Tot aquell a qui això de la independència de Catalunya no l'acaba de fer el pes pot començar -o acabar, heus aquí- a fer-se un seguit de preguntes les respostes de les quals poden ajudar a aclarir el perquè de tot plegat....
Hi ha moltes preguntes, no referides estrictament al fet polític de la independència, que hom pot fer-se per escatir si seria bo obtenir o no la plena sobirania respecte d'un Estat el qual, com a poc, és absolutament feixuc i incompetent -fins i tot perillós!- quan governa contra Catalunya i els catalans. Tenir un Estat en contra no és gens profitós per un poble pacífic que estimi la llibertat, la democràcia i la justícia..... Entre d'altres raons, perquè ja estem farts de rebre coces a la canyella, cops de porra al fetge i violents atacs a la nostra dignitat amb la pètria constitució espanyola en funcions d'espasa de Dàmocles, perquè ens fa mal el cap, l'ànima i la butxaca.
Aviam!. Si hom vol que la seva minsa pensió -600 euros la més baixa- sigui apujada a un nivell just d'acord amb el cost de la vida de Catalunya, voldrà seguir depenent d'Espanya on apujar-la és impossible?. I qui diu pensió, diu finançament de la sanitat, educació o inversions en infraestructures. Tot això depèn directament del gobierno central. I ja sabem com se les gasta l'estat més descentralitzat i solidari del Món però que veritablement mai ho ha sigut ni ho serà. Millor dit, qui rep el cop de la insolidaritat espanyola és l'autonomia més forçadament solidària -setze mil milions de vegades cada any- i relligada -155 vegades cada dia- que s'hagi conegut mai. Ho podem comprovar amb les inversions promeses a la xarxa de rodalies, el corredor mediterrani o la xarxa viaria que han quedat en això, promeses i compromisos mai complerts.
Aviam, aviam!. Si actualment per rebre atenció per algun tractament mèdic i cirurgia major o menor hi ha llistes d'espera d'anys i panys, què pot fer un govern autonòmic per reduir-les?. Construir més hospitals?. Disposar de més llits hospitalaris?. Contractar més infermeres i metges?. Comprar més equipaments mèdics?. Doncs sí!. Tot això és el que hauria de fer. Però..... ailàs!. Els recursos financers per fer-ho no depenen de la Generalitat, sinó del gobierno i dels pressupostos generals de l'estat. I si el govern autonòmic decidís, agosaradament, fer una llei de Sanitat per Catalunya, reorganitzar l'assistència sanitària i reclamar més recursos per implementar-la, endevineu què passaria?. La llei molt probablement acabaria davant dels magistrats del Tribunal Constitucional els quals, com és sabut, no estan precisament massa predisposats a defensar els legítims interessos dels catalans. Més aviat tot el contrari. Recordem que quasi la totalitat de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya han acabat sent declarades anticonstitucionals total o parcialment, o retallades pel corresponent tribunal inquisitorial, també conegut com a Tribunal Supremo. Encara que sovint també s'apunten a aquet pervers joc de qui retalla més iniciatives catalanes la Audiència Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I també altres instàncies judicials o administratives -com el Tribunal de Contes i la fiscalia afinadora-, que gaudeixen sumant-se a la festa. Els mateixos jutges, fiscal i funcionaris que retallen drets civils, fan judicis polítics, arruïnen patrimonis familiars, vulneren el dret de defensa o prohibeixen que a un parlament es parlamenti sobre tot alló que els diputats considerin oportú. Així, sense capacitat per a legislar, ni d'invertir un sol euro que no hagi sigut prèviament aprovat per l'estat, que coi podem fer?. Res!. Ep!. Malgrat que això no vol dir que l'estat acabi complint els compromisos de tota mena adquirits amb Catalunya, com malauradament ens ensenya l'historia.....
Aviam, aviam, aviam!. Parlem d'ensenyament, d'educació -i de bones maneres- i de cultura. Si el Parlament català aprova una llei d'educació la qual garanteix que un cop acabada l'estada d'una noia o un noi dins del sistema d'ensenyament català, havent rebut clases de matemàtiques, història, física, castellà i català o com s'ha de sargir un mitjó foradat, uns pares exigeixen que bona part de tot això s'ha de fer en castellà perquè el seu fill és espanyol, castellanoparlant i no parla habitualment en català, torneu a rascar-vos la closca i digueu-me què passarà..... Ja us ho dic jo. Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat. Per aclarir-vos la situació: El fetge del pobre penjat català que es mengen els jutges és la llengua catalana. I el jutjat és la Santa Inquisició, versió 4.0. Però aquí no acaba res. Això ha passat i passa encara avui en dia: si un sol alumne universitari s'apunta a una classe que s'anuncia en català i aixeca la mà demanant que és faci en castellà perquè és de Granada, o Madrid, o de Don Benito i per tant no entén el català, el mestre molt servicialment canviarà la llengua vehicular i farà la classe magistral en castellà, per que no sigui dit. No fer-ho seria pres com producte de la mala educació i d'odi cap a Espanya. I la resta d'alumnes, que és fotin. Com es foten els alumnes catalans de primària o secundaria davant d'uns pares abrandadament espanyolistes que exigeixen i obtenen via fiscalia i judicatura -un poder judicial que fa miques la llei catalana, per cert- que almenys un 25% -ara com ara!- de l'ensenyament es faci en l'idioma de Cervantes. Per no parlar del generós repartiment de les beques que fa el Ministerio, que sempre queden curtes pels alumnes de Catalunya. Pel que fa la cultura en general, ni Netflix ni cap altra plataforma de TV, ni els cinemes, ni les teles privades consideren que els catalans tenim el mateix dret que els castellans a veure una pel·lícula de John Wayne -al cel sia- o del director de cinema James Cameron -viu, gràcies a Déu-, correctament doblades al català de la mateixa manera que es fa en castellà a totes les pel·lícules que s'estrenen a l'estat. I que ningú em surti amb la cantarella que no ho fan per una qüestió purament econòmica o perquè no hi ha demanda, perquè no és veritat i no m'ho crec. El que no hi ha és oferta de català ni ganes de fer-ho, també al cinema!.
Per cert, sabeu on van a parar tots els impostos pagats amb espècie provinents d'herències composades per quadres de pintors de renom, o escultures famoses, o llibres valuosos, o les adquisicions d'obres d'art que fa l'estat amb els diners de tots?. Doncs, si!. Tots els pagaments que fan els afortunats hereus a la Hisenda espanyola amb espècie, així com les compres estatals, van a parar a museus de Madrid, ja que no es queden pas allà on haurien d'estar. Ja sigui a Elx -cap a Madrid- o al museu diocesà de Lleida -cap a Osca-. Fins i tot un pintor empordanès que havia llegat les seves obres d'art a Catalunya, va canviar misteriosament el testament desprès de rebre la visita d'un rei màgic, deixant-ho tot al pueblo espanyol. Poques hores desprès de l'egrègia visita al pintor, que des de feia dies se li pansien els bigotis i l'enteniment, va signar el nou testament i després, va descansar en pau. I com quién parte y reparte se lleva la mejor parte, el gruix de la part més valuosa de la col·lecció d'obres d'art -56 quadres- llegades pel senyor de la barretina van anar a parar al Museo Reina Sofia, el qual casualment roman a Madrid.....
Podria passar-me hores i dies escrivint greuges, injustícies o parlant de l'espoli financer i de tota mena que patim els ciutadans d'aquest petit i atribolat país d'Europa, però no ho faré. Al cap i a la fi, el memorial de greuges ja es va publicar el 1885 i el més calent encara és a l'aigüera. L'avantpassat del rei Felip VI, Alfons XII, receptor del document lliurat pels prohoms catalans va inaugurar la manera més profitosa per Espanya d'escoltar els gemecs del poble: El que l'entrava per l'orella dreta sortia cames ajudeu-me per l'esquerra, sense cap mena de conseqüències, d'entrebancs ni remordiments. Ni tant sols li van pujar els colors a la seves reials galtes. Igual que passa hores d'ara, per cert.
Sentir-se agraviat cansa molt. I més si el greuge dura massa. Si això passa és perquè no fem prou per deslliurar-nos del causant del greuge que patim tots plegats. Encara que no crec que siguem masoquistes, aquesta mena d'abrandat colonialisme antiquat i cutre que ens esclafa dura des de fa més de tres-cents anys. I això si que és massa temps.
Fins quan ens mossegarem la llengua?. Fins quan posarem l'altre galta?. Fins quan abaixarem el cap humiliant-nos?. Fins quan obeirem submisament a l'amo com fan els esclaus?. Quan direm?: AIXÒ S'HA ACABAT!.
Cridem ben alt, ben clar i orgullosament en català: PROU!, d'una punyetera vegada.