ARRAVATAMENT TERESIÀ.

Jorge Fernández Díaz, actual ministre de l'Interior de Espanya, és un personatge veritablement singular. Nascut a Valladolid i criat a Barcelona, forma part d'una rància família espanyola aparentment molt arrelada a Catalunya. La família Fernández Díaz s'ha distingit des de sempre pels ferms vincles professionals mantinguts amb els aparells de l'Estat com a funcionaris públics. El seu germà Alberto és l'actual líder popular a l'ajuntament de Barcelona, i preservador oficial de les essències pàtries -i pètries- espanyoles al cap i casal de Catalunya. Són precisament aquestes condicions de membres destacats, del Partit Popular d'ara i l'herència rebuda per part del Movimiento Nacional d'abans, las que defineixen meridianament el seus pensaments i lleialtats públiques i privades a totes hores i per sempre més: llei -castellana-, ordre -autoritat-, i Espanya -eterna-. Ens trobem davant la típica família patriòticament castellana, tradicionalista i profundament nacionalista -encara que com passa amb tots els espanyolistes no ho reconeguin- en comissió de servei, destinada per la superioritat a tindre cura de la perifèria de l'Estat i cridada a preservar les arrels i l'essència de la hispanitat a través dels anys i panys i per damunt de tot i tothom.

Jorge Fernández va confessar fa uns anys que es va sentir cridat per Deu. Per això va ingressar com a numerari a l'Opus Dei. Aquell renaixement a la fe marca la seva existència espiritual ara, i guia des d'aleshores els seus actes i exhortacions fins a límits insospitats. No dubte en condemnar els matrimonis gais fins al punt d'ofendre els desviats, a la vegada que cultiva una sòlida i entranyable amistat amb el cardenal -i confessor- Rouco Varela, sinistre personatge perpètuament malcarat, de paraula severa i ànima poc caritativa. De passada es permet condecorar a la Verge del Amor amb la més alta medalla (d'or, per descomptat) al mèrit policial que existeix. Jorge Fernández Díaz no s'amaga pas ni s'avergonyeix gens dels seus principis i creences. És per això que es mostra amb tanta transparència i claredat davant la ciutadania de tot l'Estat. 

Davant del creixement del sobiranisme a Catalunya, el ministre de l'Interior ens ha dedicat a nosaltres, els pecadors independentistes, alguns sermons -sens dubte inspirats pel cardenal Rouco- farcits d'abominacions i condemnes, que demostren les pors i febleses que pateix el seu turmentat esperit. "Una Catalunya independent seria pastura del terrorisme i el crim organitzat, fàcilment". Lloat sia Déu!. Per sempre més!. Tant Jorge Fernández com d'altres líders populars no paren d'advertir-nos de les desgràcies que ens esperen fora d'Espanya. Avui són les 10 plagues bíbliques que ens cauran damunt, com si Catalunya fos l'Egipte dels faraons, i demà quaranta anys de travessa pel desert, com si els catalans fossin el poble jueu camí de la terra promesa. Fins i tot reconeix que la seva pròpia família està dividida com a conseqüència del procés sobiranista -encara que traspassa a la resta de famílies catalanes aquest suposat enfrontament familiar que pateix ell mateix-. Per no parlar dels desitjos de García Margallo -ministre 2.0 molt més modern i laic- d'enviar-nos a vagar pel fred espai sideral; o desterrats a l'illa de Robinson Crusoe, com voldria Mariano Rajoy, el prosaic impassible. Ni Fernández Díaz, ni García Margallo, ni el mateix Rajoy Brey son capaços de dir-nos, però, que ens passarà si continuem dins d'aquest Estat, que de tant que ens estima ens vol vençuts, quiets, callats i morts.

És amb personatges com Fernández Díaz amb qui hem de negociar un presumpte nou encaix polític dins d'Espanya?. Es pot confiar amb un il·luminat captiu d'un arravatament teresià, com pateix el ministre de l'Interior?. Potser és amb gent com García Margallo amb qui hem de parlar?. Hem de fiar-nos d'uns servidors públics que utilitzen la policia i la diplomàcia per fer la guerra -bruta o neta, tant se val- contra Catalunya?. És per ventura algú com Mariano Rajoy amb qui hem d'arribar a pactar, esperar lleialtat i obtenir justícia?. Tots aquells que busquen la tercera via, el diàleg incondicional amb Madrit, o que ofereixen afegir disposicions addicionals a la Constitució espanyola, i un nou pacte fiscal, i competències exclusives blindades per la Generalitat en cultura, educació, infraestructures, etc...., s'han preguntat si és precisament això el que volem ara la majoria de ciutadans catalans?. S'han preguntat si ens refiem de la seva escadussera paraula?. Crec que no s'ho han preguntat!. I la resposta és no. Rotundament no!. Em temo que pretenen cuinar-nos un vell-nou encaix forçat de Catalunya dins d'Espanya, d'acord amb els interessos econòmics i desitjos polítics dels de sempre, prescindint dels anhels i les demandes dels ciutadans catalans. Però l'immensa majoria del poble català volem votar per decidir el futur de la nostra nació, en pau i llibertat!. No ens hem manifestat pas pels carrers de les ciutats ni ocupat les carreteres del Principat, de nord a sud, per pidolar més autonomia, més respecte, ni tan sols més diners. Els quals, per cert, són dels ciutadans catalans, expropiats per Madrit.

Dons bé. En altres temps i altres països -i també actualment!- aquestes mesquineses de les autoritats van donar com a resultat aldarulls, revolucions i fins i tot guerres. I les seculars autoritats inamovibles van ser esborrades de la realitat i de la historia dels nous països resultants i reeixits. Va guanyar la Llibertat i la Independència. Com històricament sempre ha passat i passarà. Per tant, cal preguntar-nos: és això el que volen?. Volen provocar-nos?. Volen potser que enlloc de sortir al carrer amb joia, festa i renovada esperança ens manifestem amb odi, enutj i violència?.

Senyor Fernández Díaz i companyia: no juguin amb els sentiments de la gent. És pecat!. I per homes com vostès, suposadament honestos, temorencs de Déu, cabals i assenyats no els tindria que costar gens ni mica aparentar un bri de decència, si la tinguessin. No creguin que són vostès qui dominen la situació, perquè no és veritat. Els catalans volem votar a favor o en contra de la independència i no a favor de la tercera via. Aquesta només tindria raó de ser si la independència sortís vençuda desprès de la consulta, no abans. Llavors en parlaríem.

No és desgavellat pensar, però, que amb el comportament que l'unionisme espanyolista té sobre el procés endegat a Catalunya, la independència s'apropa acceleradament. L'incompetència dels unionistes és la nostra fortalesa. Les seves pors esdevenen la nostra valentia. La seva bel·ligerància és la nostra pau. Les seves amenaces de violència són les nostres esperances de llibertat. I el seu unionisme forçat, trampós, lleig i insuportable és el que ens donarà la plena sobirania. La futura independència de Catalunya ens omple d'optimisme.... Definitivament, ni els ministres un a un, ni el Govern espanyol en ple i, per descomptat, ni tant sols el Partit Popular en massa, estan posseïts per un arravatament teresià. Més aviat son al·lucinacions delirants produïdes per una febrada intermitent.

Per la mort de Déu, no fotem!. I no facin més el ridícul!.... Ja són massa vells!.

MALAGUANYADA LLEI, MALAGUANYADA DIPLOMÀCIA. DISSORTAT ESTAT.

El ministre espanyol d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel Garcia Margallo, el qual malda sempre que pot per pronunciar-se sobre la inevitable independència de Catalunya, acaba d'explicar la raó per la qual és precisament ell qui assumeix aquesta tasca tan feixuga -suposo!-. Amb tota solemnitat, ha declarat: "La independència de Catalunya depèn del reconeixement internacional".

És per aquesta raó que em permeto qualificar de inevitable la futura independència de Catalunya. En efecte, sembla que el govern d'España ha acabat entenen que no pot fer absolutament res -dins de la legitimitat democràtica, es clar- per aturar el procés sobiranista endegat pels ciutadans catalans. I confirma tot allò que des de Catalunya estan, sempre hem cregut. La nostre guerra no és pas contra Espanya. La nostra lluita és pel reconeixement d'Europa i la resta del món. Per això mateix els arguments que utilitzen des de Madrit contra el referèndum d'autodeterminació sempre fan referència a flotar per l'inhòspit espai sideral, o que serem desterrats per sempre més a l'illa de Robinson Crusoe i expulsats de la UE, del euro i si cal, del vell continent. Les deu plagues d'Egipte cauran sobre els catalans!. Una catàstrofe econòmica i social planarà per damunt de Catalunya!. Consideren que cap país no reconeixerà pas l'Estat català. Ni en broma. Per tot això és el ministre Margallo qui s'encarrega de buscar aliats dins la comunitat internacional perquè donin suport a les tesis espanyoles contra Catalunya i els catalans.

Ara s'entenen moltes cosses!. Per exemple, perquè allò que es proposa des de les files de la Santa Aliança autonomista dia si, dia no, conegut pel comú dels mortals com a tercera via, és sistemàticament menystingut per Madrit. Dons perquè segons el respectable Margallo "discutir sobre solucions inviables no ajuda a asserenar el debat". Ergo, la tercera via és inviable!. Més clar, aigua.

Aquestes ganes de no parlar sobre res amb la Generalitat és precisament el que fa inevitable la secessió. Espanya ja va rebutjar fa anys la tercera via, perquè el malaguanyat acord sobre el nou Estatut aprovat pels catalans va ser precisament això. El partit Popular va endegar aleshores una vergonyosa campanya contra aquell text, les conseqüències de la qual van acabar de convencer a quasi tots els catalans que units amb Espanya no hauria futur ni esperança per la nostra nació. El debat no es va asserenar. Se'ns van obrir els ulls davant la crua realitat que Espanya ens oferia a canvi: anti-catalanisme, enveges, mentides i manipulacions informatives; deslleialtats institucionals -del PP, del PSOE, del Govern, del TC, etc-; imposició d'un espanyolisme tronat i cutre; guerra bruta, xantatges i insults; incompliments per part del govern d'España dels acords i compromisos assolits amb la Generalitat. També ens ofereixen l'expressiu intent d'espanyolitzar els nens catalans, o la judialització de la escola catalana per imposar el castellà; o els atacs desfermats contra la llengua catalana al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja. Per no parlar del boicot a les finances de la Generalitat, o dels reiterats incompliments de la disposició adicional tercera, i de les inversions compromeses en matèria d'infraestructures.... Són conscients els ciutadans espanyols que els darrers 25 anys Espanya ha rebut quasi 250.000 milions d'euros nets dels ciutadans catalans -el 8% del PIB català cada any de mitjana-, en concepte de pretesa solidaritat interterritorial?.... No!. I fins i tot ho neguen desvergonyidament!. Les humiliacions són constants i, francament, ja cansen. I la serenor brilla per la seva absència, especialment des de banda espanyola.

Abans he escrit que el govern espanyol ha entès per fi que no pot fer res dins la legitimitat democràtica per aturar la independència de Catalunya. Però si pot fer molt de mal fora d'aquesta legitimitat. Alguns ja les he esmentat: guerra bruta contra polítics i institucions, deslleialtats amb Catalunya, judicialitzar la política, polititzar l'escola, asfixia financera, etc.... N'hi ha una, però, que és especialment odiosa i rebutjable. Parlo de les amenaces, velades o no, d'utilitzar la força bruta -violència al cap i a la fi-, ja sigui mitjançant la guardia civil, la policia nacional o l'exercit espanyol per tal de conquerir la voluntat dels catalans. Aquestes senyeres institucions tenen un gloriós passat que posen a disposició de l'Estat, tant si vol como si no, per anorrear l'esperançador futur que desitgem i busquem la majoria dels catalans. El ministre de l'Interior ja ha augmentat el nombre d'efectius policials destinats a Catalunya, si bé a compte de disminuir el desplegament a la resta de comunitats autònomes. La presencia de les forces i cossos de seguretat espanyols és ara més visible pels carrers catalans, encara que per descomptat no els importa gens ni mica envair, interferir i torpedinar les competències i funcions dels mossos d'esquadra. Tant se val. La qüestió és marcar paquet i fer veure que l'Estat espanyol ha tornat a reocupar allò que considera que és de la seva propietat: Catalunya.... Peccata minuta si ho comparem amb els seriosos advertiments que surten dels voltants de l'exercit. La Asociación de Militares Españoles -AME- amenaça amb provocar una guerra civil davant dels "fets que es produeixen tant a la regió de Catalunya com a les províncies Bascongades", en especial desprès d'una suposada ofensa feta als representants de les forces armades que s'hauria produït a Barcelona. Ofensa que significa "la frontera última del que no es pot traspassar i que podria acabar en un conflicte civil entre espanyols". Alerten d'un suposat cop d'estat tot pretenent que l'exercit es veuria empentat "de manera lamentable però necessàriament irreversible a complir la missió que la Constitució Espanyola assigna als exèrcits". La AME també fa esment en el seu comunicat que "la sobirania resideix en el poble espanyol i no en el Parlament Nacional". Ai las!. Venen a dir per tant que els exèrcits restarien deslliurats de l'obediència deguda a les Corts i al govern espanyol.... Ras i curt, això significa que les forces armades no tenen perquè obeir al poder executiu d'Espanya, ja que no són pas d'eixe mon, com va cantar Raimon fa anys, cançó per cert que ara ha fet seva Esperanza Aguirre, la sexagenària.

Espanya té mala peça al teler. Es nega emprar la democràcia permeten la celebració del referèndum per resoldre un problema eminentment polític i en canvi utilitza la diplomàcia com arma ofensiva -per atacar- contra les aspiracions catalanes. Diplomàcia: Ciència dedicada a l'estudi i practica de les relacions internacionals entre els Estats... Malaguanyada diplomàcia espanyola!. S'amaga darrera la seva esbiaixada interpretació de la llei i la Constitució per eludir la legitimitat que emparen els anhels catalans, enlloc de fer-las servir per impartir justícia i emparar drets i llibertats. Justícia: Virtut que vol donar a cadascú el que li pertany o li pertoca... Malaguanyades lleis castellanes!. Utilitza l'esplèndida llengua castellana per anorrear la llengua pròpia de Catalunya, la qual, al cap i a la fi pels catalans és tan o més important i esplèndida com pugui ser la seva. Llengua: Sistema de comunicació i expressió verbal propi d'un poble o nació, i que es caracteritza per ser vehicle d'una cultura diferenciada, que de vegades s'imposa a unes altres... Malaguanyada llengua espanyola!. I permet que policies, guardia civil i exercits siguin utilitzats pels (i)responsables polítics que (des)governen aquest dissortat Estat com a possibles amenaces violentes contra milions de ciutadans que tant sols volem expressar-nos políticament en pau i llibertat. Servidors públics: Persones que presten servei a l'Estat d'acord amb les lleis i com a salvaguarda dels drets i deures dels ciutadans.... Malaguanyats servidors públics!.

Malgrat tot, persistirem!. Les accions dels diplomàtics, dels juristes, dels hidalgos castellans i dels terços de Flandes enforteixen les nostres conviccions.... És curiós!. Les elits espanyoles prefereixen fer servir les amenaces i els insults, xantatges i mentides, així com l'asfixia econòmica, política i financera com únics arguments per combatre l'independentisme -amb els galdosos resultats aconseguits-, enlloc de mots i fets conciliadors, respectuosos, cooperatius i verídics, que obririen les portes al diàleg i al pacte. Perquè ho fan, això.?. No tinc resposta, encara que l'intueixo. En qualsevol cas, les conseqüències són ben conegudes. La independència ja resulta inevitable. I cada día accelera la seva arribada!. Moltes gracies!. 

DURAN, DURAN...!!!. QUÈ VOLS?. QUÈ FAS, DURAN?.

Josep Antoni Duran i Lleida, líder de Unió Democràtica de Catalunya des de sempre, ha insinuat que plegarà -en realitat, ho ha filtrat a la premsa- com a secretari general de la coalició que mantenen amb Convergència Democràtica de Catalunya, aparentment per divergències amb l'abstenció acordada al si de la federació a l'hora de votar a les Corts espanyoles -territori Duran per excel·lència!-, sobre l'abdicació del rei Joan Carles pactada entre populars i socialistes, els quals un cop més l'han menystingut a ell personalment, i també a CiU. Tanmateix resulta irrellevant si el desacord és per qüestions referides a l'abdicació real o per l'acceptació o no de la continuïtat de la monarquia espanyola encarnada pel futur rei Felip VI. Tant se val. El fet és que s'ha produït un seriós desencontre. En la meva opinió el rei Joan Carles i el seu hereu, per a Duran, no són més que una excusa la qual li permetrà distanciar-se -encara més-, del procés sobiranista endegat per bona part de la ciutadania catalana. Ell mateix ha reconegut cada vegada que ha pogut i l'han deixat que se sent incòmode amb aquests anhels de llibertat dels catalans. O si més no, no els comparteix. És precisament aquesta incomoditat la que ha fet que els enfrontaments al si de CiU s'hagin accentuat els darrers temps. Més ben dit, les divergències són d'en Duran amb la majoria sobiranista de CiU i no a l'inrevés.... Resulta una mica cregudet, l'home!.

Duran no ha enganyat mai ningú. Sempre s'ha declarat partidari de negociar amb Madrit -en realitat, rendir-se- per tal de canalitzar les aspiracions independentistes cap a allò que hom coneix com tercera via. Es a dir, parlar i parlar, obtenir un bon pacte fiscal i el blindatge de les competències autonòmiques en matèria de llengua, educació, cultura i infraestructures. I de passada, mantenir intactes el seu prestigi, els seus privilegis parlamentaris i la seva projecció internacional a la comissió d'afers estrangers a les Corts. Però això que temps enrere hagés sigut acceptat i satisfet els anhels de molts catalans, ara ja és fora de l'ideari i aspiracions del sobiranisme. Duran està sent superat pels esdeveniments. A més a més, la majoria de catalans ja no ens refiem de la paraula que puguin donar-nos des de Madrit. La seva credibilitat en la actualitat és nul·la. Encara més, des d'aquesta Espanya atrotinada governada pels populars, no s'ha ofert res de nou per a ser tingut en compte. Don Tancredo Rajoy no mou ni un cabell ni un cavall, ja que considera que la Constitució espanyola no ho permet. Per tant, què hem de negociar i pactar amb l'Estat?. La renuncia dels catalans?. La rendició incondicional davant Castella?. O la prevalença de la carrera política del senyor Duran?.

Duran s'enganya si es pensa que la seva dèria és la tots els catalans. La gran majoria ja hem desconnectat fa temps d'aquest Estat més arcaic que històric i més ranci que modern. Des de la sentència sobre l'Estatut les nostres aspiracions passen per votar democràticament en pau i llibertat sobre l'esdevenidor que s'albira a l'horitzó i que tan directament ens afecta a tots plegats. Volem exercir el dret d'autodeterminació sense cap mena de restriccions. La tercera via va morir el 10 de juliol de 2010: Som una nació. Nosaltres decidim, deia la pancarta que encapçalava la multitudinària manifestació convocada contra l'ominosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Seria bo de recordar que els polítics professionals com el president Montilla i d'altres personalitats que van voler apropiar-se de la marxa, van tenir que sortir de la capçalera de la manifestació cames agafeu-me i amb la cua entre les potes. Des d'aleshores, el procés sobiranista és propietat dels ciutadans. És conduit per nosaltres. I som nosaltres els que fitxem el camí, l'objectiu i el destí. El full de ruta és nostre, no pas dels polítics. Ho hem reblat i fet saber per activa i per passiva des de la diada de 2012 fins la Via Catalana de 2013. No forcem ningú perquè ens acompanyi però si ho fa no pot pretendre canviar les nostres prioritats ni els nostres anhels. Per tant, senyor Duran, és hora que s'adoni que la tercera via va morir fa ja quatre anys i que quan alguna cosa o algú es mor, per ressuscitar tindrà que esperar a la fi dels dies. I després de quatre anys de lluita i reivindicacions, la independència ens urgeix.

Madrit no vol, ni pot negociar. Perquè tenen por a fer-ho. No s'adona senyor Duran que aquests pons que aixeca i defensa l'unionisme català un dia són ràpidament derruïts el següent pels constitucionalistes nacionalistes de Madrit, en una actitud més pròpia d'autèntics i aguerrits talibans espanyolistes?. I que dir de les terceres vies?. Per exemple: Asfixia financera a la Generalitat i espoli continuat dels catalans; assetjament judicial contra la llengua catalana, a Catalunya; persecució lingüística del català per terra, mar i aire a les Balears, al País Valencià i a la Franja; maldestres intromissions polítiques -la maleïda espanyolització d'en Wert- a l'escola; amenaces de boicots comercials i xantatges anunciats d'imposició d'aranzels sobre els productes catalans; continues negatives i ferma oposició a permetre exercir la plenitud democràtica i d'autoritzar el referèndum demanat; agressius cops a la raó amb la pètria constitució espanyola, sense volta ni solta, contra els farts -però pacífics- ciutadans catalans; guerra bruta generalitzada contra polítics i institucions catalanes; seculars incompliments d'inversions en infraestructures a Catalunya; desterraments dels catalans a l'illa de Robinson Crusoe o condemnats a vagar per l'espai sideral per sempre més.... Són aquestes les terceres vies que ens ofereix-en des de Madrit?. Els continus cops de porta als morros sembla que són prou clars i evidents. No volen ni poden negociar ja que tenen massa privilegis a perdre. Són massa anys munyint la vaca i collint els fruits -catalans- que dona la gallina dels ous d'or -fins l'extenuació- com per posar-se a negociar ara i sortir-ne perden. Madrit té vergonya de ésser reconegut com el que és: un aprofitat hidalgo de vestits bruts i descosits i botes gastades de soles foradades, sense més raons i força per exhibir que la seva espasa rovellada, brandada amb altivesa i superba pròpies dels segles imperials castellans. No els hi passa pel cap ni de lluny canviar veritablement d'actitud per millorar la seva posició i decència, i recuperar l'auto-estima necessària per sortir d'aquest mal pas en que s'han ficat tots solets. Fins i tot utilitzen la pusil·lanimitat de l'unionisme català per furgar amb acarnissament dins el sobiranisme amb la vana esperança d'aconseguir l'afebliment del procés sobiranista. Però no ho aconseguiran pas. Ni amb l'ajuda voluntària o involuntària del senyor Duran o/i de la Santa Aliança.

No s'enganyin senyor Duran.... Les terceres vies ja no existeixen. Són vies mortes que no porten enlloc. Els pons estan sent dinamitats per Madrit tant bon punt l'unionisme català els aixeca. I l'unionisme cada dia que passa perd bous i esquelles en aquest envit etern i infructuós. Madrit no negocia, imposa. Madrit només sap manar. Volen la rendició incondicional de Catalunya. I no s'equivoqui l'aliancista cristià perquè ara li tirin floretes i glosin els seus encants mentre li donen afectuosos copets a l'espatlla, ja no ho fan per retre-li homenatge i oferir-li consol, si no que ho fan per utilitzar-lo com ariet per esclafar el sobiranisme. Per tot això, els catalans fa temps que hem decidit que només la llibertat i la democràcia ens proporcionarà tot allò que volem i necessitem. No ens espanten les dificultats, ni les travetes que ens posin davant nostre; ens sentim orgullosos de l'immensa tasca feta fins ara, i no ens fa por la feinada que ens espera fins aconseguir la independència. Som plenament conscients que fins i tot després d'aconseguir-la també haurem de seguir treballant i lluitant. Així ho farem perquè tenim esperança, il·lusió i ganes. Perquè confiem en les nostres forces y capacitats. Perquè som molts i estem units. En definitiva, perquè volem la independència.  

L'INCERT ESDEVENIDOR D'ESPANYA.

Amagar-se darrera la Constitució com fa Mariano Rajoy per negar un dret plenament democràtic, com seria pactar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, provoca a la bona gen d'aquest país autèntic fàstic i veritables arcades, previs a l'irreprimible vòmit que segueix a aquesta injustificada negativa. Aquestes constants apel·lacions a una inamovible i despietada legalitat constitucional espanyola que fa l'unionisme per combatre les legítimes aspiracions catalanes, legalitat per cert que s'utilitza més com cisalla esmicoladora de la llibertat que no pas com a qualitat d'allò que és legítim, és l'exemple més clar de la mancança de principis democràtics que pateix l'Estat espanyol, avui en mans de governants notablement incapaços i políticament insolvents. I absolutament ultrapassats pels esdeveniments.

Davant d'aquest trist panorama no resulta rar que les darreres eleccions al Parlament Europeu hagin tingut un desenllaç, a Espanya, tan previsible com preocupant. D'entrada, tant els populars com els socialistes han patit una davallada de vots que era prevista, però tanmateix augura un futur polític més emboirat encara, cap a la irrellevància parlamentaria de ambdues formacions. Les seves pèrdues conjuntes son de 17 escons. Els conservadors perden 8 i els progressistes 9. De sortida, la Izquierda Plural -IU- augmenta 4 escons, passant de 2 a 6, però es queda curta i no satisfà les seves expectatives preconcebudes. Però els que han provocat un autèntic terrabastall son Ciudadanos, que de no tenir representació en treuen 2; Unión Progreso y Democrácia, que passa de 1 a 4;  i especialment Podemos, que obté 6 escons en només tres mesos d'existència.

Aquest terratrèmol polític provocat per aquestes tres formacions és el que resulta més preocupant, segons l'opinió de qualsevol ciutadà espanyol acostumat a un bipartidisme imperfecte com el que es gaudia a Espanya fins fa poc. C's es una formació obertament nacionalista espanyola -raó per la qual han perdut suports a Catalunya-, marcadament populista fins ésser vista com la reencarnació del lerrouxisme dels anys 20 del segle passat, i cínicament anticatalana. UPyD és un partit que a Catalunya pràcticament no compte, però no per aquesta raó deixa de ser tant o més populista, anticatalanista i nacionalista que C's, l'altre cara de la mateixa moneda. En realitat, semblen més una moneda de dues cares amb cap creu. En definitiva, la representació de l'espanyolisme més abrandat s'ha incrementat notablement a tot l'Estat i en prou feines es veu compensat pel naixement d'una formació nova com és Podemos, també tan populista i demagògica com les dues espanyolistes mencionades abans però més progressista, fins ésser comparada pels seus adversaris amb els chavisme o castrisme més radicals. Les tres formacions incorporen com a senyes d'identitat pròpies els implacables atacs contra la casta política i la partitocràcia dominants a Espanya, com si ells fossin aliens a aquestes realitats socials. També tenen en comú el recolzament profús i incondicional que han rebut de diversos mitjans de comunicació que podríem encabir dins la caverna mediàtica madrilenya. Potser podríem titllar-los més com a nova crosta espanyola que no pas com antiga casta política... Mare meva!. En mans de qui s'han posat els votants espanyols?. Quin futur li espera a Espanya?. La fi del bipartidisme, l'ascens i consolidació del populisme, i nacionalisme constitucionalista rampant. Aquestes seran les conseqüències. A més a més, serà un esdevenidor sense el rei Joan Carles I, el qual acaba d'abdicar. I sense Catalunya, que volem marxar de l'Estat!.

Certament, l'esdevenidor espanyol no és massa galdós. El més trist és que no s'albira a l'horitzó cap mena d'oferta o proposta que engresqui als ciutadans cap un futur il·lusionant, que ompli d'esperança i seguretat els seus atribolats esperits.... No son pas solucions legals les que necessiten els súbdits espanyols!. Es tracta de fer Política i no més lleis; de exercir la Democràcia real; i d'acceptar els principis que la sostenen, sense cap mena d'excuses ni restriccions!. Haurien de utilitzar l'abdicació d'en Joan Carles I per aprofitar l'oportunitat que la historia els brinda. Tornar a començar de vell-nou. I després, bon vent i barca nova!. 

Així ho estem fen els catalans. Després de fracassar en l'intent de fer un nou Estatut d'autonomia per encaixar definitivament Catalunya amb Espanya, els catalans no ens varem conformar ni resignar. Vam rebre les bufetades vantades pels populars a les places i pobles de tota Espanya estoicament, amb santa paciència. Recordem: "On tinc que firmar contra Catalunya?", deien amb entusiasme mols espanyols contestant la crida feta pels populars contra l'Estatut català. Després, un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimitzat ens va humiliar a tots plegats amb una sentència inacceptable, però que ens va obrir els ulls i las ments de forma ja irreversible. I hem aguantat insults, amenaces, xantatges i el talibanisme constitucional del PP i del PSOE. És per tot això que hem deixat de confiar en aquesta Espanya atrotinada i malmesa per la corrupció estructural i generalitzada que pateix. Tanmateix, els catalans ens vam posar a caminar amb decisió cap a la llibertat, i varem recuperar l'esperança, la il·lusió i la confiança en les nostres pròpies forces.

Ara ja albirem la nostra fita. La plena sobirana és a tocar. Els cants de sirena que entonen balades federalistes, de regeneració del règim, de nou rei, de canvis o noves constitucions, ja no ens sedueixen. Desitgem el millor per Espanya, però també i sobretot per Catalunya i els catalans. I el millor per nosaltres és la independència. Al cap i a la fi, em temo que a Espanya la figura de El gatopardo continuarà omnipresent per molts i molts anys. El Príncep de Salina prosseguirà el seu regnat. "Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï"... "I ara què passarà?. Bah!. Tratatives pespuntejades de tirotejos innocus, i, després, tot serà igual malgrat que tot haurà canviat".

En mans dels espanyols està canviar-ho tot perquè res segueixi com està. Sense renunciar a la nostra propera independència, en tot allò que pugem els ajudarem. Si volen matar l'esperit de Lampedusa, endavant. Però no matarem pas les nostres ànsies de llibertat i independència per matar fantasmes. Això mai!.... Perquè sovint esdevenen immortals.