2/2 SI ENS DIVIDEIXEN, GUANYARAN..... I SI ENS DIVIDIM, TAMBÉ!.

El cas de ERC encara és més punyent. Han defensat la independència de Catalunya fins l'extenuació. Des de sempre d'una forma abrandada i prioritària. Tant es així que es malfien de tots aquells que no tenen un pedigrí net i polit com el seu. Però, aliàs!. Desprès dels fets d'octubre de 2017 s'han tornat més prudents del que seria desitjable. El president del Parlament, Roger Torrent, va impedir la votació d'investidura de Carles Puigdemont per tal obeir una ordre del Tribunal Constitucional. Més tard no ha deixat que es prengués en consideració una iniciativa legislativa popular que exigia implementar la declaració de independència aprovada el 27 d'octubre de 2017. Potser tot això ERC ho fa perquè mantenen intacte i inamovible el lideratge d'Oriol Junqueras, segrestat i a la espera d'una dura condemna, un lideratge que es troba sotmès i a l'albir del que disposen els seus carcellers. Un lideratge que és convenientment utilitzat pels circumstancials actuals alts càrrecs del partit per escampar prudència, seny, quantitats mesurades de submissió, obediència a l'estat i les seves lleis i ordres fins i tot si son arbitraries, i per demanar un pacte per convocar un referèndum d'autodeterminació amb aquells que no volen pactar res que s'hi assembli ni de lluny. I sobretot exhibeixen una certa dosis de talibanisme esquerranós, fregant el sectarisme. Ara prefereixen apropar-se a Els Comuns i separar-se de JxCat i del PDCat com si fossin la pesta de dretes, alhora que propugnen fer polítiques d'esquerres. Fins i tot coquetegen amb la reedició d'un nou tripartit d'esquerres!. Sembla que la seva prioritat ja no és la independència de Catalunya si no arribar a l'hegemonia partidista de les forces d'esquerres dins del moviment independentista. En diuen eixamplar la base sobiranista o fer polítiques d'esquerres realistes i per tant, castradorament autonomistes.....

En fi!. Alguna cosa no quadra quan des de les files nacional-unionistes espanyoles aplaudeixen la ponderació, el realisme i la prudència d'un partit suposadament independentista com ERC. Ho fan per remarcar les diferències i aprofundir la divisió existent amb els altres actors sobiranistes?. Si!. Per descomptat!. 

Les CUP son on eren abans, durant i desprès del procés independentista. Són pura coherència..... Però malauradament  políticament irrellevants. De tant en tant llancen algun polític a la paperera de la història o no es sumen a la majoria independentista que sustenta un govern el qual sense ells queda en minoria i per tant, en precari i en mans de l'unionisme. La seva coherència és tanta que van perdent bous i esquelles a totes les eleccions que es convoquen. Però el més greu es que aquesta coherència, aquest purisme formal, debilita el moviment independentista fins un punt que ni ells mateixos deuen desitjar. Ser assemblearis, d'esquerres i independentistes deu resultar massa feixuc per fer política de debò, no d'aula universitària. No crec que l'assemblearisme que va regir el destí de la revolució francesa, russa o americana tingui res a veure amb el que practiquen les CUP. El seu no serveix per res!. No serveix per fer la revolució, la qual sempre queda pendent. No serveix per millorar les condicions de vida de les classes populars, perquè no tots som okupes encara tots tenim necessitats de justícia i benestar de forma immediata. Ni serveix per la defensa dels drets individuals o col·lectius, ja que només serveix per manifestar-se davant dels jutjats i de les casernes de policia per exigir la llibertat dels companys detinguts il·legítimament, o potser legítimament..... Però sempre acaben passant comptes davant d'un jutge. I no serveix per aconseguir allò que podria remoure-ho tot: la independència. Això sí que seria una veritable revolució!. És el que permetria disposar de tots el recursos necessaris per millorar la qualitat de vida de totes les classes socials, les populars, les mitjanes i fins i tot, les altes. I la defensa dels drets col·lectius i individuals no dependrien del TC, o del Suprem. El mateix que l'Audiència Nacional -el TOP!- que passaria merescudament a la paperera de l'historia. Com passaria amb els policies patriòtics i els guàrdies civils militars. També podríem deslliurar-nos de fiscals afinadors i polítics com Rivera, Casado, Abascal i similars.....

El somni de la independència s'està tornant en un veritable malson. Perquè està guanyant el divide et impera proclamat pel tirà Juli Cèsar i utilitzat pel seu alter ego Aznar. Les formacions polítiques sobiranistes s'han impregnat del virus de la divisió que atia l'unionisme espanyolista. Ara pacto amb el PSC per arrabassar l'alcaldia a PDCat o ERC, tant se val. Ara m'apropo a Els Comuns per eixamplar la base sobiranista mentres s'empetiteix l'independentista. Ara no recolzo aquest partit perquè és de dretes, o d'esquerres. Ara no recolzo les iniciatives d'aquest altra partit perquè som adversaris electorals. Ara vull obtenir l'hegemonia dins l'espai sobiranista, o mantenir la cadira, o no perdre la majoria, o..... Bajanades!. ERC, PDCat i les CUP estan essent els tontos útils del nacionalisme espanyolista. És que no s'adonen que els unionistes es freguen les mans mentres atien l'enfrontament?. No veuen que mentres s'emboliquen en picabaralles partidistes, atacs de banyes i discutir sobre immortalitat del cranc de riu o el sexe dels àngels, l'unionisme està guanyant temps?. No tenen en compte que mentres ens afeblim, l'unionisme continua implacablement la feina de sapa que malmet l'economia, les finances, les empreses i els treballadors catalans, per ensorrar les ànsies de llibertat dels catalans?. Ni ERC, ni PDCat ni les CUP son conscients de la força que tenen darrera d'ells. Força que els ha empès fins allà on son ara. De debò creuen que han arribat fins aquí gràcies a l'empenta dels pocs centenars de militants més fidels i obedients de cadascun dels seus partits?. No haurien d'oblidar els més de dos milions i mig -pel cap baix!- de votants que vam defensar les urnes l'1 d'octubre. Ni els centenars de milers que vam mobilitzar-nos el dia 3 del mateix més per l'aturada de país. I dels milers i milers que vam estar expectants i il·lusionats tot esperant la proclamació de independència el 27 d'octubre de 2017..... Tot aquest capital es el que volen dilapidar?.

La divisió s'ha apoderat de les formacions polítiques independentistes. Per por, per impotència, per desconcert o pel que sigui. Però la seva divisió no es la nostra divisió. Ans el contrari!. La seva pusil·lanimitat encoratja el moviment independentista. Ara som plenament conscients que amb ERC, PDCat i les CUP no n'hi ha prou. Som milions els que estem disposats a defensar una república que no defensen ells, defensar una independència que no s'atreveixen a implementar ells i alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats perquè ells, els aparells dels partits, no s'atreveixen a desobeir. Els actuals dirigents independentistes comencen a ser una nosa. I quan algú molesta el millor que pot fer és apartar-se. Perquè si no, l'acabaran apartant!.

En cas contrari els lliris es tornaran llances. Es això el que volen?. Volen que la gent es regiri?. Volen que el pacifisme deixi de ser pacífic?. Volen que ocupem places i carrers i ens enfrontem contra qui vulgui reprimir-nos?. Volen potser que oblidem els principis democràtics, llencem a la paperera de la història urnes i paperetes i fem us de la força?.

No tenen més remei que entomar l'unitat d'actuació altre cop. No poden posar al congelador a milions d'independentistes perquè congelin la independència. No som pas els ciutadans qui hem de dir el que han de fer els partits, però els partits tenen l'obligació de fer allò que demanen els ciutadans. Tots el ciutadans, no pas només els militants més fidels, conformistes i submisos de cada partit.

Vam fer un referèndum i el vam guanyar amb la nostra sang, suor i llàgrimes. Vam fer una aturada de país per denunciar la repressió, les injustícies i la brutalitat de l'Estat borbònic. I vam proclamar la República malgrat les pors i desconcerts dels partits. Volem fets, no paraules buides. Ja n'hi ha prou de demanar pactes amb qui no vol pactar, ni enraonar amb qui només vol imposar-se violentament!.

No ens demaneu ara que fem una revolució perquè vosaltres no feu la vostra feina. Perquè nosaltres si que farem la nostra feina!. No ho dubteu!. I ho farem malgrat les vostres pors.....






         

1/2 SI ENS DIVIDEIXEN, GUANYARAN..... I SI ENS DIVIDIM, TAMBÉ!.

Teoria conspiratòria: Creença que una conspiració o complot està al darrere d'un fet o una política, encara que es donin altres causes a l'opinió pública. Sovint implica que un poder a l'ombra vol guanyar posicions o amagar determinades veritats que podrien canviar l'estatus quo.

Aquesta definició agafada de Viquipèdia s'ajusta com anell al dit a tot el que vull exposar i dir sobre què penso d'allò que està passant hores d'ara dins del moviment independentista.

És ben sabut que des de fa molts anys a Catalunya s'ha produït un canvi de paradigma polític que afecta a la majoria de la població, com a conseqüència de l'agressivitat desfermada per l'Estat espanyol envers les nostres aspiracions i esperances nacionals. La resposta que les institucions espanyoles han donat a aquestes legitimes demandes s'han centrat en negar l'evidència, perseguir policialment i econòmicament els líders polítics, reprimir els ciutadans, anorrear drets individuals i col·lectius, judicialitzar la política i polititzar la justícia. Però fent tot això no han aconseguit aturar el tsunami independentista desfermat, ans el contrari. El moviment s'ha anat engrandint, consolidant i enfortint-se com a resposta a la violència de tota mena desplegada per Espanya. Les seves agressions han esdevingut injeccions re-vitalitzadores i més tenint en compte que la transversalitat i unitat d'acció que en tot moment vam desplegar els independentistes s'han mostrat com imbatibles. A la fortalesa dels nostres arguments polítics vam sumar la legitimitat democràtica, el pacifisme actiu i les movilitzacions multitudinàries, festives i unitàries alhora. Davant de tot això, el fracàs de l'unionisme estava cantat i més tenint en compte que el discurs que utilitzava -i encara utilitza!- estava farcit d'insults, mitges veritats, grans mentides, falsedats i manipulacions a dojo. A més d'un grapat d'accions i decisions polítiques, econòmiques, de la fiscalia, policials i judicials absolutament il·legítimes i immorals.

Però també van utilitzar l'amenaça que José Maria Aznar ja va anunciar des d'un bon principi: "Antes se romperá Catalunya que España". De seguida si van posar!. Tota eina que fora útil per a fomentar la divisió dins l'independentisme els ha servit d'arma. El cas de la família Pujol utilitzat mediàticament a la carta i com si del Guadiana es tractes, aflorant o amagant-se a conveniència per desviar, amagar o enaltir l'anti-independentisme i no pas per buscar la veritat i impartir justícia, n'és un bon exemple. Hores d'ara encara està essent en fase d'instrucció, després de tots els anys transcorreguts d'ençà que va esclatar. També podem afegir el cas del 3% destapat pel diari espanyolista El Periódico, encara més antic i en situació d'eterna investigació a l'Audiència Nacional -abans TOP- sense haver-se produït cap judici però si molts escorcolls aparatosos i també mediàtics. El cas Palau es va centrar en el finançament de CiU més que no pas l'estafa de Millet i Montull, però no van investigar-se les derivades de suposat finançament irregular de C's o la FAES. O el cas del president del Barça, Sandro Rossell, engarjolat durant dos anys preventivament i posat en llibertat  durant la celebració del judici, el qual ha acabat exculpant-lo de qualsevol delicte, malgrat el conegut madridisme de la fiscal inquisidora. N'hi ha molts més casos semblants a aquests. Tots ells utilitzats políticament per escampar merda anti-catalana, per endimoniar el catalanisme independentista i per fomentar la catalanofóbia arreu de l'Estat, que tant agrada conrear als polítics i funcionaris espanyols. Els mitjans cavernaris espanyols son mestres en l'encunyament de noves formes de re-interpretar conceptes, paraules i argumentar històries inversemblants segons convingui als interessos d'Espanya i a la seva sagrada Constitució i monolítica unitat de destí en l'universal. Xiringuitos separatistes, fangar català, nazionalisme, suprematisme, pròfugs independentistes, polítics presos, massa amenaçadora, muralles humanes, mirades d'odi, actes de violència separatista, post-convergents, republicans bananers, adoctrinament a l'escola, propaganda anti-espanyola als mitjans públics, rebel·lió sense violència, violència provocada pels ciutadans, desobediència institucional, prohibir debatre al Parlament sobre política, impedir l'elecció de candidats a la presidència de la Generalitat..... O canviar la presumpció d'innocència per presumpció de culpabilitat!. Només exposo tot aquest ventall de despropòsits a tall d'exemple del grau d'immoralitat que fa servir determinada premsa espanyolista en boca de seriosos analistes polítics a les tertúlies espanyoles.

Un forma potser més subtil però no menys efectiva de fomentar l'enfrontament i la divisió dins del moviment independentista son els cants de sirena que llancen els que defensen oberta o dissimuladament l'unionisme, o que amaguen vergonyosament els seu nacionalisme hispà. Conceptes com eixamplar la base independentista per contenir-la, pragmatisme polític contra virtualitat republicana o ànima neo-convergent per desvirtuar el nou PDCat, es barregen amb paraules com lleialtat constitucional per demanar submissió i obediència; dins la llei per demonitzar debats parlamentaris o la DUI i abandonar l'indefugible unilateralitat; prioritzar la vessant social enfrontant-la amb la independència i la defensa dels drets humans; o titllar les formacions polítiques i entitats sobiranistes amb expressions carregades de mala llet, com ara dir ex-convergents en referència a PDCat i òrbita post-convergent per JxCat. O acusar falsament a Òmnium i l'ANC com a societats subvencionades per la Generalitat i promotores d'odi i violència. O no parlar del finançament obscurs de SCC, entitat espanyolista creada per la defensa de l'unitat i que no té socis suficients que la sostinguin. Son subtileses semàntiques i conceptuals, però que s'entenen perfectament i tenen per objectiu acabar amb la reputació i el bon fer de gent i entitats decents i honorables.

Totes aquestes actituds tenebrosament espanyolistes envers l'independentisme, però, han fet forat entre els partidaris de la llibertat i independència de Catalunya. El PDCat hores d'ara no es considera ell mateix com un nou partit polític que gaudeix de lliure albir, si no que arrossega pesadament el passat convergent com convenientment recorden i remarquem les forces espanyolistes ja siguin polítiques o mediàtiques, de tota mena!, sempre que volen i poden. I això condiciona les seves decisions i el seu tarannà. Hi ha alguns ex-convergents de cor que s'ho han cregut i que volen recuperar el peix al cove i les influències i el poder perduts tant a Catalunya com a Madrit, sense cap mena de reticències ni fàstics. I els independentistes de base que creuen que son una nova i jove formació política lliure del farragós farciment de la història, es troben desconcertats i aclaparats per la vella guàrdia, envalentida pels adversaris polítics i animada per la premsa unionista. En definitiva, el PDCat no sap què, com i quan fer res políticament coherent.




SEGUEIX.....