UN PAÍS INESTABLE....?.

L'historiador irlandès Liam Kennedy diu que si no hi ha una majoria aclaparadora a favor de la independència "el país serà inestable" i ens recorda que la violència no és el camí per aconseguir-la. També ens adverteix que no podem refiar-nos de l'ajut que Europa pogués donar-nos. Això d'Europa es de traca i mocador, vista la reacció sobre el que està passant amb la repressió a Bielorussa, que mereix una contundent condemna institucional per part d'Europa mentre que el que va passar amb la violència desplegada contra ciutadans pacífics a Catalunya l'any 17 i la persecució i repressió polítiques que encara hores d'ara estem patint, no mereix ni mitja llàgrima per part d'aquestes mateixes institucions de la UE. De traca, mocador i vergonya aliena.....

El que no ens diu aquest honorable historiador i tots aquells que recolzen la seva tesis és què s'entén per majoria aclaparadora. Un 55%?. Un 65%?. També hauria d'explicar com es negocia amb algú que no vol parlar del dret autodeterminació, ni reconeix l'altra part com a nació ni subjecte polític, ni vol establir una relació bilateral de govern a govern i amb mediadors que ajudin. En definitiva dialogar i pactar de tu a tu, en pla d'igualtat. L'altra part tampoc es compromet a amnistiar els presos polítics i permetre el retorn dels exiliats perquè diu que respecta la separació de poders entre l'executiu i el judicial. Ni tan sols explica quina és la seva oferta política envers Catalunya. Millor dit, la part espanyola insinua que passem pàgina i fem un altre Estatut, negociem un altre millor finançament autonòmic de d'història, demanem inversions en infraestructures que mai compleixen o negociem el repartiment dels fons europeus aprovats contra la crisis del coronavirus que, com sempre, repartiran al seu gust i, com sempre, a Catalunya arribaran les molles. Si amb el 50%+1 el país estaria sotmès a una hipotètica inestabilitat, com és que fins no fa massa temps, amb l'independentisme en franca minoria, no s'ha produït cap més inestabilitat social, política i econòmica que la provocada des de Madrit?.

Vol dir que la minoria unionista no acceptaria un resultat democràtic a favor del SI?. Vol dir que la minoria unionista no és democràtica i reconeixeria la victòria del NO havent aconseguit menys vots que els obtinguts pel SI?. Vol dir que l'Estat espanyol només respectaria unes votacions que fossin favorables a la "sagrada unitat de la pàtria, una gran i lliure"?. Vol dir que tot això crearia menys inestabilitat que reconeixer la majoria independentista?. La inestabilitat la provoca el malaltís tarannà del Madrit institucional envers Catalunya i els catalans!.

Demanar majories aclaparadores és voler enquistar el problema Catalunya-Espanya indefinidament per que sempre podran demanar que aquesta majoria sigui del 65%, del 80% i si molt m'apures, del 110%. Acceptar dialogar per parlar d'alló que només interessa als que volen perpetuar el [mal i injust] encaix històric de Catalunya dins de l'Estat espanyol, és oficialitzar l'intent d'anorreament de la nació catalana perquè sigui deglutida definitivament per Castella. I tots sabem que l'única violència emprada en el procés independentista de Catalunya ha sigut per part de l'Estat espanyol, colpejant votants pacífics, robant urnes i paperetes, empresonant polítics i rapers, perseguint ciutadans innocents per part de la policia, la GC i després la fiscalia acusant-los com a terroristes o malversadors per engarjolar-los i jutjar-los sense haver comés cap delicte violent ni cap altre semblant al malbaratament de cabdals públics. El seu únic delicte ha sigut recolzar pacíficament la independència. I no oblidem que l'estat de dret espanyol, el qual s'auto-considera com uns dels més consolidats d'Europa i del Món mundial, va obligar a polítics catalans a marxar a l'exili per buscar a fora la justícia que dins l'Estat mai haurien aconseguit. Com ha passat amb els presos polítics jugats, sentenciats, espoliats i condemnats desprès d'un judici-farsa més propi d'una república bananera del segle XIX que no pas d'una democràcia ferma i segura o d'un autèntic estat de dret del segle XXI......

Em fa l'efecte que tots aquells independentistes que demanen majories aclaparadores, o eixamplar la base independentista, o apel·len a l'independentisme pragmàtic, o s'amaguen darrera taules de negociació inoperants, tenen por de guanyar democràticament la independència. Tenen por de ser responsables d'implementar les polítiques i els recursos que necessita un estat que tingui cura dels seus conciutadans i no com l'actual espanyol que va contra nosaltres. En definitiva, tenen vertigen d'aconseguir la independència perquè senten pànic a obeir i defensar els interessos i drets de la gent que els han votat i davant dels quals sens dubte tindran que rendir comptes pels desencerts o incompliments que es produeixen quan es governa, sense tenir l'excusa de culpar de la mala gestió a Madrit.....

Potser seria d'agrair que foren valents i acceptessin d'una punyetera vegada que son políticament incapaços i ineptes de fer alló que vol la abassegadora majoria independentista que ja ara existeix. Potser seria bo que deixessin de dir-se independentistes perquè son castradorament pusil·lànimes de mena.

Per que en realitat, son impotents políticament parlant.....

UNIONISME, SUBTILESES I FALSES IL·LUSIONS!.

Les subtileses dels unionistes ens estan portant cap a una mena de carreró sense sortida. Perquè, és o no és un cul de sac demanar asseure's a una taula de diàleg on una de les parts no vol parlar d'alló que vol plantejar l'altre part?. És o no és un atzucac demanar que s'apliqui una amnistia als presos polítics quan l'altre part no reconeix l'existència dels presos i exiliats, o ni tan sols l'injustícia del seu empresonament?. És o no absolutament inútil demanar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació quan per activa i per passiva sempre s'ha dit que això no passarà mai al regne on mai es posava el Sol?. Quin sentit té demanar que s'aturi la persecució i repressió que pateixen els independentistes si cada dia que passa s'incrementen les actuacions eixelebrades de la fiscalia, el Tribunal de Cuentas, la Junta electoral, la policia i la judicatura contra les accions polítiques endegades pels independentistes?.

Hi ara venen les subtileses. La part castellana vol fer servir la taula de diàleg per dividir l'independentisme entre pragmàtics i radicals, parlar dels pressupostos de l'Estat, per inspirar una enèsima reforma de l'estatut d'autonomia i en definitiva, per imposar l'encaix definitiu de Catalunya dins de l'estat espanyol. El govern més progressista de coalició que mai ha existit a Espanya vol que renunciem a la independència i al dret d'autodeterminació -que és tant com demanar que renunciem a la llibertat i la democràcia- i que ens sotmetem a la seva Constitució. Es a dir, vol canviar-ho tot perquè res canviï.

Pel que fa als presos i exiliats, com el gobierno diu que respecta la divisió de poders i acata les resolucions de la judicatura, es troba lligat de peus i mans i, a tot estirar, s'avé a proposar un canvi legislatiu del delicte de sedició perquè pugui beneficiar els condemnats, per alló dels efectes retroactius que afavoreixin els convictes sentenciats. A més a més, diuen que l'amnistia no està recollida a les lleis espanyoles. Per tant, ni amnistia, ni tercer grau penitenciari perquè el gobierno respecta les decisions dels jutges i fiscals, malgrat que Pedro Sánchez va preguntar retòricament a un entrevistador de TVE, amb la ja famosa frase prou aclaridora de quina mena d'Estat de dret és Espanya: De qui depen la fiscalia....?. I no oblidem pas que són els socialistes i els conservadors els que nomenen la cúpula judicial que alhora nomena els jutges i magistrats més propers i fidels als partits d'esquerres o dretes i sovint, tanmateix, de tradició desvergonyidament nacional-catòlica. D'això en diuen independència judicial i separació de poders......

Si algú pretén parlar de referèndum d'autodeterminació amb els partits d'àmbit estatal -ells en diuen d'àmbit nacional- sàpiga que el dret a decidir sobre tot no vol dir dret a decidir sobre la sagrada unitat de la pàtria una, gran i lliure. Ni sobre la monarquia, per més corrupta que sigui i deslegitimada que estigui. Perquè això no és constitucional!. Parlar de dret d'autodeterminació és com parlar de l'immortalitat del cranc de riu. Absolutament inútil, erm, estèril...... Per més que s'apel·li als principis democràtics, als drets humans o a la justícia universal, Espanya es troba per damunt d'aquestes foteses. La pètria Constitució no ho permet i a més a més, les forces armades tenen l'encàrrec constitucional de defensar la integritat territorial de l'estat amb el que faci falta i a qualsevol preu. I punt!.

Quant a la persecució judicial, fiscal, policial i financera a la qual estan sotmesos els polítics i exiliats independentistes, com hi ha separació de poders s'aturaran quant conclogui la Causa General contra Catalunya, endegada per les més altes institucions d'Espanya amb l'inestimable col·laboració de les rates que pul·lulen a les clavegueres d'aquest estat. És a dir, quant la venjança siciliana contra l'independentisme s'hagi complert i hagi satisfet i complagut els poders fàctics i les institucions que constitueixen l'essència de l'Estat espanyol.

Com es pot veure les subtileses de les institucions espanyoles no son tal. Van al gra i fins les últimes conseqüències. Malgrat la vella dita castellana "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja els és igual que es noti la cura.....

El que veritablement succeeix és que alguns independentistes volen veure matisos on no n'hi ha. Es fan falses il·lusions i pequen d'un excés de bona fé. Prefereixen agafar-se a un clau roent abans d'acceptar la seva impotència sobrevinguda, producte de la realitat que patim. Ara em centro en eixamplar la base independentista, demano amnistia però en conformaria amb l'indult o el tercer grau, apel·lo al republicanisme i l'esquerranisme del govern més progressista de la història d'Espanya, coquetejo amb un nou tripartit, m'apropo a Els Comuns perquè diuen que son sobiranistes i d'esquerres i m'allunyo d'altres partits independentistes perquè son de dretes, o de centre, o massa radicals, o assemblearis, o corruptes. Al cap i a la fi, son percebuts com a enemics, no pas com adversaris. Altres prefereixen marejar la perdiu parlant de nous partits, de reeiximents de lideratges, malparlar i criticar altres independentistes, espolsant-se les càrregues de l'historia heretada. I per damunt de tot, tothom implora la convocatòria d'una mesa de negociació.... que saben que no servirà per a res. Perquè cas d'entaular-se enfront la part espanyola, aquesta part torejarà els independentistes pragmàtics com Manolete ho feia amb un Miura de més de mitja tona de pes.

Espanya i els braus!. Una autèntica metàfora de que és l'Estat profund i immemorial espanyol. D'ara i de sempre. Art, bestialitat, superba, engany i mort. Dominen l'art de la imposició, de l'autoritarisme, de l'intolerància i de la impostura. No els tremolen les mans quan utilitzen la violència contra alló que no els acaba de fer el pes. La proba més concloent la trobem a l'u i tres d'octubre de 2017 o l'octubre del 2019 -i a moltes altres fites-, desprès de la sentència del judici-farsa. La brutalitat està per damunt de la raó i fins i tot de la Justícia. Per això la corrida ha d'acabar amb la mort del toro, després d'haver-lo torturat. I per si no n'hi hages prou, li tallen les orelles i la cua com símbol de supremacia esperpèntica sobre un malaurat esser viu. L'orgull i la superba domina el seu tarannà encara que sovint incorrent en l'esperpent i el ridícul més esgarrifós. No tenen remordiments quan enganyen els ciutadans prometent recolzar estatuts aprovats en referèndum o quan roben recursos estalviats pels ajuntaments o espolien el impostos dels catalans en nom d'una falsa solidaritat inter-territorial, o quan el Tribunal Constitucional es passa pel forro el resultat d'un referèndum que va aprovar un text estatutari, malgrat haver sigut prèviament ribotejat a les Corts espanyoles...... Espanya i la sang!. I la injustícia!. I la brutalitat!. I la tortura!. Espanya i els braus!.

L'Estat espanyol no és un estat subtil. És clar i castellà!. I aquells esporuguits ciutadans que s'aferrin a una inexistent subtilesa per tal de no veure la realitat, estan condemnats a que el matador els clavi el cop de gràcia per rematar-los. L'únic que ens queda als demócrates catalans es la unilateralitat. És desobeir les seves lleis i Constitució. És no reconeixer la seva justícia. És defensar-nos de la repressió de la seva fiscalia i policia. És no jugar el seu joc perquè la seva baralla té les cartes marcades. És no deixar-nos aixecar mai més la camisa perquè ens la prendran. És no pagar impostos a Madrit perquè se'ls queden en nom d'una falsa solidaritat que reparteixen arbitràriament una colla de sàtrapes. És no tornar a posar més l'altra galta perquè ens partiran la cara. És no entrar en negociacions estèrils per parlar d'indults, reducció de penes o tercer grau perquè això és com acceptar la legitimitat de sentències polítiques injustes imposades als presos, o la persecució acarnissada dels exiliats i de centenars de  ciutadans i electes, incansablement perseguits fiscal i policialment en nom de la santa inquisició castellana. És no demanar fer un referèndum que només serviria per consultar si volem federalisme o autonomisme de pa sucat amb oli però no per votar independència. És no fiar-nos de les bones paraules i intencions d'un estat en franca descomposició.

L'estat espanyol només es donarà per assabentat si rep una cornada d'aquest brau que vol torejar i humiliar, com sempre ha fet a base de trampes i tripijocs. Només si som com un brau que no es resigna a morir per l'estocada d'un torero decrèpit i passat de moda, només aleshores serem lliures i sobirans.....