"L'IMMORTALITAT DEL CRANC DE RIU".

Certes formacions polítiques les quals fins ara havien guardat les formes i maneres necessàries i convenients davant el procés sobiranista català, han recuperat velles actituds i ideologies pròpies de temps històrics normals on les lluites polítiques podien girar lliurament entorn de la dicotomia dreta o esquerra, de liberalisme, conservadorisme o progressisme, o fins i tot al voltant de la presumpta immortalitat del cranc de riu, si així ho desitjaven.

Malauradament, els catalans i Catalunya ens trobem immersos en una tasca que no vol distraccions, ni divisions partidistes, ni posicionaments porucs, pusil·lànimes o egoistes. Són temps de coratge i de generositat. D'arriscar-se sense dubtar-ho. Són dies d'unitat entre els diferents, de principis ideològics enfortits i de transversalitat democràtica. Ara és l'hora de la confluència d'interessos plurals per aconseguir un difícil objectiu ple d'esperança, que només estarà al nostra abast si superem les clàssiques divisions partidistes, fins i tot caïnites, les quals encara que s'han de tenir en compte alhora de prendre determinades decisions no poden condicionar el nostre objectiu primordial ni les nostres prioritats de país.

Ara és el temps històric d'aconseguir la independència. No fa gaires anys que l'Estat espanyol va rebutjar de mala manera la reforma d'estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans perquè no s'ajustava a la pètria Constitució espanyola, versió popular. Ho van fer trencant el compromís públic adquirit davant tota la ciutadania per aleshores president socialista del govern d'Espanya José Luis Rodriguez Zapatero, malgrat haver estat aprovat per les Corts espanyoles després d'haver-hi passat el ribot, segons va declarar descaradament l'atàvic dirigent socialista -ell també!-, Alfonso Guerra. Alhora, els populars van endegar una ominosa campanya recollint signatures i mala llet per tota la pell de brau contra Catalunya, campanya que va reeixir davant del Tribunal Constitucional el qual va dictar una sentència tan vergonyosa com mancada de legitimitat contra la reforma del maleït Estatut. I així, fins ara.

En diverses ocasions, els catalans ens hem manifestat contra l'atzucac en que es troba actualment la nostra nació. Hem fet manifestacions amb participacions milionàries, la Via Catalana, la V de votar i de victoria. El president de la Generalitat va anar a Madrid a demanar un pacte fiscal del tipus concert econòmic i obrir un diàleg sobre un nou encaix polític de Catalunya amb l'Estat dins la Constitució espanyola. La resposta va ser un sonor No. Els representants del Parlament català va anar desprès a les Corts espanyoles a demanar el traspàs de la competència per poder convocar un referendum d'autodeterminació oficial. Novament, la resposta de la càmera espanyola va ser un eixordador No, més contundent si s'escau que l'anterior negativa. Hores d'ara Artur Mas i dos consellers més es troben arbitràriament amenaçats per la justícia castellana, a causa de la denuncia interposada pel fiscal general de l'Estat a instàncies del govern de Madrid, resultat d'una escandalosa persecució política impròpia d'un estat democràtic. Aquest mateix govern d'Espanya fa una política de re-centralització pura i dura per tal de buidar de competències i eines pròpies de les comunitat autònomes, especialment la catalana, per anorrear-las. Ofega les finances de la Generalitat, sense miraments de cap classe. Deixa d'invertir en infraestructures vitals no només per Catalunya, si no també per tot l'arc Mediterrani peninsular. Per exemple, rodalies o el corredor ferroviari cap a la frontera francesa, o les connexions ferroviàries de l'aeroport del Prat i dels ports de Barcelona i Tarragona, o la conversió de carreteres de titularitat estatal en autovies, com passa a la resta de l'estat. Amenaça amb espanyolitzar els nens catalans i re-introduir el salvatgisme de les corridas de toros a Catalunya, alhora que paga l'escola privada als alumnes -als pares!- que es neguin a rebre l'educació en català. Això si, Rajoy ofereix dialogar sobre tot sense deixar parlar a ningú ni negociar res de res. Diu que ajuda financerament Catalunya prestant-nos els nostres propis diners prèviament espoliats als catalans, pagant però un sucós interès a l'hisenda espanyola. De tant que ens estimen, ens volen estrangular. Els principies democràtics cada dia que passa, a Espanya, són més escadussers, mentre la guerra bruta desfermada per l'estat i les seves clavegueres contra Catalunya i el catalanisme va in crescendo.... No val la pena seguir!. Perquè fer-ho?. No és prou clar tot el que passa?.

Davant d'aquest tenebrós panorama s'ha produït el desencontre més decebedor que hagi pogut passar entre partits i líders sobiranistes. Sembla ser que Esquerra està pressionant a l'ANC perquè es desdigui i recolzi la proposta de Oriol Junqueras, enfront de la del senyor Mas. Va rebutjar la proposta de Artur Mas -llista unitària, sense sigles partidistes i transversal, per les eleccions plebiscitàries en substitució del referèndum d'autodeterminació-, proposant varies llistes sota el paraigües de la independència, però amb programes de govern diferents. Aquesta esmena a la totalitat presentada per ERC, per cert emulant la conferència feta prèviament pel president de la Generalitat, debilita notablement el procés sobiranista enlloc de propiciar i enfortir alguna mena de compromís de síntesi d'ambdós propostes. I per satisfer l'ego d'en Junqueras i la preponderància d'ERC dins del procés, ara vol manipular l'ANC buscant el seu aixopluc i recolzament, el que pot provocar la divisió dins la pròpia assemblea. Tanta roïnesa no és bona, i cas de prosperar ens portarà a tots plegats al fracàs més dolorós.

Hora és de que els ciutadans diguem prou. Prou a l'egoisme i l'arrogància -fins i tot menyspreu- de Oriol Junqueras i ERC. Prou a l'excés de prudència i d'aquesta mena de parèsia política -fins i tot d'indefinició- de CDC i Artur Mas. Prou a la mesquinesa d'UDC i la superba d'en Duran -i de ser massa torracollons-. Prou a marejar la perdiu d'ICV i amagar-se vergonyosament darrera una suposada pluralitat de sentiments nacionals dels seus militants -i un excés de kumbaianisme dels seus líders Herrera i Camats-. Els ciutadans catalans recolzem una llista unitària i transversal, prescindint de l'opinió de les cúpules dels partits i que reflecteixi la pluralitat de la societat civil catalana. Ho volem així perquè ens estan decebent tots els líders suposadament sobiranistes i especialment ERC i Oriol Junqueras. Recolzem l'ANC i ÒMNIUM i la tasca que fan ja que és la nostra, no pas la dels polítics. Per què sabem que només així aconseguirem la independència. Malgrat Artur, Oriol, Josep Antonio, Joan i Dolors.

L'EMMERDAT DESORI "POPULAR".

El grau de decadència que pateix l'Estat espanyol s'accentua cada dia que passa. La corrupció és tan present a quasi tots els nivells de la societat, que comença a produir vergonya aliena i fins i tot veritable fàstic. En molts casos aquesta autèntica descomposició que afecta diferents institucions públiques i privades d'Espanya, és veu acompanyada per una autèntica manca de principis democràtics i d'ètica política. La indecència i immoralitat guanyen terreny -pam a pam- i voluntats -esperit darrera esperit-, condemnant els estorats ciutadans de la pell de brau a patir un perpetu estat de xoc i indignació, que cada dia que passa es fa més difícil d'apaivagar.

Els populars han aconseguit escalar per mèrits propis les més altes cotes dins del ranking europeu de les formacions polítiques més corruptes que existeixen, involucrats com estan fins les celles en aquesta mena de tèrbols -deshonestos- negocis para-normals. Tant per finançar irregularment el partit -a base del cobrament de comissions per obra i servei adjudicats-, com per l'enriquiment mutu dels seus assalariats de major nivell i els donants anònims del partit -desviant els calers a la butxaca pròpia o dels amics-, així com per benefici de destacats afiliats, il·lustres simpatitzants i alts dirigents nacionals o regionals, tots ells irredemptes conservadors de mena. Per cert, delerosos d'acumular diner fàcil, de procedència dubtosa i preferentment fosca.

Ja se sap. Del finançament irregular -cas Gürtel- es passa a Bárcenas, als constructors -especuladors!- de dubtosa moralitat i al repartiment de sobres plens de diner negre pels fidels. De forma general i generosa. I d'aquí es passa a l'amoralitat de la manca d'ètica política i carència de principis democràtics.

El govern del Partit Popular comandat per Mariano Rajoy és el més clar paradigma d'aquest emmerdat desori. Deixant de costat el capteniment veritablement escandalós demostrat cap el procés sobiranista català, els populars destaquen com a veritables reis manipuladors de la societat espanyola-per bé que amb l'inestimable complicitat de la caverna mediàtica madrilenya-, i com a cínics compulsius. Dir una cosa i fer la contraria és normal en ells. Per exemple, "no pujarem els impostos", o "no baixarem les pensions" i fer el contrari ja és un clàssic popular. Les retallades de l'estat del benestar passen a ser reformes estructurals, mentre la creació d'ocupació es fa facilitant l'acomiadament a tort i dret, rebaixant els sous dels treballadors, generalitzant els contractes temporals tipus escombraries i retallant els drets laborals i sindicals; i de passada, demonitzant i anorreant els sindicats. Si es tracta de reduir el dèficit públic, el millor és endossar-ho damunt els comptes de despeses socials de les diferents comunitats de l'Estat, especialment sobre Catalunya -quasi la quarta part del total estatal en retallades!- i restringint el finançament autonòmic a base d'incomplir una llei orgànica aprovada pel Parlament espanyol. O senzillament, deixant de pagar els deutes contrets amb les comunitats autònomes. Després, sense la més mínima vergonya torera es permeten exigir als demés l'estricta observança de la llei i singularment de l'immutable Constitució Espanyola. Posats a ser indecents, ¿quina millor manera hi ha que no sigui grapejar el poder judicial fins la perversió, per tal d'apartar del cas Gürtel-Bárcenas el jutge que s'encarrega d'investigar la corrupció del partit del govern?. La utilització del poder judicial i l'abús que sovint fan de la legalitat vigent només es pot comparar amb el vergonyós i sectari us de la policia, de la guàrdia civil i fins i tot dels serveis secrets -el CNI-. Institucions i funcionaris utilitzats pels nacional-catòlics com a guàrdia pretoriana, o guerrillers de Cristo Rei, tan se val.

El paladí de la seguretat a Espanya és Jorge Fernández Díaz. Des de la còmoda poltrona del Ministeri de l'Interior en que descansen els seus glutis el senyor ministre fa tot allò que està a les seves mans perquè els immigrants no només perdin drets i seguretat jurídica, si no que de vegades també tinguin que perdre la vida, com ja ha passat -més d'una ocasió- a la tanca fronterera de Melilla, de Ceuta, així com ofegats a la Mediterrània. O fent-los perdre la dignitat humana quan els tanquen als centres d'acollida d'immigrants. Home des-acomplexat i sense manies prefereix desguarnir de policia i guàrdia civil ciutats i pobles espanyols per traslladar-los a Catalunya per qüestions estricament polítiques i augmentar la presència i visibilitat de les forces estatals -d'ocupació?- en un territori ple de desafectes al règim, abans que complir amb el seu deure de donar seguretat i defensar garanties i drets dels seus compatriotes. Això si: com a membre del Opus Dei prefereix condecorar verges i implorar ajut per Espanya a Santa Teresa, que no guardar les aparences -al menys!- i ser respectuós amb els principis democràtics i la legitimitat comunament acceptades per tothom. La seva policia -política?- sovint es dedica a filtrar informes i atestats als mitjans d'informació madrilenys més enllà de les falsedats, manipulacions o inexactituds que puguin contenir. Segons diu certa premsa digital -Eldiario.es-, aquest bon cristià ha posat en marxa una unitat secreta de policia per investigar i rastrejar els polítics independentistes. Composta per membres principalment d'Afers Interns, la missió més important que tenen encomanada consisteix en filtrar tant als jutjats com a la premsa amiga l'informació obtinguda per malparlar o injuriar sobre els caps visibles del moviment sobiranista. Una unitat secreta que usurpa funcions i competències d'altres unitats legítimes -la UDEF, per exemple-, però que no apareix en l'organigrama del Cos Nacional de Policia. Tanmateix allò que millor defineix el tarannà tant del ministre com, per extensió, del govern popular, és l'ultima pensada que han tingut: què la seva policia pugui intervenir telèfons i enregistrar converses privades sense cap mena control judicial previ.

