LLIÇONS EXTRETES A PARTIR DEL 17 D'AGOST......

El disset d'agost passat hi va haver un atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Més tard, a Cambrils, hi van reincidir i cinc terroristes van ser abatuts pels mossos d'esquadra. El preu que hem pagat per aquesta salvatjada han sigut quinze morts i més d'un centenar de ferits. Fins aquí la informació freda i dura.....

Però la noticia ni és freda ni és només dura..... Ans el contrari!. Es dolorosa, emotiva i plena de cruesa. Quinze assassinats i un centenar de ferits, la majoria turistes, que gaudien d'una passejada per les vies més emblemàtiques d'ambdues ciutats van rebre una fuetada d'odi i sectarisme en nom d'una religió que no predica pas ni rancúnia ni fanatisme..... Fuetada que van patir també milions de persones de tota Catalunya, d'Espanya, d'Europa i de la resta del Món.

"No tenim por", cridaven a les concentracions convocades per rebutjar l'atemptat. Els ciutadans agraïen la impagable tasca desenvolupada pels mossos i els serveis d'emergència i protecció civil i per les mostres de solidaritat i aixopluc manifestades pels ciutadans i diferents col·lectius professionals, així com per la resposta donada per la societat civil en general, davant la magnitud de la tragèdia patida. L'eficàcia mostrada per les diferents autoritats i per la Generalitat en particular van ser el millor consol. Però..... ai las!. No havien passat ni unes poques hores quan ja van sorgir les excepcions a tanta harmonia, solidaritat i suposada unitat davant tot allò que esdevenia. La xarxa va començar a bullir i alguns impresentables van començar a mostrar l'odi acumulat envers Catalunya i els catalans. Alguns dels vomitius missatges llançats anaven dedicats a congratular-se que hagués passat a Barcelona i a Catalunya. D'altres donaven la culpa a la política d'acollida suposadament permissiva de la Generalitat envers els musulmans. Per cert, política que sempre ha estat competència del gobierno de Madrit. Però la majoria de missatges, autèntiques infàmies, es centraven en barrejar les ànsies de independència de Catalunya amb les sagnants conseqüències produïdes per l'atemptat gihadista..... A mesura que passaven les hores la barreja entre procés i terrorisme va anat agafant cos, escampant-se des de la xarxa als mitjans de comunicació cavernaris, tant els digitals com els impresos en paper o difosos per ràdio i televisió. Fins i tot la mesquinesa desfermada va arribar a polítics i policies espanyols, els quals maldaven per burxar en la divisió política com a esca de tots els mals i la unitat de la pàtria com a remei per a tots els bens, metre esclataven d'enveja i gelosia per la bona tasca feta per la Generalitat, pels mossos d'esquadra i per la resposta de la societat civil catalana. Fins i tot l'exministre Mayor Oreja va retreure que s'informés en català perquè "los españoles merecían que les explicaran los atentados en español".....  Tot va esdevenir en pures i dures enveja i ràbia!.

No paga la pena continuar parlant d'aquesta reacció tan visceral com roí d'alguns significats representants dels nacional-catòlics espanyols i dels més abrandats unionistes, incloent-hi malauradament també alguns catalans. Fer-ho seria fer-nos mala sang i alimentar l'espiral d'odi que tan desvergonyidament mostren aquesta mena de personatges. Però si paga la pena treure'n algunes conseqüències positives i, perquè no, algunes de negatives, també prou aclaridores.

En primer lloc ha estat la impecable reacció mostrada per la ciutadania. Podem sentir-nos orgullosos. La tasca dels mossos d'esquadra i de les autoritats catalanes també son dignes de ser destacades. Informació abundant, veraç i acurada. Una veritable demostració de com s'han de fer les coses, sobretot quan es tracta d'un assumpte com el produït a Barcelona i Cambrils. Sempre ens podrem demanar què no hauria passat si la policia catalana hagués pogut contar amb els efectius que fins ara no han estat autoritzats pel Ministeri de Hisenda per qüestions pressupostaries o, fins i tot, si es podia haver evitat l'atemptat cas de comptar amb la informació que alguns serveis secrets van transmetre als homònims espanyols, els quals sembla que mai van arribar a posar a disposició dels mossos. Potser si els mossos haguessin estat integrats a l'Europol i Interpol podrien haver rebut més informació, però el govern d'Espanya no ho ha permès fins ara.

On més s'ha notat la rancúnia que produeix el procés català ha sigut en els medis cavernaris espanyols, tant els madrilenys com alguns catalans. Des de acudits vergonyosos sobre l'atemptat barrejant-lo amb el procés publicats a El País, fins les exclusives brandades per El Periódico: "La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objectivo del yihadismo".  D'això jo en dic una exclusiva post-verídica, difosa per desprestigiar una policia catalana carregada de professionalitat i d'actuació irreprotxable, però a la qual se li va ocultar informació vital que presumptament era en poder dels serveis d'informació espanyols. La post-exclusiva va ser publicada tres quarts d'hora després de produït l'atemptat amb els morts encara estesos a terra i els ferits demanant auxili. Passant pels seriosos editorials -sortits de la ploma d'autèntics troglodites antediluvians sectaristes- que semblaven més preocupats en demanar que la Generalitat s'oblidés de la independència perquè això era la causa del terrorisme o aconsellant mantenir la unitat de l'Estat perquè era la garantia que no tornés a passar el que ha passat aquests dies. Però l'acusació de polititzar l'atemptat van atribuir-ho a la Generalitat......Vergonyós!.

La Generalitat ha estat a l'alçada. Ha actuat amb mesura, transparència i rapidesa, com correspon fer a les institucions serioses de qualsevol estat democràtic del món. Alguns han anat a remolc, com hidalgos de capa rasa i botes desgastades, mesquins però altius i rabiosos perquè no han sigut protagonistes de la resolució de la tragèdia. D'aquí la ràbia, el buscar tres peus al gat o intentar desprestigiar la bona tasca feta perquè no l'han feta ells..... Van voler mesclar independentisme i terrorisme i s'han acabat posant en evidència. El gobierno, la caverna i alguns trolls -molts!- sempre disposats a defensar la unitat de la pàtria encara que per fer-ho tinguin que tacar-se amb les llàgrimes i la sang de les víctimes.

Ara si que mesclo, intencionadament, l'atemptat i el procés independentista. Per això demano perdó. Si els catalans volem deslliurar-nos de tanta roïndat i mala llet només tenim una alternativa: la conquesta d'un nou estat lliure i sobirà al qual no hi càpiguen tanta mesquinesa i tanta amargor.....

Per això necessitem la independència!.      

PARLAR!. PACTAR.....!. ENRAONAR!.

Sembla que tot ja està decidit. D'una banda els independentistes caminem amb pas ferm, decidit i esperançat però també amb un pel d'angúnia i ànsia, amb impaciència al cap i a la fi, cap a la plena llibertat del nostre poble, cap el naixement d'un nou estat: la República de Catalunya. La qual assolirem a tot estirar el proper més d'octubre. Per part dels unionistes, però, succeeix tot el contrari. Es mostren nerviosos, esporuguits i amenaçadors. Tant si com no anuncien que no es celebrarà cap referèndum, que això de la independència és d'un radicalisme exacerbat i que només compte allò que la seva llei permet, que afinen els seus fiscals, que sentencien els seus jutges i tolera la seva policia. Fora d'aquí, fora de l'aixopluc de la seva constitució i la seva restreta interpretació excloent no existeix res. Ni legitimitat, ni drets, ni llibertats, ni principis democràtics.... Res de res fora d'Espanya!.

Així doncs, que més queda per dir?. Les postures estan decantades. Els arguments a favor de la independència, múltiples i variats, ja han estat exposats, defensats i debatuts profusament. Sense que hagin pogut ser rebatuts o confrontats amb els arguments favorables a la unitat amb Espanya. Senzillament, els arguments unionistes no existeixen!. No hi ha hagut cap mena d'oferta, contra-oferta, proposició o raonament sorgit des de la part unionista, mínimament creïble o engrescadora. Tot el seu capteniment ha estat dirigit a manipular la realitat de Catalunya a base d'amenaces, insults i mentides. Que si el procés és un cop d'estat, que esdevé una tirania, sou nazis i feixistes, sediciosos, anticonstitucionals, il·legítims i el diable amb cua, que volem el referèndum per dividir la societat, que propiciem la violència i l'enfrontament com els terroristes d'ETA..... Aquests han sigut alguns dels apel·latius i consideracions que ens han dedicat i encara dediquen amb la pretensió de seduir-nos perquè ens quedem amb ells, dins d'Espanya. I les magarrufes cap els catalans no han quedat només en paraules més o menys dolces o plenes d'afecte i estimació, si no que també podem trobar accions i decisions preses pels defensors de la unitat i de l'estatus quo vigent tan encisadores com pugin ser les continues i arbitraries impugnacions de lleis catalanes o de les declaracions polítiques aprovades pel Parlament, portant-les davant de l'ignominiós Tribunal Constitucional, amb la corresponent suspensió i il·legalització dictada a corre cuites i sense matisos ni contemplacions. Senzillament, perquè sospiten que poden esdevenir independentistes. O el desvergonyit boicot cap rodalies de Barcelona i l'aeroport de El Prat, en mans d'ADIF i AENA respectivament. Per no mencionar les inversions compromeses pel ministeri de Foment i mai executades. O l'assetjament policial cap a personalitats i institucions independentistes, sota l'excusa de que es tracta de l'actuació normal d'un estat de dret com és l'espanyol...... Un estat, per cert, que cada dia que passa evidència més les greus mancances democràtiques que pateix, la inexistència de la separació de poders que el caracteritza, la il·legitimitat de la policia patriòtica que el defensa i l'aclaparadora corrupció escampada per arreu, que emmerda des d'alguns ministeris i partits polítics d'àmbit estatal fins funcionaris d'alta volada o de manguitos i visera, passant per fiscals, jutges, banquers, periodistes, especuladors diversos i l'IBEX 35 en ple, tots ells sempre disposats a donar la raó -o imposar-la segons convingui- al govern de Mariano Rajoy Brey, màxim responsable d'aquest desgavell que s'ha tornat l'estat espanyol. Tot això només per posar uns quants exemples prou significatius de quin es el tarannà predominant dins l'unionisme: Negació dels principis democràtics i anorreament del sobiranisme amb tota mena d'armes, xantatges, amenaces i violència si calgués.....

Doncs bé!. Si tot està dit i beneït, de que podem parlar?. Un bon motiu per parlar és sobre què passarà a partir del 2 d'octubre. D'entrada, sigui quin sigui el resultat del referèndum res continuarà com fins ara. Si guanya el NO, s'haurà de tornar a parlar de l'encaix -impossible- de Catalunya a l'estat davant una Constitució que ha sigut tan manllevada pels mandataris espanyols, dels àmbits polítics, jurídics, policials, militars, periodístics, econòmics, culturals i socials, que és percebuda per la majoria de catalans com un amenaçador garrot que sovint ha topat contra els nostres caps i esquenes, com una peculiar forma d'imposició forçada enormement inclusiva. Literalment en el nostre cas, la lletra ha entrat i entrarà per l'esquena, si tot segueix igual. Ben segur que seria un etern tornar a començar. Per no arribar enlloc, certament!.

En canvi, el més probable -segur!- és que guanyi el SI. De forma neta i amplia. Amb una boníssima participació i un percentatge favorable a la independència per sobre del 60%, auguro. Aleshores podrem parlar en igualtat de condicions, de tu a tu, de quan i com ens repartim els actius i passius de l'antic estat benauradament traspassat, del mutu reconeixement de la realitat encetada per ambdues nacions i de com encarem la nova situació creada pels dos nous estats, amb la confiança d'arribar a acords beneficiosos tant per Espanya com per Catalunya. En definitiva, posar el punt i final a una situació anòmala i injusta per Catalunya i deslliurar Espanya d'un territori i una població que mai s'han sentit concernits amb la Castella eterna o l'Espanya irreal d'avui.

Parlar!. Pactar.....!. Enraonar!. Tres paraules plenes de seny i rauxa alhora. Tres mots que mai haurien d'haver sigut anorreats pel Govern d'Espanya. Tres verbs que no tenen res a veure amb amenaces, xantatges, imposicions, insults o violència. Ni amb insinuacions o advertiments d'utilitzar la força bruta contra els anhels democràtics de la majoria de catalans o la força legal -mai legitima en aquest cas- contra el patrimoni dels polítics independentistes. La responsabilitat de tot el que està passant entre Catalunya i Espanya, ha sigut primordialment d'un Govern i unes institucions posseïdores de tot el poder i la força de l'estat, prepotents i abusadores però tanmateix incapaces de reconèixer errors, abusos i arbitrarietats comesos, i plenament conscients d'haver instrumentalitzat aquest poder omnímode sovint a favor dels 666 -el nombre del diable!- o 6666 poderosos d'Espanya, no ve d'aquí, aixoplugats a Madrit contra els díscols i tossuts catalans, els quals mai ens hem sotmès ni resignat a les formes i maneres de la Castella d'abans i l'Espanya d'ara..... És just reconèixer però, que aquest mal també l'han patit i pateixen milions de ciutadans espanyols. El que encara fa més incompressible el seguidisme d'aquests mateixos ciutadans a favor del govern popular i del recolzament donat a la creuada desfermada contra Catalunya. Es com si no acceptessin que Catalunya trenques cadenes i ells es quedessin encadenats...... O tots moros o tots cristians, deuen pensar.

Pels catalans s'acaben tres segles de submissió i d'ocupació. Hem aguantat guerres sense quarter contra la nostra llengua, cultura i costums. Hem sofert la imposició d'un estat el qual mai ha sigut favorable a Catalunya i els catalans i sempre ens ha mirat de reüll i amb desconfiança, odi, enveja i deslleialtat. Fins i tot m'atraveixo a afirmar que les seves lleis, els seus fiscals, els seus jutges i la seva policia sempre han actuat amb l'objectiu de sotmetre Catalunya als modes i costums de Castella, com si d'un territori reconquerit es tractés. I les conseqüències resultants son que aquest comportament imperialista d'Espanya ha sigut percebut per molts catalans com una mena de colonialisme vuitcentista, passat de moda, que ha fet de Catalunya l'última colònia del Regne d'Espanya a la qual esprémer tot el suc fins la consumpció definitiva. Si tot això ho arrodonim amb la mala fe econòmica de l'estat espanyol mostrada per la manca secular d'inversió en infraestructures pressupostades però mai executades del tot, l'espoli fiscal disfressat de falsa solidaritat que des de sempre -i per sempre més!- patim els ciutadans catalans, i la consideració de Catalunya com un territori que té l'obligació de sotmetre's als interessos de l'Espanya hegemònica i omnipresent, tindrem el quadre complert......

No té que resultar estrany a ningú que Catalunya hagi decidit posar fi a tota aquesta anomalia històrica que ja dura massa. El referèndum no només es farà si no que també esdevé necessari i ineludible. I la independència de Catalunya resultant també serà positiva per a la nova Espanya. Perquè el sotrac que això representarà pels seus ciutadans tindrà conseqüències de catarsi col·lectiva. Podran fer foc nou i posar proa cap a una autèntica revolució social i personal que posi fi a una manera d'entendre l'estat com a patrimoni d'un pocs privilegiats -els 666 del diable!- per sobre del dret dels ciutadans, que al cap i a la fi tenen que ser i seran els veritables i únics beneficiaris d'ambdós estats renascuts i reeixits......Així sigui!.