S'estan produint significatius moviments de fons dins dels àmbits polítics i ciutadans de l'Estat espanyol. D'una banda s'escolten, encara que només sigui lleugerament, certes veus que intenten comprendre i defensar tot allò que està passant a Catalunya, i que es manifesten a favor del dret a decidir. Per bé que d'una manera tímida i poruga, però certament clara. D'altra banda comencen a manifestar-se d'una forma desinhibida i estrident algunes actituds que podríem qualificar com d'indubtablement feixistes -en la versió castissa, franquistes-, els quals no només utilitzen les protestes i crítiques legítimes, sinó que també fan servir l'agressivitat verbal i fins i tot la violència física. És el cas de Falange Espanyola i d'altres grups d'extrema dreta que sobretot a Madrid -però també a Catalunya- porfidiegen contra qualsevol manifestació catalana, rebentant actes informatius i debats polítics, destrossant símbols nacionals, assaltant seus catalanistes i cremant banderes estelades al crit de Catalunya és d'Espanya mentre que amenacen, insulten i denigren a tothom que sigui independentista o senzillament que demani exercir el dret d'autodeterminació.
Les veus que podríem anomenar com a democràtiques se senten des de l'àmbit ciutadà -no pas des dels partits o de la majoria d'intel·lectuals espanyols-, dins la societat civil de forma individual però valenta. No tenen gaires altaveus que recullin les seves paraules, malgrat que es fan sentir. Poc, però almenys ho intenten. Són alguns bons homes i dones que també creuen que els enfrontaments polítics es resolen amb l'exercici de la democràcia -com creiem i volem la majoria de catalans-, a força de debats lliures i oberts, respecte al pluralisme ideològic, a la llibertat d'expressió i votacions acceptades per totes les parts amb resultats indiscutibles i vinculants. Són precisament les actituds assenyades d'aquests ciutadans demòcrates les que posen en evidència les males formes i maneres -sovint marcadament immorals- de les formacions polítiques de tota la vida vers les demandes catalanes.
Efectivament, el terrabastall més gran el pateixen les formacions polítiques tradicionals: els auto-anomenats partits d'àmbit nacional. El capteniment cap els ciutadans en general i Catalunya en particular de populars i socialistes, de Ciudadanos i UPyD -formacions suposadament emergents però ja assentades- i de l'atribolada Esquerra Unida, es troba a anys llum del seny i la paciència demostrats per bona part d'aquells que els van votar les passades eleccions. Sembla que han perdut o han malbaratat els principis ètics i l'identitat democràtica que els tindria que caracteritzar. Ara es dediquen a mentir als seus votants i conservar aferrissadament allò que mai hauria d'haver sigut seu: prebendes i privilegis amb grans dosis de corrupció institucionalitzada. Per a ells, les demandes catalanes representen un autèntic daltabaix -un destorb en realitat- que amenacen seriosament el seu status polític i econòmic i l'ostentació de l'embriagador poder que ara gaudeixen, el qual consideren de la seva propietat i pel seu ús i goig exclusiu i partidista. Per altre banda les formacions veritablement emergents, com Podemos o Guanyem, aspiren a fer saltar pels aires el sistema de partits actual per ocupar el seu lloc i constituir-se així com la nova crosta dominant -ep!, la casta són els altres!-. Si, d'acord, certament son més joves, més audaços i més ambiciosos; fins i tot sobrerament preparats, pertanyents a una nova elit conformada per professors universitaris i profesionals lliberals. Però les seves motivacions polítiques ara pures, virginals i atractives, apunten cap els mateixos mètodes i objectius que les caducades hores d'ara. Volen reformar l'Estat i la Constitució, les vies de participació ciutadana i la presa de decisions per apropar-les més a la gent del carrer. Però, ai las!, sense canviar gaire be res. Podríem resumir el catàleg que ofereixen en doneu-nos el vot i veurem si podem fer allò que voleu. L'hora d'assumir compromisos o el que és més important, de contraure'ls i complir-los sembla que ha quedat molt lluny. Ara són temps de prometre l'or i el moro a tothom, mantenir a la gent contenta tot dient el que volen sentir -no pagarem el deute, no desnonarem a ningú, recaptarem més impostos als rics, etc....-, però amagant el com i el quan ho faran. Quina política econòmica ofereixen?. Que faran amb els impostos indirectes, per exemple amb l'IVA?. I amb el deute públic de les ciutats?. I que pensen fer amb les sicav i l'evasió legal d'impostos que representen?. Quins plans educatius, de salut, de dependència, d'energia neta, de transport públic, d'infraestructures, d'autopistes.... -entre moltes altres- volen implementar?. Com quedaran les pensions?. Com cassaran el seu tarannà eminentment urbaníta amb l'ecologia, o amb la política agrària?. Què pensen fer amb les relacions internacionals i la Unió Europea....?. Aquestes i d'altres qüestions que afecten directament a la ciutadania ara com ara no obtenen resposta. Estan més preocupats en organitzar-se internament i nombrar els dirigents de la nounada formació, que no pas d'atendre les exigències de la gent, les quals ja urgeix satisfer i són indefugibles. És per aquesta mateixa raó que no és pronuncien sobre les demandes catalanes: Estan d'acord amb el dret a decidir, però tenen que votar tots els ciutadans de l'Estat. Prefereixen canviar la Constitució abans que els catalans siguin consultats sobre l'esdevenidor polític de la nostra Nació..... En la qüestió catalana, les opinions -i suposades solucions- de Podemos no s'allunyen massa de les sostingudes fins ara per tots el partits d'àmbit nacional.
Aquests moviments tel·lúrics que sacsegen els fonaments polítics partidistes es veuen incrementats per la baixa qualitat ètica i moral que pateixen diferents institucions públiques de l'Estat, per una acusada manca de principis i abundants tics pre-democràtics. Institucions que són deutores dels principals partits espanyols per l'ingerència soferta, encara que consentida o tolerada per totes elles. Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal de Comptes, l'herència franquista de l'antic TOP ara Audiència Nacional, la Fiscalia, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Serveis Secrets -clavegueres de l'Estat-, etc..... També s'hi afegeixen amb veritable entusiasme els mitjans de comunicació madrilenys, privats i públics, coneguts també com a caverna mediàtica, i molts periodistes a títol individual, veritables troglodites de l'informació, els quals s'afanyen en dir-hi la seva amb encert o no, però quasi sempre fent trampes i manipulant tant com volen i poden, per tal de marcar el ring d'aquest inesgotable combat de boxa en que s'ha convertit per Espanya la qüestió catalana.
Ja fa dies que Catalunya i Espanya estem sofrint l'anunciat xoc de trens. Els catalans volem votar i decidir el nostre futur polític. I la majoria volem la independència. Els espanyols no ens deixen votar, perquè també volen decidir el nostre futur sense que el nostre parer compti per res. Com ells són majoria dins l'Estat, els nostres anhels i esperances no són tinguts en compte. La seva força numèrica la volen imposar tant si com no.... Però la raó i el seny està de part catalana. Algú pot dir-me un sol cas de tot el món mundial on l'exercici del dret d'autodeterminació hagi sigut exercit per tot l'Estat del qual una part se'n vol separar?.
És perfectament comprensible que el terratrèmol que pateixen partits, institucions i ciutadans espanyols els ocasionen incomoditats, desconcert i por. Malestar agreujat per la crisis econòmica, l'atur desbocat i la manca d'il·lusions i esperances. I per les acciones i decisions, moltes elles arbitràries, presses pel Gobierno d'Espanya. El senyor Rajoy no és precisament un polític brillant. Potser estem davant d'un magnífic registrador de la propietat -no ho se ni m'importa-, però no d'un bon polític. I menys encara, d'un autèntic estadista. A més a més, el seu govern està farcit de personalitats tant o més mediocres que ell mateix. En moltes ocasions, practiquen polítiques perverses i perjudicials per la ciutadania, però sempre favorables als poderosos. La responsabilitat d'aquest desori governamental no recau precisament sobre els catalans ni Catalunya. Nosaltres som els màxims perjudicats per la deriva antidemocràtica del Gobierno -i del Partit Popular, tot s'ha de dir-. De retruc, perjudiquen la resta de ciutadans de l'Estat. I els únics culpables són el senyor Rajoy i els seus col·laboradors. Però els últims responsables són la majoria de ciutadans espanyols, que ho toleren i els aplaudeixen ferventment quan prenen les agressives decisions anti-catalanes, mentre els voten majoritàriament encara que sigui amb el nas tapat.
Esperem que aquesta majoria de ciutadans espanyols que ara malden i maldiuen contra els catalans i Catalunya, s'afegeixin a la creixen minoria que ja han començat a comprendre i compartir els anhels i esperances del ciutadans catalans.... Fer-se mala sang no resoldrà pas la qüestió catalana. I no impedirà la independència de Catalunya. Per tant, el més assenyat és aferrar-se als principis democràtics i no deixar-los anar mai més ni per cap motiu. Ni tan sols pels antics partits nacionales o pel nou Podemos.
Les veus que podríem anomenar com a democràtiques se senten des de l'àmbit ciutadà -no pas des dels partits o de la majoria d'intel·lectuals espanyols-, dins la societat civil de forma individual però valenta. No tenen gaires altaveus que recullin les seves paraules, malgrat que es fan sentir. Poc, però almenys ho intenten. Són alguns bons homes i dones que també creuen que els enfrontaments polítics es resolen amb l'exercici de la democràcia -com creiem i volem la majoria de catalans-, a força de debats lliures i oberts, respecte al pluralisme ideològic, a la llibertat d'expressió i votacions acceptades per totes les parts amb resultats indiscutibles i vinculants. Són precisament les actituds assenyades d'aquests ciutadans demòcrates les que posen en evidència les males formes i maneres -sovint marcadament immorals- de les formacions polítiques de tota la vida vers les demandes catalanes.
Efectivament, el terrabastall més gran el pateixen les formacions polítiques tradicionals: els auto-anomenats partits d'àmbit nacional. El capteniment cap els ciutadans en general i Catalunya en particular de populars i socialistes, de Ciudadanos i UPyD -formacions suposadament emergents però ja assentades- i de l'atribolada Esquerra Unida, es troba a anys llum del seny i la paciència demostrats per bona part d'aquells que els van votar les passades eleccions. Sembla que han perdut o han malbaratat els principis ètics i l'identitat democràtica que els tindria que caracteritzar. Ara es dediquen a mentir als seus votants i conservar aferrissadament allò que mai hauria d'haver sigut seu: prebendes i privilegis amb grans dosis de corrupció institucionalitzada. Per a ells, les demandes catalanes representen un autèntic daltabaix -un destorb en realitat- que amenacen seriosament el seu status polític i econòmic i l'ostentació de l'embriagador poder que ara gaudeixen, el qual consideren de la seva propietat i pel seu ús i goig exclusiu i partidista. Per altre banda les formacions veritablement emergents, com Podemos o Guanyem, aspiren a fer saltar pels aires el sistema de partits actual per ocupar el seu lloc i constituir-se així com la nova crosta dominant -ep!, la casta són els altres!-. Si, d'acord, certament son més joves, més audaços i més ambiciosos; fins i tot sobrerament preparats, pertanyents a una nova elit conformada per professors universitaris i profesionals lliberals. Però les seves motivacions polítiques ara pures, virginals i atractives, apunten cap els mateixos mètodes i objectius que les caducades hores d'ara. Volen reformar l'Estat i la Constitució, les vies de participació ciutadana i la presa de decisions per apropar-les més a la gent del carrer. Però, ai las!, sense canviar gaire be res. Podríem resumir el catàleg que ofereixen en doneu-nos el vot i veurem si podem fer allò que voleu. L'hora d'assumir compromisos o el que és més important, de contraure'ls i complir-los sembla que ha quedat molt lluny. Ara són temps de prometre l'or i el moro a tothom, mantenir a la gent contenta tot dient el que volen sentir -no pagarem el deute, no desnonarem a ningú, recaptarem més impostos als rics, etc....-, però amagant el com i el quan ho faran. Quina política econòmica ofereixen?. Que faran amb els impostos indirectes, per exemple amb l'IVA?. I amb el deute públic de les ciutats?. I que pensen fer amb les sicav i l'evasió legal d'impostos que representen?. Quins plans educatius, de salut, de dependència, d'energia neta, de transport públic, d'infraestructures, d'autopistes.... -entre moltes altres- volen implementar?. Com quedaran les pensions?. Com cassaran el seu tarannà eminentment urbaníta amb l'ecologia, o amb la política agrària?. Què pensen fer amb les relacions internacionals i la Unió Europea....?. Aquestes i d'altres qüestions que afecten directament a la ciutadania ara com ara no obtenen resposta. Estan més preocupats en organitzar-se internament i nombrar els dirigents de la nounada formació, que no pas d'atendre les exigències de la gent, les quals ja urgeix satisfer i són indefugibles. És per aquesta mateixa raó que no és pronuncien sobre les demandes catalanes: Estan d'acord amb el dret a decidir, però tenen que votar tots els ciutadans de l'Estat. Prefereixen canviar la Constitució abans que els catalans siguin consultats sobre l'esdevenidor polític de la nostra Nació..... En la qüestió catalana, les opinions -i suposades solucions- de Podemos no s'allunyen massa de les sostingudes fins ara per tots el partits d'àmbit nacional.
Aquests moviments tel·lúrics que sacsegen els fonaments polítics partidistes es veuen incrementats per la baixa qualitat ètica i moral que pateixen diferents institucions públiques de l'Estat, per una acusada manca de principis i abundants tics pre-democràtics. Institucions que són deutores dels principals partits espanyols per l'ingerència soferta, encara que consentida o tolerada per totes elles. Tribunal Constitucional, Consell d'Estat, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal de Comptes, l'herència franquista de l'antic TOP ara Audiència Nacional, la Fiscalia, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Serveis Secrets -clavegueres de l'Estat-, etc..... També s'hi afegeixen amb veritable entusiasme els mitjans de comunicació madrilenys, privats i públics, coneguts també com a caverna mediàtica, i molts periodistes a títol individual, veritables troglodites de l'informació, els quals s'afanyen en dir-hi la seva amb encert o no, però quasi sempre fent trampes i manipulant tant com volen i poden, per tal de marcar el ring d'aquest inesgotable combat de boxa en que s'ha convertit per Espanya la qüestió catalana.
Ja fa dies que Catalunya i Espanya estem sofrint l'anunciat xoc de trens. Els catalans volem votar i decidir el nostre futur polític. I la majoria volem la independència. Els espanyols no ens deixen votar, perquè també volen decidir el nostre futur sense que el nostre parer compti per res. Com ells són majoria dins l'Estat, els nostres anhels i esperances no són tinguts en compte. La seva força numèrica la volen imposar tant si com no.... Però la raó i el seny està de part catalana. Algú pot dir-me un sol cas de tot el món mundial on l'exercici del dret d'autodeterminació hagi sigut exercit per tot l'Estat del qual una part se'n vol separar?.
És perfectament comprensible que el terratrèmol que pateixen partits, institucions i ciutadans espanyols els ocasionen incomoditats, desconcert i por. Malestar agreujat per la crisis econòmica, l'atur desbocat i la manca d'il·lusions i esperances. I per les acciones i decisions, moltes elles arbitràries, presses pel Gobierno d'Espanya. El senyor Rajoy no és precisament un polític brillant. Potser estem davant d'un magnífic registrador de la propietat -no ho se ni m'importa-, però no d'un bon polític. I menys encara, d'un autèntic estadista. A més a més, el seu govern està farcit de personalitats tant o més mediocres que ell mateix. En moltes ocasions, practiquen polítiques perverses i perjudicials per la ciutadania, però sempre favorables als poderosos. La responsabilitat d'aquest desori governamental no recau precisament sobre els catalans ni Catalunya. Nosaltres som els màxims perjudicats per la deriva antidemocràtica del Gobierno -i del Partit Popular, tot s'ha de dir-. De retruc, perjudiquen la resta de ciutadans de l'Estat. I els únics culpables són el senyor Rajoy i els seus col·laboradors. Però els últims responsables són la majoria de ciutadans espanyols, que ho toleren i els aplaudeixen ferventment quan prenen les agressives decisions anti-catalanes, mentre els voten majoritàriament encara que sigui amb el nas tapat.
Esperem que aquesta majoria de ciutadans espanyols que ara malden i maldiuen contra els catalans i Catalunya, s'afegeixin a la creixen minoria que ja han començat a comprendre i compartir els anhels i esperances del ciutadans catalans.... Fer-se mala sang no resoldrà pas la qüestió catalana. I no impedirà la independència de Catalunya. Per tant, el més assenyat és aferrar-se als principis democràtics i no deixar-los anar mai més ni per cap motiu. Ni tan sols pels antics partits nacionales o pel nou Podemos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada