ESTAT FALLIT vs ESTAT REEIXIT.....

L'estat espanyol, hores d'ara propietat de Castella, es com un núvol. Unes pinzellades al cel, vapor d'aigua condensat i mogut pel vent. Inconsistència pura i flonja. Aparenta molt però en realitat només es fum..... Certament, els núvols poden transformar-se en tempestes però en aquest cas, a tot estirar, en prou feines desenvoluparà una tempesta amb dos o tres trons i llampecs, eixuta i passatgera.

A mesura que s'apropa la data del 1 d'octubre aquest núvol anomenat estat espanyol, que en prou feines aguanta la pressió que s'ha auto-imposat, s'esquinça i s'esfuma entre un mar d'insults i amenaces, mentre vol retenir Catalunya amb una força que no té i una legalitat ja caducada. L'estat espanyol, també reconegut com Espanya per no dir senzillament Castella -el seu veritable nom-, està en guerra contra Catalunya. Es una guerra ara com ara incruenta -creuem els dits- però que fins no fa gaire comportava cadenciosos bombardejos a Barcelona cada cinquanta anys, guerres civils de tant en tant, ofensives militars a dojo, setges terrestres, bloqueigs navals, boicots econòmics i conseqüents ocupacions colonials, per no mencionar les feixugues dictadures que hem sofert tots plegats durant anys i panys. Una guerra que ja fa tres segles que dura, com a mínim. Castella mai ha pogut imposar a Catalunya el seu dret de conquesta. Mai ha pogut vèncer els catalans!. Ni abolint les nostres constitucions, ni imposant les lleis i tribunals castellans, ni perseguint i prohibint la llengua catalana obligant a parlar, llegir, aprendre i resar en castellà, ni clausurant universitats, ni afusellant el president de la Generalitat, ni il·legalitzant les institucions catalanes, ni amenaçant i inhabilitant els nostres líders polítics actuals. Res de tot això ha pogut anorrear la voluntat nacional catalana. Catalunya ha resistit i persistit i els catalans reiterem un i molts cops la nostra voluntat de voler ser allò que som i ens sentim. I que no es precisament ser ni sentir-nos castellans..... Es per això que em permeto dir que Espanya no té prou força ni legitimitat per assimilar Catalunya i molt menys per sotmetre els catalans.....

Ara ens trobem en una cruïlla. Ambdós nacions!. Catalunya sap el que vol i cap on anem. Volem ser veritablement lliures i sobirans. Volem prendre les nostres pròpies resolucions i tenir el dret d'equivocar-nos o d'encertar-la sense que ningú prengui les decisions en el nostre nom sense comptar amb els desitjos, opinions i interessos de la nostra gent. Volem la independència!. I la volem aconseguir utilitzant els medis democràtics a l'ús internacionalment i sense violència. Amb l'enraonament i la democràcia com a úniques armes. Ens assisteixen la legitimitat, la raó política i la voluntat majoritària de la ciutadania, reiteradament expressada en massives manifestacions populars i clars resultats electorals.....

Però alhora, Espanya vol just el contrari. L'insigne escriptor Gonzalo Torrente Ballester va declarar ja fa uns anys davant una multitud congregada a Salamanca, que la legitimitat de la propietat dels documents requisats als catalans pel franquisme i dipositats a l'arxiu d'aquella ciutat, era de Castella "por derecho de conquista". Mai tan poques paraules van voler dir tantes coses!. Els darrers tres-cents anys, Espanya es creu propietària de Catalunya i dels catalans i què això ens fa súbdits del rei de Castella. Ho creia Felip V, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII, Primo de Rivera, Franco, Joan Carles I i Felip VI, entre d'altres capdavanters personatges hispans. Ho creien la Vila i Cort ahir, tant com avui i demà ho creuen i creuran a la llotja del Bernabeu. També ho creuen així milions de ciutadans adoctrinats en les fonts de la Formación del Espíritu Nacional -la maleïda FEN- sota la vella dictadura de Franco i els educats en la feble democràcia espanyola actual dels Borbons i la seva petrificada Constitució. Fins i tot ho creuen els poders fàctics de tota mena -militars, judicials, financers, mediàtics, culturals....- que manen i remenen les cireres a l'Espanya popular d'ara, la socialista d'ahir i qui sap si la podemita de demà.

Espanya es troba molt lluny de Catalunya. Anímica, política i socialment ens trobem a anys llum uns dels altres. Econòmica i financerament tenen interessos contraposats als nostres. Si no, com explicar això del corredor madriterráneo?. O l'escàndol de rodalies?. O abans alemanya que catalana?. Cultural i lingüísticament ja no amaguen allò tan típicament castellà de "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", fins el punt que si es nota o no el "cuidado" ja els importa un rave. Políticament ens estimen tant que no paren de convidar-nos a festes judicials organitzades en honor nostre, qualificar-nos de colpistes i nazis -es creu el lladre que tots són lladres?- o boicotejant els mossos d'esquadra negant l'accés a l'Europol i prohibint l'ampliació dels efectius de la policia catalana. Judicialment, jutgen i condemnen polítics catalans per fer política o preventivament abans de cometre cap mena d'infracció, per si de cas. La policia s'inventa o fabrica imputacions, acusacions i investiga ad hoc independentistes i les seves famílies, mentre els fiscals les vesteixen d'aparent legalitat i anuncien ufanosos que arruïnaran econòmicament els adversaris polítics, amb el vistiplau i complaença dels tribunals castellans. El Tribunal Constitucional espanyol pren totes aquelles decisions polítiques -fins i tot encara que no li pertoqui- que l'executiu espanyol no pren per feblesa democràtica, per incapacitat intel·lectual i per manca d'ètica. Curiosament, les resolucions de l'Alt Tribunal tant si com no sempre resulten favorables a Espanya i mai a la societat catalana. Sistemàticament!. I si parlem dels mitjans informatius cavernaris  malats crònics d'icterícia -ja siguin madrilenys o barcelonins, "tanto monta monta tanto"- podrem concloure sense por a equivocar-nos que la post-veritat quan es parla de Catalunya i la independència està molt per sobre d'una vulgar mentida, mentre oculta i esclafa la veritat universal i realitat catalana.....

La distància afectiva, econòmica, política, cultural, judicial i mediàtica entre ambdues societats s'ha fet tan gran que ja no es veuen les ribes del mar que ens separa..... Ja es impossible estendre ponts per retrobar l'afecte, tolerància i comprensió necessaris per l'entesa i el respecte mutus. El millor que podem fer es acceptar la realitat tal i com és, confiar en la democràcia i donar la paraula als catalans mitjançant un referèndum tot i respectant els resultats obtinguts.....

Només així retrobarem la consideració i tolerància mútues que ara ens manquen i que ens permetran vestir el futur amb pau i llibertat per ambdós nacions. I qui sap, potser acabem sent bons veïns..... I amb el temps, fins i tot millors amics!.

LA INDEPENDÈNCIA, EL NOSTRE "SENDER DE GLÒRIA".....

Acabo de revisar una gran pel·lícula. Se'n diu "Senders de Glòria" de Stanley Kubrick. Molts ja sabeu l'argument. Ras i curt: Durant la primera guerra Mundial, l'any 1916, un coronel rep l'ordre del seu superior -el qual vol fer mèrits per conquerir honor, glòria i un ascens-, de prendre un turó en poder dels alemanys. Malgrat l'impossibilitat de complir el disbauxat desig de l'esbojarrat general, el coronel porta les seves tropes cap una mort segura per satisfer el caprici del seu cap. Davant el fracàs aconseguit, l'alt comandament, ofès, ordena que sotmetin a tres soldats escollits a l'atzar a un consell de guerra sumaríssim per donar exemple i aconseguir una motivació extra pels malaurats i escassos soldats supervivents. Ara comença el nus de la història: Judici farsa, patriotisme impostat i indigne, misèries humanes, petulància i vanitat, afusellament a l'alba i un final malenconiós i ple d'impotència del defensor -el coronel- i d'injustícia -el tribunal militar-..... I els soldats, guanyant-se el cel.

Per a mi el més interessant es, precisament, la visió que mostra sobre les conseqüències que pot causar exercir una justícia percebuda per tothom com a manifestament injusta, en mans de persones sense escrúpols. Que els encarregats d'impartir justícia ho facin matusserament només tenint en compte el que diuen les lleis prescindint del seu esperit, posant més èmfasi en les tradicions i l'ampul·lositat lingüística que no pas en la realitat i les circumstàncies que envolten els fets a jutjar, disfressant l'ètica i els principis que imprescindiblement han de guiar l'actuació de jutges, fiscals, defensors, perits, testimonis i policies encarregats d'investigar, per un esbiaixat  i retorçat sentit del deure per acusar segons el codi legal i els desitjos dels que manen, tot això es el més interessant que narra la pel·lícula per no dir que es el més inquietant..... Dictar sentències sense impartir JUSTÍCIA és d'alló més injust. Es impartir injustícia!.

Però, què te a veure tot això amb les opinions personals sobre l'actualitat política, segons es llegeix a l'encapçalament de JOANCUGAT?. Doncs moltíssim..... De entrada, a l'estat espanyol, la justícia -en minúscula!- està tant mediatitzada pel poder polític que podem afirmar sense embuts que ha perdut la independència. Amb l'agreujant que aquesta mancança implica la pèrdua de la presumpció d'innocència. La justícia a Espanya no es innocent, ni objectiva. I per tant, es injusta, es parcial, es partidista. El fet que la degradació s'hagi produït a la cúpula vol dir que s'ha escampat a tot el cos, a tots els estaments de la justícia en el sentit més ampli del terme. Als jutges, que s'afanyen en seguir el joc del gobierno impartint injustícia i dictant sentències polítiques per anorrear legalment a polítics innocents fent el joc brut al poder polític que persegueix l'adversari. A constitucionalistes mesells que fan resolucions en última instància des del seu inviolable castell -el Tribunal Constitucional- per fer guanyar el seu amo allò que es incapaç de guanyar democràticament. Per exemple, tribunal investit pel gobierno amb nous instruments  -impropis d'un tribunal de garanties- per perseguir i condemnar a polítics desafectes. Per exemple, dictaminar sobre un estatut d'autonomia ratificat pel poble en referèndum. Per exemple, declarant inconstitucionalitats a dojo en lleis confegides per afavorir els més vulnerables o per recaptar més recursos, es a dir més impostos, per alleugerir l'escanyament que el gobierno sotmet a la Generalitat.... Pel sol fet que interpreten formen part de les futures estructures d'estat i  de la propera independència de Catalunya. Ho fan de forma preventiva, no pel que passa ara si no pel que creuen pot passar més endavant o molt abans d'haver comés cap mena d'il·legalitat. Ho van fer amb el text de l'estatut, declarant inconstitucionals articles que altres estatuts -l'andalús o el valencià, per exemple- van copiar literalment del català i que per a ells són plenament constitucionals. I què dir de la fiscalia?. Fiscals disposats a afinar imputacions falses contra polítics catalans, fiscals que ordenen registres i detencions mediàtiques, teatrals, espectaculars i absolutament prescindibles. Fiscal anti-corrupció que manté una societat instrumental en paradisos fiscals. Directors d'oficina anti-corrupció disposats a conspirar amb el ministre de l'interior per destruir persones, familiars de polítics o directament la sanitat catalana, segons converses secretes mantingudes entre ambdós, enregistrades i fetes públiques amb el conseqüent escàndol. Fiscals que arriben a pactes vergonyants amb delinqüents confessos -Millet i els Montull- a canvi d'acusar un determinat partit polític, transformant un judici contra delictes de cartera en un contra banderes i canonades..... Advocats defensors que són incapaços -per por!- de denunciar les arbitrarietats i els escarnis propis de linxaments del Far West que pateixen els seus defensats en mans dels fiscals, policies, periodistes o fins i tot jutges sense escrúpols. Policies patriòtics que s'inventen probes o les aconsegueixen mitjançant xantatges, amenaces i coaccions, compren i venen voluntats i honradesa, filtren i escampen mentides o fan interpretacions absolutament inversemblants contra persones honorables però culpables de ser independentistes. I periodistes partidistes -el quart poder, diuen- disposats a fer la gara-gara al poder polític, econòmic, policial i judicial abans de emprar l'ètica i l'objectivitat en la seva professió, la qual ells deshonoren sempre que escriuen una paraula.....

Tot això m'ha vingut al cap mentre veia la pel·lícula "Senders de Glòria". Acaba amb l'afusellament de tres soldats innocents. En acabar l'execució, que el general causant de la injustícia qualifica como cerimònia preciosa, el defensor, el coronel de l'exercit francès que va enviar a la mort la tropa per una qüestió d'obediència i deure militar, passa per davant d'una taverna mentre els seus soldats escolten, plorosos, com una espantada noia alemanya canta una cançó de bressol. Han de tornar al front però li diu al seu sergent que els deixi una estona més per que recordin que malgrat totes les injustícies i patiments, continuen sent éssers humans.....

No sé jo si la justícia espanyola està feta per éssers humans. El que es segur es què està guiada per la injustícia. Està tan contaminada pel corrupte poder polític que l'ha envaït que comença a fer pudor. Afortunadament, hores d'ara no sembla que puguin sentenciar a mort els innocents..... Descartem afusellaments, doncs!. Però tinguem en compte que a Espanya també s'imparteixen injustícies. Per tant, ens farem un immens favor a nosaltres mateixos si fugim d'aquesta realitat tant angoixant i decebedora buscant la veritable JUSTÍCIA. Només hem de seguir el nostre propi Sender de Glòria: la independència.