BON VENT I BARCA NOVA!.

Espanya resulta un país veritablement curiós. La premsa -cavernaria o aliancista, tant se val- va anunciar amb irreprimibles mostres de goig i joia que el Tribunal Constitucional anul·laria la consulta del 9 de novembre passat. Fins i tot el mateix Mariano Rajoy es va sumar a la festa tot afirmant durant el debat de l'Estat de la nació que l'alt tribunal procediria a declarar inconstitucional la llei catalana de consultes i el decret signat per Artur Mas convocant el suposat referèndum, el qual naturalment havia estat declarat inconstitucional preventivament. El que resulta més estrambòtic i inversemblant és que totes aquestes circumstancies han estat esbombades abans que es dictés sentència i per tant que se sabessin les conclusions definitives dels magistrats. Justament avui s'han pronunciat en contra, per descomptat, tant de la llei com del decret.

Que vol dir tot això?. Doncs que els magistrats que conformen el tribunal continua sent absolutament previsibles. I altament lleials als principis partidistes representats per l'entelèquia PPSOE. Res i ningú altera les seves decisions, les quals sempre són dictades a favor del mateix cantó. Es a dir, a favor del Govern espanyol de torn. En aquest cas popular. Però això també vol dir que continua sent una institució obsoleta i plenament amortitzada, mancada d'objectivitat, de sentit de justícia i d'ètica política, i absolutament complaent i servil amb els desitjos de la classe dirigent hispano-estatalista. El TC dona l'imatge més exacta del tarannà en el qual es troba atrapat aquest Estat i ens aclareix definitivament que no existeix la divisió de poders. Montesquieu, a Espanya, no se'l coneix ni se'l vol conèixer!. Ni se l'espera....!.

Podríem afegir a aquesta crònica no exhaustiva les presumptes corrupteles detectades en el món judicial de la comunitat de Madrid, on el govern autonòmic gratifica -això si, indirectament- a molts jutges, fiscals i secretaris judicials amb diners -en diuen primes- a canvi d'un suposat assessorament en el camp informàtic dins la justícia. També podríem afegir les militàncies interruptus del president de l'alt tribunal i altres magistrats, dins les files dels populars. O l'utilització partidista que fan de la policia -el cas de l'UDEF resulta escandalós-, o del ministeri d'Hisenda i les amenaces a tort hi ha dret del ministre Montoro.... Es miri com es miri, l'infiltració popular dins les institucions de l'Estat ha adquirit les característiques pròpies d'una infecció sèptica generalitzada. La corrupció, corrupteles i vicis s'han estès per quasi totes les institucions i comunitats autònomes, amb més o menys intensitat. La transmissió d'aquesta pesta es produeix fonamental a través de quasi tots els partits polítics, infectats per aquest virus..... Qui s'emporta però la major dosis d'enviliment és el Partit Popular, el partit de president del govern, esquitxat de porqueria fins la medul·la dirigent. Fins i tot la merda arriba a les pròpies celles del senyor Rajoy, en qualitat de màxim responsable dels populars. I que projecta a tot l'Estat per la seva condició de cap del Govern.....!.

Tant se val que declarin inconstitucional la llei de consultes, o el decret de convocatòria. Ens importa un rave que ens declarin inconstitucionals a dos milions quatre-centes mil persones que vam votar el 9 de novembre, malgrat tot. Quan una constitució és utilitzada com un vulgar garrot amb el qual atonyinar voluntats i principis ciutadans, aquesta constitució passa a ser inequívocament.... inconstitucional!. Utilitzar-la com un instrument repressor la converteix en anti-democràtica. I això clarifica i facilita molt les decisions que hem de prendre els catalans. Farem una Declaració Unilateral de Independència i trencarem definitivament amb la legalitat espanyola...... Com diem en català, desprès bon vent i barca nova!. 

"CASTA" O "CROSTA".... "CHI LO SA"!.

Segueix la tempesta desencadenada sobre els caps -mai millor dit- dels populars i socialistes. Plou a bots i barrals damunt d'ells, però no precisament aigua..... Són llamps i trons en forma de feixucs cassos de corrupció, que brollen dels núvols, de sota les pedres o de dins de cassa seva. Els populars del País Valencià criden desesperadament auxili!, mentre imploren ajut i desitgen que tot només sigui un malson. Per la seva banda els socialistes malden i gesticulen exageradament, alhora que bramant ferotgement aquella vella i piadosa invocació bíblica, per més que es declarin ateus: "Déu meu, Déu meu!. Aparta de mi aquest calze....". A més a més, els parallamps en forma d'enquestes que tan generosament utilitzen delaten que ambdós formacions van de capa caiguda en la consideració i respecte polític que reben dels electors.... No hi ha res ha fer!. L'Apocalipsi planeja damunt les seves atribolades animes, mentre l'infern obre les seves portes de bat a bat per acollir-los encantats de la vida.... o de la mort!.

L'ombra de Gürtel-València no és menys allargada que la dels ERO's andalusos. País Valencià i Andalusia, terres càlides, pletòriques de sol, llum i bona gent estan reben tota la merda que el PP i el PSOE són capaços de traginar. Han desfermat entre ells una autèntica competició per establir quin dels dos te més llarga tradició en putrefacció.... Els jugadors -els imputats- es conten per centenars als dos territoris. S'ha de reconèixer que tots els contendents s'han esforçat al màxim per ocupar els últims llocs a la classificació de l'honestedat... Fins i tot els han acompanyat en aquesta esgotadora cursa altres membres dels respectius equips enfrontats en altres encontres; això si, amb major nombre de representants populars que no pas socialistes, provinents dels cassos com són Gürtel-Madrid-Bárcenas, BANKIA, Operació Púnica, i uns quants més...!.

Al final, els jutges diran que tots dos tenen la mateixa caca que justificar i per tant declararan el matx empatat... Fins i tot, no seria estrany que les dues formacions fossin declarades com a guanyadores!.

No resulta doncs inversemblant que tant el PP com el PSOE, constituents originals del bi-partidisme imperfecta hispà, encara què actualment estiguin íntimament relligats davant l'adversitat que s'albira com integrants del PPSOE -la casta!-, vegin com Podemos i Ciudadanos -la crosta!- els hi passen la mà per la cara en les enquestes, les quals anuncien un desgavell electoral definitiu per ambdós castes formacions. De res els ha servit anar pactant reformes constitucionals per acontentar Merkel a costa del benestar dels ciutadans, o aprovant la cadena perpetua amb el nom de presó permanent revisable, i la nova definició de terrorisme -ara serà considerat així tot aquell que vagi pacíficament contra la Constitució, sense necessitat de exercir violència física-. Com tampoc resulten atractives les continues retallades dels drets socials, laborals, de llibertat d'expressió, manifestació, opinió...., endegades pel Govern d'Espanya, altrament conegut com Govern d'Escanya.... De poc serveix negar-se a pactar una reforma constitucional -la fantasmagòrica tercera via-, o definir-se com a federalista de tota la vida, per guanyar-se el cor dels esgotats ciutadans. No tenen cap mena de credibilitat.... El seu temps s'esgota inexorablement.

Malauradament pels espanyols, però, el canvi de casta per crosta no reportarà, em temo, ni renovades esperances ni cap mena de millora. Ni per l'Estat en general ni pels ciutadans en particular. No es pot passar per alt que Podemos -neo-falangista- i Ciudadanos -neo-lerrouxista- basen els seus discursos amb el populisme més descarnat que es coneix i amb la demagògia mes manipuladora que existeix. Les seves propostes polítiques i econòmiques son etèries, vaporoses.... inversemblants. I els seus programes electorals impossibles de complir!.

No resulta agosarat pronosticar que el futur d'Espanya es presenta molt negre, incert.... L'esdevenidor dels espanyols es troba en sortir de les graelles per caure a les brases. En altres temps aquesta situació s'arreglava amb una revolució.... Ara, chi lo sa!.

Sortosament, els catalans si tenim esperança. Perquè tenim projecte. Perquè sabem el que volem i on anem. No basem el nostre futur en Constitucions petrificades, ni en formacions polítiques fracassades o ancorades al passat, per més gloriós que aquest passat pogués ser. O senzillament, no fem volar coloms com aquell que no vol la cossa... Volem disposar dels nostres recursos financers -generats per nosaltres- sense restriccions ni condicionaments previs. Volem fer les lleis d'acord amb les nostres necessitats i idiosincràsia. Volem jutges i justícia catalana i no castellana. Volem construir les infraestructures amb criteris de rendibilitat i tenint en compte els nostres interessos i no els aliens..... Volem la independència.

Qui sap....!. Potser la propera llibertat i sobirania de Catalunya farà despertar del malson els espanyols. Potser reaccionaran i trobaran la solució adequada al dilema que tenen plantejat:
Casta o crosta....?. Cap de les dues.....!. Que segueixin l'exemple de Catalunya i facin el mateix que hem fet nosaltres: escollir els desitjos de la societat i els ciutadans per damunt de tot i tothom!.

NI ESGOTATS, NI DECEBUTS!.

Els unionistes es freguen les mans amb fruïció perquè creuen que els sobiranistes anem de capa caiguda. "ERC i CiU no s'entenen". "Junqueras vol encapçalar el moviment independentista". "Mas vol liderar el sobiranisme prescindint de Convergència i Esquerra". "La gent ja està cansada de crides i marxes de la ANC i d'Òmnium....". Aquestes són algunes afirmacions que s'escolten a les tertúlies polítiques de radio i televisió i que es poden llegir a la premsa -fonamentalment la caverna i santa aliança-, mentre les seves cares s'il·luminen i se'ls escapa un somriure sorneguer. Pensen que la independència està ferida de mort. "El globus sobiranista s'està desinflant", proclamen entusiasmats.

Tenen raó els espanyolistes....?. Crec fermament que no. Fins i tot m'atreveixo a dir que l'unionisme està interpretant els senyals que fa el sobiranisme que manera absolutament desencertada. Es cert que aparentment entre ERC i Convergència han sorgit desencontres, però són més en les formes que no pas en el fons. Totes dues formacions -més la CUP i la majoria de la societat catalana- abracen amb força i convicció l'independentisme. Saben que és l'única alternativa viable -de supervivència!-  que te Catalunya. Tot allò que no passi per assolir la plena sobirania resulta nefast -mortal!- per la nació catalana. El problema es presenta en el com hem d'assolir la independència. Pactant amb Madrit?. Prescindint del diàleg amb Espanya fins desprès del trencament?. Diàleg i pacte amb Espanya o Declaració Unilateral de Independència: aquesta és la qüestió!. La qüestió és resoldrà, però, per si mateix. Madrit no acceptarà mai la secessió de Catalunya.... Dubto fins i tot que s'asseguin a negociar. Doncs, be. Desprès d'un tímid intent d'oferiment de negociació -fracassat-, Catalunya no tindrà cap més opció que no sigui proclamar unilateralment la nova República lliure i sobirana de Catalunya. Els fets consumats: és l'únic llenguatge que entenen a Madrit. Desprès no tindran més remei que negociar i pactar, encara que forçats per les pressions polítiques i econòmiques internacionals.

El lideratge del procés català ja fa temps que està decantat. Només falta que tothom reconegui allò que ja resulta obvi: Artur Mas és el líder. Així és reconegut en l'escenari internacional. Tant per part dels mitjans de comunicació mundials com del mon econòmic, polític i diplomàtic. I el que resulta més rellevant, reconegut també per la mateixa Espanya. El fet que la caverna mediàtica -i política- de Madrit dediqui tants esforços i recursos contra Mas ho confirma. Artur Mas és la bestia negra de l'espanyolisme. Grollerament tractat pel govern d'Espanya i pels partits polítics d'àmbit estatal. Maltractat, escarnit i manipulat per la premsa madrilenya en particular i espanyola en general. Assetjat per la judicatura espanyola amb imputacions inversemblants absolutament il·legítimes. Escrutat i perseguit pels serveis secrets i la policia -les clavegueres de l'Estat- de forma tan barroera que provoca vergonya aliena.... Però per damunt de tot Artur Mas és el líder del sobiranisme per que així és reconegut per quasi tota la societat catalana. Per que és un polític brillant i intel·ligent, respectat i envejat pels altres polítics -aspirants a líders o no- i que desperta molta credibilitat i empatia entre la societat catalana. Oriol Junqueras, també brillant i honest com el president, potser serà el líder que el substitueixi, ja que Artur Mas ha anunciat la seva enretirada política després de culminar amb èxit el procés endegat i impulsat pel país. El líder d'ERC ho aconseguirà si així ho decideix el poble i si finalment és acceptat com a tal per la premsa i la classe política internacionals.... No abans!.

Amb tot, la gent no estem ni esgotats ni decebuts de marxes, manifestacions i crides de l'ANC, ni de l'AMI, ni d'Òmnium. El que passa és que estem una mica tips dels partits polítics. N'estem fins al capdamunt del seu egoisme partidista, del tacticisme i de la curta mirada i manca de generositat amb les quals ens obsequien de tant en tant. Sortosament gaudim de la fortalesa emanada de la societat civil catalana per vèncer l'infantilisme que sovint mostren les formacions catalanistes. Per aquesta raó, no dubtarem ni poc ni molt en passar per damunt d'ells si fora necessari per arribar a la independència.

Ni el globus s'ha desinflat, ni es desinflarà. Perquè no és un globus, si no una esfera rocosa i massissa. Senzillament, el sobiranisme està agafant posicions i refent forces i entusiasme cara a les properes comtesses electorals que s'anuncien. Primer, les eleccions municipals del més de maig. Desprès, els ciutadans exigirem unitat i lleialtat als partits catalanistes per enfrontar l'històrica cita de les eleccions plebiscitàries amb prou garanties d'èxit. Ens tornarem a mobilitzar per l'onze de setembre massissament per fer vessar les urnes amb paperetes a favor dels partits independentistes tot just setze dies després.

El 28 de setembre els ciutadans catalans haurem posat els peus damunt de Ítaca.... Res ni ningú ens ho impedirà. Ni els cínics, ni els hipòcrites, ni els pusil·lànimes. Ni tant sols aquells que ara creuen que estan guanyant la partida quan en realitat l'estan perdent.  Per què els nostres desitjos plens d'esperança i ànsies de llibertat són més grans i millors que els desitjos plens d'amargor, ressentiments i negativitat que mostra l'unionisme espanyolista.

RODA EL MÓN I TORNA AL BORN!...."PODEMOS".

Totes aquelles persones que defensen aquesta mena d'ultra capitalisme neo-llibertari que hores d'ara ens esclavitza a tots plegats, no haurien d'oblidar pas que la fi de la història tal com recull el llibre de Francis Fukuyama La Fi de l'Història i l'últim home, només és el pretensiós títol d'un assaig publicat l'any 1992. Ras i curt, la tesis defensada a les seves pàgines és que la història s'ha acabat, ja que després de la guerra freda i la victòria del capitalisme enfront del comunisme, no te sentit continuar l'interminable lluita entre les diferents ideologies. El món final resultant està basat en la democràcia liberal i en la prosperitat generalitzada. En definitiva, "la fi de la història significaria la fi de les guerres y de les revolucions sagnants. Conseqüentment, els homes satisfaran les seves necessitats mitjançant l'activitat econòmica, sense tenir que arriscar les vides en aquestes batalles". Fukuyama continua  la seva faula amb lloes i elogis sobre l'economia de mercat, els governs representatius i la prevalença dels drets jurídics per damunt de tot. Alhora, diu, ha arribat el torn de la ciència, de la globalització econòmica i política i de la nul·la intromissió de l'Estat -la maleïda des-regulació!- en els negocis, per tal de facilitar el moviment del capital -privat, per descomptat- amb la major llibertat i seguretat jurídica que sigui possible imposar.

Aquest fragment correspon al meu article titulat LA FI DE LA HISTÒRIA .... O EL BUCLE ETERN, publicat l'u de maig de 2012. Ve a compte per l'aparició d'aquest fenomen anomenat Podemos i l'incidència que te a l'escenari de l'Estat i en les formacions polítiques que fins ara s'han anat repartint el poder, influències i privilegis sense que hagin canviat gaire la realitat a la qual han vingut sotmetent els matxucats ciutadans d'aquest malaguanyat Estat. El partidisme bicèfal -la mateixa moneda amb dues cares- que representen populars i socialistes, han causat tan gran desencís dins la societat que ara els ciutadans s'han fixat obsessivament en els que semblen oferir renovades esperances i més comprensió i garanties sobre les seves tribulacions i necessitats. Podemos -un veritable clau roent- està composat per joves professors universitaris, preferentment de ciències polítiques, que parlen un llenguatge popular i diuen cosses que són molt grates a les esgotades oïdes de gent descoratjada, com succeeix actualment a l'Estat espanyol. Sentir parlar de "acabar amb la casta i els seus privilegis", "no pagar el deute públic i sotmetre'l a una auditoria", "denunciar les portes giratòries que utilitzen PPSOE", "fer pagar més impostos als rics" o "que la gent es pugui jubilar als seixanta anys", sona a música celestial a tots aquells que són a l'atur sense prestacions, o han tingut que emigrar per guanyar-se les garrofes com van fer els seus avis, no poden pagar-se les medicines ni la calefacció, han deixat els estudis per manca de recursos o tenen que alimentar als seus fills i nets amb una minsa pensió de jubilació. Però......

Sempre hi ha un però. Podemos ha esdevingut un artefacte polític que creix i s'engreixa a cops de demagògia i populisme. Són una andròmina creada per aconseguir el poder -com pretén qualsevol altre partit polític-; volen substituir l'anomenada casta -PPSOE- per una mena de crosta d'hipsters universitaris -en altres temps se'n deien penenes-, preferentment madrilenys -però també d'altres llocs-, els quals es vanten de ser patriotes espanyols i es presenten com a defensors de les clases populars, encara que demanen i accepten els vots de qualsevol procedència -de dretes, centre o esquerres-. Creuen que han aconseguit allò que va anunciar Fukuyama: menysprear i ignorar l'eterna lluita entre les diferents ideologies!. Per tal d'acollir en el seu sí a tothom ja han començat a matissar els eslògans electorals -veritable propaganda, no pas programa de govern!- que fins ara han vingut utilitzant. Continuen volent substituir la casta per la crosta, però per que la casta no s'espanti ara diuen que pagaran el deute re-negociant-lo acuradament.... amb la casta de sempre!. La jubilació serà als seixanta cinc anys i no als seixanta. Pel que fa a la promesa de renta bàsica universal, ara reconeixen que no poden contemplar-la. Es declaren rupturistes -encara que són reformistes- i defensen la regeneració de la vida política, econòmica i social, igual que fan C's o fins i tot el mateix PPSOE. Demanen paciència i seny als catalans per reformar primer la Constitució, i després poder encaixar -potser amb calçador?- els anhels de llibertat i sobirana -compartida- de Catalunya dins de l'Estat. El dret a decidir el fan extensible a tots els afers quotidians i a tothom -ep, tot el poble espanyol!-, menys per que els catalans pugem votar sobre l'autodeterminació dels nostre país. Amb desvergonyida prepotència i un punt de superba ja es veuen governant abans d'haver guanyat cap elecció... I, per descomptat, el seu líder no s'abraçarà mai amb Artur Mas, l'autèntica bestia negra de l'espanyolisme, tesis per cert compartida per tot partit espanyolista, com Déu mana....

Roda el món i torna al born, diu la vella dita catalana. Podemos serà més del mateix. Al principi generarà il·lusió i renovades esperances. Com al seu dia van fer l'ara caducada i petrificada Constitució espanyola, l'adveniment de la democràcia -hores d'ara malmesa- i el re-naixement dels partits polítics -singularment el PSOE-. Líders carismàtics com Suárez i González ens van guiar per l'engrescador entrellat de la democràcia parlamentària i ens van ficar dins l'ubèrrima Europa. Però van acabar desencisant-nos per la seva falta d'honestedat política. Altres cabdills vacus i vulgars -Aznar, Rodríguez-Zapatero, Rajoy- van enllestir la feina re-matant els anhels i il·lusions de la gent, arrossegant les nostres passes cap a la desconfiança, per la manca de senderi i credibilitat de l'administració pública fent-nos dubtar fins i tot de l'honradesa dels partits i institucions, i dels principals dirigents i governants de l'Estat. I així, fins ara.

La Historia forma un infinit bucle, recaragolant-se sobre si mateix. La lluita contra l'injustícia, les arbitrarietats, els abusos, la manca de llibertat, esdevé inacabable. I ara, insuportable. Ja va succeir a Amèrica i França al passat. Es va estendre per tota Europa. Va provocar revoltes i cruels guerres. Es va expandir per tot el Globus terraqüi. Fins els nostres dies. I torna a començar. Quanta lluita queda per fer, en el nostre propi benefici!. Quantes constitucions resten per escriure!. En aquest interminable camí es renoven esperances i anhels. De tan en tan s'aconsegueixen engrunes de justícia i llibertat. I aquests èxits momentanis i parcials són els que ens permeten als humans avançar, prosperar i creure en un futur millor i més just pels nostres fills.... 

Aquest és el camí que hem endegat la majoria de ciutadans catalans. Res i ningú ens aturarà. Ni Podemos, ni el Partit Popular i molt menys el Socialista. Ni els jutges, fiscals, policia o exercit espanyols. Ni la troika ni els mercats del món. I molt menys l'egoisme o les flaqueses i equivocacions que sovint caracteritzen el nostre tarannà. Sabem lo costerut que és el camí. Coneixem els entrebancs naturals i artificials que trobarem al nostre pas. Els vencerem. Tenim molt present les dificultats que ens esperen en arribar a la meta desitjada i més enllà. Però no defallirem. El nostre objectiu és massa important per abandonar abans d'aconseguir-ho. Més d'hora que tard aconseguirem la independència del nostre país: Catalunya.... I tornem-hi!. El bucle tornarà a recaragolar-se sobre si mateix..... I roda el món i torna al born.