El que més greu em sap d'aquest ministre és que es va educar a Catalunya. Jorge Fernández és vanta de ser català. I això, a mi, m'avergonyeix.... Suposo que el mateix li passa a molts gallecs pel fet que Mariano Rajoy també ho és de gallec -com Franco!-. El problema no és, però, l'origen de les persones. El veritable problema son la manca de principis i d'ètica que tenen molts polítics populars rellevants. Aquestes mancances han emmerdat el partit i l'han transformat en una mala copia de l'antic i mai desaparegut Movimiento Nacional. Res fora del normal. Al cap i a la fi els fills i els nets del franquisme es van aixoplugar sota el paraigües del Partit Popular, on van ser molt benvinguts. Van aportar ideals, formes i maneres de fer i pensar propis de la dictadura. No se'ls va demanar explicacions ni imposar condicions de cap tipus. Amb el temps, han esdevingut primordials i preponderants dins del partit. I si afegim a aquesta mena de franquisme sempervivum l'Opus Dei i l'advocacia de l'Estat -cos de funcionaris de l'Estat per antonomàsia-, només ens faltarà la branca económico-financera sempiterna, la qual, casualment, tampoc ha canviat tant en els darrers cinquanta anys. El resultat de tot això és aquest emmerdat desori popular dels nostres dies.

Poc a poc es va entenen el perquè de tot plegat. Catalunya vol la independència. Espanya votarà PODEMOS. I mentre tant, l'Estat espanyol en caiguda lliure. Ep!.... Se'n va en orris!.

ARTUR I ORIOL: NO ÉS PAS TAN DIFÍCIL!.

L'Artur i l'Oriol han donat sengles conferències. L'un reclamant una llista unitària però transversal amb participació de la societat civil per concórrer a l'anunciat avançament electoral aplegats sota una única bandera inequívocament sobiranista, mentre l'altre demana diverses llistes brandant l'ensenya independentista sota la qual s'ha d'aixoplugar el programa electoral de cada partit i l'acció de govern -de concentració- necessària per aconseguir la independència, sense més dilacions de cap tipus.

En el fons, ambdós diuen el mateix. L'objectiu és la independència però discrepen en la forma. El més curiós és que les distintes formes suggerides semblen més un recurs per marcar el terreny de joc particular de cadascú que no pas un desacord sorgit com a conseqüència de les diferències polítiques existents entre els diferents partits sobiranistes. Ras i curt: l'etern enfrontament entre dretes i esquerres.

Algunes formacions sobiranistes ja s'han desmarcat del camí traçat d'una banda per Convergència i de l'altra per Esquerra Republicana. Iniciativa s'ha mostrat la més pusil·lànime de totes. Quasi tant com la cúpula d'Unió Democràtica. No tenen clares les idees respecta la independència de Catalunya. ICV no vol acostar-se als postulats d'en Mas perquè és de dretes i no se'n refien, i recelen de les propostes defensades per l'Oriol Junqueras perquè no són prou d'esquerres i nacionalment massa radicals. Diuen que donen llibertat als seus votants per escollir allò que més els hi plagui perquè això reflexa millor la pluralitat del partit. Excuses de mal pagador. El que realment els passa, però, és que senten l'alè de PODEMOS al clatell, ja que se'ls apropen a tota velocitat i els amenacen amb passar per damunt d'ells olímpicament; o fins i tot d'engolir-los sense cap mena de contemplacions. Una vegada enceses les alarmes, creuen que frenant i remugant una miqueta podran aturar la davallada electoral que s'acosta a grans passes i els amenaça amb robar-los vots sense pietat. Heus ací la pusil·lanimitat mostrada per ICV-EUA. En Herrera, la Camats i en Nuet no es mullaran pas i s'allunaran tant com puguin de CDC i de ERC. Per ells, es tracta d'un instint bàsic de supervivència, el qual es manifesta de forma tan primària com veritablement ineficaç. Respecte Unió ja està tot dit. Les bases i els votants de la formació democratacristiana són majoritàriament sobiranistes però la cúpula del partit es troba en mans d'uns polítics porucs i massa compromesos amb els poders fàctics, siguin catalans o també espanyols, que gaudeixen de l'hegemonia econòmica, financera, mediàtica i política a tot l'Estat. En definitiva, UDC -com també PSC- representen millor que ningú els vells partits polítics passats de moda, que és troben fora de joc i abocats a l'inevitable irrellevància política i social, a curt i mig termini.

Com sovint passa aquest darrers temps, la posició més coherent i assenyada és la defensada per les CUP. Des de sempre, han mantingut una actitud ferma i diàfana a favor de la independència. Reconeixen els mèrits de Convergència i d'Esquerra. Tanmateix també han detectat les febleses i els egoismes d'ambdues formacions. No és que estiguin en contra de l'unitat d'acció que necessita l'independentisme però si es mostren contraris a l'excessiu protagonisme partidista que es disputen entre ells. Per tant, sembla que lapidariament pensen "ja s'ho faran". I ho reblen amb un sonor "nosaltres a la nostra".

Així es troba hores d'ara el procés independentista des del vessant partidista. S'ha encetat una nova etapa -ara se'n diu una nova pantalla-. Mentre els unionistes tremolen i fan petar les dents, i malden enrabiats per posar a la garjola Artur Mas, Joana Ortega i Elena Rigau després de l'èxit assolit el 9N, Esquerra i Convergència s'afanyen en dictar conferències proposant objectius comuns a l'abast d'ambdós i posant-se la traveta els uns als altres per aconseguir-los abans que ningú. I les altres formacions pretesament catalanistes es desmarquen o remarquen per voluntat i interessos egoistes envers la independència de Catalunya.

Tot això sent mol important, no ho és tant com la voluntat reiteradament manifestada pels ciutadans. Hi ha de segurs un milió nou-cents mil catalans que recolzem la independència segons els resultats assolits el 9 de novembre passat, malgrat tots els entrebancs que l'Estat espanyol ens va posar -i encara ens posa-. Als quals fàcilment se'ns afegiran alguns centenars de milers més per acabar d'establir una solida i democràtica majoria a favor de la plena sobirania de Catalunya. Ho volem aconseguir com més aviat millor. Som de dretes, de centre i d'esquerres. Som joves, madurs i grans. Parlem català i castellà amb absoluta normalitat. I n'estem fins al cap de munt que certs polítics pensin més en ells i els seus interessos partidistes que en la generalitat dels ciutadans.

Generalitat, aquesta es la clau. La Generalitat som nosaltres, els ciutadans. I els polítics han de estar al servei dels ciutadans. Tenen l'obligació de satisfer i complir els anhels, les il·lusions i les esperances de la gent. I tota aquesta munió d'homes i dones que varem votar SI a la independència, estem disposats a auto-inculpar-nos per fer costat al president Mas i els líders polítics que també ho han fet i que poden ser imputats per una justícia la qual, abans de tot, és castellana i contraria al procés sobiranista.... No n'hi ha prou amb patir l'hostilitat de tot l'aparell de l'Estat espanyol perquè hagem de fer-nos la guitza entre nosaltres mateixos?.

Nosaltres volem votar a favor de la independència. Convergència, Esquerra, la CUP i molts simpatitzants socialistes, democratacristians, ecologistes i d'Iniciativa que s'hi afegiran, donem més rellevància hores d'ara a l'assoliment de l'autèntica i plena llibertat del poble català que no pas a ser de dretes o esquerres. Sabem que això -les preferències polítiques de cadascun- prendran més rellevància a posteriori, quan sigui l'hora de formar l'executiu  i s'hagin d'establir les prioritats de govern i confegir la nova constitució de la república. Per aquesta mateixa raó és vital proclamar la independència el més aviat possible una vegada aconseguida la majoria parlamentària per fer-ho, amb garanties suficients de reconeixement de la resta de països del món i la necessària fortalesa política per endegar les indefugibles negociacions amb Espanya sobre el repartiment just d'actius i passius de l'antic estat. I també amb la comunitat internacional per aconseguir la confirmació de la independència.

Artur: Es hora de l'unitat, però més enllà del tacticisme partidista i de la parsimònia política. Oriol: No és temps de dretes o esquerres ni de protagonismes egoistes, ni tant sols és hora de retrets o de passar comptes amb els adversaris. Ara és hora de la Generalitat, de la gent. És el temps de Catalunya. Més endavant ja podreu fer-vos la punyeta mútuament. Però no us oblideu que votem els ciutadans, no els partits. Ni les institucions. Ni les empreses o els sindicats. Un ciutadà, un vot. I cap vot per aquells que malmetin la independència. Poseu-vos d'acord. No és pas tan difícil!.
  

EL REI DELS MURRIS.

Havia una vegada un noi que somiava ser rei. De molt petitó va mostrar una autèntica obstinació per aconseguir el seu objectiu. Per assolir-ho era necessari fer-se amb la gent més important del regne. Per aquesta raó ja de bon principi va apropar-se cap a les més altes institucions i personalitats de l'Estat fent creure a tothom que era algú important, assenyat i preparat al qual se'l podia confiar qualsevol mena de tasca o informació sensible i fins i tot reservada que fora necessària o útil per la bona marxa del país.

Sent només un adolescent va relacionar-se amb les més senyeres figures del partit polític que ara sustenta el poder governamental i del think tank que li proporciona les idees i marca la doctrina a seguir, tant en les tasques de govern com la línia argumental merament partidista de la formació en qüestió. Poc a poc es va prefabricar un relat, pel que sembla força convincent, el qual li va permetre anar escalant les més altes cotes de notorietat dins l'elit dirigent de la capital del regne -la cort- fins aconseguir arribar al cim, aquell que es troba allà, cap a les altures. Se'l podia veure sota l'ombra de ministres, prop del president de govern o al costat de l'expresident més malcarat que s'hagi vist mai, donant la mà al rei o viatjant amb cotxe oficial i escortes rumb les missions més estrafolàries que li pogueren encarregar a un nen espia. Com és un noi una miqueta pagat de si mateix, per demostrar les seves bones relacions i l'importància de la seva persona, hores d'ara se'l pot veure en centenars de fotografies i desenes de filmacions les quals demostren la seva capacitat de seducció, dots de persuasió, i l'aclaparadora personalitat que el caracteritza, rodejat de primeres figures polítiques, institucionals, econòmiques i en definitiva, de la flor i nata de la vila i cort del reialme.

Entrevistes amb els advocats dels cassos més mediàtics que rauen als jutjats, per exemple el cas Urdangarin i la Infanta Cristina, o el cas Pujol; col·laboracions amb el sindicat d'extrema dreta Manos Limpias per immiscir-se -embolica què fa fort!- en els plets promoguts per ells; alternant a la llotja del Bernabeu al costat del diner i del poder per fer negocis; missions encarregades pels serveis secrets o per la vicepresidència del Gobierno per arreglar el cas Gürtel; implicar-se en el problema català per interferir les relacions entre Artur Mas i ERC, o per conduir pel bon camí la deriva separatista catalana; tasques d'assessorament a la vicepresidenta del Gobierno i fins i tot a la Corona; aconsellar a  l'alcaldessa de Madrid per evitar que la capital continués anant-se'n en orris; una estreta i tendre companyonia amb l'expresident del govern més nacionalista que hom ha conegut, anomenat familiarment Jose, el qual té un ego que se'l trepitja en la modesta opinió de El pequeño Nicolás. Així és conegut el nostre heroi adolescent, Francisco Nicolás Gómez Iglesias, que segons els experts pateix "una florida ideació delirant del tipus megalomaníac"..... Aquestes son les seves aventures!. I pel que sembla, aquests són els seus protectors!.

El cert és que hi ha fotografies i vídeos que demostren que es trobava al vell mig de la pomada madrilenya. Que enviava i rebia missatges des de les més altes institucions i personalitats de l'Estat. Que va ingressar a la FAES d'Aznar el qual li donava canxa i joc, a més de convidar-lo a berenar a casa seva, segons manifesta el marrec. I també va formar part de les joventuts populars conduint-les com un ramat d'ovelles, amb l'experiència pròpia d'un bon pastor. I que era molt proper als dirigents d'aquest partit, que li manifestaven consideració, respecte i agraïment pel grau d'implicació i compromís demostrat. Esdevenia el més popular entre els populars!. Fins i tot alguns agosarats del partit li pronosticaven un futur polític brillant i sense sostre.

Aquest noi de vint anys es un murri com una catedral, dins d'un Estat que es troba sotmès a una implosió indefugible, sense remei ni esperança. S'encamina sense aturador cap al desastre, cap un nou 1898, però sense la generació del 98. Els 6.666 roïns espavilats -els anyencs hidalgos de Madrit- que governen i s'enriqueixen a costa de tots els ciutadans, es troben hores d'ara atrapats en una teranyina enganxifosa conformada per la més absoluta confusió i astorament, amb una corrupció transversal i desbocada, i amb manca d'ètica i dels principis democràtics més elementals. Fins i tot sembla que no gaudeixen de massa intel·ligència, doncs s'han deixat d'entabanar per un nen bocamoll amb deliris de grandesa el qual els ha venut a bon preu una moto sense motor ni rodes. A l'Espanya actual segueix sent millor tindre els contactes adequats -estar ben recomanat, com el nostre heroi!- que no pas guanyar-se el futur amb treball, esforç i intel·ligència. És un Estat que no es troba gaire lluny de l'època del segle d'or -ara segle del cartró-pedra!- i la novel·la picaresca. Gürtel, Bárcenas, Millet, Fabra, Rato, Blesa..... I ara, El petit Nicolás, rei dels murris i paradigma dels nous murris del segle XXI, no gaire diferents als murris dels segles XVI i XVII.... Quantes falòrnies!. Francisco de Quevedo no ho hagués concebut ni escrit millor!.

DÉU SALVI EL "REINO"!.

"Antes se romperà Catalunya que España". L'expresident del Gobierno José Maria Aznar López no és caracteritza precisament pels seus dots de profeta. Ni tan sols d'endevinador de fira. Aquesta sentència la va pronunciar fa uns mesos, davant el seguit d'actuacions i pronunciaments que es produïen a Catalunya -que encara es produeixen!- i que tant desassossec desferma entre els ultra-nacionalistes espanyols més abrandats. Més que un pronòstic manifesten un desig; és a dir, voldrien que els catalans ens dividíssim i per tant ens afeblíssim per així poder vèncer més fàcilment el que ells anomenen despectivament com a desafio independentista.

Aquesta mena de mals averanys també són utilitzats habitualment pel ministre amb més mala bava de tots els que integren l'actual govern del senyor Rajoy: Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior. Aquest home, de fàcil jaculatòria, que viu i respira santedat i avemaries i que es vanta de formar part d'allò que alguns qualifiquen com a secta -l'Opus Dei-, està obsessionat en anunciar a tort i dret un suposat enfrontament entre homes i dones, pares i fills o els veïns del primer pis contra els del quart -tot això passa només a Catalunya, per descomptat-, tot i advertint que podria derivar en autèntica violència física. Jorge Fernández es lamenta amb amargura -però també amb delit- que el separatisme està dividint les families i la societat catalana, i enfrontant els uns contra els altres, amb la vana esperança que cridant el mal temps desfermarà la tempesta. I per provocar i impulsar aquesta mena de reaccions viscerals carregades de brutalitat i injustícies no dubte en utilitzar barroerament tots els instruments que té al seu abast: la Policia Nacional i la guàrdia civil. Investigacions forassenyades contra jutges aparentment sobiranistes, informes difamatoris oficiosos contra polítics catalans filtrats sistemàticament a periodistes sicaris del poder, així com mil i una amenaces contra els catalanistes que confiem en els principis democràtics i en la Justícia, són diligentment patrocinades per aquest ministre el qual no sap que és la tradició judeocristiana, per més catòlic, apostòlic i romà que consideri el seu comportament, ja sigui privat o públic. I sovint, també l'ètica política i la decència ciutadana, en ell, brillen per la seva absència.

Així doncs, els nacional-unionistes es deleixen pels inexistents enfrontaments i divisions dins la societat catalana. Però, i entre ells?. Quins efectes causa el desafio independentista?.

Els efectes més evidents que pateixen són no comprendre absolutament res del que passa a Catalunya ni del què volem els catalans. En conseqüència, fer contínuament el ridícul de la forma més descarnada que és possible fer-ho es un altre de les seves senyes d'identitat. Aznar volia trencar Catalunya i s'està trencant el seu propi partit. I és que la corrupció és molt destructiva. Bárcenas, Gürtel, sobres amb diner negre generosament repartits entre la cúpula popular, pagaments de les reformes de la seu del partit amb diners d'origen desconegut, comptabilitat i caixes B a dojo -a la seu central i sucursals arreu de l'Estat-, comissions cobrades a les constructores i finançament irregular del partit. BANKIA, l'estafa de les preferents i una nefasta gestió financera amb un cost de més de 23.000 milions d'euros en ajuts públics, targetes de crèdit fosques de lliure disposició en mans dels polítics conservadors palanquejats al banc popular.... I una constant utilització i manipulació de policies, jutges i fiscals en defensa de la seva ideologia política. Policies extremadament loquaços amb la caverna. Jutges mesells però vulnerables al dictat de la premsa afí als populars, i fiscals agraïts i obedients.... fins que diuen prou!.

Mariano Rajoy ara diu que no sap què farà la fiscalia general de l'Estat amb la no consulta del 9 de novembre i amb Artur Mas i alguns consellers de la Generalitat. Afirma que no ha donat cap ordre a la fiscalia però l'omnipresent Soraya Sáenz de Santamaria insta -ordena i mana, en realitat- al fiscal Torres Dulce perquè presenti una querella penal contra Artur Mas. Torres s'encomana a la fiscalia de Catalunya i aquesta li contesta per dues vegades que no veuen base per la querella. I..... booom!. Explota un enfrontament entre fiscals i amb el Gobierno d'Espanya. Rajoy i companyia volen empaperar -inhabilitar o empresonar-, tant si com no, a Artur Mas per què no se vaya de rositas desprès del desafiament celebrat el 9 de novembre passat, però molts juristes creuen que no hi ha cap delicte que denunciar ni jutjar. Voilà la ruptura anunciada per Aznar. Però a casa seva!. Heus ací el violent enfrontament patrocinat per Fernández Díaz. Entre fiscals i jutges castellans contra el Gobierno!. Aquesta és la mena de ridícul que fa el Gobierno de Espanya, de la mà de Mariano Rajoy Brey. Voler manipular la judicatura, la fiscalia o el tribunal constitucional té un preu: La extravagància, la vergonya aliena, l'esperpent més valleinclanesc que hom ha conegut des de fa molt de temps. I el descrèdit internacional afegit.

Uns dels pocs arguments mínimamente assenyats que fan servir Rajoy i els nacionalistes espanyols contra els independentistes és afirmar que els catalans no podem exercir el dret d'autodeterminació perquè Catalunya mai ha sigut una colònia. Doncs bé, sembla que fins i tot aquest argument no és defensat per tothom amb la mateixa convicció. El cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra espanyol opina que "quan la metròpoli es fa dèbil és quan té lloc la caiguda". "Processos d'aquest tipus tenen lloc quan el poder central és dèbil". I va comparar la situació actual amb l'Espanya de 1898, quan va perdre les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Jo afegeixo que la desconsideració, la falta de respecte i el tracte que dona el govern d'en Rajoy a Catalunya i els catalans des de sempre i durant l'actual legislatura, són els mateixos que varen donar Cánovas i Sagasta a les colònies americanes i del Pacífic a les darreries del segle XIX. Sortosament, el general Domínguez Buj també ha rebutjat que el sobiranisme pugui arreglar-se amb l'ús de la força o els tribunals, encara que afegint que "les forces armades son l'eina que té el govern per fer complir la llei i la constitució" i que com a tal han d'obeir les ordres de l'Executiu espanyol.

La capacitat d'auto destrucció de Mariano Rajoy i el seu govern per manca de coratge polític, intel·ligència legal i administrativa, i per un excés de desídia governamental, d'insolvència democràtica i manifesta manca d'empatia emocional cap els ciutadans, que exhibeix amb tanta profusió convenientment abrigallat pels seus incondicionals, estan portant a l'Estat Espanyol a la vora de l'abisme. I no ajuden massa personatges com Aznar, Fernández Díaz o la mateixa Alicia Sánchez Camacho -auto nomenada portaveu de fiscals i jutges-, per poder evitar la catàstrofe que s'apropa a tota velocitat. Més aviat, les seves intervencions acceleren la marxa cap el forat. Per no parlar de la corrupció que està corcant irremeiablement el Partit Popular o de l'assassinat que estan perpetrant per enèsima vegada contra Montesquieu i la divisió de poders. Anunciar catàstrofes financeres i econòmiques per Catalunya, enfrontaments i violència dins la societat, querelles penals contra polítics, donar a entendre que una suspensió provisional del TC és una sentència ferma contra el procés català i mil bajanades més, és cridar al mal temps i que el desastre arrasi tot l'Estat, sense que la gansoneria del president del Gobierno pugen evitar-ho. Més aviat al contrari.

Catalunya se'n va. Per mèrits propis i perquè mereixem la independència. Ens l'hem guanyada. Però també per demèrit del Partit Popular i de tots aquells que encara li donen suport. I per damunt de tot, del seu president el qual per desgràcia d'Espanya també ho és del Gobierno del Reino.... Déu salvi el Reino!, perquè ni Mariano Rajoy ni el Partit Popular són capaços de fer-ho.... Ni tan sol saben fer POLÍTICA.

EL DIA DESPRÉS.

Ja ha arribat el dia després del 9 de novembre. Els catalans hem superat tota mena de mals averanys llançats per aquells que s'omplien la boca apel·lant constantment a la Constitució espanyola com a sòlid mur de contenció dels anhels sobiranistes, o utilitzant-la com un amenaçador garrot dissuasiu contra els afanys de justícia i llibertat dels ciutadans. No vam fer cas de les malediccions que tots ells ens llançaven, ni de les amenaces i els insults que ens dedicaven. A més a més, es vantaven de ser demòcrates, justos i tolerants quan en realitat eren -son- just el contrari: antidemocràtics, injustos i intolerants. El dia després es troben en estat de xoc. Dolguts. Astorats. Perplexes. No troben cap explicació racional sobre el que acaba de succeir a Catalunya, perquè no ho entenen. Mentre es llepen les ferides rebudes segueixen dedicant-nos qualificatius ofensius i plens d'odi, com si aquestes extemporànies actituds els proporcionessin el consol que ara no tenen. Alguns d'ells destil·len autèntica rancúnia, fins i tot ràbia, cap a nosaltres. I no se'n amaguen pas!. La desesperança de molts espanyols ha arribat fins més enllà de tota mida.... Però, perquè?. Quin mal hem fet els catalans?. Quina és l'ofensa tan greu que hem infligit als espanyols?.

Més de 2,3 milions de ciutadans vam decidir el día 9 de novembre desafiar la supèrbia mostrada per les elits administratives, polítiques i econòmiques d'Espanya, les quals fins aleshores havien pretès humiliar i anorrear, per enèssima vegada, les il·lusions i esperances de Catalunya i dels catalans. El resultat d'aquest desafiament va ser una esplèndida victòria sobre el Gobierno i el partit alfa -encara- que li dona suport, sobre el Tribunal Constitucional i tota una munió d'advocats de l'Estat al servei del nacionalisme espanyol, hegemònics hores d'ara a Madrit. És conegut l'arsenal emprat pels poders fàctics espanyols per tal d'esclafar el procés sobiranista posat en marxa amb el suport de bona part de la societat catalana. Duran tres segles s'han succeït guerres, violència repressiva, dictadures, imposició política, persecució lingüística i cultural, discriminacions financeres i econòmiques, l'insuportable pes de les lleis castellanes, també dels feixucs i rancis funcionaris de l'Estat, i ara d'un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimat -quasi il·legítim- segons l'opinió de la majoria de catalans. Tot això sense que hagi servit per torçar la nostra voluntat. Sovint Catalunya ha tingut que renunciar a drets, bens i anhels per pagar l'onerós peatge que ha costat aquesta unitat forçosa amb Espanya. Ens ha costat sang, esforç, llàgrimes i suor, com va dir Winston Churchill l'any 1940. És just de reconèixer, però, que no ha sigut res diferent al que s'ha exigit històricament a qualsevol altre poble, sempre que vulgui ser i existir com a tal, amb llibertat, pau, justícia i prosperitat. La majoria de catalans ens hem posat en marxa cap a la independència amb decisió, joiosament i units com una pinya. I les envestides incontrolades del nacionalisme espanyol sempre excloent i autoritari, no podrà aturar-nos pas.

Doncs bé. El Gobierno del senyor Rajoy va prometre als seus incondicionals que els catalans no votaríem sota cap circumstancia el dia 9 de novembre. Va posar en marxa l'advocacia de l'Estat -la brigada Aranzadi, així anomenats pel periodista Enric Juliana- per interposar el consabut recurs davant el TC, contra el decret de convocatòria de la consulta signat per Artur Mas. Després de tornar-hi per segon cop, aquesta vegada contra el procés participatiu i de suspendre'l novament, els catalans vam decidir que ja n'hi havia prou, que nosaltres només volem fer política i decidir el nostre futur. Per tant, vam anar a votar massivament malgrat les amenaces, mentides, atacs informàtics i joc brut desfermat pels polítics unionistes, la caverna mediàtica i els troglodites madrilenys -altrament anomenats periodistes cavernaris-, tots ells coordinats des de les clavegueres de l'Estat. Per descomptat, l'objecte del seu atac van ser els ciutadans catalans en general i la Generalitat en particular. El resultat d'aquesta por -en realitat, fòbia- a la democràcia que tenen les elits nacionalistes espanyoles va ser just el contrari del desitjat: votació massiva malgrat l'oposició de Madrit, i orgull democràtic enmig d'un esclat d'alegria i goig ciutadà. L'efecte pels 6.666 gentilhomes -autèntics bandits- que manen a Madrit ha sigut l'astorament, el dolor, la ràbia, el victimisme i rancúnia.

Amb aquest xoc post-traumàtic per damunt sofert per Rajoy i la companya ara han decidit canalitzar-lo i guarir-lo mitjançant la instrumentalització, un altra cop, de la fiscalía general i la brigada Aranzadi, amb tot el seu bagatge jurídic i l'aclaparadora tradició castellana al seu abast. Informes pericials, investigacions policials y de la guàrdia civil, querelles, denuncies, advertiments, imputacions, amenaces.... Tot un seguit d'actuacions legals o pseudo-jurídiques encaminades a castigar i condemnar a tot aquell que hagi gosat desafiar l'autoritat de l'Espanya eterna, independentment que els perseguits s'hagin comportat o manifestat dins del camp estrictament polític i plenament democràtic. Tanmateix a Espanya la política, ja sigui gran o petita, ha sigut desterrada com a instrument adequat per resoldre les confrontacions o les diferencies que es produeixen dins la societat o entre institucions. És per això que el Partit Popular prefereix mobilitzar advocats, fiscals i jutges afins perquè li resolguin els conflictes que sorgeixen com a conseqüència de les divergències polítiques produïdes pel seu (des)govern, per culpa de la majoria absoluta que gaudeix hores d'ara. Igualment, davant la carència d'arguments i principis, s'amaguen porugament darrera els jutges i fiscals per no prendre mal... És un procedir certament gens democràtic -decididament anti-democràtic!-, però molt legal. S'abusa i manipula dels tribunals i la llei i assumpte resol. Són les avantatges de gaudir del poder absolut més aclaparador que s'hagi vist a la història recent de l'Estat espanyol. Per cert, poder miserablement malbaratat en benefici d'una minoria de poderosos.

Malauradament, l'Estat espanyol actual és troba absolutament segrestat per la ideologia pròpia de les forces més reaccionaries aparegudes des dels temps d'en Franco. De fet, l'ultra dreta espanyola ha estès els seus llargs tentacles i resulta hegemònica a les més senyeres institucions d'Espanya. Dominen bona part de la premsa madrilenya. Estan infiltrats al Consell General del Poder Judicial, la fiscalía i la judicatura. També se'n troben dins de l'empresariat -l'IBEX 35 i la llotja del Bernabeu són plens-; i el més greu, dominen la cúpula del Partit Popular. Són fills putatius del franquisme. Van condicionar i acaparar la maleïda i sempiterna transició espanyola, període que va des de la mort de Franco fins l'actualitat, conservant els privilegis, el domini econòmic i financer, el poder dins l'administració i la burocràcia estatal. Com s'ha dit abans, els franquistes condicionen i dominen el Partit Popular; i de retruc, el Govern d'Espanya. Són ells els inspiradors de la llei Wert, de la reforma de la llei de l'avortament, de la reforma laboral -i dels milions d'aturats que ha generat-; són els responsables màxims de la re-centralització autonòmica, de la devaluació salarial i del desmantellament de l'estat de benestar -sanitat, educació, dependència, pensions-. L'obra feta és immensa..... I la destrossa, inenarrable.

Ara malden per posar a la garjola a Artur Mas i alguns dels seus consellers per haver donat cobertura política al procés participatiu celebrat el 9 de novembre. Volen inhabilitar-los per l'ofensa infligida a l'honor d'Espanya i al dret de l'Estat -que no és el mateix que l'Estat de Dret-. Tot plegat resulta patètic, vergonyós, irracional.... Tanmateix, irrellevant. Tindran que imputar a quasi dos milions i mig de ciutadans -com a poc!-, que vàrem participar amb veritable entusiasme i joia a aquesta festa legítima i democràtica. Mentre s'hi entretenen amb el seu batibull, nosaltres seguirem el nostre camí, esperant que ens porti ben lluny de tota aquesta patuleia.

MOVIMENTS TEL·LÚRICS I L'INESGOTABLE COMBAT DE BOXA.

S'estan produint significatius moviments de fons dins dels àmbits polítics i ciutadans de l'Estat espanyol. D'una banda s'escolten, encara que només sigui lleugerament, certes veus que intenten comprendre i defensar tot allò que està passant a Catalunya, i que es manifesten a favor del dret a decidir. Per bé que d'una manera tímida i poruga, però certament clara. D'altra banda comencen a manifestar-se d'una forma desinhibida i estrident algunes actituds que podríem qualificar com d'indubtablement feixistes -en la versió castissa, franquistes-, els quals no només utilitzen les protestes i crítiques legítimes, sinó que també fan servir l'agressivitat verbal i fins i tot la violència física. És el cas de Falange Espanyola i d'altres grups d'extrema dreta que sobretot a Madrid -però també a Catalunya- porfidiegen contra qualsevol manifestació catalana, rebentant actes informatius i debats polítics, destrossant símbols nacionals, assaltant seus catalanistes i cremant banderes estelades al crit de Catalunya és d'Espanya mentre que amenacen, insulten i denigren a tothom que sigui independentista o senzillament que demani exercir el dret d'autodeterminació.

Les veus que podríem anomenar com a democràtiques se senten des de l'àmbit ciutadà -no pas des dels partits o de la majoria d'intel·lectuals espanyols-, dins la societat civil de forma individual però valenta. No tenen gaires altaveus que recullin les seves paraules, malgrat que es fan sentir. Poc, però almenys ho intenten. Són alguns bons homes i dones que també creuen que els enfrontaments polítics es resolen amb l'exercici de la democràcia -com creiem i volem la majoria de catalans-, a força de debats lliures i oberts, respecte al pluralisme ideològic, a la llibertat d'expressió i votacions acceptades per totes les parts amb resultats indiscutibles i vinculants. Són precisament les actituds assenyades d'aquests ciutadans demòcrates les que posen en evidència les males formes i maneres -sovint marcadament immorals- de les formacions polítiques de tota la vida vers les demandes catalanes.

Efectivament, el terrabastall  més gran el pateixen les formacions polítiques tradicionals: els auto-anomenats partits d'àmbit nacional. El capteniment cap els ciutadans en general i Catalunya en particular de populars i socialistes, de Ciudadanos i UPyD -formacions suposadament emergents però ja assentades- i de l'atribolada Esquerra Unida, es troba a anys llum del seny i la paciència demostrats per bona part d'aquells que els van votar les passades eleccions. Sembla que han perdut o han malbaratat els principis ètics i l'identitat democràtica que els tindria que caracteritzar. Ara es dediquen a mentir als seus votants i conservar aferrissadament allò que mai hauria d'haver sigut seu: prebendes i privilegis amb grans dosis de corrupció institucionalitzada. Per a ells, les demandes catalanes representen un autèntic daltabaix -un destorb en realitat- que amenacen seriosament el seu status polític i econòmic i l'ostentació de l'embriagador poder que ara gaudeixen, el qual consideren de la seva propietat i pel seu ús i goig exclusiu i partidista. Per altre banda les formacions veritablement emergents, com Podemos o Guanyem, aspiren a fer saltar pels aires el sistema de partits actual per ocupar el seu lloc i constituir-se així com la nova crosta dominant -ep!, la casta són els altres!-. Si, d'acord, certament son més joves, més audaços i més ambiciosos; fins i tot sobrerament preparats, pertanyents a una nova elit conformada per professors universitaris i profesionals lliberals. Però les seves motivacions polítiques ara pures, virginals i atractives, apunten cap els mateixos mètodes i objectius que les caducades hores d'ara. Volen reformar l'Estat i la Constitució, les vies de participació ciutadana i la presa de decisions per apropar-les més a la gent del carrer. Però, ai las!, sense canviar gaire be res. Podríem resumir el catàleg que ofereixen en doneu-nos el vot i veurem si podem fer allò que voleu. L'hora d'assumir compromisos o el que és més important, de contraure'ls i complir-los sembla que ha quedat molt lluny. Ara són temps de prometre l'or i el moro a tothom, mantenir a la gent contenta tot dient el que volen sentir -no pagarem el deute, no desnonarem a ningú, recaptarem més impostos als rics, etc....-, però amagant el com i el quan ho faran. Quina política econòmica ofereixen?. Que faran amb els impostos indirectes, per exemple amb l'IVA?. I amb el deute públic de les ciutats?. I que pensen fer amb les sicav i l'evasió legal d'impostos que representen?. Quins plans educatius, de salut, de dependència, d'energia neta, de transport públic, d'infraestructures, d'autopistes.... -entre moltes altres- volen implementar?. Com quedaran les pensions?. Com cassaran el seu tarannà eminentment urbaníta amb l'ecologia, o amb la política agrària?. Què pensen fer amb les relacions internacionals i la Unió Europea....?. Aquestes i d'altres qüestions que afecten directament a la ciutadania ara com ara no obtenen resposta. Estan més preocupats en organitzar-se internament i nombrar els dirigents de la nounada formació, que no pas d'atendre les exigències de la gent, les quals ja urgeix satisfer i són indefugibles. És per aquesta mateixa raó que no és pronuncien sobre les demandes catalanes: Estan d'acord amb el dret a decidir, però tenen que votar tots els ciutadans de l'Estat. Prefereixen canviar la Constitució abans que els catalans siguin consultats sobre l'esdevenidor polític de la nostra Nació..... En la qüestió catalana, les opinions -i suposades solucions- de Podemos no s'allunyen massa de les sostingudes fins ara per tots el partits d'àmbit nacional.

Aquests moviments tel·lúrics que sacsegen els fonaments polítics partidistes es veuen incrementats per la baixa qualitat ètica i moral que pateixen diferents institucions públiques de l'Estat, per una acusada manca de principis i abundants tics pre-democràtics. Institucions que són deutores dels principals partits espanyols per l'ingerència soferta, encara que consentida o tolerada per totes elles. Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal de Comptes, l'herència franquista de l'antic TOP ara Audiència Nacional, la Fiscalia, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Serveis Secrets -clavegueres de l'Estat-, etc..... També s'hi afegeixen amb veritable entusiasme els mitjans de comunicació madrilenys, privats i públics, coneguts també com a caverna mediàtica, i molts periodistes a títol individual, veritables troglodites de l'informació, els quals s'afanyen en dir-hi la seva amb encert o no, però quasi sempre fent trampes i manipulant tant com volen i poden, per tal de marcar el ring d'aquest inesgotable combat de boxa en que s'ha convertit per Espanya la qüestió catalana.

Ja fa dies que Catalunya i Espanya estem sofrint l'anunciat xoc de trens. Els catalans volem votar i decidir el nostre futur polític. I la majoria volem la independència. Els espanyols no ens deixen votar, perquè també volen decidir el nostre futur sense que el nostre parer compti per res. Com ells són majoria dins l'Estat, els nostres anhels i esperances no són tinguts en compte. La seva força numèrica la volen imposar tant si com no.... Però la raó i el seny està de part catalana. Algú pot dir-me un sol cas de tot el món mundial on l'exercici del dret d'autodeterminació hagi sigut exercit per tot l'Estat del qual una part se'n vol separar?.

És perfectament comprensible que el terratrèmol que pateixen partits, institucions i ciutadans espanyols els ocasionen incomoditats, desconcert i por. Malestar agreujat per la crisis econòmica, l'atur desbocat i la manca d'il·lusions i esperances. I per les acciones i decisions, moltes elles arbitràries, presses pel Gobierno d'Espanya. El senyor Rajoy no és precisament un polític brillant. Potser estem davant d'un magnífic registrador de la propietat -no ho se ni m'importa-, però no d'un bon polític. I menys encara, d'un autèntic estadista. A més a més, el seu govern està farcit de personalitats tant o més mediocres que ell mateix. En moltes ocasions, practiquen polítiques perverses i perjudicials per la ciutadania, però sempre favorables als poderosos. La responsabilitat d'aquest desori governamental no recau precisament sobre els catalans ni Catalunya. Nosaltres som els màxims perjudicats per la deriva antidemocràtica del Gobierno -i del Partit Popular, tot s'ha de dir-. De retruc, perjudiquen la resta de ciutadans de l'Estat. I els únics culpables són el senyor Rajoy i els seus col·laboradors. Però els últims responsables són la majoria de ciutadans espanyols, que ho toleren i els aplaudeixen ferventment quan prenen les agressives decisions anti-catalanes, mentre els voten majoritàriament encara que sigui amb el nas tapat.

Esperem que aquesta majoria de ciutadans espanyols que ara malden i maldiuen contra els catalans i Catalunya, s'afegeixin a la creixen minoria que ja han començat a comprendre i compartir els anhels i esperances del ciutadans catalans.... Fer-se mala sang no resoldrà pas la qüestió catalana. I no impedirà la independència de Catalunya. Per tant, el més assenyat és aferrar-se als principis democràtics i no deixar-los anar mai més ni per cap motiu. Ni tan sols pels antics partits nacionales o pel nou Podemos.

LA COLLA DE ALI BABA.

L'enèsim cas de corrupció ha esclatat a Madrid. Com era previsible, el Partit Popular si troba pringat fins les orelles. Cinquanta una persones de la seva corda han sigut detingudes o imputades pel cobrament de comissions il·legals per l'adjudicació d'obra pública a diversos municipis principalment de la comunitat madrilenya -també a Múrcia i Castella-, per valor almenys de 250 milions d'euros. Hi ha implicats batlles i funcionaris, un president de diputació i fins i tot la que va ser mà dreta de la presidenta de la comunitat Esperanza Aguirre, la lideresa. L'exsecretari general dels populars a Madrid, Francisco Granados, és la personalitat més rellevant per ara implicada en aquesta reeixida trama, tan podrida i obscena com altres similars també properes a ells, que embruten des de fa temps els conservadors espanyols.

Doncs bé, el partit alfa d'Espanya ja ha iniciat la consabuda campanya propagandística de des-informació per amagar la vergonya provocada pel nou cas d'indecència i deshonestedat desfermada que els assetja de dalt a baix. En aquesta tasca d'ocultació hi tenen la mà trencada. L'experiència acumulada en afers similars anteriors els permet maniobrar amb absoluta desimboltura, sense por que els causi cap mena de perjudici polític, o fins i tot penal. La gent, fins ara, els ha disculpat i ha continuat votant la seva malmesa marca política. El fet d'ostentar el poder absolut de l'Estat dona aquesta mena d'impunitat. A més a més, l'operació Púnica -així l'ha batejat la Guàrdia Civil- és peccata minuta si la comparem amb la trama Gürtel o el cas Bárcenas que tan bona premsa recullen dins la cúpula dels populars. Per descomptat, deixant al marge l'escàndol de les targetes negres de BANKIA-Caja Madrid, o les retribucions amb diner il·legal -tan negre com les targetes- dins de virginals sobres blancs repartits joiosament entre els més senyers militants populars, altrament coneguts com los 40 principales o la colla de Ali Baba. Amb la seu de Gènova -la cova- reformada i finançada també amb diner tant negre com el carbó.

Com és sabut per tothom, els populars senten autèntic plaer en utilitzar Catalunya i els catalans per amagar-se còmodament darrera la catalanofóbia desfermada per ells mateixos, per altre banda tan apreciada pels nacionalistes espanyols i amorosament conreada per tota la pell de brau amb una dedicació veritablement reeixida. La trama Púnica ha volgut ser emmascarada amb una historia de quasi ciència ficció -així qualificada per l'interessat- que té com a principal protagonista Xavier Trias, batlle de Barcelona. El Mundo i el seu equip habitual d'intrèpids periodistes d'investigació insinuen que l'alcalde té 13 milions d'euros a Andorra, provinents de Suïssa. La font, la UDEF sota la màxima autoritat del ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz. Unitat policial experta en filtrat informació verídica o falsa a El Mundo. Recordem que la UDEF també va insinuar que Artur Mas tenia diners acumulats a paradisos fiscals, en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya. Recordem que l'informació va ser publicada també al diari El Mundo i que el director d'aleshores P.J. Ramírez es va vantar d'haver guanyat les eleccions catalanes amb aquesta noticia. Recordem que CiU va assolir uns resultats molt per sota dels previstos a les enquestes. Recordem que la noticia es va basar en un informe apòcrif i obscè suposadament confegit a les rodalies -les clavegueres de l'Estat- del Gobierno i de la UDEF.... Recordem!. Recordem i no oblidem pas la minsa credibilitat que tenen quan parlen de Catalunya i dels catalans tant la UDEF, com El Mundo i Jorge Fernández Díaz, germà gran de Alberto, l'etern candidat del Partit Popular a l'alcaldia de Barcelona.

Per si no n'hi havia prou amb utilitzar la coartada de Xavier Trias, els populars han decidit reblar el clau impugnant el nou 9 de Novembre, que hauria de permetre als ciutadans catalans manifestar-se lliurament sobre el futur polític de Catalunya. El govern espanyol, alletat directament de les mamelles de la FAES i que de bon principi va declarar la consulta esperonada pel senyor Mas com una irrellevant costellada, ara reacciona com si es tractes d'un autèntic referèndum d'autodeterminació; encara que com no es cansen de repetir, per ells sigui inconstitucional, il·legal i antidemocràtic. I com el nou 9 de novembre en opinió dels populars no ofereix les mínimes garanties democràtiques exigibles, han decidit que no poden consentir que se celebri. Per això insten al Tribunal Constitucional perquè el prohibeixin. Tinguem molt present que l'Alt Tribunal mai no ha decebut els desitjos i capricis del Gobierno d'Espanya. Per cert, algun dia el senyor Rajoy tindrà que explicar-nos com es pot celebrar una consulta amb suficients garanties democràtiques si el Gobierno utilitza barroerament la brigada Aranzadi -cos de l'advocacia de l'Estat-, per boicotejar qualsevol intent legal per a fer-ho democràticament.

Sigui com sigui, ni les insinuacions de El Mundo contra Xavier Trias, ni la recurrent utilització de la brigada Aranzadi i el seu Tribunal Constitucional per tal d'impedir la decisió democràtica dels catalans envers Catalunya, han aconseguit difuminar l'enèsim cas de corrupció que afecta al Partit Popular. Púnica, Gürtel, Bárcenas, Acebes, targetes black, sobres negres, caixes B.... Una bona col·lecció de casos, trames, operacions, afers i mil escàndols més, impossibles d'ocultar als ciutadans. Per vergonya de tot l'Estat i dels seus estorats i indignats ciutadans. Sortosament, els catalans hem decidit dir adéu a aquest govern putrefacte, al partit més corrupte d'Europa i a un Estat en franca descomposició. Ens sap greu perquè no desitgem cap mal als espanyols, al contrari, però nosaltres no hi podem fer més. Redreçar la situació d'Espanya queda en mans dels espanyols. Tenen tota la nostra simpatia i recolzament. Però mai a costa de la independència de Catalunya.

  

DEDICAT A: ALICIA, ALBERTO, MIQUEL I JOSEP ANTONI # JOAN, DOLORS I JOAN JOSEP, DAVID I JOAQUIM, ORIOL, ARTUR.

És ben cert que com més s'apropà el desenllaç d'un determinat esdeveniment -en el nostre cas, la independència-, més es manifesten les contradiccions i malfiances que sorgeixen entre els diferents actors que protagonitzen aquest drama al qual ara ens trobem involucrats tots plegats.

El procés endegat per assolir la plena sobirana de Catalunya ha arribant aquest punt. D'una banda resulta veritablement feixuc suportar l'escomesa del Gobierno d'Espanya, el qual llança damunt nostre tota mena d'obusos i artefactes explosius per anorrear-nos, amb deliberada fúria -ràbia- i agressivitat. Els aparells de l'Estat porfidiegen incansables per tal d'aturar els anhels i les fonamentades esperances que sentim, tenim i volem la majoria de catalans. Ho fan utilitzant la seva llei i diferents institucions jurídiques al seu abast, com són la fidel judicatura castellana i la fiscalía pro-governamental, així com l'aclaparador cos de l'advocacia de l'Estat, tots ells en qualitat de pretorians custodis de les essències pàtries. Per descomptat, aixoplugats sota el Tribunal Constitucional, de trista i deslegitimada memòria i consideració per part catalana. Un tribunal veritablement indecent, doncs no oblidessim pas què està presidit per un reconegut anti-català i antic militant popular alhora. D'aquesta manera, el Gobierno d'Espanya amaga o dissimula darrera decisions pròpies de vulgars picaplets el que no són més que posicionaments inequívocament polítics. També fan servir uns capteniments econòmics i financers envers el Govern -en definitiva, cap a Catalunya i els catalans-, realment ominosos. Van des d'amenaçar i ficar la por als empresaris i inversors, animant-los -comminant-los, en realitat- a deslocalitzar les empreses cap Espanya i no invertir a Catalunya, fins a l'escanyament de les malmeses finances de la Generalitat, passant per l'exigència de retallar més i més en dependència, sanitat, educació, sous, pensions -d'això, Madrit en diu reformes estructurals- i no invertint el suficient en infraestructures necessàries -incloent-hi aquelles fermament compromeses pels diferents ministres del Gobierno d'Espanya-, o tot fomentant discretament entre els consumidors espanyols un boicot als productes catalans per "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", que tan bona premsa recull entre les elits del Madrit secular. Els resultats de l'ofensiva espanyola són sobrerament coneguts i esperats pels catalans, i el desconcert i desconeixement manifestat pel nacionalisme hispà vers Catalunya es fa palès irritantment amb tota la seva cruesa.

Però avui m'interessa més posar en relleu el comportament de les diferents formacions polítiques catalanes, tant respecte el procés sobiranista com la resposta que donen cadascun d'ells envers l'actitud del Gobierno, davant l'evident enfrontament polític que s'està produint entre Catalunya i Espanya. D'entrada podríem distingir entre formacions espanyolistes -populars, ciudadanos i bona part dels socialistes-, i catalanistes, es a dir, la resta del socialisme sobiranista, convergents lliberals i molts democratacristians, i també republicans, ecologistes d'esquerra, i anti-capitalistes assemblearis. L'actitud dels espanyolistes és clara i diàfana: negatius de mena -no a tota proposta catalana-, al·lèrgics als principis democràtics -porucs i desconfiats davant les votacions- i ostatges de lleis i constitucions fins arribar a la paràlisi mental. Les idees i solucions polítiques desapareixen de la seva realitat i són substituïdes per la lògica judicial més antidemocràtica que hom pot imaginar; i alguns també es declaren tebis defensors de terceres vies ja caducades, encara més inversemblants d'aconseguir que la mateixa independència. La Constitució espanyola esdevé com una mena de codi d'Hammurabi aclaparador, immutable i rocós al qual s'han de sotmetre els principis democràtics universalment reconeguts i el lliure albir dels ciutadans. Pels nacionalistes espanyols el diàleg no és més que un monòleg, considerat com a renúncia prèvia de qualsevol plantejament de llibertat, i els pactes són mers decrets que puguin ser utilitzats com imposicions inqüestionables i indiscutibles.... No permetre votar als catalans, per Alicia Sánchez Camacho és una victoria de la democràcia!. Voler exercir el dret a decidir, per Albert Rivera és propi de colpistes, feixistes i corruptes!. Parlar i pactar sobre Catalunya, per Miquel Iceta només serveix per canviar la Constitució i federalitzar l'Estat. Com, quan, amb qui senyor Iceta?. Però parlar i pactar no els serveix pas per fer-ho sobre la independència!. Definitivament, els espanyolistes entenen la democràcia, el diàleg, els pactes i la llibertat de forma força peculiar, molt diferent a com ho fa l'home corrent i senzill del carrer. Es a dir, com ho entén l'immensa majoria de la gent.

Si ens fitxem en les formacions catalanistes, la troca s'embolica considerablement. Quan des del carrer s'exigeix unitat i que volem votar, els partits es mostren disposats a tot, a condició de salvaguardar els seus propis interessos polítics -partidistes!- per damunt dels anhels de la majoria. Malparlen dels líders contraris, desqualifiquen el capteniment dels altres, denuncien l'egoisme dels demés i ataquen sense pietat a tot allò que s'aparti dels seus objectius -full de ruta- particulars, els quals volen imposar per damunt de tot i tothom..... Semblen entestats a donar la raó a José Mª Aznar, quan va dir que "antes se romperá Catalunya que España". Alguns partits, arribats al punt actual, mostren les seves febleses i pors, les quals els fan fer estranyes giragonses polítiques i semàntiques que no fan més que augmentar l'indignació general que acumulen els ciutadans. UDC dona suport a la consulta, però no vol la independència. Fins aquí, correcte. Vol la confederació!. Vaja, ja hi som...!. Amb qui es volen confederar?. Amb Espanya, que no vol ni tan sols canviar la Constitució per federalitzar-la!. Vol forçar l'Estat a confederar-se amb Catalunya, a la qual no consideren pas ni tan sols com a Nació, i menys sobirana?. Vol confederar-se sense ser prèviament un Estat lliure?. Amb qui vol negociar el canvi d'estatus de Catalunya, si Espanya es troba en un desenfrenat procés de re-centralització política, econòmica, financera, d'infraestructures, cultural i burocràtica com mai s'ha vist des de temps d'en Franco..... El que realment vol la cúpula d'UDC és mantenir l'estatus quo actual per continuar negociant peix al cove indefinidament, marcar paquet i deixar que la barca sigui impulsada exclusivament per CDC, continuar fen la punyeta al soci majoritari, i pactar, pactar, pactar i baixar el cap servilment per sempre més, per a major glòria de Josep Antoni Duran i LLeida, l'assenyat, i el seu tarannà de ferm i imprescindible negociador dels interessos dels lobbys hispano-catalans davant Madrit.... Voilà la Santa Alianza i el Foro Puente Aéreo!.

No massa lluny d'UDC es troba ICV, encara que els seus líders Dolors Camats i Joan Herrera -i Joan Josep Nuet, d'Alternativa- s'entestin en voler ser els més guais de tota la colla. Certament no els podem considerar com a socis d'Alicia i Alberto, però si propers a les posicions de Josep Antoni. No es volen mullar ni decantar-se a favor o en contra, tot i declarar-se favorables al referèndum. Donen llibertat de vot als seus seguidors i simpatitzants, com si aquests tinguessin que demanar permís per votar malgrat què, recordem, es tracta d'un dret exercit lliure, secreta i individualment. Ho fan, diuen, per no fracturar la formació eco-socialista, encara que això representi trencar l'unitat dels partits sobiranistes i culpar els altres de la seva pròpia pusil·lanimitat i indefinició. El desembre passat ja van aconseguir que la pregunta aprovada per la consulta, per tal de incloure el seu capteniment polític, fora doble -si o no a l'estat, si o no a la independència- fet que va ser durament criticat pels analistes polítics, tant catalans com estrangers. Però es va acceptar en nom del consens i l'unitat. Ara, no volen votar a la consulta proposada per Artur Mas perquè no és l'avalada pels partits, que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, ja què ara no ofereix suficients garanties democràtiques.... I quines garanties tindria forçar la suspensió?. O és que són partidaris de trencar la legalitat espanyola....?. Tant de bo fora així....!. Però em temo que aquest no és el seu full de ruta. Si fins i tot atien l'enfrontament i la desqualificació contra CiU perquè no volen embrutar-se les mans encaixant-les amb Artur Mas....!. No passes que això acabés afavorint els interessos electorals de Convergència Democràtica de Catalunya, una mena d'ase dels cops i bèstia negra dels eco-socialistes. Definitivament, ICV prioritza els seus interessos partidistes per damunt de les necessitats i desitjos de la majoria de catalans. Ho van demostrar abans amb la pregunta i ho demostren ara atiant manifestacions de protesta el proper 9 de novembre enlloc de demanar la participació activa a les votacions.... Potser manifestant-se davant dels punts de votació, senyor Herrera, senyora Camats, senyor Nuet?. El boicot a la consulta només reeixirà si vostès s'ho proposen!. També ho fan criticant les retallades executades per la Generalitat però imposades pel Gobierno de Espanya, atribuint-les al Govern del senyor Mas. Ho fan volent confondre les prioritats sobiranistes contraposant-les a les socials i l'acció de govern del senyor Mas, quan saben perfectament que sobirania, governabilitat i justícia social estan íntimament lligades.... Enfin, ja s'ho faran!. Només m'atreveixo aconsellar que es fitxin amb el que hores d'ara passa als socialistes.

La CUP d'en David Fernández i Joaquim Arrufat és la formació que té les idees més clares. Saben què volen i cap on van. Defensen el dret d'autodeterminació a capa i espasa i la independència com a necessitat indefugible resultat d'aquest exercici democràtic. La CUP escolta i parla amb la gent -la seva gent- i per això sap defensar i respectar les seves opinions i els seus interessos. Però també té un problema derivat precisament del seu caracter assembleari -com l'ANC!-. Els líders d'aquesta candidatura tenen que sotmetre prèviament les propostes, acords, pactes i negociacions a debat i aprovació dels assembleistes i això els hi resta marge de maniobra i capacitat d'actuació. Si hi afegim la ideologia anti-capitalista i l'empatia anarquista que professen, es compren millor l'esforç que fan per aconseguir la desitjada unitat política amb CiU, ERC i ICV, dels quals es troben a anys llum, tant ideològicament com pel recolzament electoral minoritari que assoleixen. Emperò, són els menys criticables de tota la colla. La CUP tira pel dret i va de cara. Ara s'han cansat de les picabaralles desfermades transversalment entre els diferents bàndols polítics. En conseqüència, fan una crida perquè els partits abandonin aquest fangaren en què s'han ficat i converteixin el 9 de novembre en una jornada de desbordament democràtic. Cal dignificar la consulta alliberant-la de la pressió de les formacions polítiques.... Els més petits i arrauxats de tots són els més assenyats!. Chapeau!.

Per fi arribem a Convergència i Esquerra. El primer, el partit de govern. El segon, el pretendent. Són les formacions amb més representació al Parlament. Ambdós defensen aferrissadament el dret a decidir, però discrepen en el tempus. Convergència al·lega que les cosses s'han de fer bé. Esquerra vol que es facin ràpid i desconfia de les veritables intencions de Convergència. Aquesta no vol trencar cap ou per fer la truita, mentre que Esquerra està disposada a trencar tots els ous que faci falta i més si cal. Convergència arrossega feixugament el llast d'Unió i Duran i Lleida, i Esquerra mira a cua d'ull la resta d'adversaris polítics, essent conscients que les enquestes els hi donen una apreciable majoría cara les properes eleccions. Mentre uns volen conservar el primer lloc i condicionar la confecció d'una desitjada llista unitària per les eleccions de caire plebiscitari a celebrar properament, esquerra no renuncia a la seva pròpia llista perquè volen desposseir-los i posar-s'hi ells com a partit alfa. La coincidència en els objectius finals i el neguit per aconseguir-los els impedeix de veure que les cosses es poden fer bé i també amb rapidesa. Que més d'hora que tard tindran que trencar els ous justos i necessaris, es a dir, saltar-se la Constitució espanyola per fer la truita -obtindre la plena sobirania de Catalunya-. Una vegada obtinguda la independència, serà necessari governar el nou vaixell amb l'empenta i intel·ligència de tots plegats. Especialment de l'Artur i l'Oriol. Aquesta serà la recompensa, sempre que no venguin la pell de l'os abans de caçar-lo.

Si no fos pels milions de catalans que reiteradament ens hem manifestat demanant el dret a decidir i la independència, i a la vegada empentant a polítics i partits cap el procés sobiranista i l'unitat d'acció, encara ens trobaríem a la fase del peix al cove. Sort hi ha que l'unitat política no depèn exclusivament dels partits. L'Assemblea la pot forçar, si vol. Només amb un senzill anunci recolzant una determinada llista electoral confegida per gent al marge de les cúpules dels partits seria suficient per reforçar aquesta unitat. La victòria seria aclaparadora. L'egoisme partidista no malmetrà pas els nostres anhels. La seva mirada curta no enterbolirà pas les nostres esperances.... Temps hi haurà per barallar-nos i fer-nos tots els retrets justos, necessaris i convenients que lògicament existeixen entre opcions polítiques diferents, davant qualsevol escomesa electoral. Però això tindrà que ser després d'aconseguida la independència. Tot allò que defensen en matèria fiscal, econòmica, en educació, sanitat, pensions, cultura, solidaritat, relacions internacionals,.... tot, absolutament tot, depèn de la plena sobirania de Catalunya. Perquè la dependència espanyola ja sabem el que comporta, ja sabem on ens ha portat.

Estigui tranquil el senyor Aznar: el sobiranisme català, Catalunya, no es trencarà. Per tant, que els partits abandonin el tacticisme i deixin de fer-se la punyeta entre ells i als ciutadans. Cas contrari, es quedaran endarrere. I no podran aturar-nos.

L'UNIONISME I "EL CÀNTIC DELS CÀNTICS".

El 12 d'octubre, Día de la Hispanidad, s'ha celebrat a Barcelona com en cap altre lloc de l'Estat. Societat Civil Catalana -SCC- va convocar una multitudinària concentració per omplir la Plaça Catalunya i demostrar al món mundial l'adhesió infrangible dels catalans envers Espanya. El que resulta veritablement curiós és el fet que a cap ciutat de l'Estat fan crides semblats per aplegar els ciutadans demanant-los que manifestin el seu patriotisme espanyol en defensa de l'indissoluble unitat d'Espanya. Fins i tot a Madrid, capital del regne, es limiten a una senzilla desfilada militar en plena sintonia amb el passat històric que representa pel nacionalisme espanyol aquesta jornada: el Dia de la Raza, d'inspiració inequívocament franquista. Però de manifestació ciutadana, res de res. Només uns milers de fervorosos espanyols s'apleguen al carrer per agitar banderoles rojigualdas i per aplaudir amb desfermat entusiasme el pas de soldats, canons i tancs, mentre criden emocionats vivas a la Legión i la seva cabra, a la Guardia Civil, al Rei Felip VI i a Espanya. Després d'una pomposa
recepció oficial del Rei, s'acaba la funció. Punt i final. 

Doncs be, una manifestació d'aquesta mena -de patriotisme espanyolista- només la fan a Barcelona. Per demostrar què?. Qui ho sap!. Encara que ho sospitem!. SCC és la primera vegada que l'organitza. Abans ho havien fet altres entitats més o menys espanyolistes, si fa o no fa de la mateixa corda; per cert, amb resultats força galdosos. El mateix que li ha passat a SCC. Volien omplir la plaça Catalunya i la meitat va quedar buida. La Guardia Urbana, amb una mostra de extrema generositat, va xifrar el nombre d'assistents en 38.000. La xifra més assenyada - sent encara força generosa- no anava més enllà de l5.000 manifestants. Com sovint diu Alicia Sánchez Camacho, es tractava d'una ínfima majoría silenciosa la qual en realitat, a Catalunya, es demostra molt minoritària. És incomparable amb els milions de ciutadans mobilitzats per l'Assemblea Nacional Catalana. Primera demostració: l'unionisme, malgrat el suport mediàtic, financer i polític que aplega, a Catalunya fracassa estrepitosament.

Per altre banda, l'unionisme sempre acusa l'ANC de manca de transparència als comptes, malgrat que és de domini públic que es nodreix de recursos financers provinents de quotes, aportacions voluntàries i treball altruista d'afiliats i simpatitzants -més de 50.000-; a més a més de que els desplaçaments amb autocars se'ls paguen els manifestants i que cada interessat es compra les seves samarretes, banderoles i mil estris més, adients i necessaris per cada ocasió. En canvi, SCC defuig donar explicacions de com aconsegueix els recursos que gasten; d'on surten els calers per sufragar les costoses campanyes publicitàries endegades; qui paga els autocars, les banderoles, els entrepans; o quin és el nombre d'afiliats i cotitzants que els recolzen.... D'on surten aquestes desenes de milers d'euros que greixen les seves activitats?. Com omplen la caixa que els permet funcionar sense problemes aparents?. Si no ho expliquen, ho haurem de suposar. Per exemple: surten dels fons de rèptils en poder de les clavegueres de d'Estat?. Potser són subvencionats per la FAES?. O directament pel CNI?. Són els grans partits d'àmbit estatal els pagans?. Aquesta opacitat financera no es pot comparar amb la claredat que es desprèn pel recolzament rebut per compte de certes formacions polítiques. Fonamentalment, pel suport de populars, C's i UPyD. I de molts grups d'extrema dreta, els quals també s'afegeixen joiosament a la festa, malgrat el rebuig generalitzat que desfermen. D'aquestes tres formacions nacionalistes, espanyolistes i hiper-legalistes -autèntics integristes de la Constitució-, provenen els caps pensants més visibles que dirigeixen l'associació en qüestió. Per això pot afirmar-se amb rotunditat que SCC només són un instrument utilitzat per l'unionisme per a combatre l'independentisme. Però amb resultats més aviat penosos. L'espanyolisme no engresca els catalans. No te arguments convincents i per tant, no sedueix a quasi ningú. La Hispanitat que exhibeixen resulta un autèntic llast, una nosa, ja que ens trasllada directament a un passat no pas massa llunya -el enyorat florido pensil!-, quan era utilitzat per adoctrinar, manipular, imposar-se i anorrear a tothom que no hagués fet costat al franquisme. Aquesta circumstància causa la fugida de molts ciutadans, fastiguejats pel que representa aquesta mena d'unionisme: un passat obscur, tenebrós i incert.... Just el contrari del que ofereix l'independentisme hores d'ara: claredat, il·lusió i esperança.

No podem passar per alt el capteniment que tenen certs mitjans de comunicació públics o privats d'abast estatal i quasi tots marcadament espanyolistes, a favor de Sociedad Civil Catalana. De retruc, envers els populars catalans -al cap i a la fi, tradicionalistes i nacional-catòlics de mena-; i també a favor d'aquells que en altre temps eren socialistes i ara no son més que espanyolistes jacobins lleugerament d'esquerres, es a dir, quasi-falangistes. També dels que s'anomenen ciudadanos,
autènticament lerrouxistes, els quals pretenen regenerar la política a partir del populisme, ocupant el lloc del PPSOE; i per descomptat, cap els tragicòmics unionistes progressistes i democràtics -sempre hiper-nacionalistes i demagògics vocacionals-. Tots ells tenen una presencia desmesurada a la radio, tele i premsa -cavernaria o no, tant se val- veritablement envejable. Quasi tant com Podemos i Guanyem, que ja és dir!. Això passa tant als mitjans catalans com els espanyols, l'influencia dels quals també s'estén aclaparadorament per damunt de Catalunya i els catalans. Sovintegen les entrevistes als líders espanyolistes; els programes informatius de lloança cap l'unionisme o de condemna i desqualificació de l'independentisme; també participen en totes les tertúlies, la majoria de vegades amb manca de defensors de l'opció independentista; o reben el suport gratuït per mitjà de saberuts editorials de la premsa amiga; a través de molts articles i opinions als diaris excessivament agressius o quasi bel·licosos cap al catalanisme i afalagadors amb l'unionisme, partidistes -en realitat, sectaris!- i exculpatoris dels errors i excessos comesos per l'unionisme. Tot això mentre es lamenten amargament de l'escadussera presencia que tenen als mitjans catalans.... Pur victimisme, que després endossen desvergonyidament cap al catalanisme. Definitivament, les actituds de l'espanyolisme envers Catalunya no són més que un reguitzell de retrets, amenaces i manifestació d'un desamor -ara ja recíproc-, dominades per una passió incontrolablement possessiva i que inevitablement acabarà amb la separació definitiva. Tot plegat sembla una mena de Càntic dels Càntics polític que ni el mateix Salomó hauria pogut escriure. Ni tant sols imaginar-ho.

Si al tracte preferent -i immerescut- que reben hi afegim la publicitat gratuïta i els recursos il·limitats dels quals disposen, encara s'entén menys el fracàs que conrea l'unionisme oficial a Catalunya. No serà perquè l'unionisme és molt minoritari a Catalunya?. No serà què no arrossega ni il·lusiona a l'immensa majoria de catalans?. No serà què la Marca Espanya no ens sedueix?. Perquè no sap o no pot seduir Catalunya i els catalans!. No serà què Espanya no ens convé?. Pot ser què la por a la democràcia i manca de credibilitat -i legitimitat- que atresora l'Estat espanyol contrastin massa amb la creença i fidelitat dels catalans envers els principis democràtics, amplament acceptats a nivell internacional?. El fracàs de l'Hispanitat, a Catalunya, es evident. Per totes les raons esposades a dalt i per moltes altres. Però la més significativa és que els catalans ja hem canviat el chip. Ja no ens sentim concernits per Espanya. Ni per la Constitució. Ni per les seves institucions.... Ja hem deixat de ser espanyols!. Fins ara ho hem estat per força. Per fi, hem dit prou!. I el que és més important, no volem pas ser-ho d'espanyols!. Volem ser catalans. Lliures. Sobirans. Independents.

Mentre Espanya i l'unionisme segueixen amb el seu Càntic dels Càntics, Catalunya i els catalans prosseguim la nostra marxa amb alegria i determinació, fins la victòria final: la independència. Res ni ningú no ens aturarà.

ELS 6.666, LA "CONLLEVANCIA" I CATALUNYA.

Comença a ser un mal costum del govern de Madrid ficar la pota fins l'engonal, quan mana i actua sobre algunes situacions imprevistes que afecten i sovint sacsegen directament la ciutadania de tot l'Estat en el seu esdevenidor quotidià. Situacions que no fan més que demostrar la persistent incompetència que pateixen els governants espanyols. Tant se val que es tracti d'afers polítics, o catàstrofes naturals, crisis socials o econòmiques, assumptes financers i bancaris, o relatius a l'educació i la salut pública. Els exemples abasten tot l'arc de matèries i temes que poden incidir en una societat moderna del segle XXI, la qual es mostra perplexa davant l'actuació d'un govern fermament ancorat encara al segle XIX; o sent molt generosos, a principis del XX. No resulta gens estrany que siguin precisament els trets marcadament conservadors -bé desvergonyidament de dretes o suposadament d'esquerres- els predominants dins les altes esferes madrilenyes, encarregades des de sempre de la bona marxa i governabilitat de tot l'Estat. Recordem que Espanya és una nació impertorbable i immemorial, carregada d'una llarga història i de feixucs complexes d'inferioritat o superioritat, segons convingui. Per aquesta raó l'embafador tradicionalisme hispà, més que una virtut esdevé una maledicció.

Hi trobem mil exemples: el terrorisme d'Estat a mans del GAL; l'enfonsament del Prestige i el consegüent xapapote; ficar-nos en una guerra injusta a la recerca d'armes de destrucció massiva inexistents; atribuir a ETA la massacre de l'onze de març de 2004 comés pels terroristes islàmics; estimular la bombolla urbanística i l'especulació arreu del territori; l'atur desbocat gracies a la reforma laboral aprovada per satisfer a la Patronal; els desnonaments generalitzats sense contemplar la dació en pagament, per goig de la banca; l'augment de la desigualtat social, la devaluació salarial i la pobresa infantil; l'amnistia fiscal -per cert, sense aconseguir els objectius desitjats-;  l'escàndol BANKIA, i Caja Madrid, i Gürtel, i ERO's andalusos, i Caixa Catalunya; el cas Palau, i Bárcenas, i Blesa; els ex-jutges Elpidio Silva i Baltasar Garzón, agosarats instructors d'alguns d'aquests cassos; els sobres plens de diner negre repartits entre els més populars dels populars; les targetes de crèdit a disposició dels consellers -dels aprofitats!- de Caja Madrid; la pretensió de voler espanyolitzar els escolars catalans i pagar l'escola privada -per imposició de la llei Wert, a càrrec de la Generalitat- pels nens que rebutgin -els seus pares!- l'escolarització en català; la congelació de les pensions, la retallada de les prestacions d'atur amb una taxa d'aturats del 25%; o l'afebliment -i quasi desmantellament- de la sanitat pública i la privatització encoberta de la mateixa. L'ultima malifeta de Madrit ha sigut la lamentable gestió feta pel ministeri de Sanitat envers l'ebola. L'incompetència del Govern de Rajoy ens ha portat ara a l'emergència sanitària més greu dels darrers anys patida a l'Estat espanyol i de retruc a tota Europa.

Sovint l'incompetència es transforma en negligència. Aquest és el cas, entre d'altres, del principal afer polític que te plantejat l'Estat hores d'ara. Concretament pel tracte que dona Madrit a Catalunya. És a dir, per l'incomprensió demostrada de la realitat catalana per ignorància voluntària; no voler escoltar les demandes i anhels majoritaris dels ciutadans; la barroera utilització de la legislació i dels jutges per fer callar, reprimir i destrossar el catalanisme; retorçar la Constitució fins transformar-la en un vulgar i odiat garrot; fer servir els magistrats constitucionals com a mers executors de la versàtil ideologia governamental de cada moment.... Si la Generalitat es dol de l'espoli fiscal que pateix Catalunya, el Govern espanyol s'inventa unes balances fiscals que demostren que no és cert. Si el govern català reclama el deute envers Catalunya acumulat per l'Estat, més de 9.000 milions d'euros!, per afrontar els seus compromisos financers, l'hisenda espanyola habilita un fons per prestar a la Generalitat a un interès raonable els diners que prèviament són espoliats cada any a tots els catalans -16.000 milions d'euros-. Si els polítics i partits catalans es comprometen a satisfer les demandes de la societat per aconseguir l'exercici del dret a decidir, aquests polítics han begut oli: en un tres i no res surten mil dossiers des de sota les pedres -les cloaques de l'Estat- on se'ls imputa -i ja se'ls declara culpables- com a corruptes, mafiosos, colpistes i autoritaris, mentre els botxins de la caverna mediàtica esmolen destrals i espases per tallar caps o degollar-los a la plaça pública. El Govern contraposa l'Estat de Dret -a Espanya vol dir dret de l'estat- a Democràcia, i legalitat a legitimat. Enfronten llei i ordre amb seny i llibertat. La llei espanyola no te res a veure amb impartir justícia; més aviat es vesteix amb una pàtina d'escadussera legitimitat per aparentar equanimitat. La separació de poders, pel govern d'Espanya, és can seixanta. Influeix i manipula la fiscalia, la policia, els mitjans de comunicació públics -i també molts de privats-, la justícia, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, les Corts -amb l'aclaparador ús que fa de la majoria absoluta al Congrés i Senat- y tot allò que pugui servir-li per imposar-se i aconseguir l'hegemonia absoluta.

Com resulta evident la capacitat de seducció espanyola inspirada per les elits ultra-conservadores dominants a l'Estat no te efectes sobre els catalans. En realitat, resulta carregosa per a nosaltres. Espanya està en mans d'uns pocs milers de persones radicades a Madrid que acaparen el poder polític, mediàtic, econòmic, financer, burocràtic i de la judicatura, els quals malden per mantenir els privilegis i prebendes aconseguits al llarg de l'historia. Aquesta privilegiada elit, que podríem anomenar com els diabòlics 6.666, passa olímpicament per damunt dels ingenus i enganyats ciutadans espanyols, dels seus interessos i drets. Habitualment es reuneixen -física o virtualment, tant se val- a la llotja d'honor del Bernabeu i fan negocis servint-se del BOE i les relacions incestuoses que mantenen entre ells i amb l'administració central.  Per tot això, Catalunya i els catalans han passat a ser una autèntica nosa. Els resultem irreductibles i insuportables i per tant, ens consideren candidats adients per rebre la seva agressiva embranzida. La millor manera que creuen tenir per aturar l'empenta del poble català i els anhels i esperances de llibertat i independència, és prohibir la democràcia, anorrear les històriques institucions catalanes d'autogovern, arruïnar les finances de la Generalitat i escanyar l'economia i les infraestructures de Catalunya per sotmetre-la a la força. I alhora, perseguir política i judicialment la llengua catalana dins Catalunya i especialment al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent. Per Espanya, és la millor forma que existeix d'expansió el pluralisme castellà per poder anorrear la singularitat catalana i el pancatalanisme inherent -per cert, inexistent-. I així volen resoldre l'anomenat problema català. O al menys, com deia Ortega y Gasset, la conllevancia entre Catalunya i Espanya.

El veritable problema que existeix, però, és que la majoria de catalans hem decidit no seguir amb la conllevancia. Ens hem cansat de conllevar-nos amb Espanya. Com les dots de seducció dels 6.666 gentilhomes i altius personatges que manen i remenen les cireres des de Madrit son més aviat inexistents, prosseguirem la nostra lluita fins la victòria per la consecució de la plena sobirania, demanant als nostres dirigents que garanteixin la celebració de la consulta i exigint a tot el mon que respecti la nostra devoció i confiança als principis democràtics i, per tant, ens ajudin a aconseguir l'exercici del nostre dret d'autodeterminació. Com tenen totes les nacions. Per molts catalans, el problema és aquesta Espanya passada de moda i fosca, no pas Catalunya. Per tant, jo votaré SI-SI..... Catalunya i els catalans no podem fer altre cosa. I ens mereixem la independència. Després de tres-cents anys, ens l'hem guanyat a pols.

TERTULIANS I PLURALISME.

A mesura que el procés català accelera impertorbable la marxa cap a la independència -principalment per culpa de les estupideses que fan des de Madrit-, als mitjans espanyols es succeeixen les tertúlies on diferents periodistes, polítics i saberuts experts analitzem i opinen sobre els esdeveniments ocorreguts a Catalunya, exhibint orgullosament les banderes de la pluralitat política i ideològica com a divises onejant al vent de les ondes hertzianes hispanes.

Les tertúlies espanyoles i les catalanes es diferencien tant en les formes i comportament dels respectius tertulians com per la quantitat de programes emesos. Per exemple, a Catalunya procuren no trepitjar-se la paraula ni aixecar massa el volum per no acaparar-ne l'ús. A Espanya sovint passa a l'inrevés. A Madrit, seu de l'immensa majoria de cadenes de radio i televisió n'hi ha per tots els canals, mati, tarda i nit. A totes hores i tots els dies. I encara que no s'ho creuen, els catalans també podem veure-les lliurament i assabentar-nos del que diuen i pensen de nosaltres. Els programes espanyols tenen molts punts en comú entre ells, apart de l'idioma castellà. Per exemple, tots els tertulians opinen que a Catalunya no existeix pluralisme polític als mitjans de comunicació. També afirmen que els ciutadans catalans estem adoctrinats des del bressol fins a la tomba mitjançant la TV pública i la maleïda escola catalana. Per tant, no tenim criteris ni opinions pròpies perquè no som lliures, som esclaus dels nostres amos. Sembla que estem mancats de lliure albir i que els nostres polítics compren les institucions i la societat amb generoses subvencions i abdueixen i sotmeten les nostres voluntats, mentre vivim sota la síndrome d'Estocolm per satisfer els seus interessos partidistes i particulars, els quals per descomptat són de naturalesa corrupte i malvada. Com és fàcil de constatar, el poder de seducció dels nacionalistes espanyols no aconsegueix pas els seus nobles objectius envers la majoria de catalans.... Senzillament, n'estem farts!.

A totes les cadenes de TV espanyoles, quan es parla de Catalunya intenten comptar amb polítics i analistes catalans, per tal d'entendre i divulgar la realitat del país amb més cura i veracitat. És per aquesta raó que Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera són tan presents als mitjans i les tertúlies. Són ells els encarregats d'oferir als espectadors espanyols la seva particular visió de Catalunya. Ells parlen del procés sobiranista, del dret d'autodeterminació, de independència, de la Generalitat, ells sentencien la il·legalitat o inconstitucionalitat dels nostres actes i bramulen contra polítics embogits, colpistes i nazis. Transmeten llurs opinions i també allò que pensem, volem i sentim els ciutadans, ja sigui individual o col·lectivament. Si ens referim als saberuts analistes, trobem com a opinadors catalans habituals, entre d'altres, Ana Grau, Antonio Bolaño, Xavier Sardà o l'afamat director de La Razón, Francisco Maruhenda. Com es pot comprovar, aquells que transmeten la realitat de Catalunya a l'Estat espanyol son tan diversos  -només físicament- com plurals -dins l'espanyolisme-. El que passa és que tots pensen el mateix quan parlen de les relacions entre Catalunya i Espanya: Són unionistes de pedra picada!. Són més castellanistes que don Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, madrileny!.

Sembla que els directors de les tertúlies espanyoles tenen una idea de pluralisme polític i fins i tot del que és bon periodisme, veritablement peculiars i molt diferents als significats que li donen els assenyats i raonables ciutadans normals als quals van dirigits els seus relats, per cert més ficticis que reals. No resulta rar doncs que a Espanya puguin tenir una visió del que passa a Catalunya tan esbiaixada com fal·laç. Alicia Sánchez i Albert Rivera representen només el 20% del cens electoral català. Es a dir, les idees, els pensaments i els sentiments de més del 80% de la població catalana són menystingudes, ignorades i amagades als ulls espanyols. En conseqüència, no poden entendre el perquè de tot plegat, ja què no se'ls informa veraç i adequadament. No creuen -no poden creure- que la majoria de catalans estem a favor de la independència, o que ja ens va bé l'immersió lingüística en català a l'escola, o que estem fins el capdamunt del concepte de solidaritat espanyola, o que preferim la legitimitat democràtica a l'abrandat constitucionalisme nacionalista espanyol.... Aquesta ignorància induïda per l'espanyolisme innat dels directors de tertúlies i diaris cavernaris -o no, tant se val-, és el que ha obert una sima insondable entre Catalunya i Espanya. Entre catalans i espanyols. I això cal atribuir-ho tant als afanys manipuladors de les tertúlies i premsa espanyoles, com a la manca d'intel·ligència i honestedat de polítics i tertulians unionistes. Volen imposar les seves conviccions -la seva veritat- com si fossin les de tota la societat catalana, quan són clarament minoritàries a Catalunya. Cal reconèixer, però, que la des-informació i les mentides han fet forat dins la societat espanyola i singularment, al si de les diverses institucions de l'Estat.

Efectivament. Tant el Govern d'Espanya com el Tribunal Constitucional, les Corts i tots els organismes que suren al seu voltant malden per demostrar al món el seu patriotisme -en realitat patrioterisme espanyolista d'arrels colonials-, per si un cas no pogueren ser acusats de traïdors a la pàtria. I ho fan enarborant la Constitució com si d'una tralla es tractés, per agredir els principis democràtics i contra el respecte degut a la voluntat de la majoria de ciutadans catalans -minoria dins l'Estat-; i allò que és més greu, contra el sentit comú. La manca d'intel·ligència política a Espanya és palmària. Les conseqüències són el temut xoc entre legitimitat democràtica i Constitució espanyola. I els resultats, el des-encontre i l'enfrontament entre Generalitat i Govern espanyol. Entre Catalunya i Espanya.... Enhorabona, senyor Rajoy!. Felicitats, partits espanyolistes!. Hurra pel Tribunal Constitucional!. Llaor a la judialització de la política!. Visca els jutges i fiscals que ens diuen com hem de viure i que hem de pensar!. Ho han aconseguit: Catalunya no és Espanya -ni ho volem- i els catalans no som espanyols -ni de lluny-.... Just el que nosaltres desitgem!. Gracies, moltes gracies....!. No hi ha millor forma d'aconseguir la independència que aprofitar-se de les mentides revelades per suposats periodistes, de la ceguesa i mesquinesa del Govern d'Espanya i de l'estupidesa i manca de legitimitat de dotze magistrats més preocupats per servir diligentment els seus amos i senyors -i els seus propis egos- que d'impartir autèntica justícia i potenciar i consolidar la veritable democràcia, tan escadussera a Espanya....

"Es de bién nacido ser agradecido", diu una vella dita castellana. És ben sabut que els catalans som ben parits i per tant, estem molt agraïts a tots els espanyolistes exaltats. Així doncs, moltes mercès a tots vostès!.