i 2/CRÒNIQUES HISPANES.....

Dèiem que Pedro Sánchez s'ha sotmès a una investidura, que ha guanyat a empentes i rodolons, malgrat l'agressiva oposició de l'extrema dreta espanyolista. O podríem dir malgrat la mala educació, l'odi i la violència emprada pels nacional-catòlics, segons els paràmetres utilitzats per la fiscalia i el Tribunal Suprem durant el judici farsa celebrat contra Catalunya.

Les sessions es van desenvolupar entre els escarafalls de Casado, Abascal i Arrimadas. Les hordes nacional-catòliques, amb els tres cabdills al front, es van dedicar a insultar, amenaçar, cridar, interrompre i gesticular teatralment d'una manera que no es va veure ni tan sols els dies 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya durant les sessions d'aprovació de les anomenades lleis catalanes de desconnexió. Aleshores els protagonistes del filibusterisme parlamentari -en aquell cas encara que foren escandalosos, més aviat van ser amb tocs florentins i amanerats- va còrrer a càrrec del PSC, C's i PP. I ara, desprès de l'experiència acumulada per l'extrema dreta desfermada, les estrelles del drama han sigut PP, VOX i C's, aquests últims en un rol vergonyós però secundari i en franca i propera desaparició.....

S'ha extorsionat a diputats perquè canviessin el seu vot favorable a P. Sánchez. Se'ls ha amenaçat. Alguns han tingut que rebre protecció policial davant les amenaces rebudes. Els tres cabdills s'han dedicat, des de la tribuna del Congrés, a pronosticar la vinguda de l'anticrist i l'azot de totes les plagues bíbliques sobre l'Estat com Deu va fer amb Egipte, utilitzant un llenguatge descarnadament guerra-civilista. Arrimadas ha incitat a fer un tamayazo -comprar-los el vot!- als diputats socialistes sense que li caigués la cara de vergonya. Abascal invocava l'exercit i la policia davant la traïció que segons ell s'estava consumant, mentres malparlava contra els immigrants, les feministes i els independentistes. Casado alhora que s'esquinçava les vestidures melodramàticament davant del seu públic, amenaçava amb utilitzar alló que millor sap fer: manipular i potinejar la judicatura i la fiscalia contra els violadors de la sagrada carta magna espanyola i contra el non nat govern frankenstein de coalició. I configurant un trio coral amb Arrimadas i Abascal, condemnaven enfurismats a tot aquell que gosés criticar el Rei o la pètria Constitució espanyola absolutament esberlada. Mentrestant els abrandats sicaris de les tres formacions es dedicaven a gesticular teatralment i insultar, embogits, amb crits d'assassins, traïdors i altres epítets més gruixuts -que estalviaré al lector- totes les intervencions dels representants democràtics de les formacions que defensaven el vot a favor del SI a P. Sánchez o l'abstenció.....

I tot això amanit i beneït amb les severes advertències dels poders fàctics, tant els econòmics -l'IBEX 35-, eclesials -amb alguns bisbes al cap davant- i el quart poder -amb periodistes i mitjans de comunicació de tot el regne-, entestats en impedir i boicotejar un govern de coalició d'esquerres legítim i respectuós amb els principis democràtics, configurat gràcies entre d'altres a l'abstenció dels independentistes catalans d'ERC. 

Pedro Sánchez invocava un suposat problema de convivència entre els catalans i no pas d'independència entre Catalunya i Espanya. I ho feia per no reconeixer l'existència d'un conflicte polític i la condició de subjecte polític al govern de la Generalitat. Desitjo que s'hagi adonat que la manca de convivència està més aviat arrelant a Espanya, no pas a Catalunya. És l'Estat espanyol que té un problema tan o més gros que no pas el conflicte amb Catalunya. Al cap i a la fi, l'afer català s'arreglarà quan s'accepti resoldre'l políticament i respectant la democràcia. Però a Espanya no només es tracta d'un conflicte polític. El problema d'Espanya és el franquisme que perviu immutable al llarg dels anys, dècada darrera dècada i que es pot projectar cap a tota l'eternitat infectant polítics, institucions, funcionaris i des d'aquí, envaint i conquerint la resta de la societat espanyola. Ens ho demostren les reaccions populars forassenyades que s'han produït tant als carrers i places de pobles i ciutats espanyoles, com a les xarxes socials i la premsa de tota mena, arran de les converses entre PSOE, PODEMOS i ERC. I l'odi que es destil·la a bona part de la societat espanyola a causa de l'anunci de la taula de negociació entre els governs espanyol i català.

Tots sabem què pot passar a Espanya quan els abrandats nacionalistes i els franquistes atàvics prenen protagonisme en la societat..... El problema es tornarà conflicte i després el conflicte en enfrontament. I si no es posa remei, la confrontació ciutadana atiada pels tres embogits cabdills, es tornarà violència incontrolada.....!.

1/CRÒNIQUES HISPANES.....

"A Catalunya no hi ha un problema de independència, sinó de convivència entre catalans". Aquesta és la simplista diagnosi que el recent i flamant nou president del Gobierno d'Espanya venia defensant fins ara davant tothom que vulgues escoltar-lo. Però.... ailàs!. Per aconseguir l'abstenció de ERC i ser investit com a president del govern ha tingut que modular el seu discurs políticament irresponsable sobre què passa en realitat a Catalunya, fins el punt d'acceptar que entre Catalunya i l'Estat hi ha un conflicte polític que requereix solucions polítiques. I per aquesta raó ha esclatat la més gran i virulenta tempesta política que fins ara ha patit l'Estat espanyol. El fet que ERC, amb la seva abstenció, hagi aconseguit el reconeixement de l'existència d'un conflicte polític i per tant, la necessitat de negociar una solució política i no pas judicial, ha desfermat la reacció més abrandada i virulenta de la dreta espanyolista amb representació a les Corts, dins de la qual també podem inclouré sense por a equivocar-nos la majoria de la premsa madrilenya i totes les institucions, públiques i privades, que es troben en mans del franquisme sempervivum imperant dins d'aquest malaguanyat i desventurat Estat espanyol. Tarannà històric que fins i tot infecta alguns personatges del socialisme sobrevingut, com ara Emiliano Garcia-Page, president de Castilla La Mancha o Javier Lambán, president d'Aragó.

Cal dir que fins no fa gaire la dreta s'havia mostrat aparentment centrada, moderada i constitucionalista. Es cert que sempre ha esdevingut intransigent i abrandadament espanyolista però no es menys cert que intentava dissimular-ho tant com podia. Ho feia no reconeixien el seu nacionalisme espanyol perquè és excloent i passat de moda. Ho disfressaven en nom de la pàtria, l'amagaven darrera la constitució i l'emmascaraven potinejant la economia, la legislació, la judicatura, la fiscalía i fins i tot la policia.

Però vet aquí que va aparèixer C's!. Aquest partit no sabia ni volia dissimular ni camuflar-se, ans el contrari. En canvi si que volia anorrear el nacionalisme -català!-, la llengua -catalana!-, l'autonomia encarnada per la Generalitat i tot alló que representa la singularitat nacional catalana. Aquest era el seu destí!. Per això van néixer!. I amb ells també ho va fer la única nació consagrada a la Constitució -la nació espanyola!-, la consolidació de l'hegemonia i expansió de la llengua castellana per damunt i a càrrec de les altres, així com la necessitat de parar els peus al catalanisme perquè posava en perill la uniformitat i l'essència de l'Espanya eterna. Un cop oberta la porta a l'espanyolisme més abrandat, manllevant el centrisme polític i desfermant les más baixes passions de molts ciutadans, per descomptat no nacionalistes, van arrossegar cap a ells la dreta tradicional, el PP, la de sempre, desplaçant abruptament l'espai de centre cap a la dreta i més enllà. Va ser aleshores quan l'atàvic franquisme sempervivum va veure les portes del cel obertes de bat a bat. VOX va renéixer sobtadament de les seves pròpies cendres, va treure's totes les caretes, disfresses i complexos i va començar la reconquesta arreu de l'Estat del nou i descentrat centre esbiaixat més cap a l'extrema dreta política espanyola. Com havia fet uns quants segles abans un altre mort vivent, El Cid, que va conquerir el regne de València després de mort segons fabulen les llegendes castellanes, VOX va tornar..... on mai havia deixat d'estar present.

I fins aquí hem arribat!. Per ara!. A un govern de coalició de les esquerres i tres partits hiper-dretans esgarrapant-se entre ells, mentres es barallen per apropiar-se i aferrar-se a l'espai de l'extrema dreta franquista nacional-catòlica i abominant dels pactes entre socialistes, comunistes i separatistes...... Aquí és on som ara!.

Pedro Sánchez s'ha sotmès a una investidura, que ha guanyat, recolzat per PODEMOS i cinc petites formacions més, amb l'abstenció de ERC i EHBildu. Ja abans de que fora investit, la triplicada extrema dreta espanyolista havia titllat el probable govern resultant com a gobierno frankenstein. Totes les desqualificacions i amenaces polítiques, econòmiques i fins i tot judicials havien sigut posades en solfa tant pels partits franquistes com per tota la premsa cavernaria que es fa i desfà a Madrid, inclosa TV i Ràdios públiques i privades. Però el millor estava reservat a ocórrer durant les dues sessions del debat d'investidura desenvolupades a la seu del Congrés de Diputats.....



CONTINUA.....




   

VÉS A SABER COM REACCIONARÀ L'ESTAT ESPANYOL.... L'ÚNIC SEGUR ES QUE NI RECTIFICARÀ NI DEMANARÀ PERDÓ!.

Fragment del meu escrit titulat "TINC TANTES COSES PER DIR-VOS QUE NO SÉ PER ON COMENÇAR", publicat el 10 d'octubre de 2017:

La superba, l'esquerpa sequedat, el terrible complex d'inferioritat, la gelosia i l'enveja son algunes de les característiques que condicionen les reaccions forassenyades que solen tenir els poders espanyols, ja siguin fàctics, reals o teòrics.També hi ha característiques bones i positives presents en el caràcter espanyol -castellà!-, però quan hi ha conflicte solen guiar-se més per les vísceres i la negativitat que per la raó i el positivisme. Els manca confiança en ells mateixos!. Aquesta es la raó per la qual cosa només tenen dues opcions en la resolució de conflictes: vèncer o morir. No accepten diàleg perquè en realitat busquen la rendició incondicional de l'adversari. Volen anorrear, no pas pactar perquè podria interpretar-se com feblesa o renuncia. Es allò tan castellà de "más vale honra sin barcos que barcos sin honra".

Doncs bé!. Sembla que els presos polítics catalans se'ls classificarà amb el segon grau del règim penitenciari i no pas el tercer, més favorable a ells. Es a dir, només tindran uns quants permisos de sortida a l'any i no gaudiran del règim de semi-llibertat que implica el tercer grau. Per no parlar del judici al major Trapero al qual se'l sotmetrà a l'Audiència Nacional -l'antic TOP-, a qui se'l continua atribuint un delicte de rebel·lió, per cert ja rebutjat per als presos polítics jutjats i condemnats recentment pel Tribunal Suprem. Per tant, la venjança siciliana de l'estat continua a tota marxa.....

Per altra banda, s'ha produït la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat de Oriol Junqueras -i de retruc de Carles Puigdemont, Toni Comín i fins i tot Clara Ponsatí-. Com era previsible li han reconegut la immunitat des del moment que va ser proclamat electe i per tan se'l va condemnar injustament al no haver seguit el procediment legalment establert. Ras i curt: El judici farsa al qual van ser sotmesos tots els presos polítics esdevé plenament nul. 

I ara què?. Doncs em temo que coneixen el procedir i tarannà de la justicia espanyola -i de la resta d'institucions del regne!-,  tindran feina buscant la manera d'emmascarar el clatellot que Escanya ha patit a mans de la JUSTÍCIA d'Europa..... De la justícia de debò!.

No sé si ressuscitarà novament el sempitern cas Pujol, o s'acarnissaran contra Laura Borràs desfermadament, o directament demanaran el tancament definitiu de TV3, o exigiran recuperar les competències d'ensenyament per adoctrinar els nens catalans en castellà, o amenaçaran amb l'aplicació corregida i augmentada de l'article 155 versió dura, o.....Vés a saber!. 

L'estat espanyol no sap perdre!. Ni sap com es guanya!. L'Espanya castellana, la dels hidalgos anacrònics que encara remenen les cireres d'estat, anorrea o mort..... Les conseqüències de no haver resolt un afer polític mitjançant la política i judicialitzant-la porta a fer el més espantós ridícul que pot patir les institucions d'un estat com l'espanyol. Un estat en que no hi ha separació de poders, que la justícia no es independent, que no sap fer política de veritat, i que es troba al mateix nivell que qualsevol altre estat nominalment auto-anomenat de dret però que no ho és.

Vés a saber com reaccionarà l'estat espanyol..... L'únic segur és que ni rectificarà ni demanarà perdó!.