ON T'ESTAN PORTANT, CAP A ON VAS ERC?.

No fa gaire estava parlant de política amb uns amics i un d'ells, per reblar el clau de la conversa, va finalitzar la seva intervenció amb una rotunda frase que m'ha fet reflexionar sobre les polítiques que desenvolupa l'actual cúpula de ERC. La sentència del meu amic va ser: "Malgrat Esquerra, jo continuo sent independentista". Aquesta afirmació tan rotunda va plantejar-me un seguit de qüestions que ara em permeto exposar-vos.

Hi ha ciutadans que malgrat votar ERC creuen que aquest partit ja no és independentista?. I tant que n'hi ha!. Potser no son gaires o potser si però tots ells deuen pensar que la independència ja no és la prioritat del partit, perquè per a ells és més profitós consolidar la (minsa) hegemonia partidista aconseguida dins del moviment independentista que no pas lluitar prioritàriament per la llibertat i plena sobirania de la nació, doncs això pot fer-se més endavant, quant les circumstàncies i Espanya ho permetin. I ja que ara cal governar el dia a dia de Catalunya.... En qualsevol cas alguns votants d'Esquerra creuen que el partit, de la mà de l'indultat Junqueras, prefereix aprofundir en les bones relacions amb el Gobierno d'Espanya abans que confrontar-s'hi malgrat que, al cap i a la fi, l'executiu espanyol i la resta d'institucions de l'Estat son els veritables adversaris de l'independentisme i culpables de l'astorament i repressió que pateix el país. Millorar i ampliar aquestes bones relacions amb Madrid és la tasca encomanada al representant republicà a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián. A qui l'hi hem de reconèixer un cert èxit obtingut ni que sigui en els mediàtics titulars insubstancials aconseguits als mitjans madrilenys, cavernaris o no. D'aquestes bones relacions prové la dèria republicana amb la intermitent taula de diàleg i negociació, que havia de servir per parlar d'amnistia i autodeterminació -la qual cosa no passa- i que en realitat serveix per pactar engrunes autonòmiques, inversions que no s'acaben fent i pactant reformes del codi penal com a pastanaga que ens arrossegui cap a la normalització de les relacions Catalunya-Espanya, així com la inexistent des-judialització dels processos contra els independentistes perseguits per les institucions judicials i policials espanyoles. Persecució i judialització que continuen plenament actives i vigents, per cert. Es a dir, estem davant d'una taula que serveix pel mateix que la comissió mixta Estat-Generalitat. Per tant, o sobra la taula política o sobra la comissió bilateral...... O potser sobren les dues!.

Dins d'Esquerra també deu haver-hi militants que mantinguin plena confiança en el lideratge emmanillat de Oriol Junqueras i de l'ara per ara exiliada Marta Rovira. I no ens oblidem de la impagable tasca del president  Aragonès desenvolupada a favor de l'entesa i concòrdia amb Espanya. Doncs bé, son militants incapaços de fer una mínima crítica -constructiva- cap aquest lideratge ni tampoc cap mena d'autocrítica -necessària- sobre la deriva lleugerament escorada cap l'autonomisme pujolià a que estan portant la nonagenària formació republicana. Aquesta encesa veneració al lideratge tricèfal república està esdevenint en pur sectarisme, però!. Res del que diuen, fan o proposen Junqueras, Aragonés i Rovira admet el més mínim qüestionament. Per tant, estem davant d'un lideratge petri i santificat que dicta doctrina als deixebles perquè escampin a la resta del món independentista, sobiranista o autonomista, tant se val, la bonaventura republicana. La qüestió és eixamplar la base de votants per consolidar l'autonomisme submís i impotent de la Generalitat, així com el recolzament a la governabilitat de l'Estat i la influència del grup parlamentari republicà dins la majoria que sustenta el Gobierno Sánchez.

El que passa es que fora d'Esquerra també hi ha ciutadans que fins no fa massa temps eren dins d'Esquerra, votàvem Esquerra o simpatitzàvem amb Esquerra. Perquè ERC era inequívocament independentista i catalanista. Les seves prioritats eren la independència, propiciar polítiques d'esquerra i allunar-se del nacionalisme pujolià de l'extinta CiU. Però vist el canvi de rumb i prioritats del partit cada cop hi ha més ex-votants d'Esquerra que no pas fidels a les històriques sigles republicanes. I els ex- van augmentant!.

ERC està esdevenint la nova CiU. Junqueras el nou Pujol, Rovira el nou Duran i Lleida i Rufián una mala imitació de Roca Junyent, molt més agressiu i malcarat que l'original. Ha tornat el peix al cove, el pactisme exacerbat i donar estabilitat al Gobierno espanyol per un absurd sentit d'estat aliè. Aconseguir el millor finançament de la història per l'autonomia catalana -i per extensió per la resta de comunitats- és el nou paradigma. I que s'executi tot el pressupostat als PGE per a Catalunya. I que es faci el Corredor Mediterrani. I que el TC sigui més autonomista. I que es traspassin rodalies. I que s'aturi la persecució política. I que es canviï el nom al delicte de sedició. I que es blindi el català a l'escola fins que un jutge el des-blindi.... Déjà vu!.

On t'estan portant, ERC?. Com queda el teu republicanisme d'esquerres recolzant un govern monàrquic, sigui dretà o esquerrà, tant se val?. On has arxivat la independència de Catalunya?. On has llençat els noranta anys d'història que t'avalaven?.

Les CUP dirien que tot això ho trobarem dins la paperera de la història. Jo, que també tinc bons pensaments, no perdo l'esperança. Ho trobarem hivernant fins la propera primavera. Quan canviï el lideratge del partit..... 

 

SOC MALPENSAT, PERÒ...... A VEGADES ENCERT-HO.

Esquerra Republicana està venent com un gran èxit fruit de la taula de diàleg el canvi proposat pel Gobierno sobre el delicte de sedició. Sembla que ara es dirà delicte de desordres públics agreujats. Diuen que rebaixaran les penes imposades i a partir de la nova redacció els sentenciats podran ser condemnats a un màxim de 5 anys de presó i 8 d'inhabilitació. El president Sánchez, la vicepresidenta Calviño i el portaveu socialista Patxi López coincideixen i precisen que el nou delicte afavorirà l'extradició de Carles Puigdemont i dels altres exiliats per a que passin comptes davant els jutges espanyols. Alhora, ERC anuncia que està negociant amb el Gobierno una modificació sobre el delicte de malversació, tal i com abans havia fet amb la negociació de l'indult dels presos polítics, segons reconeixement explícit de Joan Tardà.....

Es a dir, la taula de negociació està servint per justificar davant del Món que els 6-7 de setembre -lleis de desconnexió-, 20 de setembre -concentració davant de la conselleria d'Economia- i 1 d'octubre -dia del referèndum-, de l'any 2017 van produir-se uns fets que mai hem reconegut com a delictius malgrat que per aquest motiu es va produir la destitució il·legítima del Govern de la Generalitat i la detenció i enjudiciament dels consellers que van quedar-se a Catalunya, els quals van ser condemnats en un judici farsa a desenes d'anys de presó i inhabilitació. I que alhora va provocar l'exili del president Carles Puigdemont i d'altres consellers que van marxar a l'estranger, en qualitat d'exiliats polítics. Tot això rematat amb la dissolució il·legal del Parlament  i posterior convocatòria d'eleccions, fets que només podien ser presos pel president legítim de la Generalitat, l'únic legalment habilitat per fer-ho....

Això va passar com a conseqüència de l'aplicació retorçada de l'article 155 de la Sagrada Constitució Espanyola, interpretada per polítics i jutges espanyols sense principis ni ètica, així com el més mínim indici d'exercir veritable Justícia ni mostrar humanitat de cap mena... Va ser l'aplicació alhora de la llei de l'embut i del dret de pernada, versions 4.0.....

Perquè el Govern de Pere Aragonès, tutelat per Oriol Junqueras, accepta aquestes modificacions d'un Codi Penal que ja ha estat manllevat abans per uns jutges inquisitorials, que han impartit venjança enlloc de veritable justícia?. Creuen que si s'escaigués no tornarien a fer-ho, malgrat totes les reformes actuals o futures que es poguessin pactar i legislar?. Perquè aquestes negociacions de govern a govern, que havien de centrar-se en el dret d'autodeterminació i l'amnistia, s'han transformat en un intercanvi de cromos -jo recolzo els pressupostos de l'estat i tu els de la Generalitat-?. Perquè volen que ens empassem que tot això es fa per afavorir la desjudialització dels imputats per ser independentistes, quan la repressió policial no s'atura ni en broma, ni la fiscal o judicial i que ja afecta a més de 3000 ciutadans independentistes amenaçats per l'estat de dret espanyol?. 

Hi ha tants perquès sense respostes que ens impedeixen entendre què vol i què pretén el Govern de la Generalitat, rient-li les gràcies a un Gobierno que a la mínima t'aixeca la camissa o et roba drets i llibertats.

Alguns diran que ho fan perquè prefereixen recolzar un Gobierno espanyol d'esquerres, abans que les dretes extremes -PP, C's i VOX- arribin a governar. Altres diran que ho fan per afavorir que Oriol Junqueras pugui presentar-se a les properes eleccions. Hi ha malpensats que creuen que volen endormiscar l'independentisme i ressuscitar l'autonomisme, com si d'una nova au Fènix es tractes. Fins i tot opinen que ho fan per anorrear políticament a Carles Puigdemont, perquè és l'enemic comú a batre per a ERC, el Gobierno, els jutges i tot l'Estat i volen que sigui extradit i condemnat per la Santa Inquisició Espanyola.....

També hi ha benpensants que creuen que ERC està fent el correcte, per pragmatisme i per governar el dia a dia dels ciutadans i de la nació, encara que això no vol dir que se'n oblidi de l'objectiu de la independència malgrat que la posposi per més endavant. Fins i tot n'hi ha que donen per bo que faci com l'antiga CiU de Roca i Duran, pactant-ho tot amb el Gobierno de Coalición més progresista de la història, a canvi del peix al cove o d'unes engrunes polítiques més aparents que substancials....

Jo personalment, que algunes vegades també  soc malpensat, crec que es tracta d'una barreja de totes aquestes pensades però coronades per una encara més greu, impròpia de qualsevol govern i particularment el de la Generalitat: Son passerells, incapaços de governar assenyadament i que no tenen en compte ni els desitjos de la majoria de catalans ni la feixuga historia d'incompliments i violència que arrosseguen els poderosos d'Espanya sobre les seves espatlles.... 

I sobre les nostres, que sempre acabem pagant els plats trencats!. 

IMAGINEU-VOS.....

Des del meu darrer escrit han passat moltes coses. El govern Aragonès s'ha esberlat, a mi m'han operat del cor i tot indica que ERC ha aparcat la independència per més endavant, ad calendas graecas. Però la vida continua.....

Últimament confesso que he estat molt crític amb les polítiques endegades per ERC. Potser massa crític. Però Oriol Junqueras i Pere Aragonès em treuen de polleguera.  El president de la Generalitat primer va trencar el pacte subscrit amb les CUP, negant-se a sotmetre's a una qüestió de confiança, tal i com s'havia compromès durant la investidura. I desprès que JUNTS denuncies l'incompliment del pacte d'investidura subscrit amb ells, ERC va decidir acusar de deslleial el vicepresident Puigneró, de JUNTS, destituint-lo i no atenent les qüestions plantejades pels socis de govern, negant-se respondre les exigències plantejades, en una actitud de prepotència i supèrbia inacceptables per a qualsevol partit que és preï.

ERC s'ha pensat que tenir un escó més que JUNTS li permet imposar les seves polítiques sense necessitat de negociar res amb els socis. S'han cregut això de l'hegemonia independentista a ulls clucs. I més minsa aquesta hegemonia republicana no pot ser.

Sigui com sigui, la realitat és que el govern independentista s'ha trencat. I ara ERC creu que pot fer i desfer el que vulgui amb una amplia nova majoria progressista conformada per ERC, militants històrics de Convergència, Podemos i el PSC. Es a dir, prescindint dels independentistes de les CUP i de JUNTS. Diu que governarà per la Catalunya sencera i hom entén que parla de la Catalunya autonomista. 

Excuses de mal pagador, això és el que està fent Pere Aragonés sota el tutelatge de Oriol Junqueras. Estan pagant religiosament el preu de l'indult dels presos polítics, segons va confirmar obertament Joan Tardà no fa pas massa dies. Gabriel Rufián ho confirma dia darrera dia pactant la governabilitat del gobierno de coalición más progresista de la historia de España a canvi d'unes minses engrunes que no arriben ni de bon tros a semblar-se el peix al cove de l'antiga CiU de Roca i Duran.

ERC ha decidit refredar la independència i s'amaga darrera de conceptes tals com amplis consensos, Catalunya sencera o governar el dia a dia. 

Quan Oriol Junqueras i altres presos van decidir quedar-se a Espanya assumint que trobarien justícia allà on no n'hi ha, va començar la desfeta independentista. Desfeta que s'ha accentuat amb el manteniment com a líder de Oriol Junqueras al cap davant del partit república. Com pot qualsevol líder actuar lliurament, pactant amb qui t'empresona, et condemna i desprès t'indulta a canvi de fer bondat renunciant a tot alló que t'ha portat a la presó?.

Sempre m'he declarat ex votant de ERC. Hores d'ara no tornaré a ser-ho per una pura qüestió de coherència i dignitat. Oriol Junqueras és va equivocar lliurant-se a la justícia espanyola i el preu l'estem pagant tots els independentistes.

Us imagineu que hagués passat si enlloc de quedar-se a Espanya hagués marxat a l'exili amb el president Puigdemont?.

Jo si que m'ho imagino!. I em mossego les ungles de ràbia perquè això no va passar.....

HIPERVENTILATS I HIPOVENTILATS......

Al llarg del procés endegat cap a la independència de Catalunya, els catalans que l'hem defensat hem sigut insultats abastament i catalogats com a processistes, radicals, il·luminats, revolucionaris, sediciosos, "lazis","nazionalistes", anar amb el lliri a la ma.... Tot un seguit de qualificatius i definicions normalment ofensives, insultants o burletes que podem atribuir a la premsa del règim, a periodistes cavernaris, a unionistes més o menys abrandats i fins i tot a independentistes de pa sucat amb oli, o bé aquells situats als extrems del moviment independentista.

Hores d'ara també es parla d'unes noves espècies de catalans independentistes: Els hiperventilats i els que podríem qualificar com els seus "antònims", els quals m'atreveixo a qualificar d'hipoventilats.

Els hiperventilats son aquells que defensen la confrontació amb l'estat. Es mostren partidaris a no negociar en cap mena de taula amb els que consideren son els seus botxins. Volen la república, ja!. Estan  disposats a combatre qualsevol govern de Madrid i qualsevol política que ens porti a marejar la perdiu indefinidament i consolidar, per tant, l'autonomisme per sempre més. Creuen fermament que l'estat espanyol no és gaire democràtic i en canvi molt autoritari -consideren que és un estat sorgit de les entranyes del franquisme-. Un  estat que fa trampes, que manipula, que son mestres de la tril·leria política i que no compleix mai els compromisos adquirits. Els hiperventilats son més aviat radicals políticament, tenen pressa per aconseguir la independència,  no tenen paciència i son extremistes que prioritzen la independència per damunt de tot. En definitiva, políticament estan molt ventilats i no s'estan per romanços.... 

En canvi, els hipoventilats son el contrari. Es veu que no els agrada massa el vent de la llibertat i prefereixen estar més a resguard. Volen negociar-ho tot encara que l'altra part no vulgui negociar res, que no sigui l'encaix definitiu d'una Catalunya autonòmica relligada per sempre més al Regne d'Espanya. Demanen eixamplar la base independentista -amb aquells que no son independentistes!- i acaben aixemplant la base unionista. Demanen l'amnistia i és conformen amb l'indult. Prefereixen gestionar el dia a dia autonòmic -el peix al cove pujolià-, acceptant i obeint les normes i lleis imposades per l'estat. Defugen la confrontació política i compren fil per randa el mantra unionista de que no som prou, no tenim força, s'ha de negociar-ho tot, hem de donar suport als pressupostos de l'estat i al gobierno de coalición més progresista de la història, perquè sinó ho fem serà substituït per un gobierno abrandadament conservador conformat per la dreta extrema, es a dir el partit popular, recolzat per l'extrema dreta, es a dir VOX i els nacionalistes espanyolistes que restin de la morralla de C's. 

Com es pot veure les dues ànimes independentistes estan diametralment enfrontats a causa del camí que ens hauria de portar a la anhelada independència de Catalunya. Uns volen tirar pel dret i els altres volen fer mil voltes......

Al vell mig de les dues ventilacions ens trobem els qui senzillament volem la independència. Sense matisos, sense preses ni tampoc pauses. Som els que estem disposats a culminar el mandat sorgit de les urnes l'1 d'Octubre de 2017 i que, ara si, volem defensar la república aferrissadament, amb el que faci falta, perquè tant els híper com els hipo i els normalment ventilats la volem, la desitgem i l'aconseguirem, sense escarafalls ni pors de cap mena. Els ventilats no creiem en la bonhomia d'un estat que mai ens ha sigut favorable. Sabem que no aturaran la persecució política, ni judicial, ni policial contra els ciutadans catalans que volem la independència. Que Espanya mai reconeixerà a un ciutadà catalanoparlant els mateixos drets que a un castellanoparlant i per tant mai deixaran de voler anorrear la cultura i llengua catalanes. Que mai reconeixeran l'enorme esforç financer que fem tots el catalans omplint amb els nostres impostos les arques d'un estat que ens torna escadusseres engrunes i ens empobreix com a poble any darrera any en nom d'una falsa solidaritat interterritorial. Creiem que no permetran mai que les diferencies polítiques entre ambdues nacions se sotmetin al resultat d'un referèndum i molt menys si és d'autodeterminació. Que l'única negociació que s'ha de fer amb un estat com l'espanyol és com i quant es convoca el referèndum i la distribució d'actius i passius estatals entre les dues nacions. I si no ho permeten ni ho volen negociar, sabem que l'única alternativa és la DUI. Encara que els dubtes sobre com encaixaran un resultat favorable a la independència de la gallina del ous d'or -la última colònia de l'imperi espanyol!- no s'esvaeixen, vistos els exemples de violència i feblesa democràtica que recull la història Espanya. Malgrat tot això, tots plegats volem la independència.

Els hipoventilats corren el risc d'ofegar-se per manca d'aire. En canvi els hiperventilats podran ser arrossegats pels vents de llibertat i Justícia que bufen persistentment dins l'independentisme. Els ventilats, sense pors, sense hipoteques partidistes, ni sectarismes, ni condicionaments castradors, som els que guanyarem la independència de Catalunya.

La aconseguirem tranquil·lament. Més aviat que tard..... El temps ho dirà i confirmarà!.

Ja ho veureu!.

SUBJECTIVITATS I PERCEPCIONS.

L'actualitat dins de món independentista es troba farcida d'un seguit de sensacions contradictòries. Hi ha decepció, resignació, indignació, optimisme, pessimisme, fatalisme, realisme, il·lusió, esperança, pragmatisme, impaciència.... Hi ha tot això i més!. 

Certament cada subjecte i objecte independentista desfermen un munt de contradiccions. Així, alguns polítics provoquen aplaudiments, adhesions, indignació o decepció alhora, depenent si estàs a favor o contra el seu posicionament polític. El mateix passa amb els partits i entitats sobiranistes. Hi ha crítiques i lloances per a tot i tothom. Fins i tot els insults sobrevolen d'un costat a l'altra amb una facilitat inversemblant.....

Malgrat tot, no es pot dir que l'objectiu final d'aconseguir la independència de Catalunya hagi reculat o empetitit gens ni mica. Senzillament el que passa és que per a uns continua essent prioritària malgrat l'oposició repressiva i violenta de l'Estat i per altres el prioritari és aconseguir-ho parlant i pactant amb Espanya. Uns volen, ras i curt, l'enfrontament polític i administratiu contra un estat que consideren fallit i els altres defugen l'enfrontament apostant per l'apropament i el diàleg per més costerut que resulti, pecant fins i tot d'un excés d'ingenuïtat naïf. Per això estan disposats a mostrar tota la tebiesa que faci falta, per no malmetre l'entesa amb el PSOE i Comuns, considerant que son l'esquerra i obviant que es tracta de la singular esquerra espanyola. I així, recolzen pressupostos, voten lleis a favor del gobierno i accepten parlar amb qui ha dit per activa i per passiva que mai acceptarà el dret d'autodeterminació de Catalunya ni l'amnistia dels presos, exiliats i represaliats polítics catalans els quals, per cert, ja sumen més de 4.200 ciutadans catalans segons OMNIUM, policial i judicialment perseguits per la santa inquisició espanyola. 

Jo també tinc les meves percepcions sobre tots els protagonistes i accions desenvolupades al drama sobiranista català. Per descomptat que son subjectives, personals i sens dubte qüestionables o fins i tot criticables. Però estic segur que també son compartides per molts compatriotes. Així que....

Percebo que ni Junts, ni ERC, ni les CUP, ni cap institució independentista tenen clar el camí que hem de seguir per aconseguir la independència. No hi ha un full de ruta compartit, com si hi era abans i durant l'1O de 2017. També percebo que alguns presos polítics desprès de la dura condemna soferta i de l'humiliant indult -per cert, ara en revisió al TS- que graciosament va atorgar sa Majestat, no volen tornar a patir més i volen ser vistos com bons nois, no fos cas.... Pel que fa als exiliats estan lluitant contra la podridura sistèmica de la judicatura -i la fiscalia i la policia- espanyoles a rebuf de la justícia europea, la qual a part de ser lenta i parsimoniosa també sap tancar els ulls quan allò que dilucida pot causar un terrabastall a la pròpia UE. La justícia europea pot ser justa jutjant Polònia, Hongria o Bulgària però quan es tracta d'Espanya s'auto exigeix més precisions i condicionaments que no pas amb estats menys influents de la Unió. Per això el cas de l'espionatge de Pegasus pel que fa al catalangate està sent difuminat al Parlament Europeu. I per això l'advocat general de la UE diu que la vulneració de drets a Espanya s'ha de provar que és sistèmica i no pas circumstancial.... Coi!. Que miri acuradament tot el que la judicatura, la fiscalia i la policia patriòtica espanyoles han fet, fan i faran contra els independentistes catalans. Que s'amari del filibusterisme emprat pels polítics unionistes al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles. Que s'esgarrifi de les resolucions dictades pel Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional, pel Tribunal de Cuentas i per la Junta Electoral Central quan s'ocupen dels afers catalans. I què podem dir de la policia patriòtica, en conxorxa permanent amb fiscals afinadors i jutges inquisitorials, inventant-se probes, delictes, fent xantatges i manipulant lleis, atestats i mentint en seu judicial amb absoluta impunitat i desvergonyiment?.

Crec sincerament que el Consell de la República impulsat per Carles Puigdemont es una molt bona eina per continuar la batalla de la independència. Però també crec que aquest protagonisme del president és aprofitat pels adversaris polítics de Junts -ERC, CUP i altres independentistes- per acusar al Consell de partidisme i manca de transversalitat. L'independentisme no s'escapa d'enveges i egos ofesos, ridículs i sobrers aquí igual que podem trobar en altres circumstància que envolti l'home, tret, es clar, quan es tracti dels polítics. Malgrat que hi participen alguns militants republicans, cupaires i persones independents i que Carles Puigdemont ha deixat la presidència de Junts, el Consell és titllat de partidista. Enlloc de implicar-se a fons i canviar des de dins les dinàmiques més o menys partidistes que hi pogueren haver, prefereixen quedar-se al marge i criticar i malparlar d'aquesta institució, fent mal a tot el moviment independentista, mostrant desunió, recels i antagonisme caïnita. I tot això mentre els nacionalistes espanyols es freguen les mans i aplaudeixen amb les orelles.....

Malgrat el que es pugui pensar per tot l'exposat fins ara, hi ha quelcom que ens uneix a tots: aconseguir la independència de Catalunya el més aviat possible. Les percepcions que tinguem els uns dels altres, malgrat la manca d'empatia que mostrem, malgrat els retrets i els insults que ens fem i llancem uns contra altres, malgrat tot això, la meta indefugible comú és la independència. Perquè sabem que la repressió espanyola no s'aturarà. Que la persecució policial, fiscal i judicial a Espanya tenen vida pròpia al marge de la llei i la veritable justícia. Que l'estat espanyol mai pactarà ni amnistia ni autodeterminació. Que el gobierno continuarà fent promeses que mai complirà. Que continuarà l'ofec financer i l'espoli fiscal a Catalunya. Que els pressupostos mai s'executaran al 100%. Que les inversions en infraestructures mai satisfaran les necessitats de Catalunya. Que continuaran volent anorrear la llengua i la cultura catalanes. Que seguirem sent considerants com l'última colònia de l'Imperi Espanyol. Que l'estat espanyol ens va a la contra. Que les clavegueres de l'estat ens han declarat la guerra, ja sigui bruta o neta. Que sempre tenen disposades per  a nosaltres dues tasses més d'oli de ricí si ens queixem o critiquem la sagrada i petrificada constitució espanyola.....

De veritat paga la pena continuar criticant-nos, insultant-nos i estar desunits per fer el joc a Espanya, enlloc de sumar esforços, intel·ligència i valentia per aconseguir la independència?. De veritat estem disposats a malbaratar tot l'esforç esmerçat fins ara, després d'haver sofert repressió, violència, presó, exili, persecució policial i venjança siciliana?.

Sabem que per aconseguir la independència ens haurem d'enfrontar a un estat que no creu en els principis democràtics, que té un estat de dret més semblant al turc o bielorús que no pas al Regne Unit, Canadà o Dinamarca. Sabem que patirem repressió i violència com ens ha demostrat sempre el Regne d'Espanya quant s'ha enfrontat amb la qüestió catalana. Sabem que per aconseguir-ho ens haurem d'arremangar les mànigues i lluitar, enfrontar-nos a un estat violent, desobeir les seves lleis, normes, constitució, jutges, fiscals, policies, el gobierno, les Corts i sa Majestat el Rei Felip. Es a dir, sabem que haurem de fer el mateix que han fet altres pobles per aconseguir la independència. I finalment sabem que la independència d'un país sempre causa dolor, pors, patiment i incertesa.....  

Però també sabem que un cop aconseguida la independència llavors gaudirem de veritable llibertat, justícia i prosperitat. Sabem que tot això ho aconseguirem amb el nostra esforç -mai ens han regalat res, ans el contrari!-, mantenint els nostres principis democràtics i sense que ningú ens condicioni ni els nostres recursos, ni ens qüestioni les nostres decisions, ni ens faci la guerra bruta cultural, econòmica, financera i policial. I que per no malmetre la independència només hem de procurar no cometre els mateixos errors i excessos que Espanya ha comés amb Catalunya i amb els catalans. 

Clar que aquestes reflexions i percepcions que tinc jo son absolutament subjectives i personals.....

  

EL FORAT NEGRE ESPANYOL.

No recordo bé si va ser José Maria Aznar -o potser un dels seus ministres- que en els primers governs de la seva presidència va anunciar al so de bombo i platerets però sense embuts que les inversions de l'estat  havien de fer-se preferentment al voltant de Madrid, no més enllà de 200-300 km de la capital. Estem parlant de la segona meitat dels anys 90 i primers dels anys 2000, desprès del "vayase señor Gonzalez". Concretament aquesta consigna la va donar durant la segona legislatura ja amb majoria absoluta, quan ja no va necessitar cap recolzament ni pactes del Majestic per arribar a obtenir la investidura. Es a dir, va ser llavors quan va mostrar desinhibidament la xuleria i prepotència que el caracteritzen.

Tots aquells que es demanen perquè les inversions de l'estat executades a Madrid sempre son molt més elevades a la capital d'Espanya que a Catalunya, ja ho haurien de saber..... perquè estaven avisats!. Catalunya es fora del cercle virtuós configurat a la villa y corte, fitxat per José Maria Aznar López a un radi de no més de 300 quilometres al voltant del melic del regne. Cercle, per cert, que han fet seu tots els anteriors i successius presidents del gobierno que hi ha hagut abans i després d'ell, independentment del partit que hagi governant, inclòs l'actual gobierno progresista de coalición més reeixit de la història universal. 

És per aquesta raó que les inversions de l'estat al País Valencià, a les illes Balears i a Catalunya -els Països Catalans es materialitzen oficialment en el seu imaginari polític i per tant, esdevenim una joiosa realitat!- sempre queden molt per sota del pressupostat per cada una de les comunitats esmentades. I això passa perquè ens trobem fora el cercle virtuós d'Espanya!. Igual que passa amb el finançament, per cert. I amb la cultura i la llengua comuna d'aquests territoris!. Fora del melic del món fa molt de fred....Com també passa a l'atribolada España vaciada. També coneguda com a l'Espanya esgarrifosament esquilada. De fet, podem dir sense cap mena de recança que el cercle virtuós al voltant de Madrid és en realitat un immens forat negre xuclador de justícia i llibertats, capitals i empreses, institucions i persones, digne de ser estudiat per Stephen Hawking si encara fos viu.

Així doncs, l'estat més descentralitzat del món, més democràtic i l'estat de dret exemple per altres estats, en realitat és un forat negre igual que ho és Sagitari A al centre de la Via Làctia. Devora i esmicola tot alló que es troba dins del seu horitzó de successos.....

El problema dels forats negres és que per créixer han d'engolir tot alló que cau al seu abast. Per tant, si et trobes fora del seu horitzó -cercle virtuós!- arriba un moment que no pot créixer més per falta de combustible i aleshores esdevé un no res invisible que per fer-se notar no pot deixar escapar ni tant sols la llum. 

Els forats negres necessiten matèria per sobreviure. I alhora la matèria per viure necessita estar lluny del cercle d'influència del forat. Per tant, els Països Catalans indefectiblement reconeguts per Espanya donat el maltracta que històricament ens dispensa, per viure il·luminats pel Sol de la prosperitat, llibertat i justícia només ens cal una cossa: Allunar-nos cames ajudeu-me del forat negre que és Madrit. Fer-ho junts o confederats entre nosaltres però fora del seu horitzó de successos. És a dir, ens cal la independència!. Hores d'ara la independència és més necessària com mai ho ha sigut abans. 

Ras i curt!. Més clar, aigua.....

"EL QUE MÉS S'ASSEMBLA A UN ESPANYOL DE DRETES ÉS UN ESPANYOL D'ESQUERRES".

Aquests darrers dies s'ha constatat fefaentment que la merda que sura a les clavegueres del deep state espanyol ha començat a vessar, impregnat fins a cobrir totes les institucions d'aquest Estat que es vanta de ser de dret i presumeix de ser una democràcia plena i consolidada, quedant molt lluny però de com son las de la resta d'Europa.

La Corona, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Audiència Nacional, Tribunal de Comptes, Defensor del Poble, alta i mitja judicatura, fiscalia, Policia Nacional i Guardia Civil, forces armades, espies i serveis d'informació, partits polítics, executiu, legislatiu, alt i mig funcionariat,  mitjans de comunicació públics i privats, periodistes.... Absolutament totes les institucions d'Espanya, amb una marcada empremta franquista, desprenen una forta i insuportable pudor que només pot provenir de la merda que escampen les rates de claveguera que regnen, ara ja arreu, dins de les més altes i baixes estructures d'un estat en franca decadència i que pot acabar en estrepitosa fallida més aviat que tard.

La constatació d'aquesta emmerdada generalitzada prové del fet que s'han manipulat atestats policials, s'ha jutjat a innocents sentenciant-los injustament, s'ha perseguit policialment adversaris i dissidents polítics fins abocar-los a l'exili o la presó. S'han espoliat patrimonis particulars amb falses acusacions de malversació, s'ha espiat i violentat els drets de tota mena a ciutadans independentistes -però demòcrates!- pel fet de ser-ho i ara ja podem dir sense embuts que, per rematar-ho, s'ha demostrat que fins i tot han manipulat processos electorals al Parlament de Catalunya i a eleccions municipals. L'auto denominada policia patriòtica posant en marxa l'Operació Catalunya va inventar-se informacions falses, esbombades per la premsa cavernària afecta al règim, per perjudicar Artur Mas, Xavier Trias i fins i tot l'ex-president del Barça Sandro Rossell, per a boicotejar-los personalment a ells i els seus partits, per a combatre i anorrear els seus capteniments polítics. També es vanten d'haver comprat amb fons reservats a testimonis mentiders per construir relats carregats de falsedats, senyalant indicis i acusacions contra persones i institucions absolutament innocents però defensors de la sobirania de Catalunya. Per no parlar de l'assetjament que pateix la llengua catalana a l'escola per part d'entitats ultradretanes abrandadament espanyolistes amb la complaença de la judicatura nacional-catòlica castellana..... Malgrat que la flaira de l'emmerdament general ja es va percebre quant tot això va passar, ara ja ho reconeixen obertament amb absolut desvergonyiment perquè se saben impunes davant la (in)justícia castellana i la comprensió de molts dels seus compatriotes.....

La certesa que tenim els catalans és que tot això continua passat -com ha passat sempre!- perquè quan es tracta del problema de Catalunya i els catalans no es pot distingir el que és capaç de fer un govern de dretes del que fa un d'esquerres. Un exemple ben recent és l'aplicació de l'article 155 de forma consensuada per tots els partits espanyols, el qual tot i haver sigut formalment revertit, continua plenament vigent com allò de "que se consiga el efecto sin [aunque] se note el cuidado" dictat a principis del segle XVIII pel fiscal del Consell de Castella....... Des de sempre, dretes i esquerres son cul i merda. "El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres", diu una vella dita atribuïda a l'escriptor Josep Pla.

I doncs, que podem fer des de Catalunya?. Quina resposta hem de donar davant d'aquest persistent assetjament abassegador anticatalanista que ens mostra Espanya?. Doncs hem de mantenir els principis democràtics i la dignitat de les persones i les institucions catalanes!. Però, com fer-ho?. 

La dignitat s'ha de mantenir mitjançant gestos i decisions valentes. D'entrada, hem de renunciar a suplicar que aquesta gent tan antidemocràtica s'assegui a una hipotètica taula de negociació davant nostra perquè és impossible establir negociacions amb botxins que t'espien i et reprimeixen per anorrear-te. En segon lloc -però no menys important- tots els parlamentaris catalans a les Corts espanyoles haurien de aixecar-se dels seus escons en defensa de Catalunya, dels drets civils i dels principis democràtics el quals son sistemàticament vulnerats per totes les institucions espanyoles. Aixecar-se dels escons d'una forma visible, notòria i tots alhora. Convocar els mitjans de comunicació a la sala de premsa -si no ho prohibeixen!- per explicar el perquè i fins quan s'absentaran del ple. Fer-ho al bell mig d'un debat on hi hagi tot el gobierno i prengui la paraula el president de l'executiu espanyol. I per acabar, des del govern de la Generalitat s'ha de fer una contundent declaració institucional instant a la població a la desobediència general, individual i col·lectiva, per defensar els principis democràtics, un veritable estat de dret i la dignitat de les institucions catalanes, davant l'embat anticatalanista que l'Estat espanyol manté contra Catalunya des de temps immemorials.....

Tot això es mantindria fins assolir la independència de Catalunya ja que l'Estat espanyol és incapaç de ser un estat de dret i una veritable democràcia autènticament homologable als estats de la resta d'Europa que ho son...... 

   

ESPANYA NO ÉS D'EIXE MÓN..... ÉS MÉS AVIAT DE GUERRES BRUTES.

Crec que ja estem en condicions de fer inventari de tot allò que ha passat -i que encara passa i continuarà passant- en les tortuoses relacions que mantenen Espanya i Catalunya. Cal dir que no son precisament relacions senzilles ni normals. Més aviat s'assemblen més a les que mantenen una metròpoli prepotent i superba amb una colònia amant de la independència i la llibertat, encara que persistentment díscola.

Vegem!. Des de la vergonyosa i humiliant sentència sobre l'estatut dictada per un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimat, la majoria de catalans vam decidir que ja n'hi havia prou i que l'única alternativa que ens quedava era assolir la independència. I ens hi vam posar..... 

Manifestacions i performances multitudinàries any darrera any demanant la independència; consultes populars a centenars de pobles i ciutats catalanes; oferiment de la Generalitat per negociar un pacte fiscal rebutjat pel Gobierno; delegacions del Parlament català a les Corts espanyoles per debatre i que autoritzessin fer un referèndum d'autodeterminació pactat; consulta de la Generalitat a la gent oferint votar fins tres alternatives diferents; debats de lleis i resolucions al Parlament boicotejats per les formacions espanyolistes..... Ho vam intentar tot!. I la resposta sempre va ser la mateixa: No, no i no!. Fins i tot vam convocar un referèndum -en absolut il·legal perquè convocar referèndums està expressament despenalitzat a Espanya- on l'opció a la independència va obtenir una aclaparadora majoria. Però es veu que per Espanya això d'apel·lar als principis democràtics i que els ciutadans exerceixin drets universalment reconeguts a qualsevol estat veritablement democràtic no serveix per res. Espanya no es d'eixe món.....

Les respostes a totes les iniciatives catalanes van passar de les burles i menyspreus més feridors a la més brutal de les repressions violentes que mai s'hagin exercit a l'Estat espanyol. Ni als pitjors moments de la mal anomenada transició de la dictadura a la dictatova -de la llei a la llei- va perseguir-se amb tant acarnissament a tot un poble. Ni els anys de plom al País Basc les manifestacions acabaven sota la brutalitat policial espanyola com l'exercida hores d'ara contra els catalans. Tampoc podem oblidar el paper exercit per la premsa espanyola, més cavernaria i anti-catalana com mai havia passat fins aleshores. No es conformaven en burlar-se'n. També insultaven, s'inventaven noticies, feien titulars escandalosos i atiaven boicots comercials contra productes catalans, convidant a les empreses catalanes a marxar fora de Catalunya. Tanmateix, tota la cavalleria conformada per jutges, fiscals, policies i guàrdia civil va posar-se en marxa contra milions de ciutadans que només volíem exercir democràticament i pacíficament el dret d'autodeterminació. Així van començar la seva aclaparadora guerra contra els catalans, que dura fins avui i es perllongarà fins demà. Ni les finances dels represaliats i exiliats polítics se'n van deslliurar de la venjança siciliana endegada per l'Estat. Van ser i son espoliats pel més nepòtic Tribunal de Comptes que mai hagi existit, sense probes fefaents de malversació però amb absolut acarnissament. Ni els actes de solidaritat amb els presos polítics, ja fos amb pancartes o llaços grocs, van quedar sense persecució i condemna, atiats per una Junta Electoral Central en funcions prepotentment inquisitorials. I tot això amb la benedicció del Tribunal Constitucional més anti-constitucional que hom recorda.

A partir de l'1 d'octubre de 2017 Espanya va incrementar la repressió de forma inusitada. Van sentir ferit el seu orgull nacional per l'empenta i determinació demostrades per la gent catalana posant urnes i paperetes -que les autoritats no van trobar malgrat els esforços desplegats per la intel·ligència  espanyola-, tot i exercint el nostre dret a votar, sota els cops de porra de Guàrdia Civil i Policia Nacional i defensant la democràcia -les urnes!- davant la brutalitat desplegada contra homes, dones, gent gran i joves, armats amb paperets de votació i pletòrics d'ànsies per auto-determinar-se..... I reblant el clau, sa borbònica majestat el rei Felip VI llançant missatges anti-catalans que es poden resumir en el malauradament ja famós càntic de "a por ellos, oe.....". Un rei de tots els espanyols -que no pas dels catalans!- capaç de posar-se al capdavant del xantatge fet a les empreses catalanes més importants del país perquè canviessin el domicili social i fiscal fora de Catalunya i cap a Espanya.

Ara s'ha confirmat que aquesta guerra bruta dels serveis d'intel·ligència espanyols s'ha efectuat directament sobre una seixantena de ciutadans catalans més o menys vinculats a l'independentisme. Polítics exiliats o empresonats, parlamentaris, presidents de la Generalitat, consellers, regidors, advocats defensors, periodistes, funcionaris, empresaris, ciutadans del carrer..... Aquesta vulneració flagrant de drets de tota mena, de defensa -quantes probes il·legítimes s'hauran fabricat contra els condemnats?-, de privacitat, de lliure circulació, que ja compte amb més de 3000 represaliats, no té aturador. L'espionatge s'escampa com una taca d'oli no només a les persones directament espiades si no que també afecta a tots aquells que han estat en contacte amb ells. Centenars de persones -potser milers- han estat i possiblement continuaran sent escrutats pels serveis d'intel·ligència d'un estat el qual retorna perillosament cap el forat negre d'una dictadura consolidada, com n'hi ha tantes al Món.....

Espanya no és un estat democràtic. Espanya no es un Estat de dret. Els catalans tenim tot el dret del Món en afirmar que Espanya és un Estat decadent, malalt, corrupte i autoritari. Capaç fins i tot de servir-se de la guerra més bruta, practicar l'espionatge més barroer i morir matant més i millor que ningú per anorrear la dissidència. 

Definitivament, Espanya no és d'eixe Món. I el pitjor de tot és que els espanyols no fan res per remeiar-ho!. 

DE CONSENSOS I BLINDATGES LINGÜISTICS .....

Hi havia una vegada un gran consens dins dels grups polítics del Parlament de Catalunya que va permetre aprovar una llei d'educació que blindava l'ús de la llengua catalana com l'única vehicular al sistema escolar català. Aquesta llei també garantia l'aprenentatge de la llengua castellana, establint que un cop acabada l'escolarització dels nois i noies catalans, tots gaudirien del domini d'ambdues llengües....

També les Corts espanyoles van aprovar al seu torn, -sense el mateix ampli consens que a Catalunya, tot s'ha de dir- una llei d'educació, batejada com a llei Celaá en honor a la ministra del ram. Establia un seguit de requisits i normes comuns per a tot l'estat, sense que això signifiques que es qüestionava la llei catalana i molt menys la condició de vehicular del català a Catalunya....

Però heus aquí que la justícia castellana -mai millor dit!- va decidir que tenien raó els pares d'uns alumnes els quals exigien que el castellà fos també llengua vehicular a Catalunya perquè "els seus fills tenien tot el dret del mon a rebre l'ensenyament en la llengua hegemònica en tots els àmbits de la societat a Espanya". Naturalment es referien al castellà. I com van adduir que el castellà -espanyol!- estava en perill i perseguit a Catalunya, doncs els jutges van sentenciar a favor d'ells d'una forma prou salomònica: Si uns pares ho demanaven tota l'aula havia de rebre la lliçó en castellà. Així es preservava el dret d'un alumne castellanoparlant a rebre l'ensenyament en la seva llengua per damunt del dret de la resta d'alumnes de l'aula a rebre l'ensenyament en català.... I per si no quedava prou clara l'hegemonia i consideració especial deguda a l'espanyol, s'imposava que totes les escoles implicades havien de fer el 25% de les clases en espanyol....  

De poc serveix aprovar lleis amb tan amplis consensos, proclamant blindatges irreals, si una sola família abrandadament espanyolista que menystingui el català i un jutge complaent amb aquest menysteniment, canvien la lletra i l'esperit d'unes lleis aprovades al parlament per amplíssima majoria amb criteris merament pedagògics i socials, per satisfer les dèries anti-catalanes i els suposats drets d'uns pares a decidir per raons purament polítiques què, com i quant s'ha d'ensenyar els seus fills en la llengua hegemònica a l'Estat, modificant la llei vigent i el curriculum escolar de cada centre, vulnerant el dret de la resta d'alumnes catalans perquè aquests falsos no nacionalistes espanyols políticament no accepten el català -per motius d'odi?- com a llengua vehicular a Catalunya. 

Ho fan utilitzant els seus fills com ariets contra la llengua pròpia de Catalunya. Ho fan acusant a l'escola catalana d'adoctrinament nacionalista català, de persecució de la llengua espanyola i de nazis perquè fan servir el català enlloc de l'espanyol, com creuen ells que hauria de ser..... Volen anorrear el català per imposar la llengua de Castella com a última baula de la cadena colonitzadora definitiva que relligui Catalunya a l'Espanya imperial per sempre més. I no volen reconèixer que Catalunya és un país diferent a Castella -a Espanya!- i que té els mateixos drets i mereix la mateixa consideració i respecta que qualsevol altra nació d'Europa i del Món..... 

Totes aquestes acusacions -excuses de mal pagador- son el producte de mirar-se al mirall i no reconèixer que s'escauen millor en ells mateixos que no pas en els catalans. 

Fa més de tres-cents anys que Castella -ara coneguda com Espanya- està intentant esborrar Catalunya de la nòmina de nacions lliures. La colonització empresa desprès de la conquesta a sang i fetge de 1714 abasta totes les instàncies, tots els àmbits de la societat catalana. Singularment la llegua del país, el català. Abans ho feien sentenciant "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Avui els importa un rave que es noti la cura. Ho fan amb tots el mitjans al seu abast. La  fiscalia, la judicatura, les lleis, la premsa, l'economia, les finances, la tele, la radio, el cinema, potinejant drets, malmetent la democràcia i l'estat de dret..... Tot serveix per anorrear el català!. Es a dir, per anorrear Catalunya i els catalans!. Tot si val per glorificar l'Espanya immemorial, es a dir, la Castella imperial....

Segle darrera segle, any darrera any, mes darrera mes Espanya fracassa en el intent. Perquè els catalans som i serem catalans per sempre més. Com un francès, un escocès, un ucraïnès o fins i tot un espanyol son i seran dels seus respectius països.....

De la mateixa manera que a cap nacional de cap altre país se li demana que renunciï a les seves arrels, per quins setze ous els catalans hem de renunciar a la nostra nació, a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra llibertat?. Perquè ho digui un no nacionalista espanyol?. Perquè ho vulgui un polític de Madrit?. Perquè ho sentenciï un jutge inquisitorial?. 

Ni en broma renunciarem a la nostra llengua!. Ni a la nostra nació. Mai!. Ja siguem o no nacionalistes, independentistes o sobiranistes..... Mai deixarem de ser el que som: catalans!.  

Encara no s'entén perquè volem la independència, ja?.

S'ESTÀ ESTENENT UNA SENSACIÓ DE DERROTA?.

Tinc la percepció que s'està estenent un sensació de derrota dins del món independentista. Sembla com si la rendició, l'aixecada de mans davant l'embat de l'Estat haguera substituït la joia de la llibertat i independència que fins no fa pas massa temps omplia els nostres cors, bullia en els nostres cervells i movia quasi totes les nostres accions.

Crec que aquesta percepció, tot i ser evident, no és pas veritable. Em sembla que els independentistes no ens hem rendit ni de bon tros. El que passa és que els partits polítics, empesos per líders porucs, pusil·lànimes i fins i tot políticament ineficaços, envoltats d'uns quants militants sectaris del nucli dur de cada partit -el rovell de l'ou- fent-los la rosca, no han respost a les expectatives que hom esperava d'ells. Això tant val per Junts, com per les CUP i especialment per ERC. 

Esquerra és la clau del desencís, tot s'ha de dir. Per això m'hi fitxo més en ells. És la formació independentista suposadament hegemònica -així s'auto consideren-, la més votada, amb més escons -un més que Junts- i amb més representació a les Cortes espanyoles. Per tant, la seva responsabilitat dins del moviment sobiranista és la més important, perquè son qui tenen més pes..... en la generació del desencís independentista.

Aquest pes -en realitat malbaratament!- que tenen els republicans està soscavant a tot el moviment independentista. Controlen i condicionen molts mitjans de comunicació públics o fins i tot privats. Per tant, disposen de l'atenció mediàtica a Catalunya però també a Espanya. A Catalunya, magnifiquen la presidència, el partit i la tasca política que desenvolupen. Sense una mínima autocrítica pròpia ni cap mena de crítica sobre els mitjans que els afavoreixen tant abrandadament. A Espanya els hi fan la gara-gara perquè recolzin el gobierno, perquè votin lleis suposadament de caire social i perquè acceptin uns minsos acords favorables a Catalunya, negociats a corre cuita entre Gabriel Rufián -portaveu de grup republicà al Congrés- i el PSOE, que estan més buits de contingut que un globus inflat amb aire.... Aquest diputat està més preocupat en caure bé al Gobierno i a PODEMOS i fer tuïts cridaners contraris a Junts i el Consell de la República que no pas aconseguir res favorable als interessos dels catalans. Fins i tot es permet conrear la discòrdia entre les formacions independentistes donant per bones les mentides i acusacions que l'Estat divulga contra Carles Puigdemont i altres independentistes de l'exili. En definitiva, Rufián és el paradigma del fracàs d'Esquerra Republicana a Madrid.

Malbaratament que també dilapida un Molt Honorable President de la Generalitat, Pere Aragonès, més dedicat a fer anuncis grandiloqüents amb molts escarafalls i paraules que no diuen res que no en defensar sense embuts els interessos dels ciutadans -independentistes o no-, la dignitat de la institució que presideix i en reclamar el reconeixement i respecte degut a la nació catalana, oblidant-se que no som una mera comunitat autònoma més dins de l'Estat espanyol. Però per damunt de tot està incomplint el mandat que el poble va atorgar al seu partit quan va obtenir la majoria dins del moviment independentista. Res del que fa afavoreix l'acostament de la independència mentre es dedica a enfortir un autonomisme que per a si l'hagués volgut l'ínclit Duran i Lleida arrelat al Palace -amb peix al cove incorporat- en els seus millors moments polítics madrilenys. El president Aragonès, tot anunciant que vol eixamplar la base independentista i entaular-se per parlar amb els botxins de la repressió està aconseguint tot el contrari del que anuncia: eixampla i enforteix la base autonomista mentre allunya i afebleix la majoria independentista..... Com sembla que desitja que passi un pes pesat dins del partit, l'ex-portaveu a Madrid Joan Tardà. ERC està fent més a favor d'una hipotètica República Espanyola -hores d'ara una monarquia impune a les corrupcions reials- que no pas per la proclamació de la República Catalana. Pel que fa a Oriol Junqueras flac favor fa a l'independentisme i al seu partit participant en xous televisius de la mà del friqui Mario Vaquerizo, fent sortir els colors de la vergonya a les galtes a tots els que vam recolzar-lo quan va ser injustament jutjat, condemnat, empresonat i després graciosament indultat pel rei nostre senyor Sa Majestat Felip VI ..... Esperpèntic!.

Pel que fa a Junts i les CUP mai troben el moment adequat per actuar amb la coherència política que requereix l'actual situació que pateix Catalunya. No gosen trencar la baralla marcada que comparteixen amb ERC..... Per por a perdre l'escadusser poder que gaudeixen, potser?. Les CUP només saben fer assemblees per decidir que les decisions a prendre las decidiran en una assemblea convocada el proper cap de setmana..... No s'impliquen en la governança de país perquè és poc d'esquerres o és molt de dretes. Res del que proposa el govern els sembla acceptable i critiquen i amenacen amb el trencament per qualsevol decisió que no afavoreixi la consecució de la revolució pendent, la qual restarà pendent per sempre més si depèn de l'assemblea cupaire..... A les CUP no és pot dir que la culpa la tenen els líders de la formació perquè no n'hi ha. La culpa rau en la feixuga dependència a la assemblea. Son democràticament impecables i coherents però políticament molt deficients..... Son ineficaços i el que és pitjor: prescindibles!.

I Junts, a qui s'ha de reconèixer que manté el discurs més pro independentista entre les formacions catalanes, no gaudeix ni de l'autoconfiança ni la força necessàries per revertir l'atzucac en el qual tots plegats han ficat a Catalunya i a la independència. Tot queda en meres paraules sense conseqüències. La cerca de la desitjada unitat de l'independentisme l'estan convertint en la cerca del Sant Greal.... Sembla que hi ha interessos contraposats dins d'ells, segons quin corrent defensi qüestions com ara Olimpíades 2030 si o no, a favor o contra de l'ampliació de l'aeroport, si però no al Consell de la República o tragar o no tots els gripaus que ofereixen els seus companys de govern. O si Carles Puigdemont ha de ser el líder del Consell de la República i de Junts alhora o ha de deixar el càrrec de Junts, o del Consell... Aquestes indecisions, aquestes discrepàncies internes però públiques no els permeten prendre les decisions escaients i conseqüents amb alló que defensen més que ningú però també més ineficaçment que els altres: la independència de Catalunya.

Només hi ha una cosa que pot regirar aquest estat de prostració en el qual es troba l'independentisme. Una victòria europea judicial de l'exili en vers les actuacions espanyoles i l'afany de judicialitzar la política i polititzar la justícia que ha fet, està fent i seguirà fent Espanya, pot causar -i causarà!- un terrabastall no tan sols en totes les institucions de l'Estat si no que sobretot re-iniciarà el moviment independentista amb una força i empenta que hores d'ara es manté al ralentí. 

I llavors, la gent, els independentistes ara ensopits i emprenyats, retrobarem les ganes, la força i l'empenta que ens han furtat  uns líders porucs, incapaços i sobrers i uns partits institucionalitzats, feixucs i acomodats, els quals han preferit prioritzar les lluites caïnites atacant-se entre ells mentre es miren el melic i no fer res per restablir la unitat i un full de ruta comú cap  a la llibertat per tal de no malgastar l'empenta i la força de la gent que volem la independència que els havíem donat de tot cor.....

Prescindirem de tots ells perquè no els veig capaços de rectificar.... 

Aquesta desconfiança se l'han ben guanyat a pols i per tant, se la mereixen!.

   

  

L'HORA DE LA RAUXA.....?.

Confesso que, com molts ciutadans, estic decebut. El meu desencís prové del tarannà que estan desenvolupant els partits polítics catalans, ara ja d'una manera pública i descarada, els quals malgrat tot s'auto-consideren republicans i independentistes. El govern de la Generalitat està esdevenint una mena de gestoria -una veritable sucursal del Gobierno del regne d'Espanya-, que exerceix unes competències suposadament autònomes, absolutament condicionades políticament i administrativament, controlades fèrriament per Madrit i delegades graciosament per un abassegador poder central d'arrels genèticament franquistes. Es a dir, estan normalitzant l'autonomisme de pa sucat amb oli que tolera un estat autènticament centralista i autoritari, el qual hores d'ara ja podem qualificar com una democràcia defectuosa, segons considera The Economist...... Encara que jo diria que és un estat veritablement tril·ler!.

Tant Junts per Catalunya com especialment Esquerra Republicana -pel fet de ser el partit alfa- i fins i tot les CUP, volen però no poden deslliurar-se de la teranyina que el Partit Socialista i Podemos han estès damunt d'ells. Les imposicions de Pedro Sánchez i els seus companys de viatge arriben fins a fer empassar a les formacions catalanes gripaus a dojo i cada cop més grans. Una taula de diàleg fantasmagòrica, recolzament de la investidura de Sánchez -a canvi dels indults, potser?-, pressupostos aprovats amb els vots de PDCat i ERC o continuar la persecució policial, política, econòmica i judicial contra independentistes -quasi 3000 hores d'ara-, les continues inhabilitacions d'electes a càrrec de la JEC, així com l'inesgotable assetjament i tasca de desgast contra la llengua catalana endegada per fiscals, jutges i polítics, son alguns dels gripaus que s'estan empassant tant el govern de la Generalitat com els partits independentistes. I de retruc, la resta de ciutadans. Per no parlar de les humiliacions i menysteniments que dedica Pedro Sánchez directament a Pere Aragonès. Mentrestant, el president de la Generalitat va fent solemnes conferències per continuar demanant diàleg amb qui no vol dialogar, referint-se a la Catalunya sencera com si fins ara estigues esmicolada i volent recosir la unitat independentista estripada pels acords amb Podemos, Colau i Sánchez. 

Tot això és decebedor!. Malauradament els partits independentistes i molt especialment el Govern de la Generalitat estan malbaratant el capital polític acumulat durant el referèndum de l'1 d'octubre i el resultat aconseguit, la vaga general del 3 d'octubre i la DUI del 27 d'octubre de l'any 2017. En quatre anys han dilapidat tot alló que vam guanyar a partir de l'esclat del procés independentista a Arenys de Munt, des del ja llunya 2009.....

El problema, doncs, són els partits polítics!. I un govern de la Generalitat més disposat a obeir tot alló que manen des de Madrit abans que obeir el mandat aconseguit a les darreres eleccions gràcies a l'obtenció de 74 escons -majoria absoluta folgada!- amb un 52% de vots a favor de la independència. Doncs bé!. Malgrat aquesta doble majoria absoluta, la consecució de la independència ja no és la prioritat per a ells. Ara estan més preocupats en eixamplar la base sumant-hi Els Comuns -que no volen la independència!-, governar el dia a dia autonòmic i no desestabilitzar el gobierno de coalició més progressista de la història de Espanya, no fos cas que arribessin al poder l'extrema dreta extrema, com si aquestes no tinguessin ja totes les institucions espanyoles a les seves mans. En definitiva, estan més ocupats i preocupats pel que passi a Espanya que no pas pel que interessa a Catalunya i els catalans.

També estan prioritzant la lluita -caïnita, per cert- per veure quin partit és l'hegemònic dins del món independentista i quins líders són més o menys botiflers, més o menys agosarats o covards, més o menys independentistes purs o impurs, o més o menys passerells. Estan desaprofitant el cabdal polític acumulat per l'exili, per miserables qüestions partidistes i de gelosia. Es pot ben dir que tots plegats estan condicionats per la dura repressió que han patit a la garjola, a l'exili, que encara estem patint i que no té aturador. En definitiva, la por tenalla els principis..... i els finals!.

Peró no ens confonguéssim pas!. Aquesta decepció que sentim molts ciutadans no és pas la rendició que sembla que busquen els polítics espanyols i potser fins i tot alguns catalans. Aquest desengany no vol dir que ens conformem submisament amb la situació a la qual ens han portat els polítics esporuguits que ens governen hores d'ara. Perquè la seva frustració partidista i la rendició que han fet davant les institucions espanyoles enforteix la determinació independentista de la resta de catalans. El nostre desig de independència roman intacta, no té marxa enrere!. Per més decebuts que estem.

Al cap i a la fi acabarem passant per damunt dels partits polítics. Acabarem rebutjant i acomiadant sense contemplacions líders fake partidistes, egoistes, cínics i obedients a Madrit. 

Han tingut quatre anys de gràcia i els han desaprofitat. Els han malbaratat!. Així doncs, una nova onada esmicolarà aquests castells de sorra que han esdevingut ERC, JxCat, CUP i l'assemblearisme que els tenalla, Aragonés, Junqueras, Sànchez i tota la patuleia que els envolta.

Ara torna a ser l'hora de la gent, de la societat civil. És hora de tornar al carrer. Ara és l'hora del seny agosarat, de la desobediència i insubmissió, pacífiques però contundents. I de la confrontació política contra unes institucions espanyoles mancades de principis democràtics. 

Tal vegada potser va sent l'hora també de la rauxa..... Tot lo assenyada que és vulgui, però rauxa al cap i a la fi!.

     

"TRIGO" NO, "BLAT" SI. MORI ESCANYA!.

Francament, no sé sobre què escriure. Podria parlar de la quantitat d'indocumentats que hi ha a Twitter. O a Facebook, Instagram o Tik Tok. També podria fer-ho sobre alguns periodistes que desmereixen l'ofici o alguns diaris que de grogs que són sembla que tinguin icterícia. I què dir d'algunes programes de TV que ni tenen credibilitat ni ètica de cap mena. Ufffff.....

Tranquil·litat!. No parlaré de cap d'aquestes coses perquè no em considero un jutge imparcial. Ni tant sols un crític assenyat. Jo, com quasi tots els essers humans, en soc una víctima més de tots ells. Pateixo les mateixes males influències que qualsevol altra persona. Els insults a Twitter, les descarnades crítiques a Facebook o les bajanades de Tik Tok m'aclaparen. I què dir dels periodistes que volen influenciar-me publicant mentides -fake news en diuen ara- o dels diaris que volen manipular-me desvergonyidament?. Fins i tot pretenen condicionar les meves preferències electorals publicant enquestes que de tan mal cuinades que estan fan agafar mal de ventre. I per rematar-ho, alguns partits espanyolistes no dubten d'utilitzar tots aquests aparells i mitjans en benefici propi per difondre missatges que s'endinsen perillosament cap els abismes més profunds del feixisme, del supremacisme amb tocs colonialistes i del nacional-catolicisme, sempre presents dins de totes les institucions d'Espanya.  

La darrera campanya engegada per C's contra Catalunya ha sigut sobre un programa de la TV pública, el qual es fa naturalment en català, on una jove concursant ha demanat respondre una pregunta en castellà i el presentador ha dit que havia de ser en català. La noia volia dir trigo i la resposta era blat. La que s'ha armat!. A les xarxes, a la premsa i les teles espanyoles. Supremacisme, xenofòbia, nazis, adoctrinament, neteja ètnica, anti-espanyolisme..... Tot això i molt més és el que s'està dient contra el presentador, contra TV3 i de passada contra els independentistes. Algú s'imagina que a un concurs similar a Tele Madrid un dels concursants vulgues donar la resposta en francès, anglès, mandarí o català?. També ho considerarien com apartheit, supremacisme, anglo-fòbia, franco-fòbia o mandarino-fòbia?. I ara!. Mai!. Aquesta és la proba més fefaent del grau de catalano-fòbia que hi ha escampada arreu de l'estat. Que C's s'afanya atiar encara més reclutant 150 famílies voluntàries castellanoparlants perquè denunciïn davant la justícia espanyola a diferents escoles catalanes per tal que sentenciïn a favor del 25% de castellà a les aules, imposant a la resta d'escolars les fòbies de C's envers el català. I fent servir com ariet anti-català els nens en edat escolar.....

Encara què...... Tots aquests bons patriotes, tots els mitjans, totes aquestes xarxes tenen quelcom en comú: Totes pretenen anorrear la dissidència política. I si ens cenyim a l'estat espanyol, la dissidència es diu independentisme català.  Fent-ho, però, no es limiten a malparlar contra la independència. Sovint, volent-ho o no, ho fan contra Catalunya, contra l'idioma català i contra els catalans. M'atreviria a dir que volen esborrar, en general, tot fet diferencial, tota diferència social, política, econòmica i nacional existent entre Catalunya i Castella. No distingeixen independentistes de catalans, no pas!. Perquè no són bons espanyols. Diuen que defensen exclusivament els espanyols a Catalunya que, segons ells, estan discriminats i perseguits com en altres temps ho estaven els jueus a l'Alemanya nazi o els negres d'Alabama o Mississipi, per exemple. Com es pot veure, no importa el grau d'exageració que fan servir sempre que aconsegueixin l'objectiu que busquen: atacar i anorrear Catalunya.....

Dir les mentides del barquer és el martell que utilitzen per reblar el clau contra els independentistes i la inajornable independència de Catalunya. Adornades amb insults, desqualificacions, persecucions policials, fiscals, judicials, financeres, econòmiques, administratives i polítiques. Totes elles convenientment reforçades amb les mentides i manipulacions abans esmentades que s'atreveixen a publicar i difondre els mitjans cavernaris afectes al règim, farcides de filtracions proporcionades per les inesgotables rates de claveguera de l'estat.

Com no vull continuar parlant de tota la merda que Espanya està utilitzant contra Catalunya, ho deixo aquí. Només recordar que contra més merda remenen més pudor fan. I l'única solució que tenim els catalans per deslliurar-nos de la ferum que desprenen és allunyar-nos ben lluny i ben ràpidament de tots ells. Perquè als catalans ens agrada respirar aire fresc, ensumar el perfum de la llibertat i de l'autèntica justícia i deixar de patir les violentes bajanades i odis que diuen i tenen alguns espanyols envers Catalunya.... Que cada cop son més insuportables!. Malauradament cada cop s'assemblen més allò que inicialment va provocar RT Libre des Mille Collides a Ruanda i que va acabar amb el genocidi de hutus contra els tutsi, o a les neteges ètniques que es van produir als Balcans.

Espanya?. No!. Alguns s'estan guanyant el nom d'Escanya pel seu país. Millor dit, per alló que han fet i fan del seu malaguanyat país, nació i estat. Estan escanyant la democràcia, la tolerància, la justícia, la llibertat i estan atiant les fòbies més fastigoses contra una nació, Catalunya, com mai s'hagin vist abans en molts anys....

Tot plegat fa feredat!. Tot plegat fa prou fàstic!.