L'Artur i l'Oriol han donat sengles conferències. L'un reclamant una llista unitària però transversal amb participació de la societat civil per concórrer a l'anunciat avançament electoral aplegats sota una única bandera inequívocament sobiranista, mentre l'altre demana diverses llistes brandant l'ensenya independentista sota la qual s'ha d'aixoplugar el programa electoral de cada partit i l'acció de govern -de concentració- necessària per aconseguir la independència, sense més dilacions de cap tipus.
En el fons, ambdós diuen el mateix. L'objectiu és la independència però discrepen en la forma. El més curiós és que les distintes formes suggerides semblen més un recurs per marcar el terreny de joc particular de cadascú que no pas un desacord sorgit com a conseqüència de les diferències polítiques existents entre els diferents partits sobiranistes. Ras i curt: l'etern enfrontament entre dretes i esquerres.
Algunes formacions sobiranistes ja s'han desmarcat del camí traçat d'una banda per Convergència i de l'altra per Esquerra Republicana. Iniciativa s'ha mostrat la més pusil·lànime de totes. Quasi tant com la cúpula d'Unió Democràtica. No tenen clares les idees respecta la independència de Catalunya. ICV no vol acostar-se als postulats d'en Mas perquè és de dretes i no se'n refien, i recelen de les propostes defensades per l'Oriol Junqueras perquè no són prou d'esquerres i nacionalment massa radicals. Diuen que donen llibertat als seus votants per escollir allò que més els hi plagui perquè això reflexa millor la pluralitat del partit. Excuses de mal pagador. El que realment els passa, però, és que senten l'alè de PODEMOS al clatell, ja que se'ls apropen a tota velocitat i els amenacen amb passar per damunt d'ells olímpicament; o fins i tot d'engolir-los sense cap mena de contemplacions. Una vegada enceses les alarmes, creuen que frenant i remugant una miqueta podran aturar la davallada electoral que s'acosta a grans passes i els amenaça amb robar-los vots sense pietat. Heus ací la pusil·lanimitat mostrada per ICV-EUA. En Herrera, la Camats i en Nuet no es mullaran pas i s'allunaran tant com puguin de CDC i de ERC. Per ells, es tracta d'un instint bàsic de supervivència, el qual es manifesta de forma tan primària com veritablement ineficaç. Respecte Unió ja està tot dit. Les bases i els votants de la formació democratacristiana són majoritàriament sobiranistes però la cúpula del partit es troba en mans d'uns polítics porucs i massa compromesos amb els poders fàctics, siguin catalans o també espanyols, que gaudeixen de l'hegemonia econòmica, financera, mediàtica i política a tot l'Estat. En definitiva, UDC -com també PSC- representen millor que ningú els vells partits polítics passats de moda, que és troben fora de joc i abocats a l'inevitable irrellevància política i social, a curt i mig termini.
Com sovint passa aquest darrers temps, la posició més coherent i assenyada és la defensada per les CUP. Des de sempre, han mantingut una actitud ferma i diàfana a favor de la independència. Reconeixen els mèrits de Convergència i d'Esquerra. Tanmateix també han detectat les febleses i els egoismes d'ambdues formacions. No és que estiguin en contra de l'unitat d'acció que necessita l'independentisme però si es mostren contraris a l'excessiu protagonisme partidista que es disputen entre ells. Per tant, sembla que lapidariament pensen "ja s'ho faran". I ho reblen amb un sonor "nosaltres a la nostra".
Així es troba hores d'ara el procés independentista des del vessant partidista. S'ha encetat una nova etapa -ara se'n diu una nova pantalla-. Mentre els unionistes tremolen i fan petar les dents, i malden enrabiats per posar a la garjola Artur Mas, Joana Ortega i Elena Rigau després de l'èxit assolit el 9N, Esquerra i Convergència s'afanyen en dictar conferències proposant objectius comuns a l'abast d'ambdós i posant-se la traveta els uns als altres per aconseguir-los abans que ningú. I les altres formacions pretesament catalanistes es desmarquen o remarquen per voluntat i interessos egoistes envers la independència de Catalunya.
Tot això sent mol important, no ho és tant com la voluntat reiteradament manifestada pels ciutadans. Hi ha de segurs un milió nou-cents mil catalans que recolzem la independència segons els resultats assolits el 9 de novembre passat, malgrat tots els entrebancs que l'Estat espanyol ens va posar -i encara ens posa-. Als quals fàcilment se'ns afegiran alguns centenars de milers més per acabar d'establir una solida i democràtica majoria a favor de la plena sobirania de Catalunya. Ho volem aconseguir com més aviat millor. Som de dretes, de centre i d'esquerres. Som joves, madurs i grans. Parlem català i castellà amb absoluta normalitat. I n'estem fins al cap de munt que certs polítics pensin més en ells i els seus interessos partidistes que en la generalitat dels ciutadans.
Generalitat, aquesta es la clau. La Generalitat som nosaltres, els ciutadans. I els polítics han de estar al servei dels ciutadans. Tenen l'obligació de satisfer i complir els anhels, les il·lusions i les esperances de la gent. I tota aquesta munió d'homes i dones que varem votar SI a la independència, estem disposats a auto-inculpar-nos per fer costat al president Mas i els líders polítics que també ho han fet i que poden ser imputats per una justícia la qual, abans de tot, és castellana i contraria al procés sobiranista.... No n'hi ha prou amb patir l'hostilitat de tot l'aparell de l'Estat espanyol perquè hagem de fer-nos la guitza entre nosaltres mateixos?.
Nosaltres volem votar a favor de la independència. Convergència, Esquerra, la CUP i molts simpatitzants socialistes, democratacristians, ecologistes i d'Iniciativa que s'hi afegiran, donem més rellevància hores d'ara a l'assoliment de l'autèntica i plena llibertat del poble català que no pas a ser de dretes o esquerres. Sabem que això -les preferències polítiques de cadascun- prendran més rellevància a posteriori, quan sigui l'hora de formar l'executiu i s'hagin d'establir les prioritats de govern i confegir la nova constitució de la república. Per aquesta mateixa raó és vital proclamar la independència el més aviat possible una vegada aconseguida la majoria parlamentària per fer-ho, amb garanties suficients de reconeixement de la resta de països del món i la necessària fortalesa política per endegar les indefugibles negociacions amb Espanya sobre el repartiment just d'actius i passius de l'antic estat. I també amb la comunitat internacional per aconseguir la confirmació de la independència.
Artur: Es hora de l'unitat, però més enllà del tacticisme partidista i de la parsimònia política. Oriol: No és temps de dretes o esquerres ni de protagonismes egoistes, ni tant sols és hora de retrets o de passar comptes amb els adversaris. Ara és hora de la Generalitat, de la gent. És el temps de Catalunya. Més endavant ja podreu fer-vos la punyeta mútuament. Però no us oblideu que votem els ciutadans, no els partits. Ni les institucions. Ni les empreses o els sindicats. Un ciutadà, un vot. I cap vot per aquells que malmetin la independència. Poseu-vos d'acord. No és pas tan difícil!.
En el fons, ambdós diuen el mateix. L'objectiu és la independència però discrepen en la forma. El més curiós és que les distintes formes suggerides semblen més un recurs per marcar el terreny de joc particular de cadascú que no pas un desacord sorgit com a conseqüència de les diferències polítiques existents entre els diferents partits sobiranistes. Ras i curt: l'etern enfrontament entre dretes i esquerres.
Algunes formacions sobiranistes ja s'han desmarcat del camí traçat d'una banda per Convergència i de l'altra per Esquerra Republicana. Iniciativa s'ha mostrat la més pusil·lànime de totes. Quasi tant com la cúpula d'Unió Democràtica. No tenen clares les idees respecta la independència de Catalunya. ICV no vol acostar-se als postulats d'en Mas perquè és de dretes i no se'n refien, i recelen de les propostes defensades per l'Oriol Junqueras perquè no són prou d'esquerres i nacionalment massa radicals. Diuen que donen llibertat als seus votants per escollir allò que més els hi plagui perquè això reflexa millor la pluralitat del partit. Excuses de mal pagador. El que realment els passa, però, és que senten l'alè de PODEMOS al clatell, ja que se'ls apropen a tota velocitat i els amenacen amb passar per damunt d'ells olímpicament; o fins i tot d'engolir-los sense cap mena de contemplacions. Una vegada enceses les alarmes, creuen que frenant i remugant una miqueta podran aturar la davallada electoral que s'acosta a grans passes i els amenaça amb robar-los vots sense pietat. Heus ací la pusil·lanimitat mostrada per ICV-EUA. En Herrera, la Camats i en Nuet no es mullaran pas i s'allunaran tant com puguin de CDC i de ERC. Per ells, es tracta d'un instint bàsic de supervivència, el qual es manifesta de forma tan primària com veritablement ineficaç. Respecte Unió ja està tot dit. Les bases i els votants de la formació democratacristiana són majoritàriament sobiranistes però la cúpula del partit es troba en mans d'uns polítics porucs i massa compromesos amb els poders fàctics, siguin catalans o també espanyols, que gaudeixen de l'hegemonia econòmica, financera, mediàtica i política a tot l'Estat. En definitiva, UDC -com també PSC- representen millor que ningú els vells partits polítics passats de moda, que és troben fora de joc i abocats a l'inevitable irrellevància política i social, a curt i mig termini.
Com sovint passa aquest darrers temps, la posició més coherent i assenyada és la defensada per les CUP. Des de sempre, han mantingut una actitud ferma i diàfana a favor de la independència. Reconeixen els mèrits de Convergència i d'Esquerra. Tanmateix també han detectat les febleses i els egoismes d'ambdues formacions. No és que estiguin en contra de l'unitat d'acció que necessita l'independentisme però si es mostren contraris a l'excessiu protagonisme partidista que es disputen entre ells. Per tant, sembla que lapidariament pensen "ja s'ho faran". I ho reblen amb un sonor "nosaltres a la nostra".
Així es troba hores d'ara el procés independentista des del vessant partidista. S'ha encetat una nova etapa -ara se'n diu una nova pantalla-. Mentre els unionistes tremolen i fan petar les dents, i malden enrabiats per posar a la garjola Artur Mas, Joana Ortega i Elena Rigau després de l'èxit assolit el 9N, Esquerra i Convergència s'afanyen en dictar conferències proposant objectius comuns a l'abast d'ambdós i posant-se la traveta els uns als altres per aconseguir-los abans que ningú. I les altres formacions pretesament catalanistes es desmarquen o remarquen per voluntat i interessos egoistes envers la independència de Catalunya.
Tot això sent mol important, no ho és tant com la voluntat reiteradament manifestada pels ciutadans. Hi ha de segurs un milió nou-cents mil catalans que recolzem la independència segons els resultats assolits el 9 de novembre passat, malgrat tots els entrebancs que l'Estat espanyol ens va posar -i encara ens posa-. Als quals fàcilment se'ns afegiran alguns centenars de milers més per acabar d'establir una solida i democràtica majoria a favor de la plena sobirania de Catalunya. Ho volem aconseguir com més aviat millor. Som de dretes, de centre i d'esquerres. Som joves, madurs i grans. Parlem català i castellà amb absoluta normalitat. I n'estem fins al cap de munt que certs polítics pensin més en ells i els seus interessos partidistes que en la generalitat dels ciutadans.
Generalitat, aquesta es la clau. La Generalitat som nosaltres, els ciutadans. I els polítics han de estar al servei dels ciutadans. Tenen l'obligació de satisfer i complir els anhels, les il·lusions i les esperances de la gent. I tota aquesta munió d'homes i dones que varem votar SI a la independència, estem disposats a auto-inculpar-nos per fer costat al president Mas i els líders polítics que també ho han fet i que poden ser imputats per una justícia la qual, abans de tot, és castellana i contraria al procés sobiranista.... No n'hi ha prou amb patir l'hostilitat de tot l'aparell de l'Estat espanyol perquè hagem de fer-nos la guitza entre nosaltres mateixos?.
Nosaltres volem votar a favor de la independència. Convergència, Esquerra, la CUP i molts simpatitzants socialistes, democratacristians, ecologistes i d'Iniciativa que s'hi afegiran, donem més rellevància hores d'ara a l'assoliment de l'autèntica i plena llibertat del poble català que no pas a ser de dretes o esquerres. Sabem que això -les preferències polítiques de cadascun- prendran més rellevància a posteriori, quan sigui l'hora de formar l'executiu i s'hagin d'establir les prioritats de govern i confegir la nova constitució de la república. Per aquesta mateixa raó és vital proclamar la independència el més aviat possible una vegada aconseguida la majoria parlamentària per fer-ho, amb garanties suficients de reconeixement de la resta de països del món i la necessària fortalesa política per endegar les indefugibles negociacions amb Espanya sobre el repartiment just d'actius i passius de l'antic estat. I també amb la comunitat internacional per aconseguir la confirmació de la independència.
Artur: Es hora de l'unitat, però més enllà del tacticisme partidista i de la parsimònia política. Oriol: No és temps de dretes o esquerres ni de protagonismes egoistes, ni tant sols és hora de retrets o de passar comptes amb els adversaris. Ara és hora de la Generalitat, de la gent. És el temps de Catalunya. Més endavant ja podreu fer-vos la punyeta mútuament. Però no us oblideu que votem els ciutadans, no els partits. Ni les institucions. Ni les empreses o els sindicats. Un ciutadà, un vot. I cap vot per aquells que malmetin la independència. Poseu-vos d'acord. No és pas tan difícil!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada