RECAPACITEU, COMPANYS!.

Confesso que els esdeveniments que s'han produït aquests darrers dies m'han fet emprenyar moltíssim. Em refereixo a tot el que està passant al voltant del procés independentista i del capteniment que mantenen tant Junts pel Si com, sobretot, les CUP. No m'esperava pas que Artur Mas no fora investit com a president desprès de produïdes dues votacions al Parlament de Catalunya.... Bé!. No m'ho esperava però m'ho temia.

Creia -ingenu de mi!- que les CUP no portarien tan lluny la seva intransigència com en realitat han acabat fent. Vaig pensar que el pragmatisme s'acabaria imposant enfront de l'utopia i les peculiaritats polítiques i de funcionament que dominen entre els àcrates cupaires.... És sabut que es caracteritzen per ser una formació assembleària, radicalment d'esquerres i de ideologia marcadament llibertaria. Per aquest motiu, la pressa de decisions esdevé molt feixuga. Les més importants són sotmeses a la assemblea, dins la qual són profusament debatudes i passades pel sedàs implacable de la democràcia directa dels militants. Això fa que quan es pren una decisió sigui quasi impossible canviar-la o adaptar-la a la realitat de cada moment o circumstancia. Això també fa que s'acabin excusant darrera d'una suposada coherència -una veritable intransigència- per no moure's de les seves posicions ni un mil·límetre.

En definitiva, van decidir que no donarien el seu vot al candidat Artur Mas. Ho van fer abans de les eleccions i aquest va ser un dels punts més esmentats i defensats per ells durant la campanya electoral. El president Mas representava les retallades sofertes per l'estat del benestar i el conseqüent agreujament de les injustícies socials provocades per l'enèsima crisi del sistema capitalista, tan corrupte, indestructible i omnipresent a les nostres societats. Personificava l'autonomisme castrador del passat, producte de la maleïda transició espanyola. Era l'al·legoria del peix al cove i del pactisme de submissió i humiliació dels ciutadans catalans i de la claudicació davant les elits empresarials i polítiques catalanes i espanyoles. El seu partit, CDC, per ells també representava l'encarnació de totes les corrupcions que embruten i corquen quasi tots els partits polítics de l'arc parlamentari de l'Estat. Convergència és considerada com a primus inter pares, la qual cosa es marcadament injusta... Doncs bé!. Van decidir que no el votarien i així ho han mantingut fins ara. No accepten ni pressions, ni matisos, ni explicacions, ni excuses i ni tants sols una lectura de la realitat més ajustada a la veritat. A més a més, volen prioritzar la vessant social per damunt de la independència, es a dir, volen que la sobirana de Catalunya serveixi per fer la revolució pendent per canviar el sistema polític, econòmic i social del nou Estat que ha de néixer.

No reconeixen que les retallades van ser les conseqüències indefugibles dels estralls produïts per uns governs tripartits -i d'esquerres!- massa agosarats en les despeses públiques.... Retallades que van ser exigides i imposades per Madrit, Brussel·les i Ángela Merkel!. No culpen a Mas de la crisis econòmica, però sembla que ho facin per ser capitalista.... Jo pregunto: quin polític no ho és?. Si fins i tot és capitalista el Partit Comunista de la República Popular de la Xina!. "És el sistema, estúpid", diria el president Clinton!. Tampoc pot considerar-se'l responsable del fracassat autonomisme. Són coses de la transició espanyola, l'engany -l'estafa!- polític més gran de la historia recent d'Europa i del Món sencer. Ha servit per consolidar l'hegemonia i impunitat del franquisme sociològic i del centralisme patològic tan arrelats a l'Estat espanyol. Transició de la qual tots som culpables per no qüestionar-la i donar-la per bona en forma d'una pètria Constitució!. Polítics i ciutadans passerells!. I el peix al cove i el pactisme es conseqüència directa de l'excés de seny català, de les renuncies i pusil·lanimitat inherents a quaranta anys de dictadura prèvia. Vam començar el camí de la democràcia amb molts temors, pressions militars i complexes d'inferioritat de ciutadania que aleshores ens tenallà l'enteniment. Els catalans -i els espanyols- havíem sigut sotmesos, humiliats i esclavitzats i ens vam agafar a una transició política -que ara reconeixem com a nefasta- cap a la democràcia com el que s'agafa a un clau roent per no caure al buit. Això no justifica -però si explica- el capteniment del catalanisme en general i particularment, del nacionalisme claudicant de Convergència -i Unió!-. No oblidem pas que la burgesia catalana va saber seguir el joc al franquisme dominant i alhora recolzar a l'oposició catalanista i a la llengua i cultura catalanes -van saber fer de puta i de Ramoneta!-, i Convergència i Unió es el resultat d'aquestes circumstancies.... tan contradictòries, alhora!. Ara, al cap de trenta cinc anys afloren com bolets les conseqüències de tantes renuncies, pors, pressions i  enganys soferts, que es manifesten en forma de corrupció política i econòmica, injustícies socials, debilitats i mancances democràtiques i degeneració generalitzada d'institucions públiques i privades que pateix l'Estat espanyol.

Culpar de tots aquests mals un partit -CDC- i un polític -Artur Mas- es enormement injust. I més quan aquest polític i el partit que el recolzen han canviat -i canviaran encara més cap a millor!- fins no semblar-se res als d'abans. CDC està sotmesa a un procés de renovació que la deixarà irreconeixible. I després de tones i tones de merda llançada damunt d'ells, encara es hora de que un jutge els hagi sentenciat per finançament il·legal, malgrat la campanya periodística desfermada entre els mitjans cavernaris en contra seva. Fins i tot s'han desempallegat del llast anquilosat i antiquat representat per Duran i Lleida i de tot el que políticament significa!. Artur Mas ha donat sobreres probes de saber escoltar el clam de la gent, d'arriscar-se perquè la gent pogués votar i de complir escrupolosament els compromisos adquirits, malgrat la manca de respecte institucional que tenen el espanyols envers ell, els xantatges i pressions polítiques a las quals ha estat -i encara està, hores d'ara!- sotmès i les amenaces policials i judicials que pateix..... I tot això renunciant a l'autonomisme i abraçant sincerament l'independentisme, apel·lant a la Democràcia i legitimitat inherent en ella!.

Artur Mas i Convergència no són millors que la resta de polítics i de partits. Ni molt menys!. Però tampoc són pitjors. Tenen defectes, s'equivoquen i sovint ens treuen de polleguera.... especialment a aquells que els voten!. Jo em confesso ex-votant de l'antiga Convergència. Aquella que va començar unint-se amb el socialisme representat per Josep Pallach i Josep Verde i el liberalisme de Ramón Trias Fargas. Desprès s'hi va afegir Unió Democràtica i va començar l'etapa de la puta i la Ramoneta i del peix al cove. Els pactes amb socialistes i conservadors en nom de la governabilitat i el sentit d'estat..... Aleshores ja no era votant de Convergència. Vaig canviar perquè em va semblar que cada cop eren més a prop de l'IBEX 35 i més lluny del poble català.....

Sé que la meva trajectòria política no importa massa, L'esmento perquè honradament crec que es molt semblant a la de molts altres compatriotes. En el meu cas, sempre he estat independentista. Al principi era un independentisme expectant, latent, contingut. Però els darrers anys s'ha desfermat desinhibidament!. I en part ha sigut gràcies a l'evolució de la Convergència comandada per Artur Mas.... No pas gràcies a ERC, ni a les CUP!.

Ara soc un independentista convençut i agraït a Convergència i Artur Mas!. També a Esquerra i Oriol Junqueras. I Antonio Baños i malgrat tot, també a les CUP..... Però aquestes tres formacions semblen entestades a posar per davant de tot els seus interessos egoistes i sovint inabastables, obviant els vots i els anhels de més de dos milions d'independentistes. Estan fent el mateix que feien anys enrere....!. Política de baixa volada, partidista i fins i tot autonomista!. Estan fent el joc a l'adversari unionista, que es frega les mans amb delit!.

Recapaciteu, companys!. Més val que ho feu..... Pel bé de la independència de Catalunya. O els que ho farem serem els més de dos milions de catalans que us vam votar el 27S. Repeteixo: Pel bé de la independència de Catalunya!.

NOMÉS PASSARÀ SI LES CUP FAN LA FEINA BRUTA!.

Les CUP no volen Artur Mas, perquè estan en contra dels lideratges unipersonals. Les CUP prenen les decisions en assemblea, no pas en una executiva de partit. Les CUP volen la independència de Catalunya, però prioritzen l'agenda social..... Em cauen bé les CUP!.

Em fan recordar els temps de l'universitat. Vaig tenir la desgràcia d'iniciar els meus estudis cap els últims anys de la dictadura, temps convulsos i perillosos pels qui crèiem -i creiem!- que la democràcia -l'autèntica democràcia, no l'espanyolíssima democràcia orgànica- era l'única solució engrescadora i esperançadora pels ciutadans catalans i de la resta de l'Estat. Aleshores cada dos per tres els estudiants, joves i entusiastes, fèiem moltes assemblees per combatre i canviar el regim, criticar-lo abrandadament i per prendre les decisions, resolucions i acords necessaris per tombar a Franco, els seus ministres, l'Opus Dei, la Falange, el Movimiento Nacional i fins i tot els Prínceps d'Espanya. He de confessar que jo assistia a les reunions sense parlar gaire. Sempre m'ha fet vergonya fer-ho en públic Era jove, ingenu i tímid.... Com soc ara, encara que malauradament només conservo la joventut d'esperit!. Aquesta circumstància em permetia, però, obrir molt els ulls i les orelles i adonar-me de tot el que estava passant al meu voltant.

D'entrada, la veu cantant la portaven els delegats escollits democràticament. Damunt de la tarima, un pel altius, marcaven els temps, l'agenda, donaven la paraula, feien el recompte de vots..... Però el més interessant passava a la platea. Quasi tothom romania callat. Millor dit, parlant en veu baixa amb els veïns. De tant en tant aplaudien, xiulaven o gesticulaven una intervenció feta per un agosarat company, tant jove, idealista i ingenu com la resta de la assemblea. Però.... hi havien excepcions!. Sempre prenien la paraula dos o tres companys -un pel més granadets que la resta- que aparentment debatien entre ells, mentre gesticulaven tant o més que la resta, cridaven més alt i acaparaven més temps la paraula, monopolitzant el diàleg, per acabar imposant les seves opinions o no permetre arribar a cap mena de resultat, ni propostes, ni res de res.... Eren els infiltrats!. Eren les rates de claveguera d'aleshores...!. Tan franquistes com els d'ara!. Eren els que boicotejaven les assemblees i que feien que es comencés discutint per fer una vaga, o una manifestació, o donar suport als treballadors de la SEAT, o al professor Sacristán però s'acabés acordant fer una nova assemblea per decidir on podríem reunir-nos per poder votar si els treballadors de la SEAT mereixen o no el nostre suport..... Missió complerta!. Els anys transcorreguts i l'experiència acumulada em permeten ara, quaranta cinc anys després, reflexionar, adonar-me i retraurem la innocència i credulitat que aleshores patia.... Jo i tots els meus companys!.

Sovint les assemblees acabaven abruptament. Uns companys de primer entraven sobtadament a l'aula mentre, esparverats, cridaven: "Els grisos, els grisos....!. Ens han rodejat!". Llavors, els alumnes sortíem amb el DNI entre les dents desfilant ordenadament al llarg d'un passadís d'energumens malcarats vestits de gris. Ens identificaven i els més significats assembleistes eren detinguts. I també els infiltrats eren separats de la resta i aparentment retinguts.... perquè pogueren informar reservadament els seus superiors!. A la següent assemblea apareixien dos o tres nous companys els quals, curiosament, feien i deien el mateix que els desapareguts.....

Les CUP són una formació política assembleària. No són tan joves i se suposa que tampoc tan ingenus com érem nosaltres. Són més transversals i saberuts que els inexperts estudiants dels anys setanta. Ara ja no els fan sortir amb el DNI a la boca, però malgrat tot..... estan segurs que no hi ha infiltrats entre les seves files?. Els grisos ja no són tan grisos però les rates de claveguera continuen sent les mateixes i continuen treballant activament al servei de l'Estat.... Sense cap mena de contemplacions, per cert!. Estan segurs que quan parlen de la independència, els infiltrats no els (im)posen subtilment pals a les rodes proposant condicions que el temps i les circumstancies converteixen en in-assumibles?. Ara com ara, se'm acudeix aquesta condició sine qua non de no votar la investidura de Artur Mas. És racional vetar la seva candidatura sota l'argument que es culpable d'haver retallat l'estat de benestar català?. Madrid i Brussel·les -i Merkel!- estan exemptes de culpes?. És just assenyalar-lo a ell com a culpable de corrupció, sense probes fefaents i contrastades?. És lògic voler imposar el candidat a la presidència de la Generalitat al grup majoritari -tant com sis vegades més gran que les CUP!-, perquè el que proposen Junts pel Si  representa el passat que volem superar....?.

Les CUP, que em cauen molt bé, tenen l'utopia com a guia. Son idealistes i estan sobrats de principis. Tenen les mans netes i les idees clares. Però.... no són d'eixe món!. Malauradament!. No pacten, perquè no negocien. No parlen, perquè només debaten. No volen lideratges personals perquè tenen por i odi al lideratge. No fan política -amb minúscules- mundana perquè fan POLÍTICA -amb majúscules- de veritat, a l'engròs, sense assumir compromisos de governança, perquè els governs fan nosa. Volen adaptar la realitat de la vida a una realitat virtual i utòpica, on les normes són prescindibles -en molts casos així és!- i el capitalisme és una merda -hi estic totalment d'acord!-.....

Però el món real s'entesta en ser completament oposat als seus desitjos. I la vida real s'imposa per damunt de la virtualitat cupaire. Fer de la seva posició una pètria i inamovible imposició, com si de la Constitució espanyola es tractés, no és un altre cosa que fer el joc a Madrit. És fer allò que l'unionisme espanyol no ha aconseguit ni aconseguirà mai: aturar el procés que ens ha de dur a la independència.

Només passarà si les CUP els fan la feina bruta.

ESCAPOLIR-SE DE L'ESCOMESA..... PER ALLUNAR-NOS DE LA FUGIDA ENRERE ESPANYOLA!.

La setmana que va començar el dilluns 26 d'octubre i acabar el diumenge 1 de novembre ha sigut informativament parlant moguda, trepidant, desmesurada. Fins i tot, inconteniblement embogida. L'anunci fet per Junts pel Si i les CUP fent saber que presentaran una resolució a la mesa del Parlament en la qual manifesten la voluntat d'iniciar el procés definitiu per tal d'aconseguir la independència de Catalunya, ha desfermat entre els defensors de unitat amb Espanya una cadena de reaccions plenes de pors -autèntic pànic!-, d'agressivitat verbal i de ràbia incontinguda, difícils de poder ser qualificades com a lògiques, assenyades o mesurades. Ans al contrari!. No han sigut les més desmesurades, però, les manifestades per l'executiu espanyol. Han estat igualades o superades per les reaccions de la premsa escrita madrilenya i pels tertulians de TV i ràdios espanyoles. Per no mencionar les manifestades pels partits pomposament auto-anomenats com a nacionals -de Espanya, es clar!-, absolutament desaforades i fins i tot contraproduents pels seus interessos. El mot embogir s'ha quedat curt. No defineix ni de bon tros el terrabastall que una senzilla resolució política ha causat entre els esperits febles i desconcertats d'aquells que haurien de ser exemple de tranquil·litat, fortalesa intel·lectual i seny pels desconcertats -i des-informats!- ciutadans espanyols, adduïts per mals polítics, entabanats per pitjors periodistes i formacions polítiques tan institucionalitzades i envilides -moltes d'elles emmerdades fins les celles- per la corrupció estructural i generalitzada que assota l'Estat espanyol. 

De tots els rebutjos provocats per les democràtiques intencions catalanes, els més vistosos han sigut els llançats per la policia, els fiscals i jutges, tots ells suposadament encarregats de perseguir i combatre la corrupció i els delictes en general. Tanmateix, en realitat estan actuant més com a policia política, com acusadors polítics i com jutges instructors de causes polítiques que no pas com a recercadors de la veritat i defensors de la justícia.

Quan uns investigadors basen les seves proves amb meres suposicions i conjectures inversemblants i és centren en fer encaixar determinats fets dins d'un guió prèviament establert, no fan bé la seva feina i el més greu, fan molt de mal a la justícia i a la veritat. Quan es parla de faccions de policies fidels als socialistes o afins als populars, la policia passa a ser considerada com guàrdia pretoriana al servei d'una ideologia política determinada i no al servei de la societat en general. Ara es parla d'un informe anomenat Pelícano fet per l'aparell policial i de intel·ligència controlat pel PSOE, sobre la corrupció dins la direcció del PP i destinat a anorrear políticament Mariano Rajoy. Alhora, la facció policial afecta al règim popular dedica els seus esforços per destruir Convergència i Artur Mas i de passada, passar comptes contra l'expresident Jordi Pujol i la seva família. Suposicions, pressions, xantatges, dossiers i informes més falsos que un dia de 36 hores..... Aquests poden ser alguns dels arguments que serveixen per fer veure com a culpable i delinqüent condemnat a mort al més innocent dels mortals. I de passada, s'emmascaren altres casos de corrupció molt més greus i escandalosos que afecten al partit del gobierno. Sovint, quan s'exagera massa, es munten espectacles de circ i es gesticula fins la caricatura al voltant d'un presumpte corrupte, hom acaba desconfiant d'aquesta mena de mals policies, més preocupats en agradar els seus amos què ocupats en escatir la veritat.

Quan uns fiscals ordenen registres innecessaris i aparatosos, en dates especialment delicades, escenifiquen batudes policials a la recerca d'unes proves que probablement ja poden haver estat destruïdes o amagades, al cap de molts mesos desprès d'iniciades les diligències,  no estan fent bé la seva feina i el que és més greu, actuen com a botxins de suposats delinqüents els quals no gaudeixen de la presumpció d'innocència. Quan permeten que els presumptes delinqüents siguin exhibits i escarnits subjectant-se en prou feina els pantalons perquè no se'ls baixin cap avall i bosses d'escombraries amb les seves pertinences dins, estan fent malament la seva feina. Quan no s'impedeix -sovint s'afavoreix!- que uns suposats periodistes actuïn com a piquets de linxament davant dels domicilis dels imputats, mentre assetgen, escarneixen i ultratgen veïns i familiars amb total impunitat, continuen fent malament la seva feina. Però el pitjor de tot es que són conscients de la seva maldat!. Quan no investiguen les filtracions a la premsa de matèria subjecta a secret del sumari estan traint la justícia, a més de prevaricar.

I els jutges que permeten aquestes filtracions a la premsa, o les revelacions del secret del sumari, que no defensen la presumpció d'innocència dels imputats, que no garanteixen els seus drets i de les seves famílies, o que són tan estrictes i rígids que només sabem seguir al peu de la lletra el codi penal, mercantil, civil o processal, sense interpretar les lleis amb mesura, proporcionalitat, flexibilitat i sentit de justícia, no són més que funcionaris de visera i "manguito". I com tots els funcionaris, són deutors de les seves restriccions ideològiques ....i dels seus amos!.

Doncs bé!. Aquesta mena de policies, fiscals i magistrats són els que han sigut escollits pels polítics espanyols com espases i matadors per donar l'estocada final i definitiva al desafiament sobiranista català. Com els polítics espanyols no saben fer política, ni tenen massa arrelats els principis democràtics, han embogit i estan esquitxats fins el cap damunt per corrupteles i corrupció, han encarregat que uns quants funcionaris de visera i "manguitos" facin la feina bruta contra més de dos milions -pel cap baix!- de ciutadans catalans. La majoria de catalans no estem fent una fugida endavant. El problema es que Espanya està fent una fugida endarrere.... Cinquanta anys enrere!.

Però.... Amb el currículum professional que presenten tots ells, la batalla la tenen perduda. Nosaltres ens escapolirem de l'escomesa amb gràcia, agilitat i il·lusió. Perquè nosaltres tenim els principis democràtics, la legitimitat política i la Justícia de la nostra part!. Ni més ni menys..... I unes imperioses ànsies de aconseguir la veritable llibertat, la plena sobirania i l'imprescindible i necessària independència de Catalunya.