Les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran inequívocament plebiscitàries. El 27 de setembre tots, absolutament tots els que anem a votar, ho farem en funció de les nostres conviccions a favor o contra la independència. El caracter referendari vindrà donat precisament per aquesta voluntat ciutadana, però també per l'actitud d'aquells que més neguen que això sigui així. La seva oposició reforça aquesta condició de plebiscit.... Recordem que a la història de l'Estat no resulta gens estrany que unes eleccions -per exemple, municipals!- es tornin un plebiscit. Ja va ocórrer l'any 31 del segle passat, quan es van obrir els col·legis electorals sent una monarquia i es van tancar republicans. Doncs ara el mateix: anirem a votar sent una comunitat autònoma de l'Estat espanyol i molt probablement acabarem la jornada disparats cap a la independencia de la nació catalana.....
Podrem triar entre les diferents formacions polítiques que defensen opcions tan dispars com són continuar sent una entre disset comunitats autònomes, o un estat lliure i independent. Ens oferiran el centralisme actual, el federalisme a la madrilenya de Miquel Iceta o l'utopia confederal d'en Duran i l'Herrera, amb distintes graduacions, simetries, asimetries o singularitats, reconegudes o no. Tot s'hi val per entabanar-nos!. Prometran modificar la Constitució més o menys, en funció dels desitjos partidistes o de l'opinió dels líders que ho proposin.... al marge de la voluntat popular, es clar!. Malgrat tot, l'autèntica lluita s'establirà entre dependència o independència. Entre continuar relligats a Espanya per sempre més o deslliurant-nos d'un Estat malalt de corrupció, genèticament centralista i històricament superb com és l'espanyol de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Albert Rivera. La tria serà entre lliurar-nos d'unes institucions feixugues, antiquades, corrompudes, hostils a la diferència -a Catalunya!-, monolingües, autoritàries i febles en els principis democràtics, o triar unes estructures noves i modernes, lleugeres de burocràcia, properes als ciutadans i plenament democràtiques. Haurem de triar entre la resignació, el fatalisme i l'imposició aclaparant d'ara, o l'il·lusió, l'esperança i la prosperitat que podrem aconseguir amb la independència.
Al cap i a la fi, ja sabem que ens espera cas de guanyar l'opció unionista. Ser maltractats com si fóssim una tribu d'indis -pells roigs de les planures americanes!- desposseïda de respecte, discriminada per qüestions d'identitat, de llengua i cultura diferents, fiscalment ofegada i espoliada -en nom d'una falsa solidaritat!- i assetjats per una justícia notablement injusta, com sempre ha passat a qualsevol altre colònia que històricament hagi sigut dominada sota la bota d'un imperi. En definitiva, amb els indígenes aixafats amb constitucions, lleis, jutges, policies, buròcrates i polítics aliens al territori, entrenats per dominar, imposar, desoir i aclaparar com solen fer totes les metròpolis amb les seves possessions més reeixides. Tot això després de seduir-nos amb arguments plens de mentides, manipulacions, pors i insults per què ens resignem a ser manats per Castella..... Com diria un sioux, o un apatxe, o un xeiene, "L'home blanc no parla amb veritat", la qual cosa per un català significa que Madrit sempre ens ha enganyat.
Però si guanya la independència, tot pot ser diferent. S'acabaran les mentides i els insults. Sabem que res serà fàcil, però alhora tot podrà ser possible. Només dependrà de les decisions adoptades per nosaltres, preses lliurament, segons els nostres propis interessos i d'acord amb el nostre tarannà. Podrem construir unes institucions veritablement democràtiques, modernes, noves i eficients. Podrem aprovar les nostres lleis, impartir més i millor Justícia -de vell-nou!-, i nomenar jutges alliberats de servituds polítiques i de classe. Les nostres empreses tindran el suport adient de l'administració per continuar expandint-se i comerciant per tot el Món, sense més restriccions que les pròpies capacitats. Podrem fer lleis justes i equilibrades per protegir els treballadors dels abusos dels mals amos, els desafavorits per la societat i els més febles, ja siguin ancians o nens. Tindrem recursos suficients per millorar les pensions, la dependència, per l'atur, per combatre la pobresa, per invertir en sanitat, educació y cultura d'acord amb les nostres veritables possibilitats econòmiques. Aprovarem les inversions escaients en infraestructures d'acord amb criteris econòmics per sobre dels electorals.... Repeteixo!. Res serà fàcil però tot podrà ser possible.
La dependència ja sabem que significa: més del mateix. En canvi, la independència significa il·lusió, esperança i una intensa recerca de l'inassequible felicitat. Jo vull estar més a prop de la veritable felicitat, sempre escadussera, que no pas més a prop de la fatalitat amb actual Estat....!. Les desgracies, com més lluny, millor!.
Podrem triar entre les diferents formacions polítiques que defensen opcions tan dispars com són continuar sent una entre disset comunitats autònomes, o un estat lliure i independent. Ens oferiran el centralisme actual, el federalisme a la madrilenya de Miquel Iceta o l'utopia confederal d'en Duran i l'Herrera, amb distintes graduacions, simetries, asimetries o singularitats, reconegudes o no. Tot s'hi val per entabanar-nos!. Prometran modificar la Constitució més o menys, en funció dels desitjos partidistes o de l'opinió dels líders que ho proposin.... al marge de la voluntat popular, es clar!. Malgrat tot, l'autèntica lluita s'establirà entre dependència o independència. Entre continuar relligats a Espanya per sempre més o deslliurant-nos d'un Estat malalt de corrupció, genèticament centralista i històricament superb com és l'espanyol de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Albert Rivera. La tria serà entre lliurar-nos d'unes institucions feixugues, antiquades, corrompudes, hostils a la diferència -a Catalunya!-, monolingües, autoritàries i febles en els principis democràtics, o triar unes estructures noves i modernes, lleugeres de burocràcia, properes als ciutadans i plenament democràtiques. Haurem de triar entre la resignació, el fatalisme i l'imposició aclaparant d'ara, o l'il·lusió, l'esperança i la prosperitat que podrem aconseguir amb la independència.
Al cap i a la fi, ja sabem que ens espera cas de guanyar l'opció unionista. Ser maltractats com si fóssim una tribu d'indis -pells roigs de les planures americanes!- desposseïda de respecte, discriminada per qüestions d'identitat, de llengua i cultura diferents, fiscalment ofegada i espoliada -en nom d'una falsa solidaritat!- i assetjats per una justícia notablement injusta, com sempre ha passat a qualsevol altre colònia que històricament hagi sigut dominada sota la bota d'un imperi. En definitiva, amb els indígenes aixafats amb constitucions, lleis, jutges, policies, buròcrates i polítics aliens al territori, entrenats per dominar, imposar, desoir i aclaparar com solen fer totes les metròpolis amb les seves possessions més reeixides. Tot això després de seduir-nos amb arguments plens de mentides, manipulacions, pors i insults per què ens resignem a ser manats per Castella..... Com diria un sioux, o un apatxe, o un xeiene, "L'home blanc no parla amb veritat", la qual cosa per un català significa que Madrit sempre ens ha enganyat.
Però si guanya la independència, tot pot ser diferent. S'acabaran les mentides i els insults. Sabem que res serà fàcil, però alhora tot podrà ser possible. Només dependrà de les decisions adoptades per nosaltres, preses lliurament, segons els nostres propis interessos i d'acord amb el nostre tarannà. Podrem construir unes institucions veritablement democràtiques, modernes, noves i eficients. Podrem aprovar les nostres lleis, impartir més i millor Justícia -de vell-nou!-, i nomenar jutges alliberats de servituds polítiques i de classe. Les nostres empreses tindran el suport adient de l'administració per continuar expandint-se i comerciant per tot el Món, sense més restriccions que les pròpies capacitats. Podrem fer lleis justes i equilibrades per protegir els treballadors dels abusos dels mals amos, els desafavorits per la societat i els més febles, ja siguin ancians o nens. Tindrem recursos suficients per millorar les pensions, la dependència, per l'atur, per combatre la pobresa, per invertir en sanitat, educació y cultura d'acord amb les nostres veritables possibilitats econòmiques. Aprovarem les inversions escaients en infraestructures d'acord amb criteris econòmics per sobre dels electorals.... Repeteixo!. Res serà fàcil però tot podrà ser possible.
La dependència ja sabem que significa: més del mateix. En canvi, la independència significa il·lusió, esperança i una intensa recerca de l'inassequible felicitat. Jo vull estar més a prop de la veritable felicitat, sempre escadussera, que no pas més a prop de la fatalitat amb actual Estat....!. Les desgracies, com més lluny, millor!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada