Mentre s'apropen les fites més significatives que culminaran el procés sobiranista endegat pels ciutadans catalans es continuen prodigant per part del nacionalisme espanyol les bajanades més absurdes que hom pugi dir o fer, com arguments pretesament incontrovertibles per mantenir aquesta mena d'unitat -de destí en l'universal- perdurable i incommovible, que l'espanyolisme més ultramuntà considera existeix entre Catalunya i Espanya. Res més lluny de la realitat. Aquesta ficció no s'evidencia pas només en la premsa escrita madrilenya coneguda com caverna mediàtica, ja que també ho fan en tertúlies de radio i televisió espanyoles mitjançant l'opinió de pretensiosos analistes polítics i altius i des-acomplexats intel·lectuals hispans, per descomptat sense ni una engruna de nacionalisme espanyolista encegant el seu enteniment ni espessint la sang que en prou feines circula per les seves venes. Així ho diuen ells... i encara s'ho creuen!. Resulta doncs molt cridaner que aquestes desvergonyides manipulacions i mentides -autèntiques bajanades, com s'ha dit abans- que malgasten determinats personatges més o menys entregats a la causa unionista, impregnen les opinions i manifestacions de molts ciutadans espanyols, els quals poc a poc van tornant-se cada vegada més anti-catalans. Fins i tot amb rampells veritablement xenòfobs i decididament antidemocràtics.
Passaré per alt les afirmacions del Nobel Mario Vargas Llosa -"no hi ha una majoria de catalans que vulguin separar-se"-, ja que es qualifiquen per si mateixes. No em negaran que són més pròpies d'un endevinador de fireta de poble que no pas d'un reconegut intel·lectual de prestigi internacional. Com a molts altres, el seu nacionalisme estatalista li ha begut l'enteniment i l'enraonament. I la prudència verbal. No em refereixo tampoc al contingut d'alguns articles d'opinió apareguts, ara i abans, a la premsa que s'auto-qualifica com a seriosa i d'àmbit nacional. Em refereixo als comentaris que fan els lectors d'aquestes sovint esbiaixades opinions i que es publiquen al peu dels saberuts articles, que semblen més vulgars pamflets propagandístics i rebuscades calúmnies plenes d'odi i ganes de linxament, que no pas assenyada informació objectiva i veraç. I si els articles sobre Catalunya volen ser anàlisis equànimes i conciliadors, els comentaris es regiren contra l'autor de tamaño desaguisado, el qual aleshores passa a patir escarnis, burles i insults per la gosadia mostrada i el sacrilegi comès contra la Espanya immemorial.
Un exemple recent el trobem en el diari digital Público. Luis Garcia Montero ha publicat un article sota el títol La cuestión catalana, el qual critica la (nefasta) gestió que els grans partits espanyols fan del procés català, alhora que aposta per solucions democràtiques -els conflictes es solucionen a les urnes-, de canvis radicals de la Constitució -si la Constitució no permet la consulta, s'ha de canviar- i per un Estat federal sustentat en la regeneració de la societat i el socialisme democràtic. Luis Garcia defensa que sota aquestes premisses es podria aconseguir vèncer el separatisme i re-lligar Catalunya dins d'una Espanya forta en la defensa dels drets humans i prou flexible per saber reconèixer les singularitats particulars dels pobles i nacions que integren l'Estat. Es podrà estar d'acord o no amb les seves opinions. Jo particularment crec que això potser hauria estat possible fa uns quants anys, però no ara. Ja és massa tard. El que no faria mai fora desqualificar aquestes o altres opinions pel sol fet de no ajustar-se als meus desitjos. Dons bé, molts dels comentaris que va rebre dels lectors eren negatius, hostils a la idea defensada i fins i tot atacaven l'article amb malvolença cap a l'autor del mateix. I ho feien amb arguments feixucs, enfarfegadors i pretensiosament profunds, que només denotaven supina ignorància i marcats prejudicis.
Un tal AvergonzadoDelHombre es lluïa especialment en la seva estultícia política i social sobre Catalunya i el desconeixement de la seva historia. Després de mostrar-se favorable a la solució democràtica -perquè no fos dit!- sorgien els recurrents peròs per contextualitzar -desqualificar- el perquè de tot plegat. Així, afirmava que durant el franquisme es va afavorir l'industrialització a Catalunya amb ingents quantitats de diners -"més que en cap altre regió"- per tal d'apaivagar les possibles revoltes que pogueren produir-se. De sobte, a Catalunya no s'avien desenvolupat ni la revolució industrial, ni la lluita sindical i social durant els convulsos segles XIX i principis del XX. Aquesta part de la història catalana no existia!. La burgesia catalana no havia re-invertit les seves pròpies fortunes per enriquir-se més i més, sense esperar el concurs del Rei i els recursos econòmics i jurídics de l'amo Estat, com sí feien els aristòcrates de la meseta. L'únic en comú que tenien ambdós elits peninsulars era l'afany de explotar les classes populars en benefici propi. Res més!. Els uns s'ho treballaven amb diners i feina; els altres ho prenien i s'ho apropiaven exercint el poder, i prou, com sempre han fet. Si fins i tot els ciutadans catalans hem pagat -encara estem pagant- les autopistes -de peatge!- amb diners de la nostre pròpia butxaca!. Franco no ens va regalar absolutament res. Ni als rics ni als pobres catalans, ans al contrari. L'alt llinatge i la hidalguía com a modus vivendi són cosa de Castella, no pas de Catalunya. El desconeixement de la realitat catalana no eximeix a l'ignorant ni l'autoritza a falsejar l'historia, com fan més sovint del desitjable els nacionalistes espanyols. Això si, ho fan en nom de la grandesa d'Espanya.
AvergonzadoDelHombre també esmenta el sistema electoral com a causa de la deriva secessionista catalana. Sembla ser que el fet que a Catalunya existeixi un sistema de partits diferent a l'espanyol és motiu que tant el PP com el PSOE hagin tingut que fer concessions -"cuando no regalos de tipo económico"- a CiU, que considera han donat a Catalunya unes avantatges injustes respecte la resta de Comunitats Autònomes. Doncs bé, el sistema electoral espanyol abasta tot el territori de l'Estat i afecta i condiciona en el mateix grau a totes les formacions polítiques que lliurament hi participen. A Catalunya, però, existeixen uns partits polítics diferents a la resta de l'Estat, que mereixen més recolzament i confiança ciutadana que no pas els espanyols, els quals sempre han estat minoritaris i actualment amb resultats decididament minvants, dia darrera dia. Si Avergonzado és autènticament demòcrata, estarà d'acord amb mi que la democràcia es bassa en l'acceptació dels resultats de les urnes, als pactes i respecte entre majories i minories, i la legitimat que de tot això se'n desprèn. Si de quelcom peca el sistema electoral actual és, precisament, que prima injustament el PP i el PSOE per damunt de les altres formacions polítiques, incloent-hi els partits catalanistes. Per cert, ara el Partir Popular vol imposar que l'elecció de l'alcalde sigui per la formació que rebi més vots, independentment de la majoria obtinguda. Això agreujarà la manca de qualitat democràtica d'Espanya. Per altra banda, tots els partits defensen els interessos dels seus representats i per tant, és lògic i legítim que per arribar acords entre diferents, es facin mútues concessions. I els asseguro que les renuncies fetes pel catalanisme són moltes més, es troben a anys llum, de les fetes pels espanyolistes. Aquest és el principal motiu pel qual els ciutadans catalans hem acabat dient prou. Fins aquí podíem arribar!.
L'ultima contextualització del procés català que fa Avergonzado es refereix a la crisis econòmica que patim tots plegats. Atribueix als irresponsables polítics catalans haver aconseguit convèncer al populatxo de que la precària situació de Catalunya és culpa del persistent dèficit fiscal amb Espanya, que ens perjudica greument. El Espanya ens roba ha calat, es lamenta. Dons sí. El dèficit fiscal català resulta ja insuportable. Si es reduís a la meitat, a Catalunya no s'hagueren tingut que fer retallades en l'estat de benestar. Avergonzado, i d'altres, consideren que la responsabilitat és cossa de les males polítiques posades en pràctica per una classe dirigent preocupada per omplir-se les butxaques a costa de diners públic, de les comissions il·lícites, del finançament irregular dels partits, de la corrupció, de les polítiques capitalistes.... Tal com ha passat a tot l'Estat espanyol els últims anys!. Això forma part de la idiosincràsia de l'Estat!. En aquestes matèries no existeixen diferències entre Catalunya i Espanya. La contextualització a base de tòpics i vulgaritats és un recurs matusser i ineficaç. Concloure que l'electorat ha estat induït per la casta política -una expressió que no diu rés, que és artificial i forçada- cap a la independència és insultar l'intel·ligència dels catalans. O potser creu seriosament que som babaus, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i d'arribar lliurament a les nostres pròpies conclusions?. Realment creuen que estem des-informats o manipulats, quant tenim al nostre abast tota la premsa espanyola i totes les emissores de radio y televisió de l'Estat?. Incloent-hi El Mundo, La Razón, TVE i fins i tot 13TV!. D'on creuen que prové l'increment de l'independentisme d'aquests últims anys....?. Doncs de la des-informació i manipulació propalades sobre Catalunya i els catalans per la caverna mediàtica madrilenya!. Comparar els independentistes amb les rates que fugen del vaixell que s'enfonsa és com si nosaltres comparéssim els nacionalistes espanyols amb carronyers a la recerca d'aliments que altres han caçat. Fora una autèntica bajanada. Com parlar de populatxo i nazionalistes referint-se als catalans. O com acusar d'adoctrinament a l'escola catalana quant el ministre Wert amenaça rememorant el florido pensil d'espanyolitzar els nens catalans com en temps d'en Franco. O retreure'ns d'utilitzar l'identitat catalana per anar contra Espanya, quant la virreina Llanos de Luna es passa el dia als jutjats interposant querelles contra ajuntaments i entitats catalans per obligar-les a penjar la bandera espanyola fins i tot als urinaris públics, o per impedir que els consistoris es mostrin a favor d'una consulta democràtica.
Els arguments unionistes són tant fal·laços que se'ls giren contra seu. Fins i tot se n'adonen els espanyolistes de Sociedad Civil Catalana, quant denuncien que el cas Pujol és un bumerang que el catalanisme relaciona amb la fallida de l'Estat espanyol. I tant!. Tinc el convenciment que la corrupció a Catalunya és fruit del desgavell espanyol. Policies espanyols, jutges i fiscals, lleis, polítiques econòmiques i financeres, corruptes i corruptors, gobierno de España, partits, fundacions.... tot, tot, tot és absolutament espanyol!. Tant com en Sancho Panza i Don Quijote!. Heus ací perquè volem marxar. Per no tenir que aguantar les mentides del ministre Montoro i les seves balances fiscals trucades. Ni l'ofec financer al qual sotmet Catalunya. Ni el menyspreu i desdeny cap a Catalunya i els catalans de la caverna, d'en Rajoy, del PP, del PSOE, dels alts funcionaris espanyols i de les més altes institucions d'aquest Estat fracassat. Per fer foc nou, amb bon vent i barca nova.
Utilitzant els mateixos arguments que l'il·lustre Vargas Llosa -però a l'inrevés- bé podríem dir que a Catalunya hi ha una ínfima minoria de ciutadans que volen continuar sent espanyols. Perquè malgrat l'opinió molt escampada entre els comentaristes digitals espanyolistes que volen impedir la secessió de Catalunya, a sang i fetge i amb ungles i dents si calgués, l'immensa majoria de catalans volem votar (democràcia) i decidir el futur de la nostra nació (independència). En pau i llibertat. Es veurà el proper 11 de setembre i s'entendrà millor el 9 de novembre.... 11/9 i 9/11. Cap i cua!.
Passaré per alt les afirmacions del Nobel Mario Vargas Llosa -"no hi ha una majoria de catalans que vulguin separar-se"-, ja que es qualifiquen per si mateixes. No em negaran que són més pròpies d'un endevinador de fireta de poble que no pas d'un reconegut intel·lectual de prestigi internacional. Com a molts altres, el seu nacionalisme estatalista li ha begut l'enteniment i l'enraonament. I la prudència verbal. No em refereixo tampoc al contingut d'alguns articles d'opinió apareguts, ara i abans, a la premsa que s'auto-qualifica com a seriosa i d'àmbit nacional. Em refereixo als comentaris que fan els lectors d'aquestes sovint esbiaixades opinions i que es publiquen al peu dels saberuts articles, que semblen més vulgars pamflets propagandístics i rebuscades calúmnies plenes d'odi i ganes de linxament, que no pas assenyada informació objectiva i veraç. I si els articles sobre Catalunya volen ser anàlisis equànimes i conciliadors, els comentaris es regiren contra l'autor de tamaño desaguisado, el qual aleshores passa a patir escarnis, burles i insults per la gosadia mostrada i el sacrilegi comès contra la Espanya immemorial.
Un exemple recent el trobem en el diari digital Público. Luis Garcia Montero ha publicat un article sota el títol La cuestión catalana, el qual critica la (nefasta) gestió que els grans partits espanyols fan del procés català, alhora que aposta per solucions democràtiques -els conflictes es solucionen a les urnes-, de canvis radicals de la Constitució -si la Constitució no permet la consulta, s'ha de canviar- i per un Estat federal sustentat en la regeneració de la societat i el socialisme democràtic. Luis Garcia defensa que sota aquestes premisses es podria aconseguir vèncer el separatisme i re-lligar Catalunya dins d'una Espanya forta en la defensa dels drets humans i prou flexible per saber reconèixer les singularitats particulars dels pobles i nacions que integren l'Estat. Es podrà estar d'acord o no amb les seves opinions. Jo particularment crec que això potser hauria estat possible fa uns quants anys, però no ara. Ja és massa tard. El que no faria mai fora desqualificar aquestes o altres opinions pel sol fet de no ajustar-se als meus desitjos. Dons bé, molts dels comentaris que va rebre dels lectors eren negatius, hostils a la idea defensada i fins i tot atacaven l'article amb malvolença cap a l'autor del mateix. I ho feien amb arguments feixucs, enfarfegadors i pretensiosament profunds, que només denotaven supina ignorància i marcats prejudicis.
Un tal AvergonzadoDelHombre es lluïa especialment en la seva estultícia política i social sobre Catalunya i el desconeixement de la seva historia. Després de mostrar-se favorable a la solució democràtica -perquè no fos dit!- sorgien els recurrents peròs per contextualitzar -desqualificar- el perquè de tot plegat. Així, afirmava que durant el franquisme es va afavorir l'industrialització a Catalunya amb ingents quantitats de diners -"més que en cap altre regió"- per tal d'apaivagar les possibles revoltes que pogueren produir-se. De sobte, a Catalunya no s'avien desenvolupat ni la revolució industrial, ni la lluita sindical i social durant els convulsos segles XIX i principis del XX. Aquesta part de la història catalana no existia!. La burgesia catalana no havia re-invertit les seves pròpies fortunes per enriquir-se més i més, sense esperar el concurs del Rei i els recursos econòmics i jurídics de l'amo Estat, com sí feien els aristòcrates de la meseta. L'únic en comú que tenien ambdós elits peninsulars era l'afany de explotar les classes populars en benefici propi. Res més!. Els uns s'ho treballaven amb diners i feina; els altres ho prenien i s'ho apropiaven exercint el poder, i prou, com sempre han fet. Si fins i tot els ciutadans catalans hem pagat -encara estem pagant- les autopistes -de peatge!- amb diners de la nostre pròpia butxaca!. Franco no ens va regalar absolutament res. Ni als rics ni als pobres catalans, ans al contrari. L'alt llinatge i la hidalguía com a modus vivendi són cosa de Castella, no pas de Catalunya. El desconeixement de la realitat catalana no eximeix a l'ignorant ni l'autoritza a falsejar l'historia, com fan més sovint del desitjable els nacionalistes espanyols. Això si, ho fan en nom de la grandesa d'Espanya.
AvergonzadoDelHombre també esmenta el sistema electoral com a causa de la deriva secessionista catalana. Sembla ser que el fet que a Catalunya existeixi un sistema de partits diferent a l'espanyol és motiu que tant el PP com el PSOE hagin tingut que fer concessions -"cuando no regalos de tipo económico"- a CiU, que considera han donat a Catalunya unes avantatges injustes respecte la resta de Comunitats Autònomes. Doncs bé, el sistema electoral espanyol abasta tot el territori de l'Estat i afecta i condiciona en el mateix grau a totes les formacions polítiques que lliurament hi participen. A Catalunya, però, existeixen uns partits polítics diferents a la resta de l'Estat, que mereixen més recolzament i confiança ciutadana que no pas els espanyols, els quals sempre han estat minoritaris i actualment amb resultats decididament minvants, dia darrera dia. Si Avergonzado és autènticament demòcrata, estarà d'acord amb mi que la democràcia es bassa en l'acceptació dels resultats de les urnes, als pactes i respecte entre majories i minories, i la legitimat que de tot això se'n desprèn. Si de quelcom peca el sistema electoral actual és, precisament, que prima injustament el PP i el PSOE per damunt de les altres formacions polítiques, incloent-hi els partits catalanistes. Per cert, ara el Partir Popular vol imposar que l'elecció de l'alcalde sigui per la formació que rebi més vots, independentment de la majoria obtinguda. Això agreujarà la manca de qualitat democràtica d'Espanya. Per altra banda, tots els partits defensen els interessos dels seus representats i per tant, és lògic i legítim que per arribar acords entre diferents, es facin mútues concessions. I els asseguro que les renuncies fetes pel catalanisme són moltes més, es troben a anys llum, de les fetes pels espanyolistes. Aquest és el principal motiu pel qual els ciutadans catalans hem acabat dient prou. Fins aquí podíem arribar!.
L'ultima contextualització del procés català que fa Avergonzado es refereix a la crisis econòmica que patim tots plegats. Atribueix als irresponsables polítics catalans haver aconseguit convèncer al populatxo de que la precària situació de Catalunya és culpa del persistent dèficit fiscal amb Espanya, que ens perjudica greument. El Espanya ens roba ha calat, es lamenta. Dons sí. El dèficit fiscal català resulta ja insuportable. Si es reduís a la meitat, a Catalunya no s'hagueren tingut que fer retallades en l'estat de benestar. Avergonzado, i d'altres, consideren que la responsabilitat és cossa de les males polítiques posades en pràctica per una classe dirigent preocupada per omplir-se les butxaques a costa de diners públic, de les comissions il·lícites, del finançament irregular dels partits, de la corrupció, de les polítiques capitalistes.... Tal com ha passat a tot l'Estat espanyol els últims anys!. Això forma part de la idiosincràsia de l'Estat!. En aquestes matèries no existeixen diferències entre Catalunya i Espanya. La contextualització a base de tòpics i vulgaritats és un recurs matusser i ineficaç. Concloure que l'electorat ha estat induït per la casta política -una expressió que no diu rés, que és artificial i forçada- cap a la independència és insultar l'intel·ligència dels catalans. O potser creu seriosament que som babaus, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i d'arribar lliurament a les nostres pròpies conclusions?. Realment creuen que estem des-informats o manipulats, quant tenim al nostre abast tota la premsa espanyola i totes les emissores de radio y televisió de l'Estat?. Incloent-hi El Mundo, La Razón, TVE i fins i tot 13TV!. D'on creuen que prové l'increment de l'independentisme d'aquests últims anys....?. Doncs de la des-informació i manipulació propalades sobre Catalunya i els catalans per la caverna mediàtica madrilenya!. Comparar els independentistes amb les rates que fugen del vaixell que s'enfonsa és com si nosaltres comparéssim els nacionalistes espanyols amb carronyers a la recerca d'aliments que altres han caçat. Fora una autèntica bajanada. Com parlar de populatxo i nazionalistes referint-se als catalans. O com acusar d'adoctrinament a l'escola catalana quant el ministre Wert amenaça rememorant el florido pensil d'espanyolitzar els nens catalans com en temps d'en Franco. O retreure'ns d'utilitzar l'identitat catalana per anar contra Espanya, quant la virreina Llanos de Luna es passa el dia als jutjats interposant querelles contra ajuntaments i entitats catalans per obligar-les a penjar la bandera espanyola fins i tot als urinaris públics, o per impedir que els consistoris es mostrin a favor d'una consulta democràtica.
Els arguments unionistes són tant fal·laços que se'ls giren contra seu. Fins i tot se n'adonen els espanyolistes de Sociedad Civil Catalana, quant denuncien que el cas Pujol és un bumerang que el catalanisme relaciona amb la fallida de l'Estat espanyol. I tant!. Tinc el convenciment que la corrupció a Catalunya és fruit del desgavell espanyol. Policies espanyols, jutges i fiscals, lleis, polítiques econòmiques i financeres, corruptes i corruptors, gobierno de España, partits, fundacions.... tot, tot, tot és absolutament espanyol!. Tant com en Sancho Panza i Don Quijote!. Heus ací perquè volem marxar. Per no tenir que aguantar les mentides del ministre Montoro i les seves balances fiscals trucades. Ni l'ofec financer al qual sotmet Catalunya. Ni el menyspreu i desdeny cap a Catalunya i els catalans de la caverna, d'en Rajoy, del PP, del PSOE, dels alts funcionaris espanyols i de les més altes institucions d'aquest Estat fracassat. Per fer foc nou, amb bon vent i barca nova.
Utilitzant els mateixos arguments que l'il·lustre Vargas Llosa -però a l'inrevés- bé podríem dir que a Catalunya hi ha una ínfima minoria de ciutadans que volen continuar sent espanyols. Perquè malgrat l'opinió molt escampada entre els comentaristes digitals espanyolistes que volen impedir la secessió de Catalunya, a sang i fetge i amb ungles i dents si calgués, l'immensa majoria de catalans volem votar (democràcia) i decidir el futur de la nostra nació (independència). En pau i llibertat. Es veurà el proper 11 de setembre i s'entendrà millor el 9 de novembre.... 11/9 i 9/11. Cap i cua!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada