y 2) FUTUR INCERT PER L'INDEPENDENTISME?.

Hem de reconèixer que entre el desconcert i la divisió que regne a l'independentisme i l'assetjament a que el sotmeten els nacionalistes espanyols, la independència ho té fotut. I en canvi la gent s'hi afegeix cada dia més i s'apunta amb renovat goig a aquest costerut objectiu ple alhora d'esperança, de fam de veritable justícia i de la prosperitat que representarà aconseguir-ho.

Això es així!. Perquè.... Qui vol una justícia injusta, venjativa i nacional-catòlica, defensora d'ofici dels drets de la banca i dels poderosos?. Qui vol que els jutges esdevinguin salvadors de la pàtria enlloc de defensors de la justícia?. I una policia desprestigiada, violenta i partidista que és capaç d'assetjar i imputar innocents "porque lo digo yo" o "porque lo manda la superioridad?. Qui vol una guàrdia civil assedegada d'odi contra els catalans i prepotentment nacional-franquista, capaç de respondre a la rabiosa ordre de "a por ellos"?. Volem una fiscalia disposada a afinar tot allò que li mani el poder o que li roti, encara que sigui il·legítim?. Volem ser dins d'un Estat que ja fa massa anys va enterrar la separació de poders sota tones de cinisme i ranci nacionalisme espanyolista?. Creiem en uns polítics que recolzen un estatut, demanen firmes arreu de l'Estat per no aplicar-lo, copien el text literalment en els estatuts d'altres comunitats, després el retallen, el sotmeten a referèndum aprovant-se, l'impugnen davant el TC que torna a raspallar-lo, exigeixen que la Generalitat obeeixi fil per randa el text retallat, com s'ha de fer amb aquesta mena de codi d'Hammurabi que resulta ser la irreformable i pètria Constitució espanyola i que hores d'ara ofereixen fer un altre estatut per arreglar el desgavell creat per ells?. Volem uns polítics disposats a prometre la lluna i desprès donar-nos pel sac?. Volem que les grans empreses del país siguin sotmeses i es pleguin a xantatges i pressions financeres i comercials brutals -fins i tot des de la corona!- per a que marxin de Catalunya?. Hem de continuar patint la desinformació que fan els mitjans cavernaris quan menteixen, manipulen i retorcen la realitat de Catalunya i els catalans?. Volem un cap d'Estat que no hem escollit, que beneeix i s'apunta al crit i la violència que s'amaga darrera del "a por ellos" llançat contra els més que 2,5 milions de catalans independentistes, mentre s'oblida que la seva Constitució només li dona un paper d'àrbitre en els conflictes polítics....?. Son tants els motius que tenim per dir "adéu Espanya" que encara resulta més inversemblant la divisió, el desconcert i la por que l'independentisme mostra hores d'ara..... Bé!. No som el poble sobirà els que estem dividits. Estem units i sabem que volem i com aconseguir-ho. Els únics que tenen por, que estan desconcertats i dividits i que no saben on i com  anar endavant son alguns polítics de segona fila dels nostres principals partits.

Per tot això és urgent que algú prengui el lideratge. Hem d'acceptar el fet que un segrestat engarjolat no pot prendre les decisions que necessita l'independentisme. Com podem demanar-li que avant posi la llibertat de Catalunya a la seva pròpia llibertat?. Quan hom pateix captiveri està absolutament condicionat a la voluntat dels seus carcellers. Poden endurir les condicions d'empresonament. Poden forçar la seva voluntat mitjançant xantatges, premiant o castigant segons que digui o faci. Fins i tot poden forçar la pressa de decisions del captiu amb tortura psicològica. No serà precisament això el que patiran els polítics catalans empresonats, durant i després del judici trampa a que seran sotmesos els propers mesos?. No sabem tots quina serà la sentència que dictaran els jutges del Tribunal Suprem basant-se en un relat fals construït a partir de les mentides recollides en els atestats de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, afinats per la fiscalia i signats i beneits per l'inquisidor general Pablo Llarena i la seva alter ego de l'Audiència Nacional -el TOP!- Carmen Lamela?. Oriol Junqueras no podrà dedicar-se en cos i ànima a liderar el procés independentista. Ni tant sols podrà fer-ho amb el seu propi partit. I en part la culpa es nostra, per no haver-lo alliberat ni física ni virtualment a ell i a la resta de segrestats de la feixuga càrrega que pot resultar exercir el lideratge d'un procés prou complicat i hores d'ara estancat, romanent injustament engarjolats per molts anys fins que la Justícia europea no hi posi remei.

He de confessar que hem sento més a prop del president Puigdemont que de cap altre líder que estigui a la presó, a l'exili o en llibertat. Entre altres motius perquè gaudeix d'un enorme potencial com a defensor i divulgador de la causa independentista arreu del Món. També penso que la creació de la Crida es un gran encert. Les pors i reticències desfermades entre PDCat, ERC i les CUP demostren la importància d'aquesta creació. I tant el lideratge del president legítim com la formació tenen una ineludible data de caducitat: quan siguem independents!. Per aquest motiu pot esdevenir una formació política que vagi més enllà dels partits. Us imagineu que passaria si s'afegissin a títol personal Marta Rovira d'ERC i Anna Gabriel de les CUP?. I David Fernàndez, que ara no és ni tan sols portaveu cupaire?. Perquè no pot passar?. Toni Comín de ERC ho ha fet!. I si les entitats sobiranistes -ANC, ÒMNIUM, AMI- li donen suport explícit i implícit, es multiplicaria la seva eficàcia. No és que pugui passar, és que ha de passar, necessàriament!. La Crida serà l'instrument aglutinador de forces polítiques i persones. És el desllorigador que necessitem!.

I desprès hem de tenir clar que Espanya mai reconeixerà ni el dret d'autodeterminació ni a Catalunya com a subjecte polític. Mai reconeixeran a Catalunya com a nació ni els drets inherents a aquesta condició!. Per tant quin sentit té demanar un cop i mil pactar un referèndum?. Podem refiar-nos d'una improbable reforma constitucional que depengui de PP, C's, VOX i també PSOE?. I més tenint en compte els reiterats incompliments de l'Estat i les seves institucions més senyeres en totes les promeses fetes a Catalunya..... De l'Estat espanyol només podem esperar enganys, falsedats, repressió i injustícia. Per tant s'imposa com a única alternativa, la qual mai hem de deixar a banda, la unilateralitat!. Malgrat totes les dificultats i violència que va endegar Espanya, el mandat de l'u d'octubre es inexcusable. L'empenta del 3, ho va reblar i impulsar i el resultat del 21 de desembre ho va confirmar. La resta es fer volar coloms.

Hem de tenir en compte que el mandat de l'u d'octubre també va representar que el procés cap a la independència depèn més que mai de tots els independentistes, no pas només dels líders i dels partits. Per tant, la defensa dels valors republicans recau a les nostres espatlles. Hem de defensar-nos de la violència espanyola. Hem de desobeir la justícia espanyola. Hem de renegar de la policia espanyola. Hem de deixar de pagar impostos a Espanya. Hem de denunciar i rebutjar la pantomima del judici contra els presos polítics...... Hem de fer -i no només anunciar!- la revolució pacifica, contundent i democràtica que sempre ens hem exigit a nosaltres mateixos!.

Per tant i per concloure, ens cal el lideratge ferm i clar de Carles Puigdemont. Ens cal potenciar la Crida i fer-ne d'ella el punt de confluència de totes les sensibilitats polítiques de l'independentisme i de més enllà. Hem d'involucrar-nos a nivell personal prescindint, o millor deixant per després de la independència, la nostra militància partidista en la presa de decisions que sorgeixin des d'aquesta nova organització aglutinadora. Hem d'establir complicitats i aliances amb institucions, partits i polítics d'altres països per reforçar i projectar encara més el sobiranisme de Catalunya cap el Món. Hem de posar negre sobre blanc els trets definitoris de la futura Constitució de la República. Hem de prescindir de l'opinió del Gobierno, de les institucions i dels partits polítics espanyols perquè no tenen cap altra intenció que no sigui aturar la independència, reprimir-nos i anorrear-nos. Hem de fer oïdes sordes dels cants de sirena que ofereixen reformes constitucionals, nous estatuts, nou sistema de finançament autonòmic o aprovar pressupostos que ara si son generosos amb els catalans, no hem de creure en reconeixements fake i parcials de llengua i cultura catalanes dins la legislació espanyola, ni en nous encaixos impossibles de Catalunya dins d'una Constitució gravada a foc i d'inspiració divina i per tant, irreformable..... i per cert, absolutament obsoleta!. Es a dir, hem de començar a fer i anar a la nostra perquè si no, sempre anirem a la seva.....

El futur de l'independentisme no es pas incert. Es costerut, però no incert. Causa vertigen en els responsables polítics perquè no depèn d'ells. Dels d'aquí i dels d'allà. Causa por i desconcert entre els pusil·lànimes, catalans i espanyols. Però la gent, la majoria de catalans ho tenim clar. Volem la República!. Malgrat les incerteses, pors i vertígens que pateixen les formacions polítiques catalanes. I estem disposats a aconseguir-la malgrat Espanya i malgrat les pors i vertígens de tots ells!.

Aquesta es la nostra força i la seva por..... I a l'horitzó, la independència!.



  

1) FUTUR INCERT PER L'INDEPENDENTISME?.

Hem arribat a un punt on l'independentisme ha de començar a fer una profunda i sincera reflexió. Per descomptat, acompanyada d'una autocrítica prou punyent. Ja s'ha acabat la peremptòria vaga de fam i la massa continguda commemoració del 21 D. Hora és doncs de començar a parlar clar i català.

Resulta comprensible que cada partit sobiranista vulgui volar pel seu compte. D'aquí la suposada des-unió que hom pot percebre dins de l'independentisme. Al cap i a la fi ERC, les CUP i el PDCat defensen opcions i posicions polítiques, socials i econòmiques diferents, que van des de la dreta clàssica fins l'esquerra més extrema, passant pel sempre cautelós i poruc centre. Aquesta és la mare dels ous!. No hi ha unitat i si una transversalitat sostinguda i potenciada per a que cada partit pugui marcar perfil propi pel seu compte. Es a dir, cadascú traça les seves pròpies línies roges. S'hi afegim el dolorós fet que no hi ha lideratges forts i definits, ni full de ruta unitari, ni mapa a seguir, ni camí pel qual transitar fins arribar a la fita desitjada per tothom, conclourem que hores d'ara l'anhelada independència no es troba al nostre abast. Tots sabem on volem arribar però no ens posen d'acord com fer-ho!. Aquesta és la realitat que des dels passats i reeixits 1 d'octubre i 21 de desembre de 2017 estem vivint a Catalunya. No sabem com i què fer després de l'èxit aconseguit.....

El PDCat en prou feines sura damunt la maregassa que s'abat sobre l'independentisme. Qui hauria de ser el seu líder natural, el president Carles Puigdemont, es qüestionat sibil·linament per l'ala més pusil·lànime del partit. Fet que s'agreuja a causa de l'exili que pateix i la desconfiança que provoca la creació de la Crida Nacional per la República. El PDECat la veu com un artefacte creat per absorbir el partit. Alhora, el lideratge del president Torra a més de ser posat en qüestió dins de les seves pròpies files en prou feines és acceptat i si de cas ho és, es fa amb les profundes i dissimulades reticències dels socis de govern. Les CUP fins i tot el menyspreen. Per altra banda dins del partit encara hi ha prou dirigents que enyoren temps passats i poders i influències perdudes a Madrid. Per aquesta raó malden i pugnen per a recuperar una suposada centralitat política que consideren òrfena d'ençà del joiós esclat del procés independentista nascut aviat farà una dècada.

En canvi ERC té el seu líder Oriol Junqueras engarjolat a Lledoners i la secretaria general Marta Rovira exiliada a Suïssa pels mateixos motius que Carles Puigdemont, és a dir, per la persecució política que pateixen, com els altres membres del govern legitim de la Generalitat, destituït per cert il·legítimament per Mariano Rajoy. Per tant, afirmen els actuals encarregats del partit cada dos per tres no tenir manca de lideratge i així ho diuen i exhibeixen . Homes com Aragonès, Tardà o Rufián son els cridats a demostrar que Oriol Junqueras encara és el líder natural i que no hi ha buit de poder dins de la seva històrica formació. Per bé que podem afirmar que aquests substituts circumstancials no estan a l'altura del lideratge i les necessitats i exigències requerides per la Catalunya d'avui. Dissimuladament sembla com si preparessin el terreny per assolir un nou tripartit d'esquerres el qual no podrà ser una altra cosa que autonomista, no pas independentista. No oblidem que Els Comuns i els seus camarades d'ICV son socis preferents dels republicans. I naden i guarden la roba amb suprema habilitat pel que fa a la independència. Son la indefinició in person, calculada i cínica alhora!. En canvi el PSC ha abraçat l'etern i evanescent federalisme, posterior però a una improbable per impossible reforma de la sagrada Constitució espanyola com a solució de tots els problemes que pateix Catalunya. Fins i tot aplaudeixen i no s'amaguen pas davant l'oferiment plantejat per Pedro Sánchez d'aprovar un nou estatut d'autonomia com a panacea dels mals i batusses que patim els catalans. Es a dir, hem d'oblidar-nos de totes les promeses mai acomplertes que Espanya ens ha fet des de temps immemorials. Hem de creure'ns un nou "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament" i tornar a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra.

Pel que fa a les CUP, tothom sap que no hi ha lideratges. Només hi ha portaveus que canvien cada cop que sigui necessari, encara que ordenadament i per rigorós torn. Totes les decisions importants es prenen de forma asamblearia. Per tant, la manca de líders és volguda i manifesta. I la ineficàcia del seu funcionament, també!. Han decidit que Quim Torra no els fa el pes i per tant, no recolzen res que la Generalitat proposi. Els acusen de no seguir el mandat assolit l'u d'octubre, ni de la lluita del 3 i de no desobeir ni enfrontar-se amb Madrit alhora que denuncien que des de la Generalitat fan polítiques purament autonomistes. S'ha de reconèixer, però, que la seva coherència continua intacta. Tant intacta com la seva claredat. I tan impossible com voler fer la independència i la revolució popular a la vegada. Revolució i independència no és que siguin incompatibles. Però tenen que ser consecutives. Primer una cosa i després l'altra. No és gaire coherent, ni clarificador, ni possible fer-ho tot alhora perquè si ja és prou difícil fer la independència, fer la revolució encara ho és més. D'aquí que la revolució sempre quedi pendent. A tot estirar, en prou feines s'aconsegueix canviar determinades polítiques socials que al cap de poc temps son abatudes per les forces dretanes, les quals mai acaben de desaparèixer. Ans el contrari, com l'au Fènix, ressorgeixen de les seves pròpies cendres...... Igual que passa amb el franquisme, certament!.

Doncs bé!. El PDCat surant. ERC en mans de substituts encegats i adduïts per un nou tripartit. D'esquerres, però!. També estan entestats -o potser son excuses?- en eixamplar encara més la base independentista. I les CUP fent assemblees i revolucions pendents tantes com poden i volen. Si a aquest panorama hi afegim la brutal repressió a que està sotmès l'independentisme de forma sostinguda i implacable, el segrest i exili dels seus líders, l'acarnissament mentider i manipulador de la (in)justícia castellana i dels mitjans de comunicació cavernaris -madrilenys quasi tots- envers el sobiranisme, així com la lluita desfermada dins la dreta més extrema per demostrar qui és més anti-català i qui és més nacional-catòlic, representada per PP, C's i ara també VOX -en definitiva dins del franquisme!-, veurem que les perspectives de futur per a Catalunya no semblen massa encoratjadores.

Hora és de començar a dir què volem, com ho volem fer i quan farem el cim......

    

   

DE UFANOSOS I SUPERBS ESPANYA N'ESTÀ PLENA....

L'unionisme espanyolista s'ha construït un relat absolutament maniqueu al voltant de la realitat catalana per tal de combatre l'independentisme. Una història fictícia que també serveix per anorrear la voluntat dels catalans i per a no voler reconèixer a Catalunya com a subjecte polític. En definitiva per salvaguardar la fracassada i per a ells sagrada unitat de l'Estat i fer prevaler els interessos i drets -que no pas deures- d'aquesta Espanya excloent i feixuga d'arrels i gens inequívocament castellans.

Un dels arguments més recurrents que utilitzen és dir que existeix una fractura dins la societat catalana provocada per l'independentisme. Que no pot fer-se un referèndum d'autodeterminació ja que no és constitucional i cas de celebrar-se agreujarà encara més aquesta divisió entre persones i famílies així com l'enfrontament entre dues meitats irreconciliables de catalans, la qual cosa empitjorarà amb el pas del temps, es farà més gran i aspre i fins i tot es manifestarà amb brutal violència. Segons els unionistes hi ha una majoria absoluta  parlamentaria però no existeix una majoria social ni política a favor de la independència i en canvi hi ha una majoria eventual, tant se val si és silenciosa, sorollosa o virtual, que vol seguir essent espanyola. I que la sobirania popular pertany a tots els espanyols, no pas només als catalans. Per tant, aquesta independència resulta inviable i impossible..... Per altra banda, també es vanten ufanosos i amb supèrbia dient que Espanya és un estat de dret seriós i una democràcia consolidada i plena, equiparables a les millors del Mon mundial.

L'arrogància que mostren els nacional-monàrquics espanyols només és comparable a la feblesa argumental que fan servir i que ni tan sols aconsegueix apaivagar l'immens ridícul en el qual sovint cauen.

Dir que entre els catalans hi ha fractura és expressar un desig més que ser una certesa. L'únic que hi ha son profundes diferències polítiques, com passa a totes les societats democràtiques. En canvi no podem oblidar allò que sobra a Catalunya. Sobren expedicionaris amb aires colonialistes transportats des d'altres comunitats per aparentar que les convocatòries i manifestacions unionistes son cada cop més nombroses. Sobren provocadors com JUSAPOL, SCC i VOX -de la mà de C's i PP!- que venen a fotre'ns davant dels nostres nassos i a provocar-nos -aquells que van venir a atonyinar-nos l'u d'octubre ara venen a humiliar-nos!- descaradament. Sobren els polítics malastrucs, que malden per enfrontar la ciutadania utilitzant les mentides i les falsedats per defensar les idees unionistes, sense fer servir la veritat, la paraula i la raó. Sense voler enraonar. Prefereixen denunciar que a Catalunya hi ha kale borroka per assimilar l'independentisme amb el terrorisme d'ETA, essent tan fals com dir que VOX no és un partit feixista. Fan servir la seva Constitució -ja no és la constitució de la majoria de catalans- com si fos una porra en mans dels piolins i els benemèrits. Han fet seva de manera literal la frase "La letra con sangre entra" atribuïda al barceloní Apeles Mestres. La segona part de la dita, "y la religión a hostias" no se si és seva o d'origen popular, però en qualsevol cas els nacional-catòlics també se l'han apropiat. Especialment, la policia i la judicatura. Com han fet amb la violència que busquen i causen per justificar l'aplicació d'un nou 155 corregit i augmentat, per sotmetre i imposar-se a l'independentisme català pacífic i democràtic. De fet, sempre l'han tingut molt present com a ideari polític. Em refereixo a les "hòsties" violentes. Ahir, avui i em temo que demà. Quan una constitució es transforma en un bat de beisbol per intimidar o una llossa de pedra irreformable i se li donen uns atributs sagrats, quasi taumatúrgics, deixa de ser útil. I si s'utilitza per excloure les eines democràtiques que ajuden a encarar i resoldre les diferències polítiques que sovint sorgeixen dins qualsevol societat, aleshores a més de inútil es antidemocràtica. El mateix passa amb la justícia. Quan esdevé venjativa, respon a criteris polítics, deixa de ser sorda, muda i cega i interpreta la llei al gust i sota les ordres del poder establer, es torna il·legítima.

Excloure la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació i declarar-lo com no constitucional, o inconstitucional, és un veritable despropòsit. És renunciar d'antuvi a la democràcia. És convidar a l'enfrontament a les parts. És deixar en mans de la violència allò que es pot deixar en mans de la paraula, de l'acord i del pacte. Afirmar que no hi ha una majoria social a favor de la independència és no voler reconèixer que hi ha una majoria sòlida que si la volem. Perquè si no és així, per quins setze ous no convoquen un referèndum que diuen que guanyarien?. No ho fan perquè l'únic cert és que entre un setanta i un vuitanta per cent de catalans estem a favor de convocar i fer un referèndum d'autodeterminació. El mateix percentatge de ciutadans volem ser republicans. Tot això segons les seves pròpies enquestes, no pas les que son en mans dels independentistes. La seva suposada majoria virtual no és més que una minoria real de bloqueig de tarannà quasi colonial. Aquesta és la raó de no voler acceptar el fet democràtic del referèndum el qual, per descomptat, si té plena cabuda dins de l'ordenament jurídic espanyol, dins de la Constitució i dins dels tractats internacionals que Espanya va signar i aixoplugar dins la seva constitució ja fa molts anys. El que passa és que per raons polítiques i por a la democràcia no el volen ni pactar, ni convocar, ni celebrar. No fos cas que guanyéssim els independentistes.....

No es tracta de si la sobirania rau en el poble espanyol o en el català. Discutir sobre això és una bajanada. Al Regne Unit amb Escòcia, a Canadà amb Quebec o a França amb Nova Caledònia ni s'ho han platejat ni ho han discutit. L'autodeterminació s'exerceix en el territori i en la població on es planteja la qüestió i es qüestiona la metròpoli. Es busquen solucions polítiques a problemes polítics. Si els problemes son de la magnitud del plantejat per Catalunya, amb més motiu. Les constitucions d'aquest països tampoc recollien explícitament el dret d'autodeterminació, però van acomodar les seves lleis a la situació platejada!. Espanya i excuses de mal pagador és el mateix..... Malauradament!.

L'himne català, Els Segadors, té una estrofa -la primera- prou explicita referida als castellans imperialistes d'altres temps, que avui manté plena vigència encara que només sigui referida als poderosos que regnen en totes les institucions d'aquest immemorial i galdós Estat espanyol: "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". No n'hi ha prou amb auto-considerar-se un estat de dret seriós i una democràcia consolidada. Se'n ha de ser i s'ha d'exercir!. Amb presos i exiliats polítics no se'n és. S'ha de demostrar cada dia!. Negant les eines de la democràcia, és a dir, negant el referèndum sense alternatives, així no es demostra. Ni manipulant la Justícia perquè es vengin i s'encarregui de reparar l'honor suposadament maculat de l'Estat. Ni fent de la violència i persecució policial l'únic instrument per resoldre un conflicte polític. Ni boicotejant les finances de la Generalitat, ni pressionant empreses per a que marxin. Ni perseguint rapers, còmics, mestres, batlles, regidors, comandaments de mossos i parlamentaris sobiranistes. Ni fent que el cap d'Estat avali l'ignominiós "a por ellos".....

S'ha de fer POLÍTICA. En majúscules!. Donat que no fer-la és deixar com única alternativa per a la part agreujada la desobediència. L'enfrontament. L'autodefensa. La revolta..... Fins i tot, la revolució!. És això el que busca l'unionisme?. Vol esclafar una suposada rebel·lió -com diuen els seus jutges i fiscals- amb l'ús de la força bruta?. Ho fiarà tot a la policia, a la guàrdia civil?. A l'exercit?. Als jutges i fiscals afinadors?. Quin preu s'haurà de pagar pel fet de no permetre utilitzar una eina tan escaient con és un referèndum d'autodeterminació, que demana un vuitanta per cent dels catalans i per que totes les parts concernides acceptin el resultat que es produeixi?. Esperen potser que des de Europa i la ONU imposin finalment la consulta?.

Cada cop queda menys temps. La determinació de la majoria de catalans no minva, si no que augmenta. La nostra paciència però també té un límit. L'únic que minva dia a dia és el respecte als principis democràtics d'un dels actors protagonistes del drama que estem vivint: la part  espanyola. Encara que no hi ha cap altre alternativa per Espanya que no sigui ser valenta i justa, enlloc d'ufanosa i superba.....

O això o el desastre.....


                  

L'OU O LA GALLINA?.

S'han celebrat eleccions autonòmiques a Andalusia. El resultat que han obtingut els diversos partits que s'han presentat ha sigut prou galdós. Per resumir-ho, les dretes han obtingut la majoria absoluta amb 59 escons, 12 dels quals pertanyen a VOX, un partit descaradament feixista. Els 50 restants se'ls han repartit socialistes (33) i podemitas (17). Així doncs, la dreta radical representada per PP (26) i C's (21) més VOX han desallotjat la socialista Susana Díaz, la faraona, després de quasi quaranta anys de regnat d'esquerres a aquella comunitat autònoma. I la clau de tot plegat ha re-caigut en mans dels feixistes. Ells poden fer i desfer ara el que més els convingui.

Naturalment, desprès del terratrèmol polític produït tothom vol analitzar els resultats electorals i atorgar les pertinents culpes del desgavell ocasionat. Doncs bé, tant els analistes polítics de dretes, d'esquerres i de centre, així com re-nombrats periodistes més o menys subjectius i adoctrinadors i tots els medis de comunicació, com ara son diaris, revistes, teles i ràdios cavernaris, groguencs o nacional-catòlics, tots, absolutament tots coincideixen en assenyalar com a principal culpable de terrabastall andalús a...... l'independentisme català!.

Perquè arriben a aquesta contundent conclusió?. Doncs per que volen aprofitar el fet de l'ascens de l'extrema dreta espanyola assenyalant-lo com a resposta al procés independentista iniciat a Catalunya i que es a punt de culminar tan bon punt conclogui la farsa de judici endegat contra els presos polítics catalans. Es a dir, culpabilitzen la independència com a causant del despertar del feixisme espanyol.....

Els unionistes cada cop mostrem amb més claredat una monumental miopia -absolutament premeditada i voluntària- a l'hora d'analitzar i reconèixer la realitat catalana i fins i tot la seva pròpia realitat, l'espanyola. Aviam..... El feixisme espanyol mai ha estat adormit!. D'ençà la mort de Franco el feixisme -a Espanya en diuen franquisme- s'ha mantingut amagat dins de les altes institucions espanyoles, per exemple en la judicatura, la policia i la guàrdia civil, periodistes, l'exercit i moltíssims alts funcionaris de carrera. Tots aquests franquistes ho son genèticament, de naixement. Pertanyen a famílies d'antiga soca i de llarga tradició com a servidors públics -abans, durant i després de la dictadura- que van prosperar durant el franquisme, els fills i nets dels quals han continuat la nissaga familiar. Durant la maleïda transició i primers anys de suposada democràcia els franquistes van acomodar-se a la nova situació amb absoluta impunitat i lliures d'anar ocupant els llocs estratègics i claus de l'Estat renovat però sempitern i incommovible, llocs per cert que sempre han restat a les seves mans. També van fundar Aliança Popular, formació política hereva directa del Movimiento Nacional i fundat pels jerarques franquistes, el qual després esdevindria en Partit Popular. Els populars sempre es van vantar de que a Espanya no hi havia extrema dreta però ho deien perquè la tenien dins de casa seva. Veien la brossa en ulls aliens però no veien la biga dins del seu propi ull. Mentre no veien els feixistes dins del seu partit aquests anaven acaparant protagonisme, escampant la seva ideologia, influint en els programes i propostes polítiques i recollint suports i complicitats dins i fora del partit. Es van escampar pel partit i d'allà van anant consolidant-se per totes les institucions de l'Estat, en un procés clarament metastàtic. Alhora va sorgir C's, partit anti-català i hiper nacionalista espanyol per excel·lència. Les connexions entre PP i C's s'evidencien no tan sols en el fet que els seus dirigents son antics militants populars i/o nacional-catòlics espanyolistes i lerrouxistes, si no també pels recursos econòmics arreplegats que van permetre la seva creació i ara sostenen les seves sòlides finances, l'origen de les quals venen de la FAES i l'IBEX 35, com el Partit Popular. Males llengües diuen que C's també va sucar-hi pa dels recursos sostrets al Palau de la Música per Millet i Montull. Per cert, circumstància mai investigada per la fiscalia afinadora espanyola.....

Doncs bé!. Amb aquests antecedents, el feixisme va arribar a la conclusió que ja era hora de sortir de l'ou i començar a viure pel seu compte. I va nàixer VOX. Mentre PP i C's anaven fent seu l'ideari feixista -autoritarisme, nacionalisme, intransigència, revisionisme, banderes, llengua hegemònica, centralisme, etc.-, VOX anava creixent, infiltrant-se a la policia i guàrdia civil -JUSAPOL-, a la judicatura -CGPJ-, anava comprant i arreplegant voluntats polítiques, periodístiques, econòmiques.... I es consolidava com a principal subjecte del feixisme sense caretes ni disfresses darrera de les quals amagar-se.

VOX es la síntesis de populars i ciudadanos. La seva cosmovisió es resumeix en nació espanyola única, llengua castellana hegemònica, catolicisme preconciliar, rebuig a la diferència, xenofòbia, supremacia hispana i unitat de destí en l'universal. Una mena del tradicionalista Dios, Patria y Rey passat pel sedàs falangista. Els seus principals enemics son els migrants, les feministes i els independentistes catalans. Si hom vol saber quines propostes electorals ofereixen arribarà a la conclusió que volen fer renàixer Franco. Si hom vol visualitzar aquest re-nascut franquisme només ha de mirar una bandera espanyola amb el ocellot franquista -la gallina!- estampat pel damunt del roig i el gualda.  

La gallina franquista va posar un ou. L'ou es va covar amb l'escalf de PP i C's. Per fi va trencar la closca i va sortir una serp carregada d'antuvi de mortal verí, no pas un pollet dols, esponjós i suau. Durant la modèlica transició de la dictadura a la democràcia espanyola va anant inoculant el verí del feixisme en petites dosis dins dels partits dretans. El PP i C's van assimilar el feixisme subtilment, sens adonar-se. O potser adonant-se. El van blanquejar, el van normalitzar i donar ales fins que la serp s'ha fet gran i insaciable. I ara se'ls cruspirà...... El feixisme es caníbal. Es menga el pare, la mare i els germans. Un cop fora de l'ou res l'aturarà perquè el seu verí s'escampa per arreu fins embrutar les ànimes dels ingenus ciutadans, els  quals acaben sucumbint. Comença a recollir vots i adhesions, a comprar voluntats i anorrear enemics. I es fa gran, fort, agressiu, violent i carregat de superba.

No podem ser tolerants amb el feixisme. Ni comprensius. I no podem tolerar que els seus pares i germans els facin viables i els permetin créixer. Al feixisme se'l combat!.  Se'l rebutja, no pas se'l permet créixer lliurament com si no fos un verí per la societat en general i pels individus en particular. Per això tots hem de ser antifeixistes!. S'ha de ser intolerant amb el feixisme!.

La millor manera de ser antifeixista és ser demòcrates abrandats. És no permetre que s'apropiïn de les institucions, ni dels símbols, dels partits o de l'Estat. És exercir i defensar els drets individuals i col·lectius. És defensar la llibertat. I per descomptat, no hem de permetre que inoculin el seu verí a la gent.

En el cas de Catalunya, es defensar el republicanisme, l'autodeterminació i la independència. Sense por i sense embuts!. Només així ens deslliurarem del feixisme, sempre viu en la nostra societat per a voler matar-la. Per a voler matar-nos!. 

No podran passar.....     

VAGUES I MANIFESTACIONS DELS SERVIDORS PÚBLICS.

Aquests últims dies s'han fet arreu de Catalunya vagues i manifestacions de treballadors públics -metges, bombers, mossos, mestres, universitaris, funcionaris- reclamant la reversió i la fi de les retallades que els funcionaris han patit durant els darrers anys a causa de la crisis soferta per tothom. Faig especial esment del per tothom per que la crisis l'hem patit tots, no només els treballadors públics. Amb l'agreujant que els retallats privats no tenen ni tindran mai l'oportunitat que els retornin les condicions que gaudien abans de les retallades socials, econòmiques i laborals sofertes.

Francament, fa mala espina que aquesta sobtada reclamació, tan transversal i contundent, no s'hagi produït fins enguany. Perquè no ho van fer quan es va proclamar la fi de la crisis, anunciada pel gobierno fa tres anys, reafirmada fa dos anys i reblada l'any passat. Com es que fins avui no s'han adonat que s'ha d'exigir la reversió de les minves salarials?. Perquè han esperat tant de temps en reclamar noves inversions i canviar formes d'atenció i relacionar-se amb els soferts ciutadans?. No hagués sigut més efectiu fer les reclamacions quan la Generalitat estava intervinguda pel sindicat de 155, al cap i a la fi en mans del gobierno de Madrid....?.

Els sindicats sempre aprofiten les millors circumstàncies per convocar les aturades i ara sembla que donat que la Generalitat s'ha negat a recolzar els pressupostos generals a les Corts espanyoles és el millor moment per pressionar els catalans perquè es repensessin la negativa. "Si voleu diners per revertir la destrossa que va inspirar, imposar i exigir  Europa i Madrid i va executar el govern autonomista català, heu d'aprovar els pressupostos generals i rebreu 2200 milions d'euros per finançar les despeses de la Generalitat", diuen els socialistes, Podemos i Els Comuns de la senyora Colau..... Tothom coneix les connexions que existeixen entre PSOE-PSC i PODEMOS-IU, a Catalunya Els Comuns-ICV, amb els sindicats majoritaris espanyols: UGT i CCOO. Es ser molt mal pensat creure que el sindicat socialista i el comunista estan fortament condicionats pels seus respectius partits polítics i que aquesta mediatització no té altre intenció que forçar el recolzament català als pressupostos de l'Estat?.

Estic absolutament a favor de les movilitzacions i reivindicacions dels treballadors, tan públics com privats, però mai a canvi d'una aprovació producte d'un xantatge. El Madrit sindical i polític volen comprar la dignitat dels catalans a canvi de 2200 milions d'euros que, com sempre passa amb els pressupostos espanyols, mai acaben de fer-se realitat. Mai!. Si sumàssim la quantitat de milers de milions promesos per Madrit i que no han arribat mai a Catalunya podríem revertir totes les retallades sofertes i encara quedarien diners per fer inversions, apujar pensions i crear centenars de milers de nous llocs de treball sense incomplir cap mena de dèficit públic ni augmentar el deute de la Generalitat ni en un cèntim.

Però això no es el més important. El realment ignominiós es que l'aprovació d'aquest meravellós i generós pressupost espanyol envers Catalunya es tindria que fer sense tenir en compte que hi han exiliats i segrestats polítics catalans els quals patiran una condemna de desenes d'anys foragitats del seu país i engarjolats a presons espanyoles, a més d'unes voluminoses multes que acabaran arruïnant-los econòmicament a ells i a les seves famílies. Aquest serà el preu que haurem de pagar si recolzem uns pressupostos que no s'acabaran complint. En tenim probes evidents i abundants al llarg de la històrica dependència amb Espanya..... Per altra banda el gobierno Sánchez, com abans feia Rajoy, es nega rotundament a pactar un referèndum d'autodeterminació, com recolza tramposament Ada Colau i els seus companys. Els Comuns tenen gran experiència en nadar i guardar la roba i sembla que s'han proposat avantposar l'aprovació dels pressupostos municipals -Barcelona- i estatals -Madrid- amb la sana intenció de guanyar les properes eleccions municipals i europees -i qui sap si estatals-. Per tant, pressionen per raons purament partidistes, ja que saben perfectament que els pressupostos espanyols mai satisfaran els seus compromisos amb Catalunya. Ja han aconseguit que alguns independentistes creguin que eixamplar la base independentista només serà possible apropant-nos als Comuns. I que el millor que podem fer es aprovar uns pressupostos que no compliran, pactar un referèndum que mai pactaran i conformar un tripartit d'esquerres de trists records i funestes conseqüències per la independència de Catalunya...

No podem fer cas dels cants de sirena que llancen els unionistes. Al cap i a la fi només saben defensar les seves abrandades dèries espanyolistes (hiper-nacionalistes!) amb mentides, imposicions i amb l'ús de la força. Però ho volen fer i ho fan a càrrec de la dignitat, de la llibertat i dels principis democràtics dels catalans. Es a dir, a compta de la independència.

Recolzo les reivindicacions, inqüestionables i justes, dels servidors públics catalans però no a canvi d'aprovar uns pressupostos estatals que no aporten res a favor de la llibertat dels polítics catalans injustament empresonats i exiliats. Per no parlar del miler llarg de servidors públics perseguits i investigats per la justícia castellana. I menys encara per poder fer efectiva la independència de Catalunya. Això es l'únic que pot revertir totes les injustícies que estem patint des de ja fa massa anys tots els catalans, incloent-hi els servidors públics.....

ELS PARANYS.....

El govern d'Espanya ha proposat que el 12 de desembre d'enguany es faci un debat monogràfic a les Corts sobre la situació a Catalunya. El president Sánchez aprofitarà la compareixença per oferir un nou estatut d'autonomia per a Catalunya. Deu pensar que la solució al anomenat problema català s'arreglarà imitant a José Luis Rodríguez Zapatero i el seu ja famós "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya". Aquesta frase la va pronunciar solemnement davant 20.000 persones durant el míting del PSC celebrat al Palau Sant Jordi el dia 13 de novembre de 2003. Es a dir, torna a fer una proposta ja fracassada des de fa justament quinze anys.

De vegades arribo a la conclusió que els espanyols deuen pensar que els catalans encara ens mamem el dit.

A partir del fake de Zapatero va iniciar-se l'ensarronada més gran que mai s'ha produït a la història de L'Estat. Quan el text del nou estatut va arribar a les Corts el socialista Alfonso Guerra va dedicar-se a passar-li el ribot fins que va quedar tan fi com un paper de fumar. Un cop raspallat també al Senat es va posar a votació mitjançant un referèndum, amb una participació del 49% i un 74% de vots favorables a l'aprovació. Per cert, aquests resultats no difereixen massa dels produïts a la consulta de l'u d'octubre de 2017 amb 43% de participació i un 90% favorables a la independència, malgrat els boicots efectuats pels unionistes i de la repressió desplegada per les forces d'ocupació espanyoles. I desprès es va produir la jugada mestra del trilerisme espanyolista: La intromissió del TC de la mà del Partit Popular per acabar de raspallar el ja aleshores estatutet potinejat. A partir d'aqui, la història ja és prou coneguda.....

El primer parany d'aquesta darrera tongada ens el va posar Zapatero. Els socialistes no només no van recolzar l'estatut que va sortir aprovat per la cambra catalana si no que a més a més es van dedicar a retallar-lo miserablement durant la tramitació a Madrid. Mentrestant, el Partit Popular es va dedicar a recollir signatures arreu de l'Estat contra Catalunya. El "donde tengo que firmar contra Catalunya" d'ahir s'ha transformat en el "a por ellos" d'avui. Estava en marxa el segon parany. Després van impugnar-lo davant el constitucional i els seus magistrats còmplices el van tornar a retallar entre grans escarafalls i mil escàndols i manipulacions. Finalment van redactar una sentència que es va carregar l'esperit i la lletra que s'havia pactat i aprovat a Catalunya. Tots els articles potinejats a l'estatut català van ser copiats literalment en altres -per exemple, el valencià i el andalús- i avui encara son constitucionals.... per a ells, no pas pel català!.

El govern de Madrid sempre ha demanat diàleg dins de la llei. I, alhora, sempre s'ha negat a parlar del referèndum demanat per més del 70% dels catalans. Per als unionistes, exercir la democràcia només és possible si es fa dins l'ordenament polític dictat per la majoria estatal i amb els seus àrbitres, les seves regles de jocs i les seves majories nacionals les quals, curiosament, sempre afavoreixen la posició i imposició del govern i les institucions de la Espanya castellana. Per tant, l'opinió de la part humiliada, reprimida i escarnida no val per a res. La voluntat de la minoria catalana a l'Estat, majoritària a Catalunya, no és d'obligat compliment ni ha de ser tinguda en compte. Estem davant de la tercera trampa: no voler fer política ni respectar la voluntat dels votants. Dir que s'ha de dialogar i negar-se a fer-ho sobre tot i sense condicions o marcant línies vermelles s'ha tornat la norma. Dir que s'ha de respectar la llei i saltar-se-la desvergonyidament ja sigui magrejant el TC i fins i tot la judicatura, la fiscalia i la policia tant com vulguin ahir, avui i demà, també. Recusant magistrats del constitucional i no cobrir les defuncions per no alterar la seva majoria conservadora, tradicionalista i nacionalista; afavorint nomenaments de jutges afins, saltant-se la divisió de poders i la independència judicial; fent que la fiscalia afini imputacions falses contra adversaris polítics -per a ells, enemics!-; o utilitzant la policia com a sicaris, espies i rates de claveguera per manipular, espiar, perseguir i anorrear qui no pensa o fa el que a ells els plagui, tota aquesta punyent farsa ha passat a ser el pa nostra de cada dia. I tot això fent servir els principis democràtics com una mena de democràcia orgànica hereva directa del franquisme. Per acabar-ho d'adobar, van utilitzar -i continuen fent-ho!- la figura del cap d'Estat, el rei, per legitimar el procedir vergonyosament immoral i corrupte de l'executiu, per encoratjar la repressió policial o fent que truqués a les principals empreses catalanes per pressionar-les per a que canviessin les seus socials traslladant-les a territori espanyol, sota l'amenaça -el xantatge!- de que els recursos financers pels negocis que mantenien amb l'Estat patirien un sobtat enfonsament o sotrac en forma de retirada de diners, com així van patir Caixabanc i el Banc de Sabadell. Les empreses de l'Estat van retirar de cop fins a 10.000 milions d'euros d'ambdós bancs fins que van traslladar el domicili fiscal fora de Catalunya, segons va informar el diari ARA. SEAT, en canvi, va resistir el xantatge i s'hi va negar. Aquesta va ser i encara és hores d'ara la generosa oferta que fa Madrit als catalans.

I ara Pedro Sánchez vol que ens oblidem d'aquests quinze anys de paranys, xantatges i trilerisme i ens creguem que un nou estatut satisfarà i colmarà els desitjos i anhels de la majoria de catalans.....

El que jo crec és que no volen conèixer què pensem ni què volem els catalans, perquè no volen reconèixer com a subjecte polític el poble català. Ni volen que fem política, practiquem la democràcia sense limitacions autoritàries i que fins i tot pensem i actuem segons els nostres tarannà, interessos, esperances i desitjos. Ofereixen diàleg per imposar-nos les seves decisions, no pas per enraonar i pactar solucions. Volen imposar la seva nació de matriu castellana per anorrear la catalana. Veuen Catalunya como la seva joia de la corona particular, la qual pot ser espoliada en nom d'una falsa solidaritat amb la resta de l'Estat per així fer passar per la capital centralitzada i centralista tots els recursos sostrets als catalans i que acaben sent repartits des de Madrid, fent bo el refrany aquell que diu "quien parte y reparte se lleva la mayor parte".

Demanar retrocedir políticament quinze anys i que oblidem tots els paranys que Espanya ens ha posat, és demanar massa. I és insultant!. Tot això només vol dir que l'única via encara transitable que ens queda als catalans és, ras i curt, la unilateralitat. Mai acceptaran fer un referèndum d'autodeterminació ni que ho demanés el 100% de la població. Mai reconeixeran Catalunya com a subjecte polític perquè seria tant com reconèixer a Catalunya com a nació. Mai reconeixeran que estan espoliant les butxaques catalanes per afavorir el poder i els poderosos de Madrit.....

Repeteixo: L'única solució és i serà la unilateralitat. Per això hem d'estar disposats a pagar el preu que calgui per aconseguir la independència. I el temps apressa perquè l'últim parany que ens ha posat Espanya és la desmotivació, el cansament, la desesperança, la desmovilització dels milions de catalans que volem l'autodeterminacio i la llibertat. Es a dir, que volem la independència.

No els fem el joc!. No caiguem en els seus paranys mai més. Mantinguem-nos ferms i disposats a lluitar amb les nostres armes més destructives per a ells i que tan sovint fem servir a Catalunya: el pacifisme, la democràcia i la veritat. Ep!. Però amb coratge i contundència!.

i 2/ L'ATZUCAC.....

Estem tips i emprenyats!. Volem sortir d'aquest forat on ens ha ficat aquest Estat venjatiu, que no sap què vol dir justícia, sense ètica i que hores d'ara es mostra profundament irrespectuós i al·lèrgic a tot principi democràtic. Volem i podem sortir-nos-en i sabem com fer-ho!.

El primer que cal fer es denunciar contundentment la deriva anti-democràtica d'Espanya. I a continuació negar qualsevol legitimitat a una justícia injusta, que en el cas que ens ocupa ni és cega, ni és sorda, ni és muda.

Un Estat que reprimeix brutalment un exercici pacífic i absolutament democràtic com va ser el referèndum de l'u d'octubre no es pot dir pas estat democràtic. Fet que va confirmar quan va decidir entremetre's en les atribucions pròpies encomanades a tot parlament vetant el nomenament del president de la Generalitat -fins a tres cops!-, perquè no li semblava escaient el candidat que més vots podia recollir a la cambra catalana. Si afegim un cap d'estat que va decidir no fer les tasques de mediació i arbitratge que li pertocaven a ell segons la seva sagrada Constitució i en canvi va optar per encoratjar i aixoplugar la violència emprada per les forces repressives espanyoles -en qualitat de veritables forces d'ocupació!-, tindrem la fotografia completa de què és l'Estat espanyol: un estat fracassat d'aires autoritaris i derives antidemocràtiques. És el resultat lògic de no haver-se deslliurat de l'ominós passat franquista que hores d'ara torna a bellugar la cua intensament en institucions i dins la societat espanyoles, per altra banda com sempre ha vingut fent d'ençà la mort del dictador.

Pel que fa a la il·legitimitat de la judicatura espanyola es pot apreciar en el Tribunal Suprem, màxima instància de l'ordenament judicial d'Espanya, descomptant la més que provadament exhibida pel TC, el qual ha esdevingut una mena de tribunal de primera instància. Com exemple més escaient hem de fer referència indefugiblement als jutges Llarena, Lamela, Lesmes i tots aquells jutges i magistrats que han avalat i recolzat l'actuació de l'instructor anònim de la causa general endegada contra l'independentisme català, potinejant probes, retorçant lleis, inventant-se delictes i tancant a segrestats polítics a la presó o expulsant-los fora del seu país, basant-se en la fabulació dels atestats perpetrada per la Guàrdia Civil en qualitat de policia judicial i firmats pel reconegut benemèrit anti-catalanista anomenat a la xarxa amb el sobrenom de Tàcit: Coronel Daniel Baena, cap de la policia judicial a Catalunya. Per cert, recentment condecorat per la tasca desenvolupada abans, durant i després de la repressió feta contra els catalans. Naturalment, per la seva banda la fiscalia s'ha dedicat a afinar acuradament investigacions i imputacions a gust del consumidor, de la forma més escandalosa i des-acomplexada com mai s'havia vist fins ara .....

Si l'Estat espanyol i els seus polítics més significatius son autoritaris i antidemocràtics; si la seva policia actua amb total impunitat i brutalitat incontrolada, s'inventa atestats, persegueix, assetja i emmanilla innocents, filtra investigacions a la premsa cavernaria i per tot això encara rep medalles i condecoracions -que desprès serveixen per augmentar la pensió de jubilació fins un 25%-; si la judicatura es dedica a manipular la llei i aplica el codi penal com si d'un bat de beisbol es tractes, mostra un total menyspreu a la presumpció d'innocència dels acusats, dificulta l'actuació de les defenses i sabent que son innocents els manté tancats -segrestats!- a la presó per si de cas i perquè n'aprenguin i escarmentin, es pot ben bé dir que la Justícia, com la separació de poders, a Espanya no existeix. L'únic que existeix és l'aplicació de la llei de forma arbitraria, capriciosa i sempre favorable als interessos dels poderosos i al règim -com la recent sentència desfavorable a la banca paralitzada per president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el jutge Carlos Lesmes-, però d'impartir veritable justícia molts jutges i magistrats no ho fan. La judicatura espanyola es una de les institucions que més feixugament sent el pes del passat franquista, passat molt present a totes les institucions i entre els alts funcionaris d'aquest malaurat Estat.

Doncs bé!. Si l'Estat es anti-democràtic, la judicatura no imparteix justícia, la policia abusa de la seva autoritat violentament, si els polítics i partits entren en competició entre ells per a ser més anti-catalans, més durs i repressors contra Catalunya, més venjatius i més autoritaris, si la premsa de l'Estat es dedica a conrear l'odi i la recança contra uns ciutadans -els catalans!- que demanen llibertat, justícia i independència..... Perquè els catalans, els independentistes en particular i demòcrates en general, tenim que renunciar als principis democràtics i hem de deixar d'exigir veritable justícia?. Perquè no hem de tenir una policia defensora dels drets i les persones -i no pas que vulguin empresonar el seus caps, el major Trapero i el seu equip, perquè va fer les coses bé i no pas com volien des de la metròpoli-?. Perquè hem d'aguantar la mala llet dels representants d'aquesta nova extrema dreta espanyolista encapçalada per Casado, Rivera i Abascal -PP, C's, VOX-?. Perquè hem d'obeir unes sentències que ja estan dictades abans del judici?. Perquè hem de ser l'ase dels cops i coartades, excuses i víctimes de les frustracions històriques de les acomplexades però altives institucions espanyoles?.

Hem de ser plenament conscients que la sentència del judici contra el procés ja està dictada. No val que ara ens diguin que els condemnaran per sedició i no pas per rebel·lió, o per malversació i desobediència. No és de rebut que enlloc de trenta anys ara demanin només quinze anys de presó o deu d'inhabilitació. No podem acceptar que tot quedi amb una sanció econòmica -una multa ruïnosa- que podria significar la fallida patrimonial dels injustament condemnats..... No podem ni tenim que acceptar que siguin condemnats ni tan sols amb un dia de presó -quan ja fa més 'un any que estan a la garjola!- perquè no han comés cap delicte ni il·legalitat que ho justifiqui. Hem de desobeir massivament per aconseguir que tornin a ser lliures i puguin sortir de la presó i tornar de l'exili a casa seva, sense condicions ni limitacions de cap mena. Hem de fer efectiva la República!. Sense esperar diàlegs impossibles ni acords improbables. Pedro Sánchez, com abans Mariano Rajoy, s'hi nega tossuda i reiteradament. Dins del seu vocabulari polític a Espanya ha desaparegut la definició de dret a decidir. Ha sigut declarat il·legal i immoral!. Pel que fa a la mediació internacional que pressioni per propiciar la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, hores d'ara no hi és ni se'l espera. La UE està massa ocupada amb el Brexit, la migració, fer la viu-viu amb la qüestió dels drets humans i les revoltes d'alguns dels seus membres més importants, com ara Itàlia. Desenganyem-nos: l'obtenció de la República efectiva només serà possible si estem disposats a trencar les cadenes que fins ara ens relliguen a Espanya. Per altra banda, totes les independències sempre s'han aconseguit a contracor de la metròpoli i contra els seus interessos i desitjos..... Cap estat s'avindrà mai a perdre la seva particular joia de la corona. Es el cas de Catalunya. L'Estat espanyol no negociarà mai el dret d'autodeterminació, per una qüestió purament econòmica i de superba nacional.

Si la majoria de catalans ja no sentim cap mena de lligam polític ni administratiu amb aquest Estat que ens va a la contra i que cada dia que passa s'allunya més de nosaltres, si la desafecció sentimental cada cop és més accentuada, hem de començar a desobeir les seves lleis, a plantar cara a la injustícia castellana, a parlar clar i català contra la repressió policial i el feixisme latent i present que encara malda per Espanya. Hem de defensar les nostres institucions socials i les empreses del nostre país, els nostres sindicats, la nostra policia, el nostre govern, el Parlament i els nostres polítics. Ens hem de defensar d'un Estat fallit, violent, autoritari, venjatiu, injust i corromput per poder conquerir un Estat reeixit, pacifista, democràtic, generós, just, honest i digne.

Sense trencar cap ou es impossible fer una truita com cal. El propers mesos haurem de començar a trencar ous si veritablement volem assolir la independència efectiva.

Estem disposats a aconseguir-ho i pagar el preu que sens dubte haurem de satisfer per alliberar-nos definitivament d'aquest atzucac que resulta ser l'Estat espanyol?.

Pel que a mi fa, ja he començat.....






    

1/ L'ATZUCAC.....

No hi ha millor manera per assolir una fita costeruda, com ara pot ser la independència efectiva de Catalunya, que començar la marxa a partir de la realitat d'aquí i d'ara. Repassem doncs on som, on volem ser i com arribar a ser el que volem.

Som davant una immensa roca que ens barra el pas i que no ens permet rodejar-la per continuar el nostre camí. L'u d'octubre de l'any passat més de 2,2 milions de ciutadans -43% del cens- vam anar a votar malgrat que una brutal repressió policial va voler impedir-ho. Ja de matinada milers de catalans ens vam concentrar davant dels col·legis electorals de forma pacífica per defensar urnes i paperetes davant les amenaces que des del Madrit institucional ens anunciaven. Tots sabem què va passar quan els col·legis van obrir les portes. Milers de pretorians degudament esperonats pels seus comandaments i alliçonats per la caverna mediàtica madrilenya van començar a repartir llenya de la forma més brutal i indiscriminada que hom hagi vist mai a un suposat estat de dret que s'auto
proclama com una democràcia consolidada de tall occidental. No considero necessari continuar recordant els ignominiosos fets que van ocorre i que tan vius mantenim en la nostra memòria individual i col·lectiva. Només em permeto fer una pregunta: Quanta gent hagués anat a votar si les condicions del referèndum no haguessin patit l'intromissió del Madrit antidemocràtic i violent i hagués pogut gaudir de les garanties democràtiques necessàries que avalessin els resultats?. Em faig aquesta pregunta perquè resulta extremadament irritant que des del unionisme es digui que el referèndum no es vàlid ja que només va participar un 43% dels electors i no va reunir les garanties democràtiques necessàries que ells, els constitucionalistes!, van boicotejar..... I això va passar perquè l'Estat espanyol va patir una esgarrifança de terror irreprimible davant dels auguris que s'intuïen sobrerament favorables a la independència.

A partir d'aleshores tot es va precipitar. L'estat va aplicar el 155, el gobierno va destituir el govern legítim, va dissoldre el Parlament i va convocar il·legítimament unes eleccions les quals, malgrat els antidemocràtics entrebancs que va posar Madrit, vam tornar a guanyar els independentistes per majoria absoluta. Llavors es quan comença la segona fase de la repressió. La guàrdia civil i la policia nacional espanyoles s'inventen un relat, degudament afinat per la fiscalia, relat que permet a la judicatura imputar als líders catalans delictes inexistents, empresonar-los injustament, forçar l'exili dels que no van voler sotmetre's a les arbitrarietats polítiques, policials i judicials espanyoles i endegar una causa general contra l'independentisme. El filibusterisme unionista es desborda: Carles Puigdemont no pot ser elegit com a president, perquè a la judicatura no li agrada. Jordi Sánchez tampoc. Jordi Turull comença el debat d'investidura però al segon dia es empresonat. Alguns diputats electes independentistes son privats dels seus sous i drets parlamentaris, alterant barroerament les majories assolides. Des d'aleshores, un miler de càrrecs públics catalans han estat detinguts, imputats, investigats i alguns jutjats i condemnats per la justícia castellana. Els advocats defensors informen de nombroses irregularitats que es produeixen durant la instrucció, que impossibilita una defensa com cal dels seus clients. S'embarguen diners i propietats d'alguns condemnats i s'inicia una autèntica cacera de bruixes generalitzada que la Santa Inquisició no hages pogut fer millor. Els franquistes i l'extrema dreta espanyola campa amb total impunitat pels carrés i places de Catalunya intimidant, amenaçant, insultant i agredint qui penja llaços, estelades o pancartes independentistes. La llibertat d'expressió, pel que fa a l'independentisme, ha desaparegut en nom de l'unitat de la pàtria i de l'honor de les corcades institucions espanyoles. I avui estem a les vespres d'un judici esperpèntic, del qual ja sabem la sentència, les penes i fins i tot els indults que ja ara proposen pels ajusticiats. Potser la mala consciència que tenen els unionistes no els deixa viure tranquils.....

La irritació i perplexitat de l'independentisme es veu esperonada per aquesta feixuga roca que ens barra el pas. Com es possible que en ple segle XXI hi hagi un estat, a la Europa democràtica, capaç de saltar-se lleis, ètica, seny, principis i democràcia amb tanta alegria sense que els demòcrates de dins i fora d'aquest estat no s'escandalitzin, no condemnin i no lluitin contra tan gran despropòsit?. No s'adonen que això que avui estem patint els catalans els pot passar a ells perquè l'anti-democràcia no coneix fronteres?.

Som en una mena d'atzucac. Les institucions espanyoles han embogit i tiren milles sense aturador ni vergonya. Els líders independentistes o son a la presó o aquells que encara romanen lliures es veuen emmanillats i tenallats per la por que senten i les amenaces que reben d'acabar com els polítics actualment empresonats i exiliats. La normalitat política que proclamen des de l'unionisme es troba molt lluny d'estar entre nosaltres i de ser veritat. Volem sortir d'aquest forat..... Però com fer-ho?.

Ben segur que no ens en sortirem si no és amb determinació i intel·ligència.....





    

URNES I PAPERETES vs. PISTOLES I TANCS....?.

És una autèntica obscenitat que els nacionalistes espanyols se'n riguin joiosament i es freguin les mans per la violència desfermada l'u d'octubre a última hora, davant del Parlament de Catalunya i de la comissaria de la policia nacional a la Via Laietana. Fa anys i panys que ens provoquen i fomenten enfrontaments i quan ho aconsegueixen, s'esquincen les vestidures. Les provocacions contra els independentistes han abundat durant tots aquests darrers anys de manifestacions multitudinàries i pacífiques. Feixistes els dotze d'octubre, dia de la hispanitat i de la "raça" o les manifestacions de l'extrema dreta patrocinades i promogudes per C's, PP, VOX, SCC i Falange son una bona prova. L'últim cop ha sigut el 29 de setembre passat. Van ser els policies i la guàrdia civil aixoplugats dins del sindicat JUSAPOL, sota control i patrocini de C's, els que van manifestar-se per celebrar una mena d'homenatge i glorificació a les forces colonials de repressió que van actuar el dia del referèndum. Es a dir, un veritable escarni contra els milers de votants apallissats per ells un any abans. Els mateixos que van robar urnes i paperetes i van atonyinar milers de catalans van voler demostrar qui mana i gaudeix d'impunitat a Catalunya: ells i només ells i no pas la ciutadania pacífica. Tot això en nom de la sagrada unitat de la pàtria i sota la benedicció i mandat reials. Uns quants milers de provocadors vinguts d'arreu de l'Estat van decidir que el millor lloc per fer-ho era Barcelona i es van proposar ocupar la plaça de Sant Jaume, on es troba el Palau de la Generalitat i l'ajuntament de Barcelona. La provocació va ser manifesta, desvergonyida i ofensiva. Només la determinació de milers de defensors de la democràcia van impedir que es celebrés tan gran despropòsit, malgrat que els mossos els van atonyinar i reprimir durament amb l'excusa de protegir i defensar el dret de manifestació dels cínics i indignes policies i guàrdia civils en una exhibició de indissimulat feixisme practicant. Penso això perquè no acabo d'entendre que la policia espanyola faci manifestacions clarament generadores d'enfrontaments si no es que volen provocar violència, com fa habitualment el feixisme.

Tots aquest hostils desafiaments constitucionalistes han desfermat l'exasperació col·lectiva de la majoria de catalans, la qual ha esclatat l'u d'octubre d'enguany. Segons la guàrdia urbana quasi dues centes-mil persones només a Barcelona van celebrar manifestacions i accions multitudinàries arreu de Catalunya en protestes pacifiques però alhora contundents. Un cop concloses, un grup molt reduït va decidir continuar pel seu compte davant la comissaria i el Parlament. Van haver-hi corredisses, alguns cops de porra i enganxada de cartells a la porta del legislatiu amb la llegenda "República en construcció". Els fets van ser reprimits desproporcionadament pels antiavalots. No m'estranyaria gens, però, que entre els manifestants descontrolats haguessin més infiltrats espanyolistes que no pas independentistes. Amb tot, això resulta irrellevant. Encara que és força estrany que desprès de la provocació de JUSAPOL, surtin com bolets desenes de violents disposats a denigrar i carregar-se la reputació de pacifisme actiu que hem vingut practicant els independentistes any darrera any sense causar cap mena d'aldarulls.

