per això pot afirmar-se amb rotunditat que SCC només són un instrument utilitzat per l'unionisme per a combatre l'independentisme. Però amb resultats més aviat penosos. L'espanyolisme no engresca els catalans. No te arguments convincents i per tant, no sedueix a quasi ningú. La Hispanitat que exhibeixen resulta un autèntic llast, una nosa, ja que ens trasllada directament a un passat no pas massa llunya -el enyorat florido pensil!-, quan era utilitzat per adoctrinar, manipular, imposar-se i anorrear a tothom que no hagués fet costat al franquisme. Aquesta circumstància causa la fugida de molts ciutadans, fastiguejats pel que representa aquesta mena d'unionisme: un passat obscur, tenebrós i incert.... Just el contrari del que ofereix l'independentisme hores d'ara: claredat, il·lusió i esperança.

No podem passar per alt el capteniment que tenen certs mitjans de comunicació públics o privats d'abast estatal i quasi tots marcadament espanyolistes, a favor de Sociedad Civil Catalana. De retruc, envers els populars catalans -al cap i a la fi, tradicionalistes i nacional-catòlics de mena-; i també a favor d'aquells que en altre temps eren socialistes i ara no son més que espanyolistes jacobins lleugerament d'esquerres, es a dir, quasi-falangistes. També dels que s'anomenen ciudadanos,
autènticament lerrouxistes, els quals pretenen regenerar la política a partir del populisme, ocupant el lloc del PPSOE; i per descomptat, cap els tragicòmics unionistes progressistes i democràtics -sempre hiper-nacionalistes i demagògics vocacionals-. Tots ells tenen una presencia desmesurada a la radio, tele i premsa -cavernaria o no, tant se val- veritablement envejable. Quasi tant com Podemos i Guanyem, que ja és dir!. Això passa tant als mitjans catalans com els espanyols, l'influencia dels quals també s'estén aclaparadorament per damunt de Catalunya i els catalans. Sovintegen les entrevistes als líders espanyolistes; els programes informatius de lloança cap l'unionisme o de condemna i desqualificació de l'independentisme; també participen en totes les tertúlies, la majoria de vegades amb manca de defensors de l'opció independentista; o reben el suport gratuït per mitjà de saberuts editorials de la premsa amiga; a través de molts articles i opinions als diaris excessivament agressius o quasi bel·licosos cap al catalanisme i afalagadors amb l'unionisme, partidistes -en realitat, sectaris!- i exculpatoris dels errors i excessos comesos per l'unionisme. Tot això mentre es lamenten amargament de l'escadussera presencia que tenen als mitjans catalans.... Pur victimisme, que després endossen desvergonyidament cap al catalanisme. Definitivament, les actituds de l'espanyolisme envers Catalunya no són més que un reguitzell de retrets, amenaces i manifestació d'un desamor -ara ja recíproc-, dominades per una passió incontrolablement possessiva i que inevitablement acabarà amb la separació definitiva. Tot plegat sembla una mena de Càntic dels Càntics polític que ni el mateix Salomó hauria pogut escriure. Ni tant sols imaginar-ho.

Si al tracte preferent -i immerescut- que reben hi afegim la publicitat gratuïta i els recursos il·limitats dels quals disposen, encara s'entén menys el fracàs que conrea l'unionisme oficial a Catalunya. No serà perquè l'unionisme és molt minoritari a Catalunya?. No serà què no arrossega ni il·lusiona a l'immensa majoria de catalans?. No serà què la Marca Espanya no ens sedueix?. Perquè no sap o no pot seduir Catalunya i els catalans!. No serà què Espanya no ens convé?. Pot ser què la por a la democràcia i manca de credibilitat -i legitimitat- que atresora l'Estat espanyol contrastin massa amb la creença i fidelitat dels catalans envers els principis democràtics, amplament acceptats a nivell internacional?. El fracàs de l'Hispanitat, a Catalunya, es evident. Per totes les raons esposades a dalt i per moltes altres. Però la més significativa és que els catalans ja hem canviat el chip. Ja no ens sentim concernits per Espanya. Ni per la Constitució. Ni per les seves institucions.... Ja hem deixat de ser espanyols!. Fins ara ho hem estat per força. Per fi, hem dit prou!. I el que és més important, no volem pas ser-ho d'espanyols!. Volem ser catalans. Lliures. Sobirans. Independents.

Mentre Espanya i l'unionisme segueixen amb el seu Càntic dels Càntics, Catalunya i els catalans prosseguim la nostra marxa amb alegria i determinació, fins la victòria final: la independència. Res ni ningú no ens aturarà.

ELS 6.666, LA "CONLLEVANCIA" I CATALUNYA.

Comença a ser un mal costum del govern de Madrid ficar la pota fins l'engonal, quan mana i actua sobre algunes situacions imprevistes que afecten i sovint sacsegen directament la ciutadania de tot l'Estat en el seu esdevenidor quotidià. Situacions que no fan més que demostrar la persistent incompetència que pateixen els governants espanyols. Tant se val que es tracti d'afers polítics, o catàstrofes naturals, crisis socials o econòmiques, assumptes financers i bancaris, o relatius a l'educació i la salut pública. Els exemples abasten tot l'arc de matèries i temes que poden incidir en una societat moderna del segle XXI, la qual es mostra perplexa davant l'actuació d'un govern fermament ancorat encara al segle XIX; o sent molt generosos, a principis del XX. No resulta gens estrany que siguin precisament els trets marcadament conservadors -bé desvergonyidament de dretes o suposadament d'esquerres- els predominants dins les altes esferes madrilenyes, encarregades des de sempre de la bona marxa i governabilitat de tot l'Estat. Recordem que Espanya és una nació impertorbable i immemorial, carregada d'una llarga història i de feixucs complexes d'inferioritat o superioritat, segons convingui. Per aquesta raó l'embafador tradicionalisme hispà, més que una virtut esdevé una maledicció.

Hi trobem mil exemples: el terrorisme d'Estat a mans del GAL; l'enfonsament del Prestige i el consegüent xapapote; ficar-nos en una guerra injusta a la recerca d'armes de destrucció massiva inexistents; atribuir a ETA la massacre de l'onze de març de 2004 comés pels terroristes islàmics; estimular la bombolla urbanística i l'especulació arreu del territori; l'atur desbocat gracies a la reforma laboral aprovada per satisfer a la Patronal; els desnonaments generalitzats sense contemplar la dació en pagament, per goig de la banca; l'augment de la desigualtat social, la devaluació salarial i la pobresa infantil; l'amnistia fiscal -per cert, sense aconseguir els objectius desitjats-;  l'escàndol BANKIA, i Caja Madrid, i Gürtel, i ERO's andalusos, i Caixa Catalunya; el cas Palau, i Bárcenas, i Blesa; els ex-jutges Elpidio Silva i Baltasar Garzón, agosarats instructors d'alguns d'aquests cassos; els sobres plens de diner negre repartits entre els més populars dels populars; les targetes de crèdit a disposició dels consellers -dels aprofitats!- de Caja Madrid; la pretensió de voler espanyolitzar els escolars catalans i pagar l'escola privada -per imposició de la llei Wert, a càrrec de la Generalitat- pels nens que rebutgin -els seus pares!- l'escolarització en català; la congelació de les pensions, la retallada de les prestacions d'atur amb una taxa d'aturats del 25%; o l'afebliment -i quasi desmantellament- de la sanitat pública i la privatització encoberta de la mateixa. L'ultima malifeta de Madrit ha sigut la lamentable gestió feta pel ministeri de Sanitat envers l'ebola. L'incompetència del Govern de Rajoy ens ha portat ara a l'emergència sanitària més greu dels darrers anys patida a l'Estat espanyol i de retruc a tota Europa.

Sovint l'incompetència es transforma en negligència. Aquest és el cas, entre d'altres, del principal afer polític que te plantejat l'Estat hores d'ara. Concretament pel tracte que dona Madrit a Catalunya. És a dir, per l'incomprensió demostrada de la realitat catalana per ignorància voluntària; no voler escoltar les demandes i anhels majoritaris dels ciutadans; la barroera utilització de la legislació i dels jutges per fer callar, reprimir i destrossar el catalanisme; retorçar la Constitució fins transformar-la en un vulgar i odiat garrot; fer servir els magistrats constitucionals com a mers executors de la versàtil ideologia governamental de cada moment.... Si la Generalitat es dol de l'espoli fiscal que pateix Catalunya, el Govern espanyol s'inventa unes balances fiscals que demostren que no és cert. Si el govern català reclama el deute envers Catalunya acumulat per l'Estat, més de 9.000 milions d'euros!, per afrontar els seus compromisos financers, l'hisenda espanyola habilita un fons per prestar a la Generalitat a un interès raonable els diners que prèviament són espoliats cada any a tots els catalans -16.000 milions d'euros-. Si els polítics i partits catalans es comprometen a satisfer les demandes de la societat per aconseguir l'exercici del dret a decidir, aquests polítics han begut oli: en un tres i no res surten mil dossiers des de sota les pedres -les cloaques de l'Estat- on se'ls imputa -i ja se'ls declara culpables- com a corruptes, mafiosos, colpistes i autoritaris, mentre els botxins de la caverna mediàtica esmolen destrals i espases per tallar caps o degollar-los a la plaça pública. El Govern contraposa l'Estat de Dret -a Espanya vol dir dret de l'estat- a Democràcia, i legalitat a legitimat. Enfronten llei i ordre amb seny i llibertat. La llei espanyola no te res a veure amb impartir justícia; més aviat es vesteix amb una pàtina d'escadussera legitimitat per aparentar equanimitat. La separació de poders, pel govern d'Espanya, és can seixanta. Influeix i manipula la fiscalia, la policia, els mitjans de comunicació públics -i també molts de privats-, la justícia, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, les Corts -amb l'aclaparador ús que fa de la majoria absoluta al Congrés i Senat- y tot allò que pugui servir-li per imposar-se i aconseguir l'hegemonia absoluta.

Com resulta evident la capacitat de seducció espanyola inspirada per les elits ultra-conservadores dominants a l'Estat no te efectes sobre els catalans. En realitat, resulta carregosa per a nosaltres. Espanya està en mans d'uns pocs milers de persones radicades a Madrid que acaparen el poder polític, mediàtic, econòmic, financer, burocràtic i de la judicatura, els quals malden per mantenir els privilegis i prebendes aconseguits al llarg de l'historia. Aquesta privilegiada elit, que podríem anomenar com els diabòlics 6.666, passa olímpicament per damunt dels ingenus i enganyats ciutadans espanyols, dels seus interessos i drets. Habitualment es reuneixen -física o virtualment, tant se val- a la llotja d'honor del Bernabeu i fan negocis servint-se del BOE i les relacions incestuoses que mantenen entre ells i amb l'administració central.  Per tot això, Catalunya i els catalans han passat a ser una autèntica nosa. Els resultem irreductibles i insuportables i per tant, ens consideren candidats adients per rebre la seva agressiva embranzida. La millor manera que creuen tenir per aturar l'empenta del poble català i els anhels i esperances de llibertat i independència, és prohibir la democràcia, anorrear les històriques institucions catalanes d'autogovern, arruïnar les finances de la Generalitat i escanyar l'economia i les infraestructures de Catalunya per sotmetre-la a la força. I alhora, perseguir política i judicialment la llengua catalana dins Catalunya i especialment al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent. Per Espanya, és la millor forma que existeix d'expansió el pluralisme castellà per poder anorrear la singularitat catalana i el pancatalanisme inherent -per cert, inexistent-. I així volen resoldre l'anomenat problema català. O al menys, com deia Ortega y Gasset, la conllevancia entre Catalunya i Espanya.

El veritable problema que existeix, però, és que la majoria de catalans hem decidit no seguir amb la conllevancia. Ens hem cansat de conllevar-nos amb Espanya. Com les dots de seducció dels 6.666 gentilhomes i altius personatges que manen i remenen les cireres des de Madrit son més aviat inexistents, prosseguirem la nostra lluita fins la victòria per la consecució de la plena sobirania, demanant als nostres dirigents que garanteixin la celebració de la consulta i exigint a tot el mon que respecti la nostra devoció i confiança als principis democràtics i, per tant, ens ajudin a aconseguir l'exercici del nostre dret d'autodeterminació. Com tenen totes les nacions. Per molts catalans, el problema és aquesta Espanya passada de moda i fosca, no pas Catalunya. Per tant, jo votaré SI-SI..... Catalunya i els catalans no podem fer altre cosa. I ens mereixem la independència. Després de tres-cents anys, ens l'hem guanyat a pols.

TERTULIANS I PLURALISME.

A mesura que el procés català accelera impertorbable la marxa cap a la independència -principalment per culpa de les estupideses que fan des de Madrit-, als mitjans espanyols es succeeixen les tertúlies on diferents periodistes, polítics i saberuts experts analitzem i opinen sobre els esdeveniments ocorreguts a Catalunya, exhibint orgullosament les banderes de la pluralitat política i ideològica com a divises onejant al vent de les ondes hertzianes hispanes.

Les tertúlies espanyoles i les catalanes es diferencien tant en les formes i comportament dels respectius tertulians com per la quantitat de programes emesos. Per exemple, a Catalunya procuren no trepitjar-se la paraula ni aixecar massa el volum per no acaparar-ne l'ús. A Espanya sovint passa a l'inrevés. A Madrit, seu de l'immensa majoria de cadenes de radio i televisió n'hi ha per tots els canals, mati, tarda i nit. A totes hores i tots els dies. I encara que no s'ho creuen, els catalans també podem veure-les lliurament i assabentar-nos del que diuen i pensen de nosaltres. Els programes espanyols tenen molts punts en comú entre ells, apart de l'idioma castellà. Per exemple, tots els tertulians opinen que a Catalunya no existeix pluralisme polític als mitjans de comunicació. També afirmen que els ciutadans catalans estem adoctrinats des del bressol fins a la tomba mitjançant la TV pública i la maleïda escola catalana. Per tant, no tenim criteris ni opinions pròpies perquè no som lliures, som esclaus dels nostres amos. Sembla que estem mancats de lliure albir i que els nostres polítics compren les institucions i la societat amb generoses subvencions i abdueixen i sotmeten les nostres voluntats, mentre vivim sota la síndrome d'Estocolm per satisfer els seus interessos partidistes i particulars, els quals per descomptat són de naturalesa corrupte i malvada. Com és fàcil de constatar, el poder de seducció dels nacionalistes espanyols no aconsegueix pas els seus nobles objectius envers la majoria de catalans.... Senzillament, n'estem farts!.

A totes les cadenes de TV espanyoles, quan es parla de Catalunya intenten comptar amb polítics i analistes catalans, per tal d'entendre i divulgar la realitat del país amb més cura i veracitat. És per aquesta raó que Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera són tan presents als mitjans i les tertúlies. Són ells els encarregats d'oferir als espectadors espanyols la seva particular visió de Catalunya. Ells parlen del procés sobiranista, del dret d'autodeterminació, de independència, de la Generalitat, ells sentencien la il·legalitat o inconstitucionalitat dels nostres actes i bramulen contra polítics embogits, colpistes i nazis. Transmeten llurs opinions i també allò que pensem, volem i sentim els ciutadans, ja sigui individual o col·lectivament. Si ens referim als saberuts analistes, trobem com a opinadors catalans habituals, entre d'altres, Ana Grau, Antonio Bolaño, Xavier Sardà o l'afamat director de La Razón, Francisco Maruhenda. Com es pot comprovar, aquells que transmeten la realitat de Catalunya a l'Estat espanyol son tan diversos  -només físicament- com plurals -dins l'espanyolisme-. El que passa és que tots pensen el mateix quan parlen de les relacions entre Catalunya i Espanya: Són unionistes de pedra picada!. Són més castellanistes que don Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, madrileny!.

Sembla que els directors de les tertúlies espanyoles tenen una idea de pluralisme polític i fins i tot del que és bon periodisme, veritablement peculiars i molt diferents als significats que li donen els assenyats i raonables ciutadans normals als quals van dirigits els seus relats, per cert més ficticis que reals. No resulta rar doncs que a Espanya puguin tenir una visió del que passa a Catalunya tan esbiaixada com fal·laç. Alicia Sánchez i Albert Rivera representen només el 20% del cens electoral català. Es a dir, les idees, els pensaments i els sentiments de més del 80% de la població catalana són menystingudes, ignorades i amagades als ulls espanyols. En conseqüència, no poden entendre el perquè de tot plegat, ja què no se'ls informa veraç i adequadament. No creuen -no poden creure- que la majoria de catalans estem a favor de la independència, o que ja ens va bé l'immersió lingüística en català a l'escola, o que estem fins el capdamunt del concepte de solidaritat espanyola, o que preferim la legitimitat democràtica a l'abrandat constitucionalisme nacionalista espanyol.... Aquesta ignorància induïda per l'espanyolisme innat dels directors de tertúlies i diaris cavernaris -o no, tant se val-, és el que ha obert una sima insondable entre Catalunya i Espanya. Entre catalans i espanyols. I això cal atribuir-ho tant als afanys manipuladors de les tertúlies i premsa espanyoles, com a la manca d'intel·ligència i honestedat de polítics i tertulians unionistes. Volen imposar les seves conviccions -la seva veritat- com si fossin les de tota la societat catalana, quan són clarament minoritàries a Catalunya. Cal reconèixer, però, que la des-informació i les mentides han fet forat dins la societat espanyola i singularment, al si de les diverses institucions de l'Estat.

Efectivament. Tant el Govern d'Espanya com el Tribunal Constitucional, les Corts i tots els organismes que suren al seu voltant malden per demostrar al món el seu patriotisme -en realitat patrioterisme espanyolista d'arrels colonials-, per si un cas no pogueren ser acusats de traïdors a la pàtria. I ho fan enarborant la Constitució com si d'una tralla es tractés, per agredir els principis democràtics i contra el respecte degut a la voluntat de la majoria de ciutadans catalans -minoria dins l'Estat-; i allò que és més greu, contra el sentit comú. La manca d'intel·ligència política a Espanya és palmària. Les conseqüències són el temut xoc entre legitimitat democràtica i Constitució espanyola. I els resultats, el des-encontre i l'enfrontament entre Generalitat i Govern espanyol. Entre Catalunya i Espanya.... Enhorabona, senyor Rajoy!. Felicitats, partits espanyolistes!. Hurra pel Tribunal Constitucional!. Llaor a la judialització de la política!. Visca els jutges i fiscals que ens diuen com hem de viure i que hem de pensar!. Ho han aconseguit: Catalunya no és Espanya -ni ho volem- i els catalans no som espanyols -ni de lluny-.... Just el que nosaltres desitgem!. Gracies, moltes gracies....!. No hi ha millor forma d'aconseguir la independència que aprofitar-se de les mentides revelades per suposats periodistes, de la ceguesa i mesquinesa del Govern d'Espanya i de l'estupidesa i manca de legitimitat de dotze magistrats més preocupats per servir diligentment els seus amos i senyors -i els seus propis egos- que d'impartir autèntica justícia i potenciar i consolidar la veritable democràcia, tan escadussera a Espanya....

"Es de bién nacido ser agradecido", diu una vella dita castellana. És ben sabut que els catalans som ben parits i per tant, estem molt agraïts a tots els espanyolistes exaltats. Així doncs, moltes mercès a tots vostès!.