y 2) FUTUR INCERT PER L'INDEPENDENTISME?.

Hem de reconèixer que entre el desconcert i la divisió que regne a l'independentisme i l'assetjament a que el sotmeten els nacionalistes espanyols, la independència ho té fotut. I en canvi la gent s'hi afegeix cada dia més i s'apunta amb renovat goig a aquest costerut objectiu ple alhora d'esperança, de fam de veritable justícia i de la prosperitat que representarà aconseguir-ho.

Això es així!. Perquè.... Qui vol una justícia injusta, venjativa i nacional-catòlica, defensora d'ofici dels drets de la banca i dels poderosos?. Qui vol que els jutges esdevinguin salvadors de la pàtria enlloc de defensors de la justícia?. I una policia desprestigiada, violenta i partidista que és capaç d'assetjar i imputar innocents "porque lo digo yo" o "porque lo manda la superioridad?. Qui vol una guàrdia civil assedegada d'odi contra els catalans i prepotentment nacional-franquista, capaç de respondre a la rabiosa ordre de "a por ellos"?. Volem una fiscalia disposada a afinar tot allò que li mani el poder o que li roti, encara que sigui il·legítim?. Volem ser dins d'un Estat que ja fa massa anys va enterrar la separació de poders sota tones de cinisme i ranci nacionalisme espanyolista?. Creiem en uns polítics que recolzen un estatut, demanen firmes arreu de l'Estat per no aplicar-lo, copien el text literalment en els estatuts d'altres comunitats, després el retallen, el sotmeten a referèndum aprovant-se, l'impugnen davant el TC que torna a raspallar-lo, exigeixen que la Generalitat obeeixi fil per randa el text retallat, com s'ha de fer amb aquesta mena de codi d'Hammurabi que resulta ser la irreformable i pètria Constitució espanyola i que hores d'ara ofereixen fer un altre estatut per arreglar el desgavell creat per ells?. Volem uns polítics disposats a prometre la lluna i desprès donar-nos pel sac?. Volem que les grans empreses del país siguin sotmeses i es pleguin a xantatges i pressions financeres i comercials brutals -fins i tot des de la corona!- per a que marxin de Catalunya?. Hem de continuar patint la desinformació que fan els mitjans cavernaris quan menteixen, manipulen i retorcen la realitat de Catalunya i els catalans?. Volem un cap d'Estat que no hem escollit, que beneeix i s'apunta al crit i la violència que s'amaga darrera del "a por ellos" llançat contra els més que 2,5 milions de catalans independentistes, mentre s'oblida que la seva Constitució només li dona un paper d'àrbitre en els conflictes polítics....?. Son tants els motius que tenim per dir "adéu Espanya" que encara resulta més inversemblant la divisió, el desconcert i la por que l'independentisme mostra hores d'ara..... Bé!. No som el poble sobirà els que estem dividits. Estem units i sabem que volem i com aconseguir-ho. Els únics que tenen por, que estan desconcertats i dividits i que no saben on i com  anar endavant son alguns polítics de segona fila dels nostres principals partits.

Per tot això és urgent que algú prengui el lideratge. Hem d'acceptar el fet que un segrestat engarjolat no pot prendre les decisions que necessita l'independentisme. Com podem demanar-li que avant posi la llibertat de Catalunya a la seva pròpia llibertat?. Quan hom pateix captiveri està absolutament condicionat a la voluntat dels seus carcellers. Poden endurir les condicions d'empresonament. Poden forçar la seva voluntat mitjançant xantatges, premiant o castigant segons que digui o faci. Fins i tot poden forçar la pressa de decisions del captiu amb tortura psicològica. No serà precisament això el que patiran els polítics catalans empresonats, durant i després del judici trampa a que seran sotmesos els propers mesos?. No sabem tots quina serà la sentència que dictaran els jutges del Tribunal Suprem basant-se en un relat fals construït a partir de les mentides recollides en els atestats de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, afinats per la fiscalia i signats i beneits per l'inquisidor general Pablo Llarena i la seva alter ego de l'Audiència Nacional -el TOP!- Carmen Lamela?. Oriol Junqueras no podrà dedicar-se en cos i ànima a liderar el procés independentista. Ni tant sols podrà fer-ho amb el seu propi partit. I en part la culpa es nostra, per no haver-lo alliberat ni física ni virtualment a ell i a la resta de segrestats de la feixuga càrrega que pot resultar exercir el lideratge d'un procés prou complicat i hores d'ara estancat, romanent injustament engarjolats per molts anys fins que la Justícia europea no hi posi remei.