Aquests fets han sigut aprofitats per C's i PP per proclamar joiosament que la violència presideix les manifestacions independentistes i que la divisió de la societat catalana s'accentua, segons marca el guio preestablert pels nacionalistes-unionistes-constitucionalistes-espanyolistes. Així doncs Alberto Rivera demana un cop més l'aplicació del recurrent article 155 corregit i augmentat, suspendre l'autonomia, la dissolució dels mossos d'esquadra, la intervenció de l'escola, televisió i radio públiques catalanes, que es protegeixin els drets dels unionistes hispano-catalans -no pas dels catalans en general, independentistes inclosos-, que s'aturi el suposat cop d'estat desfermat contra Espanya -no pas el veritablement desfermat amb l'article 155 contra Catalunya- i mil càstigs més pels diabòlics i violents independentistes. Per la seva banda Pablo Casado també vol el 155 perpètuament aplicat, demana la il·legalització de ERC, PDCat i les CUP, no negociar amb la Generalitat amb les pistoles damunt la taula -com no siguin pistoles espanyoles ja m'explicareu....- i prendre el control definitiu de Catalunya perquè a l'estat no el defensa ningú allà. Recordem que el PP només té quatre diputats al Parlament, encara que el franquisme sempre viu controla totes les institucions de l'estat..... Com es pot comprovar els partits d'arrel franquista, en plena competició entre ells per demostrar qui és més anti-català i que s'auto proclamen defensors de la Constitució i de l'estat de dret, no s'estan per romanços i proposen escapçar els anhels de independència i llibertat, justícia i democràcia dels catalans, sense manies i si cal emprant la força bruta, de forma traumàtica i/o violenta.....

Per altra banda la pusil·lanimitat mostrada per alguns dels actuals líders independentistes, encara que circumstancials com a conseqüència dels polítics segrestats i exiliats, no ajuda gens a que la ciutadania  sobiranista pugui mantenir la calma i la fe necessàries en aquests convulsos temps que corren, ja que amb les seves (in)decisions envers la (no) política republicana que venen desenvolupant -ho fan només de forma purament retòrica-, desperten un enorme i indignant desconcert i malfiança entre les files independentistes i els actuals líders polítics catalans. No es pot demanar que els CDR apretin i desprès, quan ho fan, enviar els antiavalots a reprimir-los. No pot dir-se que si abans de novembre no hi ha proposta del Gobierno sobre el dret d'autodeterminació, es deixarà de recolzar a Pedro Sánchez i després desdir-se del plaç donat en seu parlamentària. No es pot dir que no s'obeeix el mandat de Llarena i desprès acceptar submisament les imposicions i suspendre els seus drets i sous parlamentaris als diputats empresonats o exiliats...... No podem dir que el mandat república prové de l'u d'octubre i tornar enrere cap el peix al cove acceptant negociar engrunes financeres, retirada de recursos, un nou estatut d'autonomia o demanar clemència pels presoners i exiliats polítics amenaçats amb trenta anys de presó per uns delictes que mai van cometre. S'ha de exigir la llibertat i la restitució de tots els drets polítics dels presoners!. S'ha de complir el mandat emanat l'1O!. S'han de recuperar les lleis socials recorregudes pel Gobierno davant del seu TC sense esperar la seva aquiescència!. ERC no vol prendre decisions que posin en perill l'acció del seu partit i la llibertat dels seus líders d'ara. PDCat no sap si anar al costat de Carles Puigdemont o desempallegar-se d'ell i anar per un altre costat. Ambdues formacions no saben si tenen que continuar endavant decididament o aturar-se i buscar noves i impossibles complicitats. S'ha de recuperar la dignitat i el respecte de les maleïdes institucions espanyoles!. Les expectatives electorals, però, condicionen miserablement el tarannà dels nous i vells republicans, els quals esdevenen republicans de pa sucat amb oli......

Hi ha tantes coses que es poden fer o no fer i dir o no dir sense que provoquin conseqüències indesitjables....!.

Si sumen les provocacions i violència latent i present entre els nacional-unionistes espanyols i les tebieses i pors dels líders independentistes d'avui es podrà veure perquè l'actual situació de la política catalana pot esdevenir explosiva. Tot sembla apuntar que a Espanya l'interessa que hi hagin enfrontaments i violència per justificar la repressió sense límits que estan disposats a utilitzar. En tenim les evidències de l'1O. Alguns polítics catalans es troben aclaparats i atordits i no saben què fer ni cap on anar per fer realitat el somni de la independència, cada cop més majoritari, irreprimible i transversal a Catalunya, fet que per ells ha esdevingut un veritable malson. I la premsa espanyolista madrilenya atia els enfrontaments i fomenta la violència manipulant informacions o difonen directament mentides i falsedats, en defensa de la sagrada unitat de la pàtria, una, grande y libre. Tot un cocktail a punt d'ebullició i de fer esclatar l'olla a pressió.....

Per tant, bo seria que ERC -Pere Aragonès i Joan Tardà- i PDCat -David Bonvehí i Miriam Nogueras- entomin la seva part alíquota de culpa i s'assabentin que si no rectifiquen i impulsen el moviment independentista per damunt dels seus interessos partidistes, la gent els passarà per sobre.... i aleshores els lliris es tornaran llances definitivament!. O és que no s'han assabentat que els independentistes si sabem el que volem, com ho volem aconseguir i quan ho aconseguirem?. És que no se'n recorden que l'anomenat procés independentista, com els carrers, sempre seran nostres?. No saben que la gent independentista és capaç de mobilitzar a milions de ciutadans en defensa de la independència?. No s'adonen que volem la unitat de totes les formacions polítiques, socials i ciutadanes -això és la Generalitat!- catalanes per aconseguir la llibertat i plena sobirania deixant per desprès les picabaralles partidistes?.

Les preguntes que ens podem continuar fent son: Volen tots plegats que la gent acabi fent una veritable revolució què, necessàriament seria molt menys pacífica i molt més clàssica com la que fins ara hem fet?. No seria millor que tot es resolgués convocant un referèndum d'autodeterminació vinculant -acordat o no amb l'estat espanyol-, amb la mediació i control de la comunitat internacional?.

No es millor utilitzar urnes i paperetes que no pas pistoles, canons i tancs.....?.

ENCARA HI HA ALGÚ QUE NO VULGUI LA INDEPENDÈNCIA?.

Diuen que a Madrid hi ha una universitat que té muntat un xiringuito que proporciona màsters a bon preu.....

La desfeta de l'Estat espanyol ja arriba a la universitat. Primer va ser la presidenta de la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, la que va lluir un màster fantasmagòric. Després Pablo Casado es va veure agraciat amb un màster espumós que també es sota l'escrutini de la judicatura espanyola. La ministra de Sanitat, la socialista Carmen Montón, alhora va rebre el corresponent màster evanescent per la Universitad Rei Joan Carles, la propietària del productiu xiringuito acadèmic en qüestió.....

Després d'aquest trio molts altres polítics han vist qüestionats els seus expedients acadèmics i, conseqüentment, els seus respectius currículums profesionals. A Pedro Sánchez se'l qüestiona la seva tesis doctoral. Alberto Rivera i Carina Mejias, de C's, s'atribueixen màsters que no ho son o son matisats pels centres emissors.... Partit Popular, Partit Socialista, Partit de la Ciutadania. Totes aquestes formacions tenen màsters inexistents, doctorats qüestionats i llicenciatures inversemblants.

El podriment de l'Estat ja arriba a afectar a nivell personal d'aquells que diuen representar la voluntat popular, que custodien la sobirania de la nació i defensen aferrissadament l'estat de dret. Es vanten d'honestedat, decència i legitimitat i molts d'ells son uns vulgars tramposos, uns trilers de mans lleugeres que s'aprofiten dels vots de la gent i per tant de la democràcia, en benefici propi i dels seus partits.....

Arribats aquest punt, em demano: Com es pot esperar justícia d'una judicatura absolutament polititzada, sovint arbitraria, feixuga i partidista fins el punt que frega la indecència i que des-legitima les seves resolucions perquè estan carregades de prejudicis?. Que, sabent-ho, manté empresonats a polítics que no han comés els delictes que se'ls imputa -en realitat no han comés cap delicte!- i que ho fa per pura i dura venjança patriòtica, o pel nacional-catolicisme avui ben pressent i encara imperant dins la judicatura?. Com confiar en jutges que prejutgen, sentencien, insulten i s'acarnissen amb els líders independentistes abans de celebrar-se el judici, ignorant la presumpció d'innocència i utilitzant la indecència com a  inspiració i guia?. I que a sobre es vanten impune i vergonyosament de la seva proesa publicant missatges ignominiosos i ofensius per a milions de ciutadans independentistes al correu corporatiu del CGPJ?. Quines garanties d'imparcialitat pot trobar un ciutadà català que tingui la desgràcia de caure a les urpes d'un jutge rabiosament indecent?. I n'hi ha molts!. I no se'n amaguen!.

Quina credibilitat té una fiscalia general de l'Estat que es deixa manipular pels polítics i es mostra d'acord en afinar imputacions per vestir suposats delictes inexistents, promoure investigacions esbiaixades i persecucions i desqualificacions ad hominem, contra adversaris polítics del poder establert -del règim dominant!- i legitima causes generals contra l'independentisme?.

Què dir d'una policia que no dubte en manipular atestats per tal de fer passar a persones pacífiques i demòcrates com a violentes, què utilitza aquesta violència, brutal i injustificada, contra gent indefensa quan exerceix els seus drets i la democràcia pacíficament, què crida rabiosament "a por ellos" com si anessin a  pacificar i sotmetre antigues colònies i els díscols indígenes que viuen allà?. I quan son allà es dediquen a provocar batusses contra periodistes autòctons, aldarulls a bars negant-se a que abaixin les persianes perquè ells volen seguir bevent sense aturador, o quan estan fora de servei -o no!- es dediquen a arrancar llaços grocs i estelades de carrers i places dels pobles i ciutats de la colònia conquerida, embossats i armats amb estris tallants, fent-ho amb nocturnitat i traïdoria?.

Qui vol llegir opinions i editorials periodístics esbiaixats, o manipulats, o inequívocament falses d'una premsa cavernària que té pràctiques directament franquistes?. Algú gaudeix escoltant insults, amenaces, comentaris ofensius i inversemblants alhora, o carregats de rabiosa mala llet i d'ignorància volguda però supina, utilitzant conscientment la ràdio i la televisió per fer mal als oprimits -colonitzats!-, per espantar-los o senzillament per agradar a les institucions opressores, per satisfer els colons que ocupen Catalunya i els ciutadans espanyols adoctrinats o enganyats, predisposats però a creure-s'ho cegament tot el que diguin o facin des de la metròpoli?. 

Qui vol ser governat per uns polítics més preocupats per inflar i adornar els seus currículums per presumpció i fals orgull abans que per actuar eficaç i decentment?. Per polítics que enlloc de qualitats i principis prefereixen exhibir superba, prepotència i menyspreu però que alhora pateixen un terrible complex d'inferioritat política -i personal-?. Per uns polítics que abans de fer bona política i ser justos i decents no dubten en amagar-se darrera una caducada Constitució ja superada, d'uns tribunals des-legitimitats, d'una fiscalia polititzada, d'una policia pretoriana ancorada en pràctiques autoritàries i antidemocràtiques i d'una premsa absolutament fake?. Qui vol que els polítics prioritzin els seus propis interessos i els dels poderosos, dels especuladors, que afavoreixen multinacionals amb total submissió, que salven bancs amb diners públics que mai retornen, que prioritzen pagar deutes públics abusius i impagables espoliant l'estat del benestar, que retallen drets, educació, sanitat, prestacions d'atur, pensions, precaritzen contractes i drets laborals, devaluen sous i imposen deures i obligacions pre-democràtiques als ciutadans, caducades ja fa més de quaranta anys?.

El xiringuito universitari de Madrit es la gota que fa vessar el vas. És la cirereta del pastís!. I el més greu és que aquesta mena de realitat estatal esperpèntica no s'albira que pugui canviar-se. Ni tant sols pot apaivagar-se!. L'Estat espanyol està tan assentat i és tan pastós que s'ha tornat incommovible, irreformable. No pot evolucionar!. Senzillament, flota com si fos un suro sobre les procel·loses aigües del riu de la història, sense vela ni timó. Flota però no navega!. No hi han timoners que siguin capaços de fitxar un rumb i portar el vaixell a bon port. O algun lloc, si mes no....

Definitivament, Lampedusa ha guanyat la partida. Res canviarà!. Amb tot, però, Déu ens lliuri dels salva-pàtries!.

Hi ha algú amb dos dits de front que no entengui que amb aquestes circumstàncies descrites és impossible viure lliure i en pau, amb prosperitat, veritable justícia i felicitat?. Hi ha algú que no vulgui fer foc nou?. De veritat no volem un Estat nou i decent que no s'assembli gens al que estem patint avui en dia?.

Encara hi ha algú que no vulgui la INDEPENDÈNCIA?.

L'UNIONISME: DINS D'UNA GRUTA FOSCA PLENA DE PARANYS.....

Davant l'actitud i el discurs adoptat pel nacionalisme espanyol fidelment representat pel Partit Popular, per Ciudadanos i també per VOX i sovint acompanyats pel Partit Socialista, envers la independència de Catalunya i sobre els catalans sobiranistes, m'he preguntat: Aquests partits esmentats, son o no son partits franquistes resultants de l'atàvica i procel·losa historia recent de la Espanya immemorial i inequívocament castellana?. Podem qualificar-los com a partits feixistes?. Si analitzem desapassionadament algunes decisions preses pels governs recolzats pels auto-anomenats partits d'àmbit nacional i algunes declaracions fetes pels seus líders, si ens adonem de la profunditat de l'arrelament i difusió d'aquests pensaments i discursos en tots els àmbits i institucions d'aquest Estat tan hostil pel catalanisme i tan recelós amb els principis democràtics formalment acceptats arreu i per tothom, potser podrem extreure l'aigua clara a la qüestió plantejada.....

Fixem-nos en un incident ocorregut recentment al Parc de la Ciutadella. Una família es dedica a arrancar llaços grocs i a llençar-los a terra. Un home que es troba passejant a prop els retreu que embrutin el carrer. Discuteixen, s'esbatussen i la policia els separa i els identifica. De tot plegat Ciudadanos en fa una crisis política per que els qui arrancaven llaços eren militants d'aquest partit. Arrimadas denuncia que els independentistes li han trencat el nas a una militant seva, després de donar-li una pallissa. Diuen que l'agredida es troba ingressada a l'hospital, commocionada i espantada per la violència emprada pels pèrfids independentistes. El suposat agressor es defensa dient que la baralla ha sigut perquè embrutaven el carrer llençant llaços al terra; diu que ha interposat denuncia perquè la dona el va agredir i nega qualsevol motivació política, com posteriorment confirma el marit de la suposada agredida. Fitxem-nos doncs en l'utilització barroera que fan Arrimadas, Rivera i Ciudadanos d'uns fets sense importància  per promoure la imatge de confrontació dins la societat catalana. Exageren els fets, els manipulen convenientment, menteixen -el marit ha declarat que de nas trencat, res de res-, ho denuncien a la xarxa utilitzant fotos falses d'una dona operada del nas amb cirurgia estètica fa un grapat d'anys i ho rematen convocant concentracions i manifestacions en el lloc on es van produir els fets, proferint també declaracions indignades -i indignants!- i rodes de premsa propagandístiques, tot això entre grans escarafalls i exigint iradament que el gobierno actuï amb contundència aplicant novament l'article 155 per defensar la majoria de catalans que no volen la independència i no se senten representats pel President de la Generalitat.....

C's viu de la confrontació!. Va néixer per enfrontar-se i anorrear la llengua catalana. I ara ho ha estès a tota la catalanitat -política, econòmica, cultural, esportiva....-. I tot perquè volen seduir-nos i que romanguem harmònicament junts dins d'Espanya!. Però el discurs de Arrimadas i Rivera traspua violència, odi, mentides i amenaces. Exageren els fets, insulten la intel·ligència de la gent i promouen accions pròpies de facinerosos atiant la desobediència i l'enfrontament amb els mossos si els comandos Arrimadas son requerits a identificar-se quant surten a les nits fent veritables ràtzies per netejar Catalunya de llaços grocs. Per cert, comandos degudament embossats i que van armats amb navalles, cutters, pals i tisores, que no s'arronsen pas davant d'algú què gosi recriminar la seva intolerància envers la llibertat d'expressió dels altres. C's viu de la violència política, mental i fins i tot física contra Catalunya. Això li dona vots -malauradament- a l'Espanya rural i provinciana. I a Madrit, província de províncies... 

Ciudadanos fa servir practiques mafioses, finançament de procedència ignota però abundant, fake news a dojo iguals -o pitjors!- que les de Trump. I una mala bava que li traspua per tots els seus porus..... Ciudadanos té tics feixistes, certament!. Podríem dir que el seu líder, amb cognom igual al del fundador de la Falange Espanyola dels anys 30 del segle passat ha convertit el seu partit del segle XXI en una reeixida nova falange 2.0. A més a més, ell només veu espanyols, no pas persones o ciutadans...... Per tant, els líders de C's i conseqüentment el seu partit son nacionalistes i feixistes i no tenen res d'envejar dels originals del segle XX.....

I el PP?. I el seu nou líder, Pablo Casado?. Els populars van néixer directament de les escorrialles del franquisme. Alguns dels seus insignes fundadors van ser ministres de Franco i militants actius de l'únic partit que existia aleshores i que es desenvolupava amb normalitat durant la dictadura: El Movimiento Nacional nascut el 18 de juliol de 1936. De fet, a més de militants i ministres franquistes també van incorporar dins dels seus estatuts fundacionals bona part dels Principios Fundamentales del Movimiento, encara que degudament tunejats..... "per aconseguir l'efecte sense que es notés la cura", que diria el fiscal de Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando. De manera que com ens ensenya Lampedusa, algunes coses canvien per no canviar mai.... Son permanents!. Sobretot a Espanya!.

Pablo Casado ha entrat en una espiral competitiva amb Alberto Rivera. Ambdós s'estan disputant el lideratge anti-català dins l'Estat i per tant, juguen a qui la diu més grossa. Casado també vol l'aplicació immediata de l'article 155 per cert, ja massa magrejat i suat hores d'ara. Ha ofert al gobierno la seva majoria absoluta al Senat per tornar-lo a implementar. Però ara volen la versió dura, corregida i augmentada.Volen intervenir els mossos perquè abracin l'espanyolíssim "a por ellos", i els mitjans públics catalans com ara TV3 i Catalunya Radio perquè, com atribueixen a l'escola catalana, adoctrinen a la gent i només estan al servei de l'independentisme i no pas de la majoria de catalans. Dolors Montserrat diu que amb això de TV3 tenen una espina clavada..... És ben curiosa aquesta dèria intervencionista i adoctrinadora que tenen els populars. És veu que els preocupa molt que els catalans no puguin -ni vulguin!- ser adoctrinats pels mitjans espanyolistes -públics i privats- i per tan, com s'escapen del seu control, doncs demanen la intervenció manu militari per tornar-los al seu corral. D'això en diuen respectar la majoria de catalans -amb quatre escons al Parlament!- i el pluralisme de la societat catalana -sense comptar amb la majoria catalanista, és clar!-. També demanen la il·legalització dels partits independentistes perquè Espanya es un Estat de dret i disposa d'una democràcia consolidada. I Casado li recorda al president de la Generalitat, ja sigui Mas, Puigdemont o Torra, com va acabar el president Companys l'any 1940. El van afusellar les forces feixistes espanyoles gràcies a la detenció i extradició que van fer els nazis de la Gestapo a petició d'Espanya. I ara demana que l'Estat espanyol demandi els jutges belgues que volen jutjar el jutge Llarena.....Tot un embarbussament!.

No cal continuar. Hom pot trobar centenars de declaracions, articles i tuïts que demostren amb gran nitidesa de quin peu coixegen els populars. Casado ha mamat directament de la teta de Aznar i per tant, d'aquell que va despotricar l'any 1978 de la Constitució espanyola i que des de llavors no para de donar lliçons de fonamentalisme constitucionalista, nacionalisme espanyolista i de mala llet. Aquest és el padrí de l'actual líder del Partit Popular!. Un aspirant in pectore al títol de cabdill, hores d'ara vacant. Amb el permís de Alberto Rivera, és clar!. Pares franquistes, principis i tics franquistes, líder acabdillant l'anticatalanisme i magrejant la democràcia i les institucions en benefici del partit...... Si això no es feixisme ja no sé que deu ser-ho.....

Per fi arriben a VOX. Estem davant d'una formació d'extrema dreta, sense representació parlamentaria però amb una notable presència en el món judicial. Tenen recursos financers força abundats, suficients per promoure qualsevol tipus d'acció judicial en qualitat d'acusació particular.... particularment contra els sobiranistes catalans!. Promouen també manifestacions, conferències i múltiples activitats sempre dedicades a combatre els que van contra la sagrada unitat d'Espanya. Son hereus directes i indirectes del sindicat d'extrema dreta conegut com Manos Limpias, que ara té engarjolats els seus inquisidors generals perquè es van embrutar les mans amb diner provinent de xantatges i extorsions, fruit de la compareixença i denuncies formulades per ells en tots aquells assumptes que els poguessin proporcionar pingües beneficis.....

Ara té com a missió primordial promoure accions contra tots aquells que neguin fer-se càrrec de la defensa del jutge Llarena, arribant a amenaçar a la ministra de Justícia amb una querella per "prevaricació i denegació d'auxili" si no assumeix el cost de la defensa de l'esmentat jutge que té que comparèixer davant la justícia belga. Naturalment, el gobierno ho ha assumit. També ha denunciat una pancarta que rebutjava la presència del rei Felip a l'homenatge a les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost i s'ha querellat contra la cúpula dels mossos i el conseller Forn per desobediència, negació d'auxili i prevaricació pels atemptats del mateix 17 d'agost de l'any passat. Celebra actes en defensa de les fronteres espanyoles a Gibraltar, a Ceuta i a Melilla, contra el foment de la immigració il·legal que fa el president Sánchez, contra Torra per supremacista, per xenofòbia, per nazi i contra Puigdemont perquè si.....

VOX no només es una formació d'extrema dreta, si no que a més a més no se'n amaga. S'oposen a l'exhumació de Franco, tot cridant que "el valle no se toca" i proposen construir un mur ben alt i ben gruixut a les fronteres de les places espanyoles de Ceuta i Melilla per aturar la invasió dels bàrbars del sud.... VOX son xenòfobs, feixistes, d'extrema dreta i van del bracet amb Ciudadanos, Partit Popular, Societat Civil Catalana, Somatemps i..... Miquel Iceta i els socialistes catalans!.

Què hi fan els socialistes al costat de l'extrema dreta espanyolista?. Com es possible que els socialistes, que sempre han sigut demòcrates de pedra picada, ara defensin posicions i banderes que curiosament sempre s'han apropiat i ara són ja propietat exclusiva del feixisme?. Doncs ha passat que tots plegats tenen un comú denominador: combatre la independència de Catalunya, fins i tot negant alguns principis democràtics com és el dret d'autodeterminació i utilitzant, si fos necessari, la guerra bruta, els jutges, els fiscals, la policia i la Guàrdia Civil, l'IBEX 35 i la intimidació a la gent, per aturar les legítimes aspiracions del poble català. Faran el possible i l'impossible per anorrear l'independentisme. Faran de tot menys fer política.....

Els socialistes s'han ficat dins d'una cova fosca i laberíntica de la que no saben sortir. La deriva feixista, franquista o d'extrema dreta que professen C's, PP i VOX se'ls pot acabar encomanant. I només defensant el diàleg no aconseguiran pas veure la llum ni netejar la seva imatge, entre d'altres coses perquè el que fa falta és impulsar-lo, exercir-lo, escoltar, enraonar, proposar i pactar. I d'això sembla que no en van pas sobrats. Només amb bones paraules i bones intencions no n'hi ha prou.....

Mentre la fosca s'apodera de les formacions unionistes, la llum il·lumina el camí de l'independentisme. Sap greu que els militants unionistes de les formacions esmentades, bona gent que creuen en la seva nació i confien en les seves institucions, es vegin capficats dins d'una gruta farcida de paranys, mentides, ràbia, odi i agressivitat. La fosca no els permet veure més enllà del seu nas, ni tant sols endevinar què passa realment a Catalunya. Què volem els catalans?. Com ho volem?. Perquè ho volem?. Què poden oferir-nos?. Ni tan sols s'ho pregunten. No s'adonen que per la força mai aconseguiran convèncer els catalans. Potser podrien vèncer per la força, però no guanyarien res!. Ans el contrari, perdrien definitivament. Perquè nosaltres tenim la sort de tenir els nostres principis fermament arrelats, les ànsies de llibertat intactes, estem assedegats de veritable justícia i àvids d'autèntica democràcia.....

Potser perquè tenim aquestes fortes conviccions pacifistes i democràtiques els caps unionistes estan perden el seny a més dels seus principis democràtics, perquè no se'ls creuen pas..... D'aquí al feixisme només hi ha una passa. No més....ni menys!. I arrossegaran a bons espanyols a l'infern de Dante. I poc a poc, un per un, aniran passant del primer al novè cercle.....

L'EXCUSA PUJOL.

Algú que em faci l'honor de llegir els meus escrits, bé sigui a JOANCUGAT en català o JANCUGAT en castellà, o fins i tot els meus comentaris a Facebook o Twitter, podrà haver arribat a la conclusió de que m'he posicionat a favor del president Pujol quan he comentat críticament tot el referit a l'afer de la suposada corrupció imputada a ell i a la seva família. Confesso que aquesta qüestió, el cas Pujol, m'ha entristit i incomodat bastant, com per altra banda ha passat a molts ciutadans d'aquest atribolat país. Però mai he pretès exculpar presumptes corruptes i corruptors abans de que es pronuncies la justícia. Per tant, no em corresponia a mi fer d'advocat defensor ni del senyor Pujol i Soley ni de la seva esposa i fills. Així doncs, perquè puc haver donat impressió de que exculpo a la família de les seves suposades malifetes?.

La resposta es molt senzilla de donar. Perquè els Pujols han estat utilitzats per les diferents institucions de l'Estat espanyol com a ase dels cops a la Catalunya sobiranista. D'allò que l'unionisme anomena despectivament com "l'oasi català". De fet, han sigut els primers d'una llarga llista que continua amb Mas, Ortega, Rigau, Homs, Forcadell, Simó, Corominas, Barrufet, Nuet, batlles i regidors de les CUP..... Una llista que no deixarà de créixer vist el capteniment escassament democràtic de l'Espanya "popular"...... i "socialista", certament!. Per tant, i admetent les diferències existents entre els Pujols -per corrupció- i la resta -per qüestions purament polítiques-, no es menys cert que l'afer Pujol s'activa o desactiva segons convingui o no al govern d'Espanya i al Partit Popular. Els Pujols son l'excusa perfecta per amagar la "merda" que embruta de cap a peus moltes institucions espanyoles i principalment els partits que a Madrit anomenen com d'àmbit nacional, singularment el Partit Popular. Així doncs, es la mateixa Espanya la que barreja corrupció econòmica amb persecució política, amb la qual cosa tot passa a ser un afer estrictament polític.....

Algú pot donar un altra explicació a tot el que envolta l'afer Pujol?. Alguna cosa diferent a una utilització esbiaixada d'uns fets estrictament econòmics per atacar políticament el capteniment de bona part de la societat catalana?. Així doncs, he arribat a la trista conclusió que els Pujols no estan sent tractats de forma justa ni equànime. Perquè no hi ha un altre explicació -jo almenys no la veig- als fets que tot seguit denuncio.....

Un fet prou rellevant es l'actuació policial en general i de l'UDEF en particular. Quan un cos policial permet que dins d'ell s'hagi establert un grup d'agents encarregat d'inventar-se informes falsos, filtrar-los a la premsa afí, investigar al marge del control judicial i alliçonar suposats testimonis per fer mal a persones innocents, aquesta policia no es de fiar. La anomenada policia patriòtica s'ha mogut com a cal sogre aixoplugada pel ministre de l'interior i d'altres polítics, ara populars, conspirant a tort i dret i actuant com si d'un grup de mafiosos es tractés. Quan una unitat tant important com l'UDEF perd paint-drive i després apareixen miraculosament dins d'un calaix, o recrea suposats testimonis per que menteixen o cobren per mentir, o amenacen a treballadors de la banca per obtenir il·legítimament, amb amenaces i xantatges, proves per inculpar imputats presumptament innocents, l'UDEF per a mi no té credibilitat. Però el bons policies -que sens dubte deuen ser molts- no van fer res per aturar aquests companys delinqüents. De manera que ara es tot el cos policial el que esta tacat per l'ombra de la sospita i la desconfiança. I aquesta mena de policia es la que està investigant els Pujols. Jo, no me'n refio pas!. Perquè, qui m'assegura que demà no m'investigarà a mi -o a tu, o a ell- amb les mateixes il·legítimes maneres i resultats....?.

Uns periodistes que s'autoconsideren com d'investigació però que tota la seva feina la basen en informes esbiaixats o directament falsos filtrats per policies -o sindicats policials-, amb l'única intenció d'esclafar adversaris polítics del règim, no són més que tontos útils -originalment, polyeznyi- i per tant no gaudeixen de cap mena de credibilitat. La informació es quelcom prou important com perquè se l'haguessin de prendre més seriosament. Un periodista pot opinar i criticar el que vulgui, però ho ha de fer honesta i decentment, no pas amb sectarisme partidista o manipulació esbiaixada. Quantes vegades ens hem escandalitzat per un titular indecent, o fals, o exagerat, o per molts editorials o articles inversemblants de La Razón, ABC, El Mundo i fins i tot, de El País, La Vanguardia o El Periódico?. Quantes vegades hem hagut d'apagar la tele davant el maltracta informatiu sobre l'independentisme que fan des de La Sexta, Cuatro, A3, Tele5, 13TV, 8TV o les públiques TVE.... i fins i tot TV3?. Amaguen informació rellevant o ressalten desinformació desfavorable a Catalunya i l'independentisme. Inflen o minimitzen informacions en funció dels interessos dels partits d'àmbit estatal. Fan tertúlies amb opinadors favorables a les tesis espanyolistes però veten els que defensen opinions contraries..... Es un [mal] símptoma -del llastimós estat que es troba l'Estat espanyol- que el periodisme hagi arribat fins aquest grau de manca d'ètica i descomposició professional. Tampoc me'n refio de les informacions publicades o divulgades per allò que hom coneix com a Caverna Mediàtica madrilenya -amb el director Marhuenda inclòs, imputat per amenaces- i La Santa Aliança barcelonina. Han pres partit, s'han emmerdat fins el capdamunt i ara fan una pudor insuportable.....

La vessant Judicial, la Legislativa i l'Executiva es barrejant com històricament mai hagi passat abans en qualsevol altre estat del Món, llevat dels autoritaris o dictatorials tipus Rússia,Veneçuela o Etiòpia, per exemple. La separació de poders no existeix a Espanya. Montesquieu es mort!. I els seus principis i ensenyaments també estan enterrats sota tones i més tones de lleis, decrets i ordres que aixafen i anorreen els drets i les llibertats dels ciutadans. Un legislatiu que fa lleis injustes com ara l'anomenada llei mordassa n'és un exemple palmari. O la reforma exprés de la Constitució per prioritzar el pagament del deute, feta amb nocturnitat i traïdoria pel PPSOE. Per no parlar de les noves competències atribuïdes al TC per perseguir i condemnar idees, intencions i opinions sorgides des de l'àmbit sobiranista català, del parlament o del executiu, tots aquests exemples són una bona mostra de l'escàs tarannà democràtic d'un estat que no es pas de dret. Més aviat és un estat amb dret de pernada, si més no!. I si tinguéssim que parlar d'una fiscalia -i també d'alguns jutges- disposada a actuar com advocat defensor del poderosos, ja sigui d'una Infanta d'Espanya o un banquer com Emilio Botin, el qual va donar nom a l'anomenada doctrina Botin, també son vergonyosos exemples. O dels fiscals amics de polítics que es dediquen a afinar imputacions falses per assetjar adversaris polítics. O directors d'oficines anti-corrupció -el jutge Alfonso- capaços de conspirar amb el ministre de l'interior -Fernández Díaz- per perseguir penal, mediàtica i policialment els enemics independentistes, sense miraments legals o morals que els aturi. O dels polítics que espien, com Sánchez Camacho a La Camarga, que enregistren i instiguen a còmplices perquè menteixin i acusin, i utilitzen el xantatge i les amenaces per destruir els adversaris. O dels membres del govern espanyol que inspiren i propicien conspiracions -Victòria Alvarez i Camacho-, com ara Jorge Moragas, que atien l'advocacia de l'Estat contra ciutadans pacífics i ansiosos de democràcia, com ha fet i fa la vicepresident Soraya Saenz Santamaria. O jutges disposats a complaure el poder polític, els quals jutgen i condemnen amb el codi penal a la ma l'activitat política de polítics, les opinions polítiques o la llibertat del parlament i dels parlamentaris a parlar i opinar sobre tot allò que els vingui de gust..... Tot això està passant, ja entrat el segle XXI, a la perifèria d'Europa, a l'Espanya immemorial de Mariano Rajoy Brey, màxim responsable del desgavell que hores d'ara es troba l'Estat espanyol.

Amb aquest antecedents coneguts i d'altres que encara són a l'ombra de les clavegueres de l'Estat però que existeixen, hi ha algú que se'n refiï de la policia espanyola?. Del govern d'Espanya?. De la fiscalia?. Dels partits d'àmbit nacional?. De la Justícia espanyola?. Dels mitjans de comunicació?. Hi ha algú que encara cregui en Espanya?.

Els Pujols potser són una colla de corruptes, d'aprofitats o de saberuts genis financers, però fins que no es demostri fefaentment la seva culpabilitat per a mi seran una família innocent que ha tingut la desgràcia de caure en mans d'una colla de voltors que es disputen àvids de sang un cos encara viu amb l'esperança que les seves picotades l'acabin de rematar. I el més greu es què l'actuació de l'Estat espanyol pot malmetre les proves que pogueren existir contra ells, perquè el cas Pujol està corromput des de l'inici.... per part de policies, fiscals, periodistes i polítics espanyols. L'han transformat en l'excusa Pujol!. Quan sorgeix un nou cas de corrupció que toca el PP, o al Gobierno, o a polítics, o a la fiscalia, o a la policia o es produeix un esdeveniment favorable a la independència, rebrota el cas Pujol. Nous escorcolls mediàtics, nous avisos als mitjans perquè ho retransmetin en directe, noves probes sorgides de sobte.... Un nou show mediàtic-policial, un nou escarni!. I d'aquesta manera l'excusa Pujol pot ser utilitzada per Madrit per tapar les seves vergonyes, que són moltes. Però, ailás!. Creuen que matant els mites, així afebliran les esperances i anhels de milions de catalans, pujolistes o no, que restem ansiosos per arribar al final del costerut camí que ens està portant cap a l'alliberadora independència. Utilitzar els Pujols, o a Mas, Forcadell o els Joan Coma d'aquest país per desprestigiar i anorrear el sobiranisme es impropi d'un estat de dret.... Fins i tot, es impropi d'un estat com l'espanyol!.

A més a més de posar en bandeja la possible anul·lació de les probes obtingudes potinejant drets i presumpcions d'innocència.... I quan això passi, que dirà la policia, la fiscalia, els jutges i els periodistes que estan contribuint tan matusserament a que això acabi passant?. També serà culpa de l'independentisme?. O reconeixeran que passarà per culpa de la mala llet que emborratxa aquest Estat?.

Publicat al mes d'abril de 2017.