Ja ha arribat el dia després del 9 de novembre. Els catalans hem superat tota mena de mals averanys llançats per aquells que s'omplien la boca apel·lant constantment a la Constitució espanyola com a sòlid mur de contenció dels anhels sobiranistes, o utilitzant-la com un amenaçador garrot dissuasiu contra els afanys de justícia i llibertat dels ciutadans. No vam fer cas de les malediccions que tots ells ens llançaven, ni de les amenaces i els insults que ens dedicaven. A més a més, es vantaven de ser demòcrates, justos i tolerants quan en realitat eren -son- just el contrari: antidemocràtics, injustos i intolerants. El dia després es troben en estat de xoc. Dolguts. Astorats. Perplexes. No troben cap explicació racional sobre el que acaba de succeir a Catalunya, perquè no ho entenen. Mentre es llepen les ferides rebudes segueixen dedicant-nos qualificatius ofensius i plens d'odi, com si aquestes extemporànies actituds els proporcionessin el consol que ara no tenen. Alguns d'ells destil·len autèntica rancúnia, fins i tot ràbia, cap a nosaltres. I no se'n amaguen pas!. La desesperança de molts espanyols ha arribat fins més enllà de tota mida.... Però, perquè?. Quin mal hem fet els catalans?. Quina és l'ofensa tan greu que hem infligit als espanyols?.
Més de 2,3 milions de ciutadans vam decidir el día 9 de novembre desafiar la supèrbia mostrada per les elits administratives, polítiques i econòmiques d'Espanya, les quals fins aleshores havien pretès humiliar i anorrear, per enèssima vegada, les il·lusions i esperances de Catalunya i dels catalans. El resultat d'aquest desafiament va ser una esplèndida victòria sobre el Gobierno i el partit alfa -encara- que li dona suport, sobre el Tribunal Constitucional i tota una munió d'advocats de l'Estat al servei del nacionalisme espanyol, hegemònics hores d'ara a Madrit. És conegut l'arsenal emprat pels poders fàctics espanyols per tal d'esclafar el procés sobiranista posat en marxa amb el suport de bona part de la societat catalana. Duran tres segles s'han succeït guerres, violència repressiva, dictadures, imposició política, persecució lingüística i cultural, discriminacions financeres i econòmiques, l'insuportable pes de les lleis castellanes, també dels feixucs i rancis funcionaris de l'Estat, i ara d'un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimat -quasi il·legítim- segons l'opinió de la majoria de catalans. Tot això sense que hagi servit per torçar la nostra voluntat. Sovint Catalunya ha tingut que renunciar a drets, bens i anhels per pagar l'onerós peatge que ha costat aquesta unitat forçosa amb Espanya. Ens ha costat sang, esforç, llàgrimes i suor, com va dir Winston Churchill l'any 1940. És just de reconèixer, però, que no ha sigut res diferent al que s'ha exigit històricament a qualsevol altre poble, sempre que vulgui ser i existir com a tal, amb llibertat, pau, justícia i prosperitat. La majoria de catalans ens hem posat en marxa cap a la independència amb decisió, joiosament i units com una pinya. I les envestides incontrolades del nacionalisme espanyol sempre excloent i autoritari, no podrà aturar-nos pas.
