ÉS MES AVIAT QÜESTIÓ DE "FRIKIS"!.

Plors. Angunia. Tristor. Neguit. Aquests son alguns dels sentiments que s'han desfermat a Espanya, desprès de les votacions celebrades a tota Europa el passat diumenge 25 de maig. Tant a l'Estat com a la Unió la participació va ésser escandalosament minsa i els resultats inquietantment obscens. La càmera europea estarà farcida de parlamentaris estrafolaris i euro-escèptics, o al menys molt crítics amb la realitat europea d'avui que, no ho oblidéssim, és filla directa de la família que conformen el grup popular -amb Àngela Merkel en qualitat de matriarca-, i socialista -amb François Hollande com l'actual gran patriarca-. Espanya, que no és més que un pèssim corol·lari  d'aquesta unió incestuosa conformada des de sempre a Europa, compta però amb Rajoy com a mare superiora i Rubalcaba com a pare franciscà, tanmateix ambdós popular-socialistes convençuts. Aparentment, l'Estat espanyol es veu lliure d'aquest malson. "A Espanya no hi ha euro-escèptics ni extrema dreta", diuen orgullosament.... En canvi, és plena de frikis!. O a mi m'ho sembla.

Perquè, aviam!. Com definiríem un partit que es vanta d'honestedat i transparència i que es troba atrapat dins el caldo gros de la corrupció més escandalosa que hagi existit mai?. Gürtel, tripijocs i suculentes comissions a dojo; Bárcenas i els milions d'euros fugats a Suïssa, la comptabilitat i caixa B dels populars i els sobres amb diner negre a disposició de destacats militants i dirigents d'aquest mateix partit; Jaume Matas, imputat per 12 delictes de corrupció a les Balears; Francisco Camps i la ruïnosa -i tèrbola- megalomania constructora valenciana; Carlos Fabra i els aeroports sense avions -i la seva increïble sort a la loteria-; la esborronadora Sánchez Camacho, que és el mateix que dir comareig, espionatge i La Camarga; Llanos de Luna i el seu onerós i cutre no-nacionalisme espanyol; i la nefasta gestió de BANKIA, infiltrada pels populars fins la medul·la i que va arrossegar darrera seu el sistema financer d'Espanya fins el punt de tenir que ser rescatat -intervingut- per Europa. Això si, segons Rajoy amb "un préstec bancari amb condicions molt favorables".... Ecs!!!. I que pagaran fins i tot els rebesnéts de tots els espanyols!.... Buff!!!.

Hem de recordar que el Partit Popular és qui recolza el govern d'Espanya. Té l'aclaparadora majoria absoluta a les Corts. Controla totes les institucions i instàncies de l'Estat. Fins i tot aquelles que tindrien que ser teòricament independents o al menys neutrals. Dons bé. El govern fa aigües per tot arreu. Segueix fil per randa les demandes de la patronal espanyola, i de Merkel i la troika -CE, BCE i FMI-, incloses aquelles que perjudiquen greument a jubilats, infància, ocupats, aturats i classes mitjanes i populars en general. Els diputats conservadors imposen sense contemplacions l'ideari polític més retrògrad que mai no hi ha hagut: LOMQE, avortament, seguretat ciutadana, amnistia fiscal pels poderosos, limitacions a la sanitat pública universal, abolició de la justícia universal -per sort dels capos de la droga-, lleis recentralitzadores i anti-autonòmiques, etc.... El PP interfereix -manipula- el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, la fiscalia general i si cal, jutges i magistrats que si posin bé; i també la policia i guàrdia civil, en molts cassos utilitzats com a mers sicaris al servei del partit hegemònic. Nomenaments de magistrats amics i submisos, policies que fan informes contra adversaris polítics, fiscals que actuen més com advocats defensors dels imputats que no pas com acusadors, periodistes al servei dels poders fàctics mitjançant dossiers apòcrifs i filtracions interessades dels aparells de l'estat, guerra bruta des de les clavegueres d'aquest mateix estat contra polítics sobiranistes catalans o contra l'oposició.... Un autèntic reguitzell d'extravagàncies i vesanías absolutament autoritàries que defineixen amb meridiana claredat l'ínfima qualitat democràtica de l'Espanya popular. Serà per aquesta raó que a Espanya no hi ha l'extrema dreta!. Perquè la necessiten, si la porten per damunt, per dintre i per tot arreu?.

Què dir dels socialistes?. Com quasi totes les formacions polítiques de l'estat també gaudeixen d'una bona dosis de corrupció pròpia. Principalment a Andalusia -l'escandalós afer dels ERO-. Tanmateix, s'amaguen darrera d'un suposat federalisme que proposen com a tercera via per substituir l'independentisme desfermat a Catalunya, amb un èxit veritablement galdós.... El federalisme socialista no se'l creuen ni ells mateixos!. El que realment passa amb aquesta formació pretesa-ment progressista és que s'ha oblidat -ha traït- els seus orígens i principis. La política econòmica i social que ha desenvolupat quan ha assaborit les mels del poder son quasi les mateixes que les practicades pel Partit Popular. El Partit Socialista Obrer Espanyol ja no és socialista. Ni està a favor dels obrers. Actualment el PSOE, com el PP, no son més que vulgars corretges de transmissió dels interessos dels poders fàctics domiciliats a  Madrid, als quals obeeixen amb fruïció. Madrit per entendre-nos, ha conquerit el bipartidisme espanyol. I la transformat en una senya d'identitat de la nación española. Això si, les dues formacions no son pas nacional-espanyolistes. O això volen fer creure, per descomptat sense cap mena d'èxit.

Davant d'aquest panorama no és rar que hagin sorgit com bolets noves o renovades formacions polítiques. En conseqüència, populars i socialistes senten fàstics, angunia i una immensa tristor, perquè ara tindran que repartir el pastis amb altres protagonistes. I el que és més esgarrifós per ells: confirma la tendència a la baixa de les dues formacions. S'ha acabat el bipartidisme!, es lamenten. I ploren desconsoladament perquè s'acosta la irrellevància...!.

Per acabar d'arrodonir-ho, el que ha fet la Unió Europea aquests últims anys no és pas massa diferent del que s'ha fet a Espanya -llevat l'inigualable corrupció nacional-.  I a més, molt del que s'ha fet ha estat imposat a l'Estat espanyol -i d'altres- per la mateixa Comissió Europea. Per tant, no és estrany que la reacció dels votants europeus hagi sigut similar. O l'inrevés. I la feblesa del bipartidisme augmenta i es consolida també al Parlament europeu.... Mai una política de retallades socials d'inspiració ultra-liberal podria haver aconseguit el suïcidi polític de la Unió Europea amb més eficàcia, contundència i rapidesa, sense l'inestimable barroeria comesa pels cap d'Estat europeus, sota el comandament de la maternal Angela Merkel, de la Comissió, el BCE i el FMI....!. Així és la Europa dels estrafolaris!. Això és la Unió dels dissortats! Eixa és la Comissió dels malparits...!. És més aviat qüestió de frikis!. També a l'Estat espanyol.

L'ENTESA POLÍTICA IMPOSSIBLE.

Si existia alguna possibilitat d'entesa entre Catalunya i Espanya, el govern de Madrit l'està malmetent de la manera més roïna i immoral que és pot fer. A l'amenaça feta pel ministre Wert de voler imposar l'espanyolització dels nens en el sistema educatiu català mitjançant la maleïda LOMQE (LOMCE en castellà) i amb l'esgotadora utilització partidista de la justícia espanyola per atacar la immersió en llengua catalana a l'escola, una nova volta de rosca -de l'espanyolissim garrote vil- escanya la societat catalana. Abans, el collar de ferro que estreny el coll dels ciutadans i que ens ofega ja havia estat generosament utilitzat pels nostres aprenents (i ressabiats) botxins polítics. Llei del mercat únic, Llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, Pla hidrològic de la conca de l'Ebre, Llei de caixes, Llei d'acció exterior; l'anunciada reforma de les administracions públiques que implicaria la supressió del Síndic de Greuges, de la Sindicatura de Comptes, del Servei Meteorològic de Catalunya o les agències energètiques, d'inspecció aeroportuària i d'avaluació de l'àmbit universitari; la reforma fiscal anunciada per, entre d'altres raons, uniformar i re-centralitzar (o boicotejar-los si cal) de vell nou els tributs territorials, i el canvi del sistema de càlcul de les balances fiscals per aconseguir un resultat adequat als interessos d'Espanya, es a dir, per amagar espolis, greuges i motius de divorci polític entre l'Estat i Catalunya, son algunes de las voltes de rosca que ofeguen els catalans. Dons bé, ara el govern espanyol vol reorganitzar la concessió dels canals de TDT feta fa pocs anys, de tal forma que TV3 perdria un dels dos múltiplex pels quals emet. Segons diu el ministeri d'Industria es així perquè ho mana la Unió Europea. Com sempre, la UE és la culpable. Però l'Estat, directament responsable, no ofereix alternatives tècniques que per descomptat existeixen i que evitarien l'afectació sobre la televisió pública de Catalunya.

Tanmateix, la realitat és més descarnada. L'autèntica intenció del govern dels populars es censurar i anorrear TV3, perquè en la seva opinió adoctrina a la societat catalana en l'independentisme. Va iniciar la seva lluita contra la llengua i el pluralisme cultural al País Valencià, ja fa uns quants anys. Al principi, propiciant el secessionisme lingüístic tot dient que català i valencià son dues llengües diferents. Després, dificultant el màxim l'educació en valencià (català) a l'escola, suprimint línies d'ensenyança en la llengua pròpia del país, o no homologant els títols dels mestres, per haver après en català enlloc de valencià. Aquesta mena de mesquinesa i joc brut significa que ahir i avui desenes de milers de famílies valencianes no poden escolaritzar els seus fills en la seva llengua materna. Per concloure aquesta creuada popular-espanyolista, fa poc han tancat definitivament Canal 9, l'única emissora de televisió feta en valencià (català), desprès d'haver prohibit la recepció de TV3 a tota la comunitat valenciana. El mateix passa ara a les Illes Balears, amb l'agreujant que allà més del 85% del pares s'havien manifestat favorables a què els seus fills rebessin l'educació en català. I ho van fer després que el govern balear s'hagués compromès a respectar l'opinió dels pares. Naturalment, els populars han incomplert el seus compromisos...., com ja comença a ser habitual!. Tampoc hem d'oblidar l'enginyosa creació del Lapao a l'Aragó, per tal d'aconseguir que l'idioma que és parla a la franja de ponent no sigui anomenat com català. I mentrestant, a Catalunya, si un nen castellanoparlant demana -en realitat, els seus traumatitzats pares- l'ensenyament en castellà, els jutges ordenen que tota la classe té l'obligació de rebre-la en l'idioma de Cervantes.

El Partit Popular té  un veritable problema psicològic amb Catalunya. D'una banda, no para de proclamar la seva estimació cap el Principat. Diu que ens aprecia i admira, que ens respecta i no vol pas que marxem. "Catalunya és d'Espanya", exclamen amb ràbia. Però a la vegada, persegueix el nostre idioma i cultura de forma malaltissa. Vol substituir la nostra parla, tant si volem com si no, pel castellà quan reclama l'aplicació d'un suposat bilingüisme, que només practiquem els catalanoparlants; o quan s'exclama amargament per la suposada persecució lingüística que pateixen els espanyols a Catalunya. Desitja relegar la nostra cultura i identitat nacional a un nivell merament folklòric o provincià, i volen que abracem un espanyolisme passat de voltes i tronat, a més d'estar basat en pur i dur castellanisme. Menysprea la nostra història mil·lenària imposant-nos la espanyola (castellana) com si fossin les Sagrades Escriptures, les quals tothom ha d'obeir i acceptar com l'única veritat immutable existent a l'univers. I fent gal·la d'una decrèpita hidalguia ofenen la nostra intel·ligència quan afirmen que els catalans cobrem les pensions i subsidis d'atur gràcies a la solidaritat de tots els espanyols; o que la Generalitat subsisteix financerament amb recursos que generosament aporta Madrit; o que Catalunya -quan ha sigut independent?, es demanen- mai ha gaudit d'un nivell d'autogovern com l'actual.... Quantes fal·làcies!. Quantes bajanades!. Si tant ens estimen i respecten, perquè segueixen aplicant la mateixa política lingüística de quan es va aprovar, allà pels principis del segle XVIII, el Decret de Nova Planta?. És bo recordar-ho ara que commemorem el tri-centenari, que l'esmentat decret va ser fruit directe de la sagnant conquesta i posterior ocupació de Catalunya pels exercits borbònics. Hora és ja de derogar la lletra i l'esperit que el van inspirar: "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la cura". I també es hora d'acceptar d'una vegada que ja som en ple segle XXI. De passada, també podrien reconèixer que nosaltres no som pas castellans, sinó catalans. Perquè volem i ens agrada. Ni millors, ni pitjors. Però som catalans!. Respectin la nostra cultura i tradicions. Reconeguin d'una punyetera vegada que Catalunya és una nació, perquè així ho sentim la majoria de catalans. Deixin de manipular tant l'historia passada com la present i no menteixin més. Pel que fa a les pensions i subsidis d'atur d'avui, les paguem amb les cotitzacions de treballadors i empresaris catalans a la Seguretat Social, acumulades temps enrere dins del fons de pensions, fons que per cert també serveixen per pagar els aturats i jubilats espanyols... en bona part gracies a la solidaritat catalana!. I no a l'inrevés!. I si parlem del finançament de la Generalitat, perquè no reconeixen l'espoli fiscal que sotmeten als ciutadans catalans?. Més de 16.000 milions d'euros anuals, xifra admesa fins i tot pel reconegut anti-català José Antonio Monago, l'actual president de Extremadura!.

El més indignant de tot és aquesta afirmació que fan tan desvergonyidament, dient que mai Catalunya ha gaudit de més autogovern com el que té ara....!. Aleshores, perquè augmenta dia a dia  la voluntat i les decisions re-centralitzadores del govern d'Espanya?. Per quina raó totes, absolutament totes les noves normes, reglaments, decrets, lleis, resolucions i sentencies -judicials o no- dictades per l'Estat espanyol estan encaminades a envair, retallar, condicionar, suprimir o descafeïnar les competències de les comunitats autònomes?. I especialment, la catalana!. La voluntat d'harmonitzar, de uniformar, d'igualar, en definitiva de loapizar, és mes gran que la seva voluntat de respectar la sagrada Constitució espanyola, que grapegen com i quan volen i sense cap mena de contemplacions. 

Certament, l'estesa ja és impossible. Els interessos i objectius de Madrit (d'Espanya) i Catalunya fa temps que no coincideixen. L'estat espanyol està en mans d'alts funcionaris de llarguíssima tradició familiar com a servidors públics, d'advocats de l'estat, d'una burgesia d'arrels aristocràtiques i decadent, d'acomodats buròcrates, de militars d'alta graduació, de jutges i magistrats d'altes Instàncies, i de poderosos empresaris fills del règim (especuladors, banquers, grans constructors d'obra pública), tots ells dependents del BOE i dels pressupostos generals de l'Estat. També està en mans de suposats informadors, mes preocupats de preservar el seu propi estatus i influències, que no pas d'informar amb objectivitat. Regularment intercanvien cromos a la llotja del Bernabeu. Son uns pocs milers de famílies, però tenen cura de mantenir els seus privilegis i de repartir-se el suculent pastís en joc.... És la insondable Villa i Corte de Madrit. La crème de la crème. Mentrestant, a Catalunya hi ha un poble pacífic i alegre que lluita per viure normalment, per prosperar sense peatges. Que té esperança, força i confiança en ell mateix. Que s'esforça per arribar allà on vol arribar. Que està ansiós per aconseguir la llibertat. Que majoritàriament vol la independència. I li dol que els poders fàctics espanyols menyspreïn les seves demandes de democràcia, quan li neguen el dret a votar sobre el seu futur polític. La Corte no vol cedir poder per no perdre privilegis i prebendes, mentre la majoria de catalans volem decidir el futur de Catalunya en pau i llibertat per recuperar el respecte, la dignitat i els recursos que ara ens neguen i romanen sota control espanyol. És per tot això que l'entesa és impossible.... Si Madrit ni tan sols reconeix el lideratge dels ciutadans en el procés de independència endegat per la societat, de baix a d'alt!. Si creuen que matant al president de la Generalitat mataran els anhels sobiranistes!. Si encara pensen que son els partits polítics catalans els que empenyent el procés!. No volen, ni poden, ni saben que està passant realment a Catalunya. Ells mateixos s'estan ficant en un carreró sense sortida. Només els queda el camí de la repressió, de la violència. Només poden mentir, manipular i insultar. Creuen que els fets i reivindicacions polítiques es resolen als tribunals, amb la Policia Nacional, la Guardia Civil i la guerra bruta del CNI!. Però no amb més democràcia. Per això fracassaran.

Tard o d'hora guanyarà la democràcia per damunt de l'autoritarisme i l'agressivitat de la Villa i Corte. A més, la Unió Europea no es pot permetre que al flanc sud del continent es desfermi un procés d'inestabilitat econòmica i incertesa política que pot derivar en enfrontaments violents entre agredits -en defensa pròpia- i agressors, provocat per la manca de principis democràtics d'Espanya i que posaria en perill els interessos d'aquesta mateixa Unió. I quan Espanya és vegi empentada a respectar la democràcia, haurà esgotat la credibilitat i l'estima dels catalans.  Ja serà massa tard.... És per tot això que l'entesa política entre Catalunya i Espanya, ara i demà, és ja impossible.... Però segueix sent necessària!.


  

CRISPACIÓ....?.

Segons explica Alicia Sánchez Camacho -i molts d'altres-, a Catalunya hi ha crispació. El procés sobiranista endegat per la majoria de ciutadans és, en la seva opinió, la causa principal de l'augment dels incidents, les baralles, els insults i la violència física desfermades contra l'unionisme espanyolista. Aquesta tesis és defensada també per Pere Navarro i Albert Rivera. Es a dir, les formacions polítiques espanyolistes es queixen, amb impostada amargor, que no podem defensar públicament les seves opinions polítiques amb la necessària llibertat, com si poden fer-ho els sobiranistes.... Ras i curt, menteixen miserablement!.

Des del Partido Popular sempre s'han  lamentat que les seves seus i militants a Catalunya pateixen agressions, insuls i persecució per defensar les bondats i les banderes d'Espanya. I ara a més, que els seus candidats a les eleccions europees sovint son sotmesos a humiliants escarnis i sorolloses esbroncades, en opinió seva injustificades, pel sol fet de defensar una Catalunya espanyola. Mai reconeixeran que l'única raó per la qual son rebutjats de forma tan estruendosa és per causa de les dures polítiques de retallades socials posades en marxa pel govern del senyor Rajoy i que s'han acarnissat especialment en les classes populars i més febles, com son els cinc milions d'aturats; els jubilats, que han passat a sostenir els seus fills sense feina i prestacions esgotades, amb una minsa pensió congelada pel govern; i els infants, sovint malnodrits per les retallades imposades, per exemple als menjadors escolars que son l'últim recurs de moltes famílies. Tampoc reconeixeran mai que la causa d'aquesta indignació és per l'augment descontrolat dels acomiadaments barats i rapits que la seva reforma laboral permet a les grans empreses, malgrat els suculents beneficis que segueixen obtenint; o per l'increment desmesurat -i crònic- de l'atur juvenil o dels majors de cinquanta anys per culpa del mateix pecat original, la maleïda reforma laboral popular. I menys encara acceptaran algun cop que és pels constants incompliments en el pagament de beques o dependència, mentre la banca rep la decidida atenció i el generós recolzament financer del govern d'Espanya, això si, a càrrec dels impostos de tots el ciutadans i del deute avalat per l'Estat, és a dir, per la gent corrent. O per causa dels grollers intents, alguns desgraciadament reeixits, de privatització en el camp de la sanitat pública, la seguretat ciutadana o les taxes judicials, les quals fan que fins i tot la justícia gratuïta quedi fora dels drets dels ciutadans de tot l'Estat -hey!, reconeguts per la santa Constitució i per tant, plenament constitucionals!-, per culpa de la elevada quantia imposada. Per no parlar de les lleis de l'avortament -Ruiz Gallardón-, o d'educació -la llei Wert-, que ens retrotrauen cap els gloriosos anys del tardofranquisme. Pels populars, res d'això té a veure amb l'afartament i emprenyamenta que mostren tots els ciutadans, catalans o no, tant se val. Prefereixen atribuir-ho a l'independentisme català ans de reconèixer que no tenen arguments vàlids que contraposar contra el sobiranisme, que es mostra invencible. O prefereixen comparar el procés català amb el disbarat que pateix Ucraïna, però mai ho faran amb Escòcia o Quebec. I no es tallen un pel en desqualificar-nos dient -el ministre Margallo- que "si croa como un pato y nada como un pato, es un pato", per dir que el procés català i el ucraïnès és el mateix. Dons no!. Perquè si croa -rauca-, no és un ànec, és una granota...!. Sovint, la seva obsessió antidemocrática i anticatalana els fa fer el ridícul més escandalós.

I què dir dels socialistes?. Malauradament per Catalunya, el PSC ha passat a ésser si fa o no fa una senzilla sucursal de l'espanyolissim PSOE. I això té un preu. Per defensar la seva descafeïnada alternativa federalista necessita denigrar l'independentisme. Quina millor manera hi ha si no és acusar-nos de no voler dialogar amb Madrit i ser violents?. Pere Navarro sembla que no en coneix cap més. I servin-se d'una anecdòtica plantofada rebuda en mans d'una senyora de classe mitjana i ostentosament enjoiada mentre li cridava "tu ja saps de que va!", va aprofitar l'oportunitat per afanyar-se en acusar a l'independentisme d'haver provocat violència, divisió i crispació dins la societat catalana. Va dir-ho a tot aquell que va voler escoltar-lo. Aquesta clara manipulació partidista -victimista- ha esdevingut un autèntic boomerang. Ha estat desmentit per la suposada agressora. Però això no és el més greu. El realment lamentable és que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha abandonat definitivament la seva posició central dins del catalanisme polític, expulsant del partit el sector catalanista i allunyant-se de les demandes sobre dret d'autodeterminació majoritàriament exigides pels catalans. I ha passat a formar part d'aquells que no dubten en utilitzar barroerament a Catalunya per obtenir rèdits electorals a les Espanyes, a càrrec de les ja esgotades esquenes i paciència dels catalans. És per això que va ésser especialment loquaç amb els mitjans informatius madrilenys, en particular. Com era previsible, els populars no podien amagar el seu entusiasme davant l'impagable regal polític rebut de part dels antics progressistes catalans, i es van apressar abraçar els seus nous companys de viatge, a la recerca i captura dels irreductibles sobiranistes catalans. El mateix que varen fer des de Ciudadanos, encara que els lerrouxistes a més a més ens acusen de ésser colpistes, dictatorials, nazis i xenòfobs. Es ben cert el refrany aquell que diu: "Déu els cria i ells s'ajunten". I així, ben juntets, es disposant a reconquerir els cors i caps dels descarrilats catalans. Ofereixen parlar per no canviar res. Proposen reformes constitucionals per mantenir l'estatus quo actual. Defensen terceres vies que en realitat son vies mortes. I desitgen i propicien la crispació -que no existeix- per atemorir a ciutadans pacífics que tan sols volem votar el nostre destí polític en pau i llibertat.

Encara que penso que no necessiten a Déu per aplegar-se contra l'independentisme. Ja romanen units pels mateixos afanys i interessos: Nacionalisme espanyol pur i dur -i mai auto-reconegut-, i servitud cap els poders econòmics i financers -el poderós club de l'Ibex 35, els membres del qual freqüenten la llotja del Bernabeu per fer negocis sota l'aixopluc dels aparells -les mamelles!- de l'Estat-. Son presoners de les seves mancances ideològiques i feblesa dels seus principis democràtics. I s'amaguen covardament darrera la pètria Constitució espanyola amb la vana esperança de fer-la servir de mur de contenció per tal d'aturar a tots els catalans que volem desempellagar-nos del seu jou que ens esclavitza i del seu patètic i vergonyós procedir.

La crispació per causes sobiranistes no existeix a Catalunya. Existeix la impotència dels unionistes davant la resolució mostrada pels independentistes. I aquesta impotència els genera tensió i obnubilació mental. A populars, a progressistes i a lerrouxistes. Però, compte!. Si tiben massa la corda, potser sí que desfermaran autèntica crispació i violència. Seria bo que abans d'obrir la caixa de pandora s'ho pensessin millor. Perquè quan es deixen lliures els fantasmes no se sap que pot passar. O potser volen que els desitjos i esperances dels catalans es canalitzen d'altre forma menys pacifica i democràtica....?. No ho permetrem pas. Mai!.

TAN DIFÍCIL ÉS D'ENTENDRE?.

L'estratègia que fins ara han estat utilitzant els unionistes contra la independència de Catalunya ha consistit en ficar por, amenaçar, insultar i engegar-nos a dida, fora del paradís per sempre més; és a dir, desterrats de la Unió Europea i flotar pel despietat espai sideral i/o perpètuament condemnats a la solitud de la dessolada illa d'en Robinson Crusoe. Dons bé, aquesta estratègia ha passat a segon terme ja que hores d'ara ha estat ultrapassada per les contínues apel·lacions que fan tots plegats a les suposades crispació i violència desfermades entre families, amics, veïns i coneguts, i esteses a tota la societat catalana, sembla ser per culpa del procés sobiranista endegat pels polítics catalans. Pecat que en opinió de l'unionisme en general i la caverna madrilenya en particular, cal atribuir fonamentalment a Artur Mas i Oriol Junqueras, ambdós amb l'enteniment segrestat per les perverses Muriel Casals, presidenta d'Òmnium i Carme Forcadell, de l'ANC. Com és natural, de l'impuls democràtic dels milions de ciutadans que reclamem votar l'autodeterminació i la conseqüent independència -o no- de Catalunya, ni parlar-ne. Diuen que és una exigència inexistent, o minoritària i que mai s'ha produït.

Per tant, és irrellevant continuar negant que a Catalunya no existeix ni violència ni agressivitat. Al menys per part de l'independentisme. Tant se val. No en fan cas. Aquesta inqüestionable veritat no mereix cap mena de consideració per part de l'unionisme. Ans al contrari, insisteixen un cop i un altre sobre l'insuportable crispació que senten al clatell o que es respira a l'ambient social català. Es queixen amargament de suposades restriccions de les llibertats personals i de l'aclaparador dèficit de llibertat d'expressió que semblen patir els catalans. Afirmen tossudament que a Catalunya s'intimida qui es declara i se sent espanyol o parla castellà, que pateixen persecució i se'ls insulta impunement, els manca respecte ciutadà i se'ls fa el buit a la vida quotidiana. A més a més, a l'Espanya popular s'assimila nazisme i feixisme amb l'independentisme català, secessionisme pacífic amb el terrorisme d'ETA i contínuament es contraposen constitució o estat de dret amb principis democràtics, i legalitat castellana amb la legitimitat universal dels pobles. A Espanya s'ha desterrat de l'imaginari col·lectiu dels ciutadans el concepte de nacionalisme espanyol, com si mai no hagués existit. És com si els fes vergonya reconèixer l'agressivitat històrica que sovint s'atribueix al nacionalisme espanyolista i que patim els pobles no castellans. I, per descomptat, com deia el dictador Franco, d'arreglar les relacions i els problemes que sorgeixen entre persones o pobles diferents mitjançant la Política, res de res. "Haga Vd. como yo, que no hago política", sentenciava el generalíssim mentre signava condemnes de mort; filosofia que ha fet seva Mariano Rajoy Brey, l'inefable president del reial Govern d'Espanya.... Ep!!!. Compte!!!. Ell no signa pas sentències de mort!. Ans al contrari: Tant el líder popular com el socialista Pérez Rubalcaba, es mostren disposats a negociar una sortida a l'atzucac que pateix l'Estat, a condició que no es parli mai de la consulta reclamada per la ciutadania catalana. Què, d'altra banda, és el veritablement important i desitjat pel 80% dels ciutadans catalans.

I doncs?. De que hem de parlar?.... Del Pacte Fiscal, plantejat ja fa dos anys per Artur Mas i displicentment rebutjat per Mariano Rajoy?. Ara ja no n'hi ha prou amb del concert!. D'una modificació constitucional proposada per Rubalcaba i refusada pels populars?. Ja tenen en compte que si així ho fessin perllongarien aquesta maleïda crispació que diuen patir entre quatre o cinc anys més, com a mínim?. I quines garanties poden oferir-nos que el resultat final no serà un nou nyap?... No!. El problema ja no és de pacte fiscal si o no. Ni tampoc es tracte de canviar la sagrada Constitució Espanyola per una altre nova que probablement tampoc acomplirien com passa amb la vigent. Per reformar el Senat, potser?. Va home, va!. Aquesta és massa vella!. I ja no cola!. I molt menys, tampoc és problema d'un Estatut Autonomía com l'antic, mai desenvolupat ni complert en la seva totalitat; o com el nou, mutilat vergonyosament pel TC i massa sovint violat matusserament pel l'actuació recentralitzadora del Govern d'Espanya; i a més constantment menystingut per les més altes institucions de l'Estat. O ens hem d'oblidar potser de les transferencias mai reeixides amb plenitud, per exemple beques, llengua, comerç, cultura, ONG's, esport, rodalies, aeroports...; o del finançament espoliador i insuportable en temps de crisis com els actuals; o dels reiterats incompliments financers  i deslleialtats polítiques governamentals; i de les menyspreables sentències pretensiosament justes i equànimes d'un Tribunal Constitucional esperpèntic?. Les lleis Wert, d'administració local, d'unitat de marcat, sentencies sobre llengua, absurda guerra de banderes atiada per la virreina Llanos de Luna, boicots als impostos i taxes aprovades per la Generalitat, o carreganse l'iniciativa política del Parlament català, entre d'altres, son les inequívoques mostres de diàleg i ganes d'enteniment existents a Espanya vers Catalunya. Per no parlar dels constants advertiments que fan els cossos de seguretat espanyols contra Artur Mas, amb declaracions de portaveus policials o mitjançant informes o dossiers barroers convenientment filtrats a la premsa del movimiento. L'última prové del sindicat de la Policia Nacional Unión Federal de la Policia, la qual avisa que estan preparats i llestos per detenir Mas. O per la campanya desfermada per l'ultra dreta espanyola per ficar el president de la Generalitat a la garjola, i per intervenir l'autonomia catalana i anular el vigent estatutet. És així com ofereixen dialogar i pactar amb Catalunya?. Mare meva!.... Ja, ja, ja...!.

No se n'adonen que la majoría de ciutadans catalans ja no ens refiem del govern d'Espanya?. No son conscients que l'anticatalanisme que ha practicat -i encara practica- el Partit Popular desferma totes les prevencions i fàstics dins de Catalunya?. L'amoralitat política i l'absència d'autocrítica dels populars, el proverbial jacobinisme dels socialistes -això si, super federalistes!-, l'indecorós procedir del Tribunal Constitucional espanyol amb sentències que semblen dictades des de les caus partidistes de conservadores o progressistes i la desinformació que practica la caverna mediàtica madrilenya, ens manté en guàrdia permanent i en constant desconfiança i afartament. No volem contagiar-nos pas de la levitat democràtica que exhibeix aquesta Espanya que segueix invertebrada, com en temps de Ortega y Gasset.

El Financial Times demana a Mariano Rajoy que es mogui i deixi d'amagar-se darrera la Constitució. A l'editorial del dia 6 de maig aposta per "una tercera via entre la secessió i l'estatus quo". Reconeix que "el desig d'independència dels catalans no és una cosa passatgera...". És commovedor el voluntarisme del Financial Times i la bonhomia dels seus editorialistes!. S'assemblen Josep Antoni Duran i Lleida i la seva incansable recerca de les terceres vies perdudes. Però la tercera via no la trobaran pas. No dins d'Espanya. A Espanya només hi ha vies d'AVE; moltes, masses; o d'amplada Ibèrica com la que construeixen pel corredor Mediterrani i que impossibilitarà la connexió directa amb la xarxa ferroviària europea. Tampoc serà gracies a Mariano Rajoy que per moure's encara utilitza la diligència, per allò que mentre dura el viatge, quan arribi a lloc ja s'haurà resol el problema.... Al cap i a la fi, només demanen la rendició incondicional d'Artur Mas i que retiri la consulta i les preguntes acordades per les forces polítiques catalanes. Pensen que mort el gos, mort la ràbia... I dons, perquè buscar la tercera via?. Perquè escoltar el clam dels catalans?. Perquè fer política si tens al teu favor la justícia castellana?. Perquè parlar i pactar, si domines els mitjans d'informació i desinformes i manipules com i quan vols?. Per la seva banda The Economist del dia 3 de maig, es lamenta que Espanya està fracassant a l'hora de gestionar la crisi amb Catalunya. Acusa a Mariano Rajoy d'esperar que la lenta recuperació econòmica (¡¡??) faci desaparèixer el problema, la qual cossa no passarà mai. "Una idea més immediata és que el senyor Mas i el senyor Rajoy haurien de parlar. Però sembla improbable que passi després de les eleccions europees aquest mes. El xoc de trens és mes proper", avisa alarmat el setmanari.

El Financial Times i d'altres només defensen els seus interessos i no pas els catalans. I malauradament per alguns, la majoría de ciutadans catalans volem la independència. Ja estem cansats d'en Mariano Rajoy, d'en Rubalcaba, de la justícia castellana, de la caverna i de les reminiscències franquistes que encara perduren i regnen per Madrid. Ja és massa tard per parlar sense escoltar, seguin el mètode Rajoy. Volem viure en pau, en llibertat, amb esperança i prosperitat. I dins d'Espanya és impossible. Per tant, només podrem parlar i pactar per buscar l'acord en el com i el quan farem el referèndum i si s'escau, la independència. Tan difícil és d'entendre?.

LA CULPA NO ÉS PAS DE CATALUNYA.

Sembla ser que tant el ministre Jorge Fernández Díaz, com el delegat del PSOE a Catalunya Pere Navarro, han decidit que el més profitós pels seus interessos partidistes és denunciar haver estat objecte d'agressions per part de persones violentes, obcecades segons diuen pel procés sobiranista endegat a Catalunya. Tant se val que no tinguin proves d'haver estat agredits per independentistes, ni que hagin sigut agressions esporàdiques o circumstancials, aïllades i sense conseqüències físiques, més enllà de lleus molèsties o la humiliació patida. Fins i tot, és igual que les causes d'aquestes dues agressions apuntin més a simples retrets sobre decisions presses per raó del càrrec que ostenten -ministre de l'Interior del govern popular l'un, i primer secretari del PSC l'antre-, que no pas per motivacions estrictament independentistes. No importa, però la qüestió és perjudicar i denigrar l'independentisme per tal de afavorir l'unionisme.

¿Que vol dir tot això?. ¿Perquè actuen així?. Dons per que no tenen arguments polítics vàlids que oposar a l'independentisme. Les amenaces, ficar por, mentir o  manipular la informació, no aturen pas la decidida marxa de la majoria de catalans cap a la propera independència. Per tant, convé propagar l'idea que la secessió de Catalunya és causa de l'aparició d'elements fanatitzats que acaben en insults, intimidacions i violència física contra l'unionisme. I així, l'espanyolisme es podrà enfrontar al sobiranisme català amb les mateixes armes i arguments que han vingut utilitzant contra el terrorisme basc. Sembla que l'única manera que saben emprar per combatre un moviment pacífic, festiu, ciutadà, transversal i majoritari, és utilitzar mètodes repressius, policials i penals. Fins i tot l'exercit, potser...?. Mai faran servir mètodes simplement democràtics, doncs es troben fora de la seva comprensió i enteniment. El pacifisme actiu que practiquem els catalans descol·loca les seves fermes conviccions i incrementa els seus prejudicis senzillament identitaris, es clar, marcadament espanyolistes.

Jorge Fernández Díaz s'aprofita del rebombori provocat per l'agressió rebuda per Pere Navarro per denunciar que fa pocs dies -un mes ja!- també va ser insultat quan sortia d'un restaurant amb la seva família. "Una dona de mitjana edat i classe mitjana em va agafar pel braç i em va dir: fill de puta, feixista i cabró". I és que Pere Navarro va acusar prèviament una (altra) dona per que li va clavar un cop de puny, mentre li deia fill de la gran puta. Un testimoni presencial descriu la dona com a "molt ben arreglada i enjoiada, d'uns cinquanta anys". Però afegeix que a més d'insultar-lo va dir: "Tu ja saps de que va". Un segon testimoni diu que l'agressió va ser una senzilla plantofada i en cap cas un cop de puny. Com tot si val contra l'independentisme, el dimissionari i opinador furtiu Jordi Cañas, ex-diputat de C's, es va sumar a la festa i va etzibar per twitter: "Dono tot el meu suport a Pere Navarro i la meva absoluta repulsa a la seva agressió. La sembra de l'odi comença a recollir els seus fruits verinosos". I Pere Navarro ara per fi acusa CiU, ERC i ICV -recordem que les tres formacions recolzen el referèndum d'autodeterminació-, de convertir la víctima en sospitós.... Mare meva!. El suc polític -corromput- que es pot extreure d'una bajanada!. Son capaços de qualsevol cosa per tal d'aconseguir un vot!.

Quan la política és substituïda per ximpleries a les quals se'ls hi dona una aparença transcendent, els polítics que així ho fan tindrien que ésser considerats com inhàbils -incapaços- per desenvolupar càrrecs públics. És molt greu que s'intenti fabricar un clima pre-bèl·lic per tal d'aconseguir imposar la voluntat partidista per damunt dels drets inalienables dels ciutadans. És gravíssim crear problemes del no res allà on no hi ha, per treure rendiment polític. I encara més quan s'intenta manipular la realitat de forma tan barroera. Molt mancats d'idees i arguments tenen que estar per utilitzar aquests tipus d'armes tan grolleres i, per altra banda, tan poc efectives.

Utilitzant les mateixes intuïcions que fan servir el ministre Fernández Díaz i el secretari Pere Navarro, que serveixen per atribuir a l'independentisme aquesta agressivitat i violència denunciada convenientment exagerada i que consideren generalitzada, jo puc afirmar amb la mateixa contundència que la dona que va insultar el ministre era una persona indignada i ressentida per les polítiques endegades pel Partit Popular referides a l'avortament, a les retallades socials, o per l'increment dels acomiadaments laborals quasi-lliures i la conseqüent acumulació d'aturats. O potser es tractava d'una simple víctima de l'estafa de les preferents. I la plantofada d'en Pere Navarro és conseqüència de la baralla interna desfermada dins del socialisme català -ara més espanyolista que mai-, per l'expulsió -d'aquesta formació suposadament progressista- del sector catalanista, en una jugada absolutament retorçada i impresentable feta per la cúpula dirigent del partit d'en Josep Pallach (e.p.d..)... Si Josep Pallach aixequés el cap, estic segur que Pere Navarro i la resta de la direcció no s'emportarien només una simple plantofada.

¿Tant malament estan les coses per l'unionisme, que fan servir el més patètic victimisme -el qual no dubten d'atribuir a l'independentisme-, per defensar l'Espanya una, grande y libre?. Dons sembla que si, les coses estan molt malament per a ells. ¿De veritat creuen que plorant com magdalenes guanyaran la partida al sobiranisme?. ¿Utilitzant política i grollerament fets anecdòtics o irrellevants conquistaran la voluntat majoritària dels catalans?. Dons no, rotundament no!.

Sincerament, crec que als unionistes els està resultant més car la defensa dels seus interessos polítics a base d'etzibar matussers cops de lleis i Constitució, manipular la realitat, fer el ploramiques i propiciar l'enfrontament i la violència dins la pacífica societat catalana, que no pas d'acceptar fer-ho amb la veritat i la democràcia. És a dir, fen senzillament política de forma noble i sincera. Si no ho fan, per Espanya serà una autèntica hecatombe. I ho fan així, d'aquesta manera tan cínica, perquè amb arguments normals, contrastats, autèntics i reals, ben exposats i debatuts, no ho aconseguirien pas. Ara ja és, a més a mes, potser massa tard per fer-ho bé. Han perdut el temps d'una forma realment lamentable.

La culpa és d'Espanya. Millor dit, de l'Estat espanyol. Dels populars i socialistes, i las institucions estatals que ambdós dominen. No pas dels ciutadans. Els espanyols son permanentment enganyats pel aclaparador bi-partidisme que pateixen. I aquest enganys rebent tot el suport de la caverna mediàtica madrilenya, el que vol dir desinformació a ple rendiment.... La culpa no és pas dels independentistes. La culpa no és de la propera i inevitable independència de Catalunya. El pecat, la falta és dels populars i socialistes, encara que ambdós estiguin en franca decadència. Per que la decadència no exonera dels pecats comesos. Els agreuja.