JUNQUERAS?. Uffff....

S'han celebrat les votacions per elegir el president d'ERC amb uns resultats que advoquen cap a una segona volta, ja que cap candidatura ha obtingut almenys el 50% dels vots. Oriol Junqueras ha tret el 48% de recolzaments mentre que la segona candidatura ha arribat al 35%. Ras i curt, la militancia s'ha partit entre els que volen que Junqueras sigui reelegit (m'atreveixo a dir com a líder d'una mena de secta) i aquells que de cap manera volen la seva reelecció o bé no se senten prou engrescats amb les propostes que ofereix la candidatura continuista d'Oriol. 

Oriol Junqueras ha d'elegir entre reelecció o renunciar. La renuncia, plenament justificada, serviria per donar oxigen a un partit que ha perdut bous i esquelles a totes les darreres eleccions. Ell ha sigut el màxim responsable de tot el que s'ha fet o deixat de fer a ERC, malgrat haver patit una injusta persecució política i humana que va portar-lo a quatre anys d'engarjolament. Aleshores podia haver renunciat a la presidencia o delegar oficialment el comandament. No va fer-ho i per tant, ha d'assumir la responsabilitat de tot alló que durante aquests anys s'ha fet i desfet des del partit.

No pot escudarse darrere de "jo no hi era i no me'n faig càrrec del que ha passat durant els quatre anys engarjolat". No pot fer-ho perquè han ocorregut moltes coses prou determinants que mereixen una reflexió autocrítica com a mínim. Hi ha hagut pactes fallits amb Pedro Sánchez, investidures incondicionals per aturar l'extrema dreta extrema a canvi d'engrunes, flagrants incompliments del gobierno, aigualiment del procés independentista, indults inculpatoris i amnisties fuls, enfrontaments caïnites dins del partit i allunyament i divisions amb altres formacions i entitats independentistes, guerra bruta i foc amic entre republicans penjant cartells ignominiosos contra companys de partit i ninots a la via pública -es a dir, victimisme a dojo-, buscar l'hegemonia sobiranista amb Els Comuns que son taimadament espanyolistes disfressats catalans internacionalistes.

Soc del parer que Oriol Junqueras pateix el que en psicologia se'n diu síndrome d'Estocolm, definit com alló que passa quan els ostatges o víctimes d'abús creen vincles amb els captors o els abusadors. Aquesta connexió psicològica es desenvolupa al llarg dels dies, setmanes, mesos o fins i tot anys de captiveri o abús. Amb aquesta síndrome, ostatges o víctimes d'abús poden arribar a simpatitzar amb els seus captors. Resumint-ho en una de les seves cites més utilitzades: "Amo a España y soy buena persona", sovint dita en castellà. Es a dir, estima els botxins espanyols -jutges, fiscals, policies i polítics- que l'han perseguit, condemnat i engarjolat i els retreu que malgrat estimar-los tant el tractin com una mala persona.

En fi.... Tot això ha passat sota la direcció d'Oriol Junqueras. I és per això que el partit es troba a la vora de l'abisme de la irrellevància política.

No, no, no!. No pot dir "jo no hi era" i "no tinc cap responsabilitat". Menys egocentrisme, més humilitat i moltíssima autocritica es el que necessita la nova presidència del partit. ERC no mereix un lideratge que està diluint un llegat històric dins del catalanisme i l'independentisme, dividint-lo i dilapidant capital polític, il·lusions, ambicions i honestedat. 

Oriol Junqueras pot fer el darrer servei a l'ERC que diu que tant s'estima. Que renunciï a la reelecció i doni pas a saba nova que redreci el rumb d'un partit que no mereix seguir reculant políticament per culpa d'una mala direcció. Per cert, defensada per alguns acòlits com si fos el lideratge d'una secta.

ERC no s'ho mereix..... I Catalunya, tampoc!.

 

LA TOXICITAT DEL PPVOX I DE RETURC, DEL "MADRIT" IMMEMORIAL....

Avui no penso parlar només dels partits independentistes perquè no fan el que haurien de fer, ni tampoc de la independència de Catalunya o dels catalans, atordits com estem per l'espectacle madrileny que vulguis o no, val a dir-ho, forçosament vivim. No!. Avui penso parlar sobretot de la toxicitat política que senyoreja pel regne d'Espanya, encara que em resultarà difícil no connectar aquesta toxicitat amb l'anticatalanisme que acull tan profusament des de sempre l'estat borbònic castellà. 

Trobem un exemple paradigmàtic en la presidenta de la Comunitat de Madrid. Té un capteniment envers el que ella considera ha de ser l'exercici del poder, ara com ara com a líder de la comunitat, prou extremista. Diria d'extrema dreta perquè sovint s'emmiralla amb el partit franquista VOX. Es a dir, Ayuso combrega sovint amb les practiques franquistes, que vol dir feixistes. És per això que ara carrega abrandadament contra l'esposa de Pedro Sánchez i una suposada corrupció d'ell i del seu entorn, com pregona l'adveniment d'una reeixida ETA, utilitzant tant com li plau les victimes dels terroristes i la memoria dels assassinats. O bé s'omple la boca malparlant, mentint i exagerant -tot a l'hora- sobre els independentistes i contra Catalunya i els catalans en general, fent-ho com si no existissin i per tant no escoltessin les bajanades que gossa dir contra els independentistes, majoritaris encara avui a Catalunya. 

Perquè ho fa tot això?. Doncs per amagar la corrupció confesa del seu company de llit i alhora fer-li el llit al seu teòric company de partit i líder del PPVOX, Alberto Nuñez Feijoo, per fer-lo fora i ocupar la seva poltrona per poder entosigar encara més aferrissadament a Pedro Sánchez i el govern més progresista de la historia mundial, que ella considera és una catàstrofe per a la seva estimada i esbiaixada Espanya unicolor i uniforme, absolutament madridlitzada. I com Feijoo sent com esbufega al seu clatell, se li eriça el pel alhora que un calfred mortal recorre tota la seva persona, assumeix sense embuts la política de terra cremada contra el gobierno, contra Sánchez i la seva dona i contra qualsevol cosa que s'interposi entre la seva frustració política i el seu enemic polític, el qual considera està ocupant el lloc que la història -no pas els vots- té reservat per a ell.

Aquest dos personatges de la ultradreta madrilenya i la resta de companys de l'executiva de la secta han encomanat la seva toxicitat al partit del qual tots plegats pengen, depenen i manegen. La qual cosa ha fet de PPVOX una formació altament tòxica i, per que no dir-ho, perillosament antidemocràtica. Però això no es tot.....

