Certes formacions polítiques les quals fins ara havien guardat les formes i maneres necessàries i convenients davant el procés sobiranista català, han recuperat velles actituds i ideologies pròpies de temps històrics normals on les lluites polítiques podien girar lliurament entorn de la dicotomia dreta o esquerra, de liberalisme, conservadorisme o progressisme, o fins i tot al voltant de la presumpta immortalitat del cranc de riu, si així ho desitjaven.
Malauradament, els catalans i Catalunya ens trobem immersos en una tasca que no vol distraccions, ni divisions partidistes, ni posicionaments porucs, pusil·lànimes o egoistes. Són temps de coratge i de generositat. D'arriscar-se sense dubtar-ho. Són dies d'unitat entre els diferents, de principis ideològics enfortits i de transversalitat democràtica. Ara és l'hora de la confluència d'interessos plurals per aconseguir un difícil objectiu ple d'esperança, que només estarà al nostra abast si superem les clàssiques divisions partidistes, fins i tot caïnites, les quals encara que s'han de tenir en compte alhora de prendre determinades decisions no poden condicionar el nostre objectiu primordial ni les nostres prioritats de país.
Ara és el temps històric d'aconseguir la independència. No fa gaires anys que l'Estat espanyol va rebutjar de mala manera la reforma d'estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans perquè no s'ajustava a la pètria Constitució espanyola, versió popular. Ho van fer trencant el compromís públic adquirit davant tota la ciutadania per aleshores president socialista del govern d'Espanya José Luis Rodriguez Zapatero, malgrat haver estat aprovat per les Corts espanyoles després d'haver-hi passat el ribot, segons va declarar descaradament l'atàvic dirigent socialista -ell també!-, Alfonso Guerra. Alhora, els populars van endegar una ominosa campanya recollint signatures i mala llet per tota la pell de brau contra Catalunya, campanya que va reeixir davant del Tribunal Constitucional el qual va dictar una sentència tan vergonyosa com mancada de legitimitat contra la reforma del maleït Estatut. I així, fins ara.
En diverses ocasions, els catalans ens hem manifestat contra l'atzucac en que es troba actualment la nostra nació. Hem fet manifestacions amb participacions milionàries, la Via Catalana, la V de votar i de victoria. El president de la Generalitat va anar a Madrid a demanar un pacte fiscal del tipus concert econòmic i obrir un diàleg sobre un nou encaix polític de Catalunya amb l'Estat dins la Constitució espanyola. La resposta va ser un sonor No. Els representants del Parlament català va anar desprès a les Corts espanyoles a demanar el traspàs de la competència per poder convocar un referendum d'autodeterminació oficial. Novament, la resposta de la càmera espanyola va ser un eixordador No, més contundent si s'escau que l'anterior negativa. Hores d'ara Artur Mas i dos consellers més es troben arbitràriament amenaçats per la justícia castellana, a causa de la denuncia interposada pel fiscal general de l'Estat a instàncies del govern de Madrid, resultat d'una escandalosa persecució política impròpia d'un estat democràtic. Aquest mateix govern d'Espanya fa una política de re-centralització pura i dura per tal de buidar de competències i eines pròpies de les comunitat autònomes, especialment la catalana, per anorrear-las. Ofega les finances de la Generalitat, sense miraments de cap classe. Deixa d'invertir en infraestructures vitals no només per Catalunya, si no també per tot l'arc Mediterrani peninsular. Per exemple, rodalies o el corredor ferroviari cap a la frontera francesa, o les connexions ferroviàries de l'aeroport del Prat i dels ports de Barcelona i Tarragona, o la conversió de carreteres de titularitat estatal en autovies, com passa a la resta de l'estat. Amenaça amb espanyolitzar els nens catalans i re-introduir el salvatgisme de les corridas de toros a Catalunya, alhora que paga l'escola privada als alumnes -als pares!- que es neguin a rebre l'educació en català. Això si, Rajoy ofereix dialogar sobre tot sense deixar parlar a ningú ni negociar res de res. Diu que ajuda financerament Catalunya prestant-nos els nostres propis diners prèviament espoliats als catalans, pagant però un sucós interès a l'hisenda espanyola. De tant que ens estimen, ens volen estrangular. Els principies democràtics cada dia que passa, a Espanya, són més escadussers, mentre la guerra bruta desfermada per l'estat i les seves clavegueres contra Catalunya i el catalanisme va in crescendo.... No val la pena seguir!. Perquè fer-ho?. No és prou clar tot el que passa?.
Davant d'aquest tenebrós panorama s'ha produït el desencontre més decebedor que hagi pogut passar entre partits i líders sobiranistes. Sembla ser que Esquerra està pressionant a l'ANC perquè es desdigui i recolzi la proposta de Oriol Junqueras, enfront de la del senyor Mas. Va rebutjar la proposta de Artur Mas -llista unitària, sense sigles partidistes i transversal, per les eleccions plebiscitàries en substitució del referèndum d'autodeterminació-, proposant varies llistes sota el paraigües de la independència, però amb programes de govern diferents. Aquesta esmena a la totalitat presentada per ERC, per cert emulant la conferència feta prèviament pel president de la Generalitat, debilita notablement el procés sobiranista enlloc de propiciar i enfortir alguna mena de compromís de síntesi d'ambdós propostes. I per satisfer l'ego d'en Junqueras i la preponderància d'ERC dins del procés, ara vol manipular l'ANC buscant el seu aixopluc i recolzament, el que pot provocar la divisió dins la pròpia assemblea. Tanta roïnesa no és bona, i cas de prosperar ens portarà a tots plegats al fracàs més dolorós.
Hora és de que els ciutadans diguem prou. Prou a l'egoisme i l'arrogància -fins i tot menyspreu- de Oriol Junqueras i ERC. Prou a l'excés de prudència i d'aquesta mena de parèsia política -fins i tot d'indefinició- de CDC i Artur Mas. Prou a la mesquinesa d'UDC i la superba d'en Duran -i de ser massa torracollons-. Prou a marejar la perdiu d'ICV i amagar-se vergonyosament darrera una suposada pluralitat de sentiments nacionals dels seus militants -i un excés de kumbaianisme dels seus líders Herrera i Camats-. Els ciutadans catalans recolzem una llista unitària i transversal, prescindint de l'opinió de les cúpules dels partits i que reflecteixi la pluralitat de la societat civil catalana. Ho volem així perquè ens estan decebent tots els líders suposadament sobiranistes i especialment ERC i Oriol Junqueras. Recolzem l'ANC i ÒMNIUM i la tasca que fan ja que és la nostra, no pas la dels polítics. Per què sabem que només així aconseguirem la independència. Malgrat Artur, Oriol, Josep Antonio, Joan i Dolors.
Malauradament, els catalans i Catalunya ens trobem immersos en una tasca que no vol distraccions, ni divisions partidistes, ni posicionaments porucs, pusil·lànimes o egoistes. Són temps de coratge i de generositat. D'arriscar-se sense dubtar-ho. Són dies d'unitat entre els diferents, de principis ideològics enfortits i de transversalitat democràtica. Ara és l'hora de la confluència d'interessos plurals per aconseguir un difícil objectiu ple d'esperança, que només estarà al nostra abast si superem les clàssiques divisions partidistes, fins i tot caïnites, les quals encara que s'han de tenir en compte alhora de prendre determinades decisions no poden condicionar el nostre objectiu primordial ni les nostres prioritats de país.
Ara és el temps històric d'aconseguir la independència. No fa gaires anys que l'Estat espanyol va rebutjar de mala manera la reforma d'estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans perquè no s'ajustava a la pètria Constitució espanyola, versió popular. Ho van fer trencant el compromís públic adquirit davant tota la ciutadania per aleshores president socialista del govern d'Espanya José Luis Rodriguez Zapatero, malgrat haver estat aprovat per les Corts espanyoles després d'haver-hi passat el ribot, segons va declarar descaradament l'atàvic dirigent socialista -ell també!-, Alfonso Guerra. Alhora, els populars van endegar una ominosa campanya recollint signatures i mala llet per tota la pell de brau contra Catalunya, campanya que va reeixir davant del Tribunal Constitucional el qual va dictar una sentència tan vergonyosa com mancada de legitimitat contra la reforma del maleït Estatut. I així, fins ara.
En diverses ocasions, els catalans ens hem manifestat contra l'atzucac en que es troba actualment la nostra nació. Hem fet manifestacions amb participacions milionàries, la Via Catalana, la V de votar i de victoria. El president de la Generalitat va anar a Madrid a demanar un pacte fiscal del tipus concert econòmic i obrir un diàleg sobre un nou encaix polític de Catalunya amb l'Estat dins la Constitució espanyola. La resposta va ser un sonor No. Els representants del Parlament català va anar desprès a les Corts espanyoles a demanar el traspàs de la competència per poder convocar un referendum d'autodeterminació oficial. Novament, la resposta de la càmera espanyola va ser un eixordador No, més contundent si s'escau que l'anterior negativa. Hores d'ara Artur Mas i dos consellers més es troben arbitràriament amenaçats per la justícia castellana, a causa de la denuncia interposada pel fiscal general de l'Estat a instàncies del govern de Madrid, resultat d'una escandalosa persecució política impròpia d'un estat democràtic. Aquest mateix govern d'Espanya fa una política de re-centralització pura i dura per tal de buidar de competències i eines pròpies de les comunitat autònomes, especialment la catalana, per anorrear-las. Ofega les finances de la Generalitat, sense miraments de cap classe. Deixa d'invertir en infraestructures vitals no només per Catalunya, si no també per tot l'arc Mediterrani peninsular. Per exemple, rodalies o el corredor ferroviari cap a la frontera francesa, o les connexions ferroviàries de l'aeroport del Prat i dels ports de Barcelona i Tarragona, o la conversió de carreteres de titularitat estatal en autovies, com passa a la resta de l'estat. Amenaça amb espanyolitzar els nens catalans i re-introduir el salvatgisme de les corridas de toros a Catalunya, alhora que paga l'escola privada als alumnes -als pares!- que es neguin a rebre l'educació en català. Això si, Rajoy ofereix dialogar sobre tot sense deixar parlar a ningú ni negociar res de res. Diu que ajuda financerament Catalunya prestant-nos els nostres propis diners prèviament espoliats als catalans, pagant però un sucós interès a l'hisenda espanyola. De tant que ens estimen, ens volen estrangular. Els principies democràtics cada dia que passa, a Espanya, són més escadussers, mentre la guerra bruta desfermada per l'estat i les seves clavegueres contra Catalunya i el catalanisme va in crescendo.... No val la pena seguir!. Perquè fer-ho?. No és prou clar tot el que passa?.
Davant d'aquest tenebrós panorama s'ha produït el desencontre més decebedor que hagi pogut passar entre partits i líders sobiranistes. Sembla ser que Esquerra està pressionant a l'ANC perquè es desdigui i recolzi la proposta de Oriol Junqueras, enfront de la del senyor Mas. Va rebutjar la proposta de Artur Mas -llista unitària, sense sigles partidistes i transversal, per les eleccions plebiscitàries en substitució del referèndum d'autodeterminació-, proposant varies llistes sota el paraigües de la independència, però amb programes de govern diferents. Aquesta esmena a la totalitat presentada per ERC, per cert emulant la conferència feta prèviament pel president de la Generalitat, debilita notablement el procés sobiranista enlloc de propiciar i enfortir alguna mena de compromís de síntesi d'ambdós propostes. I per satisfer l'ego d'en Junqueras i la preponderància d'ERC dins del procés, ara vol manipular l'ANC buscant el seu aixopluc i recolzament, el que pot provocar la divisió dins la pròpia assemblea. Tanta roïnesa no és bona, i cas de prosperar ens portarà a tots plegats al fracàs més dolorós.
Hora és de que els ciutadans diguem prou. Prou a l'egoisme i l'arrogància -fins i tot menyspreu- de Oriol Junqueras i ERC. Prou a l'excés de prudència i d'aquesta mena de parèsia política -fins i tot d'indefinició- de CDC i Artur Mas. Prou a la mesquinesa d'UDC i la superba d'en Duran -i de ser massa torracollons-. Prou a marejar la perdiu d'ICV i amagar-se vergonyosament darrera una suposada pluralitat de sentiments nacionals dels seus militants -i un excés de kumbaianisme dels seus líders Herrera i Camats-. Els ciutadans catalans recolzem una llista unitària i transversal, prescindint de l'opinió de les cúpules dels partits i que reflecteixi la pluralitat de la societat civil catalana. Ho volem així perquè ens estan decebent tots els líders suposadament sobiranistes i especialment ERC i Oriol Junqueras. Recolzem l'ANC i ÒMNIUM i la tasca que fan ja que és la nostra, no pas la dels polítics. Per què sabem que només així aconseguirem la independència. Malgrat Artur, Oriol, Josep Antonio, Joan i Dolors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada