M'ESTIC REFERINT A LES CUP.....

Al principi sentia simpatia cap a ells. La joventut i l'entusiasme els sortia per arreu. La noblesa i la sinceritat guiaven les seves accions. Em van fer recordar el meu pas per la universitat en aquells temps difícils, mitjans anys setanta, mentre moria el franquisme i naixia la transició. Ara, vist en perspectiva m'adono que en realitat va ser el transit d'una dictadura pura i dura cap al que ha esdevingut una dictatova més o menys camuflada. Eren temps d'intensitat política i d'assemblearisme universitari.... Fèiem més assemblees que classes magistrals!. Però érem joves, eixerits i el futur es trobava a les nostres mans. També érem molt idealistes. I ingenus....!. Totes aquestes sensacions, fins aleshores adormides, són les que em tornaven a seduir, despertaven els vells i estimats records i m'infonien renovada joventut i empenta.

M'estic referint a les CUP.....

Avui, confesso que ja no em cauen tan bé!. Desprès dels resultats obtinguts -majoria absoluta amb 72 escons- i les esperances enfortides pel fruit conreat a les eleccions del 27 de setembre de l'any passat, tot semblava més clar i més a l'abast per aconseguir la independència de Catalunya. Però.... les CUP van dir que no era suficient!. No s'havia aconseguit la majoria absoluta en vots, malgrat que l'independentisme -el si!- va arribar al 48% mentre que els unionistes -el no!- en prou feines van depassar el 39%.

Primera Estació!. La negociació per la investidura del candidat a la presidència de la Generalitat de JuntsPelSi -formació majoritària dins de l'independentisme- va estar farcida d'entrebancs posats per les CUP des de bon principi. No volien Artur Mas i van forçar la seva retirada política, després d'haver protagonitzat un veritable melodrama assembleari on unes desenes de vots -a favor o contra, tant se val- van dictaminar que amb Mas, res de res!. Es a dir, la meitat d'una assemblea oberta a tothom, on fins i tot les rates de claveguera de l'Estat hi podien participar convenientment tunejats, van rebutjar el candidat que havia guanyat les eleccions perquè.... representava el passat, les retallades i el capitalisme!. Si prenem com indicatiu la meitat dels votants cupaires representats a l'assemblea, més o menys cent setanta mil, els seus desitjos van pesar molt més que la resta de votants independentistes, al voltant de un milió vuit-cents mil. De res va servir que es signés un acord entre JuntsPelSi i les CUP on es comprometien a donar estabilitat al govern de la Generalitat, ni que s'aproves al Parlament un full de ruta cap a la inevitable ruptura amb l'Estat, acordat entre ambdues formacions per facilitar la investidura..... Repeteixo: res de res!. Artur Mas es va apartar, el Parlament la votar la propera ruptura i les formacions sobiranistes van acordar donar estabilitat al govern, però no va servir de res!. Les CUP sempre troben quelcom criticable, censurable, inacceptable ja sigui del Govern o de JuntsPelSi.

Segona Estació!. Han sigut quatre mesos de penitència. El calvari que fan passar les CUP al Govern de la Generalitat i les insolències cap a JuntsPelSi s'estan tornant insuportables. Però calia continuar el procés..... Empassar-se uns quants gripaus, a més de comprensió, amanyacs i contenció, van ser les eines a utilitzar per entendre's amb les CUP, combinades amb certes pulles llançades per la part Convergent com a toc d'atenció però absolutament innòcues. Havien que aprovar-se els pressupostos i per tant, atendre les exigències de la formació assembleària. El vice-president Oriol Junqueras, alhora conseller d'Economia, va anar a Madrit a negociar millores financeres per augmentar els recursos disponibles. En part ho va aconseguir. El vice-president Raúl Romeva també va anar a Madrit a parlar. La vice-presidenta Neus Munté, també. Fins i tot el president Puigdemont si va implicar....!. Tothom!. I després de tants esforços i de gastar saliva i neurones amb escreix durant unes negociacions molt feixugues, es van esgarrapar unes quantes engrunes extretes del pa de pagès que espolia l'Estat a tots els catalans, que permeten dedicar 800 milions d'euros en polítiques socials que se suposava satisfarien les exigències de les CUP. Se suposava.... però no!. Són insuficient perquè els pressupostos no són de ruptura amb l'Estat. En realitat les CUP volen uns pressupostos de confrontació, per donar satisfacció al capteniment de la assemblea. Però clar, no es poden rebutjar de mala manera uns recursos que si bé són insuficients poden afavorir les classes més necessitades de Catalunya. Així que s'han buscat un altre excusa. Després d'uns violents aldarulls succeïts al barri de Gràcia, a Barcelona, provocats pel desallotjament d'uns okupes i de la contundent actuació de les forces policials, han trobat l'evasiva perfecta. Demanen la dimissió del responsable policial i addueixen la gravetat d'aquesta desocupació per menysprear la presentació dels pressupostos davant la cambra catalana, no atenent l'acte d'entrega dels mateixos als diferents grups parlamentaris. I amenacen amb no votar-los si no recullen les passes necessàries per enfrontar-se amb Madrit. També s'excusen tot dient que el fet de no aprovar-se els pressupostos això no significa que es trenqui el compromís adquirit entre ambdues formacions per apuntalar la governabilitat.... Fet què resultaria sorprenent i incompressible en qualsevol democràcia europea que patís el rebuig parlamentari de la llei més important de l'any que presenta un govern!.

A aquest ritme, les relacions entre les CUP i JuntsPelSi estaran marcades per centenars d'Estacions.... Un veritable Via Crucis molt més llarg que l'autèntic sense cap mena de recompensa al final, però!. Potser l'esgotament i l'emprenyament i res més.

Les CUP em queien bé!. Els seus membres encomanaven entusiasme i feien retrobar velles sensacions ja oblidades. Ens van senyalar el camí que havíem que agafar per poder arribar a Ítaca. Si, es cert, també eren un pelet ingenus i agosarats, però ja ens estava bé. Tanmateix ara ja els comencem a conèixer!. Massa...!. Prioritzen el seu tarannà partidista per damunt del de la majoria. Els seus principis tenen que ser obligatòriament els de tots, ja que es creuen en possessió de la veritat i que la resta d'independentistes som porucs, mesells i manipulables. Diuen que no creuen en lideratges però estan liderats per companys que encara que neguen ser-ho, ho són de la pitjor manera: a l'ombra, tapats i autoritaris. Veritables cabdills de curta volada!. Anteposen l'eterna revolució pendent en nom de la justícia social davant l'única i autèntica revolució possible i assolible hores d'ara a Catalunya: la independència. Prioritzen l'eix d'esquerra radical per enfrontar-se i trencar amb l'Estat i desobeir el govern i els tribunals d'Espanya, sense tenir en compte que avui Catalunya no te les eines necessàries per poder encarar un fet tant important com es posar en marxa un nou estat lliure i sobirà amb mínimes garanties d'èxit. En definitiva, prefereixen dinamitar el camí cap a la independència -l'únic autènticament revolucionari!- abans de renunciar el seu capteniment rupturista i ajornar per quan sigui factible la necessària i irrenunciable justícia social pels ciutadans catalans, donat que dins d'Espanya és impossible assolir-la.

Tot plegat, una autèntica pena. Estan malmeten les il·lusions d'una majoria aclaparant de ciutadans compromesos amb la independència, per satisfer el sectarisme d'una immensa minoria -de joves un pel ingenus i d'altres ja granadets!- que s'aixopluguen sota el paraigües de l'assemblearisme per prendre decisions inversemblants i contraproduents, com podrien fer-ho en qualsevol altre lloc sota l'aixopluc d'abrandats unionistes....

Potser l'única solució que queda es donar per trencat el compromís d'estabilitat assolit entre JuntsPelSi i les CUP, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions amb l'esperança que es pugui obtenir una majoria parlamentaria suficient que permeti continuar el camí cap a Ítaca, sense que suposats independentistes inexperts, ingenus i superbs posin rocs com castells davant nostre per barrar el pas a les nostres esperances..... Com fan els unionistes espanyols sempre que poden!.

Amb els entrebancs que ens posen des de Madrit ja en tenim prou....

ELS SOMNIS, SOMNIS SÓN.... FINS QUE ES FAN REALITAT!.

Des de fa uns dies estic intranquil.... Han estat convocades noves eleccions a les Corts espanyoles i tot sembla que ens porta al fet que els partits sobiranistes no concorreran plegats. No aniran junts a la mateixa llista!. Això, al marge dels enfrontaments seculars de CDC i ERC amb les CUP, provoca l'aparició d'esquerdes entre ambdues formacions perquè ERC prioritza la vessant esquerrana i tira més cap la formació un nou-vell tripartit -com els d'abans!-, mentre CDC es troba amoïnada pel seu procés de re-fundació partidista i pels mals auguris electorals que s'albiren a l'horitzó. Tot això em produeix un cert desencís. I si afegim els nervis observats a l'ANC per les ingerències dels partits i pel procés electoral intern que ha de portar a la renovació dels membres del secretariat, més un cert desconcert evidenciat dins l'AMI per donar consells tebis i contradictoris als ajuntaments sobiranistes perseguits implacablement per la judicatura i els fiscals espanyols, el quadre que es configura davant de la ciutadania no es massa galdós.

La meva intranquil·litat, però, es veu incrementada quan observo entre incrèdul i sorprès com els independentistes catalans malmeten l'oportunitat brindada pel fracàs que les formacions polítiques espanyoles han conreat durant aquests darrers mesos després dels enrevessats resultats electorals produïts el passat 20 de desembre, mostrant-se incapaços d'acordar un executiu de coalició i un programa de govern de consens.

Val a dir que totes aquestes circumstancies no em treuen pas la son..... Es cert que durant el dia visc el malson que ens regalen convergents, republicans i cupaires amb neguit. Però com els malsons els viscs a ple sol, ben despert, amb els ulls com a plats i les orelles parades com radio-antenes, quan es fa fosc i m'adormo, me'n envaeixen dolços somnis.... Al cap i a la fi crec sincerament que aquests tiquismiquis polítics, obra de veritables perepunyetes independentistes, no faran descarrilar el tren que hem posat en marxa i que conduïm la ciutadania catalana rabents fins la propera estació: la independència....

Somnio que malgrat que cada formació sobiranista presentarà les seves pròpies candidatures electorals, els catalans votarem massivament les dues llistes presentades, ja que les CUP sembla que no ho faran. Nosaltres farem que allà on hi ha divisió partidista ho aprofitem per votar units a favor de la independència. Somnio que això farà que els partits independentistes obtinguin una majoria aclaparadora. I que aquesta immensa majoria farà fora del mapa polític català les formacions unionistes, com ara PP, C's i PSC, els quals són abrandats partits nacionalistes espanyoles declaradament anti-catalans, cínics i manipuladors, que únicament pretenen preservar els seus interessos i privilegis estatals i que tenen la corrupció com a senya visible d'identitat, actuant sovint contra Catalunya i els catalans, però sempre a favor d'Espanya, a qualsevol preu. Somnio que la coalició entre Ada Colau i Pablo Iglesias, EnComúPodem i Podemos o CatalunyaSiQueEsPOT, els quals políticament no són ni carn ni peix, ni cuixa ni pit, es diuen Comú per no dir-se Comunistes -què s'avergonyeixen?-, encara que defensen una consulta per Catalunya sense definir-se si serà d'autodeterminació, ni si recolzaran el si o el no o només servirà per aprovar una nova Constitució espanyola convenientment tunejada, somnio dic, que els ciutadans catalans els posaran a lloc mitjançant el vot emès per ells.... força escadusser, desitjo!.

Us imagineu que el meu somni es faci realitat....?. La dreta, el centre i l'esquerra nacionalistes espanyoles no obtindrien quasi cap mena de representativitat al Principat!. Podemos no tindria massa veu ni vots per continuar marejant indefinidament la perdiu a Catalunya!. I l'independentisme esdevindria hegemònic i transversal a la societat catalana, la qual es mostraria indefectiblement plural i democràtica!. Les llistes d'ERC i Convergència resultarien victorioses.... per àmplia majoria absoluta!. En vots i escons....!.

Un moment, un moment....!. Pareu màquines!. Perquè ha de ser només un dolç somni tot això?. Si, ja sé!. Els somnis, somnis són!. Però, perquè no ajudem a que es facin realitat?. Quasi totes les realitats humanes abans han sigut somnis!. Si anem a votar massivament i ho fem per ERC i Convergència, la majoria absoluta està assegurada.... Aleshores la realitat seria d'ensomni!. Les picabaralles entre partits independentistes desapareixerien. L'ANC i l'AMI recuperarien el pols i l'empenta!. Les CUP podrien deixar de batre's contra molins de vent espanyols i tornar a empentar la independència amb renovada força i encert. I la sobirania plena de Catalunya també deixaria de ser una esperançadora il·lusió per fer-se una tangible realitat, d'una punyetera vegada.....

Desitjo que el meu somni es faci realitat. Entre d'altres coses, perquè el comparteixo amb centenars de milers de catalans.... Amb milions de ciutadans!. Si tots lluitem per fer realitat els nostres somnis, ja haurem guanyat.... la llibertat, la vida!. Com deia Calderón: "¿Qué es la vida? Un frenesí. Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción; y el mayor bien es pequeño; que toda vida es sueño y los sueños, sueños son....

Haurem guanyat el cel i la independència.......

EL BIPARTIDISME ELEVAT AL QUADRAT: CATALUNYA. (i 2)

Les quatre formacions espanyoles predominants però decadents no s'han posat d'acord, fonamentalment.... per culpa de Catalunya!.  El procés sobiranista català plana pels cels d'Hispània com si de Smaug el drac destructor de la Terra Mitjana es tractes. El Partit Popular i Mariano Rajoy no accepten ni en broma pactar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i molt menys acceptarien la independència de Catalunya. De fet, no volen parlar de res i amb ningú. Per això han condemnat a l'avern Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana de Catalunya.... per ser catalanistes i independentistes!. Els socialistes prefereixen ignorar els desitjos del 80% dels catalans que es manifesten a favor de poder decidir el futur a través de les urnes -com recolzaven ells tot just fa dos eleccions enrere!- i ara ofereixen canviar la Constitució, donant-li un caire federal -des del jacobinisme innat en ells- però sense explicar com s'ho faran tenint en compte que PP i C's son irremeiablement necessaris per poder fer-ho alhora que super-escadussers en fer canvis constitucionals de calat on poder encabir les necessitats i urgències catalanes. A Ciudadanos ja els coneixem a Catalunya!. Són anti-catalanistes de mena, lerrouxistes dissimulats, manipuladors i mentiders en qüestions d'idiomes -i d'altres!- i abrandats nacionalistes -espanyols, per descomptat!-, a més de defensar postures econòmiques properes al reaganisme i thatcherisme. Per tant, incompatibles amb la tolerància i el pluralisme propis de Catalunya. Podemos alhora són populistes i progressistes, demòcrates i imperatius, un pelet indefinits en la qüestió catalana, encara què defensen el dret dels catalans a decidir que volem ser de grans.... sempre que prèviament es pacti amb qui no vol pactar!.

A Catalunya estant els catalans no hem d'escoltar els cants de sirena que ens llancen des dels esculls infranquejables que encerclen Hispània. Perquè canten per fer-nos enfonsar tot xocant contra ells. Són cançons carregades de mentides i insults. Mariano Rajoy no vol saber res dels afers catalans. No és precisament un exemple de polític demòcrata. Ni ell ni el seu partit són demòcrates...!. Són defensors de la llei, sagrada i pètria alhora, sigui justa o injusta, i de l'advocacia de l'Estat!. No respecten ni tan sols el seu Parlament quan neguen que l'oposició faci la tasca setmanal de control i preguntes a l'executiu perquè està en funcions i per tant, fora de control polític. Els ministres es neguen a donar explicacions a les comissions que els requereixen. Però van fent la seva implacablement!. Impugnen davant el TC totes les lleis aprovades pel Parlament català, sense cap mena d'escrúpols pel mal que això ocasiona. Boicotegen tots els impostos que crea la Generalitat per alleugerir les finances catalanes. Retarden fins l'últim sospir les bestretes financeres que pertoquen legalment a Catalunya. No pagant el deute que té contret l'Estat espanyol envers Catalunya, el qual augmenta dia a dia. Imposen objectius de reducció de dèficit als comptes públics catalans impossibles d'assumir. Amenaçant amb intervenir -encara més?- la Generalitat si no fan bondat..... La guerra de Pedro Sánchez i dels socialistes es una altre. Volen surar sobre la mar espanyola encabritada, per no enfonsar-se, però han volgut carregar amb tones de plom damunt d'ells en forma de pacte amb Ciudadanos, el que fa que el naufragi socialista s'hagi precipitat per estribord, es a dir per la dreta. Per això no accepten el referèndum d'autodeterminació, perquè s'estan enfonsant i Albert Rivera els té tenallats per la proa.... Ni tant sols el salvavides federal els permetrà sobreviure!. Albert Rivera i Ciudadanos estan embrancats a la conquesta del centre polític espanyol, orfe des de l'esclat de l'UCD. Ells són les sirenes cantaires!. Amb el pretensiós Albert Rivera com alter ego de Adolfo Suárez. C's són els més manipuladors, mentides i els que desafinen més quan parlen de Catalunya!. Malgrat que ara s'han disfressat de moderats, liberals, reformistes i de demòcrates de tota la vida. Són sibil·lins fins l'avorriment. Han aconseguit neutralitzar els socialistes i fer que les consignes nacionalistes castellanes s'apoderin del discurs socialdemòcrata espanyol. Les primeres mesures que han implementat els governs municipals compartits a Catalunya entre PSC i C's, han sigut contra la llengua catalana i a favor de la castellana en els reglaments municipals i de les diputacions, retolació de carreteres, carrers, places i contra l'ús preferent del català.... als ajuntaments catalans!. Per no parlar del relleu fet als populars de les Illes Balears i País Valencià com ariets contra l'unitat de la llengua catalana i la identitat pròpia d'aquells territoris. Per acabar, Podemos -a Catalunya, En Comú Podem- ha heretat els tics i manies de Iniciativa, es a dir, fòbia malaltissa contra Convergència i els seus polítics, sectarisme esquerranós exacerbat, indefinició sobre el dret a decidir i un bonisme exagerat impropi d'una formació política. De debò creuen que podran convèncer a populars, Ciudadanos, fins i tot els socialistes que tenen que permetre la celebració d'un referèndum d'autodeterminació....?. Impossible!. A més a més, encara tindrien en contra els advocats de l'Estat, el TC, els alts funcionaris i..... l'IBEX 35!. Això si que és una missió impossible.....

No hem d'escoltar els cants de sirena que ens volen seduir per fer que ens estimbem. Els catalans som afortunats. Tenim partits polítics que si ens ofereixen un projecte de país engrescador. Gaudim d'uns líders que si escolten els clams de la ciutadania. I fruïm d'un país que ens ofereix un futur ple d'esperances i renovades oportunitats. Només ens demana treball, coratge i confiança en les nostres pròpies forces. Hem de ser fidels als nostres principis democràtics i a la legitimitat que sens dubte avalen el nostre objectiu primordial: la independència.

A les properes eleccions espanyoles si que hem d'anar a votar. Massivament!. Hem de fer-ho per a formacions inequívocament catalanes. Democràcia i Llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya i les CUP si finalment es presenten esperen el nostre vot. Ja siguin junts o separats és molt important que aquests partits obtinguin un resultat aclaparador. I només ho podran aconseguir si l'immensa majoria de catalans els votem. Al cap i a la fi ells són els únics que diuen sense embuts què volen fer, quan ho volen fer i com ho faran. Les formacions espanyolistes ni tant sols se sap què podran fer. I les formacions indefinides, continuaran marejant la perdiu..... indefinidament.

Així què.... Anem a votar tots per aconseguir la INDEPENDÈNCIA!.

EL BIPARTIDISME ELEVAT AL QUADRAT: ESPANYA. (1)

Tots els senyals polítics provinents de l'escenari espanyol ens porten a la convocatòria d'unes noves eleccions generales. El passat vint de desembre es van produir uns resultats que no per esperats van ser menys incerts. El bipartidisme va morir aparatosament mentre va nàixer un de nou elevat al quadrat. Efectivament, de dos partits hegemònics van passar a ser quatre formacions predominants però decadents. El Partit Popular -la dreta reaccionària pura i dura, o dreta clàssica!- i el Partit Socialista Obrer Espanyol -el qual ni és socialista, ni és obrerista, però es consideren les esquerres de sempre-, van veure com els creixien els nans, es a dir Ciutadans i Podem, que els poders fàctics espanyols -fonamentalment madrilenys- van parir per aconseguir que tot continués igual.... Com resulta grat a l'immortal i decadent Príncep de Salina, sempre viu a Espanya!.

PP i PSOE han entrat en una espiral de decadència accelerada per causes ben conegudes: corrupció generalitzada, descrèdit polític, institucionalització burocràtica, partidisme exacerbat, servilisme econòmic, submissió financera, judicialització de la política, deriva marcadament antidemocràtica.... La degeneració del règim sorgit de la Constitució de l'any 1978 és tan evident que la hidalgía espanyola -d'arrels castellanes-, vist l'esgotament de les institucions sorgides de la malaurada transició espanyola van voler repetir la jugada.... La transició va ser la darrera victòria dels franquistes sobre els demòcrates. D'una dictadura van passar a una dictatova més o menys dissimulada que el temps a posat en evidència..... Va ser com rentar la cara i maquillar la democràcia orgànica franquista sense que en el fons res canvies. Ara, quan l'esfondrament del règim és inevitable posen en marxa una nova transició la qual, conservant les essències de la primera, aporti saba nova per perpetuar-se en el poder..... Com sempre!.

Es aquí on apareixen Podem -Podemos- a l'esquerra, mentre que a la dreta neix Ciutadans -Ciudadanos-. Podemos té el suport incondicional dels mitjans de comunicació espanyols -fins i tot els cavernaris- des del primer moment. Es prodiguen a tots els programes de caire polític, tertúlies, entrevistes i es realcen totes les notícies, bones o dolentes, que protagonitzen. La qüestió es acaparar presencia mediàtica. Males llengües diuen que el difunt José Manuel Lara Bosch -emperador de Planeta- va tenir molt a veure en el naixement i posterior desenvolupament de la formació que tenia que revitalitzar la malmesa esquerra espanyola. A més a més, tots els seus fundadors provenen del cos de professors de universitat.... com els antics penenes dels anys 70-80 que van nodrir la UCD i el PSOE post-franquistes. En canvi, Ciudadanos té uns orígens més prosaics. Mitjans any 2006 va ser fundat per alguns intel·lectuals espanyolistes d'arrels catalanes, com l'escriptor Félix de Azúa, ara recompensat amb el nomenament d'acadèmic de la llengua espanyola i el bufó Albert Boadella, assalariat de la Comunitat de Madrid, o el jurista Francesc de Carreras, abrandat constitucionalista espanyol. Van sorgir directament de l'ultra-nacionalisme espanyolista disfressats de anti-nacionalistes catalans. La seva fixació només era una: Defensar la llengua castellana per damunt de tot, atacant -anorreant- la catalana. El bilingüisme que demanen només és obligatori pels catalans-parlants. La llengua vehicular a l'escola ha de ser la que escullin els pares dels alumnes -com el búlgar pogués ser vehicular a França, per exemple- però si opten per la catalana, aleshores l'han de compartir al cinquanta per cent amb el castellà. I si no ho accepten, ja s'encarregaran els jutges d'imposar-ho. L'immersió lingüística en català és pròpia d'un règim autoritari i anti-democràtic, llevat l'escola espanyola, que imposen l'immersió obligatòria en castellà. Ras i curt, Ciudadanos va nàixer i créixer per preservar l'hegemonia castellana a Catalunya. Ara, quan han donat el salt a Espanya també a base d'acaparar presència mediàtica fins l'embafament, especialment la cavernària, han de dissimular el seu abrandat anti-catalanisme i mostrar-se com una formació moderada, centrista i reformisme, hereus directes de l'extinta UCD amb Albert Rivera com renascut Adolfo Suárez. També hi ha males llengües que diuen que el president del Banc de Sabadell Josep Oliu va beneir el seu desenvolupament amb unes paraules que ja han passat a la història: "Si Podemos són la nova esquerra, Ciudadanos seran la nova dreta". Dit i fet!.

Doncs bé!. Ni PP, ni C's, ni PSOE, ni Podemos han estat capaços de negociar ni pactar cap mena d'acord que permetés votar l'investidura d'un president i un programa de govern, malgrat que tots ells es declaren patriotes espanyols, constitucionalistes i regeneracionistes de pedra picada.... El PP no negocia amb ningú allò que Deu i el vots l'han donat graciosament, es a dir, ser el partit més votat dels quatre d'àmbit estatal malgrat que han perdut més de tres milions de vots i que la merda de la corrupció els pringa fins les barbes.... C's no vol pactar amb Podemos perquè volen trencar Espanya, ni amb Mariano Rajoy perquè es un polític amortitzat. Però volen que PP-PSOE-C's conformin una majoria aclaparadora a les Corts per fer reformes a dojo, naturalment de biaix dretà.... El PSOE vol que Podemos els recolzi -els doni un xec en blanc!- però no participi en el govern que tenen que recolzar. En canvi, s'avé a pactar amb C's un seguit de polítiques marcadament dretanes que podrien haver firmar els mateixos populars. I Podemos no vol assumir el pacte blindat Sánchez-Rivera per ser dretà però acceptaria conformar una majoria d'esquerres amb el PSOE -que ha fet i fa polítiques de dretes-, fins i tot acceptant l'abstenció dels malvats i empestats independentistes catalans.....

Ben segur que els inspiradors de la segona transició -l'IBEX 35- no volien provocar aquest terrabastall polític. Però es el que sol passar quan s'intenta manipular i condicionar la voluntat popular. Els anti-demòcrates no entendran mai que l'únic important en una democràcia són els vots emesos sense més condicionaments que la voluntat particular de cada home i dona expressada lliurament.

Ara, després de tot el que ha passat i està passant a Espanya, convé fitxar-nos en les conseqüències que tindrà per Catalunya tot això ja què, malauradament, no es troba a resguard del que passa a l'Estat espanyol.