Doncs bé. El Gobierno del senyor Rajoy va prometre als seus incondicionals que els catalans no votaríem sota cap circumstancia el dia 9 de novembre. Va posar en marxa l'advocacia de l'Estat -la brigada Aranzadi, així anomenats pel periodista Enric Juliana- per interposar el consabut recurs davant el TC, contra el decret de convocatòria de la consulta signat per Artur Mas. Després de tornar-hi per segon cop, aquesta vegada contra el procés participatiu i de suspendre'l novament, els catalans vam decidir que ja n'hi havia prou, que nosaltres només volem fer política i decidir el nostre futur. Per tant, vam anar a votar massivament malgrat les amenaces, mentides, atacs informàtics i joc brut desfermat pels polítics unionistes, la caverna mediàtica i els troglodites madrilenys -altrament anomenats periodistes cavernaris-, tots ells coordinats des de les clavegueres de l'Estat. Per descomptat, l'objecte del seu atac van ser els ciutadans catalans en general i la Generalitat en particular. El resultat d'aquesta por -en realitat, fòbia- a la democràcia que tenen les elits nacionalistes espanyoles va ser just el contrari del desitjat: votació massiva malgrat l'oposició de Madrit, i orgull democràtic enmig d'un esclat d'alegria i goig ciutadà. L'efecte pels 6.666 gentilhomes -autèntics bandits- que manen a Madrit ha sigut l'astorament, el dolor, la ràbia, el victimisme i rancúnia.
Amb aquest xoc post-traumàtic per damunt sofert per Rajoy i la companya ara han decidit canalitzar-lo i guarir-lo mitjançant la instrumentalització, un altra cop, de la fiscalía general i la brigada Aranzadi, amb tot el seu bagatge jurídic i l'aclaparadora tradició castellana al seu abast. Informes pericials, investigacions policials y de la guàrdia civil, querelles, denuncies, advertiments, imputacions, amenaces.... Tot un seguit d'actuacions legals o pseudo-jurídiques encaminades a castigar i condemnar a tot aquell que hagi gosat desafiar l'autoritat de l'Espanya eterna, independentment que els perseguits s'hagin comportat o manifestat dins del camp estrictament polític i plenament democràtic. Tanmateix a Espanya la política, ja sigui gran o petita, ha sigut desterrada com a instrument adequat per resoldre les confrontacions o les diferencies que es produeixen dins la societat o entre institucions. És per això que el Partit Popular prefereix mobilitzar advocats, fiscals i jutges afins perquè li resolguin els conflictes que sorgeixen com a conseqüència de les divergències polítiques produïdes pel seu (des)govern, per culpa de la majoria absoluta que gaudeix hores d'ara. Igualment, davant la carència d'arguments i principis, s'amaguen porugament darrera els jutges i fiscals per no prendre mal... És un procedir certament gens democràtic -decididament anti-democràtic!-, però molt legal. S'abusa i manipula dels tribunals i la llei i assumpte resol. Són les avantatges de gaudir del poder absolut més aclaparador que s'hagi vist a la història recent de l'Estat espanyol. Per cert, poder miserablement malbaratat en benefici d'una minoria de poderosos.
Malauradament, l'Estat espanyol actual és troba absolutament segrestat per la ideologia pròpia de les forces més reaccionaries aparegudes des dels temps d'en Franco. De fet, l'ultra dreta espanyola ha estès els seus llargs tentacles i resulta hegemònica a les més senyeres institucions d'Espanya. Dominen bona part de la premsa madrilenya. Estan infiltrats al Consell General del Poder Judicial, la fiscalía i la judicatura. També se'n troben dins de l'empresariat -l'IBEX 35 i la llotja del Bernabeu són plens-; i el més greu, dominen la cúpula del Partit Popular. Són fills putatius del franquisme. Van condicionar i acaparar la maleïda i sempiterna transició espanyola, període que va des de la mort de Franco fins l'actualitat, conservant els privilegis, el domini econòmic i financer, el poder dins l'administració i la burocràcia estatal. Com s'ha dit abans, els franquistes condicionen i dominen el Partit Popular; i de retruc, el Govern d'Espanya. Són ells els inspiradors de la llei Wert, de la reforma de la llei de l'avortament, de la reforma laboral -i dels milions d'aturats que ha generat-; són els responsables màxims de la re-centralització autonòmica, de la devaluació salarial i del desmantellament de l'estat de benestar -sanitat, educació, dependència, pensions-. L'obra feta és immensa..... I la destrossa, inenarrable.
Ara malden per posar a la garjola a Artur Mas i alguns dels seus consellers per haver donat cobertura política al procés participatiu celebrat el 9 de novembre. Volen inhabilitar-los per l'ofensa infligida a l'honor d'Espanya i al dret de l'Estat -que no és el mateix que l'Estat de Dret-. Tot plegat resulta patètic, vergonyós, irracional.... Tanmateix, irrellevant. Tindran que imputar a quasi dos milions i mig de ciutadans -com a poc!-, que vàrem participar amb veritable entusiasme i joia a aquesta festa legítima i democràtica. Mentre s'hi entretenen amb el seu batibull, nosaltres seguirem el nostre camí, esperant que ens porti ben lluny de tota aquesta patuleia.
Més de 2,3 milions de ciutadans vam decidir el día 9 de novembre desafiar la supèrbia mostrada per les elits administratives, polítiques i econòmiques d'Espanya, les quals fins aleshores havien pretès humiliar i anorrear, per enèssima vegada, les il·lusions i esperances de Catalunya i dels catalans. El resultat d'aquest desafiament va ser una esplèndida victòria sobre el Gobierno i el partit alfa -encara- que li dona suport, sobre el Tribunal Constitucional i tota una munió d'advocats de l'Estat al servei del nacionalisme espanyol, hegemònics hores d'ara a Madrit. És conegut l'arsenal emprat pels poders fàctics espanyols per tal d'esclafar el procés sobiranista posat en marxa amb el suport de bona part de la societat catalana. Duran tres segles s'han succeït guerres, violència repressiva, dictadures, imposició política, persecució lingüística i cultural, discriminacions financeres i econòmiques, l'insuportable pes de les lleis castellanes, també dels feixucs i rancis funcionaris de l'Estat, i ara d'un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimat -quasi il·legítim- segons l'opinió de la majoria de catalans. Tot això sense que hagi servit per torçar la nostra voluntat. Sovint Catalunya ha tingut que renunciar a drets, bens i anhels per pagar l'onerós peatge que ha costat aquesta unitat forçosa amb Espanya. Ens ha costat sang, esforç, llàgrimes i suor, com va dir Winston Churchill l'any 1940. És just de reconèixer, però, que no ha sigut res diferent al que s'ha exigit històricament a qualsevol altre poble, sempre que vulgui ser i existir com a tal, amb llibertat, pau, justícia i prosperitat. La majoria de catalans ens hem posat en marxa cap a la independència amb decisió, joiosament i units com una pinya. I les envestides incontrolades del nacionalisme espanyol sempre excloent i autoritari, no podrà aturar-nos pas.
Doncs bé. El Gobierno del senyor Rajoy va prometre als seus incondicionals que els catalans no votaríem sota cap circumstancia el dia 9 de novembre. Va posar en marxa l'advocacia de l'Estat -la brigada Aranzadi, així anomenats pel periodista Enric Juliana- per interposar el consabut recurs davant el TC, contra el decret de convocatòria de la consulta signat per Artur Mas. Després de tornar-hi per segon cop, aquesta vegada contra el procés participatiu i de suspendre'l novament, els catalans vam decidir que ja n'hi havia prou, que nosaltres només volem fer política i decidir el nostre futur. Per tant, vam anar a votar massivament malgrat les amenaces, mentides, atacs informàtics i joc brut desfermat pels polítics unionistes, la caverna mediàtica i els troglodites madrilenys -altrament anomenats periodistes cavernaris-, tots ells coordinats des de les clavegueres de l'Estat. Per descomptat, l'objecte del seu atac van ser els ciutadans catalans en general i la Generalitat en particular. El resultat d'aquesta por -en realitat, fòbia- a la democràcia que tenen les elits nacionalistes espanyoles va ser just el contrari del desitjat: votació massiva malgrat l'oposició de Madrit, i orgull democràtic enmig d'un esclat d'alegria i goig ciutadà. L'efecte pels 6.666 gentilhomes -autèntics bandits- que manen a Madrit ha sigut l'astorament, el dolor, la ràbia, el victimisme i rancúnia.
Amb aquest xoc post-traumàtic per damunt sofert per Rajoy i la companya ara han decidit canalitzar-lo i guarir-lo mitjançant la instrumentalització, un altra cop, de la fiscalía general i la brigada Aranzadi, amb tot el seu bagatge jurídic i l'aclaparadora tradició castellana al seu abast. Informes pericials, investigacions policials y de la guàrdia civil, querelles, denuncies, advertiments, imputacions, amenaces.... Tot un seguit d'actuacions legals o pseudo-jurídiques encaminades a castigar i condemnar a tot aquell que hagi gosat desafiar l'autoritat de l'Espanya eterna, independentment que els perseguits s'hagin comportat o manifestat dins del camp estrictament polític i plenament democràtic. Tanmateix a Espanya la política, ja sigui gran o petita, ha sigut desterrada com a instrument adequat per resoldre les confrontacions o les diferencies que es produeixen dins la societat o entre institucions. És per això que el Partit Popular prefereix mobilitzar advocats, fiscals i jutges afins perquè li resolguin els conflictes que sorgeixen com a conseqüència de les divergències polítiques produïdes pel seu (des)govern, per culpa de la majoria absoluta que gaudeix hores d'ara. Igualment, davant la carència d'arguments i principis, s'amaguen porugament darrera els jutges i fiscals per no prendre mal... És un procedir certament gens democràtic -decididament anti-democràtic!-, però molt legal. S'abusa i manipula dels tribunals i la llei i assumpte resol. Són les avantatges de gaudir del poder absolut més aclaparador que s'hagi vist a la història recent de l'Estat espanyol. Per cert, poder miserablement malbaratat en benefici d'una minoria de poderosos.
Malauradament, l'Estat espanyol actual és troba absolutament segrestat per la ideologia pròpia de les forces més reaccionaries aparegudes des dels temps d'en Franco. De fet, l'ultra dreta espanyola ha estès els seus llargs tentacles i resulta hegemònica a les més senyeres institucions d'Espanya. Dominen bona part de la premsa madrilenya. Estan infiltrats al Consell General del Poder Judicial, la fiscalía i la judicatura. També se'n troben dins de l'empresariat -l'IBEX 35 i la llotja del Bernabeu són plens-; i el més greu, dominen la cúpula del Partit Popular. Són fills putatius del franquisme. Van condicionar i acaparar la maleïda i sempiterna transició espanyola, període que va des de la mort de Franco fins l'actualitat, conservant els privilegis, el domini econòmic i financer, el poder dins l'administració i la burocràcia estatal. Com s'ha dit abans, els franquistes condicionen i dominen el Partit Popular; i de retruc, el Govern d'Espanya. Són ells els inspiradors de la llei Wert, de la reforma de la llei de l'avortament, de la reforma laboral -i dels milions d'aturats que ha generat-; són els responsables màxims de la re-centralització autonòmica, de la devaluació salarial i del desmantellament de l'estat de benestar -sanitat, educació, dependència, pensions-. L'obra feta és immensa..... I la destrossa, inenarrable.
Ara malden per posar a la garjola a Artur Mas i alguns dels seus consellers per haver donat cobertura política al procés participatiu celebrat el 9 de novembre. Volen inhabilitar-los per l'ofensa infligida a l'honor d'Espanya i al dret de l'Estat -que no és el mateix que l'Estat de Dret-. Tot plegat resulta patètic, vergonyós, irracional.... Tanmateix, irrellevant. Tindran que imputar a quasi dos milions i mig de ciutadans -com a poc!-, que vàrem participar amb veritable entusiasme i joia a aquesta festa legítima i democràtica. Mentre s'hi entretenen amb el seu batibull, nosaltres seguirem el nostre camí, esperant que ens porti ben lluny de tota aquesta patuleia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada