Jordi Pujol i Soley ha renunciat a totes les prerrogatives i privilegis que gaudia fins ara en qualitat d'ex-president de la Generalitat. El divendres passat, 25 de juliol, va admetre d'haver ocultat en un banc d'Andorra durant molts anys l'herència que el seu pare va disposar a favor dels set nets i nora, i que mai van ser declarats a l'hisenda espanyola. Després de reconèixer els fets, va demanar perdó pel mal causat i es va posar a disposició de l'administració tributaria i de la justícia per tot allò que fes falta.
Fins aquí la crua noticia. Com es pot suposar, però, això no acaba aquí. Crec que no m'equivoco massa si afirmo que el sotrac ha estat molt dur per la majoria de ciutadans catalans. Jo personalment em sento dolgut, enganyat i a l'hora emprenyat. És cert que he sigut molt crític amb les polítiques de contenció i claudicació defensades pel senyor Pujol i la seva coalició durant molts anys, per tal de preservar l'encaix autonomista i suposadament constitucional de Catalunya dins d'Espanya. Això no em priva però de la tristesa i l'astorament sofertes.... Sentit d'Estat, encaix, estat de dret, autonomia, pedagogia, el millor finançament que mai hagi existit, han sigut algunes de les paraules i conceptes d'us quotidià mentre va durar la política de peix al cove, tan utilitzada per la CiU autonomista. Tanmateix la realitat és indefugible. Aquesta política contemporitzadora i autonomista (regionalista, en realitat), va fracassar estrepitosament i tant CiU com el mateix Jordi Pujol se'n van adonar per fi que Catalunya necessitava quelcom més que un encaix fictici i castrador com el que hem estat patint durant tot aquest període suposadament democràtic del qual ha gaudit l'Espanya immemorial de sempre. Per tant, el senyor Pujol es va declarar a favor de la independència i es va posar al costat de milions de ciutadans que la volem i per la qual estem lluitant incansablement.... La família Pujol havia begut oli!. Els llamps i trons es van concentrar damunt de molts caps de notables catalans per haver-se manifestat favorables a la independència. I singularment sobre la família Pujol. Ara, després de la seva confessió, em dol el que podem considerar com una enganyifa cap el procés català. M'emprenya que el seu procedir pugui afectar el moviment sobiranista, ja que ha posat en mans dels nacionalistes espanyols molta munició que ja s'han afanyat en utilitzar espúriament per tal de destruir-nos sense pietat. El combustible que els ha proporcionat els farà creure (erròniament) que ara sí poden aturar-nos.
Però el que em fa autèntic fàstic és la reacció del PP, del PSOE i fins i tot de C's. El PP demana una comissió d'investigació per depurar responsabilitats polítiques.... El partit d'en Rajoy i Sánchez Camacho, que van repartir sobres plens de diners negres entre els seus principals dirigents; que es troben amb la merda de la corrupció fins les orelles pel cas Gürtel-Bárcenas, i d'altres; que tenen condemnats o imputats diferents càrrecs públics com ara batlles, regidors, parlamentaris, presidents de diputació, un president -per ara- de comunitat autònoma a la presó i uns altres dimitits també per corrupteles, encara tenen la cara dura de demanar responsabilitats polítiques, quan ells no n'assumeixen cap?. Si Sánchez Camacho es va negar a comparèixer davant del Parlament per donar explicacions pel vergonyós afer d'espionatge de La Camarga....!. Perden la raó i la credibilitat degut als fets que històricament han protagonitzat, i per la hipocresia i cinisme que els caracteritza des de sempre!. El mateix que passa amb els socialistes. Només es posen d'acord amb els conservadors quan es tracta d'entorpir i carregar-se el referèndum català.... Quan es tracta d'anar contra Catalunya!. O quan pacten canviar la Constitució per ordre de la senyora Merkel i dels mercats!. Per la seva banda, el socialistes catalans sense veu ni vot a Madrit, es troben immersos en la feixuga tasca de re-flotar el partit per deixar a banda la marginalitat política en la qual s'han ficat ells solets. És comprensible doncs l'intent de censurar amb contundència l'afer Pujol i aprofitar-ho de passada per erosionar CiU i el procés català en defensa d'un impossible federalisme, en teoria com a garantia de preservació de les essències pàtries d'Espanya. S'entén, però fa mal als ulls i l'enteniment. S'agrairia la mateixa duresa i capteniment quan jutgessin l'actuació de la Junta d'Andalusia i del PSOE en l'assumpte dels ERO's; i també pels diferents i nombrosos cassos de corrupció que els afecten directament a la mateixa Catalunya, com ara el cas Bustos que emmerda fins a quaranta batlles de tots els colors polítics, encara que fonamentalment socialistes. Pel que fa a C's, la reacció ha estat tan formal i postissa com increïble i cínica. Afanyar-se a demanar una comissió d'investigació per furgar en la ferida oberta a CiU i Artur Mas, per pura venjança, i de passada voler destruir a base de fal·làcies la il·lusió de centenars de milers de persones que volem votar l'autodeterminació de Catalunya lligant barroerament corrupció i independentisme, demostra la poca categoria moral dels dirigents d'aquesta formació política i les seves mancances argumentals -i intel·lectuals- per intentar que la majoria de ciutadans -de debò- de Catalunya facin seus els tronats arguments dels lerrouxistes.... Quan un polític fa servir més les vísceres que el cervell, està condemnat al fracàs. Aquest és el cas dels demagogs, rancuniosos i roïns polítics del auto-anomenat Partido de la Ciutadania.
No crec que l'assumpció de culpa i el penediment mostrat serveixin per res de bo per a la família Pujol. Les urpes de l'Estat s'han aferrat a la seva carn i no pararan fins que l'arrenquin del ós. I si no ho fan les institucions de l'Estat directament, ja s'encarregarà la caverna mediàtica madrilenya. No oblidem pas que a ulls espanyols el senyor Pujol, i Mas, i Jonqueres i d'altres, son els principals instigadors de la deriva sobiranista que vivim a Catalunya. Prefereixen creure que la societat catalana està manipulada i no té criteris propis en matèria política, o econòmica, o social. Creuen que matant el gos, s'acaba la ràbia. No volen veure ni entendre que som la majoria de catalans els impulsors i ferms defensors de l'independentisme. Per tant, els Pujol, els Mas, els Jonqueras, els Fernández i els Herrera, tots ells polítics al servei de la voluntat ciutadana, són a la primera línia de foc dels aparells de l'Estat. Repeteixo: han begut oli. Podem creure que l'espanyolisme vol que s'imparteixi justícia?. No....!. El que realment volen és imposar venjança i fuetejar els descarrilats. I aquesta és l'autèntica corrupció de la qual hem de fugir. Si no s'hagués endegat el procés sobiranista tinc seriosos dubtes que la família Pujol hagueren sofert l'assetjament judicial amb tanta intensitat.... Recordem a que Espanya no existeix la presumpció d'innocència. Ni la divisió de poders, tal i com s'entenen en les democràcies consolidades. Per tant, la justícia és feble. Tant com la mateixa democràcia. Però molt menys dèbil que la immensa por que tenen al vot lliure i sobirà de la gent. I això encara fa més basarda!.
Em trobo ferit, i dolgut, i emprenyat. Em sento enganyat. Però no deixo de reconèixer el molt que el senyor Pujol ha fet a favor de Catalunya i dels catalans, durant molts i molts anys. És cert, és va equivocar moltes vegades. Va cometre una falta imperdonable. Tant o més greu per la seva posició i rellevància política que no pas per la quantia evadida. Però sovint també la va encertar. Tanmateix, no crec que ni ell ni d'altres, ara o al futur, es mereixi la crucifixió que està patint. Ni la quantitat de demagògia que utilitzen alguns polítics i mitjans de comunicació en defensa d'unes posicions polítiques clarament perdedores a Catalunya. El senyor Pujol i la seva família pagaran amb escreix pels seus pecats. La justícia es pronunciarà tard o d'hora. A Espanya, tard i malament. Jo, per si serveix de res, el perdono de tot cor. Però l'independentisme no s'aturarà pas. Ans al contrari, s'enforteix amb cada escomesa rebuda per part de l'unionisme espanyolista. Perquè el nacionalisme espanyol prefereix fixar la seva ira i rancúnia i destruir les persones individuals, ja que no podem fer-ho contra l'immensa majoria de la societat. Per això guanyarem. Per això Catalunya aconseguirà la independència.
En fi!. Me'n vaig de vacances uns dies per recuperar forces. La propera tardor es presenta apassionant i absorbent. Serà el final d'un temps feixuc i el principi d'un altre d'esperança. L'únic cert es que res serà el mateix.... Serà la llibertat de Catalunya!.
Fins aquí la crua noticia. Com es pot suposar, però, això no acaba aquí. Crec que no m'equivoco massa si afirmo que el sotrac ha estat molt dur per la majoria de ciutadans catalans. Jo personalment em sento dolgut, enganyat i a l'hora emprenyat. És cert que he sigut molt crític amb les polítiques de contenció i claudicació defensades pel senyor Pujol i la seva coalició durant molts anys, per tal de preservar l'encaix autonomista i suposadament constitucional de Catalunya dins d'Espanya. Això no em priva però de la tristesa i l'astorament sofertes.... Sentit d'Estat, encaix, estat de dret, autonomia, pedagogia, el millor finançament que mai hagi existit, han sigut algunes de les paraules i conceptes d'us quotidià mentre va durar la política de peix al cove, tan utilitzada per la CiU autonomista. Tanmateix la realitat és indefugible. Aquesta política contemporitzadora i autonomista (regionalista, en realitat), va fracassar estrepitosament i tant CiU com el mateix Jordi Pujol se'n van adonar per fi que Catalunya necessitava quelcom més que un encaix fictici i castrador com el que hem estat patint durant tot aquest període suposadament democràtic del qual ha gaudit l'Espanya immemorial de sempre. Per tant, el senyor Pujol es va declarar a favor de la independència i es va posar al costat de milions de ciutadans que la volem i per la qual estem lluitant incansablement.... La família Pujol havia begut oli!. Els llamps i trons es van concentrar damunt de molts caps de notables catalans per haver-se manifestat favorables a la independència. I singularment sobre la família Pujol. Ara, després de la seva confessió, em dol el que podem considerar com una enganyifa cap el procés català. M'emprenya que el seu procedir pugui afectar el moviment sobiranista, ja que ha posat en mans dels nacionalistes espanyols molta munició que ja s'han afanyat en utilitzar espúriament per tal de destruir-nos sense pietat. El combustible que els ha proporcionat els farà creure (erròniament) que ara sí poden aturar-nos.
Però el que em fa autèntic fàstic és la reacció del PP, del PSOE i fins i tot de C's. El PP demana una comissió d'investigació per depurar responsabilitats polítiques.... El partit d'en Rajoy i Sánchez Camacho, que van repartir sobres plens de diners negres entre els seus principals dirigents; que es troben amb la merda de la corrupció fins les orelles pel cas Gürtel-Bárcenas, i d'altres; que tenen condemnats o imputats diferents càrrecs públics com ara batlles, regidors, parlamentaris, presidents de diputació, un president -per ara- de comunitat autònoma a la presó i uns altres dimitits també per corrupteles, encara tenen la cara dura de demanar responsabilitats polítiques, quan ells no n'assumeixen cap?. Si Sánchez Camacho es va negar a comparèixer davant del Parlament per donar explicacions pel vergonyós afer d'espionatge de La Camarga....!. Perden la raó i la credibilitat degut als fets que històricament han protagonitzat, i per la hipocresia i cinisme que els caracteritza des de sempre!. El mateix que passa amb els socialistes. Només es posen d'acord amb els conservadors quan es tracta d'entorpir i carregar-se el referèndum català.... Quan es tracta d'anar contra Catalunya!. O quan pacten canviar la Constitució per ordre de la senyora Merkel i dels mercats!. Per la seva banda, el socialistes catalans sense veu ni vot a Madrit, es troben immersos en la feixuga tasca de re-flotar el partit per deixar a banda la marginalitat política en la qual s'han ficat ells solets. És comprensible doncs l'intent de censurar amb contundència l'afer Pujol i aprofitar-ho de passada per erosionar CiU i el procés català en defensa d'un impossible federalisme, en teoria com a garantia de preservació de les essències pàtries d'Espanya. S'entén, però fa mal als ulls i l'enteniment. S'agrairia la mateixa duresa i capteniment quan jutgessin l'actuació de la Junta d'Andalusia i del PSOE en l'assumpte dels ERO's; i també pels diferents i nombrosos cassos de corrupció que els afecten directament a la mateixa Catalunya, com ara el cas Bustos que emmerda fins a quaranta batlles de tots els colors polítics, encara que fonamentalment socialistes. Pel que fa a C's, la reacció ha estat tan formal i postissa com increïble i cínica. Afanyar-se a demanar una comissió d'investigació per furgar en la ferida oberta a CiU i Artur Mas, per pura venjança, i de passada voler destruir a base de fal·làcies la il·lusió de centenars de milers de persones que volem votar l'autodeterminació de Catalunya lligant barroerament corrupció i independentisme, demostra la poca categoria moral dels dirigents d'aquesta formació política i les seves mancances argumentals -i intel·lectuals- per intentar que la majoria de ciutadans -de debò- de Catalunya facin seus els tronats arguments dels lerrouxistes.... Quan un polític fa servir més les vísceres que el cervell, està condemnat al fracàs. Aquest és el cas dels demagogs, rancuniosos i roïns polítics del auto-anomenat Partido de la Ciutadania.
No crec que l'assumpció de culpa i el penediment mostrat serveixin per res de bo per a la família Pujol. Les urpes de l'Estat s'han aferrat a la seva carn i no pararan fins que l'arrenquin del ós. I si no ho fan les institucions de l'Estat directament, ja s'encarregarà la caverna mediàtica madrilenya. No oblidem pas que a ulls espanyols el senyor Pujol, i Mas, i Jonqueres i d'altres, son els principals instigadors de la deriva sobiranista que vivim a Catalunya. Prefereixen creure que la societat catalana està manipulada i no té criteris propis en matèria política, o econòmica, o social. Creuen que matant el gos, s'acaba la ràbia. No volen veure ni entendre que som la majoria de catalans els impulsors i ferms defensors de l'independentisme. Per tant, els Pujol, els Mas, els Jonqueras, els Fernández i els Herrera, tots ells polítics al servei de la voluntat ciutadana, són a la primera línia de foc dels aparells de l'Estat. Repeteixo: han begut oli. Podem creure que l'espanyolisme vol que s'imparteixi justícia?. No....!. El que realment volen és imposar venjança i fuetejar els descarrilats. I aquesta és l'autèntica corrupció de la qual hem de fugir. Si no s'hagués endegat el procés sobiranista tinc seriosos dubtes que la família Pujol hagueren sofert l'assetjament judicial amb tanta intensitat.... Recordem a que Espanya no existeix la presumpció d'innocència. Ni la divisió de poders, tal i com s'entenen en les democràcies consolidades. Per tant, la justícia és feble. Tant com la mateixa democràcia. Però molt menys dèbil que la immensa por que tenen al vot lliure i sobirà de la gent. I això encara fa més basarda!.
Em trobo ferit, i dolgut, i emprenyat. Em sento enganyat. Però no deixo de reconèixer el molt que el senyor Pujol ha fet a favor de Catalunya i dels catalans, durant molts i molts anys. És cert, és va equivocar moltes vegades. Va cometre una falta imperdonable. Tant o més greu per la seva posició i rellevància política que no pas per la quantia evadida. Però sovint també la va encertar. Tanmateix, no crec que ni ell ni d'altres, ara o al futur, es mereixi la crucifixió que està patint. Ni la quantitat de demagògia que utilitzen alguns polítics i mitjans de comunicació en defensa d'unes posicions polítiques clarament perdedores a Catalunya. El senyor Pujol i la seva família pagaran amb escreix pels seus pecats. La justícia es pronunciarà tard o d'hora. A Espanya, tard i malament. Jo, per si serveix de res, el perdono de tot cor. Però l'independentisme no s'aturarà pas. Ans al contrari, s'enforteix amb cada escomesa rebuda per part de l'unionisme espanyolista. Perquè el nacionalisme espanyol prefereix fixar la seva ira i rancúnia i destruir les persones individuals, ja que no podem fer-ho contra l'immensa majoria de la societat. Per això guanyarem. Per això Catalunya aconseguirà la independència.
En fi!. Me'n vaig de vacances uns dies per recuperar forces. La propera tardor es presenta apassionant i absorbent. Serà el final d'un temps feixuc i el principi d'un altre d'esperança. L'únic cert es que res serà el mateix.... Serà la llibertat de Catalunya!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada