EL REI DELS MURRIS.

Havia una vegada un noi que somiava ser rei. De molt petitó va mostrar una autèntica obstinació per aconseguir el seu objectiu. Per assolir-ho era necessari fer-se amb la gent més important del regne. Per aquesta raó ja de bon principi va apropar-se cap a les més altes institucions i personalitats de l'Estat fent creure a tothom que era algú important, assenyat i preparat al qual se'l podia confiar qualsevol mena de tasca o informació sensible i fins i tot reservada que fora necessària o útil per la bona marxa del país.

Sent només un adolescent va relacionar-se amb les més senyeres figures del partit polític que ara sustenta el poder governamental i del think tank que li proporciona les idees i marca la doctrina a seguir, tant en les tasques de govern com la línia argumental merament partidista de la formació en qüestió. Poc a poc es va prefabricar un relat, pel que sembla força convincent, el qual li va permetre anar escalant les més altes cotes de notorietat dins l'elit dirigent de la capital del regne -la cort- fins aconseguir arribar al cim, aquell que es troba allà, cap a les altures. Se'l podia veure sota l'ombra de ministres, prop del president de govern o al costat de l'expresident més malcarat que s'hagi vist mai, donant la mà al rei o viatjant amb cotxe oficial i escortes rumb les missions més estrafolàries que li pogueren encarregar a un nen espia. Com és un noi una miqueta pagat de si mateix, per demostrar les seves bones relacions i l'importància de la seva persona, hores d'ara se'l pot veure en centenars de fotografies i desenes de filmacions les quals demostren la seva capacitat de seducció, dots de persuasió, i l'aclaparadora personalitat que el caracteritza, rodejat de primeres figures polítiques, institucionals, econòmiques i en definitiva, de la flor i nata de la vila i cort del reialme.

Entrevistes amb els advocats dels cassos més mediàtics que rauen als jutjats, per exemple el cas Urdangarin i la Infanta Cristina, o el cas Pujol; col·laboracions amb el sindicat d'extrema dreta Manos Limpias per immiscir-se -embolica què fa fort!- en els plets promoguts per ells; alternant a la llotja del Bernabeu al costat del diner i del poder per fer negocis; missions encarregades pels serveis secrets o per la vicepresidència del Gobierno per arreglar el cas Gürtel; implicar-se en el problema català per interferir les relacions entre Artur Mas i ERC, o per conduir pel bon camí la deriva separatista catalana; tasques d'assessorament a la vicepresidenta del Gobierno i fins i tot a la Corona; aconsellar a  l'alcaldessa de Madrid per evitar que la capital continués anant-se'n en orris; una estreta i tendre companyonia amb l'expresident del govern més nacionalista que hom ha conegut, anomenat familiarment Jose, el qual té un ego que se'l trepitja en la modesta opinió de El pequeño Nicolás. Així és conegut el nostre heroi adolescent, Francisco Nicolás Gómez Iglesias, que segons els experts pateix "una florida ideació delirant del tipus megalomaníac"..... Aquestes son les seves aventures!. I pel que sembla, aquests són els seus protectors!.

El cert és que hi ha fotografies i vídeos que demostren que es trobava al vell mig de la pomada madrilenya. Que enviava i rebia missatges des de les més altes institucions i personalitats de l'Estat. Que va ingressar a la FAES d'Aznar el qual li donava canxa i joc, a més de convidar-lo a berenar a casa seva, segons manifesta el marrec. I també va formar part de les joventuts populars conduint-les com un ramat d'ovelles, amb l'experiència pròpia d'un bon pastor. I que era molt proper als dirigents d'aquest partit, que li manifestaven consideració, respecte i agraïment pel grau d'implicació i compromís demostrat. Esdevenia el més popular entre els populars!. Fins i tot alguns agosarats del partit li pronosticaven un futur polític brillant i sense sostre.

Aquest noi de vint anys es un murri com una catedral, dins d'un Estat que es troba sotmès a una implosió indefugible, sense remei ni esperança. S'encamina sense aturador cap al desastre, cap un nou 1898, però sense la generació del 98. Els 6.666 roïns espavilats -els anyencs hidalgos de Madrit- que governen i s'enriqueixen a costa de tots els ciutadans, es troben hores d'ara atrapats en una teranyina enganxifosa conformada per la més absoluta confusió i astorament, amb una corrupció transversal i desbocada, i amb manca d'ètica i dels principis democràtics més elementals. Fins i tot sembla que no gaudeixen de massa intel·ligència, doncs s'han deixat d'entabanar per un nen bocamoll amb deliris de grandesa el qual els ha venut a bon preu una moto sense motor ni rodes. A l'Espanya actual segueix sent millor tindre els contactes adequats -estar ben recomanat, com el nostre heroi!- que no pas guanyar-se el futur amb treball, esforç i intel·ligència. És un Estat que no es troba gaire lluny de l'època del segle d'or -ara segle del cartró-pedra!- i la novel·la picaresca. Gürtel, Bárcenas, Millet, Fabra, Rato, Blesa..... I ara, El petit Nicolás, rei dels murris i paradigma dels nous murris del segle XXI, no gaire diferents als murris dels segles XVI i XVII.... Quantes falòrnies!. Francisco de Quevedo no ho hagués concebut ni escrit millor!.

DÉU SALVI EL "REINO"!.

"Antes se romperà Catalunya que España". L'expresident del Gobierno José Maria Aznar López no és caracteritza precisament pels seus dots de profeta. Ni tan sols d'endevinador de fira. Aquesta sentència la va pronunciar fa uns mesos, davant el seguit d'actuacions i pronunciaments que es produïen a Catalunya -que encara es produeixen!- i que tant desassossec desferma entre els ultra-nacionalistes espanyols més abrandats. Més que un pronòstic manifesten un desig; és a dir, voldrien que els catalans ens dividíssim i per tant ens afeblíssim per així poder vèncer més fàcilment el que ells anomenen despectivament com a desafio independentista.

Aquesta mena de mals averanys també són utilitzats habitualment pel ministre amb més mala bava de tots els que integren l'actual govern del senyor Rajoy: Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior. Aquest home, de fàcil jaculatòria, que viu i respira santedat i avemaries i que es vanta de formar part d'allò que alguns qualifiquen com a secta -l'Opus Dei-, està obsessionat en anunciar a tort i dret un suposat enfrontament entre homes i dones, pares i fills o els veïns del primer pis contra els del quart -tot això passa només a Catalunya, per descomptat-, tot i advertint que podria derivar en autèntica violència física. Jorge Fernández es lamenta amb amargura -però també amb delit- que el separatisme està dividint les families i la societat catalana, i enfrontant els uns contra els altres, amb la vana esperança que cridant el mal temps desfermarà la tempesta. I per provocar i impulsar aquesta mena de reaccions viscerals carregades de brutalitat i injustícies no dubte en utilitzar barroerament tots els instruments que té al seu abast: la Policia Nacional i la guàrdia civil. Investigacions forassenyades contra jutges aparentment sobiranistes, informes difamatoris oficiosos contra polítics catalans filtrats sistemàticament a periodistes sicaris del poder, així com mil i una amenaces contra els catalanistes que confiem en els principis democràtics i en la Justícia, són diligentment patrocinades per aquest ministre el qual no sap que és la tradició judeocristiana, per més catòlic, apostòlic i romà que consideri el seu comportament, ja sigui privat o públic. I sovint, també l'ètica política i la decència ciutadana, en ell, brillen per la seva absència.

Així doncs, els nacional-unionistes es deleixen pels inexistents enfrontaments i divisions dins la societat catalana. Però, i entre ells?. Quins efectes causa el desafio independentista?.

Els efectes més evidents que pateixen són no comprendre absolutament res del que passa a Catalunya ni del què volem els catalans. En conseqüència, fer contínuament el ridícul de la forma més descarnada que és possible fer-ho es un altre de les seves senyes d'identitat. Aznar volia trencar Catalunya i s'està trencant el seu propi partit. I és que la corrupció és molt destructiva. Bárcenas, Gürtel, sobres amb diner negre generosament repartits entre la cúpula popular, pagaments de les reformes de la seu del partit amb diners d'origen desconegut, comptabilitat i caixes B a dojo -a la seu central i sucursals arreu de l'Estat-, comissions cobrades a les constructores i finançament irregular del partit. BANKIA, l'estafa de les preferents i una nefasta gestió financera amb un cost de més de 23.000 milions d'euros en ajuts públics, targetes de crèdit fosques de lliure disposició en mans dels polítics conservadors palanquejats al banc popular.... I una constant utilització i manipulació de policies, jutges i fiscals en defensa de la seva ideologia política. Policies extremadament loquaços amb la caverna. Jutges mesells però vulnerables al dictat de la premsa afí als populars, i fiscals agraïts i obedients.... fins que diuen prou!.

Mariano Rajoy ara diu que no sap què farà la fiscalia general de l'Estat amb la no consulta del 9 de novembre i amb Artur Mas i alguns consellers de la Generalitat. Afirma que no ha donat cap ordre a la fiscalia però l'omnipresent Soraya Sáenz de Santamaria insta -ordena i mana, en realitat- al fiscal Torres Dulce perquè presenti una querella penal contra Artur Mas. Torres s'encomana a la fiscalia de Catalunya i aquesta li contesta per dues vegades que no veuen base per la querella. I..... booom!. Explota un enfrontament entre fiscals i amb el Gobierno d'Espanya. Rajoy i companyia volen empaperar -inhabilitar o empresonar-, tant si com no, a Artur Mas per què no se vaya de rositas desprès del desafiament celebrat el 9 de novembre passat, però molts juristes creuen que no hi ha cap delicte que denunciar ni jutjar. Voilà la ruptura anunciada per Aznar. Però a casa seva!. Heus ací el violent enfrontament patrocinat per Fernández Díaz. Entre fiscals i jutges castellans contra el Gobierno!. Aquesta és la mena de ridícul que fa el Gobierno de Espanya, de la mà de Mariano Rajoy Brey. Voler manipular la judicatura, la fiscalia o el tribunal constitucional té un preu: La extravagància, la vergonya aliena, l'esperpent més valleinclanesc que hom ha conegut des de fa molt de temps. I el descrèdit internacional afegit.

Uns dels pocs arguments mínimamente assenyats que fan servir Rajoy i els nacionalistes espanyols contra els independentistes és afirmar que els catalans no podem exercir el dret d'autodeterminació perquè Catalunya mai ha sigut una colònia. Doncs bé, sembla que fins i tot aquest argument no és defensat per tothom amb la mateixa convicció. El cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra espanyol opina que "quan la metròpoli es fa dèbil és quan té lloc la caiguda". "Processos d'aquest tipus tenen lloc quan el poder central és dèbil". I va comparar la situació actual amb l'Espanya de 1898, quan va perdre les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Jo afegeixo que la desconsideració, la falta de respecte i el tracte que dona el govern d'en Rajoy a Catalunya i els catalans des de sempre i durant l'actual legislatura, són els mateixos que varen donar Cánovas i Sagasta a les colònies americanes i del Pacífic a les darreries del segle XIX. Sortosament, el general Domínguez Buj també ha rebutjat que el sobiranisme pugui arreglar-se amb l'ús de la força o els tribunals, encara que afegint que "les forces armades son l'eina que té el govern per fer complir la llei i la constitució" i que com a tal han d'obeir les ordres de l'Executiu espanyol.

La capacitat d'auto destrucció de Mariano Rajoy i el seu govern per manca de coratge polític, intel·ligència legal i administrativa, i per un excés de desídia governamental, d'insolvència democràtica i manifesta manca d'empatia emocional cap els ciutadans, que exhibeix amb tanta profusió convenientment abrigallat pels seus incondicionals, estan portant a l'Estat Espanyol a la vora de l'abisme. I no ajuden massa personatges com Aznar, Fernández Díaz o la mateixa Alicia Sánchez Camacho -auto nomenada portaveu de fiscals i jutges-, per poder evitar la catàstrofe que s'apropa a tota velocitat. Més aviat, les seves intervencions acceleren la marxa cap el forat. Per no parlar de la corrupció que està corcant irremeiablement el Partit Popular o de l'assassinat que estan perpetrant per enèsima vegada contra Montesquieu i la divisió de poders. Anunciar catàstrofes financeres i econòmiques per Catalunya, enfrontaments i violència dins la societat, querelles penals contra polítics, donar a entendre que una suspensió provisional del TC és una sentència ferma contra el procés català i mil bajanades més, és cridar al mal temps i que el desastre arrasi tot l'Estat, sense que la gansoneria del president del Gobierno pugen evitar-ho. Més aviat al contrari.

Catalunya se'n va. Per mèrits propis i perquè mereixem la independència. Ens l'hem guanyada. Però també per demèrit del Partit Popular i de tots aquells que encara li donen suport. I per damunt de tot, del seu president el qual per desgràcia d'Espanya també ho és del Gobierno del Reino.... Déu salvi el Reino!, perquè ni Mariano Rajoy ni el Partit Popular són capaços de fer-ho.... Ni tan sol saben fer POLÍTICA.

EL DIA DESPRÉS.

Ja ha arribat el dia després del 9 de novembre. Els catalans hem superat tota mena de mals averanys llançats per aquells que s'omplien la boca apel·lant constantment a la Constitució espanyola com a sòlid mur de contenció dels anhels sobiranistes, o utilitzant-la com un amenaçador garrot dissuasiu contra els afanys de justícia i llibertat dels ciutadans. No vam fer cas de les malediccions que tots ells ens llançaven, ni de les amenaces i els insults que ens dedicaven. A més a més, es vantaven de ser demòcrates, justos i tolerants quan en realitat eren -son- just el contrari: antidemocràtics, injustos i intolerants. El dia després es troben en estat de xoc. Dolguts. Astorats. Perplexes. No troben cap explicació racional sobre el que acaba de succeir a Catalunya, perquè no ho entenen. Mentre es llepen les ferides rebudes segueixen dedicant-nos qualificatius ofensius i plens d'odi, com si aquestes extemporànies actituds els proporcionessin el consol que ara no tenen. Alguns d'ells destil·len autèntica rancúnia, fins i tot ràbia, cap a nosaltres. I no se'n amaguen pas!. La desesperança de molts espanyols ha arribat fins més enllà de tota mida.... Però, perquè?. Quin mal hem fet els catalans?. Quina és l'ofensa tan greu que hem infligit als espanyols?.

Més de 2,3 milions de ciutadans vam decidir el día 9 de novembre desafiar la supèrbia mostrada per les elits administratives, polítiques i econòmiques d'Espanya, les quals fins aleshores havien pretès humiliar i anorrear, per enèssima vegada, les il·lusions i esperances de Catalunya i dels catalans. El resultat d'aquest desafiament va ser una esplèndida victòria sobre el Gobierno i el partit alfa -encara- que li dona suport, sobre el Tribunal Constitucional i tota una munió d'advocats de l'Estat al servei del nacionalisme espanyol, hegemònics hores d'ara a Madrit. És conegut l'arsenal emprat pels poders fàctics espanyols per tal d'esclafar el procés sobiranista posat en marxa amb el suport de bona part de la societat catalana. Duran tres segles s'han succeït guerres, violència repressiva, dictadures, imposició política, persecució lingüística i cultural, discriminacions financeres i econòmiques, l'insuportable pes de les lleis castellanes, també dels feixucs i rancis funcionaris de l'Estat, i ara d'un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimat -quasi il·legítim- segons l'opinió de la majoria de catalans. Tot això sense que hagi servit per torçar la nostra voluntat. Sovint Catalunya ha tingut que renunciar a drets, bens i anhels per pagar l'onerós peatge que ha costat aquesta unitat forçosa amb Espanya. Ens ha costat sang, esforç, llàgrimes i suor, com va dir Winston Churchill l'any 1940. És just de reconèixer, però, que no ha sigut res diferent al que s'ha exigit històricament a qualsevol altre poble, sempre que vulgui ser i existir com a tal, amb llibertat, pau, justícia i prosperitat. La majoria de catalans ens hem posat en marxa cap a la independència amb decisió, joiosament i units com una pinya. I les envestides incontrolades del nacionalisme espanyol sempre excloent i autoritari, no podrà aturar-nos pas.

Doncs bé. El Gobierno del senyor Rajoy va prometre als seus incondicionals que els catalans no votaríem sota cap circumstancia el dia 9 de novembre. Va posar en marxa l'advocacia de l'Estat -la brigada Aranzadi, així anomenats pel periodista Enric Juliana- per interposar el consabut recurs davant el TC, contra el decret de convocatòria de la consulta signat per Artur Mas. Després de tornar-hi per segon cop, aquesta vegada contra el procés participatiu i de suspendre'l novament, els catalans vam decidir que ja n'hi havia prou, que nosaltres només volem fer política i decidir el nostre futur. Per tant, vam anar a votar massivament malgrat les amenaces, mentides, atacs informàtics i joc brut desfermat pels polítics unionistes, la caverna mediàtica i els troglodites madrilenys -altrament anomenats periodistes cavernaris-, tots ells coordinats des de les clavegueres de l'Estat. Per descomptat, l'objecte del seu atac van ser els ciutadans catalans en general i la Generalitat en particular. El resultat d'aquesta por -en realitat, fòbia- a la democràcia que tenen les elits nacionalistes espanyoles va ser just el contrari del desitjat: votació massiva malgrat l'oposició de Madrit, i orgull democràtic enmig d'un esclat d'alegria i goig ciutadà. L'efecte pels 6.666 gentilhomes -autèntics bandits- que manen a Madrit ha sigut l'astorament, el dolor, la ràbia, el victimisme i rancúnia.

Amb aquest xoc post-traumàtic per damunt sofert per Rajoy i la companya ara han decidit canalitzar-lo i guarir-lo mitjançant la instrumentalització, un altra cop, de la fiscalía general i la brigada Aranzadi, amb tot el seu bagatge jurídic i l'aclaparadora tradició castellana al seu abast. Informes pericials, investigacions policials y de la guàrdia civil, querelles, denuncies, advertiments, imputacions, amenaces.... Tot un seguit d'actuacions legals o pseudo-jurídiques encaminades a castigar i condemnar a tot aquell que hagi gosat desafiar l'autoritat de l'Espanya eterna, independentment que els perseguits s'hagin comportat o manifestat dins del camp estrictament polític i plenament democràtic. Tanmateix a Espanya la política, ja sigui gran o petita, ha sigut desterrada com a instrument adequat per resoldre les confrontacions o les diferencies que es produeixen dins la societat o entre institucions. És per això que el Partit Popular prefereix mobilitzar advocats, fiscals i jutges afins perquè li resolguin els conflictes que sorgeixen com a conseqüència de les divergències polítiques produïdes pel seu (des)govern, per culpa de la majoria absoluta que gaudeix hores d'ara. Igualment, davant la carència d'arguments i principis, s'amaguen porugament darrera els jutges i fiscals per no prendre mal... És un procedir certament gens democràtic -decididament anti-democràtic!-, però molt legal. S'abusa i manipula dels tribunals i la llei i assumpte resol. Són les avantatges de gaudir del poder absolut més aclaparador que s'hagi vist a la història recent de l'Estat espanyol. Per cert, poder miserablement malbaratat en benefici d'una minoria de poderosos.

Malauradament, l'Estat espanyol actual és troba absolutament segrestat per la ideologia pròpia de les forces més reaccionaries aparegudes des dels temps d'en Franco. De fet, l'ultra dreta espanyola ha estès els seus llargs tentacles i resulta hegemònica a les més senyeres institucions d'Espanya. Dominen bona part de la premsa madrilenya. Estan infiltrats al Consell General del Poder Judicial, la fiscalía i la judicatura. També se'n troben dins de l'empresariat -l'IBEX 35 i la llotja del Bernabeu són plens-; i el més greu, dominen la cúpula del Partit Popular. Són fills putatius del franquisme. Van condicionar i acaparar la maleïda i sempiterna transició espanyola, període que va des de la mort de Franco fins l'actualitat, conservant els privilegis, el domini econòmic i financer, el poder dins l'administració i la burocràcia estatal. Com s'ha dit abans, els franquistes condicionen i dominen el Partit Popular; i de retruc, el Govern d'Espanya. Són ells els inspiradors de la llei Wert, de la reforma de la llei de l'avortament, de la reforma laboral -i dels milions d'aturats que ha generat-; són els responsables màxims de la re-centralització autonòmica, de la devaluació salarial i del desmantellament de l'estat de benestar -sanitat, educació, dependència, pensions-. L'obra feta és immensa..... I la destrossa, inenarrable.

Ara malden per posar a la garjola a Artur Mas i alguns dels seus consellers per haver donat cobertura política al procés participatiu celebrat el 9 de novembre. Volen inhabilitar-los per l'ofensa infligida a l'honor d'Espanya i al dret de l'Estat -que no és el mateix que l'Estat de Dret-. Tot plegat resulta patètic, vergonyós, irracional.... Tanmateix, irrellevant. Tindran que imputar a quasi dos milions i mig de ciutadans -com a poc!-, que vàrem participar amb veritable entusiasme i joia a aquesta festa legítima i democràtica. Mentre s'hi entretenen amb el seu batibull, nosaltres seguirem el nostre camí, esperant que ens porti ben lluny de tota aquesta patuleia.

MOVIMENTS TEL·LÚRICS I L'INESGOTABLE COMBAT DE BOXA.

S'estan produint significatius moviments de fons dins dels àmbits polítics i ciutadans de l'Estat espanyol. D'una banda s'escolten, encara que només sigui lleugerament, certes veus que intenten comprendre i defensar tot allò que està passant a Catalunya, i que es manifesten a favor del dret a decidir. Per bé que d'una manera tímida i poruga, però certament clara. D'altra banda comencen a manifestar-se d'una forma desinhibida i estrident algunes actituds que podríem qualificar com d'indubtablement feixistes -en la versió castissa, franquistes-, els quals no només utilitzen les protestes i crítiques legítimes, sinó que també fan servir l'agressivitat verbal i fins i tot la violència física. És el cas de Falange Espanyola i d'altres grups d'extrema dreta que sobretot a Madrid -però també a Catalunya- porfidiegen contra qualsevol manifestació catalana, rebentant actes informatius i debats polítics, destrossant símbols nacionals, assaltant seus catalanistes i cremant banderes estelades al crit de Catalunya és d'Espanya mentre que amenacen, insulten i denigren a tothom que sigui independentista o senzillament que demani exercir el dret d'autodeterminació.

Les veus que podríem anomenar com a democràtiques se senten des de l'àmbit ciutadà -no pas des dels partits o de la majoria d'intel·lectuals espanyols-, dins la societat civil de forma individual però valenta. No tenen gaires altaveus que recullin les seves paraules, malgrat que es fan sentir. Poc, però almenys ho intenten. Són alguns bons homes i dones que també creuen que els enfrontaments polítics es resolen amb l'exercici de la democràcia -com creiem i volem la majoria de catalans-, a força de debats lliures i oberts, respecte al pluralisme ideològic, a la llibertat d'expressió i votacions acceptades per totes les parts amb resultats indiscutibles i vinculants. Són precisament les actituds assenyades d'aquests ciutadans demòcrates les que posen en evidència les males formes i maneres -sovint marcadament immorals- de les formacions polítiques de tota la vida vers les demandes catalanes.

Efectivament, el terrabastall  més gran el pateixen les formacions polítiques tradicionals: els auto-anomenats partits d'àmbit nacional. El capteniment cap els ciutadans en general i Catalunya en particular de populars i socialistes, de Ciudadanos i UPyD -formacions suposadament emergents però ja assentades- i de l'atribolada Esquerra Unida, es troba a anys llum del seny i la paciència demostrats per bona part d'aquells que els van votar les passades eleccions. Sembla que han perdut o han malbaratat els principis ètics i l'identitat democràtica que els tindria que caracteritzar. Ara es dediquen a mentir als seus votants i conservar aferrissadament allò que mai hauria d'haver sigut seu: prebendes i privilegis amb grans dosis de corrupció institucionalitzada. Per a ells, les demandes catalanes representen un autèntic daltabaix -un destorb en realitat- que amenacen seriosament el seu status polític i econòmic i l'ostentació de l'embriagador poder que ara gaudeixen, el qual consideren de la seva propietat i pel seu ús i goig exclusiu i partidista. Per altre banda les formacions veritablement emergents, com Podemos o Guanyem, aspiren a fer saltar pels aires el sistema de partits actual per ocupar el seu lloc i constituir-se així com la nova crosta dominant -ep!, la casta són els altres!-. Si, d'acord, certament son més joves, més audaços i més ambiciosos; fins i tot sobrerament preparats, pertanyents a una nova elit conformada per professors universitaris i profesionals lliberals. Però les seves motivacions polítiques ara pures, virginals i atractives, apunten cap els mateixos mètodes i objectius que les caducades hores d'ara. Volen reformar l'Estat i la Constitució, les vies de participació ciutadana i la presa de decisions per apropar-les més a la gent del carrer. Però, ai las!, sense canviar gaire be res. Podríem resumir el catàleg que ofereixen en doneu-nos el vot i veurem si podem fer allò que voleu. L'hora d'assumir compromisos o el que és més important, de contraure'ls i complir-los sembla que ha quedat molt lluny. Ara són temps de prometre l'or i el moro a tothom, mantenir a la gent contenta tot dient el que volen sentir -no pagarem el deute, no desnonarem a ningú, recaptarem més impostos als rics, etc....-, però amagant el com i el quan ho faran. Quina política econòmica ofereixen?. Que faran amb els impostos indirectes, per exemple amb l'IVA?. I amb el deute públic de les ciutats?. I que pensen fer amb les sicav i l'evasió legal d'impostos que representen?. Quins plans educatius, de salut, de dependència, d'energia neta, de transport públic, d'infraestructures, d'autopistes.... -entre moltes altres- volen implementar?. Com quedaran les pensions?. Com cassaran el seu tarannà eminentment urbaníta amb l'ecologia, o amb la política agrària?. Què pensen fer amb les relacions internacionals i la Unió Europea....?. Aquestes i d'altres qüestions que afecten directament a la ciutadania ara com ara no obtenen resposta. Estan més preocupats en organitzar-se internament i nombrar els dirigents de la nounada formació, que no pas d'atendre les exigències de la gent, les quals ja urgeix satisfer i són indefugibles. És per aquesta mateixa raó que no és pronuncien sobre les demandes catalanes: Estan d'acord amb el dret a decidir, però tenen que votar tots els ciutadans de l'Estat. Prefereixen canviar la Constitució abans que els catalans siguin consultats sobre l'esdevenidor polític de la nostra Nació..... En la qüestió catalana, les opinions -i suposades solucions- de Podemos no s'allunyen massa de les sostingudes fins ara per tots el partits d'àmbit nacional.

Aquests moviments tel·lúrics que sacsegen els fonaments polítics partidistes es veuen incrementats per la baixa qualitat ètica i moral que pateixen diferents institucions públiques de l'Estat, per una acusada manca de principis i abundants tics pre-democràtics. Institucions que són deutores dels principals partits espanyols per l'ingerència soferta, encara que consentida o tolerada per totes elles. Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal de Comptes, l'herència franquista de l'antic TOP ara Audiència Nacional, la Fiscalia, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Serveis Secrets -clavegueres de l'Estat-, etc..... També s'hi afegeixen amb veritable entusiasme els mitjans de comunicació madrilenys, privats i públics, coneguts també com a caverna mediàtica, i molts periodistes a títol individual, veritables troglodites de l'informació, els quals s'afanyen en dir-hi la seva amb encert o no, però quasi sempre fent trampes i manipulant tant com volen i poden, per tal de marcar el ring d'aquest inesgotable combat de boxa en que s'ha convertit per Espanya la qüestió catalana.

Ja fa dies que Catalunya i Espanya estem sofrint l'anunciat xoc de trens. Els catalans volem votar i decidir el nostre futur polític. I la majoria volem la independència. Els espanyols no ens deixen votar, perquè també volen decidir el nostre futur sense que el nostre parer compti per res. Com ells són majoria dins l'Estat, els nostres anhels i esperances no són tinguts en compte. La seva força numèrica la volen imposar tant si com no.... Però la raó i el seny està de part catalana. Algú pot dir-me un sol cas de tot el món mundial on l'exercici del dret d'autodeterminació hagi sigut exercit per tot l'Estat del qual una part se'n vol separar?.

És perfectament comprensible que el terratrèmol que pateixen partits, institucions i ciutadans espanyols els ocasionen incomoditats, desconcert i por. Malestar agreujat per la crisis econòmica, l'atur desbocat i la manca d'il·lusions i esperances. I per les acciones i decisions, moltes elles arbitràries, presses pel Gobierno d'Espanya. El senyor Rajoy no és precisament un polític brillant. Potser estem davant d'un magnífic registrador de la propietat -no ho se ni m'importa-, però no d'un bon polític. I menys encara, d'un autèntic estadista. A més a més, el seu govern està farcit de personalitats tant o més mediocres que ell mateix. En moltes ocasions, practiquen polítiques perverses i perjudicials per la ciutadania, però sempre favorables als poderosos. La responsabilitat d'aquest desori governamental no recau precisament sobre els catalans ni Catalunya. Nosaltres som els màxims perjudicats per la deriva antidemocràtica del Gobierno -i del Partit Popular, tot s'ha de dir-. De retruc, perjudiquen la resta de ciutadans de l'Estat. I els únics culpables són el senyor Rajoy i els seus col·laboradors. Però els últims responsables són la majoria de ciutadans espanyols, que ho toleren i els aplaudeixen ferventment quan prenen les agressives decisions anti-catalanes, mentre els voten majoritàriament encara que sigui amb el nas tapat.

Esperem que aquesta majoria de ciutadans espanyols que ara malden i maldiuen contra els catalans i Catalunya, s'afegeixin a la creixen minoria que ja han començat a comprendre i compartir els anhels i esperances del ciutadans catalans.... Fer-se mala sang no resoldrà pas la qüestió catalana. I no impedirà la independència de Catalunya. Per tant, el més assenyat és aferrar-se als principis democràtics i no deixar-los anar mai més ni per cap motiu. Ni tan sols pels antics partits nacionales o pel nou Podemos.