Aquesta toxicitat política, però, s'ha escampat com la metàstasi d'un càncer per cap quasi totes les institucions de  l'estat. Jutges i magistrats, fiscals i policies, polítics, periodistes, empresaris.... Cap institució espanyola se'n deslliura. Ha contaminat tot allò que hom coneix com a Madrit, melic del món!. 

Quan es polititza la justicia, es judicialitza la política, quan la policia esdevé patriòtica, la premsa es torna sectaria i els empresaris basen les seves decisions no pas en els interessos empresarials i econòmics si no en les seves dèries i preferències polítiques, el resultat final es un desgavell desastrós per totes aquestes institucions amarades per la toxicitat política del Madrit immemorial.

Madrit està fent de l'estat espanyol un producte altament tòxic, antipàtic i en accelerada descomposició  cap l'estrepitosa i definitiva fallida com estat, com país i com nació, si no ho corregeixen els vots. O els deus, perquè es força difícil que s'arregli amb la fràgil democràcia espanyola....

Per tot això em demano: Per quins setze ous els catalans no fem mans i mànigues i fotem el camp d'aquest estat en precipitada fallida?. Perquè els partits independentistes no pacten i defensen un full de ruta unitari cap la independència?. Perquè nosaltres, els ciutadans, no forcem als partits, les institucions i el compatriotes que encara dubten i tornem a ocupar els carrers exigint ja la independència d'una maleïda vegada?. És que no ho ho entenc!.

Coi!. Que ens estem jugant la supervivència.....

L'ANTICATALANISME AL SEGLE XXI....

"Si has donat més del que podies donar i malgrat tot no en tenen prou donant-lis absència, distancia i silenci. De vegades t'arriben a valorar més quant et perden que quant et tenen". Andrés Alfonso.

Des de que es va anunciar la negociació entre el gobierno del PSOE i ERC sobre el finançament singular per a Catalunya -equivalent al concert basc i navarrès-, s'ha desfermat una campanya anticatalana com no s'havia vist des de l'anunci del pacte sobre el nou estatut de Catalunya, allà pels anys 2005-2006, que va portar al Partit Popular a recollir signatures per tot l'Estat contra Catalunya -així ho reconeixien la gent que anava a firmar entusiàsticament la crida de l'extrema dreta extrema espanyola-, i que va desencadenar el procés independentista que va portant-nos fins el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

Les autonomies governades pel PP i destacats barons del PSOE s'han pronunciat abrandadament contra aquest acord encara que no s'hagi concretat ni negociat res de res. Quantifiquen ja les conseqüències que representaria el fet que Catalunya recaptés tots els impostos generats al país, sobre les autonomies receptores de la solidaritat catalana, malgrat que l'acord contempla l'obligatorietat de destinar una bona quantitat de milions en concepte de solidaritat cap a les regions més necessitades. Fins i tot s'oposen a que l'Estat condoni una part del deute acumulat per Catalunya, malgrat que és una mesura extensible al deute contret per totes les autonomies.

Insolidaris, egoistes, supremacistes o catalans que trenquen la igualtat, son algunes de les més suaus perles que dediquen els nacional-espanyolistes a l'anunci sobre el que denominen despectivament el cupo catalán. Però això no es tot, ja que tots els insults, mentides i desqualificacions cap a polítics, partits i institucions catalanes estan fetes des de la rabia, l'enveja, l'odi i el despit més feridors.... No son conscients que estan practicant la xenofòbia més injusta i per tant intolerable cap tots els catalans -independentistes o no- com en altres temps es feien contra altres pobles i nacions, que sovint van culminar en persecucions i fins i tot en genocidis. La demonització de tot un poble, ni que sigui el català, se sap com comença però mai se sap com pot acabar.

De tota manera, poc ens ha d'importar el que pensin o diguin els nacionalistes espanyols. Al cap i a la fi estan ensopegant altra cop amb la mateixa pedra, en aquest cas, amb l'anticatalanisme atàvicament present a l'historia d'Espanya i singularment a la de Castella. L'Espanya d'avui -com abans Castella- i Catalunya sempre ens hem mirat de reüll i mai hem confiat els uns amb els altres. Però el Regne de Castella es va imposar per la força sobre la nació catalana i en l'afany d'anorrear-nos utilitza qualsevol excusa per aconseguir-ho. Persecució de la llengua catalana, boicot als productes catalans, foment mitjançant xantatge reial de la deslocalització de les empreses catalanes més senyeres, una judicatura hostil i antidemocràtica a més d'injusta amb Catalunya..... Tot, absolutament tot s'hi val per fer de Catalunya una regió més d'Espanya. I, per descomptat, no reconeixeran mai que Catalunya es una nació i no és Espanya, com Escòcia no és Anglaterra ni Ucraïna és Rusia.

Però el fracàs conreat en el patètic intent de eliminar qualsevol sentiment nacional dels catalans els ha portat a practicar la més perniciosa i implacable xenofobia com a colofó a aquesta despietada lluita secular contra Catalunya, que pels catalans ha passat a ser una lluita per la supervivencia....

Per tot això, hi ha algun il·lús a Espanya que cregui que els catalans romandrem callats i submisos davant tanta ignominia i que renunciarem a la independència de la nostra nació?. De debò pensen que amb aquestes accions conqueriran els nostres cors i la nostra lleialtat?. Mai!. Els catalans no volem ser compatriotes d'aquells que odien la nostra llengua i cultura, que menyspreen la nostra nació i que estan amarats d'enveja pel sol fet de no sentirnos ni voler ser espanyols. No volem que només en valorin pel que extreuen dels nostres impostos i es reparteixen entre ells en nom d'una falsa solidaritat inventada per igualar els catalans i espanyols empobrint, però, els catalans.

Mai!. Mal que els pesi, mai ho aconseguiran. Catalunya es una nació la qual majoritàriament vol la independència. I aquestes accions d'espanyolitat anticatalana refermen la nostra voluntat i encoratgen els nostres esperits. 

Som i serem per sempre més!.

I ARA QUÈ, ERC?.

La militància de ERC ha recolzat investir Illa com a president de la Generalitat. Certament els resultats han estat prou ajustats. El 53% ha votat a favor del candidat socialista mentre que el 44% no ho ha fet. 

I ara, què?.

No m'agrada ser au de mal averany però em temo que la travessa del desert que ha iniciat ERC serà tant o més dura i dramàtica que el canvi climàtic que ens assetja a tots plegats. Posar-se en mans d'un dels més acèrrims defensors de l'aplicació de l'article 155 a Catalunya no ha sigut una bona pensada. I ho va fer agafat de la mà de PP, C's i altres formacions hiper nacionalistes espanyoles amb arrels nítidament nacional catòliques!. Perquè malgrat que els acords subscrits entre PSC i ERC pogueren semblar bons, no deixen de ser plenament acords autonòmics. I a més a més, molt semblants als acords compromesos entre Rodriguez Zapatero i la ciutadania catalana. Recordeu allò de "aprovaré els estatuto que apruebe el parlamento catalán"?. Després Alfonso Guerra va passar el ribot per damunt del text i el TC va reblar el clau violentant tant els articles com l'esperit que recollien el nou estatut. Sembla que l'estament judicial i legislatiu espanyols tenen la mà trencada per perjudicar qualsevol fet quant tracta d'assumptes que signifiquin una millora per Catalunya. I l'executiu la té per incomplir les promeses fetes aixecant-nos la camisa tantes vegades com vol. 

Qui aturarà la catalanofòbia que ja han manifestat alguns prohoms socialistes contra el suposat "concert econòmic" per Catalunya?. Què no faran PPVOX contra l'acord utilitzant un cop més la judicatura castellana per fer-lo descarrilar?. I la premsa madrilenya i nacionalista espanyola en general no farà la concebuda campanya mediàtica -ja ha començat!- contra qualsevol qüestió que signifique una cosa bona pels catalans?.

Tinc la impressió que els militants que han votat a favor d'Illa ho han fet més per por a les greus conseqüències de la pèrdua d'hegemonia política del seu partit que no pas perquè fora bo per Catalunya. Em fa l'efecte que han preferit escoltar els cants de sirena entonats pels seus actuals líders, sense tenir en compte que els han abocat contra l'escullera.

Les motivacions estrictament partidistes de la militància no els han permès veure el mal que han fet al moviment independentista de Calalunya. Han acabat trencant la unitat envers la independència, tant necessària hores d'ara, que poden acabar posant-la als peus dels cavalls castellans.

Potser es que tot plegat significa que la majoria d'ERC ha deixat de ser independentista.....

Doncs, no!. Els independentistes no ens rendirem pas!. I continuarem fent camí amb o sense ERC. Malgrat ERC!.

  

 

   

 

EL PAL DEL GALLINER.....

Atès que la vida és com el pal d'un galliner, curt però ple de merda i que una revolució és el triomf dels ambiciosos i esperançats d'a baix sobre els medrosos i prepotents de dalt, els catalans no ens rendim. Mai renunciarem a la independència de Catalunya. La aconseguirem democràticament. Els catalans conformarem abans que no us penseu un nou estat sobirà i lliure en forma de república, plenament independent respecte Espanya i probablement dins -o fora, tant se val- de la Unió Europea, ja que volem néixer, créixer, aprendre, estimar, procrear, treballar, prosperar, descansar i morir en pau, llibertat, prosperitat, justícia i independència. Sense que la mesquinesa espanyola ni la roïndat europea ens continuïn robant la felicitat per més temps, agriant el nostre caràcter i enfosquint les nostres ànimes. I com podria haver dit el mateix Santiago Rossinyol, que el vi del Rhin escanciat per les valquíries ennuegui els nibelungs, mentre amunteguen els tresors que abans eren nostres, alhora que els gentilhomes espanyols deixin de ser tan bruts com el pal d'un galliner.....

La cúpula judicial castellana es com la brutícia que s'amuntega damunt el pal i terra d'un galliner. Fa mala olor, és fastigosament bruta i enganxifosa, la qual es transforma en una crosta dura i pudenta que cobreix la totalitat del corral, emmerdant a totes les gallines que picotegen aquí i allà sense fer res per deslliurar-se de les males influences de tanta merda acumulada.

Quan un jutge defeca injusticia, prevarica. Quan manipula la llei i la retorça, prevarica. Quan dicta sentències manifestament desproporcionades i injustes, prevarica. Quan la resta de jutges callen miserablement davant les arbitrarietats i il·legalitats dels prevaricadors, ni s'oposen o denuncien aquests comportaments immorals, son cómplices dels prevaricadors.

Quan un fiscal s'erigeix en salvador de la pàtria, prevarica. Quan demana venjança enlloc d'escatir la veritat, prevarica. Quan fa política enlloc de fer la seva feina, prevarica. Quan acusa d'un delicte inexistent afinant convenientment les probes, prevarica. I els fiscals que callen i no denuncien aquests comportaments ja sigui per acció o per omissió i no fan res per aturar-los, son còmplices dels prevaricadors.

Quan policies persegueixen prospectivament opositors polítics, prevariquen. Quan s'inventen delictes i manipulen fets i atestats per acusar injustament a gent innocent, prevariquen. Quan es transformen en energumens violents que vexen, atonyinem i reprimeixen a avis, homes i dones, joves i infants perquè es manifesten pacíficament defensant urnes i paperetes, prevariquen. Si hi ha policies que miren cap un altra costat quan algún company seu delinqueix, son cómplices d'aquests delictes i dels delinqüents que els cometen.

Quan hi ha mitjans de comunicació i periodistes que blanquegen, aplaudeixen i recolzen tota aquesta merda sense cap mena de vergonya ni mínima crítica, l'estat es troba a les vespres de rebre les absoltes.

Quan un polític utilitza tota aquesta merda per atonyinar l'adversari fins anorrear-lo i aconseguir el seu propòsit -sovint indecent- manllevant la separació de poders, o judicialitza la política i polititza la justícia, adultera la democràcia i es transforma en un delinqüent antidemocràtic.

Quan això passa a un estat que es diu de dret, democràtic i constitucional, és un estat malalt que està en vies de deixar-ho de ser, on la separació de poders no existeix, on els drets humans personals i col·lectius son trepitjats sense miraments ni escrúpols. encara que disposi d'una constitució inoperant que és només la copia d'una mala aparença de Carta Magna....

Tot això està passant al Regne d'Espanya, el pal del galliner espanyol.....

CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISIS DE ERC.....

Tres-cents destacats militants d'ERC han fet públic un manifest on es demana inequívocament el relleu de tota la cúpula del partit. I cada dia que passa s'hi afegeixen uns quants centenars més....

El sotrac que la formació republicana ha sofert a les darreres comtesses electorals ha provocat una crisis que hores d'ara té un molt mal pronòstic. 

El problema d'ERC és que li ha tocat agafar paella pel mànec i per tant qui ha de decidir cap on s'ha de decantar políticament. Al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles. Per tant, si cedeix novament al dictat del PSOE i les seves polítiques pretesament progressistes -per cert, sovint carregades de fal·làcies i aixecades de camissa-, rebrà clatellades per part de l'independentisme. Això és el que ha vingut passant fins ara i que en bona mesura és la causa de la brutal davallada soferta per la formació republicana, fet  que l'ha portat a la vora de l'abisme electoral. Si no cedeix i no dona suport a Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat, les clatellades vindran des de les files espanyolistes, de dretes i d'esquerres. I la caverna mediàtica madrilenya s'encarregarà de posar ERC al costat fosc de la força al mateix nivell que Carles Puigdemont -el dimoni amb cua, segons Espanya- i de JUNTS -l'infern independentista-. 

Davant d'aquest panorama, què pot fer ERC?. No té gaires alternatives. Si vol la independència com a prioritat, no pot cedir a l'autonomisme descafeïnat que ofereix Pedro Sánchez i el PSOE en forma d'un finançament singular dins de la multilateralitat de la LOFCA -recordem que l'Espanya de Rajoy ja va rebutjar el pacte fiscal semblant al concert basc proposat per Artur Mas-. Sánchez tampoc vol pactar un referèndum d'autodeterminació -com ja va fer Rajoy- i proposa aprofundir en un estatut d'autonomia que hores d'ara està més superat que el Memorial de Greuges de 1885.

L'única alternativa bona pel partit i per la Catalunya independentista és aplegar-se amb CUP i JUNTS i la resta d'entitats sobiranistes de la societat civil, prioritzant i reafirmat-se en la independència i tornar a ser el pal de paller de l'independentisme catalanista. Incidir en la confecció del necessari full de ruta que demanden i exigeixen els ciutadans i liderar col·legiadament el camí cap a la llibertat de Catalunya.

Al cap i a la fi mentre va  fer això que m'he atrevit exposar va liderar la societat catalana i va obtenir els millors resultats electorals com a partit polític. Tot això gràcies a l'empenta independentista que va saber encomanar....

Per tant, ja sap què ha fer!. Autocritica, humilitat i valentia. No n'hi ha més..... 

REFLEXIONS POSTELECTORALS.....

L'endemà de les eleccions catalanes i coneguts el resultats obtinguts per cada partit podem deduir que el nacionalisme espanyol s'ha fet amb l'hegemonia del Parlament i que l'extrema dreta extrema -d'aquí i d'allà- ha esclatat electoralment d'una forma inesperada. El partit socialista ha guanyat en escons i en vots. Els populars han quintuplicat el número de diputats. Els feixistes espanyols -franquistes- han consolidat el nombre de diputats i els xenòfobs catalans han obtingut de vell nou dos escons. Els Comuns han pagat la incongruència d'haver provocat l'avançament electoral, perdent bona part de la representació obtinguda a les eleccions de 2021. 

Pel que fa a les formacions independentistes si bé JUNTS obté 35 escons, ERC en perd 13 quedant-se en 20. Les CUP han continuat la seva particular travessa del desert perdent 5 diputats, més de la meitat que tenien fins avui. L'independentisme, doncs, suma 59 diputats, molt lluny del 52% dels vots obtinguts la legislatura passada que van permetre obtenir 74 diputats, una folgada majoria absoluta. 

I ara, què?. Ara a picar pedra!. No hem de somicar per aquesta aparent derrota. No hem de tirar-nos al cap els trastos i les culpes de la desfeta electoral conreada per l'independentisme. Hem de fer autocrítica i renovar lideratges i fulls de ruta. I hem d'assolir una sólida unitat d'acció entre partits, entitats sobiranistes i ciutadania en general per aconseguir la fita desitjada: la independència.

La base independentista és sólida. La base unionista a Catalunya és feble, perquè l'estat espanyol no satisfarà els compromisos adquirits amb Catalunya ni amb els catalans. Mai ho ha fet. I ara, que creu que ha eliminat de les seves vides el que ells denominen despectivament com el procés, encara menys. Perquè la catalanofòbia no s'aturarà. Perquè l'enveja i l'odi d'altres comunitats contra Catalunya atiada pels polítics nacionalistes espanyols no s'apaivagarà. Perquè continuarà l'incompliment de les inversions aprovades als PGE per a Catalunya. Perquè l'espoli fiscal persistirà. Perquè mai reconeixeran l'existència de la nació catalana. Perquè continuarà la creuada espanyolista contra l'escola, la llengua i la cultura catalanes. Perquè la (in)justicia espanyola es la justicia castellana.....

Estic convençut que els principis democràtics del poble català arriba al 100%. Que el dret d'autodeterminació supera el 80% i que a favor de la independència hi ha al voltant del 60% de l'electorat català.  

Davant aquesta realitat és impossible que no aconseguim superar el mal tràngol que ara estem empassant-nos. Perquè sabem què no hem de fer per no ensopegar un altra cop amb la mateixa pedra. Perquè sabem què hem de fer per aconseguir la preuada independència. Perquè sabem com ho hem de fer. Mentre vam actuar plegats vam arribar i guanyar a l'1 d'Octubre. Mentre vam compartir el full de ruta vam guanyar a un estat que maldava per anorrear-nos, emprant tot tipus d'armes contra l'independentisme. Fins i tot desprès d'aplicar el 155 vam guanyar el torcebraç a les forces espanyolistes a les eleccions que van convocar il·legítimament per reduir al no res l'independentisme. Ara hem aconseguit deslliurar-nos d'una mosca collonera com ha sigut Ciudadanos, morta i enterrada gràcies al seny dels electors catalans. Doncs bé!. Emprem novament el seny i fem-ho amb una bona dosi de rauxa i ens en sortirem..

Si tornem a persistir, guanyarem. Si prioritzem la independència i deixem les pica-baralles partidistes per desprès d'aconseguir-la, guanyarem. Si ens oblidem d'eixamplar la base sobiranista, hores d'ara ja prou sólida i malgrat tot creixent, guanyarem. Si no atenem els cants de sirena que s'escolten en el trencaones madrileny, no ens estavellarem contra les rocas de les podrides institucions de l'estat espanyol.....

Si volem, guanyarem!. 

VOTARÉ INDEPENDÈNCIA, MÉS ENLLÀ D'INSULTS I FAL·LÀCIES.....

Ja des de bon inici de la pre-campanya electoral s'entreveu en tots els partits que volen concórrer a les properes eleccions al Parlament l'existència d'un candidat a batre. Ho és pels partits espanyolistes però també per alguns que se'n diuen independentistes. Fins i tot se'l considera com el principal enemic polític d'Espanya a ulls de periodistes, jutges, fiscals, serveis secrets, policia nacional i guardia civil, tots ells al servei del règim vigent  de l'estat espanyol. Per cert, estat neofranquista de pedra picada. El candidat a qui em refereixo és, òbviament, el president Puigdemont..

Carles Puigdemont, segons la imatge confegida pels mitjans espanyolistes, és el dimoni amb cua que cal foragitar de l'escenari polític de l'estat. La judicatura el considera com el cap d'un perillos grup terrorista -tsunami- i malversador -de diners públics?- perquè ha posat en risc la sagrada unitat de la pàtria i perquè qüestiona la legitimitat d'un sistema judicial reconegudament sòrdid. Les forces de seguretat espanyoles no paren d'imputar-li greus fets delictius en base a suposicions i invents que de ridículs -inversemblants!- que resulten fan riure i plorar a l'hora. Els partits espanyols el consideren una perillosa nosa que impedeix aconseguir les aspiracions unitaristes i la desitjada submissió politico-administrativa de la nació catalana per a què no puguem assolir el que la majoria de ciutadans volem: la independència de Catalunya. Pel que fa a les formacions independentistes malden per evitar que Carles Puigdemont arreplegui darrera del seu lideratge una majoria de vots que li permetin arrabassar la presidència de la Generalitat i tornar a Catalunya en olor de multituds....

Pel que sembla, tots els adversaris del president Puigdemont s'han posat d'acord per a colocar-lo al centre de l'escenari ocupant el lloc de protagonista absolut d'aquest drama en que esdevindran les eleccions al Parlament. Donat que, sens dubte, per Catalunya significaran la reafirmació de l'independentisme majoritari o la confirmació d'aquesta paràlisis autonomista que hores d'ara estem patint.

Messiànic, botifler, dictador, partidista, fugat, venedor de fum, malversador.... Aquestes son algunes de les floretes que li dedican tots aquells que el consideran com l'enemic polític a liquidar.

Però Carles Puigdemont només és un exiliat polític com n'hi ha tants a Catalunya, perseguit per una judicatura que practica desinhibidament la lawfare amb notable desimboltura. És un polític a qui les patriòtiques forces de seguretat de l'estat li volen encolomar el lideratge d'un suposat grup terrorista que només existeix en els cervells enfebrats d'uns policies capaços de mentir i manipular fets essencialment polítics, ocorreguts durant el procés protagonitzat per l'independentisme català, el qual consideren ha sigut i és una traïció a l'Espanya pretesament immemorial. Deliris tots ells recolzats per fiscals afinadors i jutges sense ètica ni escrúpols, capaços de sustentar les infumables bajanades d'uns instructors fidels al franquisme sociològic, encara avui existent a Espanya després de cinquanta anys transcorreguts des de la mort del dictador.  

El més xocant, però, no és pas la rancúnia, l'odi o l'hostilitat que l'espanyolisme de tota mena sent i projecta cap a Carles Puigdemont. El que veritablement sobta és l'animadversió que alguns polítics independentistes manifesten cap a ell. Li retreuen que s'hagués exiliat a Waterloo, que demani unitat a tot l'independentisme o que reivindiqui una confrontació intel·ligent amb l'estat espanyol. L'acusen d'aprofitar-se de la non nata llei d'amnistia en benefici propi i de l'expulsió del l'executiu català decretada de facto per Aragonés amb l'excusa de deslleialtat de JUNTS cap el govern republicà. Li fan retrets de tota mena amb l'esbiaixada intenció d'impedir que re-assoleixi la presidencia de la Generalitat, negant-li el dret a recuperar allò que l'article 155 li va arrabassar de forma tant injusta com antidemocràtica i per tant il·legítimament, aviat farà set anys.

No se'n sortiran!. Ni els que volen aniquilar-lo per ser poc independentista, ni els que ho volen fer per ser massa independentista. No sé si guanyarà les properes eleccions al Parlament. Si crec que l'estan fent gratuïtament la campanya electoral perquè pugui aconseguir-ho. Quant bases l'escomesa contra l'adversari polític en mentides, exageracions, insults i atacs personals sense fonament, és molt probable que provoquis el resultat contrari al que inicialment desitges.

Per tant, jo votaré independència més enllà d'insults, fal·làcies i volades de coloms....

     

INDEPENDÈNCIA O AUTONOMISME: "THIS IS THE QUESTION".

He arribat a la conclusió que hi ha dues formes de ser i d'entendre l'independentisme.... 

Fins ara podíem considerar que els independentistes eren de naixement o sobrevinguts. Els primers son aquells que sempre ho han sigut, sense matisos ni subterfugis. Ho son perquè s'han adonat que una nació sense estat -dependent d'un estat-nació com l'espanyol- no té futur i a més a més volen furtar-li el seu tarannà i la seva història. La nació colonitzadora fa tot alló que estigui al seu abast, ja sigui legal, alegal, ilegal o fins i tot immoral, per anorrear la identitat, la llengua, la cultura i la història dels pobles colonitzats. Fins i tot ho fa en les finances i l'economia -les riqueses, en definitiva- de les colònies, espoliant tota mena de recursos físics i humans fins esgotar-los. El regne d'Espanya és un bon exemple. Ho ha fet a Sudamérica, a Cuba o a les Filipines en el passat. Fins que el seu imperi, al qual mai s'amagava el Sol, va desaparèixer entre les brumes de la història. Encara que pretensiosament continua considerant-se imperial avui, concretament amb Catalunya i la resta dels Països Catalans. I en certa mesura amb el País Basc i Galícia, no ens oblidem. Som les darreres colònies d'un imperi fracassat i en vies de desaparició, malgrat que se'n resisteixi a fer-ho.

Doncs bé!. Molts catalans ens hem adonat que dins d'aquest estat només hi ha vacuïtat i tenebres. Per a nosaltres, Espanya no ens ofereix ni esperança, ni prosperitat, ni reconeixement i per tant cap mena de futur. Espanya no vol ciutadans, vol súbdits submisos. I la nació catalana no hi té cabuda. Ni dins del seu estat ni dins de la seva caduca constitució. A no ser que deixem de ser com som, deixant-nos anorrear com a catalans per a ser degudament assimilats com espanyols castellanitzats. Els independentistes tenim molt clar què volem i quines són les nostres prioritats. Volem la independencia perquè és l'única alternativa per a la supervivència de Catalunya com a nació. I volem un estat que ens aixoplugui i no que ens esclafi com a poble lliure. En definitiva, volem la plena i total sobirania, com té qualsevol altra país d'aquest atribolat i convuls Món. 

Hi ha una altre clase de independentistes. Aquells que ho són sobrevinguts des de l'autonomisme i que ara s'han adonat que l'Espanya de les autonomies ha sigut una aixecada de camisa i un fracàs absolut, per lo qual s'han apuntat a l'independentisme com a única sortida reeixida d'aquest reialme en perpetua construcció mai consolidat, constituït com a estat -en fallida-, que gaudeix d'unes institucions, ja siguin privades o publiques, altes o baixes, tant se val però absolutament corrompudes i decadents. Per fi han obert els ulls i han arribat a la conclusió que Espanya és irreformable i que la única sortida d'aquest desgavell és la independència.

La diferència entre ambdós independentismes la trobem en si ho son prioritàriament o instrumentalment. Aquells que tenim la independència com a prioritat no renunciem pas a gestionar el dia a dia sobre alló que ens permeti l'autoritat central, per a satisfer en la mesura de les nostres magres competències les necessitats dels catalans, encara que condicionem totes les nostres decisions a conseguirla -fins i tot unilateralment si cal-, sabedors que serà la plena sobirania la que ens permetrà gestionar tots els recursos que generem com a nació, en interès i al servei de la gent del país. En canvi, els independentistes instrumentals volem gestionar els recursos que l'estat ens delega graciosament sota rigorós control espanyol, per avançar pas a pas cap a un hipotètic pacte inassolible que ens permeti autodeterminar-nos, sense cap mena de pressa. És a dir, la característica principal que adorna aquells que son independentistes de saló és la pusil·lanimitat. És la por a que l'amo s'acabi emprenyant i ens castigui. És la vergonyant submissió als colons. Son aquells conformistes que diuen qui dia passa any empeny.

L'independentisme no ha de fer diferència entre dretes o esquerres, entre burgesos o treballadors. Entre independentistes de naixement o conversos. Entre catalans d'un partit o d'un  altra. La independència la farem els independentistes de debó i no els catalans pusil·lànimes, porucs, submisos, conformistes, hipòcrites o cínics. 

Per tant, exigim als nostres líders polítics que no vulguin aixacar-nos la camisa, ni imposar-nos camins costeruts i infranquejables. Que no donin excuses de mal pagador, com ara eixamplar la base social, apel·lar a grans majories i consensos, buscar l'hegemonia partidista o esperar que l'estat ens permeti exercir l'autodeterminació perquè mai ho farà. Si no prioritzen la independència que deixin de dir-se independentistes i acceptin la seva condició d'autonomistes..... 

Nosaltres, la gent, els catalans, ja tenim ben clara la nostra prioritat. Només falta que els líders dels partits també l'assumeixin sense excuses. Si no ho fan, que s'apartin d'una punyetera vegada i deixin que ho fem els ciutadans corrents i líders nous que els substitueixin. Al cap i a la fi és el que històricament han fet els ciutadans de tots els països que s'han deslliurat de les seves metròpolis.... 

Hem de tenir en compte que els independentistes som imprescindibles per aconseguir la independència, però els polítics submisos, no pas!.

Per tant, els polítics pusil·lànimes, son absolutament prescindibles..... Perquè ja están amortitzats!.

JO NO CREC EN LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.....

Jo no crec en la justícia espanyola.....

El president del Consejo General del Poder Judicial espanyol ha demanat que els polítics deixin en pau als jutges i magistrats. Demana que no es qüestioni la seva imparcialitat i no se'ls acusi de prevaricació. Defensa que els jutges espanyols no practiquen cap mena de lawfare. 

Pel que sembla el fet que un grup de col·legues seus s'hagin posicionat abrandadament contra la tramitació de la llei d'amnistia abans fins i tot que arribés al Congrés per ser debatuda, no mereix el qualificatiu d'invasió en els afers del poder legislatiu o ni tant sols cap mena de reprovació o crítica.

Això ho demana un magistrat, Vicente Guilarte, president per substitució del titular dimitit d'un òrgan absolutament desacreditat, amb els vocals caducats, que exerceixen el càrrec de forma ilegítima perquè fa cinc anys que tots haurien d'haver plegat i ser substituïts per un renovat CGPJ. Renovació que no s'ha produït perquè el partit de dretes extrema que els va nomenar, el Partido Popular, no vol fer-ho per a mantenir el control i influencies sobre el màxim òrgan de govern de la judicatura.

Jo no crec en la justícia espanyola..... 

Un jutge de l'Audiencia Nacional, concretament Manuel García-Castellón, s'ha entestat en rebregat el cas Tsunami Democrático per tal d'involucrar Carles Puigdemont i Marta Rovira com investigats per terrorisme. Perquè els inculpa com a terroristes?. Doncs perquè un ciutadà francès va morir a conseqüència d'un infart que va patir durant les protestes produïdes a l'aeroport del Prat, un cop coneguda la injusta i desproporcionada sentència imposada contra els independentistes catalans. Jutge instructor que fa anys i panys està investigant els fets i fins que no s'ha arribat a l'acord entre JUNTS i PSOE d'implementar la llei d'amnistia no havia investigat a Carles Puigdemont ni per terrorisme ni per res. Fent-ho ara per que no pugi beneficiar-se de l'amnistia, donat que els delictes de terrorisme queden expressament exclosos de la llei com in-amnistiables. Aquest jutge té la mala sort de promulgar les interlocutòries tot just desprès que s'hagin produït uns fets polítics o administratius que podem incidir a favor de l'independentisme. Coincidències del calendari judicial, diuen..... 

Per cert, l'Audiencia Nacional és l'alter ego del Tribunal de Orden Público, el TOP franquista, que un dia se'n deia TOP i el següent AN, perquè tot canvies sense que res canvies. Diuen les males llengües que la AN no té cap parangó semblant en altres estats democràtics.

Jo no crec en la justicia espanyola.....

El jutjat d'instrucció nº 1 de Barcelona en mans del magistrat Joaquin Aguirre López fins ara no havia decidit que Carles Puigdemont i el seu entorn fossin investigats per un delicte de traïció al regne d'Espanya per l'Operació Vólkhov. Perquè traïció?. Doncs perquè segons la fabulosa història farcida de suposicions instruida per aquest jutge Vladimir Putin va oferir 10.000 soldats rusos a la Generalitat per defensar la independència de Catalunya. També va manifestar en aquestes suposades converses que pensaba envair Ucraïna cinc anys abans (!!!!) de consumar l'agressió. Per no parlan de les promeses de finançament -fins a 500.000 milions en bitcoins- que la mafia rusa va fer als suposats enviats de la Generalitat per, entre d'altres coses, comprar....Aragó!. Tots aquest inversemblants desvaris -investigats per la GC, tot s'ha de dir- ho atribueixen per a intentar desestabilitzar la Unió Europea. I casualment els investigats per traïció no poden acollir-se a cap amnistia.... Pura coincidència, també!.

Aquest inefable jutge ha gosat donar una entrevista a la televisió pública alemana en la qual sense embuts ha manifestat els prejudicis i animadversió que té fonamentalment sobre el president Carles Puigdemont i l'independentisme en general. Per no parlar de l'àudio que s'ha fet públic on es burla sarcàsticament de l'ex-president de la Generalitat. I s'ha quedat tan ample, l'home....

Jo no crec en la justicia espanyola.....

Aquests només son tres exemples prou significatius de com actua i on es trova la justicia castellana. Entre el deliri i la prevaricació. Entre la manipulació i la lawfare. Entre la injusticia i la il·legitimitat. Utilitzant els forassenyats atestats de la GC i la PN per fer imputacions esbojarrades. És cert que podríem considerar que son fets aïllats, que no tots els jutges ho fan tan malament ni senten tant odi cap a uns determinats ciutadans. Però no és menys cert que cap jutge, o associació de jutges i magistrats, o els fiscals, o col·legis d'advocats s'han pronunciat sobre aquests escàndols judicials i policials, ni els han criticat i molts menys denunciat i condemnat com es mereixen. Ans el contrari, amb l'inestimable altaveu proporcionat per la premsa madrilenya afí al règim -cavernaria o no, tant se val- continuen diuen que no hi ha lawfare, ni prevaricació, ni il·legitimitat de cap mena. Que tot és legal, ple d'imparcialitat i de justicia.... 

Jo no crec en la justicia espanyola.....

Es veu que només el poder judicial i no els altres poders de l'estat poden criticar i immiscir-se en els afers del legislatiu i de l'executiu fent saltar pels aires la divisió de poders i independència judicial que diuen defensar tan aferrissadament.

S'imaginen que passaria si la gent, el poble, els ciutadans retiréssim la confiança i el respecte deguts als jutges i magistrats perquè enlloc de justicia imparteix injusticia?. La JUSTICIA seria morta, desapareixeria!. Doncs això ja ens passa a milions de ciutadans catalans d'aquest maleit estat. Perquè quant la judicatura actua com el poder absolut d'un estat, amb total impunitat i sense cap mena de contrapoder ni control i quant la política es judicializa i la justicia es polititza, aquest estat ha begut oli i ja pot plegar. Ni és de dret ni és democràtic. És senzillament una dictadura.... Ni més ni menys!. 

  

i 3/ UN NOU ANY REQUEREIX UNA RENOVADA ACTITUD....

Si veritablement volem aconseguir la llibertat per Catalunya, la independència, no podem fiar-ho tot a una negociació que mai fins ara, ha aconseguit els resultats que necessitem imperativament. L'estat espanyol sap que negociant pot dilatar i esmorteir ad infinitum els anhels de la majoria de catalans. Ja ha passat abans, per exemple amb la taula de negociació pactada amb ERC, que només ha aconseguit que en tres anys s'hagi reunit tres cops sense cap mena d'acord que pugui considerar-se com una passa endavant per la resolució del conflicte polític. L'indult o el canvi del codi penal han sigut pegats que no han aturat la repressió ni han propiciat cap referèndum.... La taula no ha servit ni per jugar al parxís!. Un autèntic fiasco!.

Ara tornar-hi no pas una si no tres o quatre taules de negociació -una taula de partits catalans, un altra amb JUNTS, una amb ERC i la de governs- es marejar la perdiu i que ens continuïn aixecant la camissa indefinidament per sempre més. No!. Amb Espanya no paga la pena negociar. El que hem de fer es plantejar i comunicar les nostres condicions i intencions i actuar en funció de la resposta rebuda. I fer-ho amb la unitat total dels independentistes, amb un sol objectiu i una sola veu. La taula de negociació serà útil un cop aconseguida la independència per pactar el repartiment d'actius i passius de l'estat, no abans....

Així doncs la meva aposta es clara. Només la DUI ens portarà la independència. Jugar amb les cartes marcades d'Espanya és no voler la independencia. És voler mantenir indefinidament l'anhel independentista esmorteït per tal d'aconseguir l'hegemonia partidista, millores autonòmiques i tot el peix al cove que l'estat ens permeti pescar..... Res més!.

Però fer la DUI requereix coratge. I exigeix valentia. Cal fer-la, defensar-la a qualsevol preu i desemvolupar-la sense dubtes ni vacil·lacions. Tot això exigeix sacrificis, mobilitzacions massives, ocupar carrers i places, desobediències ciutadanes generals i capacitat d'entomar la violència física però també política i administrativa que sens dubte desplegarà el Regne d'Espanya. Fent tot això dins d'un marc de no violència i mantenint intactes els principis democràtics que caracteritzen el nostre moviment, només així podrem aconseguir la desitjada llibertat de Catalunya. 

Hi hauran detencions, persecució policial, guerra bruta, lawfare, violència i represalies de tota mena..... Res que no hagem patit ja hores d'ara des de quan aviat fara 15 anys van iniciar tot el procés sobiranista de Catalunya. Es així com sap respondre l'estat espanyol..... Dialogant amb les pistoles damunt la taula. Tal i com van fer els franquistes quan es va negociar la Sagrada Constitució Espanyola.

D'aquelles pols aquest llots. I jo no vull continuar arrebossat amb el fang d'una Constitució en la qual no hi tenim cabuda.

2/ UN NOU ANY REQUEREIX UNA RENOVADA ACTITUD....

Els nostres polítics, un pelet mesells, han decidit que el millor per Catalunya es negociar-ho tot amb el reeditat -i recolzat per ells- nou gobierno progresista de coalición. Negociar l'autodeterminació, l'amnistia, el finançament, les infraestructures..... Tot!. El dia a dia i l'any a any. El peix, el cove i el pescador. I volen fer-nos creure que aconseguiran els acords escaients i necessaris per fer realitat els nostres desitjos de llibertat.

I un be negre!. S'ha creat a tot l'estat la necessària atmosfera negativa i contraria a la negociació que farà impossible acordar cap convocatoria de referèndum d'autodeterminació. PPVOX i l'ala menys socialista de les esquerres estan fent una campanya mediàtica brutal contra aquest dret dirigida a condicionar l'opinió suposadament imparcial del Tribunal Constitucional, del Consell d'Estat i totes les altres institucions espanyoles, que farà impossible qualsevol mena de consulta sobre el dret a decidir i s'impedirà que passi la teranyina político-administrativa que han estès contra aquest dret irrenunciable pels catalans, perquè mai s'arribi a implementar. Ep!. Malgrat que es troba recollit  dins la Constitució a través dels acords internacionals subscrits pel regne d'Espanya. Pel que fa a l'amnistia el CGPJ, el TS, l'AN, la fiscalia i la majoria d'associacions professionals de la judicatura i els sindicats policials ja s'han posicionat en contra i amenacen fer consultas dilatòries al TC i a la justicia europea per torpedinar la futura aplicació de la llei -si es que finalment s'aprova- i per tant, mantenint la persecució contra l'independentisme com si aquí no hages passat res.  

El finançament també ha merescut les diatribes del PPVOX i les reserves del socialisme. No a un finançament singular per Catalunya!. La resta d'autonomies han fet tots els escarafalls haguts i per haver per tal que això no signifiqui que Catalunya rebi més recursos per evitar greuges comparatius, llevat l'espoli fiscal que pateix Catalunya, es clar. En definitiva no a disminuir el dèficit fiscal ja que això aniria en contra del superàvit de la resta d'autonomies.... No, no, no!. Encara gràcies que ofereixen disminuir el deute acumulat en 15.000 milions d'euros a Catalunya, això si, estenent aquesta gràcia a la resta d'autonomies en les quantitats equivalents per cada una d'elles, perquè no sigui dit.... Malgrat que ho continuen criticant perquè toca més a Catalunya i això no es pot tolerar!. El gobierno també s'han compromès, com sempre, que aquest model de finançament serà el millor que mai s'hagi aprovat i que beneficiara a tothom per igual, singularment a Catalunya....

Pel que fa a infraestructures el que sempre. Promeses, compromisos i execucions pressupostaries que mai acaben complint-se.

No traurem res en fiar-ho tot a la negociació amb qui no vol negociar lleialment. Tenim l'experiència acumulada els darrers quasi 50 anys de pretesa democràcia espanyola. Està farcida de frustracions, entabanades, mentides i incompliments. L'estat espanyol no es de fiar perquè no vol -no ens estima!- els catalans. Vol súbdits!. Som una nosa per a ells!. Per això volen aniquilar-nos com a nació, com a poble i com a ciutadans.

I doncs, què hem de fer?. Què pot fer la Generalitat?. I el Poble, què volem i què farem?.

SEGUEIX..... 

1/ UN NOU ANY REQUEREIX UNA RENOVADA ACTITUD....

L'independentisme es troba ficat en un atzucac. Més ben dit, ens hi estan ficant la extrema dreta extrema espanyola -i molts dels pretesament auto considerats socialistes-, mostrant-nos de forma inequívoca el seu tarannà anti-independentista, per no dir el que veritablement és: anticatalà!.

Aquest cap d'any els presidents autonòmics del Regne d'Espanya han basat els missatges de felicitacions per desitjar el millor pels seus conciutadans dedicant-se fonamentalment a blasmar contra Catalunya i els suposats privilegis que diuen rebem els catalans. Que si rebrem més diners per finançament, més inversions infraestructures, que serem menys solidaris amb les comunitats pobres, fent les carregoses apel·lacions a un enfortiment de la igualtat constitucional i que la justícia ha de ser igual per tots..... Tot degudament embolcallat amb fal·làcies carregades d'enveja i ridícules ganes d'emulació degudament amanides amb gran quantitat d'odi, rancúnia i càrregues contra l'encara non nata amnistia cap els perseguits polítics independentistes. En definitiva, tots els missatges mostrant una galopant sobredosis de catalanofóbia i una ira inconteniblement desaforada. I ara PPVOX reblant el clau demanen una llei d'il·legalitzaciò de les formacions independentistes tot demonitzant l'amnistia cap els perseguits polítics catalans.

Hom podrà pensar que aquest escrit està dictat per un excés de victimisme per part meva, però els fets desmenteixen aquesta suposició. El tarannà dels líders del PPVOX, Abascal i Feijoo, demostren el grau de cinisme i catalanofóbia que estan inoculant dins la societat espanyola. Per no parlar de la immensa tasca desenvolupada per molts prohoms socialistes, com ara Garcia Page, Lambán, Felipe González o Alfonso Guerra, entre d'altres.

L'atac desfermat contra l'amnistia i l'independentisme s'ha convertit en un atac a la societat catalana. No hem d'oblidar que més o menys el 80% dels catalans estem a favor del referéndum d'autodeterminació mentre que a favor de la independència freguem el 60% cas d'acordar-se lleialment i amb prous garanties democràtiques. No cal dir que la immensa majoria de ciutadans estem a favor de l'amnistia.

Doncs bé, segons la majoria d'espanyols l'amnistia es anticonstitucional, injusta i atenta contra la separació de poders. El referèndum d'autodeterminació no hi cap, tampoc, dins la Constitució i per tant es inviable i indesitjable. Pel que fa a la independència es impossible perquè atempta contra la sagrada unitat de la pàtria.

On quedem la majoria de catalans, doncs?. No som constitucionals, no podem decidir el nostre futur polític i administratiu i no podem defensar ni lluitar per la independència de Catalunya. Tot això té una maleïda aparença xenófoba que en altres països i altres temps va desembocar en neteja ètnica i solucions finals.  

Espanya ens està expulsant de la vida política, administrativa, económica i de la justícia d'un estat que se'n diu democràtic i de dret. Som milions de catalans a qui sens neguen precisament els nostres drets imposant-nos deures inasumibles,  que som espoliats fiscalment any darrera any i que som perseguits policial i judicialment sense que la justicia ens protegeixi com caldria.

Davant d'aquest panorama tan emboirat, que em de fer els catalans.....?.

SEGUEIX.....