PARLEM DELS EXECUTIUS QUE HAN MARXAT. NO SÉ SI ELS DEIXAREM TORNAR.....

Avui em dedicaré a parlar d'assumptes econòmics. Concretament sobre les decisions que algunes empreses han pres amb l'excusa del procés independentista recolzat per la majoria de catalans. D'entrada cal dir que l'independentisme, a Catalunya, no ha estat un lluita impulsada per les elits culturals o econòmiques del país. Ni tant sols ha estat per iniciativa dels partits polítics o del govern de la Generalitat. No pas!. L'independentisme, com a epicentre i fita de la vida política actual de Catalunya, ha estat cobejat, impulsat i estimulat per la gent del carrer, normal, senzilla i corrent. Es a dir, per bona part del poble català!. El món cultural, polític i econòmic es van sumar després d'entendre que l'onada sobiranista els podia passar per damunt, sense que res l'atures..... Va ser quan, aleshores, es van afegir els líders polítics i bona part del món cultural i fins i tot molta gent de l'àmbit econòmic i financer. I què es va aconseguir llavors?. Doncs quelcom totalment inversemblant dins l'estat que fins ara ens ha manat i ordenat: Que les prioritats i les motivacions dels líders catalans fossin les mateixes que les prioritats i anhels de la ciutadania..... Això, dins l'Estat Espanyol, mai abans -ni ara- havia passat!.

Abans de continuar les meves reflexions, bo serà recordar perquè moltíssims catalans van passar de ferms defensors de l'autonomisme i del peix al cove a convençuts capdavanters i paladins de l'independentisme. El govern de Pascual Maragall va proposar i impulsar la reforma de l'Estatut. Totes les forces polítiques, menys els populars, s'hi van afegir. L'any 2006 es va aprovar el text del nou Estatut al Parlament per aclaparadora majoria. Després que la cambra de Diputats passes enèrgicament el ribot, segons descripció feta per l'insigne i càustic president de la comissió constitucional del Congrés, el socialista Alfonso Guerra, es a dir, després de retallar i potinejar el text aprovat pel Parlament i rebre la benedicció de les Corts espanyoles, va ser posat a votació en referèndum -només a Catalunya!- i aprovat pel 74% dels votants -només van participar el 49% del cens!-..... Aleshores, els populars, que no havien acceptat ni el text sortit del Parlament ni el text aprovat per les Corts espanyoles, van fer la seva jugada mestra: impugnar-lo davant el TC per aconseguir posar el seu segell i imposar les seves limitacions, sense haver volgut immiscir-se en la redacció finalment aprovada en referèndum. A partir d'aquí la història és prou coneguda. Manipulació del TC, pressions, incompatibilitats, renuncies de magistrats, no renovació dels càrrecs vacants i molts anys de deliberacions i escarni..... Tot un seguit de despropòsits que van verificar allò que hom sospitava però no gosava dir en veu alta: El Partit Popular és una formació totalment mancada de principis democràtics, hereu directe del franquisme i fidel guardià de les essències pàtries secularment autoritàries de l'Espanya immemorial. I a més a més, ara sabem també que és el partit polític més corrupte de tota la Unió Europea i qui sap si del món mundial......

Després de la ignominiosa sentencia dictada l'any 2010 per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimitat, aquella gent del carrer, normal i corrent esmentada abans, va sentir-se profundament humiliada alhora que enormement indignada. I com un sol poble -el que en realitat som- vam cridar tots plegats: Prou!. Fins aquí hem arribat!. I d'aquells pols vénen aquests fangs.....

Bé!. Potser m'he desviat una mica del tema que volia comentar-vos. Centrant-me en la vessant econòmica, al voltant de tres mil empreses han fugit de Catalunya, segons diuen per por a l'incertessa i manca de seguretat jurídica que hi ha a Catalunya, per culpa del procés independentista. És ben curiós que aquesta por hagi sorgit de sobte després de l'u d'octubre i de la violència desplegada per les forces repressives d'Espanya, en qualitat de veritables forces d'ocupació. Més curiós és encara que la fugida s'hagi produït després que el gobierno de Mariano Rajoy aprovés un decret propiciant i convidant a les empreses a canviar el domicili fiscal i social sense necessitat de que el trasllat fora aprovat per la junta d'accionistes de cada empresa. N'hi ha prou en que els executius ho vulguin i llestos!. I encara és més curiós que les primeres empreses que van acollir-se a aquest decret foren integrants de l'IBEX 35. És a dir, no va causar ni por ni inseguretat jurídica la sentencia d'un Tribunal Constitucional il·legítim, que va carregar-se un text aprovat en referèndum pel 74% dels votants. Ni el fet que molts dels articles declarats inconstitucionals al text català no ho son en estatuts aprovats després per altres comunitats i que van copiar literalment sencers del text català, però que a ells se'ls declarà plenament constitucionals. En canvi, l'u d'octubre el noranta per cent de la gent que va poder votar, ho va fer a favor de la independència. Així que d'incertesa, cap!. I d'inseguretat jurídica menys, perquè havien lleis de transitorietat aprovades que oferien suficients garanties.... menys per a aquells que no buscaven garanties ni seguretat, si no combatre la independència per motius estrictament polítics però abrandadament nacional-espanyolistes. Les úniques pors van ser importades des de Espanya i repartides a Catalunya en forma de porres i pilotes de goma per milers de policies, que van colpejar sense cap mena de miraments a desenes de milers de ciutadans que només volien votar i defensar el dret democràtic de poder fer-ho i que, des d'aleshores, ens sentim enormement insegurs, desprotegits i ferits -literalment- davant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles. Por i fàstic vam sentir quan van començar a empresonar a polítics i líders de moviments socials perquè van ajudar i complir amb la promesa de convocar i fer un referèndum, amb o sense acord del govern de Madrit. I també per les amenaces d'engarjolar-los fins a trenta anys a la presó per rebel·lió i sedició violentes i tumultuàries, que mai es van produir. Inseguretat la causada a quasi mil batlles catalans perquè no van impedir la seva celebració o per haver aprovat mocions de suport a la convocatòria i a la República. O per l'expropiació del patrimoni privat d'aquells polítics que van propiciar l'exercici de la democràcia.....

Tot això no va causar por ni inseguretat als empresaris que van decidir marxar de Catalunya. Tampoc van tenir por quan des del gobierno i els seus companys de l'IBEX 35 se'ls suggeria amistosament que tal vegada seria millor per a tots ells que escoltessin els cants de sirena que entonaven des de Madrit i evitar així possibles i probables boicots comercials i financers. Ni van avergonyir-se quan podien preveure que si les grans empreses marxaven, arrossegarien al seu darrera a moltes mitjanes i petites empreses, esporuguides per la marxa de les grans. Però aquesta manca de vergonya i por es tornarà en veritable pànic quant s'adonin que han claudicat davant d'amenaces més o menys directes, ignorant que un bon executiu pren les decisions d'acord amb els interessos econòmics i comercials abans de fer cas a prejudicis polítics, ja siguin propis o dels amics -i competidors, no ho oblidem-. Finalment, no els fa por ni provoca incertesa l'aplicació de l'article 155?. Un article que no diu res de destituir un govern legítim, ni dissoldre el Parlament, ni d'autoritzar l'espoli de les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida, que no permet que els mossos comprin munició, ni que TV3 transmeti l'impactant manifestació de Brussel·les o donar el tractament de president i de consellers a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Josep Turull..... Tot això no els produeix por, ni incertesa jurídica, ni els regira l'estomac?. Ni tant sols desperta el seu sentit del ridícul ni apaivaga la set de venjança de l'espanyolisme nacionalista que professen?. No tinc cap mena de dubte que la majoria d'alts executius d'aquestes grans empreses no son pas partidaris de la independència de Catalunya però això no vol dir que el fet de marxar cap a Espanya hagi sigut la millor de les decisions que han pres. Perquè, què passarà quan.....?.

Què passarà quan....?. Quan tinguin que pagar el peatge que els voldrà cobrar el gobierno, en forma d'endollar polítics o amics a les seves empreses o engreixar les caixes B dels partits governants?. O quan vegin que el negoci comença a dependre exclusivament del BOE?. O quan tinguin que medrar a la llotja del Bernabeu per poder obtenir contractes i concessions?. I quan s'adonin que per obtenir més beneficis tindran que compartir-los?. Creuen que es lliuraran de l'amenaça secular de boicot espanyol als seus productes?. No s'adonen que aquest boicot és el leitmotiv utilitzat per la competència per arrabassar quota de mercat?. O quan els demanin que traslladin els centres productius fora de Catalunya, per evitar el boicot?. Què passarà quan.....?.

Que passarà quan l'Estat espanyol iniciï una nova crisis, ara per culpa del deute públic acumulat pel gobierno?. I quan esclatin conflictes socials tumultuaris -expressió atribuïda al moviment independentista sense cap mena de fonament- per culpa de la rebaixa de pensions, dels salaris de misèria o per la retallada de drets?. I quan torni a augmentar l'atur?. I quan l'exportació dels seus productes baixi a nivells més adients a la (manca) internacionalització de l'economia espanyola?. I si Espanya entra en fallida per culpa d'aquest monstruós deute acumulat?. I si.....?.

No tinc cap dubte que els alts executius que han fugit de Catalunya deuen haver sospesat els pros i contres de la decisió pressa. Tampoc tinc cap mena de dubte que aquesta decisió s'ha pres per motius de preferència política de cadascun d'ells. Perquè el seus cors espanyols van decidir escoltar el batec polític del govern d'Espanya abans que les raons econòmiques del seu cervell...... Ja s'ho trobaran!.

A Catalunya sorgiran nous empresaris i es crearan noves empreses que faran oblidar els executius pusil·lànimes i excessivament polititzats que van decidir marxar. Conqueriran el mercat que aquells van decidir ignorar. I en conqueriran de nous, a l'estranger però també a la península. A empreses i treballadors catalans mai ens han regalat res. No s'han sustentat gràcies al BOE o la burocràcia dels funcionaris, ni als negocis i influències fets a la llotja de cap camp de futbol. Els catalans som emprenedors i treballadors de mena i ho continuarem sent. Com sempre hem fet. Després dels Corpus de Sang i la guerra dels segadors els anys 1640-1652. Després de la destrucció feta per les tropes del Borbó l'any 1714. Després de la guerra civil dels anys 1936-1939..... No en tinc cap dubte, també ho tornarem a fer ara, després de l'aplicació del nou decret de Nova Planta del segle XXI, ara anomenat article 155 de la sagrada Constitució espanyola.

Quan a Catalunya tinguem la nostra pròpia constitució que ens protegeixi  i l'estat independent que no se'ns posi en contra, aleshores tornaran a trucar a la porta..... No sé jo si llavors els deixarem entrar!. Catalunya, com Roma, no paga pas traïdors......

JA SOM LA REPÚBLICA DE CATALUNYA!.

Falta menys d'un mes perquè els catalans anem a votar, un altre cop, per elegir els nostres representants al Parlament. Els diputats elegits seran els custodis de la nostra sobirania, la tots els catalans. Són els encarregats de complir amb els compromisos adquirits durant la campanya electoral. És sabut que a Espanya els partits polítics no solen complir allò pel qual han sigut votats, sense que això tingui conseqüències electorals negatives de cap mena. Però a Catalunya, malgrat tots els impediments que posen els polítics i buròcrates espanyols, són més honestos i almenys intenten fer-ho tant com poden. Una bona prova d'això la trobem en tot el que ha ocorregut la passada legislatura. Només diré per no repetir-me massa que la Generalitat, amb el recolzament de Junts pel Si i les CUP, van complir el seu contracte electoral convocant un referèndum d'autodeterminació i permetent-nos votar -amb resultat favorable a la independència-, malgrat les mentides periodístiques de la caverna, la guerra bruta desfermada per les clavegueres de l'Estat, el despietat assetjament policial, fiscal i judicial soferts, la peculiar actuació de l'il·legítim Tribunal Constitucional, la violència desfermada per les forces repressives espanyoles, l'escanyament financer, ja secular, i les pressions i consells fets a les empreses catalanes per a què emigressin del país, que tots els catalans i la Generalitat hem patit per voluntat d'un Estat percebut com a massa autoritari -per no dir dictatorial- i per tant, poc democràtic.

Aquest compliment polític ens ha costat a tots plegats la destitució del president i els consellers de la Generalitat, la dissolució del Parlament i imputació de la mesa -només la part sobiranista-, així com l'empresonament i exili de tot el govern de Catalunya i de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez líders de moviment cívics, engarjolats preventivament ja fa masses setmanes. Tots ells acusats de sedició, rebel·lió i desobediència..... Ara hi ha com a general manaire un governant aliè a la voluntat democràtica dels catalans, el qual mana des de sis cents kilòmetres cap enllà, al melic de l'imperi, de la forma més arbitraria i matussera que hom pugi imaginar. El manaire dona el permís pertinent quan s'han de comprar folis de paper o llibres per les escoles. Ell destitueix el major Trapero per gelosia, perquè va fer la seva feina bé, amb cura i professionalitat. També s'encarrega de distribuir les subvencions a las entitats culturals i científiques, les quals ara com ara no acaben de rebre amb el temps i la forma prèviament convinguts. Amenaça amb tancar TV3 i tornar-la a obrir, però amb treballadors més de la corda del nacional-catolicisme practicat a TVE, la seva, alhora que proposa intervenir el sistema educatiu català per acostar-lo més cap el florido pensil dels anys de la dictadura -pel que sembla, tan enyorats per ell- que no pas una educació moderna i plural, més pròpia del segle XXI. El general tampoc permet que en defensa dels interessos de la Generalitat s'interposin els recursos necessaris per apel·lar, per exemple, contra la sentència sobre el retorn a l'Aragó de les obres del monestir de Sixena, les quals van ser rescatades de la destrucció pels catalans els anys 1936 i 1960, legalment comprades els anys 1983 i 1992 i des de aleshores restaurades i custodiades pel Museu Diocesà de Lleida i el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Ans el contrari!. El conseller usurpador en funcions Méndez de Vigo -actual ministre de Cultura- ha ordenat el trasllat de les obres dipositades al Museu de Lleida a l'Aragó, sense esperar la resolució de les antigues apel·lacions presentades ja fa molt de temps davant dels jutjats de Osca. Aquests només són uns quants exemples del que està significant l'aplicació de l'article 155 de la sagrada Constitució espanyola. Article que sembla tenir més contingut i abast que la pròpia Constitució...... Per cert, una aplicació absolutament inconstitucional i per tant il·legítima, segons molts destacats professors i catedràtics de dret penal i constitucional espanyols. L'esmentat article no contempla ni la destitució del govern, ni la dissolució del Parlament, ni atorga al presidente del Gobierno la potestat de convocar eleccions..... Però com qui mana, paga, Mariano Rajoy i el seu govern es passen pel forro la llei i la legitimitat i fan i desfan el que volen, com volen i quan volen....... Amb l'absoluta complicitat de PSC-PSOE i de C's, malauradament!.

Espoli de l'autogovern i de la democràcia, espoli fiscal i econòmic i ara espoli cultural..... Certament, la venjança desfermada per l'Estat espanyol contra els desitjos de justícia i la pràctica absolutament democràtica de Catalunya i els catalans, és terrible!. És vergonyosa!. És desaforada!. El compliment dels compromisos per part d'aquells que van rebre el vot per fer-ho, ha costat l'anorreament de la Generalitat, la presó i l'exili dels nostres polítics i descartar i menystenir la voluntat política i democràtica del poble català. I nosaltres amb el lliri a la ma i un somriure d'orella a orella....!. Si el proper dia 21 de desembre no anem a votar en massa a favor de les opcions independentistes i vigilant que no facin trampes ni ens deixem engalipar amb trucs propis de trilers, tot el que ens passi a partir del 22 ens ho haurem guanyat a pols, per ingenus i excessiva confiança amb la bona fé dels nostres adversaris.... Els quals a més a més de poderosos i prepotents, són despietats.

Excessivament confiats en el tarannà democràtic del gobierno i dels populars, tarannà per cert inexistent. Crèduls en que no utilitzarien la força bruta contra ciutadans lliures i demòcrates. Que no ens intimidarien amb la utilització de les forces armades com va fer la ministra de Defensa. Ens pensàvem que la policia i la guàrdia civil, els fiscals i el jutges actuarien amb imparcialitat, mesura i guiats pels principis democràtics i de justícia comuns a tots estats de la Unió Europea i no va ser així. Confiaven que alguns estats d'aquesta Unió recolzarien la democràcia i la justícia per damunt de la repressió, l'anti-política i la feblesa democràtica espanyoles, i no va passar. I no hi comptàvem que les grans empreses catalanes escoltarien més les recomanacions de l'IBEX 35 i claudicarien davant les pressions i consells del gobierno de Madrit, enlloc de fer cas de la racionalitat estrictament econòmica al marge de les creences polítiques de cadascun. En aquest darrer cas m'atreveixo a demanar a les empreses que han fugit tant sobtadament de Catalunya el següent: Perquè fins l'u d'octubre no tenien por del que passava a Catalunya però a partir de la publicació del decret del gobierno de Madrit, facilitant el canvi de domicili fiscal i social de les empreses, tot van ser presses, pors i fugides injustificades?. No va ser una decisió més política que no pas econòmica?. No va ser una acció provocada pel gobierno i que va causar  l'incertessa i inestabilitat que ara atribueixen infundada i exclusivament al procés independentista?.

La Generalitat havia fet la feina necessària però potser no suficient. Els ciutadans vam posar els vots imprescindibles però no vam defensar la declaració amb prou força i convicció. Però Espanya va actuar inversemblantment: Va renunciar a la democràcia i a la justícia, va utilitzar la força bruta policial, fiscal i judicial, les amenaces militars i va fer l'impossible per carregar-se les finances i l'economia catalanes. I nosaltres encara amb el lliri a la ma.....!. 

Per part de Catalunya no tot està per fer ni tot està perdut, però. Tenim proclamada la independència. Només falta aplicar aquesta declaració i defensar-la amb totes les armes al nostre abast i fins les ultimes conseqüències. Desconfiant de l'Estat espanyol i de la diplomàcia europea, que prefereixen defensar la brutalitat i els abusos. Fent allò que l'IBEX 35 i el gobierno d'Espanya no va fer amb les empreses catalanes: deixar-les en pau que prenguin les seves pròpies decisions d'acord amb els seus interessos i no pas per raons polítiques. Per tant, si volem guanyar-nos la independència, hem d'actuar sense complexes com el que som, republicans, sense donar una passa més enrere. Reblant el clau de la plena sobirania el proper 21 de desembre, votant un altre cop a favor de LA REPÚBLICA DE CATALUNYA.

I defensant-la aferrissadament......

ENDAVANT LA REPÚBLICA!!*!!

Des de que el govern de Madrit ha usurpat les competències de la Generalitat, Catalunya ha entrat en una mena atzucac del qual no s'albira una sortida fàcil, ni justa, ni a curt o mitja termini..... Això passa perquè Mariano Rajoy ha preferit fer servir la força de la repressió, la guerra bruta i les clavegueres de l'estat, l'imposició autoritària, fins i tot la violència física i utilitzar, com sempre, el poder judicial i policial mentre branda la seva majoria absoluta al Senat i s'amaga darrera del recolzament incondicional i entusiasta de socialistes i ciudadanos, menyspreant així l'acció política com a únic instrument vàlid per resoldre un problema que hages tingut un desenllaç ràpid i definitiu si per part d'Espanya s'hagés servit de la Democràcia com a únic instrument resolutiu del conflicte plantejat entre ambdues nacions....

Les properes eleccions convocades des de Madrit no reuneixen unes mínimes garanties de normalitat, donat que hi ha presos polítics -malgrat que ho neguin a Madrid-, una causa general oberta contra l'independentisme i una campanya des-informativa desfermada des de la caverna madrilenya farcida de mentides, filtracions interessades, informacions manipulades i un seguit d'amenaces i xantatges -subtils o directes, tant se val-, tot això destinat a afavorir  les formacions unionistes i perjudicar les opcions independentistes.Volen guanyar a qualsevol preu!. I si es necessari, ho faran a les males.......

No hem de descartar, doncs, que l'unionisme tingui pensades i preparades trampes, manipulacions i mentides a dojo per guanyar les eleccions i/o fer-les perdre a l'independentisme. Hem d'esperar que ressorgeixin el casos de la família Pujol, del 3% de Convergència o del cas Palau. Potser n'hi apareixeran de nous que embrutin a partits, militants o institucions que s'hagin distingit en la defensa de la República i la Democràcia. Hi hauran noves imputacions i detencions d'independentistes i Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, l'ANC i Òmnium veuran com se'ls torna a investigar, se'ls escruta a fons altra cop, se'ls manté a la garjola preventivament, se'ls multa arbitràriament i s'intenta arruïnar-los tant a nivell individual com a les entitats que ells presideix. L'ofensiva mediàtica s'incrementarà fins provocar vergonya aliena. Apareixeran nous informes i dossiers convenientment airejats per sagaços periodistes d'investigació, com ara E. Inda. Els russos, ETA, l'estat islàmic, el nazisme, Putin, Maduro i fins i tot el nord-coreà Kim Jong-un seran utilitzats indiscriminadament per atacar la independència, alhora que seran anomenats com a causants d'haver internacionalitzat el procés català per desestabilitzar la UE, per atacar el capitalisme i els mercats mundials...... Per no parlar de l'últim recurs possible a utilitzar: seguir l'exemple marroquí al Sàhara i manipular el cens electoral amb uns quants milers de nous electors -hi ha més de cent mil nous votants inscrits al cens amb dret a vot d'ençà les últimes eleccions de l'any passat-. O boicotejar les votacions dels ciutadans desplaçats a l'estranger i manipular el recompte de vots encarregant-ho a una empresa nomenada a dit i afí al Partit Popular. Ja ha passat en altres eleccions recents...... En fi!. Una autèntica bogeria!. I vergonya!.

Malgrat tot, l'independentisme ha acceptat el repte i concorrerà a les eleccions encara que dividit, amb evidents limitacions legals i manca de normalitat democràtica. Tot apunta que tornaria a guanyar la contesa electoral. La única incògnita rau a si obtindrà més del 50% dels vots emesos..... Sigui com sigui, es lícit preguntar-se: L'unionisme acceptarà els resultats?. Els respectarà?. Aixecarà l'aplicació de l'article 155?. Mantindrà l'ofensiva judicial?. Replegarà les forces d'ocupació?. Reconeixerà a Catalunya com actor polític.....?. Totes aquestes preguntes ja tenen respostes. Les podem deduir de les declaracions fetes per Mariano Rajoy i pels portaveus populars -incloent-hi fiscals, magistrats, policies i funcionaris-. Declaracions fetes també per Alberto Rivera i altres destacats ciutadans, com Inés Arrimadas. Ambdós es freguen les mans creient-se que ara si, ara guanyaran perquè ha arribat la fi de l'independentisme. Com si ja sabessin el resultat de les eleccions anticipadament.....!. Declaracions fetes també per Pedro Sánchez i Miquel Iceta, els seus companys socialistes i tot un seguit de personalitats públiques afins, que van des del reviscolat Espadaler fins l'espanyolista fundador de SCC. S'erigeixen en representants dels que volen continuar dins d'Espanya i volen reformar la Constitució -com, quan, amb qui?-, l'Estatut -altra cop!-, i la idiosincràsia i el tarannà de les elits espanyoles!. L'etern déjà vu....!. No oblidem pas la premsa cavernaria, els tertulians i els opinadors adscrits i lleials a l'entramat anomenat PPSOEC's, sempre disposats a defensar l'estatus quo vigent per tota l'eternitat. Les respostes a aquestes senzilles preguntes que tothom es fa son un contundent NO, llevat la referida a l'ofensiva judicial, la qual obtindrà un SI tant rotund i aclaparador com son les negatives a les altres preguntes.

L'independentisme, sempre ingenu, benintencionat, fent la revolució dels somriures i amb el lliri a la ma, està disposat a participar en una mena d'eleccions ful les quals potser no s'acaben fent si els resultats apunten cap una victòria àmplia dels favorables a la independència, o potser que si es fan tenen molts números d'acabar sent trucades per facilitar la victòria de l'unionisme. En qualsevol cas, les fermes conviccions democràtiques de la banda independentista ens obliga a participar-hi i intentar guanyar-les. Per pur instint de supervivència, si més no. Si tot es desenvolupés de forma neta i seriosa, seguint estrictament els principis democràtics, la independència tornaria a guanyar folgadament..... Guanyaria en escons i per més del 50-55% de vots dipositats a les urnes. Tanmateix, si per un miracle això acabés passant, què farem el 22 de desembre, el dia després?. Tornarem a acatar l'aplicació de l'article 155?. Tornarem a congelar la declaració de independència?. Tornarem a acceptar l'envestida policial i judicial espanyoles?. Seguirem submisament acceptant les imposicions d'un gobierno i un partit corrupte, autoritari, antipolític i antidemocràtic....?.

L'atzucac en el qual estem ficats té mala peça al teler.... I només podrem sortir-nos-en tornant a guanyar. Un cop i un altre!. Anant a votar tothom, fins i tot els decebuts o emprenyats. Votant a favor de les llistes independentistes!. I disposats a defensar la República de Catalunya a tort i dret, en defensa pròpia i si fora necessari. Amb totes les nostres forces!. Amb determinació!. Amb fermesa!. Amb coratge!.

I vivint i gaudint el fet republicà, no pas sent i sentint-nos súbdits del Regne d'Espanya. La proclamació de República ja no té marxa enrere. Perquè, no ho oblidéssim pas: el dia 1 d'octubre de 2017 la majoria del poble català va votar a favor de la independència. Per tant, siguem conseqüents....Endavant amb la República de Catalunya!!*!!

I ARA, QUÈ?.

Divendres, dia 27 d'octubre de 2017, Catalunya ha esdevingut un país independent, lliure i sobirà tot i adoptant la forma de República. El Parlament va decidir, en votació secreta dels diputats, que havia arribat l'hora que els catalans s'emancipessin d'Espanya. El Parlament va aixecar la suspensió de la independència i va assumir els resultats del referèndum celebrat l'u d'octubre, malgrat els impediments legals, administratius, policials i la violència física desplegats i exercits per l'Estat espanyol mitjançant les seves forces repressives, en qualitat de veritables forces d'ocupació. El mateix dia 27, des de Madrid, capital de la metròpoli dominant, el Senat espanyol ha atorgat al Gobierno de la Nación plens poders per restablir l'ordre i la plena vigència de la Constitució espanyola sobre Catalunya i els catalans. El xoc entre legitimitat i legalitat s'ha produït de la forma més brutal, furiosa i autoritària que hom mai podia haver imaginat....

I ara, què?.

Ara, Espanya, utilitzant totes les armes jurídiques, policials, econòmiques, financeres, burocràtiques i polítiques que té al seu abast es disposa, un cop més, a humiliar i esclafar la realitat nacional catalana. Han dictat un seguit d'ordres i decrets que van des de destituir tot el Govern de la Generalitat, fins convocar noves eleccions autonòmiques, passant per la dissolució del Parlament. Mariano Rajoy, de forma omnímoda i sense tenir més cobertura legal que un inconcret i confós article 155 de la sagrada Constitució espanyola -convido al lector la lectura de l'esmentat article-, s'ha arrogat el poder indelegable del president de la Generalitat per dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Ha destituït tot el Govern legítim i democràtic de Catalunya. Ha intervingut i ocupat -en nom del més preuat dret que posseeix Castella: el dret de conquesta!- totes les conselleries i institucions lligades a elles. Ha suprimit totes les delegacions exteriors -fonamentalment comercials i culturals- de Catalunya. Ha cessat tots els alts càrrecs de confiança dels consellers i, en una darrera pirueta jurídica-repressora final, ha ordenat al Fiscal General de l'Estat que actuï penalment contra el Govern i la mesa del Parlament, imputant-los múltiples delictes, com ara rebel·lió amb violència, sedició i apropiació indeguda, que comporten penes de fins a trenta anys de presó..... I així, la Constitució de l'Estat espanyol i l'estabilitat i continuïtat històrica del Regne d'Espanya han sigut degudament restablertes. Carregant-se, això si, els principis democràtics universalment acceptats, el drets civils col·lectius i individuals dels catalans, així com les seculars institucions històriques catalanes, anorreant de passada el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions espanyoles recollit per la mateixa Constitució..... En nom de la indissolubilitat, unitat i indivisibilitat territorial d'Espanya. "Article 2. La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria  comú i indivisible de tots els espanyols". Això permet que per tal de complir estrictament aquest article, no hi hagin ni drets, ni democràcia, ni legitimitat que valguin que no siguin els castellans, exercint desinhibidament quelcom molt lligat a tot govern autoritari: la venjança indiscriminada contra l'adversari polític.

Les eleccions convocades no tindran cap mena de garantia política mínimament acceptable. Perquè, com es pot exercir amb llibertat el vot si hi ha presos polítics a la presó per defensar la independència de Catalunya?. Com es podrà defensar en llibertat un programa independentista si ja s'anuncia que cas de tornar a guanyar l'opció independentista no s'aixecarà l'aplicació de l'article 155?. Com es podrà desenvolupar amb normalitat la campanya electoral sota la vigilància de vint mil policies nacionals i guàrdies civils espanyols disposats a donar cops de porra a la mínima excusa?. Quines garanties tindran les opcions independentistes que van ser amenaçades de il·legalització si persisteixen en els seus objectius?. Quins candidats es podran presentar mentres hi ha polítics inhabilitats, condemnats, perseguits, amenaçats o arruïnats econòmicament per les autoritats espanyoles?. Algú s'haurà d'esforçar molt per contestar i resoldre aquests i altres dubtes que bona part dels catalans tenim davant les contínues arbitrarietats que el govern d'Espanya dispensa a Catalunya.....

Ara, a la República Catalana, ho tenim molt magra.....!. Hem fet la desconnexió emocional vers Espanya. Hem posat les nostres esperances en un nou estat que no ens vagi a la contra. Ens hem mobilitzat any darrera any milions de catalans defensant el dret d'autodeterminació i la independència com a solució política i l'única que garanteix la supervivència de la nació catalana. Hem confiat abastament en els principis democràtics universalment acceptats com l'eina més escaient per defensar les nostres aspiracions, rebutjant explícita i implícitament l'ús de la força fins i tot com eina de legítima defensa..... Malgrat tot, ho tenim molt pelut. Però....

Però.... Sabíem que res seria fàcil!. Tots els estats del món tenen tendència a defensar l'estatus quo vigent i a defensar-se els uns als altres. Malgrat tot, passen els anys i nous estats neixen sense que cap dels vells o nounats reculin un cop aconseguida la independència. El mateix passarà amb Catalunya. Ja hem aconseguit la independència i no tenim perquè recular. Ni aplicant l'article 155, ni ocupant els carrers de Catalunya amb milers de tropes policials o amb desenes de milers d'espanyols vinguts d'altres llocs de l'Estat cridant "Catalunya es d'Espanya", ni empresonant a polítics honestos, ni destituint càrrecs públics, ni imposant buròcrates de manguitos i visera a la administració catalana, ni forçant o aconsellant a les empreses a canviar de domicili social i fiscal per raons polítiques, ni esclafant-nos amb el Codi Penal, ni manllevant la Justícia, ni aprofitant la submisa complicitat del TC, ni exhibint el rei o el Sant Cristo Gros quan van maldades. Res podrà aturar la independència perquè aquesta es la voluntat majoritària del poble català. Malgrat el govern d'Espanya i malgrat tots els entrebancs que ens posen.....

El legítim Govern de la Generalitat ha acceptat el repte d'acudir a les eleccions convocades il·legalment pel Gobierno d'Espanya, amb el suport incondicional dels socialistes i la indisimulada alegria de ciudadanos. Ha demanat que els impulsors de l'aplicació de l'article 155 acceptin els resultats d'aquesta comtessa electoral del dia 21 de desembre. Es a dir, es planteja un nou plebiscit a favor o contra de l'article 155 i a favor o contra de la independència. També s'ha manifestat en el sentit de que no se'n refia de la justícia espanyola, perquè a Espanya no existeix la separació de poders i té tendència a judicialitzar la política i polititzar la justícia.....

Les eleccions plantejades poden ser una trampa però també una oportunitat. Jo tampoc me'n refio del Gobierno perquè no només no respecta la separació de poders, si no que tampoc respecta el tarannà democràtic necessari per fer eleccions netes, lliures i respectuoses amb els resultats.....En definitiva, no crec que el suposat estat de dret espanyol ho sigui veritablement. Per tant, haurem d'estar amatents i vigilants perquè no ens tornin a fer trampes......

El Molt Honorable President Senyor Carles Puigdemont i Casamajó, 130e. president de la Generalitat, ens anima a participar i guanyar -altre cop- les eleccions del 21 de desembre..... Fem-ho!. Participem-hi i fem l'impossible per tornar guanyar la llibertat de Catalunya. Però que sigui la vegada definitiva!. Si guanyen les opcions favorables a la independència estarem en condicions de defensar la nostra República amb totes les raons, arguments i instruments que tinguem al nostre abast. Ho farem en defensa pròpia, carregada un cop més de legitimitat, pau i democràcia......

Així que..... Ni un pas enrere!. 

    

QUIN ALTRE REMEI TINDRAN.....?.

Un observador forà podrà adonar-se sense fer gaires esforços que aquestes darreres setmanes el capteniment del govern espanyol i de les institucions que hi pengen -totes amb més o menys dissimulació estan grapejades pel poder executiu-, en tot allò que té a veure amb Catalunya veurà, dic, que s'ha tornat més dur, més bel·licós, més intolerant..... més abrandadament nacionalista. Podríem dir que volen donar l'impressió d'estar decidits a fer l'impossible per aturar les ànsies independentistes catalanes. Semblen disposats a utilitzar qualsevol instrument, bé sigui legal, alegal o fins i tot il·legal, que tinguin al seu abast per tal d'aconseguir el seu únic i primordial objectiu: que Catalunya demani la rendició incondicional i se sotmeti als designes de Sa Majestat.

Per això utilitzen la por, la guerra bruta, les pressions i el xantatge a les empreses catalanes perquè marxin, l'escanyament de les finances de la Generalitat, el filibusterisme de les minories i la neutralització legislativa del Parlament català imposada pel TC i la seva dèria de suspensions i d'inconstitucionalitats a dojo sobre les lleis catalanes. Així com el desplegament de forces repressives en qualitat de forces d'ocupació, acomiadades pels seus familiars i amics al crit de "a por ellos, oe....". Tot un veritable arsenal ofensiu -en sentit d'ofensa i ofensiva bèl·lica- per intentar anorrear els principis democràtics que tant ens agraden i exigim des de Catalunya.

Fitxem-nos amb la vessant repressiva desplegada pel Gobierno d'Espanya. Ha desplaçat fins a més de deu mil policies i guàrdies civils per mantenir l'ordre constitucional a Catalunya. Ja tenien en territori català aquarterats a sis mil efectius. Ara sumen setze mil els creuats constitucionals
encarregats de mantenir l'ordre i control del Principat. I amb perspectives d'augmentar el número si les circumstàncies i la voluntat del gobierno ho demanen. Es a dir, podem afirmar sense por a equivocar-nos que Espanya ha enviat a la seva última colònia una expedició armada en missió de reconquesta per retenir-la dins dels seus dominis, per a què a les seves escadusseres possessions actuals mai s'hi posi el Sol.

Davant d'aquest descomunal desplegament ofensiu, hom té l'impressió que Rajoy, els seus ministres, els populars i els ciudadanos -i els socialistes, tot s'ha de dir-, que els donen suport, tenen escassos coneixements del que està passant a Catalunya. Sembla que ignoren les conseqüències que l'utilització d'aquests instruments de persuasió i seducció tenen en l'ànim i les ments dels ciutadans catalans. En definitiva, aquest error de percepció porta que l'Estat espanyol s'estigui equivocant monstruosament i per tant, tot es reduiria a fer que obrin els ulls i escoltin les demandes catalanes per tal de canalitzar aquest enorme desencert cap els harmoniosos prats del diàleg i pacte, de tu a tu, amb Catalunya per arreglar aquest  greu malentès..... Res més lluny de la realitat!.

El gobierno i els seus aliats no s'han equivocat pas. Ans el contrari!. Saben perfectament què està passant i quines conseqüències poden tenir les accions empreses contra l'independentisme. Ras i curt!. Si es consuma la independència, els principals perjudicats seran les forces vives del Madrit secular. Ja no podran controlar la primera economia de l'Estat ni podran sostreure els ingents recursos de tota mena que proporciona l'explotació de la colònia catalana. Quins recursos podran dedicar a tapar les boques d'aturats i jornalers?. La davallada que es produirà en l'adjudicació d'obra pública als amics i coneguts serà brutal. Milers d'alts, mitjans i baixos funcionaris es quedaran amb els braços creuats, sense feina però amb el dret de continuar cobrant la mesada. Com podran pagar aquests onerosos programes de compra d'avions als USA, llogant tancs per mantenir-los aparcats per no gastar combustible, o seguir construint submarins que no emergeixen, o pagant a l'oficialitat d'un exercit amb masses caps i pocs soldats?. Ja no podran construir línies ni estacions de tren d'alta velocitat sense passatgers ni autopistes lliures de peatge sense transit. Ni podran indemnitzar l'espavilat de Florentino Perez compensant-li els seus fracassos empresarials amb diner públic..... La de subvencions que no podran repartir-se tant generosament com s'ha fet fins ara!

Espanya seria la principal perjudicada. Millor dit, les elits de Madrit es veurien en la critica situació de tenir que pencar per guanyar-se les garrofes i pagar els impostos que ara no paguen per ajudar a mantenir l'estructura d'un estat sobre-dimensionat, mal estructurat i mantenir l'aparença d'estat gran i modern, la qual cosa pot dir-se que han aconseguit aparentar però no pas ser-ho veritablement. Encara es troba ancorat en ple segle XX. Per això han decidit emprar la força -bruta o neta, tant se val- donant cops a tort i dret amb el codi penal -i amb les porres dels anti-avalots-, i senyalar-nos com anticonstitucionals, nazis, colpistes, insolidaris o adduïts. Tot això per sotmetre tant si com no els díscols catalanistes que demanen llibertat, justícia i democràcia.

Tot això ens ha portat fins on som ara. Espanya no negocia!. Espanya guanya o mort. Les úniques armes que volen fer servir contra les ànsies de independència de la majoria de catalans es la violència pura i dura. I en eixes som..... Van causar més de nou-cents ferits i encara es hora de que ho reconeguin i demanin perdó. Desprès va començar la pressió a les empreses, el xantatge i les trucades telefòniques imperioses recomanant que  marxessin de Catalunya i s'establissin a Espanya. A continuació es va iniciar la vergonyosa caça de bruixes en la persona del Major Josep Lluis Trapero i els Mossos per desbaratar la bona imatge que han aconseguit a ulls de l'immensa majoria de catalans. Es l'enveja i la gelosia  resultants per la bona tasca realitzada -tant en la lluita antiterrorista com en el compliment pacífic i acurat de les ordres de la fiscalia el mateix dia 1 d'octubre- i que ha causat mal de panxa i agror d'estomac al ministeri de l'Interior, a la resta del gobierno i a la fiscalia afinadora. Últimament, han aconseguit empresonar a Jordi Cuixart -de Òmnium- i Jordi Sànchez -de l'ANC-, dos bons i honorables homes imputant-los un delicte de sedició des de l'Audiència Nacional -l'antic TOP- per cert, incompetent legal i moralment per poder fer-ho. Suposo que el que seguirà serà fer inviables econòmica i judicialment ambdues entitats, per escapçar l'independentisme. Espanya ja ha arribat al mateix nivell repressiu i autoritari que Turquia o Bielorússia. Ja tenen els seus dos primers presos polítics després de quaranta anys....!. Ara amenacen amb l'aplicació de l'article 155 de la sagrada Constitució espanyola, de manera solemne i oficial, com si fins ara no ho haguessin fet per la porta del darrera. Al seu torn, la ministra de Defensa ha recordat la sagrada missió encomanada per la llei fonamental a les forces armades en la defensa de la unitat de la pàtria. Ho ha fet amb un to explícitament amenaçador i fins i tot de perdonavides. Tot això amb les benediccions de Sa Majestat el Rei d'Espanya, Felip VI.....

Fer-nos por ens fa més forts!. No fa por qui vol si no qui pot. No és el cas!. La guerra bruta ens carrega de raons. Fa masses anys que l'aguantem i n'estem vacunats. Potinejar les empreses catalanes i escanyar les finances de la Generalitat ja ho tenim superat. No es la primera vegada que ho fan. Recordem allò de "antes alemana que catalana", l'etern boicot comercial que ha provocat la internalització de l'economia catalana i l'espectacular l'augment de les exportacions catalanes o la no inversió en infraestructures necessàries com el corredor Mediterrani però que, com sempre, acaben i comencen a Madrid.... Tothom sap que el mar Mediterrani mulla les ribes de la ciutat de Madrid i el seu port. Malgastar l'activitat parlamentaria mitjançant el filibusterisme practicat per la minoria opositora per impedir votacions, debats i resolucions que no els agraden, provoquen que després es planyin i plorin per no haver sigut escoltats i creure que els seus drets polítics han esta trepitjats. Excuses de mal pagador, en definitiva. Del TC no cal parlar-ne. A ulls de la majoria sobiranista de Catalunya està absolutament des-legitimitat i els seus dictamens i resolucions, sempre desfavorables a Catalunya, son perfectament prescindibles. A Espanya no existeix la separació de poders i els principis democràtics estan desapareixen acceleradament.....

En fi!. Properament s'aixecarà la suspensió que penja damunt la declaració de independència. L'Estat espanyol, sempre respectuós amb les lleis i constitucions d'altres estats -no pas amb les seves!-, no gosarà immisqüir-se en els afers interns de la nova República Catalana. Perquè si ho fa, les conseqüències que provocarà seran d'una magnitud catastròfica mai assolida abans..... Per Espanya, per Europa i qui sap si més enllà. I aleshores, tindrà que donar explicacions a la Unió Europea -que no podrà continuar amagant-se darrera la no ingerència en els afers interns dels estats- i davant les democràcies de la resta del Món, esporuguides pel capteniment emprat en la repressió contra la independència de Catalunya i les perspectives de crisis global provocada per la no acceptació de negociar res de res amb Catalunya..

Potser aleshores Espanya s'avindrà a negociar de tu a tu amb la República Catalana. Quin altre remei tindrà.....?.

TINC TANTES COSES PER DIR-VOS QUE NO SÉ PER ON COMENÇAR.....

Tinc tantes coses per dir-vos i escriure..... Tanmateix, no sé per on començar!.

Comencem per l'aprovació de la llei del referèndum i el filibusterisme emprat pels grups parlamentaris unionistes, entestats en impedir-ho?. Per la abusiva i il·legítima detenció d'una quinzena d'empleats públics vinculats a l'organització de la consulta?. Pel vergonyós espectacle que les forces d'ocupació espanyoles van donar buscant urnes, paperetes i sobres, assetjant empreses i fent escorcolls sense mandat judicial?. O la brutalitat que les forces espanyoles van emprar contra milers de ciutadans -set-cents mil no van poder votar per l'actuació de la policia i guàrdia civil- que pacíficament exigíem exercir els nostres drets?. O potser puc començar per l'escandalosa estigmatització i persecució feta per la policia i guàrdia civil espanyoles, així com per la fiscalia i l'Audiència Nacional, els quals s'han acarnissat contra els Mossos d'Esquadra i el Major Josep Lluís Trapero, i els presidents de Òmnium -Jordi Cuixart- i de la ANC -Jordi Sànchez-, acusant-los de sediciosos perquè malgrat els abruptes esforços de l'unionisme, malaguanyats i contundents alhora, tot va sortir com volia l'independentisme i no pas com volien els nacionalistes espanyols....?.

El que ha passat aquests dies és només el pròleg del que pot passar d'ara endavant perquè l'Estat espanyol té molt mal perdre. I tot sembla indicar que ja han perdut, fins i tot abans que Catalunya sigui plenament independent i sobirana. De manera que l'odi acumulat i la set de venjança dominaran el seu comportament en l'esdevenidor.....

Certament, l'independentisme ha guanyat tant el relat dins de Catalunya com fora, a l'estranger. A Catalunya i a la resta del Món, la mobilització de milions de catalans defensant pacíficament els nostres drets civils davant la violència desplegada per l'Estat, ha servit per constatar que una papereta i una urna sempre guanyen la barbàrie i l'acarnissament, per més que les exerceixin forces policials suposadament dirigides pel poder polític d'un Estat feble però perillós, el qual alhora s'ha revelat prepotent i forassenyat.....

Aquesta feblesa espanyola es el que més ens ha d'amoïnar a tots els ciutadans perquè són capaços de fer qualsevol cosa per tal de guanyar l'embat, en diuen el desafiament secessionista, que Catalunya ha plantejat des de -no ho oblidéssim pas!- fa més de set anys. La vergonyosa actuació del Partit Popular arran l'aprovació de l'Estatut convenientment raspallat per les Corts i referendat pel poble català, així com la recollida de signatures arreu d'Espanya contra aquest propi estatut i la posterior impugnació davant d'un Tribunal Constitucional il·legítim -va ser desvergonyidament manipulat pels populars-, ja donen suficients pistes del que son capaços de fer en defensa dels interessos del nacional-catolicisme imperant i sempre viu a l'Espanya immemorial i eterna, que tan agrada els conservadors dretans i els jacobins suposadament d'esquerres, el quals remenen les cireres espanyoles des de sempre, per la gràcia de Déu......

La superba, l'esquerpa sequedat, el terrible complex d'inferioritat, la gelosia i l'enveja son algunes de les característiques que condicionen les reaccions forassenyades que solen tenir els poders espanyols, ja siguin fàctics, reals o teòrics.També hi ha característiques bones i positives presents en el caràcter espanyol -castellà!-, però quan hi ha conflicte solen guiar-se més per les vísceres i la negativitat que per la raó i el positivisme. Els manca confiança en ells mateixos!. Aquesta es la raó per la qual cosa només tenen dues opcions en la resolució de conflictes: vèncer o morir. No accepten diàleg perquè en realitat busquen la rendició incondicional de l'adversari. Volen anorrear, no pas pactar perquè podria interpretar-se com feblesa o renuncia. Es allò tant castellà de "más vale honra sin barcos que barcos sin honra".....

Així doncs, preparem-nos pel pitjor i l'encertarem. Son capaços de morir matant..... La prova d'això la trobem en les manipulacions anti-democràtiques que les forces financeres i empresarials han posat en marxa aquests últims dies, deslocalitzant els domicilis socials de les empreses més senyeres de Catalunya cap Espanya. Podem qualificar-ho com un moviment típicament polític de recolzament a les polítiques de Mariano Rajoy. Aquest xantatge sens dubte es tornarà contra la mateixa Espanya, ja que no evitarà la independència, demostra la seva feblesa política i econòmica i refermarà el caràcter clarament anti-democràtic -i autoritari- de l'Estat espanyol. D'això se'n diu obtenir una victòria pírrica que es tornarà en derrota definitiva..... 

En canvi, només pel fet que Catalunya no te res a perdre i ho té tot a guanyar, per tot això acabarem conquerint la victòria final: la independència.

Tinc tantes coses per dir-vos que no sé per on començar. Però tenim molt de temps per parlar, enraonar, pactar i escriure tot el que passarà a partir del dia 10 d'octubre, el primer dia de la Catalunya plena, rica, sobirana i independent!.

DICTA..... DURA O TOVA?.

La deriva intensament antidemocràtica i desbordant d'il·legitimitat del gobierno popular espanyol s'està manifestant amb una cruesa política i una virulència legal -més aviat il·legal- realment inversemblants.....

La fiscalia ha citat a declarar a més de set-cents batlles catalans sobiranistes que volen complir la legalitat aprovada pel Parlament català, sota l'amenaça que si desobeeixen seran detinguts per la policia judicial i portats, potser emmanillats, davant d'aquesta mena de reeixits Torquemades -veritable fiscals defensors de la sagrada unitat d'Espanya- els quals alhora actuen com si foren destacats membres acusadors de la Santa Inquisició del segle XV, en ple segle XXI. Doncs bé, aquesta policia política més que judicial, en qualitat de braç armat de la nova església constitucionalista, no te manies ni consideracions de cap mena i malda per assetjar impremtes, requisar propaganda, atemorir mitjans de comunicació o amenaçar persones per intentar escampar la por damunt de tots aquells que s'han manifestat favorables al referèndum. El fiscal general José Manuel Maza, degudament tutelat pel ministre de justícia Rafael Catalá, que no honora pas el seu cognom, qualifica com adduïts al 80% de la població catalana que s'ha manifestat partidària d'exercir el dret a decidir i adverteix que tots els que siguin cridats a formar part de les meses electorals, que facin possible la celebració del referèndum o fins i tot que acudeixin a votar el dia 1 d'octubre, seran considerats com a vulgars delinqüents..... Per la seva banda, la magistratura deixa fer i no bada boca davant tantes arbitrarietats, abusos de poder i violacions legals com les que cometen policies, fiscals i gobierno, amb l'entusiasta complicitat de Alberto Rivera, el categòric recolzament de Pedro Sánchez i amb el notori esbombament de la caverna mediàtica madrilenya.

La Guàrdia Civil, en qualitat de forces d'ocupació, també han assaltat diverses conselleries de la Generalitat buscant urnes i paperetes. Per això mateix, han procedit a detenir a més d'una dotzena d'alts càrrecs del govern per ordre del jutjat nº 13 de Barcelona. Per cert, pontejant el TSJC que fins ara temperava gaites i per tant, aquell jutge s'ha posat servilment als peus de l'executiu espanyol..... I diuen que a Espanya hi ha independència judicial....!. Alhora el sinistre Montoro ha decidit bloquejar els comptes de la Generalitat per la porta del darrera, es a dir, sense demanar l'aprovació preceptiva del Senat ni ha gosat aplicar obertament l'article 155 de la sagrada constitució espanyola. Ho han fet així per tenir les mans lliures.... encara que es prescindeixi dels principis democràtics i la consciència s'embruti. Rajoy diu que estan aplicant mesures proporcionades pròpies d'un estat de dret plenament democràtic com es l'espanyol....Si això no es un cop d'estat, no sé què ho deu ser..... Si Espanya és un estat de dret, que algú m'ho expliqui sense mentir..... Si això és respectar els principis democràtics, que els deus ho proclamin sense que se'ls escapin les rialles..... Si totes aquestes humiliacions causades als ciutadans catalans per part de jutges i fiscals, policies i guàrdia civil, polítics i premsa no son una provocació per propiciar aldarulls i justificar les repressions preventives empreses per Mariano Rajoy Brey, no crec que vagi massa equivocat....

La resposta dels catalans si que és a l'alçada: Concentracions de suport pels assetjats d'arreu de Catalunya. Repartiment de roses i clavells a les forces d'ocupació, perquè es moderin.... si això és possible. Ocupació de places i carrers d'arreu exigint respecte als drets dels ciutadans. I reivindicant poder votar i decidir el nostre futur com a poble i com a ciutadans particulars.

Mariano Rajoy Brey passarà a la història d'Espanya com el polític que més va contribuir a fer possible la independència de Catalunya. La seva activa passivitat, la falsa flegma demostrada i amb la supina ignorància demostrada sobre tot allò que te a veure amb la democràcia i el que està passant a Catalunya, ha sigut un factor determinant i propiciatori perquè la majoria de catalans hàgim arribat a la conclusió que l'única esperança de supervivència de Catalunya com a nació i els catalans com a ciutadans lliures és -qui ho havia de dir!- la independència.

Pot ser que Rajoy a curt termini obtingui una victòria pírrica, per la força de la repressió i les amenaces. Però el que es segur és que els catalans amb cançons, clavells i democràcia ja hem guanyat la guerra. La independència ja ens l'hem guanyat!. Fins i tot abans de votar SI!.

Rajoy ha fet l'últim cant del cigne..... La seva Espanya ha mort dins del cor de la majoria de catalans. Recordem que la mort es l'únic que no té remei. I perquè aquesta majoria imparable de ciutadans hem decidit que no volem tornar a viure en un estat dictatorial. I hores d'ara, Espanya es una dictadura en mans d'un dictador.

FILIBUSTERISME MARCA ESPANYA......

Se'n diu filibusterisme a qualsevol forma d'obstruccionisme parlamentari o d'interpretació interessada i/o esbiaixada dels reglaments i usos parlamentaris que resulti favorable a un bàndol en detriment de la majoria de la càmera.....

Un observador imparcial, desapassionat i forà que tingui la ventura de passejar-se per Madrid i escoltar el gobierno, les altes i velles institucions espanyoles i molts polítics en actiu i fins i tot ja jubilats, així com llegir la premsa cavernària, veure la televisió pro-unionista o escoltar la ràdio patriòtica i nacionalista espanyola -els tres mitjans parlen i escriuen el mateix discurs-, s'adonarà que es troba al regne monolític i monocord dels bucaners..... en ple segle XXI!. Hom diria que Jack Sparrow és el referent polític de les personalitats més capdavanteres que manen i remenen les cireres de l'estat espanyol. La pirateria s'ha ensenyorit de l'estat!. Totes les decisions que prenen i les accions que emprenen ho son en base a fer una interpretació i utilització esbiaixada de la llei i dels diferents poders que configuren l'estat, com ara són l'executiu, judicial, legislatiu, mediàtic i policial, dedicades a entorpir, anorrear, engarjolar i espantar a tots aquells que gosen desafiar la seva llei, el seu omnímode poder i en definitiva, els seus inabastables interessos.

Si aquest mateix observador, objectiu i encuriosit, té la sort de visitar Catalunya i escoltar la gent normal, els discursos dels polítics de diferents sensibilitats i ideologies, el que fan o diuen les diverses entitats i institucions catalanes i llegir, escoltar o veure els diferents mitjans de comunicació -pro-unionistes o independentistes- d'aquest país, percebrà que es troba en un altre món, en un altra societat.... en un altra realitat!. S'adonarà que la societat catalana vol votar el seu futur polític en pau i llibertat. També veurà com els unionistes intenten a la desesperada combatre aquestes esperances tan transversals i generalitzades que manifesten els ciutadans, perquè ells ja es troben bé dins l'estatus quo que des de Madrit han dictat i imposen coercitivament a la nació catalana.

Però el que trobarà ambdós llocs el visitant forà és una hostilitat creixent i desmesurada cap els independentistes. A Madrit aclaparadora i uniforme. A Catalunya més repartida i potser matisada, però igualment contundent. Contra l'independentisme si val tot!. El Tribunal Constitucional, braç armat del gobierno, compleix les instruccions de l'executiu espanyol al peu de la lletra amb inusitada contundència i tanta rapidesa que corre el perill de sortir-se de la carretera.... De fet, corre més per sobre dels vorals que per damunt de la calçada. Ara han desestimat la recusació presentada per Carme Forcadell ja que sembla que ells no es poden recusar a si mateixos i perquè són objectius i imparcials per se..... Però si poden imposar suspensions, sentències i sancions -com si d'un tribunal de justícia ordinari es tractés- a petició, això si, del Gobierno d'Espanya. Si amb el TC no n'hi havia prou, la fiscalia -que depèn directament del Gobierno-, sempre disposada a afinar el que calgui contra l'independentisme, es disposa a querellar-se contra tots els membres del govern, la mesa del Parlament i tots aquells ciutadans particulars que contribueixin a la celebració del referèndum -incloent-hi els possibles participants en el referèndum-, mentre que alhora diuen que a Espanya es pot ser independentista amb total normalitat.... encara que, certament, sigui inconstitucional ser-ho. Es a dir, es pot ser independentista però no es pot voler la independència. Si no queden ben servits amb el TC o els jutges i la fiscalia, sempre poden servir-se de les bestioles que hi ha dins del cau de nepotisme il·lustrat més gran de l'estat anomenat Tribunal de Cuentas. Aquest organisme no té manies i si li rota es capaç de tornar a jutjar i sancionar a Mas, Ortega, Rigau, Homs i set nous funcionaris mai imputats abans, per un delicte que va ser desestimat per la fiscalia dins d'un procés penal. Però ells, desvergonyidament, segueixen les venjatives recomanacions del gobierno, que va exigir que els polítics sobiranistes paguessin de la seva pròpia butxaca el cost de la consulta celebrada el 9 de novembre de l'any 14, per arruïnar-los patrimonialment!. Els demanen més de cinc milions d'euros..... En fi!. No parlem de la policia patriòtica que s'inventa dossiers i delictes o fa imputacions inversemblants, ni dels periodistes que donen pàbul i escampen la merda disfressada d'informació deposada per les clavegueres, més a prop de la postveritat que de la realitat. Ep!. No parlem però no oblidem!. Per una qüestió de pura prudència i instint de supervivència.....

L'autèntic exemple de veritable filibusterisme polític el trobem, però, dins del Parlament català. A Madrit practiquen desinhibidament una mena de pirateria total i abrandadament espanyolista -nacionalista!-, que abasta des de la política a la economia, passant per la informació i la justícia fins assassinar Montesquieu una mica cada dia. En canvi, l'unionisme de Barcelona es bassa més en el clàssic filibusterisme polític..... potser un pel groller i llefiscós però tant o més abrandat que l'espanyol. Ras i curt!. Gesticulacions exagerades, escarafalls, esquinçaments de vestits, discursos abrandats, crits, dilacions reglamentaris. Amb l'excusa de demanar empar per defensar els seus drets davant un suposat atropellament sofert per la minoria a mans de la majoria, no dubten en fustigar i atropellar a la presidenta del Parlament. No mostren ni respecta institucional, ni guarden les degudes formes parlamentàries, retorcen el reglament, utilitzen argúcies barroeres i vergonyosament antidemocràtiques i argumenten amb fal·làcies, mentides i manipulacions, tot això per no voler reconèixer la veritat: l'al·lèrgia que tenen al fet de preguntar als catalans sobre què volem per Catalunya i pel futur de la nostra societat..... Esparverats, es queixen que les lleis de referèndum i de transició cap a la República s'han presentat per sorpresa, sense haver sigut pactades ni discutides i que no tenen en compte a la meitat de la societat catalana. Diuen que la majoria no els deixa opinar, ni presentar esmenes, que tot es fa amb massa rapidesa i que es vulneren els drets polítics propis dels grups parlamentaris. Però callen com a lladres que aquestes lleis que ara se sotmeten a la presa en consideració dels diputats, votació i posterior aprovació -o no-, fa més d'un any que varen ser proposades, que es va crear una comissió d'estudi a la qual ells es van negar assistir i que fins i tot van recórrer davant el TC -que va anular la comissió-, perquè impedís desenvolupar les seves funcions, ja que per a ells eren lleis anticonstitucionals..... ja abans de ser confegides, debatudes i aprovades pel Parlament!.

Si el nostre visitant forà s'endinses en la tasca que s'ha fet i es fa des del Govern de la Generalitat i dins del Parlament de Catalunya, s'adonaria de les enormes dificultats en que es desenvolupa la seva feina. Quasi tota la seva activitat està sota l'escrutini implacable del TC sempre disposat a dictar resolucions contraries a Catalunya, independentment de la seva constitucionalitat o no. Llei que s'aprova, llei que es suspesa per sis mesos.... almenys!. Si es que no és declarada directament inconstitucional, és clar!. Si es discuteix d'alguna cosa que no agrada al Gobierno, s'insta a TC perquè adverteixi i sancioni ja sigui a un conseller, un parlamentari o la presidenta del Parlament i parcialment a la mesa -els membres constitucionalistes tenen butlla- si els be de gust. Agència tributaria, lleis per protegir els ciutadans vulnerables dels talls de llum o aigua, multes a entitats sobiranistes imposades vergonyosament..... Un reguitzell de mesures encaminades no només a escanyar l'independentisme, si no també els catalans en general, siguin o no favorables a la independència. Promeses incomplertes, inversions compromeses però mai executades, atacs a la llibertat d'expressió, a la llengua, cobrar interessos per prestar-nos els nostres propis cales sostrets mitjançant l'espoli fiscal secular que pateixen els catalans..... No paga la pena seguir el relat del maltractament i manca de respecte que pateix la nació catalana per part de les velles i feixugues institucions espanyoles, les quals mai han pogut anorrear el catalanisme...... D'aquí prové l'animadversió que ens tenen!.

I seguiria veient com el veritables perseguits per terra, mar i aire són els polítics independentistes catalans i no pas els unionistes els quals gaudeixen de tota la força -legal, il·legal o al·legal- d'aquest estat ignominiós. I veuria que els autèntics pressionats són els empresaris que s'han manifestat disposats a propiciar el referèndum. I com la guàrdia civil assetja les empreses que suposadament estan imprimint paperetes o fent urnes perquè es pugui fer el referèndum el més normalitzadament que sigui possible. O com amenacen els alcaldes -des del gobierno- que volen cedir locals per constituir els col·legis electorals com cal. Fins i tot podrà adonar-se de les pressions dirigides als ciutadans particulars perquè no participin en les votacions. Rajoy i els seus acòlits han pres exemple de Erdogan i el que està fent a Turquia, o de la devoció democràtica de Maduro a Veneçuela. Fins i tot ha normalitzat la utilització de la postveritat millor que el propi Trump i el maniqueisme millor que Putin.....

Si el nostre visitant forà ens hagués visitat els dies 6, 7 i 8 d'aquest més hauria percebut fins on és capaç d'arribar el Gobierno d'Espanya per aturar judicialment allò que només és competència de l'àmbit polític. S'hauria adonat de la manca d'ètica i professionalitat dels mitjans d'informació de Madrit -i algun de Barcelona, certament- o de la tasca feta per la Guàrdia Civil, la policia nacional, els fiscals i els jutges, sempre disposats en primer i únic lloc a defensar la sagrada unitat de la pàtria, passant per damunt de legitimitat, principis democràtics o ètica professional. Però per damunt de tot, haguera vist com un TC absolutament deslegitimat a ulls catalans i contaminat per la dèria anti-catalanista militant de la qual ha presumit el seu president, com aquest tribunal ha caigut dins d'una mena de forat negra que el condueix directament a l'infern de la corrupció política i jurídica dominants a l'estat. Corrupció, per cert, que s'ha ensenyorit ja fa dies d'aquest ens abstracte ara anomenat Espanya i abans conegut com Castella.....

El proper 1 d'octubre tenim la primera i potser única oportunitat en molt de temps per deslliurar-nos de tanta iniquitat...... Lluitem tots plegats per aconseguir-ho!.

     

LLIÇONS EXTRETES A PARTIR DEL 17 D'AGOST......

El disset d'agost passat hi va haver un atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Més tard, a Cambrils, hi van reincidir i cinc terroristes van ser abatuts pels mossos d'esquadra. El preu que hem pagat per aquesta salvatjada han sigut quinze morts i més d'un centenar de ferits. Fins aquí la informació freda i dura.....

Però la noticia ni és freda ni és només dura..... Ans el contrari!. Es dolorosa, emotiva i plena de cruesa. Quinze assassinats i un centenar de ferits, la majoria turistes, que gaudien d'una passejada per les vies més emblemàtiques d'ambdues ciutats van rebre una fuetada d'odi i sectarisme en nom d'una religió que no predica pas ni rancúnia ni fanatisme..... Fuetada que van patir també milions de persones de tota Catalunya, d'Espanya, d'Europa i de la resta del Món.

"No tenim por", cridaven a les concentracions convocades per rebutjar l'atemptat. Els ciutadans agraïen la impagable tasca desenvolupada pels mossos i els serveis d'emergència i protecció civil i per les mostres de solidaritat i aixopluc manifestades pels ciutadans i diferents col·lectius professionals, així com per la resposta donada per la societat civil en general, davant la magnitud de la tragèdia patida. L'eficàcia mostrada per les diferents autoritats i per la Generalitat en particular van ser el millor consol. Però..... ai las!. No havien passat ni unes poques hores quan ja van sorgir les excepcions a tanta harmonia, solidaritat i suposada unitat davant tot allò que esdevenia. La xarxa va començar a bullir i alguns impresentables van començar a mostrar l'odi acumulat envers Catalunya i els catalans. Alguns dels vomitius missatges llançats anaven dedicats a congratular-se que hagués passat a Barcelona i a Catalunya. D'altres donaven la culpa a la política d'acollida suposadament permissiva de la Generalitat envers els musulmans. Per cert, política que sempre ha estat competència del gobierno de Madrit. Però la majoria de missatges, autèntiques infàmies, es centraven en barrejar les ànsies de independència de Catalunya amb les sagnants conseqüències produïdes per l'atemptat gihadista..... A mesura que passaven les hores la barreja entre procés i terrorisme va anat agafant cos, escampant-se des de la xarxa als mitjans de comunicació cavernaris, tant els digitals com els impresos en paper o difosos per ràdio i televisió. Fins i tot la mesquinesa desfermada va arribar a polítics i policies espanyols, els quals maldaven per burxar en la divisió política com a esca de tots els mals i la unitat de la pàtria com a remei per a tots els bens, metre esclataven d'enveja i gelosia per la bona tasca feta per la Generalitat, pels mossos d'esquadra i per la resposta de la societat civil catalana. Fins i tot l'exministre Mayor Oreja va retreure que s'informés en català perquè "los españoles merecían que les explicaran los atentados en español".....  Tot va esdevenir en pures i dures enveja i ràbia!.

No paga la pena continuar parlant d'aquesta reacció tan visceral com roí d'alguns significats representants dels nacional-catòlics espanyols i dels més abrandats unionistes, incloent-hi malauradament també alguns catalans. Fer-ho seria fer-nos mala sang i alimentar l'espiral d'odi que tan desvergonyidament mostren aquesta mena de personatges. Però si paga la pena treure'n algunes conseqüències positives i, perquè no, algunes de negatives, també prou aclaridores.

En primer lloc ha estat la impecable reacció mostrada per la ciutadania. Podem sentir-nos orgullosos. La tasca dels mossos d'esquadra i de les autoritats catalanes també son dignes de ser destacades. Informació abundant, veraç i acurada. Una veritable demostració de com s'han de fer les coses, sobretot quan es tracta d'un assumpte com el produït a Barcelona i Cambrils. Sempre ens podrem demanar què no hauria passat si la policia catalana hagués pogut contar amb els efectius que fins ara no han estat autoritzats pel Ministeri de Hisenda per qüestions pressupostaries o, fins i tot, si es podia haver evitat l'atemptat cas de comptar amb la informació que alguns serveis secrets van transmetre als homònims espanyols, els quals sembla que mai van arribar a posar a disposició dels mossos. Potser si els mossos haguessin estat integrats a l'Europol i Interpol podrien haver rebut més informació, però el govern d'Espanya no ho ha permès fins ara.

On més s'ha notat la rancúnia que produeix el procés català ha sigut en els medis cavernaris espanyols, tant els madrilenys com alguns catalans. Des de acudits vergonyosos sobre l'atemptat barrejant-lo amb el procés publicats a El País, fins les exclusives brandades per El Periódico: "La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objectivo del yihadismo".  D'això jo en dic una exclusiva post-verídica, difosa per desprestigiar una policia catalana carregada de professionalitat i d'actuació irreprotxable, però a la qual se li va ocultar informació vital que presumptament era en poder dels serveis d'informació espanyols. La post-exclusiva va ser publicada tres quarts d'hora després de produït l'atemptat amb els morts encara estesos a terra i els ferits demanant auxili. Passant pels seriosos editorials -sortits de la ploma d'autèntics troglodites antediluvians sectaristes- que semblaven més preocupats en demanar que la Generalitat s'oblidés de la independència perquè això era la causa del terrorisme o aconsellant mantenir la unitat de l'Estat perquè era la garantia que no tornés a passar el que ha passat aquests dies. Però l'acusació de polititzar l'atemptat van atribuir-ho a la Generalitat......Vergonyós!.

La Generalitat ha estat a l'alçada. Ha actuat amb mesura, transparència i rapidesa, com correspon fer a les institucions serioses de qualsevol estat democràtic del món. Alguns han anat a remolc, com hidalgos de capa rasa i botes desgastades, mesquins però altius i rabiosos perquè no han sigut protagonistes de la resolució de la tragèdia. D'aquí la ràbia, el buscar tres peus al gat o intentar desprestigiar la bona tasca feta perquè no l'han feta ells..... Van voler mesclar independentisme i terrorisme i s'han acabat posant en evidència. El gobierno, la caverna i alguns trolls -molts!- sempre disposats a defensar la unitat de la pàtria encara que per fer-ho tinguin que tacar-se amb les llàgrimes i la sang de les víctimes.

Ara si que mesclo, intencionadament, l'atemptat i el procés independentista. Per això demano perdó. Si els catalans volem deslliurar-nos de tanta roïndat i mala llet només tenim una alternativa: la conquesta d'un nou estat lliure i sobirà al qual no hi càpiguen tanta mesquinesa i tanta amargor.....

Per això necessitem la independència!.      

PARLAR!. PACTAR.....!. ENRAONAR!.

Sembla que tot ja està decidit. D'una banda els independentistes caminem amb pas ferm, decidit i esperançat però també amb un pel d'angúnia i ànsia, amb impaciència al cap i a la fi, cap a la plena llibertat del nostre poble, cap el naixement d'un nou estat: la República de Catalunya. La qual assolirem a tot estirar el proper més d'octubre. Per part dels unionistes, però, succeeix tot el contrari. Es mostren nerviosos, esporuguits i amenaçadors. Tant si com no anuncien que no es celebrarà cap referèndum, que això de la independència és d'un radicalisme exacerbat i que només compte allò que la seva llei permet, que afinen els seus fiscals, que sentencien els seus jutges i tolera la seva policia. Fora d'aquí, fora de l'aixopluc de la seva constitució i la seva restreta interpretació excloent no existeix res. Ni legitimitat, ni drets, ni llibertats, ni principis democràtics.... Res de res fora d'Espanya!.

Així doncs, que més queda per dir?. Les postures estan decantades. Els arguments a favor de la independència, múltiples i variats, ja han estat exposats, defensats i debatuts profusament. Sense que hagin pogut ser rebatuts o confrontats amb els arguments favorables a la unitat amb Espanya. Senzillament, els arguments unionistes no existeixen!. No hi ha hagut cap mena d'oferta, contra-oferta, proposició o raonament sorgit des de la part unionista, mínimament creïble o engrescadora. Tot el seu capteniment ha estat dirigit a manipular la realitat de Catalunya a base d'amenaces, insults i mentides. Que si el procés és un cop d'estat, que esdevé una tirania, sou nazis i feixistes, sediciosos, anticonstitucionals, il·legítims i el diable amb cua, que volem el referèndum per dividir la societat, que propiciem la violència i l'enfrontament com els terroristes d'ETA..... Aquests han sigut alguns dels apel·latius i consideracions que ens han dedicat i encara dediquen amb la pretensió de seduir-nos perquè ens quedem amb ells, dins d'Espanya. I les magarrufes cap els catalans no han quedat només en paraules més o menys dolces o plenes d'afecte i estimació, si no que també podem trobar accions i decisions preses pels defensors de la unitat i de l'estatus quo vigent tan encisadores com pugin ser les continues i arbitraries impugnacions de lleis catalanes o de les declaracions polítiques aprovades pel Parlament, portant-les davant de l'ignominiós Tribunal Constitucional, amb la corresponent suspensió i il·legalització dictada a corre cuites i sense matisos ni contemplacions. Senzillament, perquè sospiten que poden esdevenir independentistes. O el desvergonyit boicot cap rodalies de Barcelona i l'aeroport de El Prat, en mans d'ADIF i AENA respectivament. Per no mencionar les inversions compromeses pel ministeri de Foment i mai executades. O l'assetjament policial cap a personalitats i institucions independentistes, sota l'excusa de que es tracta de l'actuació normal d'un estat de dret com és l'espanyol...... Un estat, per cert, que cada dia que passa evidència més les greus mancances democràtiques que pateix, la inexistència de la separació de poders que el caracteritza, la il·legitimitat de la policia patriòtica que el defensa i l'aclaparadora corrupció escampada per arreu, que emmerda des d'alguns ministeris i partits polítics d'àmbit estatal fins funcionaris d'alta volada o de manguitos i visera, passant per fiscals, jutges, banquers, periodistes, especuladors diversos i l'IBEX 35 en ple, tots ells sempre disposats a donar la raó -o imposar-la segons convingui- al govern de Mariano Rajoy Brey, màxim responsable d'aquest desgavell que s'ha tornat l'estat espanyol. Tot això només per posar uns quants exemples prou significatius de quin es el tarannà predominant dins l'unionisme: Negació dels principis democràtics i anorreament del sobiranisme amb tota mena d'armes, xantatges, amenaces i violència si calgués.....

Doncs bé!. Si tot està dit i beneït, de que podem parlar?. Un bon motiu per parlar és sobre què passarà a partir del 2 d'octubre. D'entrada, sigui quin sigui el resultat del referèndum res continuarà com fins ara. Si guanya el NO, s'haurà de tornar a parlar de l'encaix -impossible- de Catalunya a l'estat davant una Constitució que ha sigut tan manllevada pels mandataris espanyols, dels àmbits polítics, jurídics, policials, militars, periodístics, econòmics, culturals i socials, que és percebuda per la majoria de catalans com un amenaçador garrot que sovint ha topat contra els nostres caps i esquenes, com una peculiar forma d'imposició forçada enormement inclusiva. Literalment en el nostre cas, la lletra ha entrat i entrarà per l'esquena, si tot segueix igual. Ben segur que seria un etern tornar a començar. Per no arribar enlloc, certament!.

En canvi, el més probable -segur!- és que guanyi el SI. De forma neta i amplia. Amb una boníssima participació i un percentatge favorable a la independència per sobre del 60%, auguro. Aleshores podrem parlar en igualtat de condicions, de tu a tu, de quan i com ens repartim els actius i passius de l'antic estat benauradament traspassat, del mutu reconeixement de la realitat encetada per ambdues nacions i de com encarem la nova situació creada pels dos nous estats, amb la confiança d'arribar a acords beneficiosos tant per Espanya com per Catalunya. En definitiva, posar el punt i final a una situació anòmala i injusta per Catalunya i deslliurar Espanya d'un territori i una població que mai s'han sentit concernits amb la Castella eterna o l'Espanya irreal d'avui.

Parlar!. Pactar.....!. Enraonar!. Tres paraules plenes de seny i rauxa alhora. Tres mots que mai haurien d'haver sigut anorreats pel Govern d'Espanya. Tres verbs que no tenen res a veure amb amenaces, xantatges, imposicions, insults o violència. Ni amb insinuacions o advertiments d'utilitzar la força bruta contra els anhels democràtics de la majoria de catalans o la força legal -mai legitima en aquest cas- contra el patrimoni dels polítics independentistes. La responsabilitat de tot el que està passant entre Catalunya i Espanya, ha sigut primordialment d'un Govern i unes institucions posseïdores de tot el poder i la força de l'estat, prepotents i abusadores però tanmateix incapaces de reconèixer errors, abusos i arbitrarietats comesos, i plenament conscients d'haver instrumentalitzat aquest poder omnímode sovint a favor dels 666 -el nombre del diable!- o 6666 poderosos d'Espanya, no ve d'aquí, aixoplugats a Madrit contra els díscols i tossuts catalans, els quals mai ens hem sotmès ni resignat a les formes i maneres de la Castella d'abans i l'Espanya d'ara..... És just reconèixer però, que aquest mal també l'han patit i pateixen milions de ciutadans espanyols. El que encara fa més incompressible el seguidisme d'aquests mateixos ciutadans a favor del govern popular i del recolzament donat a la creuada desfermada contra Catalunya. Es com si no acceptessin que Catalunya trenques cadenes i ells es quedessin encadenats...... O tots moros o tots cristians, deuen pensar.

Pels catalans s'acaben tres segles de submissió i d'ocupació. Hem aguantat guerres sense quarter contra la nostra llengua, cultura i costums. Hem sofert la imposició d'un estat el qual mai ha sigut favorable a Catalunya i els catalans i sempre ens ha mirat de reüll i amb desconfiança, odi, enveja i deslleialtat. Fins i tot m'atraveixo a afirmar que les seves lleis, els seus fiscals, els seus jutges i la seva policia sempre han actuat amb l'objectiu de sotmetre Catalunya als modes i costums de Castella, com si d'un territori reconquerit es tractés. I les conseqüències resultants son que aquest comportament imperialista d'Espanya ha sigut percebut per molts catalans com una mena de colonialisme vuitcentista, passat de moda, que ha fet de Catalunya l'última colònia del Regne d'Espanya a la qual esprémer tot el suc fins la consumpció definitiva. Si tot això ho arrodonim amb la mala fe econòmica de l'estat espanyol mostrada per la manca secular d'inversió en infraestructures pressupostades però mai executades del tot, l'espoli fiscal disfressat de falsa solidaritat que des de sempre -i per sempre més!- patim els ciutadans catalans, i la consideració de Catalunya com un territori que té l'obligació de sotmetre's als interessos de l'Espanya hegemònica i omnipresent, tindrem el quadre complert......

No té que resultar estrany a ningú que Catalunya hagi decidit posar fi a tota aquesta anomalia històrica que ja dura massa. El referèndum no només es farà si no que també esdevé necessari i ineludible. I la independència de Catalunya resultant també serà positiva per a la nova Espanya. Perquè el sotrac que això representarà pels seus ciutadans tindrà conseqüències de catarsi col·lectiva. Podran fer foc nou i posar proa cap a una autèntica revolució social i personal que posi fi a una manera d'entendre l'estat com a patrimoni d'un pocs privilegiats -els 666 del diable!- per sobre del dret dels ciutadans, que al cap i a la fi tenen que ser i seran els veritables i únics beneficiaris d'ambdós estats renascuts i reeixits......Així sigui!.

DUES FRASES FETES CASTELLANES QUE EXPLIQUEN MOLTES COSES.....

Les dues màquines s'han posat en marxa. L'una contra l'altra. La catalana, arrossegant una munió de vagons plens de milions d'il·lusionats ciutadans amb destinació cap a la independència. L'altra, la espanyola, amb l'únic objectiu d'impedir el pas del comboi català. Disposada a morir matant, si fora necessari.....

Sé que l'utilització d'aquesta imatge, carregada de pessimisme i violència, no agradarà a ningú. A mi no m'agrada, però es el que hi ha. A més a més, quant es tracta de Castella -Espanya- es bo tenir ben present la historia que la precedeix perquè si no correm el risc de no entendre el perquè de les seves viscerals reaccions. Per a mi, hi ha dues frases que defineixen el tarannà de l'Espanya actual -que es la Castella de sempre-, d'una manera inequívoca.

La primera que m'ha vingut al cap es l'atribuïda a Bertrand Du Guesclin, prohom d'origen francès al servei d'Enric de Trastámara. Enric estava enfrontat a mort contra el seu germà, el rei Pere I de Castella, conegut com El Cruel. Durant l'enfrontament final, Pere, que guanyava el duel, es disposava a  matar el seu germà quan Du Guesclin va intervenir en la disputa a favor d'Enric subjectant la cama de Pere I, fet que va permetre a Enric matar el rei. El cavaller francès es va justificar tot dient: "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". Era el mes de març de 1369 i la casa de Trastámara s'apoderava del tron castellà.....

Espanya ha fet seva aquesta frase com un mandat d'inspiració divina, d'obligat compliment.... Per salvar el seu rei, o la seva llei, o la constitució, o l'unitat de la pàtria, o els privilegis d'uns quants prohoms, està permès fer qualsevol cosa. Tant se val si la llei es justa o no, o la constitució es incloent o excloent, si defensa la llibertat o la restringeix, o si els interessos dels hidalgos són bons o dolents. No importa si la llei fonamental es flexible, interpretable o pètria. Fins i tot, no paga la pena complir les lleis, normes, reglaments, tractats internacionals, constitucions o apel·lar a la veritable i única JUSTÍCIA -en majúscules-, si el rei -Espanya- es troba amenaçat, segons allò que subjectivament consideren una amenaça o desafiament. L'exemple actual més simptomàtic el trobem en l'utilització de la guerra bruta que fan les rates que viuen i treballen a les clavegueres de l'estat, les quals ara tenen com a missió principal fer tota mena de trampes i maniobres il·legítimes per desprestigiar polítics i institucions sobiranistes. Fabriquen probes falses, investiguen al marge del control judicial, espien i graven qualsevol conversa que pugui resultar útil o manipulable, fan xantatge a presumptes col·laboradors per adulterar probes i testimonis i finalment filtren i escampen tota la merda que han fabricat a la premsa afí i a periodistes disposats a prescindir de principis i ètica profesionals, en el nom de la sagrada unitat de la pàtria, per publicar notícies i editorials plens d'adoctrinament, mentides i falsedats, exagerant informacions i fent titulars pretensiosos i manipulats que donen opinions esbiaixades. Tot per anorrear a persones innocents, partits polítics o institucions pel sol fet de ser sobiranistes catalans. Ho fan sense cap mena d'escrúpols, sense miraments o remordiments, sense tenir en compte que fan mal a institucions, persones i famílies honrades i honorables, pel sol fet de defensar idees i principis contraris als seus i d'allò que consideren com a desafiament a l'unitat d'Espanya. El més greu, però, es que aquestes rates reben el suport financer i l'aixopluc legal -d'aquestes il·legalitats-, de les més altes personalitats que hores d'ara governen Espanya. Ministre de l'Interior i els seus policies patriòtics, de Defensa que amenaça amb l'utilització de les seves tropes i tancs, de Justícia i el seu braç armat la fiscalia general, la vicepresidenta del govern i els seus fidels espies i la seva brigada Aranzadi. Per no parlar del deslegitimat Tribunal Constitucional, totalment desprestigiat a ulls de molts catalans. Per sobre de tots ells, però, Mariano Rajoy Brey, President del Govern, com a vèrtex de comandament de totes les rates i màxim responsable de les fites que aconsegueixen tan deshonestament. Fins i tot aquesta caterva anti-democràtica rep el suport incondicional dels populars, dels socialistes i dels lerrouxistes de Ciudadanos, partits que es vanten de ser demòcrates de pedra picada. No els importa res ni ningú!. Ni la separació de poders, ni la democràcia, ni la presumpció d'innocència, ni impartir injustícia com tot sovint fan, ni donar informació verídica i contrastada...... Res de res!. Les rates de claveguera espanyoles -incloent-hi els amos d'aquestes clavegueres!- no treuen ni posen rei però ajuden el seu senyor. Amb traïdoria, a l'ombra, amb violència i sense remordiments. Senzillament, ajuden a mantenir una ficció anomenada "unitat de la pàtria"..... En el nom de l'Espanya immemorial!.

L'altra frase que guia el capteniment del nacional-catolicisme imperant hores d'ara a l'Estat espanyol es aquella que diu: "Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado". La frase es literal i està extreta de la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla José Rodrigo y Villalpando va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716. Dos anys després de l'assetjament i sotmetiment de Barcelona per les armes i del bany de sang que la Guerra de Successió havia escampat a tota la Corona d'Aragó i a Catalunya en particular, Castella volia imposar la seva llengua al Principat i va utilitzar una nova mena d'arma incruenta que avui en dia fa servir amb màxima profusió, encara que es noti la cura i no aconsegueixi l'efecte desitjat: la fiscalia general de l'estat i els jutges castellans.

La seva tasca està dirigida no tan sols a l'imposició del castellà com a llengua hegemònica i única a tot l'estat, si no que l'última pretensió es anorrear el català com a llengua normal i pròpia de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la franja limítrofa entre Aragó i Catalunya -la Franja-. Territori que avui aixopluga a onze milions d'ànimes. Els jutges del Tribunal Suprem malden per re-interpretar una llei catalana plenament vigent imposant que si un alumne -els seus pares- demanen rebre les classes en castellà, tota l'aula té l'obligació de rebre l'ensenyament en la llengua de Cervantes. De manera que el dret d'un alumne castellà preval per damunt del dret dels vint-i-nou alumnes restants de la classe o per sobre del projecte educatiu autònom de cada escola. També sentencien que els cinemes no tinguin que oferir un 50% de pel·lícules doblades al català, com mana la llei catalana, perquè amb un 25% ja n'hi ha prou. O contra la llei de comerç, impugnada per dir que els comerços tindran que retolar-se al menys en català, a més de la llengua que cada empresari vulgui..... Els exemples d'arbitrarietat de la justícia castellana no tenen límits ni aturador. El mateix podem dir de l'utilització del català a la pròpia justícia, a la administració de l'estat, o a les televisions públiques o privades. A Espanya qualsevol idioma que no sigui el castellà es una nosa. Però el català, a més, es un ultratge. Per la majoria de populars i de "ciudadanos", demanar bilingüisme a l'escola, al cinema o al comerç vol dir que el practiquin només els catalanoparlants, no pas els castellans. A Catalunya es pot viure exclusivament només en castellà però no pas només en català..... Si un polític parla en català, seguidament se l'hi demana la versió en castellà, mai a l'inrevés. Si algú vol veure una pel·lícula en català no pot, perquè els distribuïdors diuen que doblar es molt car -encara que ho subvencioni la Generalitat!- i perquè deu ser més barat fer-ho en castellà. Si un advocat vol tenir la seguretat de no guanyar un judici, que demani fer-ho en català perquè les traduccions, els interpretes necessaris i les males cares de jutges i fiscals -que no volen aprendre l'idioma d'allà on han d'impartir justícia- farà impossible rebre aquesta justícia amb la mateixa naturalitat que si es fa en castellà. No vull estendrem més en aquesta mena d'arbitrarietats típicament espanyoles, que també es donen en l'àmbit d'infraestructures -el corredor Mediterrani passa per Madrid!-, de fiscalitat i impostos -els pentinats fiscals concentrats majoritàriament a Catalunya-, o cultura -els pagaments d'impostos amb obres d'art sempre van a parar a museus de Madrid-..... No em vull fer més mala sang, perquè n'estic fart!.

"Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Aquestes dues frases són definidores del tarannà dels prohoms castellans que manen i remenen les cireres. Els que avui governen l'estat són personatges sense escrúpols ni ètica. Absolutament corromputs política, intel·lectual i/o financerament. Quant van maldades utilitzen la traïdoria i els paranys per defensar-se d'allò que considerin que els amenaça. Ahir una punyalada a l'esquena, avui una promesa incomplida o un bon cop de constitució a les costelles i el cap dels dissidents. Abans ni treien ni posaven reis, ara treuen o posen lleis, sentències o s'inventen imputacions tantes com volen i poden, per defensar el seu reialme sense cap mena de miraments. Enlloc d'aconseguir l'efecte sense que es noti la cura, ara no els importa gens ni mica que es noti la cura encara que no s'aconsegueixi l'efecte. La qüestió es que l'efecte no l'assoleixin els adversaris, sense importar el preu que puguin haver de pagar per aconseguir-ho.

Ja són masses anys que Catalunya aguanta cavallers com Bertrand Du Guesclin i José Rodrigo y Villalpando. I si molt m'apures, Trastàmares, Conde-Duque de Olivares o Borbons, antics i moderns. Masses segles patint trampes, traïcions, cinisme i hipocresia dels hidalgos de torn. Hem suportat tants drets de conquesta i sagrades unitats de la pàtria que ja han esgotat la nostra paciència. Estem cansats i farts i volem deslliurar-nos d'imposicions, de manques de llibertats i de carències o febleses democràtiques. Volem la independència per intentar viure com a catalans allò que fins ara ens han obligat a viure com castellans..... Perquè no ho som!. Som catalans i prou!.

L'u d'octubre tenim l'oportunitat de fer realitat els nostres anhels. Si anem a votar en massa i ho fent a favor del SI, a favor de la independència, aleshores podrem encarar el futur amb renovades esperances i deslliurar-nos del feixuc pes que fins ara hem tingut que aguantar per part d'uns hidalgos que mai deixaran de ser-ho, perquè els agrada ser-ho.

Així doncs deslliurem-nos d'una punyetera vegada de tantes traïcions, cinisme i hipocresia.

ESTAT FALLIT vs ESTAT REEIXIT.....

L'estat espanyol, hores d'ara propietat de Castella, es com un núvol. Unes pinzellades al cel, vapor d'aigua condensat i mogut pel vent. Inconsistència pura i flonja. Aparenta molt però en realitat només es fum..... Certament, els núvols poden transformar-se en tempestes però en aquest cas, a tot estirar, en prou feines desenvoluparà una tempesta amb dos o tres trons i llampecs, eixuta i passatgera.

A mesura que s'apropa la data del 1 d'octubre aquest núvol anomenat estat espanyol, que en prou feines aguanta la pressió que s'ha auto-imposat, s'esquinça i s'esfuma entre un mar d'insults i amenaces, mentre vol retenir Catalunya amb una força que no té i una legalitat ja caducada. L'estat espanyol, també reconegut com Espanya per no dir senzillament Castella -el seu veritable nom-, està en guerra contra Catalunya. Es una guerra ara com ara incruenta -creuem els dits- però que fins no fa gaire comportava cadenciosos bombardejos a Barcelona cada cinquanta anys, guerres civils de tant en tant, ofensives militars a dojo, setges terrestres, bloqueigs navals, boicots econòmics i conseqüents ocupacions colonials, per no mencionar les feixugues dictadures que hem sofert tots plegats durant anys i panys. Una guerra que ja fa tres segles que dura, com a mínim. Castella mai ha pogut imposar a Catalunya el seu dret de conquesta. Mai ha pogut vèncer els catalans!. Ni abolint les nostres constitucions, ni imposant les lleis i tribunals castellans, ni perseguint i prohibint la llengua catalana obligant a parlar, llegir, aprendre i resar en castellà, ni clausurant universitats, ni afusellant el president de la Generalitat, ni il·legalitzant les institucions catalanes, ni amenaçant i inhabilitant els nostres líders polítics actuals. Res de tot això ha pogut anorrear la voluntat nacional catalana. Catalunya ha resistit i persistit i els catalans reiterem un i molts cops la nostra voluntat de voler ser allò que som i ens sentim. I que no es precisament ser ni sentir-nos castellans..... Es per això que em permeto dir que Espanya no té prou força ni legitimitat per assimilar Catalunya i molt menys per sotmetre els catalans.....

Ara ens trobem en una cruïlla. Ambdós nacions!. Catalunya sap el que vol i cap on anem. Volem ser veritablement lliures i sobirans. Volem prendre les nostres pròpies resolucions i tenir el dret d'equivocar-nos o d'encertar-la sense que ningú prengui les decisions en el nostre nom sense comptar amb els desitjos, opinions i interessos de la nostra gent. Volem la independència!. I la volem aconseguir utilitzant els medis democràtics a l'ús internacionalment i sense violència. Amb l'enraonament i la democràcia com a úniques armes. Ens assisteixen la legitimitat, la raó política i la voluntat majoritària de la ciutadania, reiteradament expressada en massives manifestacions populars i clars resultats electorals.....

Però alhora, Espanya vol just el contrari. L'insigne escriptor Gonzalo Torrente Ballester va declarar ja fa uns anys davant una multitud congregada a Salamanca, que la legitimitat de la propietat dels documents requisats als catalans pel franquisme i dipositats a l'arxiu d'aquella ciutat, era de Castella "por derecho de conquista". Mai tan poques paraules van voler dir tantes coses!. Els darrers tres-cents anys, Espanya es creu propietària de Catalunya i dels catalans i què això ens fa súbdits del rei de Castella. Ho creia Felip V, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII, Primo de Rivera, Franco, Joan Carles I i Felip VI, entre d'altres capdavanters personatges hispans. Ho creien la Vila i Cort ahir, tant com avui i demà ho creuen i creuran a la llotja del Bernabeu. També ho creuen així milions de ciutadans adoctrinats en les fonts de la Formación del Espíritu Nacional -la maleïda FEN- sota la vella dictadura de Franco i els educats en la feble democràcia espanyola actual dels Borbons i la seva petrificada Constitució. Fins i tot ho creuen els poders fàctics de tota mena -militars, judicials, financers, mediàtics, culturals....- que manen i remenen les cireres a l'Espanya popular d'ara, la socialista d'ahir i qui sap si la podemita de demà.

Espanya es troba molt lluny de Catalunya. Anímica, política i socialment ens trobem a anys llum uns dels altres. Econòmica i financerament tenen interessos contraposats als nostres. Si no, com explicar això del corredor madriterráneo?. O l'escàndol de rodalies?. O abans alemanya que catalana?. Cultural i lingüísticament ja no amaguen allò tan típicament castellà de "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", fins el punt que si es nota o no el "cuidado" ja els importa un rave. Políticament ens estimen tant que no paren de convidar-nos a festes judicials organitzades en honor nostre, qualificar-nos de colpistes i nazis -es creu el lladre que tots són lladres?- o boicotejant els mossos d'esquadra negant l'accés a l'Europol i prohibint l'ampliació dels efectius de la policia catalana. Judicialment, jutgen i condemnen polítics catalans per fer política o preventivament abans de cometre cap mena d'infracció, per si de cas. La policia s'inventa o fabrica imputacions, acusacions i investiga ad hoc independentistes i les seves famílies, mentre els fiscals les vesteixen d'aparent legalitat i anuncien ufanosos que arruïnaran econòmicament els adversaris polítics, amb el vistiplau i complaença dels tribunals castellans. El Tribunal Constitucional espanyol pren totes aquelles decisions polítiques -fins i tot encara que no li pertoqui- que l'executiu espanyol no pren per feblesa democràtica, per incapacitat intel·lectual i per manca d'ètica. Curiosament, les resolucions de l'Alt Tribunal tant si com no sempre resulten favorables a Espanya i mai a la societat catalana. Sistemàticament!. I si parlem dels mitjans informatius cavernaris  malats crònics d'icterícia -ja siguin madrilenys o barcelonins, "tanto monta monta tanto"- podrem concloure sense por a equivocar-nos que la post-veritat quan es parla de Catalunya i la independència està molt per sobre d'una vulgar mentida, mentre oculta i esclafa la veritat universal i realitat catalana.....

La distància afectiva, econòmica, política, cultural, judicial i mediàtica entre ambdues societats s'ha fet tan gran que ja no es veuen les ribes del mar que ens separa..... Ja es impossible estendre ponts per retrobar l'afecte, tolerància i comprensió necessaris per l'entesa i el respecte mutus. El millor que podem fer es acceptar la realitat tal i com és, confiar en la democràcia i donar la paraula als catalans mitjançant un referèndum tot i respectant els resultats obtinguts.....

Només així retrobarem la consideració i tolerància mútues que ara ens manquen i que ens permetran vestir el futur amb pau i llibertat per ambdós nacions. I qui sap, potser acabem sent bons veïns..... I amb el temps, fins i tot millors amics!.