SENTIR-NOS AGRAVIATS.... FINS QUANT?.

Tot aquell a qui això de la independència de Catalunya no l'acaba de fer el pes pot començar -o acabar, heus aquí- a fer-se un seguit de preguntes les respostes de les quals poden ajudar a aclarir el perquè de tot plegat.... 

Hi ha moltes preguntes, no referides estrictament al fet polític de la independència, que hom pot fer-se per escatir si seria bo obtenir o no la plena sobirania respecte d'un Estat el qual, com a poc, és absolutament feixuc i incompetent -fins i tot perillós!- quan governa contra Catalunya i els catalans. Tenir un Estat en contra no és gens profitós per un poble pacífic que estimi la llibertat, la democràcia i la justícia..... Entre d'altres raons, perquè ja estem farts de rebre coces a la canyella, cops de porra al fetge i violents atacs a la nostra dignitat amb la pètria constitució espanyola en funcions d'espasa de Dàmocles, perquè ens fa mal el cap, l'ànima i la butxaca.

Aviam!. Si hom vol que la seva minsa pensió -600 euros la més baixa- sigui apujada a un nivell just d'acord amb el cost de la vida de Catalunya, voldrà seguir depenent d'Espanya on apujar-la és impossible?. I qui diu pensió, diu finançament de la sanitat, educació o inversions en infraestructures. Tot això depèn directament del gobierno central. I ja sabem com se les gasta l'estat més descentralitzat i solidari del Món però que veritablement mai ho ha sigut ni ho serà. Millor dit, qui rep el cop de la insolidaritat espanyola és l'autonomia més forçadament solidària -setze mil milions de vegades cada any- i relligada -155 vegades cada dia- que s'hagi conegut mai. Ho podem comprovar amb les inversions promeses a la xarxa de rodalies, el corredor mediterrani o la xarxa viaria que han quedat en això, promeses i compromisos mai complerts.

Aviam, aviam!. Si actualment per rebre atenció per algun tractament mèdic i cirurgia major o menor hi ha llistes d'espera d'anys i panys, què pot fer un govern autonòmic per reduir-les?. Construir més hospitals?. Disposar de més llits hospitalaris?. Contractar més infermeres i metges?. Comprar més equipaments mèdics?. Doncs sí!. Tot això és el que hauria de fer. Però..... ailàs!. Els recursos financers per fer-ho no depenen de la Generalitat, sinó del gobierno i dels pressupostos generals de l'estat. I si el govern autonòmic decidís, agosaradament, fer una llei de Sanitat per Catalunya, reorganitzar l'assistència sanitària i reclamar més recursos per implementar-la, endevineu què passaria?. La llei molt probablement acabaria davant dels magistrats del Tribunal Constitucional els quals, com és sabut, no estan precisament massa predisposats a defensar els legítims interessos dels catalans. Més aviat tot el contrari. Recordem que quasi la totalitat de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya han acabat sent declarades anticonstitucionals total o parcialment, o  retallades pel corresponent tribunal inquisitorial, també conegut com a Tribunal Supremo. Encara que sovint també s'apunten a aquet pervers joc de qui retalla més iniciatives catalanes la Audiència Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I també altres instàncies judicials o administratives -com el Tribunal de Contes i la fiscalia afinadora-, que gaudeixen sumant-se a la festa. Els mateixos jutges, fiscal i funcionaris que retallen drets civils, fan judicis polítics, arruïnen patrimonis familiars, vulneren el dret de defensa o prohibeixen que a un parlament es parlamenti sobre tot alló que els diputats considerin oportú. Així, sense capacitat per a legislar, ni d'invertir un sol euro que no hagi sigut prèviament aprovat per l'estat, que coi podem fer?. Res!. Ep!. Malgrat que això no vol dir que l'estat acabi complint els compromisos de tota mena adquirits amb Catalunya, com malauradament ens ensenya l'historia.....  

Aviam, aviam, aviam!. Parlem d'ensenyament, d'educació -i de bones maneres- i de cultura. Si el Parlament català aprova una llei d'educació la qual garanteix que un cop acabada l'estada d'una noia o un noi dins del sistema d'ensenyament català, havent rebut clases de matemàtiques, història, física, castellà i català o com s'ha de sargir un mitjó foradat, uns pares exigeixen que bona part de tot això s'ha de fer en castellà perquè el seu fill és espanyol, castellanoparlant i no parla habitualment en català, torneu a rascar-vos la closca i digueu-me què passarà..... Ja us ho dic jo. Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat. Per aclarir-vos la situació: El fetge del pobre penjat català que es mengen els jutges és la llengua catalana. I el jutjat és la Santa Inquisició, versió 4.0. Però aquí no acaba res. Això ha passat i passa encara avui en dia: si un sol alumne universitari s'apunta a una classe que s'anuncia en català i aixeca la mà demanant que és faci en castellà perquè és de Granada, o Madrid, o de Don Benito i per tant no entén el català, el mestre molt servicialment canviarà la llengua vehicular i farà la classe magistral en castellà, per que no sigui dit. No fer-ho seria pres com producte de la mala educació i d'odi cap a Espanya. I la resta d'alumnes, que és fotin. Com es foten els alumnes catalans de primària o secundaria davant d'uns pares abrandadament espanyolistes que exigeixen i obtenen via fiscalia i judicatura -un poder judicial que fa miques la llei catalana, per cert- que almenys un 25% -ara com ara!- de l'ensenyament es faci en l'idioma de Cervantes. Per no parlar del generós repartiment de les beques que fa el Ministerio, que sempre queden curtes pels alumnes de Catalunya. Pel que fa la cultura en general, ni Netflix ni cap altra plataforma de TV, ni els cinemes, ni les teles privades consideren que els catalans tenim el mateix dret que els castellans a veure una pel·lícula de John Wayne -al cel sia- o del director de cinema James Cameron -viu, gràcies a Déu-, correctament doblades al català de la mateixa manera que es fa en castellà a totes les pel·lícules que s'estrenen a l'estat. I que ningú em surti amb la cantarella que no ho fan per una qüestió purament econòmica o perquè no hi ha demanda, perquè no és veritat i no m'ho crec. El que no hi ha és oferta de català ni ganes de fer-ho, també al cinema!.

Per cert, sabeu on van a parar tots els impostos pagats amb espècie provinents d'herències composades per quadres de pintors de renom, o escultures famoses, o llibres valuosos, o les adquisicions d'obres d'art que fa l'estat amb els diners de tots?. Doncs, si!. Tots els pagaments que fan els afortunats hereus a la Hisenda espanyola amb espècie, així com les compres estatals, van a parar a museus de Madrid, ja que no es queden pas allà on haurien d'estar. Ja sigui a Elx -cap a Madrid- o al museu diocesà de Lleida -cap a Osca-. Fins i tot un pintor empordanès que havia llegat les seves obres d'art a Catalunya, va canviar misteriosament el testament desprès de rebre la visita d'un rei màgic, deixant-ho tot al pueblo espanyol. Poques hores desprès de l'egrègia visita al pintor, que des de feia dies se li pansien els bigotis i l'enteniment, va signar el nou testament i després, va descansar en pau. I com quién parte y reparte se lleva la mejor parte, el gruix de la part més valuosa de la col·lecció d'obres d'art -56 quadres- llegades pel senyor de la barretina van anar a parar al Museo Reina Sofia, el qual casualment roman a Madrid.....

Podria passar-me hores i dies escrivint greuges, injustícies o parlant de l'espoli financer i de tota mena que patim els ciutadans d'aquest petit i atribolat país d'Europa, però no ho faré. Al cap i a la fi, el memorial de greuges ja es va publicar el 1885 i el més calent encara és a l'aigüera. L'avantpassat del rei Felip VI, Alfons XII, receptor del document lliurat pels prohoms catalans va inaugurar la manera més profitosa per Espanya d'escoltar els gemecs del poble: El que l'entrava per l'orella dreta sortia cames ajudeu-me per l'esquerra, sense cap mena de conseqüències, d'entrebancs ni remordiments. Ni tant sols li van pujar els colors a la seves reials galtes. Igual que passa hores d'ara, per cert.

Sentir-se agraviat cansa molt. I més si el greuge dura massa. Si això passa és perquè no fem prou per deslliurar-nos del causant del greuge que patim tots plegats. Encara que no crec que siguem masoquistes, aquesta mena d'abrandat colonialisme antiquat i cutre que ens esclafa dura des de fa més de tres-cents anys. I això si que és massa temps.

Fins quan ens mossegarem la llengua?. Fins quan posarem l'altre galta?. Fins quan abaixarem el cap humiliant-nos?. Fins quan obeirem submisament a l'amo com fan els esclaus?. Quan direm?: AIXÒ S'HA ACABAT!.  

Cridem ben alt, ben clar i orgullosament en català: PROU!, d'una punyetera vegada.

 

EL JOC DELS DISBARATS.

ERC ha decidit pactar amb els Comuns la retirada de l'esmena a la totalitat als pressupostos que van presentar. Les CUP van decidir mantenir-la seguint el mandat que va donar la assemblea sobirana d'aquesta formació, vist que el govern no va satisfer les demandes que van proposar. Mentrestant, Junts remuga  amargament per la nova plantofada que ha rebut per part del president Aragonès, el qual va assumir personalment la negociació amb els Comuns sense la participació voluntària de cap conseller de Junts en resposta a la decisió unilateral presa pel president de la Generalitat.

Em demano: A què coi juguen ERC, Junts i les CUP?. Sense cap mena de dubte, al jocs dels disbarats!. 

Pel que fa a les CUP poca cosa hi ha que dir. És una formació política ancorada en l'assembleisme dels anys 60-70, quan les aules universitàries bullien d'aprenents polítics ansiosament neguitosos i les fàbriques s'omplien de treballadors indignats, tots ells disposats a arreglar el món, combatre la dictadura i fer la revolució que malauradament encara resta pendent..... Doncs aquí es troben les CUP: esperant fer la revolució pendent i no fent res d'útil per implementar-la. No es pot imposar el 100% de les propostes d'una formació política amb 9 diputats. S'ha de negociar. S'ha de cedir. S'ha de respectar els altres socis que sumen 65 diputats amb la mateixa intensitat que tu vols ser respectat. És viable negociar àgilment amb la llossa prèvia d'una assemblea que sovint resta mancada de participants?. No seria millor primer negociar, arribar a acords i desprès, amb calma i tranquil·litat, sotmetre-ho a l'assemblea facilitant la màxima participació de la militància?. No seria millor implicar-se molt més en la governabilitat del país enlloc de mirar-s'ho des de la barrera, xiulant alló que no t'agrada sense aplaudir alló que si t'agrada?. No seria millor assumir tasques de govern enlloc d'assumir tasques d'oposició però volent que el govern faci alló que a tu et sembla bé?.

Les CUP mai han votat a favor de cap pressupost de la Generalitat. Fan servir la paperera de la història per llençar-hi els polítics que no els fan el pes o per menystenir barroerament les propostes que els fan. Mas, Puigdemont, Turull, Sánchez o Torra, els quals curiosament també son independentistes, son un clar exemple. Tot i ser suposadament companys de viatge en el camí endegat cap a l'alliberament de Catalunya. Per tot això i molt més, les CUP mai afavoriran cap acció que doni estabilitat i força a un govern tant se val que sigui independentista o sobiranista, perquè son incapaços de comprometre's en la governabilitat del país. Estan enlluernats per una pretesa puresa política i per les ànsies revolucionaries juvenils, les quals mai s'aconsegueixen del tot perquè no són prou nombrosos i perquè son poc realistes. En realitat, defensen l'impossible!. Ser anti-capitalista i viure intensament dins d'un sistema capitalista no serveix de res. És una pèrdua de temps. Fins i tot el partit comunista més fort  que mai ha existit, el xinés, ha col·locat el seu país, Xina, al cap davant dels països capitalistes sense cap mena de manies.....  

Si parlem de Junts, la cosa és molt diferent. D'entrada arrosseguen el feixuc llast històric de Convergència Democràtica de Catalunya. De res serveix que l'antiga formació del president Jordi Pujol ja no existeixi. Ni tampoc que els antics militants de CiU s'hagin aixoplugat principalment dins del PDCat, Units, la Lliga o el Partit Nacionalista. És cert que dins de Junts també hi ha ex-militants de Convergència però no és pot atorgar a la nova formació liderada per Carles Puigdemont l'etiqueta de post-convergents o neo convergents perquè no tenen res a veure ni amb Jordi Pujol ni amb Duran i Lleida. Hi ha altres formacions polítiques que blasmen de Convergència però fan polítiques i propostes molt més convergents -i fins i tot d'Unió Democràtica- que no pas Junts.....

El que sí li passa a Junts és que no ha assumit que no és la formació independentista hegemònica, segons els resultats de les darreres eleccions. També pateix moltes contradiccions internes. Per exemple, parla de confrontació intel·ligent sense dir quina, com o quant s'ha de fer aquesta confrontació que reclama tan abrandadament. La qual cosa no és gaire intel·ligent, per cert. S'aferra al poder amb la mateixa intensitat que ERC el que provoca l'enfortiment de govern Aragonès, malgrat que el president d'Esquerra no té manies en menystenir-los, vetar-los o ignorar-los quan a ERC li convé. No fa valer la seva força electoral per fer-se respectar com cal per influir molt més en la governabilitat de Catalunya, perquè està més preocupat en recuperar l'hegemonia dins l'independentisme i bastir el partit o el Consell de la República abans que governar prioritàriament a favor de la independència.

Junts podria fer molt més, fer-se valer i confrontar-se molt millor del que realment fa. Malauradament, està malbaratant el capital polític acumulat i preservat per Carles Puigdemont des de l'exili. Mentrestant, els contraris a la independència van guanyant espai encara que van perdent la raó.... 

Per fi puc referir-me a ERC, el partit que he tingut com a referència electoral i que ha deixat de ser-ho. Son els principals responsables de la deriva esbojarrada que a pres l'independentisme. Aquesta formació està entestada en aconseguir i consolidar l'hegemonia dins de l'independentisme i ser referència dins l'esquerra nacional i estatal. Aquests son els seus actuals objectius prioritaris, no pas la independència. Per arribar-hi estan disposats a fer alló que més els apropi a la seva meta. Ho camuflen dient que volen eixamplar la base independentista apropant-se a els Comuns i fent la gara-gara al gobierno de coalició més progressista de la historia. Per això son capaços de pactar amb la formació de l'alcaldessa Colau, dir que no recolzaran el pressupost de Barcelona i acabar donant-li suport 48 hores desprès això si, tragant-se el corresponent gripau. El mateix que ha passat amb el pressupost de l'estat. Tampoc té manies en vetar els representants nomenats per Junts a la taula de negociació amb l'estat perquè el gobierno no accepta parlar amb els presos polítics. No és el primer cop que ERC menysté a Junts. Ja va passar amb Puigdemont com a candidat a la presidència, vetat per Torrent. O quan van deixar als peus dels cavalls al president Torra amb la inhabilitació per allò de la pancarta. O quan va decidir negociar i pactar primer amb les CUP l'acord de govern i desprès amb Junts, fent que llavors els gripaus se'ls l'empassessin els juntaires.  

ERC és la nova Convergència. Prefereix aparcar 50 anys això de la independència mentre utilitza el cove de Roca i Duran per omplir-lo d'un peix -una sardineta!- que mai acabarà dins la cistella..... Prefereix esforçar-se en pactar amb els Comuns menystenint l'opinió de Junts i descartant les raons de les CUP. Diu que vol eixamplar la base independentista mentre la empetiteix aixemplant la base unionista. No vol sumar-se al Consell de la República fins que és reformi per poder campar i manipular a gust. Alhora, els més significats militants del partit es dediquen a malparlar dels socis teòricament preferents mentre adoben el jardí on hauria de florir el nou-vell tripartit, uns del anhels segons sembla més cobejats per la formació republicana. Això els permetria consolidar-se al govern, decantar-se decididament cap a l'esquerra i recolzar-se en els socis naturals: PSOE i PODEMOS.

No sé si veurem un nou tripartit d'esquerres. No crec que ERC consolidi l'hegemonia independentista que tan desitja. Ni que sedueixi els partits nacionalistes espanyols autors del 155 perquè admetin -ni tant sols volen negociar-ho!- l'autodeterminació i l'amnistia. L'únic que sé és que en l'intent d'aconseguir-ho han esberlat la majoria del 52%, s'han allunyat de les CUP i han malmès les relacions prou malmeses ja hores d'ara amb qui hauria de ser el seu principal soci per arribar a la independència: Junts.

Els unionistes diuen que malgrat que el 52% de votants som independentistes, no som prou perquè s'ha de tenir en compte l'abstenció i les enquestes amb mostres 1200 entrevistats que no donen la majoria a la independència. ERC també diu que no som prou i per això vol fer un front ampli. Això que no som prou sona a excuses de mal pagador. Que té més credibilitat, les enquestes amb unes mostres de 1200 entrevistats o uns resultats electorals on ha votat el 53,42% del cens electoral, es a dir, amb una mostra de més de 2,8 milions d'entrevistats?.

Entre els uns i els altres estan malmeten la majoria independentista obtinguda a les darreres eleccions. Entre els uns i els altres estan defraudant els electors independentistes. Entre tots plegats estan enfortint l'autonomisme, l'espanyolisme i adobant l'unionisme. Tot plegat un disbarat monumental!.

Va sent hora que els independentistes de debò comencem a passar olímpicament d'aquesta colla de galifardeus que enlloc d'omplir-nos d'esperança i il·lusió ens estan defraudant dia darrera dia. Però mai aconseguiran desmotivar-nos. Va sent hora de tornar a agafar les regnes de l'independentisme. Va sent hora de fer allò que el 52% dels cens electoral volem, sense més dilacions ni excuses. Va sent hora de fer una llista unitària, transversal, apartidista, guanyadora i prescindir dels pusil·lànimes. 

És l'hora de la independència, ja!. Com més  aviat, millor.....

    

  

  

FEM-HO!.

L'única alternativa que hi ha per a la defensa i promoció de la llengua catalana és la independència de Catalunya. L'Estat espanyol és abrandadament monolingüe. És un Estat d'arrels castellanes, històricament imperialista, culturalment agressiu i per tant, incapaç de respectar res d'alló que no sigui Castella. 

Hi ha una munió de lleis, decrets, normes, reglaments i fins i tot la pròpia Constitució que imposen el castellà com hegemònic en tot i per tot, per damunt d'altres llengües i cultures que sobreviuen -de mala manera- dins d'aquest Estat genèticament colonialista i centralista. I si amb tot això no n'hi hagués prou, els jutges s'encarreguen de reblar el clau imposant arreu l'obligació abusiva del castellà, re-interpretant les lleis vigents i els dictàmens de lingüistes i acadèmics els quals malden infructuosament per aconseguir el reconeixement dels drets dels parlants catalans, bascos o gallecs en defensa de llurs respectives llengües, enfront de la castellanització excloent i abassegadora que patim. 

Davant d'aquest panorama no resulta gens estrany la constatació de la reculada del català -i els altres idiomes de l'Estat- a l'escola i en l'àmbit públic i social a favor del castellà. Perquè, com volem que un llengua subsisteixi si té en contra tot l'aparell d'un estat que combat aferrissadament allò que no li sigui propi, és a dir, el castellà?. Si no reconeixen l'existència de cap altra nació peninsular que no sigui la castellana, per quins setze ous han de reconèixer l'existència d'un idioma minoritari el qual consideren que es parla per fotre els espanyols?. Tenen molt clar que el català s'utilitza davant dels castellans per desconsideració i mala educació, per ganes de diferenciar-se i perquè odien els espanyols i a Espanya. A més a més, si l'idioma hegemònic a tot l'Estat i part de la resta del món és l'espanyol i l'idioma comú també a bona part de la humanitat, quina necessitat hi ha d'entendre'ns en altres llengües, escriure-les, parlar-les i llegir-les donat que són dèbils, petitones i menyspreables perquè no li arriben ni a la sola de la sabata al castellà?.  

Solen acusar-nos als catalans de ser supremacistes, nacionalistes i provincians. I ho fan aquells que donen lliçons d'híper-nacionalisme i populisme barat essent uns subjectes amb un veritable complex d'inferioritat, camuflat per la superba i l'anacrònica i tronada hidalguia castellana, els quals cínicament proclamen la persecució del castellà a Catalunya justificant així el genocidi lingüístic que estan perpetrant contra la llengua i la cultura catalanes. Subtilment pretenen culminar la neteja ètnica i cultural que van iniciar ara ha fet tres-cents anys a sang i fetge i que té com a divisa allò que el fiscal del Consell de Castella, el borbònic José Rodrigo y Villalpando va signar a la instrucció secreta del decret de Nova Planta de 1716: "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja sense cap mena de vergonya ni secretisme volen culminar la colonització de Catalunya encara que es noti la cura.

Però els catalans no ho permetrem perquè una nació deixa de ser-ho quan renuncia a la seva identitat. I la llengua catalana és la més valuosa aportació que ha fet el poble català a la Cultura Universal. Al mateix nivell i importància que la resta de llengües i cultures del Món. Cultura Universal, per cert, molt més gran i important que la castellana prepotent i única.

Posem-hi remei a aquesta agressió interminable parlant, llegint, estudiant i vivint en català. I això només ho aconseguirem si darrera tenim un estat propi que ens aixoplugui. 

Fem-ho doncs!.

CASTELLÀ versus CATALÀ.

Últimament s'ha intensificat l'atac contra la llengua catalana per part de l'Espanya més castissa, més castellana, més madritlenya. En realitat mai han deixat de fer-ho. El català, per Madrit, sempre ha sigut una pedra -un roc gegantí- plantat en mig de camí que dificulta fins impedir-ho l'assimilació castellanitzadora de la nació catalana. Fa segles que ho intenten sense que fins avui ho hagin aconseguit. Però s'ha de reconèixer que no s'aturen i persisteixen obcecadament.

És un atac sense quarter!. S'està complint l'amenaça que va anunciar ja fa uns quants anys el ministre d'educació José Ignacio Wert al Congrés de Diputats: "Sigo pensando que hay que españolizar a los niños catalanes". A l'escola, exigint -en realitat, volent imposar- com a llengua vehicular el castellà. Fins i tot la Guardià Civil destinada a Catalunya, en un acte absolutament colonialista, demana que els seus fills siguin escolaritzats en espanyol -castellà!-. El mateix que demanava qualsevol força d'ocupació colonial a Filipines, Guinea Equatorial o als territoris americans en temps de la conquesta d'Amèrica..... Utilitzen, també, l'aversió malaltissa que senten cap els mitjans de comunicació catalans, singularment amb TV3. Qualsevol excusa justifica la interposició d'una querella contra la televisió pública, querella que sempre és ben rebuda per la fiscalia afinadora. La última ha sigut una frase en la llengua de Cervantes -un calamar gegantí parlant castellà davant uns nens ha servit d'excusa per imputar un delicte d'odi contra el mag Lari que la va pronunciar i contra la televisió que la va emetre, TV3-. La fiscalia ha acceptat la querella interposada per una entitat genèticament nacional-catòlica i espanyolista, sense cap mena de manies ni vergonyes.  

Pel que fa als jutges, els quals fan servir el castellà en totes les seves actuacions, tampoc es queden enrere en l'afany d'espanyolitzar la societat catalana. Deu ser perquè impartir justícia en català no és habitual ni de bon tros i perquè fer judicis en català no permet impartir justícia castellana als ciutadans catalanoparlants..... Habituats com estan d'interpretar les lleis a favor de les tesis espanyolistes, no dubten en sentenciar que s'han de fer obligatòriament el 25% de les clases en castellà, per salvaguardar els drets dels pares espanyols a decidir què i com s'ensenya els seus fills. Això és una més que arbitrària interpretació de la llei d'educació catalana i va contra la normalització del català en tots els àmbits socials de Catalunya!. Em demano: si un pare vol estalviar-li al seu fill l'aprenentatge, per exemple, de les matemàtiques perquè al noi no li agraden, els jutges també ho beneiran?. Perquè no s'obliguen ells mateixos a impartir justícia en català almenys en un 25% dels actes jurídics que es fan a Catalunya?. Si ho fessin semblarien més propers, més objectius i més imparcials a ulls de la societat catalana. Però no, ells no son d'eixe món i el seu món només parla castellà. 

Perquè no persegueixen com a delictes d'odi els estirabots que patim molts catalanoparlants quan demanen un carta en català a un restaurant i sens nega de mala manera?. O quan un Guàrdia Civil ens ordena canviar d'idioma -això passa massa sovint!- si ens dirigim a ell en català, sota amenaça d'identificar-nos i retenir-nos?. Perquè no recriminen i persegueixen els comerços i les empreses que incompleixen la llei catalana i es neguen a anunciar-se almenys en català fent-ho exclusivament en castellà?. Perquè no obliguen a les productores de cinema a doblar les pel·lícules al català i els cinemas a exhibir-les, en igualtat de condicions que les pel·lícules doblades al castellà?. No saben que estudiar en català, parlar-lo i escriure'l no fa mal a ningú?. No entenen que per més que hom parli i escrigui una determinada llengua que no és la seva, imposada sovint a sang i fetge, això no vol dir que hagi de renunciar a la llengua materna?.  

Als catalans en acusen d'imposar la nostra llengua, d'adoctrinar els nens a l'escola, d'adoctrinar la societat mitjançant la televisió o la ràdio. Ens acusen de menystenir i perseguir l'idioma castellà als mitjans de comunicació, a l'escola, al comerç, a la cultura, arreu de Catalunya...... S'obliden, però, que tots els ciutadans catalans fem servir el castellà habitualment. Que tots els nens catalans surten de l'escola sabent i parlant català, castellà i altres llengües, perquè la llei catalana d'educació així ho garanteix. Que totes les teles i ràdios a l'abast dels ciutadans utilitzen el castellà prioritàriament i amb absoluta normalitat. Que la majoria de diaris digitals o de paper fan servir l'idioma de Cervantes. Que el cinema està doblat al castellà en un 99% dels casos. Que totes les aplicacions telefòniques, d'internet o de la xarxa en general, son molt majoritàriament ofertes en castellà i molt minoritàriament en català. I pel que fa els infants, als patis de les escoles fan servir majoritàriament el castellà quan juguen a policies i lladres. Esperem que si els lladres de l'escola parlen castellà la fiscalia no els persegueixi per un delicte d'odi......

Davant d'aquest panorama, no s'ha de protegir i fomentar l'idioma més feble, més minoritzat?. Que no és, precisament, el castellà com diuen els nacionalistes espanyols. Idioma que té més lleis, decrets, reglaments i normes que el defensen, imposen i l'expandeixen arreu, incomparablement més feixucs i aclaparadors que qualsevol altre llengua del món mundial..... I encara ploren amargament i s'esquincen les vestidures teatralment!. 

Mentires, hipocresia, cinisme, manipulació, fake news barroeres i ofensives de l'espanyolisme ultramuntà!. La utilització que fan de les llengües de l'estat des de Madrit és malaltissa. Fins i tot és contraproduent pel castellà!. És perjudicial per l'estat i per l'idea d'Espanya que volen transmetre. Fomenta l'enfrontament dins la societat. Malmet els drets de les minories nacionals. Perjudica l'aprenentatge dels escolars -aprendre el i en català no fa cap mal, ans el contrari!-. I fan el ridícul més espantós quan diuen que el castellà està en perill a Catalunya. A Catalunya no hi ha cap ciutadà que no pugui viure exclusivament en castellà!. A més a més hi ha bons jans un pel passerells que canvien d'idioma si n'hi ha un que parla en castellà, encara que els altres parlin en català. Parlar en català mai és fa per molestar ni és de mala educació!. En canvi si vols utilitzar el català amb normalitat, a Catalunya, tot són entrebancs i males cares. Sobretot si ho intentem fer en presència d'alguns no nacionalistes espanyols que s'omplen la boca parlant de drets i que mai respecten els drets dels altres. Perquè haver-los hailos. Malauradament, a dojo!. També a Catalunya, on són pocs però excessivament cridaners i conflictius de mena!.

La utilització de la llengua castellana que fan aquests abrandats espanyolistes -castellans, al cap i a la fi!- per damunt de tot afavoreix i engreixa l'híper nacionalisme caspós i ranci de l'Espanya immemorial, imperialista, colonialista i franquista, alhora que perjudica la democràcia i l'Estat de Dret d'una Espanya que vol ser moderna, progressista, curosa en drets i justa. I acaba essent tot el contrari....

Tot això és el que està aconseguint aquest disbarat imperialista espanyol obsedit en el passat i tot això està perdent hores d'ara l'estat espanyol el qual vol ser un referent del segle XXI.....

DIGUEU-ME MALPENSAT: AENA I LES EXCUSES DE MAL PAGADOR.....

Aviam!. Digueu-me malpensat però tot això del desacord entre AENA i la Generalitat sobre l'aeroport de El Prat em sembla més una aixecada de camisa i excuses de mal pagador per part de Madrit que no pas altra cosa. 

AENA, monopoli aeroportuari espanyol que obté la majoria dels seus beneficis de l'aeroport català, va decidir fer un forta inversió a l'aeroport de Madrid, la nineta dels seus ulls, per reforçar l'hegemonia econòmica i financera de la ciutat-estat i acabar xuclant la prosperitat i riquesa que envolta el melic d'Espanya i del món. Perquè no fos dit, també va fer públic l'intenció d'invertir a l'aeroport de Barcelona 1.700 milions d'euros perquè d'aquesta manera l'esmentat aeroport aconseguís la fita de ser un hub per a vols intercontinentals, vella aspiració de les forces vives catalanes. Ho van vendre com una oportunitat única per augmentar el pes econòmic de Catalunya dins d'Espanya i contribuir a la prosperitat de tots els catalans, més enllà de les pulsions independentistes que, segons ells, tant de mal han fet a la ciutadania catalana.....

AENA, que no son pas tontos i que son molt murris, va proposar una ampliació de les pistes que afectava greument zones protegides segons les lleis espanyoles i les europees. Com que AENA va proposar un pla que va ser qüestionat pels ecologistes, per l'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, pel govern català i fins i tot pels socis -PODEMOS i Els Comuns- del Gobierno d'Espanya, avui AENA diu que no farà la inversió compromesa perquè les crítiques fetes per Pere Aragonès, president de la Generalitat, a les xarxes socials sobre el pla en qüestió, representen un trencament de l'acord subscrit i per tant, la inversió a El Prat se'n va en orris. Es a dir, que ara es trenca un acord perquè s'han fet piulades a Twitter i comentaris a Facebook que no han agradat a l'empresa monopolística que gestiona l'activitat aeroportuària de l'Estat.....

La inversió a l'aeroport de Barajas es farà. La inversió a El Prat està suspesa segons el Gobierno de Espanya. La culpa, de la Generalitat perquè no hi ha el recolzament necessari, segons AENA, per fer la inversió tal i com la vol fer l'Estat. I potser dintre de cinc anys en tornarem a parlar.....

L'objectiu de l'Estat ja està aconseguit!. Aixecar la camisa a la Generalitat i fer la inversió compromesa a Madrid, tal i com manen els interessos del Regne d'Espanya. 

I tot això, donant la culpa a la Generalitat, culpes farcides d'excuses de mal pagador....

Per cert, tot això ha passat a una setmana d'encetar la taula de negociació Estat-Generalitat. Pel que sembla el Gobierno, que no deixarà parlar ni d'amnistia ni d'autodeterminació, o bé vol que es parli d'infraestructures com si fos la comissió bilateral autonòmica Estat-Generalitat i rebaixar les expectatives d'ERC, o bé vol boicotejar la taula abans d'asseure's a parlar amb els independentistes. I les negociacions entre PSOE i ERC per donar suport als pressupostos de l'Estat estan a la cantonada. 

Volen els socialistes espanyols que ERC s'empassi uns quant gripaus, potser....?.

Tot plegat, un desori.....

Repeteixo: Digueu-me malpensat!.

3/3 REFLEXIONS I AUTOCRÌTICA: COROL·LARI.

COROL·LARI.

El procés no ha arribat al final del camí perquè no hem culminat el cim de la independència. La proba més evident és que les institucions de l'Estat continuen força atabalades i enrabiades amb els exiliats i els resultats electorals favorables a les opcions independentistes, que segueixen guanyant i creixent elecció darrera elecció. Però per damunt de tot no hem arribat al final perquè els independentistes no ens donem per vençuts, ans el contrari!. Sabem que estem guanyant i que cada dia que passa l'Estat espanyol és més feble perquè està més corcat que un aparador -o mesa de negociació!- devorada pels tèrmits de la corrupció de tota mena que foraden les seves institucions. Corrupció, Montesquiu mort i enterrat, principis democràtics esvaint-se i un Estat en veritable fallida democràtica. Per això estem guanyant!. Perquè davant hi ha el no res!. Per cada nova embranzida dels jutges polititzats, més s'enfonsa la seva legitimitat i credibilitat. Per cada nova imputació de la fiscalía política, més desafina i s'estimba i més es refermen els principis democràtics catalans. Per cada atestat barroer i fake de la GC i PN, més desprestigi i animadversió acumulen ambdós cossos i de retruc l'estat. Per cada xantatge econòmic, financer o empresarial, més empenta per Catalunya i més peus de fang per Espanya, que només sap créixer manllevant la riquesa creada pels altres. Per cada decisió més antipolítica i desencertada del gobierno espanyol, més profund es fa l'esvoranc que separa Catalunya d'Espanya.

Malauradament no tot podem fiar-ho a la consecució d'un (im)possible bon acord obtingut a la taula de negociació Gobierno-Generalitat. El president Sánchez ja ha anunciat que ni dret d'autodeterminació ni amnistia seran acceptades perquè son impossibles. Diu que no hi caben dins del marc constitucional, la qual cosa és més falsa que un duro sevillà perquè sempre es poden habilitar els mecanismes legals necessaris per fer-ho possible si hi ha voluntat política, com han fet Canadà o el Regne Unit. Pretén desviar el diàleg cap a  la comissió bilateral Estat-Generalitat contemplada en l'estatut d'autonomia, per parlar d'infraestructures, olimpíades, finançament autonòmic i fins i tot d'un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya. Vatua!. Un nou estatut!. És a dir, que tornem on vam deixar-ho ara fa més deu anys i que ens ha portat fins on som avui. Demana que passem pàgina, donem per acabat el procés independentista i que ens oblidem d'aquets més de deu anys de lluites i embats sobiranistes exigint llibertat i justícia. Ofereix la formula lampedussiana: canviar-ho tot en aparença perquè res canviï realment i tot continuï igual!. I sense cap garantia que la extrema dreta extrema espanyoles no tornaran a recórrer al seu TC, braç armat del nacional-catolicisme, per tornar a menystenir la voluntat dels catalans i tornar a posar en marxa el bucle d'aquesta història interminable que hi ha entre Catalunya i Espanya.

Tancar el conflicte Catalunya-Espanya votant un nou estatut i indultant per la gràcia reial els presos polítics engarjolats mentres continua desfermada la persecució policial, fiscal, judicial, política i econòmica contra més de 3000 catalans perquè dins de la sagrada Constitució espanyola no permeten que càpiga un referèndum d'autodeterminació -es a dir, la democràcia!-, és tancar el fals un problema polític que se'ls ha anat de les mans i que per tant, no poden controlar.

Els catalans no volem un nou estatut!. Ni volem que se'ns perdonin uns delictes que només existeixen en les enfebrades ments d'alguns polítics i jutges, més preocupats per impartir venjança que no pas per escatir la veritat i impartir veritable justícia. En tot cas els delictes els van cometre la GC, la PN, la fiscalia i tots els jutges que van plegar-se al dictat del gobierno d'Espanya i de Sa Majestat el rei, la cirereta del pastís!. Per cert, delictes que tots plegats encara continuen cometent. I amb total impunitat!.

Els catalans volem la llibertat!. Perquè no som espanyols i la majoria no ens hi sentim. I no volem ser-ho per força i amb l'estat en contra nostra.....

Com de ben segur la taula de diàleg serà un autèntic fiasco cal tenir les idees clares i l'ànim disposat. Per tant, hem de tornar a fer-ho!. I aquest cop ho farem millor perquè defensarem la República fins aconseguir la independència. Tant si ens ho demanen els nostres líders com si ho fem sense que ningú ens ho demani. I ho farem amb allò que calgui, agradi més o menys.

Perquè el que és necessari i just està del nostre costat. La raó i la força rauen en el poble i en la democràcia, no pas a un Estat en fallida tècnica o uns líders catalans esporuguits i passerells que volen creure en la bonhomia d'un estat que no sap ni vol negociar i, per descomptat, mai no enraona..... I menys, amb Catalunya!.

2/3 REFLEXIONS I AUTOCRÌTICA: AUTOCRÍTICA.

 

AUTOCRÍTICA.

Els partits han prioritzat egoistament els seus propis interessos partidistes. Per ells, assolir l'hegemonia dins del moviment independentista es l'objectiu prioritari. Enlairar el  líder per damunt dels altres esdevé una necessitat peremptòria. Mostrar més sensibilitat social o ser més d'esquerres o menys de dretes és imprescindible per diferenciar-se dels altres. Anorrear els CDR perquè el moviment independentista no camini lliurament fent el seu propi cami, també es un objectiu partidista.... Tot això convenientment atiat i esbombat per l'unionisme espanyolista més o menys abrandat. Mitjans de comunicació, fiscalia, judicatura, policia i guàrdia civil, politics, empresariat, tot l'auto denominat constitucionalisme espanyol s'ha bolcat en fomentar la divisió i provocar l'enfrontament dins del moviment sobiranista. Es tracta del ja conegut divideix i guanyaràs. I els partits catalanistes han caigut al parany de quatre potes!.

Aquests enfrontaments partidistes també han fet forat entre la militància, els simpatitzants i votants de cadascuna formació política independentista. Els retrets, les crítiques desaforades i fins i tot els insults s'han anant repartint a tort i dret fins causar una mena de neguit generalitzat el qual es projecta dins les entitats sobiranistes com són Òmnium o la A.N.C. També malmeten institucions amb vocació de transversalitat i apartidisme com és el Consell per la República, que tan necessari resulta hores d'ara.

Val a  dir que el moviment independentista ha comés molts errors. El primer va ser creure que l'Espanya constitucional es comportaria com un estat de dret democràtic com n'hi ha tants a Europa i la resta del Món. Res més lluny de la realitat. Podem dir sorneguerament que l'estat de dret espanyol és en realitat un estat del revés. Que els seus principis democràtics son com els principis dels germans Marx: si no t'agraden no t'amoïnis, en tinc uns altres. Que no l'importa massa donar una imatge de violència, repressió i venjança desaforada. Que fa servir tota la seva força bruta, legal, il·legal o al·legal, contra la dissidència política catalana -i també l'espanyola!-, contra titellaires, rapers i gent de la faràndula que gosin criticar-lo o qüestionar-lo. O contra tot un poble que només demana que el deixin exercir el dret d'autodeterminació pacíficament i que es respectin els resultats de la consulta. 

L'estat espanyol sovint provoca vergonya aliena, però no tenen tota la culpa del que està passant hores d'ara a Catalunya. La seva responsabilitat potser es la més important i punyent, però no és exclusiva....

Ja he esmentat les merescudes crítiques cap les formacions polítiques, però els partits fan allò que manen els seus líders. I un error garrafal va ser la resposta que van donar desprès dels fets d'octubre de l'any 17. D'entrada van mostrar totes les seves febleses i mancances suspenent la declaració de independència degut a les desavinences entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i a les preocupants noticies i amenaces que arribaven des de Madrid. També van prescindir olímpicament de l'empoderament de la ciutadania i no van recavar el seu suport en defensa de la República, malgrat l'experiència adquirida a causa de la violència policial suportada en defensa del referèndum. Ans el contrari!. Van preferir deixar-nos al marge. En definitiva va guanyar la por, la prudència i la feblesa en les pròpies conviccions. Desprès van decidir els uns marxar a l'exili i els altres lliurar-se a la justícia castellana. En realitat es van rendir davant l'embat de l'Estat. Els presos polítics ara indultats, perquè pensaven que Espanya no seria excessivament dura contra ells, confiaven en la separació de poders i independència judicial espanyoles i perquè potser creien que anar a l'exili no ajudaria res a la independència. Tot això també va ser un error com una casa!. Espanya tenia posada la sexta marxa per arrasar la gosadia catalana. I va decidir escapçar el moviment sobiranista sense cap mirament. Només cal repassar tot allò que ha passat d'ençà l'aixecada de mans dels presos polítics. Reconec que a toro passat és molt fàcil fer conjectures sobre què hauria passat si....?. Tanmateix em demano: on seriem hores d'ara si tot el govern de la Generalitat hagués optat per marxar a l'exili?. De ben segur que el moviment independentista gaudiria de molta més bona salut i fortalesa de la que encara té avui. I sobretot s'hagueren apaivagat les picabaralles entre els partits polítics i la seva projecció cap a la ciutadania. Per tant, s'haguera reforçat la unitat d'acció.

Crec que hores d'ara hom ha de reconeixer que anar a l'exili va ser un encert. I que si tot el govern ho haguera fet, a més d'estalviar-nos vergonyosos judicis, sentències injustes, persecucions ignominioses i humiliants indults enlloc d'una justa amnistia per a tots els presos, exiliats i represaliats, avui seriem més a prop de la llibertat que no pas del que estem veritablement.

Però l'autocrítica també l'hem de fer els independentistes del carrer. Vam delegar la consecució i defensa de la República carregant-la exclusivament a les espatlles dels polítics. Vam renunciar a l'empoderament!. Vam deixar-nos seduir pels cants de sirena que sorgien d'algunes plomes mediàtiques partidistes, les quals eren tingudes com veus independentistes. Ho eren potser de pa sucat amb oli!. Com no hi ha pitjors periodistes que aquells que ho son de partit, l'estavellament contra les roques estava ben servit.... Però sobretot, la renuncia al nostre empoderament deixant-lo en mans d'aquells que es van veure arrossegats a caminar -de cor o a contra cor- pel camí de la independència és el que ens ha portat pel pedregar. És que no recordem que les consultes arreu de pobles i ciutats del país les vam organitzar i culminar nosaltres sols, no pas els partits?. Que totes les multitudinàries manifestacions dels 11S, la via catalana i la resta eren cosa nostra i no dels partits?. Que totes les mobilitzacions, manifestacions i protestes les vam organitzar nosaltres?. Que som nosaltres qui vam amagar les urnes i paperets de l'1O per evitar que la policia les robes, van defensar-les dels piolins rebent de valent i sagnant i ho vam fer al marge de les institucions oficials?. Que son els nostres vots els que donen majories absolutes a les forces independentistes?. No van ser els Comitès de Defensa de la República -CDR- els que van mobilitzar-se des de l'octubre de l'any 17 fins l'octubre del 19 -contra la sentència del presos polítics-, sense apriorismes ni condicionaments partidistes?. On queda tota aquesta empenta ciutadana?. On s'amaga la força que encara tenim?. On segur que no es troba és a la panxa del bou, on no neva ni plou....

 És dins de cadascun de nosaltres. I no para de créixer i enfortir-se!.

SEGUEIX................

1/3 REFLEXIONS I AUTOCRÍTICA: REFLEXIONS.

REFLEXIONS.

L'estiu es un bon moment per reflexionar. Fa massa calor i això convida a seure's a l'ombra mentres ens hidratem, llegim un bon llibre o tot ensomniant-nos, reflexionem sobre la migració de la papallona monarca o altres cabòries. Doncs bé!. Crec que vist tot el que està passant dins del món sobiranista ara és un bon moment per reflexionar sobre el que ha passat i encara passa i fer l'autocrítica que sigui escaient. Naturalment, per intentar entreveure què pot passar en l'esdevenidor. 

Fins l'1 d'octubre de l'any 2017 els catalans ens vam empoderar i emprenguérem el rumb cap a la independència arrossegant darrera nostra aquells polítics que començaven a adornar-se que desprès de la fallida autonòmica provocada per la vergonyosa i políticament forassenyada sentència contra l'estatut dictada pel TC, poc teníem que fer dins d'un Estat on preval més el passat franquista i les tradicions nacional-catòliques que no pas els principis democràtics universalment acceptats. De la mà d'un partit ultra-nacionalista de la dreta més tradicionalista espanyola que s'haguera vist fins aleshores es va desfermar una furibunda reacció de catalanofòbia, que encara dura avui i que sembla durarà i perdurarà per molts anys. L'anticatalanisme del Partit Popular s'està tornant sistèmic dins del joc polític d'aquest malaguanyat Estat. I ara s'incrementa a l'entrar en competència directa amb el discurs que defensa VOX i que els populars han fet seu. Com exemple cal senyalar que estan disposats a recollir noves signatures per arreu de l'Estat contra la decisió d'indultar els presos polítics, presa pel gobierno de coalició d'Espanya. Això s'assembla massa a l'espavilat que ensopega voluntàriament dues o tres vegades amb la mateixa pedra. Aquest és el nivell polític de la dreta extrema espanyola!. Naturalment, tota acció provoca una reacció de signe oposat i en aquest cas, la reacció va ser, és i serà l'enfortiment del sentiment independentista i l'eixamplament de la base sobiranista a Catalunya. 

L'1 d'octubre de 2017 -i el 3 i el 27 del mateix mes- va ser el punt d'inflexió pel que fa el moviment independentista. El cert és que aquell empoderament que van assumir els ciutadans del carrer, convocant primer les consultes ciutadanes arreu del país, després votant la consulta ciutadana massivament el 9N de 2014 i any darrera any fent vessar les dades d'assistència de manifestants a les Diades nacionals dels 11 de setembre o fent guanyar per majoria absoluta elecció darrera elecció els partits sobiranistes, va desembocar en el traspàs del testimoni i la responsabilitat del moviment als partits polítics, tot i esperant que fossin ells qui culminessin el procés independentista. L'empoderament dels ciutadans es va acabar sota una pluja de cops de porra, boicots i xantatges comercials i empresarials, persecucions polítiques, judicials i policials i una mena d'espanyolíssima venjança siciliana contra l'independentisme que encara dura hores d'ara.....

Deixant-ho tot en mans dels partits va passar el que tenia que passar. Les picabaralles partidistes, les discrepàncies sobre el full de ruta, la mesquinesa ideològica, l'enfrontament entre els líders amb egos atiats caïnitament pels militants més abrandats de cada partit, l'eix dreta-esquerra contraposant justícia social a independència o qui va ser el primer o és més pur dins la causa independentista, van acabar fent quasi premonitòria la frase de l'inefable José Maria Aznar: "Antes se romperá Cataluña que España". De fet no ha passat ben bé això, ja que el moviment independentista és més fort, plural i ampli com mai ha sigut. Però la divisió partidista, la malfiança entre les CUP, ERC i JxCAT és un fet indefugible.

Crec que podem afirmar que l'excés de confiança dipositada en les formacions polítiques, perquè ens portessin cap a Ítaca, potser va resultar molt còmoda per la ciutadania però va ser nefasta pel moviment. I si afegim que les entitats de la societat civil que havien impulsat el procés des de bon principi també van decidir fer-se a un costat agafant un perfil baix, l'errada va aconseguir l'absoluta monumentalitat. 

No hi ha massa independències la història de la humanitat que s'hagin aconseguit només amb l'empenta dels partits polítics. Els líders del moviment sempre han d'estar acompanyats i empesos pel poble que vol alliberar-se. Al cap i a la fi les independències es fan per que la gent s'espolsi el jou que els estats opressors imposen. I sovint, exigir les llibertats comporta l'exercici de la violència i brutalitat per part d'aquests estats despòtics que ho volen impedir, en defensa de l'estatus quo que tants beneficis els reporta. Per tant, la desobediència i la resistència pacífiques davant les injustícies estan més que justificades. I son necessàries!. Però sobretot han de ser persistents, massives i valentes. Han d'ocupar-se carrers i places i han d'anar acompanyades de vagues, boicots en el pagament d'impostos i desobediència generalitzada a la policia, a la fiscalia, als jutges i al Tribunal Constitucional, el qual a Espanya ha esdevingut com un jutjat de guàrdia -de les essències pàtries!- qualsevol. Res de lliris a les mans, somriures a les cares i posar l'altra galta. Ara sabem que davant d'Espanya haurem de vessar sang, suar i plorar com mai ho hem hagut de fer fins ara.

Si deixem d'estar indolentment estirats sobre els sofàs, mirant per la tele el que passa o escoltant-ho per la radio, si no ens informem del que fem o no fem a traves de mitjans de comunicació sovint manipuladors i partidistes, si deixem d'insultar i malparlar caïnitament a les xarxes socials sobre aquells companys de viatge que no fan o diuen les coses que ens agradaria escoltar, potser aleshores ens adonarem de la força que tenim tots nosaltres, individual i col·lectivament i de la debilitat que demostren els adversaris unionistes. Al cap i a la fi l'unionisme no sap seduir i només sap defensar-se mitjançant la repressió a mans de policia violenta i brutal, fiscalia afinadora i mentidera, jutges i magistrats manifestament injustos i polititzats i polítics entabanadors. I aquesta mena de defensa de la unitat constitucional -de destino en lo universal- mostra les seves febleses i mancances davant dels nostres ulls i de la resta del món democràtic.....

Demostra la fallida democràtica d'unes institucions impròpies en qualsevol estat de dret. 

SEGUEIX.............  

L'UN PER L'ALTRE!. CUL I MERDA!.

El PSOE està agafant el mateix caire que el PP. Per exemple en la renovació dels càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o blanquejant a Societat Civil Catalana, filla directa del nacionalcatolicisme típicament espanyol. Desprès es lamentaran pel fet que el PP està enfortint l'extrema dreta, manllevant el discurs de VOX. Coi, si el PSOE fa el mateix!. 

Si això que passa a Espanya és propi d'un estat de dret i democratic no sé jo perquè s'entesten en demanar respecte a la llei, la Constitució o a les regles del joc -els principis democràtics- si després fan el que volen segons els seus interessos, sigui decents o indecents, morals o immorals. Espanya no va fer cap transició de la dictadura a la democràcia. I ara!. On vas a parar?. La modèlica transició de la llei a la llei per acabar sent una democràcia normal i occidental va ser un miratge, una filfa. El que veritablement va passar fou continuar la "democràcia orgànica" típicament espanyola, degudament tunejada. Es a dir: La transició des d'una dictadura formal i cruel cap a una dictatova informal i despietada, en accelerat procés d'enduriment.....

Vegem!. S'han de renovar els alts càrrecs de totes les institucions de l'Estat d'acord amb el mandat constitucional el qual, pel que sembla, se'l passen pel forro segons la conveniència partidista de cadascun. S'ha de renovar el Consejo General del Poder Judicial, l'òrgan de govern de la judicatura, de qui depèn tots els nomenaments de jutges i magistrats. S'ha de renovar per reforçar suposadament l'independència judicial, cada dia que passa més qüestionada. El mateix passa amb el Tribunal Constitucional, Tribunal de Cuentas, Defensor del Pueblo..... La Junta Electoral Central o els nomenaments d'alts directius dels mitjans públics, com son TVE, Radio Nacional o l'Agencia EFE s'han de renovar per reflectir en totes elles la nova realitat parlamentaria de les Corts Espanyoles, sorgida desprès de les darreres eleccions. Però, ailàs!. Resulta que la realitat parlamentaria esta obertament decantada més cap a l'esquerra del que no pas està disposada acceptar la dreta extrema més espanyolista -i franquista de mena!- que encara impera a tot l'Estat. El resultat és un bloqueig absolut a totes les institucions.... 

Per si no n'hi hagés prou, quelcom semblant passa a l'autonòmic Parlament de Catalunya, només que aquí les majories estan decantades cap l'independentisme d'una manera prou contundent i massa punyent pel gust de l'unionisme espanyolista minoritari. El Síndic de Greuges, els alts càrrecs de la Radio i Televisió públiques, el Consell de Garanties Estatutàries.... La diferència és que l'amenaça de bloqueig sorgeix ni més ni menys que des del Partit Socialista de Catalunya, també reconegut com a sucursal catalana del PSOE. A Catalunya el nacional-catolicisme està magníficament recolzat i representat pel PSC. Fins i tot son els socialistes de Catalunya els encarregats de blanquejar les entitats i associacions espanyolistes més ultramuntanes que pul·lulen arreu del país, encara que no se sap com ni amb quins recursos sobreviuen -vist l'escadusser nombre d'afiliats que tenen-, incloent-hi institucions i entitats que tenen els seus orígens i fundadors encastats en l'extrema dreta espanyolista, això si amb domicili social establert a Catalunya..... N'és un clar exemple el fet que Salvador Illa recolzi públicament tot alló que proposa Societat Civil Catalana què, casualment estan obsedits contra el catalanisme en general i l'independentisme en particular. Entre d'altres coses, demanen refundar i redefinir la CCMA perquè reculli la diversitat lingüística. És a dir, demanen reforçar l'hegemonia del castellà enfront del català als mitjans públics -i privats!- contradient la llei que va originar la creació de la corporació. També demanen  un tomb cultural  a base de toros, cinema espanyol i literatura castellana, tomb per cert extensible al contingut informatiu, parlant més d'Espanya i menys de Catalunya o el que és el mateix, parlant més d'unitat espanyola que no pas de sobirania popular catalana. No cal dir que l'hispano-esquerra també s'alinea al costat de l'espanyolisme més abrandat quan nega per activa i per passiva el dret d'autodeterminació -quan encara no fa massa temps defensaven el contrari-, l'amnistia pels presos i exiliats polítics catalans, o aturar la repressió judicial, policial i econòmica desfermada contra l'independentisme. Al cap i a la fi, el contundent NO a tot de Mariano Rajoy s'ha tornat en un inconcret SI però NO de Pedro Sánchez.

Tot això perquè es reflecteixi el pluralisme real que hi ha a Catalunya. Més ben dit, que s'amagui l'hegemonia de l'independentisme sobiranista en benefici d'un insubstancial i minoritari unionisme espanyolista..... En definitiva, volen que els mitjans públics catalans siguin l'eina escaient per l'adoctrinament dels catalans cap el camí de la correcció política més propera al nacionalisme espanyol que s'hagi vist des de temps d'en Franco, com per cert ja passa hores d'ara als mitjans públics espanyols i com va proposar fa un temps l'exministre d'educació José Ignacio Wert referint-se als infants catalans..... Ara ja es proposa obertament adoctrinar en les espanyolíssimes essències pàtries a tot aquell que visqui i treballi a Catalunya, sense cap mena d'excepció. Obviant-ne la seva realitat nacional, però..... 

Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español..... L'un per l'altra!.

Encara que a mi m'agrada més utilitzar una expressió catalana potser més escatològica però prou gràfica i encertada que defineix amb precisió el que són ambdós partits en realitat..... Són cul i merda!.

L'ACTE DE CONTRICIÓ DE ORIOL JUNQUERAS.....

Oriol Junqueras ha publicat un article al diari ARA i el portal digital de La Sexta on exposa la seva opinió sobre la possibilitat de la concessió d'indults pels presos polítics, aprofitant l'avinentesa per fer unes reflexions sobre la inviabilitat de la via unilateral com a eina per aconseguir la independència.....

Des de Madrit sempre s'ha demanat que els líders polítics engarjolats han de mostrar una mena de penediment cristià sobre tot el que va succeir l'any 2017, acompanyat d'autocrítica, renuncies ideològiques i l'oblit dels compromisos electorals defensats pels presos i exiliats, perquè diuen que no tenen cabuda dins la legalitat estatal ni del marc constitucional espanyol. Tot això per recolzar les lleis i normes vigents aplicades arbitràriament contra l'independentisme i per a no incórrer en cap mena d'acte suposadament delictiu o inconstitucional, ja sigui inventat o real. Alhora es va posar en marxa una causa general contra l'independentisme qué, fins avui i de la mà de la fiscalía afinadora i la policia patriòtica, ha portat a més de tres mil catalans davant la peculiar justícia espanyola. A part, s'ha imputat a desenes d'alts càrrecs de la Generalitat, batlles, regidors i ciutadans de la societat civil davant de l'il·legítim Tribunal de Comptes espanyol amb l'objectiu d'arruïnar famílies i persones i esquilmar patrimonis independentistes. Naturalment, tot això acompanyat de la inevitable propaganda mediàtica cavernària nacional-espanyolista més abrandada que s'hagi conegut mai i del boicot econòmic-financer contra empreses i executius catalans patrocinat per l'IBEX 35, impulsat i executat pel govern espanyol a base de xantatges, pressions i amenaces, accions totes elles borbònicament beneïdes per Sa Majestat.

Oriol Junqueras ha claudicat, vet-ho aquí!. Sempre he sostingut que mantenir el lideratge d'una formació política dins de la presó és posar les opinions i decisions del partit i del condemnat en mans dels seus botxins. Es coneix com patir la síndrome d'Estocolm. Fer autocrítica està molt bé però l'altra part també l'ha de fer. I això de moment no ha passat. Demanar perdó per haver posat urnes i convocar la gent perquè decideixi el seu futur és renegar de la democràcia i donar una coartada a aquells que sí que haurien de disculpar-se i auto-inculpar-se pels excessos comesos des de l'octubre de 2017. És reconeixer que has comés un delicte. És convidar a que tothom renunciï i s'auto-censuri pel que vam fer. És desvirtuar l'1, 3 i 27 d'octubre. Justificar l'indult com a mal menor és legitimar la repressió, els cops de porra, el robatori d'urnes i paperetes, la violència policial, política i judicial desfermades des d'aleshores per l'Estat. Renunciar a la unilateralitat és sotmetre's a fer i dir tot allò que imposi il·legítimament l'autoritat espanyola, contradir els compromisos electorals adquirits i menysprear els electors que et recolzen i que t'han donat els vots.....

Espanya farà servir l'indult per blanquejar la repressió policial, la violència, la injustícia i per malmetre l'estratègia guanyadora que s'està desplegant des de l'exili, la qual posa en evidència el tarannà gens democràtic de l'Estat. En canvi, la renuncia a la unilateralitat servirà per reforçar l'estratègia repressora, avalar la il·legalitat comesa per totes les institucions espanyoles i reforçar l'impossibilitat d'executar el dret d'autodeterminació, tal i com interpreten la seva Constitució. Sempre ho fan, per cert, de forma restrictiva, castradora, excloent i imposant unilateralment les seves polítiques abrandadament nacional-espanyolistes contra Catalunya i els catalans.  

És perfectament comprensible que totes aquestes reflexions, pel que fa els presos polítics, es vegin diluïdes o enfosquides pel desig de llibertat i set de justícia que alberga tot presoner. I més si ho son per causes polítiques. Tot el meu escalf cap a ells. Pensem que la seva condemna la pateixen ells directa i personalment però també les parelles, fills, nets, pares, germans, la resta de la família, els amics i tots els coneguts i saludats. Per tant, tot allò que pugui representar un alleujament d'aquesta injusta situació és absolutament prioritari per a ells. Per aquest mateixa raó un pres mai ha d'ostentar el lideratge de cap mena de formació política o institució nacional. Mantenir aquest lideratge engarjolat és sotmetre'l als interessos dels carcellers. Els quals condicionaran, pressionaran i amenaçaran per tal de controlar les decisions del segrestat en benefici propi, a canvi promeses i subterfugis d'alleujar magnànimament la pena del condemnat.....

En fi, la renuncia de la via unilateral d'Oriol Junqueras afortunadament només l'afecta a ell, encara que sigui assumida per la cúpula del seu partit, tot i esperant que sigui confirmada pels militants de la formació i per la resta d'electors. Per altra banda, l'indult és quelcom personal, particular, que afectarà exclusivament el beneficiari de la gràcia reial. Ambdues circumstàncies però, pel que fa al moviment secessionista, només fan que refermar les conviccions de independència i republicanisme dels catalans i les ànsies d'assolir-les com més aviat millor. 

Pel que fa al gruix dels independentistes aquestes renuncies i aquests indults tindrem que posar-los a la mateixa cistella que posarem l'esbombada taula de diàleg quan fracassi: a la paperera de la història, com diria un bon cupaire. El resultat, pel que fa a la independència, serà negativament neutre.... en ambdues circumstàncies.

Al cap i a la fi l'amnistia i el referèndum d'autodeterminació son assumptes absolutament prioritaris per la majoria de catalans fins assolir la independència..... No pas l'acte de contrició d'Oriol Junqueras!. El qual, per cert, té tota la meva -la nostra!- comprensió i simpatia, extensibles a la resta de presos, exiliats, represaliats i perseguits polítics.

"SI BWANA, SI".

Avui em disposo a fer de futuròleg. És a dir, a predir el futur polític que s'albira amb la conformació del nou govern de la Generalitat.....

Hi haurà taula de diàleg. Prèviament el govern català i el gobierno de coalición cridaran a enraonar a partir de la lleialtat i bona voluntat de les parts i posaran en valor el clima d'entesa que haurà de presidir les converses, les quals seran qualificades com històriques. I sobretot proposaran parlar d'allò que serveixi per unir-nos a tots plegat i no pas per a separar-nos. És a dir, per encetar les converses acordaran parlar de l'indult dels polítics presos -no pas presos polítics-, així com també proposaran solucionar el mal finançament crònic i històric que pateix la Generalitat i que per extensió perjudica a Catalunya i a tots els catalans. En definitiva, parlaran d'allò que interessa més a l'Estat espanyol que no pas a la majoria de catalans. Ho faran per no malmetre la taula de diàleg i les il·lusòries expectatives que s'han creat al seu voltant, que tants esforços ha costat per a posar-la en marxa. Fins el punt que ja ha passat més d'un any des de que es va convocar per primer i únic cop, per cert, sense haver assolit cap resultat.

És clar que a Espanya no l'interessa parlar d'alló que volem la majoria de catalans. Ni de l'amnistia ni del referèndum d'autodeterminació. Això son assumptes que divideixen i per tant no tenen cabuda en cap mena de negociació bilateral. A més a més, son qüestions que afecten a la sobirania nacional de tots els espanyols i com no volen escoltar l'opinió o desitjos del catalans, prefereixen deixar-ho córrer. Per la mateixa raó, al govern de coalició més progressista de la història no l'interessa parlar sobre la mala salut de la democràcia espanyola, ni de les vergonyoses mancances, practiques i males influències que pateix la judicatura. Tampoc volen parlar de l'absència de drets civils manllevats per aquesta mateixa judicatura carregada de punyetes -en el doble sentit de la paraula-, acompanyada d'una fiscalia afinadora, sectària, venjativa i rancuniosa i d'una policia barroera, patriòtica -patriotera!-, repressora, violenta i prepotentment impune, capaç d'inventar-se atestats inversemblants per tal d'assetjar i engarjolar els dissidents polítics. Per justificar aquestes absències en el guió de les converses entaulades amb tanta indolència, adduiran que entre les forces independentistes no hi ha prou entesa ni consens i que son qüestions que provoquen divisió, crispació i enfrontaments, la qual cosa pot malmetre la possibilitat d'arribar a enteses i pactes entre l'estat espanyol i la comunitat autònoma catalana..... En qualsevol cas sempre poden exigir que primer cal parlar i pactar entre les forces polítiques catalanes, tot esperant que no s'arribi a cap mena d'acord perquè així no es pugui responsabilitzar del desacord a l'estat espanyol. En fi, és un divide et impera de manual..... I per reblar el clau, aprofitar per a rentar-se les mans embrutades amb la merda de les clavegueres de l'estat.

Voldria equivocar-me però em fa l'efecte que passarà quelcom molt semblant al que acabo de visualitzar a la bola de vidre que em permet albirar el fosc i emboirat esdevenidor que amenaça a Catalunya. Per culpa d'alguns dels nostres polítics més pusil·lànimes i passerells que pidolen parlar i pactar l'impossible d'acord amb les condicions imposades unilateralment per Espanya. Si no és que la gent, el poble, agafem un cop més les regnes de l'independentisme entre les nostres mans i deixem de marejar la perdiu i fer volar coloms amb taules inútils i claudicants.... No hem de permetre que altres ens maregin i vulguin entabanar-nos amb la recorrent pastanaga del diàleg i pacte que mai faran justícia ni satisfaran a la majoria de catalans.

L'indult ja està més que decidit unilateralment per Pedro Sánchez, quan cregui convenient o quan pugui resultar millor per a ell política i electoralment parlant. Diuen que l'amnistia no és constitucional a Espanya, com tampoc ho és convocar i fer un referèndum d'autodeterminació, perquè no tenen cabuda dins del petrificat marc constitucional i mental espanyol. Però això no és cert perquè no hi ha cap llei que pugui ser declarada inconstitucional quan encara no ha sigut ni debatuda ni aprovada pel legislatiu. I pel que fa al dret d'autodeterminació és possible perquè Espanya ha incorporat dins del seu corpus constitucional tots els tractats internacionals subscrits i, per tant, aquest dret que tenim tots els pobles hi és incorporat. Només cal voluntat política per defensar la llei d'amnistia, aprovar-la, acordar la celebració de la consulta sobre el dret a decidir i respectar-ne els resultats.

El problema és que fer el referèndum és quelcom massa democràtic segons el barem que fan servir els poders fàctics espanyols i no està ben vist per aquesta mena d'estat de dret -i del revés!- post-franquista en el qual malvivim. No oblidéssim pas que totes les institucions de l'estat es troben afectades per la metàstasis franquista que ha envaït el pensament i les decisions que prenen aquestes institucions malaltes, corruptibles -ja corrompudes!- i poc democràtiques.

Així doncs hi haurà acord per l'indult i de propina potser acorden també un nou sistema de finançament per la Generalitat, el qual sens dubte serà el millor que mai s'hagi aprovat en tota la història d'Espanya..... Com sempre diuen, han dit i diran sobre el finançament imposat pel gobierno de la nación!.

Digueu-me pessimista, malastruc o el que vulgueu. Però la taula de negociació no ens portarà ni l'amnistia ni el dret a decidir. I ens allunarà de la llibertat, la justícia i la democràcia. Ens allunarà de la independència. A tot estirar ens oferiran aprovar un nou estatut el qual serà novament recorregut per tornar a retallar-lo. I com a torna l'indult -ep, tanmateix tot allò que alleugi la injustícia que pateixen presos sia benvingut!- i el nou finançament. L'estat haurà aconseguit, però, la foto de la taula de diàleg, legitimar condemnes, que no parlem de presos i exiliats polítics, ni de la persecució política i judicial que pateixen més de 3000 compatriotes, que oblidem el dret d'autodeterminació, que passem pàgines de l'1 i 3 d'octubre i que rebutgem la DUI. Fins i tot podran dir que la independència és cosa del passat.

Ens volen aixecar la camisa!. I ens volen submisos, callats, amb les mans aixecades i que mostrem el nostre agraïment, joia i satisfacció per la generositat i comprensió mostrades per Espanya envers Catalunya i els catalans. Alguns dels nostres fins i tot volen que diguem esporuguits, "si bwana, si". I abaixem el cap resignadament.....

Abaixem el cap i aixequem les mans?.

Jo no!. Mai!

SOM PASSERELLS O SOM IDIOTES?. SOBRETOT ALGUNS DELS NOSTRES POLITICS.....

Està passant alló que tenia que passar. L'Estat espanyol s'encamina decididament cap el pedregar. Sense dubtar-ho, sense cap mena de vacil·lació s'apropa a l'abisme de l'autoritarisme, tot i rememorant joiosament els vells temps franquistes, que sempre han estat presents a l'imaginari de la majoria d'espanyols de la mateixa manera que ho estan la reconquesta, l'alçament nacional o la dictadura de Franco.

L'avançament de les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid han donat uns resultats que no per esperats acaben sent menys preocupants. Una aclaparadora victòria de la dreta més extrema i corrupta d'Europa, agafada de la mà de l'extrema dreta franquista -feixista!- de VOX, ha fet miques les escadusseres esperances que els demócrates espanyols de dretes, de centre i d'esquerres, havien albergat -il·lusòriament- per a foragitar a la trumpista Ayuso de la presidència de la comunitat. No cal donar-hi més voltes. El partit Popular ha guanyat abassegadorament la contesa i sumant-hi els escons de VOX arriben fins a 78, nou escons per sobre de la majoria absoluta. Els socialistes en perden 13 i es veuen sobrepassats per Más Madrid, l'escissió de PODEMOS, els quals malgrat que en guanyen tres provoca la dimissió de l'ex-vicepresident del govern de coalició més progressista de la història d'Espanya, Pablo Iglesias, de tots els càrrecs que ostenta perquè no ha satisfet les expectatives creades per ell mateix. I pel que fa a C's, si t'he vist no me'n recordo!. Han perdut els 26 diputats que tenien!. Han desaparegut!. Ayuso ja ho va advertir: "Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España?. Tratar a Madrid como al resto de Comunidades es muy injusto....". Es a dir, la madrilenya Ayuso, la populista deixeble avantatjada de Trump, s'ha apropiat d'Espanya. I qui no hi estigui d'acord, ha begut oli..... 

Ara ja sabem que si estàs separat o divorciat pots passejar-te feliçment per Madrid on no hi ha pandèmia i prendre't unes canyes a mitja nit amb tranquil·litat dins d'un bar de moda atapeït de clients, encara que no ensopegaràs amb la teva ex-parella. També sabem que Madrid és llibertat i la resta som passerells engabiats i submisos disposats a riure les gràcies d'una bocamoll qualsevol.....

Però també ens estem adonant que per Madrid -Madrit!- Espanya no és res. No existeix. Madrid és una mena d'estat-nació depredador que destil·la prepotència, autoritarisme i supremacisma pels quatre costats. També tenim el convenciment de que entre la dreta extrema i l'esquerra espanyoles -tanto monta monta tanto....- no hi ha diferencies substancials pel que fa a projecte de país ni full de ruta alternatiu al marcat pel seu indefugible destí original: el forat franquista del qual mai podran sortir!. 

Tots els mitjans cavernaris i no cavernaris d'informació, totes les teles, tots els periodistes a sou dels seus amos -la banca, l'IBEX 35- s'han encarregat de fer-nos saber que la votació de Madrid marcarà un abans i un després a l'historia democràtica de tot l'estat. Per tant, si Madrid és un remoli que s'ho traga tot, acabarà esmicolant i empassant-se la resta de l'estat. De fet, ja fa anys que està arrabassant tot alló que l'envolta, engolin bens, persones, empreses, diners i enfortint-se a costa dels altres mentre anorrea el suelo patrio al seu voltant. Espanya acabarà estant en mans de la dreta extrema, governada pel populisme trumpista -precisament ara que a USA l'han fet fora- trepitjant les passes del franquisme imperible i condemnant els espanyols a tornar a viure dins d'una gàbia d'or. Per cert, or tan fals com els barrots de ferro colat de qualsevol masmorra dels segle XIX o XX.

Mentrestant els catalans anem pidolant taules de diàleg, amnisties que titllen d'inconstitucionals i referèndums d'autodeterminació impossibles a unes institucions que no paren d'incrementar la repressió judicial, fiscal i policial damunt dels catalans, així com mantenint l'escanyament econòmic, l'espoli financer i la persecució política-administrativa indiscriminada a les quals sotmet a la Generalitat i els catalans, alhora que es carreguen la llibertat, la justicia i la democràcia de tothom, tot  això en nom de la sagrada unitat de la pàtria castellana, una, gran i lliure.....

L'única solució és la independència. No fer-ho voldrà dir que els catalans o som passerells o som idiotes. Sobretot, alguns dels nostres polítics.

"MÉS VAL HONRA SENSE BUCS QUE BUCS SENSE HONRA"

Hi ha una frase atribuïda a l'almirall Méndez Nuñez (1824-1869) que defineix amb meridiana claredat els principis i caràcter que inspiren i conformen el nacionalisme espanyol d'arrel castellana. La dita és: "Más vale honra sin buques que buques sin honra".

Recentment el diari ARA ha publicat un article on s'explica molt detalladament tot el que l'Estat espanyol va fer per a enfonsar econòmicament Catalunya i anorrear així el desig independentista de la majoria de ciutadans. El títol de l'article publicat el 4 d'abril d'enguany és "Així va fer l'Estat la guerra econòmica contra Catalunya". Ens explica com des de La Zarzuela -la Corona- i des de la Moncloa -l'executiu- van unir esforços per obligar trasllats de seus socials de bancs, grans empreses i multinacionals situades a Catalunya per estendre el pànic entre la societat del país. Ho van fer per mitja del xantatge a entitats financeres, retirant tots els recursos de titularitat estatal i esperonant als bancs espanyols per que captessin amb males arts i agressivament els dipòsits dels particulars i empreses catalanes espantats a causa de les amenaces del govern i del ressò propagandístic que la caverna mediàtica madrilenya va esbombar i exagerar sobre tot alló que les forces nacionalistes espanyoles van endegar contra l'independentisme. Xantatge financer, pressions de l'IBEX 35, advertiments i amenaces a directius, anul·lació de comandes, rumors malintencionats, mentides..... Tot alló que pogués provocar una fugida empresarial cap a Madrid i altres llocs d'Espanya va ser utilitzat. El resultat va ser que entre 3500 i 4500 empreses van canviar la seu social i van marxar des de Catalunya cap a Espanya.

Tanmateix, no totes les pressions van reeixir i moltes empreses van preferir basar-se en raons estrictament econòmiques abans que polítiques i no van atendre els cants de sirena que llançaven des de Madrit. Aquest és el cas de SEAT i la farmacèutica Grifols entre d'altres. Fins i tot, moltes empreses que van decidir canviar la seu social han seguit operant físicament fàbriques i negocis des de Catalunya.

Tot això m'ha fet pensar que hi ha amors que maten.... La unitat de destí en l'universal és el motor que manté en marxa i defineix l'estat espanyol. Per mantenir-la son capaços d'enfonsar els barcos que transporten ciutadans i mercaderies abans que deixar que s'expressin lliurement i marxin cap a destins fora del seu abast i de la seva fictícia unitat uniformadora. Prefereixen la terra cremada, arrasant terres i persones que els sostenen abans d'escoltar les peticions de llibertat i democràcia que reclamen aquests ciutadans. Prefereixen la unitat i la hidalguia abans que la gallina dels ous d'or, que treballa i els alimenta, decideixi o no continuar fent-ho. Tot molt quixotesc!. Tot molt hispà!.

Em demano: S'adonen aquest altius hidalgos que reprimir indiscriminadament a un poble pacífic i democràtic alimenta i engrandeix les ànsies de llibertat d'aquest mateix poble?. Que voler destruir el teixit empresarial, financer i industrial per castigar i escarmentar a tothom, independentistes i no independentistes, enforteix el moviment d'alliberació nacional català?. Que fer la guerra bruta econòmica, financera, judicial, policial i política apropa acceleradament a Catalunya cap a la independència?. 

Com volen els espanyols que la majoria independentista respecti la seva Corona, el seu Gobierno de coalició, les seves judicatura, fiscalia, l'exercit, policia i la resta d'institucions espanyoles si totes elles s'afanyen en burxar la ferida i aprofundir el divorci entre Catalunya i Espanya?. De veritat l'Estat espanyol pot creure que seduirà els catalans a base d'exercir més repressió, més persecució política, més empresonaments, exilis, violència policial i institucional contra Catalunya?. No creuen que manipular lleis, dictar sentències polítiques i per tant injustes i potinejar barroerament els principis democràtics es notòriament perjudicial pel prestigi d'Espanya?. No creuen que estan dinamitant la minsa credibilitat democràtica que encara li queda a l'Estat, el qual ja no es veu ni tant sols com a model d'estat de dret precari?.

Creuen que s'ha de fer allò que demanava el president del gobierno Calvo Sotelo l'any 1983 quan deia sense embuts que: "Cal fomentar l'emigració de gents de parla castellana a Catalunya i Balears per assegurar així el manteniment del sentiment espanyol que comporta"?. S'han d'inventar i finançar formacions polítiques com Ciudadanos -o VOX- per combatre i comprometre la llibertat, la democràcia, el catalanisme i l'immersió lingüística, per així poder anorrear barroerament Catalunya i els catalans sense cap mena de vergonya ni pudor?.

Estan fomentant una neteja ètnica, lingüística, econòmica, política i social per complir el desig que va impulsar el que fou ministre d'Educació José Ignacio Wert l'any 2012 quan va exigir en seu parlamentaria espanyolitzar els nens catalans.....?.

És que volen anorrear o si més no adoctrinar a tots els catalans en la hispanitat, de la mateixa manera i intencions que va fer Pol Pot amb els cambodjans els anys 70 del segle passat?.

Com carai volen que els catalans vulguem ser i sentir-nos ciutadans d'aquesta mena d'estat que tanta estimació -malaltissa- ens demostra?.

Espanya ja fa uns quants anys que va perdre Catalunya de la mateixa manera que l'almirall Méndez Núñez va preferir perdre bucs de guerra abans que no pas el fals orgull, la supèrbia i la prepotència xulesca característica d'alguns -els que manen!- espanyols. 

El més trist de tot és que l'Estat espanyol sembla que a més de perdre Catalunya també ha perdut el senderi, la xaveta i el seny.....        

 

"MADRIT".

L'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre un bon dia de l'any 2012 va sentenciar que "la nació espanyola té més de 3000 anys d'història". Nou anys desprès l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid rebla el clau i ens anuncia que "Madrid és Espanya dins d'Espanya". És a dir, Madrid té tres mil·lennis d'història acumulada, tant o més que les piràmides d'Egipte. A més a més no és que sigui part d'Espanya, no..... és Espanya!.

Què ho fa que alguns madrilenys de naixement o d'adopció tinguin la seva comunitat en tan alta consideració?. I perquè consideren que la ciutat de Madrid és el melic del món?. El fet de ser la capital d'un estat que trontolla a la mínima sacsejada, amb tronades ínfules de gran potència imperial, té res a veure amb aquesta desfermada supèrbia xulesca que mostren aquests madrilenys desinhibits i prepotents?. 

La resposta a aquestes qüestions la trobarem, crec, repassant l'historia no escrita ni reconeguda d'alló que alguns consideren trencaones d'Espanya..... Madrit!. 

Aviam!. Hi ha un Madrid ple de ciutadans normals d'orígens diversos que viuen la vida com qualsevols altres ciutadans del món. Neixen, creixen, estudien, treballen, es casen, tenen fills, maduren, envelleixen i com tothom, al final moren. Però también hi ha un Madrit ple d'alts executius, alts funcionaris i buròcrates, polítics, policies, oficials de l'exercit i juristes de tota mena que sempre han sigut, són i seran allà. Ni s'han mort abans ni es moriran mai. Creuen estar per damunt de la resta de ciutadans siguin o no madrilenys, els quals pateixen el pes i menyspreu d'aquesta cort aclaparadora. Podríem qualificar-los com els poders fàctics nacional-madrilenyistes del regne. A més de immunes a la mort es creuen impunes a qualsevol culpa o excés que cometin. Consideren que no mereixen ni retrets ni càstig per les accions que emprenen, siguin dolentes o equivocades i perjudiquin més o menys els altres. Son aquells que han nascut per medrar, per treure'n profit i per gaudir d'allò del que es creuen propietaris: de les institucions i del reialme sencer. En definitiva, l'estat espanyol i els ciutadans que l'integren son seus i fan el que volen amb ells.

Son els poderosos propietaris de l'estat!. Això defineix el Madrit històric. Va créixer xuclant l'energia, els recursos i la sang d'altres territoris i pobles. Com un forat negre que s'empassa tot alló que cau al seu abast ha anat engolin capital i empreses, persones i territoris, infraestructures i inversions, enfortint la crosta dirigent de polítics i funcionaris els quals enfonsen les seves nissagues familiars al servei de l'estat als temps de la restauració de Cánovas i Sagasta i més enllà. Si hi ha una obra d'art que volen posseir i gaudir, la destinen a museus de Madrid. Si s'ha de fer el corredor Mediterrani, ha de passar per Madrid. De Madrid al cel, diu la dita!. Les execucions del pressupostos de l'estat sempre es compleixen en més del 100% pel que fa a Madrid. I sempre queden curtes i s'incompleixen en el cas de Catalunya, per exemple. Si una empresa vol créixer i fer negocis ha de domiciliar-se a Madrid, llegir el BOE i trepitjar la llotja del Bernabeu. Si una companyia d'aviació vol engegar un vol transcontinental ha de passar pel aeroport de Barajas, no pot tenir origen o destí directe des del Prat. Si es vol condemnar una baralla de bar per terrorisme o l'exercici del dret d'autodeterminació per sedició s'ha de jutjar a un tribunal de Madrid, ja sigui l'antic TOP o el Tribunal Suprem, no fos cas que jutges independents sentenciessin innocència donat el fet que convocar i fer un referèndum està despenalitzat. Si un parlament aprova una llei, o una declaració política, o pren una resolució que no agrada a Madrit, o escull un parlamentari que disgusta a Madrit sempre queda el Tribunal Constitucional per desfer embolics i salvaguardar els interessos dels amos de l'Estat.

A Madrit hi ha les clavegueres de l'estat plenes de rates que malden per servir els seus amos i senyors. No s'estan de res!. Utilitzen la policia patriòtica, la Guardia Civil pretoriana, la fiscalia afinadora, el tribunal suprem inquisitorial i venjatiu, el tribunal de Cuentas com clar exemple de nepotisme desvergonyit, els mitjans de comunicació públics i privats afins al règim i els periodistes cavernaris fidels i submisos als amos. I per damunt de tots la Corona, la cirereta del pastís. 

La corona és la cúspide i símbol d'aquest Madrit immemorial. Un dictador la va instaurar i un esporuguit estat ho va acceptar. El mateix estat que malgrat les corrupcions, els malbarataments, els abusos, els escàndols i els suposats delictes que l'envolten, la sosté i apuntala. Per cert, un estat corcat des dels fonaments fins la teulada.

"Madrid és Espanya dins d'Espanya". "La nació espanyola té més de 3000 anys d'història". La nació espanyola no existeix!. Hi ha un Madrit nacionalista d'arrels castellanes. Tot el que l'envolta està buit i anorreat. El seu hiper-nacionalisme estatal egocèntric i centralista presideix totes les seves accions i decisions. Però......, ailàs!. Té els peus de fang, el cor podrit i el cap emboirat. Si els ciutadans espanyols no hi posen remei, aquesta nació anomenada Madrit els arrossegarà dins del forat negre que ha generat desprès de 3000 anys d'història acumulada. Encara que els espanyols no semblen prou disposats per a fer aquesta tasca.....

Davant aquest galdós panorama hi ha algú que no pugui entendre perquè Catalunya i els catalans volem la independència?. Doncs perquè no volem enfonsar-nos dins de l'infern de Madrit. 

 

PER A QUÈ SERVEIX LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA?.

A Espanya hi ha més constitucionalistes que persones humanes. Millor dit, a Espanya moltes persones son constitucionalistes abans que humanes. Sobretot aquelles que es consideren els reis del mambo i que remenen les cireres de l'estat. Entre ells hi trobem periodistes, polítics, el clergat, jutges i fiscals, advocats, policies, militars, alts i mitjos funcionaris de l'estat o la gent que s'asseu a la llotja del Bernabeu, health resort oficiós de l'IBEX 35. Tots aquests i una munió de ciutadans del carrer creuen tenir plenes competències per declarar o no la constitucionalitat d'una persona, d'una idea o d'un acte qualsevol..... Fins i tot s'atreveixen a dir com s'han d'exercir els drets fonamentals -per cert, emmordassats a l'estat espanyol!-, ja siguin socials o individuals, què és o no és llibertat d'expressió i d'opinió, què és una manifestació cívica i pacífica que s'ha de prohibir, qui és arbitràriament declarat i jutjat com a terrorista encara que no ho sigui, a qui votar com a president de la Generalitat, o de què es pot parlar i què es pot votar en seu parlamentària.

Ras i curt!. Tot alló que no contempla el text recollit dins les sagrades escriptures constitucionals es pecat. El fet que la constitució espanyola sigui considerada com les taules de la llei mosaica fa que, per exemple, respirar, pensar o enraonar sigui anticonstitucional. Que tenir idees i defensar-les però que no agradin als abrandats constitucionalistes hispans sigui considerat un veritable anatema condemnable per part d'un Tribunal Constitucional investit amb poders sancionadors, com si es tractes de la reeixida Santa Inquisició medieval, especialitzada en la caça de bruixes i persecució d'heretges en ple segle XXI. 

Quan es va encetar l'anomenada transició de la dictadura a la democràcia va pensar-se en redactar una constitució oberta, que admetés múltiples interpretacions i que fora dinàmica i inclusiva. Però no es va pensar que el franquisme continuaria viu desprès de mort -com el Cid Campeador- i que estaria disposat a reconquerir i exercir novament i per sempre més el poder i els privilegis acaparats durant la dictadura, per la qual cosa aquella esperançadora constitució en mans del franquisme semper vivens ha esdevingut un text inamovible, petri, tancat i barrat a qualsevol mena d'interpretació incloent i flexible, definitivament constitucional.....

El pitjor de tot és que el text constitucional re-interpretat inquisitorialment tampoc es compleix ni de bon tros per part dels seus abrandats adalils, tal i com està escrit i defensen tots els veritables constitucionalistes espanyols, que també n'hi ha. Pocs però n'hi han. Dret a l'habitatge: I ara!. Llibertat d'expressió: Però què dius....?. Dret de manifestació: "A por ellos". Autodeterminació: I això que és?. Tractats internacionals subscrits i integrats a la constitució: Com i quan doni la gana als pseudo-constitucionalistes!. Reconeixement de les diverses nacions de l'estat: De nació només n'hi ha una, l'espanyola, es a dir, la castellana. Principis democràtics: I tant!, sempre que siguin els de la democràcia orgànica, la bona, l'autèntica.....

Aquesta constitució tan rocosa, tan excloent i tan castellana basa la seva solidesa en el fet que és exclusivament l'exercit i la repressió qui han de garantir sobirania, la integritat territorial, la defensa de l'unitat nacional i l'ordenament constitucional. Un exercit que no té pas manies en dir que s'hauria d'afusellar a 26 milions de ciutadans per defensar i imposar com cal aquest ordenament constitucional. Una repressió que s'ha tornat en l'únic argument que dimana d'aquesta sagrada carta magna. Un recolzament constitucional però militar, sustentat en la repressió i la violència. La qual cosa demostra, per cert, la seva innata feblesa.....

A Espanya no hi ha constitució, hi ha imposició!. Hi ha repressió i manca d'estat de dret!. A Espanya no hi ha tants constitucionalistes com ells es creuen. Per no haver-hi no n'hi ha ni tan sols al Tribunal Constitucional. Els magistrats que l'haurien de compondre no són més que uns jutges polititzats que sovint exerceixen com a jutges de guàrdia valedors del partidisme i les essències patrioteres més casposes. Tots ells estan infectats pel franquisme sociològic que encara impera a aquest malaguanyat estat...... 

La constitució espanyola l'han convertit en un nyap insuportable. Els suposats constitucionalistes de pa sucat amb oli que senyoregen arreu de l'estat l'han transformat en un text absolutament menyspreable. Un text de boniques paraules buides i sense ànima.....

La Constitució espanyola no serveix per res!. Definitivament, és anticonstitucional!.

 

EL JOC DE LA OCA I L'ESTAT ESPANYOL.

A l'estat espanyol segueixen un full de ruta prou curiós, que podríem batejar com una versió de "El joc de la Oca". Tothom coneix les seves regles i tothom sap jugar-hi. Potser la jugada més coneguda d'aquest joc és aquella que permet que si caus a la casella on hi ha una oca pots anar a un altra oca, saltant-se les caselles que hi ha entre ambdues. "D'oca a oca i tiro perquè em toca", exclama joiosament l'afortunat jugador. 

Doncs bé, a l'estat espanyol la judicatura juga aquest joc, saltant-se no una ni dues caselles, en realitat se les salta totes. D'oca a oca i com cauen damunt d'un altra oca, salten a la següent. I així fins arribar a la meta, sense perdre el temps en les caselles com podrien ser el pou, el laberint.... O la calavera, que obliga a tornar al principi de la partida. Per descomptat tampoc s'entretenen complint el reglament del joc, com mana la decència que ha de tenir tot bon jugador. I com la judicatura va d'oca a oca arriben al final de la partida abans que ningú, on els espera la sentència degudament firmada, la condemna degudament desproporcionada i la indefugible presó pels altres malaguanyats jugadors. Es a dir, l'engarjolament per la resta de la humanitat..... Sense remordiments ni manies!.

Hores d'ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tirat els daus i, com era previsible, ha anat a parar a una oca. L'oca afortunada ha estat aquella que deixa sense efecte el decret d'aplaçament de les eleccions al Parlament convocades pel 14F fins el més de maig, donat que la pandèmia es troba descontrolada i perillaria la legitimitat del resultat si l'abstenció fora inassolible. Però com la judicatura espanyola juga amb els daus marcats, no segueix el reglament del joc i fa oïdes sordes als precedents dictaminats pel Tribunal Suprem -que abans no va acceptar que un ciutadà particular impugnés una convocatòria electoral-, ha decidit que en aquest cas, com sempre, s'atorga a sí mateix el dret d'interferir -un cop més!- en els afers polítics de Catalunya i ha procedit a l'anul·lació de l'esmentat decret d'aplaçament de la data electoral -14F- quan ja s'ha iniciat la campanya electoral.....

Per descomptat, la judicatura espanyola en sap molt més que ningú sobre la pandèmia i de com combatre-la, més encara que qualsevol científic, epidemiòleg o metge que gosi contradir-los, perquè els jutges son com els déus de l'Olimp. Ho saben tot, de tothom i mai s'equivoquen.

Això és el que passa quan les regles del joc d'un suposat estat de dret es retorcen impúdicament per immiscir-se descaradament en una decisió política que havia assolit el consens de totes les formacions polítiques catalanes, menys els socialistes. És a dir, la judicatura s'implica en la campanya electoral a favor del PSC, ja que no creuen que l'anomenat efecte Illa -efecte partidista i propagandístic entre els mitjans mediàtics afectes al règim- resisteixi fins a finals de maig, que és fins quan s'havien retardat les eleccions.

L'incompliment sistemàtic de la separació de poders que fa l'alta judicatura espanyola -incloent-hi el Tribunal Constitucional!-, amb total complicitat de la fiscalia i la policia, hores d'ara ja ha merescut la reprovació i correcció de la JUSTICIA europea, molt més sovint del que qualsevol estat mitjanament democràtic estaria disposat a suportar. Però per molts espanyols Spain is different, especialment en qüestions de JUSTÍCIA pensem alguns. I com la judicatura espanyola és indiferent al que diu la JUSTÍCIA que s'imparteix a Europa, doncs passen olímpicament d'ella i tornen a tirar els daus per continuar la partida, com si no hagés passat res de res.... 

Enlloc d'una dehesa sostenint unes balances amb els ulls embenats, la justicia espanyola la podem representar, doncs, com una oca. Podríem dir que aquest és el veritable lema de la judicatura castellana: "D'oca a oca i tiro perquè em toca"

I a la resta de jugadors, que els bombin.....