He de confessar que hem sento més a prop del president Puigdemont que de cap altre líder que estigui a la presó, a l'exili o en llibertat. Entre altres motius perquè gaudeix d'un enorme potencial com a defensor i divulgador de la causa independentista arreu del Món. També penso que la creació de la Crida es un gran encert. Les pors i reticències desfermades entre PDCat, ERC i les CUP demostren la importància d'aquesta creació. I tant el lideratge del president legítim com la formació tenen una ineludible data de caducitat: quan siguem independents!. Per aquest motiu pot esdevenir una formació política que vagi més enllà dels partits. Us imagineu que passaria si s'afegissin a títol personal Marta Rovira d'ERC i Anna Gabriel de les CUP?. I David Fernàndez, que ara no és ni tan sols portaveu cupaire?. Perquè no pot passar?. Toni Comín de ERC ho ha fet!. I si les entitats sobiranistes -ANC, ÒMNIUM, AMI- li donen suport explícit i implícit, es multiplicaria la seva eficàcia. No és que pugui passar, és que ha de passar, necessàriament!. La Crida serà l'instrument aglutinador de forces polítiques i persones. És el desllorigador que necessitem!.

I desprès hem de tenir clar que Espanya mai reconeixerà ni el dret d'autodeterminació ni a Catalunya com a subjecte polític. Mai reconeixeran a Catalunya com a nació ni els drets inherents a aquesta condició!. Per tant quin sentit té demanar un cop i mil pactar un referèndum?. Podem refiar-nos d'una improbable reforma constitucional que depengui de PP, C's, VOX i també PSOE?. I més tenint en compte els reiterats incompliments de l'Estat i les seves institucions més senyeres en totes les promeses fetes a Catalunya..... De l'Estat espanyol només podem esperar enganys, falsedats, repressió i injustícia. Per tant s'imposa com a única alternativa, la qual mai hem de deixar a banda, la unilateralitat!. Malgrat totes les dificultats i violència que va endegar Espanya, el mandat de l'u d'octubre es inexcusable. L'empenta del 3, ho va reblar i impulsar i el resultat del 21 de desembre ho va confirmar. La resta es fer volar coloms.

Hem de tenir en compte que el mandat de l'u d'octubre també va representar que el procés cap a la independència depèn més que mai de tots els independentistes, no pas només dels líders i dels partits. Per tant, la defensa dels valors republicans recau a les nostres espatlles. Hem de defensar-nos de la violència espanyola. Hem de desobeir la justícia espanyola. Hem de renegar de la policia espanyola. Hem de deixar de pagar impostos a Espanya. Hem de denunciar i rebutjar la pantomima del judici contra els presos polítics...... Hem de fer -i no només anunciar!- la revolució pacifica, contundent i democràtica que sempre ens hem exigit a nosaltres mateixos!.

Per tant i per concloure, ens cal el lideratge ferm i clar de Carles Puigdemont. Ens cal potenciar la Crida i fer-ne d'ella el punt de confluència de totes les sensibilitats polítiques de l'independentisme i de més enllà. Hem d'involucrar-nos a nivell personal prescindint, o millor deixant per després de la independència, la nostra militància partidista en la presa de decisions que sorgeixin des d'aquesta nova organització aglutinadora. Hem d'establir complicitats i aliances amb institucions, partits i polítics d'altres països per reforçar i projectar encara més el sobiranisme de Catalunya cap el Món. Hem de posar negre sobre blanc els trets definitoris de la futura Constitució de la República. Hem de prescindir de l'opinió del Gobierno, de les institucions i dels partits polítics espanyols perquè no tenen cap altra intenció que no sigui aturar la independència, reprimir-nos i anorrear-nos. Hem de fer oïdes sordes dels cants de sirena que ofereixen reformes constitucionals, nous estatuts, nou sistema de finançament autonòmic o aprovar pressupostos que ara si son generosos amb els catalans, no hem de creure en reconeixements fake i parcials de llengua i cultura catalanes dins la legislació espanyola, ni en nous encaixos impossibles de Catalunya dins d'una Constitució gravada a foc i d'inspiració divina i per tant, irreformable..... i per cert, absolutament obsoleta!. Es a dir, hem de començar a fer i anar a la nostra perquè si no, sempre anirem a la seva.....

El futur de l'independentisme no es pas incert. Es costerut, però no incert. Causa vertigen en els responsables polítics perquè no depèn d'ells. Dels d'aquí i dels d'allà. Causa por i desconcert entre els pusil·lànimes, catalans i espanyols. Però la gent, la majoria de catalans ho tenim clar. Volem la República!. Malgrat les incerteses, pors i vertígens que pateixen les formacions polítiques catalanes. I estem disposats a aconseguir-la malgrat Espanya i malgrat les pors i vertígens de tots ells!.

Aquesta es la nostra força i la seva por..... I a l'horitzó, la independència!.



  

1) FUTUR INCERT PER L'INDEPENDENTISME?.

Hem arribat a un punt on l'independentisme ha de començar a fer una profunda i sincera reflexió. Per descomptat, acompanyada d'una autocrítica prou punyent. Ja s'ha acabat la peremptòria vaga de fam i la massa continguda commemoració del 21 D. Hora és doncs de començar a parlar clar i català.

Resulta comprensible que cada partit sobiranista vulgui volar pel seu compte. D'aquí la suposada des-unió que hom pot percebre dins de l'independentisme. Al cap i a la fi ERC, les CUP i el PDCat defensen opcions i posicions polítiques, socials i econòmiques diferents, que van des de la dreta clàssica fins l'esquerra més extrema, passant pel sempre cautelós i poruc centre. Aquesta és la mare dels ous!. No hi ha unitat i si una transversalitat sostinguda i potenciada per a que cada partit pugui marcar perfil propi pel seu compte. Es a dir, cadascú traça les seves pròpies línies roges. S'hi afegim el dolorós fet que no hi ha lideratges forts i definits, ni full de ruta unitari, ni mapa a seguir, ni camí pel qual transitar fins arribar a la fita desitjada per tothom, conclourem que hores d'ara l'anhelada independència no es troba al nostre abast. Tots sabem on volem arribar però no ens posen d'acord com fer-ho!. Aquesta és la realitat que des dels passats i reeixits 1 d'octubre i 21 de desembre de 2017 estem vivint a Catalunya. No sabem com i què fer després de l'èxit aconseguit.....

El PDCat en prou feines sura damunt la maregassa que s'abat sobre l'independentisme. Qui hauria de ser el seu líder natural, el president Carles Puigdemont, es qüestionat sibil·linament per l'ala més pusil·lànime del partit. Fet que s'agreuja a causa de l'exili que pateix i la desconfiança que provoca la creació de la Crida Nacional per la República. El PDECat la veu com un artefacte creat per absorbir el partit. Alhora, el lideratge del president Torra a més de ser posat en qüestió dins de les seves pròpies files en prou feines és acceptat i si de cas ho és, es fa amb les profundes i dissimulades reticències dels socis de govern. Les CUP fins i tot el menyspreen. Per altra banda dins del partit encara hi ha prou dirigents que enyoren temps passats i poders i influències perdudes a Madrid. Per aquesta raó malden i pugnen per a recuperar una suposada centralitat política que consideren òrfena d'ençà del joiós esclat del procés independentista nascut aviat farà una dècada.

En canvi ERC té el seu líder Oriol Junqueras engarjolat a Lledoners i la secretaria general Marta Rovira exiliada a Suïssa pels mateixos motius que Carles Puigdemont, és a dir, per la persecució política que pateixen, com els altres membres del govern legitim de la Generalitat, destituït per cert il·legítimament per Mariano Rajoy. Per tant, afirmen els actuals encarregats del partit cada dos per tres no tenir manca de lideratge i així ho diuen i exhibeixen . Homes com Aragonès, Tardà o Rufián son els cridats a demostrar que Oriol Junqueras encara és el líder natural i que no hi ha buit de poder dins de la seva històrica formació. Per bé que podem afirmar que aquests substituts circumstancials no estan a l'altura del lideratge i les necessitats i exigències requerides per la Catalunya d'avui. Dissimuladament sembla com si preparessin el terreny per assolir un nou tripartit d'esquerres el qual no podrà ser una altra cosa que autonomista, no pas independentista. No oblidem que Els Comuns i els seus camarades d'ICV son socis preferents dels republicans. I naden i guarden la roba amb suprema habilitat pel que fa a la independència. Son la indefinició in person, calculada i cínica alhora!. En canvi el PSC ha abraçat l'etern i evanescent federalisme, posterior però a una improbable per impossible reforma de la sagrada Constitució espanyola com a solució de tots els problemes que pateix Catalunya. Fins i tot aplaudeixen i no s'amaguen pas davant l'oferiment plantejat per Pedro Sánchez d'aprovar un nou estatut d'autonomia com a panacea dels mals i batusses que patim els catalans. Es a dir, hem d'oblidar-nos de totes les promeses mai acomplertes que Espanya ens ha fet des de temps immemorials. Hem de creure'ns un nou "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament" i tornar a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra.

Pel que fa a les CUP, tothom sap que no hi ha lideratges. Només hi ha portaveus que canvien cada cop que sigui necessari, encara que ordenadament i per rigorós torn. Totes les decisions importants es prenen de forma asamblearia. Per tant, la manca de líders és volguda i manifesta. I la ineficàcia del seu funcionament, també!. Han decidit que Quim Torra no els fa el pes i per tant, no recolzen res que la Generalitat proposi. Els acusen de no seguir el mandat assolit l'u d'octubre, ni de la lluita del 3 i de no desobeir ni enfrontar-se amb Madrit alhora que denuncien que des de la Generalitat fan polítiques purament autonomistes. S'ha de reconèixer, però, que la seva coherència continua intacta. Tant intacta com la seva claredat. I tan impossible com voler fer la independència i la revolució popular a la vegada. Revolució i independència no és que siguin incompatibles. Però tenen que ser consecutives. Primer una cosa i després l'altra. No és gaire coherent, ni clarificador, ni possible fer-ho tot alhora perquè si ja és prou difícil fer la independència, fer la revolució encara ho és més. D'aquí que la revolució sempre quedi pendent. A tot estirar, en prou feines s'aconsegueix canviar determinades polítiques socials que al cap de poc temps son abatudes per les forces dretanes, les quals mai acaben de desaparèixer. Ans el contrari, com l'au Fènix, ressorgeixen de les seves pròpies cendres...... Igual que passa amb el franquisme, certament!.

Doncs bé!. El PDCat surant. ERC en mans de substituts encegats i adduïts per un nou tripartit. D'esquerres, però!. També estan entestats -o potser son excuses?- en eixamplar encara més la base independentista. I les CUP fent assemblees i revolucions pendents tantes com poden i volen. Si a aquest panorama hi afegim la brutal repressió a que està sotmès l'independentisme de forma sostinguda i implacable, el segrest i exili dels seus líders, l'acarnissament mentider i manipulador de la (in)justícia castellana i dels mitjans de comunicació cavernaris -madrilenys quasi tots- envers el sobiranisme, així com la lluita desfermada dins la dreta més extrema per demostrar qui és més anti-català i qui és més nacional-catòlic, representada per PP, C's i ara també VOX -en definitiva dins del franquisme!-, veurem que les perspectives de futur per a Catalunya no semblen massa encoratjadores.

Hora és de començar a dir què volem, com ho volem fer i quan farem el cim......

    

   

DE UFANOSOS I SUPERBS ESPANYA N'ESTÀ PLENA....

L'unionisme espanyolista s'ha construït un relat absolutament maniqueu al voltant de la realitat catalana per tal de combatre l'independentisme. Una història fictícia que també serveix per anorrear la voluntat dels catalans i per a no voler reconèixer a Catalunya com a subjecte polític. En definitiva per salvaguardar la fracassada i per a ells sagrada unitat de l'Estat i fer prevaler els interessos i drets -que no pas deures- d'aquesta Espanya excloent i feixuga d'arrels i gens inequívocament castellans.

Un dels arguments més recurrents que utilitzen és dir que existeix una fractura dins la societat catalana provocada per l'independentisme. Que no pot fer-se un referèndum d'autodeterminació ja que no és constitucional i cas de celebrar-se agreujarà encara més aquesta divisió entre persones i famílies així com l'enfrontament entre dues meitats irreconciliables de catalans, la qual cosa empitjorarà amb el pas del temps, es farà més gran i aspre i fins i tot es manifestarà amb brutal violència. Segons els unionistes hi ha una majoria absoluta  parlamentaria però no existeix una majoria social ni política a favor de la independència i en canvi hi ha una majoria eventual, tant se val si és silenciosa, sorollosa o virtual, que vol seguir essent espanyola. I que la sobirania popular pertany a tots els espanyols, no pas només als catalans. Per tant, aquesta independència resulta inviable i impossible..... Per altra banda, també es vanten ufanosos i amb supèrbia dient que Espanya és un estat de dret seriós i una democràcia consolidada i plena, equiparables a les millors del Mon mundial.

L'arrogància que mostren els nacional-monàrquics espanyols només és comparable a la feblesa argumental que fan servir i que ni tan sols aconsegueix apaivagar l'immens ridícul en el qual sovint cauen.

Dir que entre els catalans hi ha fractura és expressar un desig més que ser una certesa. L'únic que hi ha son profundes diferències polítiques, com passa a totes les societats democràtiques. En canvi no podem oblidar allò que sobra a Catalunya. Sobren expedicionaris amb aires colonialistes transportats des d'altres comunitats per aparentar que les convocatòries i manifestacions unionistes son cada cop més nombroses. Sobren provocadors com JUSAPOL, SCC i VOX -de la mà de C's i PP!- que venen a fotre'ns davant dels nostres nassos i a provocar-nos -aquells que van venir a atonyinar-nos l'u d'octubre ara venen a humiliar-nos!- descaradament. Sobren els polítics malastrucs, que malden per enfrontar la ciutadania utilitzant les mentides i les falsedats per defensar les idees unionistes, sense fer servir la veritat, la paraula i la raó. Sense voler enraonar. Prefereixen denunciar que a Catalunya hi ha kale borroka per assimilar l'independentisme amb el terrorisme d'ETA, essent tan fals com dir que VOX no és un partit feixista. Fan servir la seva Constitució -ja no és la constitució de la majoria de catalans- com si fos una porra en mans dels piolins i els benemèrits. Han fet seva de manera literal la frase "La letra con sangre entra" atribuïda al barceloní Apeles Mestres. La segona part de la dita, "y la religión a hostias" no se si és seva o d'origen popular, però en qualsevol cas els nacional-catòlics també se l'han apropiat. Especialment, la policia i la judicatura. Com han fet amb la violència que busquen i causen per justificar l'aplicació d'un nou 155 corregit i augmentat, per sotmetre i imposar-se a l'independentisme català pacífic i democràtic. De fet, sempre l'han tingut molt present com a ideari polític. Em refereixo a les "hòsties" violentes. Ahir, avui i em temo que demà. Quan una constitució es transforma en un bat de beisbol per intimidar o una llossa de pedra irreformable i se li donen uns atributs sagrats, quasi taumatúrgics, deixa de ser útil. I si s'utilitza per excloure les eines democràtiques que ajuden a encarar i resoldre les diferències polítiques que sovint sorgeixen dins qualsevol societat, aleshores a més de inútil es antidemocràtica. El mateix passa amb la justícia. Quan esdevé venjativa, respon a criteris polítics, deixa de ser sorda, muda i cega i interpreta la llei al gust i sota les ordres del poder establer, es torna il·legítima.

Excloure la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació i declarar-lo com no constitucional, o inconstitucional, és un veritable despropòsit. És renunciar d'antuvi a la democràcia. És convidar a l'enfrontament a les parts. És deixar en mans de la violència allò que es pot deixar en mans de la paraula, de l'acord i del pacte. Afirmar que no hi ha una majoria social a favor de la independència és no voler reconèixer que hi ha una majoria sòlida que si la volem. Perquè si no és així, per quins setze ous no convoquen un referèndum que diuen que guanyarien?. No ho fan perquè l'únic cert és que entre un setanta i un vuitanta per cent de catalans estem a favor de convocar i fer un referèndum d'autodeterminació. El mateix percentatge de ciutadans volem ser republicans. Tot això segons les seves pròpies enquestes, no pas les que son en mans dels independentistes. La seva suposada majoria virtual no és més que una minoria real de bloqueig de tarannà quasi colonial. Aquesta és la raó de no voler acceptar el fet democràtic del referèndum el qual, per descomptat, si té plena cabuda dins de l'ordenament jurídic espanyol, dins de la Constitució i dins dels tractats internacionals que Espanya va signar i aixoplugar dins la seva constitució ja fa molts anys. El que passa és que per raons polítiques i por a la democràcia no el volen ni pactar, ni convocar, ni celebrar. No fos cas que guanyéssim els independentistes.....

No es tracta de si la sobirania rau en el poble espanyol o en el català. Discutir sobre això és una bajanada. Al Regne Unit amb Escòcia, a Canadà amb Quebec o a França amb Nova Caledònia ni s'ho han platejat ni ho han discutit. L'autodeterminació s'exerceix en el territori i en la població on es planteja la qüestió i es qüestiona la metròpoli. Es busquen solucions polítiques a problemes polítics. Si els problemes son de la magnitud del plantejat per Catalunya, amb més motiu. Les constitucions d'aquest països tampoc recollien explícitament el dret d'autodeterminació, però van acomodar les seves lleis a la situació platejada!. Espanya i excuses de mal pagador és el mateix..... Malauradament!.

L'himne català, Els Segadors, té una estrofa -la primera- prou explicita referida als castellans imperialistes d'altres temps, que avui manté plena vigència encara que només sigui referida als poderosos que regnen en totes les institucions d'aquest immemorial i galdós Estat espanyol: "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". No n'hi ha prou amb auto-considerar-se un estat de dret seriós i una democràcia consolidada. Se'n ha de ser i s'ha d'exercir!. Amb presos i exiliats polítics no se'n és. S'ha de demostrar cada dia!. Negant les eines de la democràcia, és a dir, negant el referèndum sense alternatives, així no es demostra. Ni manipulant la Justícia perquè es vengin i s'encarregui de reparar l'honor suposadament maculat de l'Estat. Ni fent de la violència i persecució policial l'únic instrument per resoldre un conflicte polític. Ni boicotejant les finances de la Generalitat, ni pressionant empreses per a que marxin. Ni perseguint rapers, còmics, mestres, batlles, regidors, comandaments de mossos i parlamentaris sobiranistes. Ni fent que el cap d'Estat avali l'ignominiós "a por ellos".....

S'ha de fer POLÍTICA. En majúscules!. Donat que no fer-la és deixar com única alternativa per a la part agreujada la desobediència. L'enfrontament. L'autodefensa. La revolta..... Fins i tot, la revolució!. És això el que busca l'unionisme?. Vol esclafar una suposada rebel·lió -com diuen els seus jutges i fiscals- amb l'ús de la força bruta?. Ho fiarà tot a la policia, a la guàrdia civil?. A l'exercit?. Als jutges i fiscals afinadors?. Quin preu s'haurà de pagar pel fet de no permetre utilitzar una eina tan escaient con és un referèndum d'autodeterminació, que demana un vuitanta per cent dels catalans i per que totes les parts concernides acceptin el resultat que es produeixi?. Esperen potser que des de Europa i la ONU imposin finalment la consulta?.

Cada cop queda menys temps. La determinació de la majoria de catalans no minva, si no que augmenta. La nostra paciència però també té un límit. L'únic que minva dia a dia és el respecte als principis democràtics d'un dels actors protagonistes del drama que estem vivint: la part  espanyola. Encara que no hi ha cap altre alternativa per Espanya que no sigui ser valenta i justa, enlloc d'ufanosa i superba.....

O això o el desastre.....


                  

L'OU O LA GALLINA?.

S'han celebrat eleccions autonòmiques a Andalusia. El resultat que han obtingut els diversos partits que s'han presentat ha sigut prou galdós. Per resumir-ho, les dretes han obtingut la majoria absoluta amb 59 escons, 12 dels quals pertanyen a VOX, un partit descaradament feixista. Els 50 restants se'ls han repartit socialistes (33) i podemitas (17). Així doncs, la dreta radical representada per PP (26) i C's (21) més VOX han desallotjat la socialista Susana Díaz, la faraona, després de quasi quaranta anys de regnat d'esquerres a aquella comunitat autònoma. I la clau de tot plegat ha re-caigut en mans dels feixistes. Ells poden fer i desfer ara el que més els convingui.

Naturalment, desprès del terratrèmol polític produït tothom vol analitzar els resultats electorals i atorgar les pertinents culpes del desgavell ocasionat. Doncs bé, tant els analistes polítics de dretes, d'esquerres i de centre, així com re-nombrats periodistes més o menys subjectius i adoctrinadors i tots els medis de comunicació, com ara son diaris, revistes, teles i ràdios cavernaris, groguencs o nacional-catòlics, tots, absolutament tots coincideixen en assenyalar com a principal culpable de terrabastall andalús a...... l'independentisme català!.

Perquè arriben a aquesta contundent conclusió?. Doncs per que volen aprofitar el fet de l'ascens de l'extrema dreta espanyola assenyalant-lo com a resposta al procés independentista iniciat a Catalunya i que es a punt de culminar tan bon punt conclogui la farsa de judici endegat contra els presos polítics catalans. Es a dir, culpabilitzen la independència com a causant del despertar del feixisme espanyol.....

Els unionistes cada cop mostrem amb més claredat una monumental miopia -absolutament premeditada i voluntària- a l'hora d'analitzar i reconèixer la realitat catalana i fins i tot la seva pròpia realitat, l'espanyola. Aviam..... El feixisme espanyol mai ha estat adormit!. D'ençà la mort de Franco el feixisme -a Espanya en diuen franquisme- s'ha mantingut amagat dins de les altes institucions espanyoles, per exemple en la judicatura, la policia i la guàrdia civil, periodistes, l'exercit i moltíssims alts funcionaris de carrera. Tots aquests franquistes ho son genèticament, de naixement. Pertanyen a famílies d'antiga soca i de llarga tradició com a servidors públics -abans, durant i després de la dictadura- que van prosperar durant el franquisme, els fills i nets dels quals han continuat la nissaga familiar. Durant la maleïda transició i primers anys de suposada democràcia els franquistes van acomodar-se a la nova situació amb absoluta impunitat i lliures d'anar ocupant els llocs estratègics i claus de l'Estat renovat però sempitern i incommovible, llocs per cert que sempre han restat a les seves mans. També van fundar Aliança Popular, formació política hereva directa del Movimiento Nacional i fundat pels jerarques franquistes, el qual després esdevindria en Partit Popular. Els populars sempre es van vantar de que a Espanya no hi havia extrema dreta però ho deien perquè la tenien dins de casa seva. Veien la brossa en ulls aliens però no veien la biga dins del seu propi ull. Mentre no veien els feixistes dins del seu partit aquests anaven acaparant protagonisme, escampant la seva ideologia, influint en els programes i propostes polítiques i recollint suports i complicitats dins i fora del partit. Es van escampar pel partit i d'allà van anant consolidant-se per totes les institucions de l'Estat, en un procés clarament metastàtic. Alhora va sorgir C's, partit anti-català i hiper nacionalista espanyol per excel·lència. Les connexions entre PP i C's s'evidencien no tan sols en el fet que els seus dirigents son antics militants populars i/o nacional-catòlics espanyolistes i lerrouxistes, si no també pels recursos econòmics arreplegats que van permetre la seva creació i ara sostenen les seves sòlides finances, l'origen de les quals venen de la FAES i l'IBEX 35, com el Partit Popular. Males llengües diuen que C's també va sucar-hi pa dels recursos sostrets al Palau de la Música per Millet i Montull. Per cert, circumstància mai investigada per la fiscalia afinadora espanyola.....

Doncs bé!. Amb aquests antecedents, el feixisme va arribar a la conclusió que ja era hora de sortir de l'ou i començar a viure pel seu compte. I va nàixer VOX. Mentre PP i C's anaven fent seu l'ideari feixista -autoritarisme, nacionalisme, intransigència, revisionisme, banderes, llengua hegemònica, centralisme, etc.-, VOX anava creixent, infiltrant-se a la policia i guàrdia civil -JUSAPOL-, a la judicatura -CGPJ-, anava comprant i arreplegant voluntats polítiques, periodístiques, econòmiques.... I es consolidava com a principal subjecte del feixisme sense caretes ni disfresses darrera de les quals amagar-se.

VOX es la síntesis de populars i ciudadanos. La seva cosmovisió es resumeix en nació espanyola única, llengua castellana hegemònica, catolicisme preconciliar, rebuig a la diferència, xenofòbia, supremacia hispana i unitat de destí en l'universal. Una mena del tradicionalista Dios, Patria y Rey passat pel sedàs falangista. Els seus principals enemics son els migrants, les feministes i els independentistes catalans. Si hom vol saber quines propostes electorals ofereixen arribarà a la conclusió que volen fer renàixer Franco. Si hom vol visualitzar aquest re-nascut franquisme només ha de mirar una bandera espanyola amb el ocellot franquista -la gallina!- estampat pel damunt del roig i el gualda.  

La gallina franquista va posar un ou. L'ou es va covar amb l'escalf de PP i C's. Per fi va trencar la closca i va sortir una serp carregada d'antuvi de mortal verí, no pas un pollet dols, esponjós i suau. Durant la modèlica transició de la dictadura a la democràcia espanyola va anant inoculant el verí del feixisme en petites dosis dins dels partits dretans. El PP i C's van assimilar el feixisme subtilment, sens adonar-se. O potser adonant-se. El van blanquejar, el van normalitzar i donar ales fins que la serp s'ha fet gran i insaciable. I ara se'ls cruspirà...... El feixisme es caníbal. Es menga el pare, la mare i els germans. Un cop fora de l'ou res l'aturarà perquè el seu verí s'escampa per arreu fins embrutar les ànimes dels ingenus ciutadans, els  quals acaben sucumbint. Comença a recollir vots i adhesions, a comprar voluntats i anorrear enemics. I es fa gran, fort, agressiu, violent i carregat de superba.

No podem ser tolerants amb el feixisme. Ni comprensius. I no podem tolerar que els seus pares i germans els facin viables i els permetin créixer. Al feixisme se'l combat!.  Se'l rebutja, no pas se'l permet créixer lliurament com si no fos un verí per la societat en general i pels individus en particular. Per això tots hem de ser antifeixistes!. S'ha de ser intolerant amb el feixisme!.

La millor manera de ser antifeixista és ser demòcrates abrandats. És no permetre que s'apropiïn de les institucions, ni dels símbols, dels partits o de l'Estat. És exercir i defensar els drets individuals i col·lectius. És defensar la llibertat. I per descomptat, no hem de permetre que inoculin el seu verí a la gent.

En el cas de Catalunya, es defensar el republicanisme, l'autodeterminació i la independència. Sense por i sense embuts!. Només així ens deslliurarem del feixisme, sempre viu en la nostra societat per a voler matar-la. Per a voler matar-nos!. 

No podran passar.....